diumenge, 26 de febrer del 2012

FAMÍLIA GAYOLÀ


Vaig néixer l'any 1937 en el carrer del Segle XX núm. 62, al costat mateix de la Torre dels Pardals, el meu avi la va construir als anys 20.

Ell vivia en el carrer Muntaner i era sabater, la meva mare hi va néixer allà. Desprès de casar-se (1932) van anar a viure al Guinardó, a la casa n°68. La meva germana i jo ja vam néixer al Carrer Segle XX . A la mort del avi (1936) varem anar viure amb l'avia.

Aquest és l'edifi que hi ha on estava la meva casa

 El meu pare, el cognom del qual era Gayolà, va néixer a Girona i va venir a treballar a Barcelona quan tenia 14 anys.

El cognom Buch de la meva mare procedeix del Maresme on és molt popular.


Els meus pares i germana davant de casa















Anava a l'escola del costat de casa (cantonada Segle XX i Caldes de Montbui),  perquè era molt a prop i amb la polio a la cama dreta jo no podia caminar gaire. Mes tard la meva escola es va traslladar al Passatge d'Artemisa, al costat de la Plaça Maragall, Però llavors jo ja havia estat operat i podia caminar trajectes mes llargs.


Cases del Passatge Artemisa


 A l'època hi havien només tres botigues en tol el carrer Segle XX, i totes tres estaven al costat de casa. Una polleria, una fruiteria i llegums i una que venien bacallà salat i arengades, al costat hi havia també un barber.

La majoria dels carrers encara no estaven asfaltats i això ens permetia fer els focs de la Sant Joan, al vell mig. Els focs es feien a las cantonades dels carrers Segle XX i Caldes de Montbui, i l'altre a la cantonada del carrer Mascaró i Segle XX.


Exemple de fogueres de lèpoca en el Guinardó

Cases Carrer Mascaró amb LLuís Sagnier, principis del s. XX

Recordo que en la part alta del carrer Segle XX, entre Caldes de Montbui i carrer Amílcar, en el cantó dret tot eren cases amb jardí davant amb reixes de ferro forjat. I en la cantonada esquerra hi havia una casa molt maca, propietat d'un franquista . Més amunt hi una casa de pisos que deuen haver renovat perquè ara, pel que puc observar en el Google Maps, la façana no és ja la mateixa.



C. Segle XX en l'actualitat


C. Torre dels Pardals nevada del 62

Tot ha canviat d'una manera increïble.

El record mes llunyà que tinc de la Torre dels Pardals que estava a tocar de casa meva, és que estava ja en ruïnes, només quedaven els quatre murs i la resta fins i tot la casa estaven ensorrats. 

La porta principal esta a la cantonada carrer Torre dels Pardals.

El terreny que ocupaven els jardins i edifici de la torre
arribaven fins el carrer Segle XX

Tenia 6 o 7 anys i jugava en altres nois entre les seves ruïnes i no teníem ni idea de la importància de la casa, per a nosaltres era un lloc misteriós on amagar-nos i viure les nostres aventures, aleshores, anava a una escola guarderia que es deia AVE Maria.


En aquest edifici estava l'escola  AVE MARIA


 La família que he conegut més antiga del Guinardo es la famila Armengol, que tenien una masia en el carrer Prats d'en Roquer, al costat dels "quinze". Altres famílies de l'època: Blasco, Vives, Jordà, Domènech, Riera, Narbona, Mestres. Aquests últims vivien al carrer Lluís Sagnier però, he de dir, que els he conegut aquí al Canada (treballàvem a la mateix empresa).




Vaig partir al Canada desprès que la meva germana es va casar (per poders) amb un xicot català que vivia a Montreal. Els meus pares van partir també cap el Canadà i jo hem vaig quedar sol a Barcelona, on no hi teníem més família. Únicament em quedaven familiar a Calella.

A la fi jo també vaig anar cap el Canada en l'any 1965, per retrobar-me amb tota la família, malgrat que aquí disposava d'una bona feina com director tècnic d'una fàbrica de plàstics.

