 |
| Fotos de l'Arxiu Nacional de Catalunya de diversos fotògrafs |
Els
antecedents republicans
El
Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos, -dedicat al politic
vinculat a la Institución
Libre de Enseñanza
que va fer una gran tasca al capdavant de la Comissió de Cultura de
l´Ajuntament de Barcelona per la dignificació de l´escola pública-
és un dels quatre edificis construïts durant la dictadura de Primo
de Rivera a les cases barates de Barcelona -en aquest cas a les
d’Horta, entre el Turó de la Peira i Can Peguera- pel “Fomento
de la Vivienda Popular”.
Tenia capacitat per 800 alumnes, distribuïts en 14 aules de
primària, 4 aules de pàrvuls i una sala-guarderia. Al inaugurar-se
a la República va passar a formar part del Patronat Escolar,
juntament amb els grups escolars modernistes monumentals dissenyats
per l´arquitecte Goday (1).
El
Patronat Escolar neix d´una entesa entre l´Ajuntament i l´Estat
espanyol per adequar l´escola pública a la realitat nacional
catalana, i representa l´assaig més avançat d´autonomia municipal
que s´ha donat a Catalunya per gestionar les escoles de primer
ensenyament. També es converteix en un referent per diversos països
europeus. Els seus principis coincideixen plenament amb els de la
reforma republicana i la política cultural de la Generalitat. Heus
aquí alguns dels seus trets més destacables: respecte al pluralisme
ideològic, laïcisme -la religió queda fora del currículum però
es respecte la llibertat de consciència i s´ensenya cultura
religiosa-, bilingüisme , alternant les classes en català i
castellà, catalanització de l´escola pel que fa als continguts,
textos escolars i lectures, i participació democràtica dels alumne
i les famílies en la vida dels centres. Els mestres no hi accedeixen
per oposicions sinó a partir de la valoració de la seva pràctica
professional i, a més del sou de l´Estat, reben un complement
retributiu de l´Ajuntament. El nombre màxim d´alumnes per aula es
fixa en 40, i sovint no supera els 35.
Les
orientacions d´aquestes escoles segueixen els postulats de l’Escola
Nova i de la pedagogia activa, on l´escola obre les portes a
l´entorn i, alhora, surt a observar-lo per descobrir-hi l’art, la
ciència, la natura i la cultura. S´estimula l´autonomia de
l´infant, la cooperació i el treball en equip, a través d’una
relació de proximitat mestre-alumne. Es dona molta importància a la
conversa, al treball d’experimentació i a la formació musical i
artística. Els llibres són substituïts per la consulta a la
biblioteca i l´examen tradicional per l´avaluació contínua.
Aquest model d´escola pública, a diferència de la vella i
encotillada escola estatal, aconsegueix que la ciutadania l´estimi i
se´n senti orgullosa (2).
Aquesta
escola catalana, que es situa a l´avantguarda de l´educació
europea, el franquisme l’estronca d’arrel, suprimint el Patronat
Escolar i altres institucions, prohibint tota mena d’idees i
propostes renovadores i depurant severament el magisteri públic,
apartant de la professió a bona part dels mestres que no simpatitzen
amb les idees del nou règim franquista. El canvi és espectacular.
Marta Mata, fundadora de “Rosa Sensat”, ho expressa d´una manera
molt gràfica: “Mai l´escola pública barcelonina havia progressat
tant com durant la República, i tampoc mai havia retrocedit tant com
durant el franquisme”. El director Tomàs Delclós i i molts
mestres de Primària del Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos
no poden seguir donant-hi classes. De la depuració d´aquest centre
se´n salven algunes mestres parvulistes molt renovadores, com és el
cas, entre d´altres, de Maria Martorell -filla del gran educador i
gestor Artur Martorell-, i de Teresa Masgrau, exalumna de l´Escola
Normal de la Generalitat. Potser perquè l´Estat franquista pensava
que això de l´educació de la primera infància no tenia cap mena
d´importància.
