Des de que el febrer de 1937 es va produir el primer bombardeig sobre Barcelona, les autoritats van començar a estudiar quines mides es podien prendre a la fi que la societat civil els patís el menys possible.
Naturalment
els primers en dur a terme actuacions en aquest sentit van ser els
Ajuntament que eren els que més a prop estaven de les necessitats
dels ciutadans, aquest fa va fer que assolissin una excel·lència
que desprès va ser aprofitada per la Conselleria de Defensa de la
Generalitat i posteriorment per la Conselleria de Treball, des d’on
actuava la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC), a partir de
la seva creació el 9 de juny de 1937.
A
partir de la creació de la Junta , es va crear unes sub-juntes en
cada un dels districtes de la ciutat, que són les que van estudiar
les necessitats reals sobre el terreny, depenent del nombre
d’habitants de la zona.
L’Ajuntament
a la fi de donar als habitants una mínima informació sobre la
manera com es podien construir els refugis va editar un grupuscle de
72 planes, se’n van editar 5000 en català i unes altres 5000 en
castellà. En aquest grupuscle es donaven unes pautes adaptades al
usos constructius del moment. També oferia assessorament i auxili
de materials al veïnat per part de l’Ajuntament.
Aquestes
instruccions es van repartir entre els responsables dels refugis, a
totes les dependències oficials i sindicats.
Un
cop fet això, es van repartir entre els ciutadans uns fulls
informatius com el que seguidament es reprodueix
Per
a poder dur a terme la tasca amb el màxim de seguretat possible, es
va adscriure al servei la quasi totalitat dels arquitectes, enginyers
i auxiliar tècnics de l’Ajuntament, a més del aparelladors i
personal pràctic extra-municipal, que abans de començar la
construcció del refugi en donàvem el vist i plau.
Foto
document
D’altra
banda, es demanava la Col·laboració econòmica dels ciutadans
segons les seves possibilitats, les normes indicaven que havien de
ser dues pessetes, però es feia de més i de menys. També es
demanava la seva participació en la construcció del refugi, unes
hores a la setmana. La normativa contenia a més un paràgraf que
afegia que a l’entrada dels refugis es col·locarien dues llistes
on s’indiqués qui contribuïa i qui no.
Com
la majoria d’homes estaven al front i les dones i homes grans
ocupaven les fàbriques a la fi que la producció no s’aturés,
només quedaven a disposició de la Junta nanos
i joves
que
estaven disposats
a
col·laborar en
la construcció de refugis
i
deixar-se
el fetge si calia.
Al
Guinardó, relacionats amb la Junta de Defensa Passiva es van
construir els refugis següents:
Cal afegir que també hi havia coves natural que es feien servir de refugis i soterranis de segons quines cases que es van utilitzar amb aquesta finalitat.
Per
posar un exemple de com es va bastir algun dels refugis, parlarem del
número 312-2 que tenia tres entrades, una pel carrer Oblit
cantonada Ptge. Llívia, la segona en el pati Convent dels Minims, al
núm. 18 del mateix carrer i una última pel carrer Garrotja
Aquest
refugi segons informació aconseguida en una publicació de la
pròpia parròquia «Con la liberación de Barcelona queda en
poder de los nacionales por contener material de guerra» (Primer
centenario dels Mínimos en el Guinardó)
Sobre
la seva construcció parla en Josep Roig i Moliné «Jo vaig
participar en la construcció de tres, un al carrer Llobet i
Vall-Llosera, un altre al carrer Oblit Cantonada Garrotxa,
al patí del convent dels Mínims i un altre que estava molt ben fet
al C. Rubió i Ors que anava a parar al carrer Art. Vam començar a
desmantellar el Convent (el dels Mínims) per les golfes i les bigues
les anàvem tirant al pati, amb un entusiasme
enorme. També anàvem a buscar troncs a la Font del
Cuento, que llavors era un parc petit, en realitat era la muntanya,
t’hi podies perdre i anaves pujant, pujant, pel que ara és el Parc
del Guinardó. Entre els troncs i les garrofes va
quedar ben pelat, tot allò!. Ara només hi ha pins»
L’entrada
principal estava al pati del Convent, és una caseta que té unes
escales pel que s’accedeix. Els monjos el fan servir com a
habitació dels mals endreços Està construït amb maons pedra i
fusta. Va ser bastit en gran part amb fustes, com ja s’ha indicat
provinents dels claustre del Convent fins que va arribar un escamot
de la CNT i va demanar que no les utilitzessin ja que el convent
havia de ser destinat a Hospital de Sang aprofitant els llits i la
roba dels seminaristes. (La Guerra Civil al Guinardó, treball de
Guim Gómez i Gerard Sentís.
Algunes
persones relacionades amb la reconstrucció històrica de la memòria
del barri, han intentat accedir al indicat refugi però fins el
moment, no ha estat possible, atès que els frares s’hi neguen,
esperem que ens sigui possible abans que desaparegui aquesta mostra
vivent del nostre passat.
Segueix
explicat el sr. Roig respecte a la construcció del refugis al barri,
....es va establir una mena de competició entre els nanos,
com abans, que es barallaven les colles d’un carrer contra els d’un
altre, però ran diferent, ara la cosa anava de veure qui construïa
els refugis millor i més ben fets. Era un sentiment de
col·lectivitat que ens va mobilitzar a tots..» (Josep Roig)
«Tantes
hores allà sota, tantes hores treballant, tots els veïns, cadascú
de la manera que podia, sense posar-se medalles..... i
desprès entren els feixistes i un dia aquests, un dia l’altre, van
anar-los tapiant. Per a mi va ser un insult, un insult perquè allò
era nostre, ho havíem fet nosaltres, amb les nostres mans, per
protegir-nos d’un perill que era nou. Tant nou, que Franco ja podia
posar-se una medalla a la ignomínia ben clavada a l’escut del
«glorioso alzamiento nacional», perquè va obrir portes a la
massacre de la II Guerra Mundial» (Josep Roig)
Quan
la guerra acabà, tal com diu en Josep, els refugis van ser tapiats i
en molts casos oblidats, fins que per casualitat o no un bon dia
surten a la llum i la gent té molta curiositat i ganes de
visitar-los, ho hem pogut apreciar ni fa massa quan s’ha pogut
visitar el del Mas Guinardó.
Entren
amb reverència del que sap que entra en un recinte sagrat on la por
de les persones que s’hi van aixoplugar amara totes les seves
parets.
El
resultat de tota aquesta
tasca, va donar lloc a vint
kilòmetres de túnels, amb una amplada de cinc metres. Uns cent-mil
metres quadrats que podien
protegir entre dues-centes a tres-centes mil persones. Molts encara
estan per descobrir.
- Fonts informatives : Llibre «Oblits de Reraguarda: Els refugis antiaeris a Barcelona (1936-1939). Treball de sobre la Guerra Civil al Guinardó, de Guim Gómez i Gerard Sentís. Reproducció dels documents facil·litada per Carles Sanz, del Grup de Memòria Història El Pou (arxiu CDHS-AEP).