Quan vaig partir però, ha havien començat a construir tot de les cases de pisos on abans hi havia les torretes del meu record.

Aquesta es una petita porció de la meva historia viscuda al Guinardó. No hi he tornat més al barri malgrat he estat a Catalunya els anys 2006, 2009 i 2001 però he anat directament a Calella on encara hi tinc família.

Ara disposo de temps i l'altra dia hem vaig dedicar a mirar si per internet trobava alguna informació sobre la Torre dels Pardals, antic espai de jocs infantils. Conforme passen els anys hom s'omple d'enyorança i vol tornar als llocs de la seva infantesa.

Així va ser que vaig trobar aquest bloc i la història que cercava de la Torre dels Pardals i que de petit no vaig tenir oportunitat de conèixer, entre d'altres coses que va ser una obra d'art en tots els sentits.

 Abans de d'acabar, vull felicitar-te pel treball que representa trobar tota aquesta informació històrica.


Martí Gayolà

dissabte, 11 de febrer del 2012

Història de L'ESCOLA DEL MAR

UNA MICA D'HISTÒRIA



L'Escola del Mar original, fou construïda amb forma de vaixell i ubicada en una platja de la Barceloneta, a l’angle entre el carrer Vinaròs i el carrer Almirall Aixada i es va inaugurar el 26 de gener de 1922.

Obra de l’arquitecte municipal Josep Goday,  el seu primer director va ser el pedagog Pere Vergés, autor d’una proposta pedagògica de referència en el camp de l’educació.



Així era l'escola del Mar de la Barceloneta


CRÒNIQUES DIVERSES..

"....fundada el 1921 a la Barceloneta, va ser bombardejada el gener del 1938. Feta de fusta, va quedar totalment destruïda. Un documental realitzat per tres joves periodistes ha recuperat ara, a través del testimoni d'uns quants ex alumnes, l'experiència d'una escola que va apostar per l'anomenada pedagogia activa.

Així va quedar desprès  del bombardeig del 19 de gener de 1938


(
veu d'un antic alumne) "Això que ara parlen de les eleccions i tot això nosaltres ja ho fèiem, en aquells temps. Fèiem eleccions i votacions, cadascú tenia el seu color i el color que guanyava és el que es quedava els càrrecs, els que governaven la classe. Les lliçons anaven a càrrec dels professors, nosaltres era l'ordre."

"Després del bombardeig, l'Escola del Mar va canviar d'ubicació,
(provisionalment es traslladà a La Rosaleda a Montjuïc, prop de la Font del Gat) i al final es va instal·lar al Guinardó, on encara funciona."

Edifici de la Rosaleda


"Un 7 de gener de fa 70 anys,  en 1938 l’aviació italiana (Aviazione Legionaria) amb base a Mallorca i la Legió Còndor en un nou atac aeri sobre la ciutat van destruir l’Escola de Mar".

Barcelona va patir 385 atacs de part de l’aviació italiana, alemanya i franquista. 180 d’aquests atacs van tenir com a objectiu el seu terme municipal, amb un total de 1.903 impactes de bombes de tota mena que van requerir més d’un milió de tones d’explosius

La part més afectada en un primer moment van ser el port i la Barceloneta, pràcticament destruïda i evacuada.. "

"Nou anys després, el novembre de 1948, es va inaugurar el tercer emplaçament de l'Escola del Mar, al barri del Guinardó. I des d'aleshores, ja de forma definitiva, l'Escola ha desenvolupat la seva tasca educativa a aquest emplaçament definitiu


Actual seu de lEscola del Mar al Guinardó


Celebració del 90è aniversari de l'Escola del Mar

Han passat ja molts anys de tot plegat, tants que el dissabte 28 de gener, va tenir lloc una celebració especial, la del 90è aniversari de l'Escola del Mar.