 |
Foto d'un publicació de l'època amb els nens del parvulari,
al fons de la foto l'Hospital Mental de la Santa Creu |
La
nova-vella escola franquista
“Prieten
las filas”. Aquesta és la primera ordre que ens donaven a l´entrar
a l’escola, on nois i noies estàvem en edificis totalment
separats. Cada classe s´havia d'alinear en una llarga fila on
havíem de mantenir la distància d´un braç estirat amb el company
del davant. Som a l´any 1960, a la “Escuela Nacional Ramiro de
Maeztu” de les Cases Barates d´Horta, entre el Turó de la Peira i
el barri de Can Peguera (Barcelona), rebaixada així als inicis del
franquisme.Sense
deixar la formació, entràvem al vestíbul i, sota la mirada atenta
d´un director ensotanat i temible, situat al capdamunt de l'escala,
entonàvem el “Cara el sol”, l’himne patriòtic franquista.
Sempre hi havia algun alumne que es movia una mica o que es
despistava i, a l´acabar, era cridat per pujar a la direcció i
rebre la corresponent reprimenda. A vegades, en funció de la
malifeta, se´l castigava directament, fent-lo agenollar al mig del
passadís, amb les mans esteses i obertes tot suportant el pes d’un
parell d’enciclopèdies Álvarez. A la nostra classe s’utilitzava
la del Tercer Grau, destinada als alumnes de 12 a 15 anys, el
manual que ens va il·lustrar a unes quantes generacions.
En aquest
llibre voluminós s´ordenaven les matèries i coneixements del Pla
d’Estudis de l´Ensenyament Primari, farcit dels mites i llegendes
que conformaven la “Nueva
España”,
les gestes del Mio
Cid, Don Pelayo i la Reconquista o el descubrimiento de América
-això
de la conquesta no ho entendríem fins més endavant-, sempre amb el
crucifix a la mà i en nom de la Santa Església. Com deia Galeano
“La
espada y la cruz marchaban juntas en la conquista y el despojo
colonial”.
Una informació contaminada per l´ideologia dels vencedors: “Lo
bueno es lo católico y español, lo malo lo masónico y liberal”,
mostrant la Guerra Civil com una creuada contra els rojos i els
comunistes.
Franco hi
estava omnipresent. “Fue
el Generalísimo Franco, al frente del Ejército y de muchos buenos
patriotas, quien llevó a término una nueva Reconquista
(…)
Puede decirse que es el Salvador de España”. Els elogis a la seva
figura es remunten a la seva infància, tal com es descriu en una
altra enciclopèdia: “Franco es el primero en bravura, patriotismo
y amor a la Patria. Franco ha sido valiente desde niño. Un día,
admirado de la facilidad con que los marineros se movían en lo alto
de los mástiles de los buques amarrados en el puerto de El Ferrol y
trepaban por las escaleras de cuerda,
intentó
hacer lo mismo subiéndose a un farol. Pero perdió el equilibrio y
se partió la cabeza contra el suelo. Sin llorar, aguantó la cura de
la herida aunque le dolía”
(3). D’aquestes enciclopèdies, convertides en manual únic, se´n
van vendre uns 22 milions d’exemplars. Els llibres de text per cada
assignatura no arribarien fins l´any 1970, amb la Nueva
Ley de Educación de Villar Palasí.
 |
| Entre dues fotos i una creu. Autor desconegut. |
L´aula
disposava de taula i tarima pel mestre, situada a l´altre costat de
la porta, d´una gran pissarra d’un negre intens, amb els
pertinents guixos blancs i un esborrador amb mànec de fusta, d´un
parell de fotografies de mig cos del general Franco amb uniforme
militar i de José Antonio, el fundador de la Falange en mig dels dos una creu, i d’una
quarantena de pupitres de dues places amb seients abatibles i
respatller comú, calaix inclinat i reposapeus compartit, amb un
espai per col·locar-hi el tinter de ceràmica blanca i per als
llapis. Els pupitres, col·locats en rengles horitzontals, es van
convertir en petits ecosistemes on tots els alumnes, any rere any, hi
deixaven la seva petjada: noms, gargots gravats amb la punta d´una
navalla, taques i empastifades de tinta, xiclets enganxats i més
d´un insult i dedicatòria no gaire amable. L´aula era fosca, amb
finestres enreixades on només s’hi filtrava la llum algunes hores
al dia.