Un dels actes programats es va dur a terme el proppassat dia 28 de gener, en el menjador de l'escola, que  va  acollir la primera projecció pública del documental "Han bombardejat una escola"  d'Anna Morejón, Sandra Olsina i Mireia Corbera, que tracte del bombardeig de l'escola en 1938. Hi eren presents Lluís Permanyer -cronista de Barcelona-, Jaume Trilla-catedràtic de Pedagogia de la UB- i Teresa Guillaumes -directora actual de l’Escola del Mar.


www.btvnoticies.cat



A DIA D'AVUI....

La Història de l'edifici on avui està ubicada l'Escola del Mar, havia estat una masia molt antiga anomenada Can Sors la història de la qual ens la contarà en el seu moment la mestra de la pròpia Escola Isabel Busquets, qui disposa d'un arxiu prou ampli i molt documentat, fruït d'un treball personal de recerca.

Aquí i ara  només us parlarem de les circumstàncies que  a nos ens van conduir cert dia fins a  la porta de l'escola y demanar per una determinada persona que sabíem que durant anys s'havia dedicat a recopilar dades històriques de l'edifici seu del centre escolar.

Feia temps que tenia projectat fer-li una visita però no sabia com presentar-me, sense més ni més, per requerir informació a no sabia qui. Però un dia en una festa familiar un assistent, antic alumne em va informar d'una mestra (Isabel Busquets) molt interessada en el tema.  Ja tenia per qui demanar.

Per altra banda,  no fa masses mesos es va posar en contacte amb nosaltres via correu electrònic, l'escriptora Marta Pérez Sierra.  Ens preguntava si teníem contacte amb algú de l'Escola del Mar, perquè a la seva tia i mare els  feia molta il·lusió poder-la visitar ja que hi havien viscut de petites.


Marta Pérez Sierra

En aquells moments el cert era que no, com ja he dit més amunt,  tenia pendent la visita ja que m'interessava la història d'aquella finca abans no fos escola,  perquè havia estat una antiga masia del Guinardó coneguda com Can Sors.

Finalment un dia, amb el nom de la mestra historiadora a la ma,  emb vaig encaminar cap a  l'escola; volia poder parlar personalment amb Isabel Busquets,  nom de la  persona que estava investigant la història de l'edifici en qüestió. Com en aquell moment la Isabel no hi era o no podia sortir perquè tenia alguna reunió, ben bé no ho recordo, els vaig deixar la meva tarja a la fi que em truqués quan li fos possible.

Finalment,  quan ens van posar en contacte, a part d'explicar-li la finalitat de la meva visita relacionada amb les meves activitats al bloc, li vaig comentar que una persona s'havia, m'havia escrit i m'havia comentat que la seva mare i la seva tieta havien viscut en la torre abans no fos escola.

A la Isabel aquest punt li va interessar molt i un dia ens va convidar a visitar l'escola a la Marta i a mi, juntament, si podia ser, amb la seva mare i tieta.

A la primera trobada, les persones grans no hi van poder assistir, vam recórrer el recinte amb molt d'interès, finalment vàrem signar en el llibre de visites, em va fer certa il·lusió mai no ho havia fet pas, i també ens van obsequiar amb un parell de llibres sobre la història de l'Escola.





La Isabel va comentar que aviat celebrarien el 90 anys de la creació de l'Escola del Mar, i que es sentiria molt complaguda si podien assistir-hi també la mare i la tia de la Marta a les que els nens i nenes els  volien fer unes preguntes sobre com va ser la seva vida a la Torre, quan no era una escola sinó una residència particular.

Finalment el dia 20 de gener passat,  vàrem fer acte de presència a l'acte conmemoratiu , la Marta Pérez Sierra, juntament amb mare i la tieta de la Marta, Joan Corbera historiador del barri i jo mateixa.

Van passar unes diapositives retrospectives  del centre,  dels primers anys de vida en el Guinardó i fotos de les nenes que hi varen viure abans dels anys 40, és a dir, la mare i la tieta de la Marta.  Els alumnes tenien preguntes per tot i no es tallaven  un xic, el debat va ser molt alegre i viu, sembla que els feia molta gràcia que a la seva l'escola, que era un edifici tant gran , hi hagués viscut algú.

He de confessar que aquest no és el primer cop que a rel d'alguna de les històries publicades, hi ha persones que ens escriuen per explicar-nos detalls dels que no tenim ni idea, fotos antigues que desconeixíem, històries perdudes, etc., en definitiva història del barri que no vol morir.

Hem quedat amb la Isabel Busquets, la mestra de l'escola del Mar, perquè un un dia d'aquests ens faci  cinc cèntims de la història de l'edifici, antiga masia de Can Sors,  fins on ella ha pogut investigar  i lògicament ningú millor que ella perquè ens obri la ment al passat d'un edifici important en la petita història del Guinardó .


  • Fonts documentals: Vídeo TV3, Vídeo BTV,  Vídeo BCN.CAT , Lluís Permanyer, discurs de la commemoració, Isabel Busquets mestra de l'Escola. Informació aconseguida en Internet.

divendres, 3 de febrer del 2012

CAN MARCET


Situació de les principals masies de la contrada

A principis del segle XIX, entre les masies de Can Cortada i Can travi Vell, existia un predi anomenat Manso Calvet. D'una mica més de quatre hectàrees i de forma triangular.

La base principal tocava a la carretera de Cornellà a Fogars del Vallès - l'actual Segon Cinturó - i el vèrtex oposat, cap a llevant, cap al mar, no molt llunyà de Can Travi Vell. Els dos costats iguals els constituïen dues rieres; al nord l torrent de Can Cortada, i al sud la riera de St. Francesc de Paula anomenada també torrent dels Garrofers de Can Travi i passava concretament per on ara hi ha els camps d’esports, la piscina i el frontó dels Salecians, aquests dos torrents i la carretera formaven els límits territorials del Mas Calvet.

Aquest predi fou adquirit el 1.852 per Josep Bauledas, qui el 1872 el haver de vendre als seus deutors la fi de pagar els deutes que havia adquirit, i finalment fou comprat per Frederic Marcet i Vidal, per fer construir en els seus terrenys una luxosa torre d’estiu.

Al centre de predi adquirit s’erigia una masia amb totes les seves edificacions complementaries. Aprofitant en part els materials d'aquesta masia, el Sr. Marcet construí una magnífica torre, que encara avui perdura englobada dins el conjunt d’edificis del monestir de les monges Saleses. EL Sr. Marcet li posà el nom de "Quinta Dolores", segurament en honor de la seva esposa, popularment serà coneguda sempre com Can Marcet.

Finca i torre de Can Marcet a final dels s. XIX, al fons a l'esquerra Can Gallart

La vall en que es trobava la finca pertanyia al poble d’Horta, una zona molt rica en aigua i molt fèrtil, ocupada per masies i cases de camp, una vall on alternaven boscos amb vinya i conreus. La casa que feu bastir Frederic Marcet era una construcció de grans dimensions envoltada per un gran jardí que de fet era un bosc més o menys ordenat en mig del qual hi havia un canal navegable, amb un petit bot, un estany i fins i tot, aprofitant el desnivell del terreny, hi havia una cascada. Una bona pineda cobria una part del jardí on sovint es celebraven festes i banquets de caràcter social a les que hi assistia la burgesia barcelonina i fins i tot l'alcalde Barcelona de l'època, però també intel·lectuals del moment. 
Fins i tot havia arribat a anar per tocar pels convidats la Banda de Música de l'Ajuntament de Barcelona. El jardí tenia instal·lat llum de gas, l'ambient era molt festiu i distingit. 

Es conserven algunes fotografies del jardí i de les estàtues que ornaven alguns dels seus racons, eren figures de grandària natural d’homes i dones en moviment relacionades amb la mitologia. Una de les figures era coneguda com «la negrita», una altra era la deessa Diana, una altra era la reproducció del déu Neptú, amb el seu trident, una imatge del déu Apol·lo i fins i tot una figura femenina mig asseguda que anomenaven Cleopatra, es desconeix qui va ser-ne l’autor ni que va ser de totes elles que van desaparèixer durant la Guerra Civil.