Aules
massificades, càstigs i ensenyances
Érem 85
alumnes quan no hi faltava ningú. A les baixes per malaltia, calia
afegir-hi els que marxaven amb els seus pares a fer la verema al Sud
de França i s’incorporaven a finals d’octubre o els que, en
algun moment del curs, també s’absentaven perquè havent d’ajudar
a la família. La majoria teníem 13 anys -era la classe dels grans
de l´escola- i el treball infantil estava a l´ordre del dia. En
els pupitres del davant hi sèiem els que estudiàvem el batxillerat
elemental -uns pocs privilegiats-, i, als del darrera, els que
seguien cursos de mecanografia i no paraven de teclejar en les
màquines Underwood de l´època. El gruix de la classe rebia la
cultura general pròpia de l´últim curs de Primària. Els
batxillers fèiem una mica la nostra i molts dies entràvem a les
vuit per rebre una atenció més específica. El mestre havia de
gestionar la feina d´aquesta àmplia diversitat d´alumnes.
En alguns
moments, però, les explicacions eren generals i tothom aturava el
que estava fent. Això succeïa, per exemple, amb les matemàtiques.
Repassàvem amb una sorollosa cantarella les taules de multiplicar,
fèiem càlculs i resolíem problemes, primer cadascú pel seu compte
i després els corregíem a la pissarra. En aquest moment, el pànic
s´apoderava de l´aula, doncs qui li tocava sortir a la pissarra
s’exposava a emportar-se algun clatellot si no l´encertava gaire
en les operacions. Es respirava un silenci tens i sepulcral. Els
càstigs, personalitzats o de tota la classe, eren molt diversos:
cops de regla a les mans o a les puntes dels dits ben ajuntats,
posar-nos drets una bona estona o de cara a paret, mantenint el cos
rígid, quedar-nos algunes vegades sense pati -poques- o copiar cent
vegades “No
hablaré en classe”.
Un càstig que es va generalitzar a les escoles de l´època i que,
quinze anys després, es prendria com a títol del primer muntatge
teatral de Dagoll Dagom, paròdia sobre l´escola franquista.
Una altra
activitat compartida era el dictat, on a banda de les faltes
d’ortografia, es tenia molta cura de la cal·ligrafia, de la bona
lletra. També llegíem silenciosament o en veu alta, memoritzàvem i
a voltes recitàvem alguna poesia com la tan renombrada de Juan Ramón
Jiménez: “Platero
es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo
de algodón, que no lleva huesos”.
o algun fragment del Quixot, que llavors no vaig entendre ni gota i
vaig avorrir soberanament. No va ser fins els quaranta anys que el
vaig redescobrir, llegint-lo detingudament amb gran delit. Això m´ha
passat, també, amb més obres d´una gran qualitat literària. La
geografia l’estudiàvem en uns mapes que es penjaven al damunt de
la pissarra: el físic, amb el relleu, el polític, amb les
províncies i alguna vegada també havia aparegut el mapa de la
“España
Mariana”,
on es representava la Península Ibèrica amb les principals ciutats
i la seva verge corresponent. Altres vegades el mestre ens feia
algunes reflexions morals, tenyides d´un moderat nacionalcatolicisme
-la doctrina oficial del nou règim-, sobre el bé i el mal,
l´esperit de servei, l´esforç, l´honestedat, la sinceritat i
altres tòpics i valors de la condició humana.
Don
Pablo
 |
| Classe de don Pablo, curs 1968-1969- Fons Carbonell |
Potser ja
és hora que parlem del mestre. Es deia Pablo Bueno Caro. Desconec
l’edat però, es clar, nosaltres el vèiem molt gran. Ves a saber!