Detalls del Jardí de Can Marcet


Hi ha referències que Santiago Rusiñol durant un llarg període pintà diversos paisatges d’aquesta zona d’Horta i segurament hi va fer estada en la finca atès que l’única filla del pintor Maria, estava casada també amb un Planàs, renebot de la senyora de la casa Dolors Planàs 
i ell mateix temps enrera havia intentat festejar amb una de les germanes Planàs. Rusiñol Pinta els Jardins de Martí Codolar o els del Laberint, finques properes a la de Can Marcet, on estava aquest bosc-jardí es es va bastir anys desprès l’escola dels Salesians.

Frederic Marcet, es va casar amb Dolors Planàs i Armet filla d'una rica família de sis germans, el més gran dels quals era Claudi Planàs Armet, Director de la Companyia de Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i de França (TBF ), era propietari de gran superfície de terres en el Guinardó.

Home de família més aviat modesta, treballava  per a la família Planàs de gran nomenada i prestigi social a la ciutat de Barcelona. Com tenia molta ma per a les finances, ben aviat es va convertir en el seu comptable.  Tot li va  anar de cara quan finalment es va casar amb la filla gran dels Planàs Maria Dolors. 


Frederic Marcet amb els anys es va convertir en un empresari de prestigi i en un polític de renom. Fou directiu de l'empresa de ferrocarril Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres,  que la presidirà de 1875 a 1886 i  propietari  de la  fàbrica textil Colònia Vila-seca  des de 1879, desprès de la seva mort queda com titular la seva esposa per passar finalment en mans dels germans Francesc i Josep Planàs.


Dolors Planàs asseguda, Anna i Concepció dempeus


Va ser membre del Foment del Treball Nacional, polític en actiu del Partit conservador, vicepresident de la Diputació de Barcelona i fou també escollit Diputat per Barcelona al Govern de Madrid..


La casa principal dels Marcet a Barcelona, estava al Passeig de Gràcia, on ara està el cine Comèdia, és a dir al Palau Marcet (1).



Palau Marcet abans de ser l'edifici  del teatre Comèdia i desprès dels cines Comèdia

La casa d'estiueig dels Marcet-Planà, com ja hem assenyalat, era una casa gran que tenia la seva pròpia capella-oratori presidida per la mare de Déu dels Dolors, on cada diumenge un mossèn  es passava per  celebrar-hi missa. Quan les Salesses es van quedar amb la casa, van conservar la capella per a ús de la comunitat.

A l'entrada de la finca hi havia una caseta on vivien els masovers,  que llavors era cap de munt del carrer Horta entre els torrents de Can Cortada i de Can Travi.


Final del c. Horta, porta del carrer de Can Marcet (principis del s. XX)


Per poder atendre les necessitats dels seus propietaris, en la casa disposava de moltes minyones, personal de servei i masovers que vivien en una caseta a l'entrada de la finca.

 

Foto des del camí d'entrada a Can Marcet
Entrada de la casa a principis del segle XX














En quan a les seves relacions amb els veïns , teníem molt bona relació amb els senyor Martí-Codolar i amb els marquesos d'Alfarràs.

A la mort de Frederic Marcet Vidal, el gener de 1898, la finca passà a la seva esposa Dolors Planàs i Armet. La mort del seu marit va ser un cop molt fort que la va deixar molt tocada,  va esdevenir una persona trista que finalment,  va preferir marxar a Roma per allunyar-se dels seus records En aquesta ciutat va morir  en 1900, poc més d'un any desprès  de la mort del seu marit. 


Anna i Concepció Planàs en record de la seva estimada germana Dolors (sempre havien estat molt unides) van donar en  24 de setembre de 1915 a la nova església  de Sant Joan d'Horta,  aleshores en construcció en la Rambla Cortada (Campoamor), un altar dedicat a la Mare de Déu dels Dolors i del Santíssim  Sagrament, d'estil gòtic, molt ben ornamentat.



Anna i Concepció Planàs, foto del Fons del Salesians d'Horta

Dolors Planàs deixa en testament la finca  a las seves germane Anna i Concepció Planàs i Armet. Anna Planàs va morir el 1923, i la finca l'adquireix per ordre testamentària Concepció Planàs i Armet.

A la mort d'aquesta última en 1926, la finca passa als seus hereus, set nebots de les famílies Marcet i Planàs. Els marmessors (2) de l'herència van ser  Lluís Gonçaga  Vila i Bassols, Emili Vidal i Canals, mossén Josep Tor i Copader i Josep Siches i Gils, els quals separaren de la finca la part ocupada pels Salesians.

Les obres dels col·legi dels Salesians van començar cap a 1928, quan va començar la Guerra Civil en 1936, encara no s'havien acabat. Mossèn Tort va dur a viure a la torre 40 monges provinents de Vicàlvaro. Al cap de 10 dies els milicians es van assabentar d'aquest fet i van pujar fins a Can Marcet a buscar les monges però els Mossos d'Esquadra de la Generalitat, que van ser avisats, les van ajudar a  fugir de nit i es van escampar per cases de tot Barcelona. Quan  hi van arribar els milicians a la torre,  ja no hi eren.




L'escola del Salesiana i Can Marcet anys 40, Fons de l'escola dels Salesiana

L'edifici dels Salesians es va convertir durant dos anys en Llar d'Infants. Més tard va esdevenir un hospital de sang entre 1938-39, on hi van haver més de 1000 ferits alhora. Va durar fins el 26 de gener que les tropes d'en Franco van entrar a Barcelona. Durant quinze dies s'hi va instal·lar en la finca la Legió Cóndor que van ocupar la Torre i el Col·legi.

Finalment, el col·legi esdevingué camp de concentració dels nacionals durant cinc o sis mesos, on van passar molts presoners, la planta baixa es destinà a infermeria, hi havia toc de queda a partir de les sis de la tarda.

En 1939 les monges salesses  buscaven lloc per allotjar-se donat que el convent del Passeig de Sant Joan estava molt malmès i   van comprar la torre de Can Marcet  i el que quedava de la finca als hereus dels Marcet-Planàs. És així com part de la finca passà en propietat de les Salesses el 16 de juliol de 1940.


Desprès  de les important obres que les monges van dur a terme, es va  convertit en un notable monestir de monges Salesses. El monestir es va unir a la Torre, respectant la peculiar torre dels Marcet, al menys exteriorment, donat que el seu interior ha estat adequat a la nova finalitat de l'edifici.




 


En el que era terra de cultiu i caseta dels masovers, les monges ho van arrendar i s'hi va construït un geriàtric per a gent gran.




(1) El Palau Marcet  és un dels pocs palauets urbans que es conserven a l'Eixample. Va ser projectat per Tiberi Dabater i Carné  l'any 1887 dins d'un estil eclèctic de referències clàssiques i barroques, a la façana, i gòtiques i orientals a l'interior. El va fer construir  Frederic Marcet i Vidal entre aquesta data i 1890. La decoració interior era magnífica i sumptuosa i feia servir elements medievalistes i orientalistes (hi intervingueren Eduard Llorenç i Joan Parera, Antoni Rigalt, Joan Balletbò i Francesc Roig). En sobresortia l'escalinata d'entrada i el saló central, de dos nivells, amb terrassa sobre el jardí. Comptava amb uns jardins a la part posterior, que donaven a la Gran Via, avui ocupats, en part pel cinema i en part per l'hotel Avenida Palace, El 1934 va ser reformat per Pere Domènech Roure per convertir-lo en Teatre Comèdia. El 1960 s'habilità com a cinema.

(2) Persones encarregades de complir la voluntat del testador.





*Fonts informatives : Mingo Borras "Històries d'Horta", Desideri Díez "Masies d'Horta". Web del Salesians d'Horta. Fotos del Centre Excursionista de Catalunya. Revista FENT CAMí, núm 84, de juny de 2016