Potser no arribaria ni als cinquanta. Era baixet, amb no gaire cabell
i una mirada penetrant. A l´entrar a classe sempre es posava la
bata, de colors ocre i marronós. El tractàvem de vostè i es feia
respectar. El recordo com una bona persona, malgrat el que ens feia
patir i fins i tot atemorir en alguns moments, amb els càstigs
corresponents. Mai no podré saber si ho feia degut a una profunda
convicció personal o influït pel corrent dominant del moment: el
model pedagògic tradicional i autoritari que s´havia instal·lat;
a fi de comptes, perquè ho feia tothom. Tenia tres fills, dos dels
quals estudiaven Medecina amb una beca a la universitat navarresa de
l´Opus Dei. La dita “passes més gana que un mestre d´escola”
era ben real a jutjar per la pluriocupació de Don Pablo. Arribava a
les vuit del matí per ocupar-se especialment dels batxillers. Mai
vaig saber si aquelles hores extres les cobrava. A les dotze en punt
sortia cuita corrents per anar a treballar en una editorial i tornava
just abans de les tres, on prenia el dinar de la seva carmanyola. A
la tarda treballava dues hores més a l´editorial i els caps de
setmana, per arrodonir el sou, escrivia cròniques futbolístiques i
taurines.
Les hores
transcurrien lentament i de manera feixuga. Em venen al cap els
versos de Machado sobre els seus records infantils:
“Una
tarde parda y fría
De
invierno. Los colegiales
Estudian.
Monotonía
De lluvia
tras los cristales”.
L´hora
del pati
Esperàvem
amb delit l´hora del pati o de la sortida, mirant el rellotge
contínuament. En el “recreo” hi havia dues menes d’activitats:
les mogudes i les tranquil·les. Entre les primeres, sense cap mena
de dubte, sempre s´imposava el futbol. Ocupava bona part de l´espai
i podíem arribar a jugar-hi vint contra vint, o encara més, doncs
ens hi anàvem afegint a cada equip, seguint un criteri més o menys
proporcional. La porteria la marcàvem amb un parell de rocs, la qual
cosa feia que sempre hi haguessin contínues disputes sobre si la
pilota havia entrat o no, si el gol es donava com a vàlid. La
pilota, de cuir o de goma, sovint l´havíem d´anar a recollir al
carrer. També era molt popular el “Churro,
mediamanga, mangotero, adivina qué es lo primero”,
on uns saltàvem, de manera alternativa segons l´encert, tan lluny
com podíen sobre una fila horizontal de cossos ajupits, amb els
genolls flexionats i enganxats amb els del davant. Els jocs més
reposats depenien de les modes que s’imposaven a cada temporada de
l´any: les bales, les baldufes, les xapes, el tres en ratlla….
En grups
reduïts també ens explicàvem històries, anècdotes i un munt
d´acudits -els més verds i picants eren, naturalment, els que
tenien més èxit-, o es comentaven algunes pelis que s´havien vist
el cap de setmana o els partits del Barça que es transmetien per la
ràdio. Així mateix, era l´ocasió per intercanviar cromos,
sobretot dels jugadors dels equips de futbol de primera divisió,
dels que ens sabíem de memòria algunes alineacions, i còmics:
Hazañas
Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, el TBO, el Guerrero del Antifaz
el Jabato o el Capitán Trueno, probablement
el més popular. Més endavant, em va fer molta il·lusió conèixer
el seu guionista: Víctor Mora, un comunista català que es va haver
d´exiliar i va escriure unes quantes novel-les sobre la Barcelona de
la postguerra. Hi havia temps per tot, també per badar, per espiar,
darrera d’una reixa, els jocs de les nenes, que estaven a l´edifici
continu, o per observar a la llunyania el horts que conreaven els
“bojos” del “manicomi” de Sant Andreu -el Mental, que li
diríem després-, avui reconvertit en la seu del districte de Nou
Barris.
Un bon
grapat d’alumnes pujàvem a dinar al menjador de la zona del
parvulari, a tocar de la pineda. Moltes tardes, a l´hora de
l´esbarjo, fèiem llargues cues per prendre un got de llet en pols
que preparaven en unes immenses olles que feien molts grumolls, així
com un tros de formatge insípid de color carbassa. Era un obsequi
dels Estats Units d´Amèrica, amb qui s´havien refet els acords
polítics i comercials l´any 1953. Aquella llet ens semblava
aleshores infecte i avui, probablement, encara m´ho semblaria més.
Des de llavors sempre vaig prescindir de la llet, perquè, a més,
l’associava al fet d’haver d’anar a l´escola, una obligació
que mai em va resultar plaent.
Els
rituals religiosos obligatoris
 |
| Església de Sant Francesc Xavier |
Els
dissabtes al matí es dedicava a la religió i, més concretament, a
pintar a la pissarra, amb guixos de tots colors, un passatge o
paràbola de la Bíblia que el mestre comentava, traient-li una mica
de punta. Així mateix, repassàvem el “Catecismo
de la Doctrina Cristiana”,
que havíem de memoritzar. D´altra banda, recordo haver vist unes
litografies, amb reforç metàl·lic a cada extrem i cinta per
penjar, d’escenes de l´Antic i el Nou Testament. La religió
sempre hi era present. Les tardes de maig, el mes de Maria, plegàvem
una mica abans i, en el vestíbul, cantàvem amb una passió
desbordant unes quantes avemaries i alguna cosa més a la verge, ben
guarnida de flors sobre l´altar. Les úniques sortides de l´escola
tenien a veure amb la religió. A la tardor, coincidint amb el dia
del Domund, ens deixaven sortir un parell de tardes per anar a
recollir diners per les “Misiones”
evangelitzadores de l´esglesia arreu del món. Ens deixaven unes
guardioles que feien molt de goig, amb el bust i la cara d´infants
de diferents races. Després de trucar a algunes cases i pisos dels
voltants -no gaires- ens escaquejàvem i anàvem a jugar al futbolí,
reunint les escasses monedes de que disposàvem.
L´altra
sortida era per anar-nos a confessar un dijous al mes, doncs l´endemà
hi havia missa obligatòria on calia combregar en estat de gràcia.
Ens perdíem una estona per la pineda del Turó de la Peira, que hi
havia al damunt de l´escola, i pel camí ens preguntàvem de quins
pecats ens confessaríem. Calia trobar la mida justa: alguna malifeta
havíem de reconèixer, o expressar alguns sentiments impurs, perquè
el capellà no ens apretés i ens donés aviat l´absolució, però
tampoc calia exagerar els nostres pecats -reals o ficticis- perquè
no t´acabés sermonejant de manera un pèl agressiva i et clavés,
com a penitència, un munt de parenostres i avemaries. Vaja, que
havíem de trampejar la situació, admetent més els pecats venials
que els mortals, malgrat el catecisme ens alertés de que “El
que calla a sabiendas algún pecado mortal comete un grave
sacrilegio, y no se le perdonan los pecados confesados”.
Un dels olors més característics de la meva infància és el del
confessionari, sobretot quan el capellà acostava la seva cara amb
la teva -perquè deia que calia parlar baixet i l´havies d´entendre
bé- i senties l´intensitat desagradable del seu alè.
Final
de trimestre
Al l´acabar
el primer trimestre, coincidint amb les vacances de Nadal, algunes
mares s’acostaven al centre per obsequiar a Don Pablo amb productes
típics d’aquestes festes, altres menges, colònies o objectes
decoratius. I a finals de curs, recordo que venien alguns directius
i formadors de la SEAT, la primera empresa espanyola de fabricació
de cotxes, que s´havia instal·lat a la Zona Franca a partir del
1953, a fer una breu xerrada per a tal de captar alumnes que
acabaven l´escolaritat per a la seva escola d´aprenents o per tal
d´incorporar-los directament a la cadena de producció.
Sort en
tenia que, a l´apuntar-me a l´escoltisme, vaig tenir l´oportunitat
de passejar per la ciutat i d’explorar i caminar per la natura. En
aquesta escola m´hi vaig estar tres cursos, sempre amb el mateix
mestre i a la classe dels grans. El Ramiro de Maeztu va deixar de
funcionar com escola i, després de restar tancat uns anys, es va
reobrir l´any 2000 com a centre de salut mental. Avui és una
residència.
Notes:
(1).
CAÑELLAS, C; TORAN, R (1982). Política
escolar de l´Ajuntament de Barcelona. Barcelona:
Barcanova.
(2).
AUTORIA COMPARTIDA (2003). Un
segle d´escola a Barcelona. Acció municipal i popular. 1900-2003.
Barcelona:
Ajuntament de Barcelona i Octaedro.
(3).
FERNÁNDEZ, A. (1954). Enciclopedia
Práctica del Párvulo. Barcelona:
Miguel Salvatella.
Montgat, 13 de novembre de 2021
