Construcció de refugis antiaeris al Guinardó

Des de que el febrer de 1937 es va produir el primer bombardeig sobre Barcelona, les autoritats van començar a estudiar quines mides es podien prendre a la fi que la societat civil els patís el menys possible.

Naturalment els primers en dur a terme actuacions en aquest sentit van ser els Ajuntament que eren els que més a prop estaven de les necessitats dels ciutadans, aquest fa va fer que assolissin una excel·lència que desprès va ser aprofitada per la Conselleria de Defensa de la Generalitat i posteriorment per la Conselleria de Treball, des d’on actuava la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC), a partir de la seva creació el 9 de juny de 1937.

A partir de la creació de la Junta , es va crear unes sub-juntes en cada un dels districtes de la ciutat, que són les que van estudiar les necessitats reals sobre el terreny, depenent del nombre d’habitants de la zona.

L’Ajuntament a la fi de donar als habitants una mínima informació sobre la manera com es podien construir els refugis va editar un grupuscle de 72 planes, se’n van editar 5000 en català i unes altres 5000 en castellà. En aquest grupuscle es donaven unes pautes adaptades al usos constructius del moment. També oferia assessorament i auxili de materials al veïnat per part de l’Ajuntament.

Aquestes instruccions es van repartir entre els responsables dels refugis, a totes les dependències oficials i sindicats.

Un cop fet això, es van repartir entre els ciutadans uns fulls informatius com el que seguidament es reprodueix

Per a poder dur a terme la tasca amb el màxim de seguretat possible, es va adscriure al servei la quasi totalitat dels arquitectes, enginyers i auxiliar tècnics de l’Ajuntament, a més del aparelladors i personal pràctic extra-municipal, que abans de començar la construcció del refugi en donàvem el vist i plau.

Foto document

D’altra banda, es demanava la Col·laboració econòmica dels ciutadans segons les seves possibilitats, les normes indicaven que havien de ser dues pessetes, però es feia de més i de menys. També es demanava la seva participació en la construcció del refugi, unes hores a la setmana. La normativa contenia a més un paràgraf que afegia que a l’entrada dels refugis es col·locarien dues llistes on s’indiqués qui contribuïa i qui no.

Com la majoria d’homes estaven al front i les dones i homes grans ocupaven les fàbriques a la fi que la producció no s’aturés, només quedaven a disposició de la Junta nanos i joves que estaven disposats a col·laborar en la construcció de refugis i deixar-se el fetge si calia.

Al Guinardó, relacionats amb la Junta de Defensa Passiva es van construir els refugis següents:

Cal afegir que també hi havia coves natural que es feien servir de refugis i soterranis de segons quines cases que es van utilitzar amb aquesta finalitat.

Per posar un exemple de com es va bastir algun dels refugis, parlarem del número 312-2 que tenia tres entrades, una pel carrer Oblit cantonada Ptge. Llívia, la segona en el pati Convent dels Minims, al núm. 18 del mateix carrer i una última pel carrer Garrotja

Aquest refugi segons informació aconseguida en una publicació de la pròpia parròquia «Con la liberación de Barcelona queda en poder de los nacionales por contener material de guerra» (Primer centenario dels Mínimos en el Guinardó)

Sobre la seva construcció parla en Josep Roig i Moliné «Jo vaig participar en la construcció de tres, un al carrer Llobet i Vall-Llosera, un altre al carrer Oblit Cantonada Garrotxa, al patí del convent dels Mínims i un altre que estava molt ben fet al C. Rubió i Ors que anava a parar al carrer Art. Vam començar a desmantellar el Convent (el dels Mínims) per les golfes i les bigues les anàvem tirant al pati, amb un entusiasme enorme. També anàvem a buscar troncs a la Font del Cuento, que llavors era un parc petit, en realitat era la muntanya, t’hi podies perdre i anaves pujant, pujant, pel que ara és el Parc del Guinardó. Entre els troncs i les garrofes va quedar ben pelat, tot allò!. Ara només hi ha pins»

L’entrada principal estava al pati del Convent, és una caseta que té unes escales pel que s’accedeix. Els monjos el fan servir com a habitació dels mals endreços Està construït amb maons pedra i fusta. Va ser bastit en gran part amb fustes, com ja s’ha indicat provinents dels claustre del Convent fins que va arribar un escamot de la CNT i va demanar que no les utilitzessin ja que el convent havia de ser destinat a Hospital de Sang aprofitant els llits i la roba dels seminaristes. (La Guerra Civil al Guinardó, treball de Guim Gómez i Gerard Sentís.

Algunes persones relacionades amb la reconstrucció històrica de la memòria del barri, han intentat accedir al indicat refugi però fins el moment, no ha estat possible, atès que els frares s’hi neguen, esperem que ens sigui possible abans que desaparegui aquesta mostra vivent del nostre passat.

Segueix explicat el sr. Roig respecte a la construcció del refugis al barri, ....es va establir una mena de competició entre els nanos, com abans, que es barallaven les colles d’un carrer contra els d’un altre, però ran diferent, ara la cosa anava de veure qui construïa els refugis millor i més ben fets. Era un sentiment de col·lectivitat que ens va mobilitzar a tots..» (Josep Roig)

«Tantes hores allà sota, tantes hores treballant, tots els veïns, cadascú de la manera que podia, sense posar-se medalles..... i desprès entren els feixistes i un dia aquests, un dia l’altre, van anar-los tapiant. Per a mi va ser un insult, un insult perquè allò era nostre, ho havíem fet nosaltres, amb les nostres mans, per protegir-nos d’un perill que era nou. Tant nou, que Franco ja podia posar-se una medalla a la ignomínia ben clavada a l’escut del «glorioso alzamiento nacional», perquè va obrir portes a la massacre de la II Guerra Mundial» (Josep Roig)

Quan la guerra acabà, tal com diu en Josep, els refugis van ser tapiats i en molts casos oblidats, fins que per casualitat o no un bon dia surten a la llum i la gent té molta curiositat i ganes de visitar-los, ho hem pogut apreciar ni fa massa quan s’ha pogut visitar el del Mas Guinardó.

Entren amb reverència del que sap que entra en un recinte sagrat on la por de les persones que s’hi van aixoplugar amara totes les seves parets.

El resultat de tota aquesta tasca, va donar lloc a vint kilòmetres de túnels, amb una amplada de cinc metres. Uns cent-mil metres quadrats que podien protegir entre dues-centes a tres-centes mil persones. Molts encara estan per descobrir.

• Fonts informatives : Llibre «Oblits de Reraguarda: Els refugis antiaeris a Barcelona (1936-1939). Treball de sobre la Guerra Civil al Guinardó, de Guim Gómez i Gerard Sentís. Reproducció dels documents facil·litada per Carles Sanz, del Grup de Memòria Història El Pou (arxiu CDHS-AEP).

LES ESCOLES DE LES DOMINIQUES a Horta.

Mapa i situació dels edificis en l'època. Costumització de C. Martín

Era durant l’any 1875 que el dominic Francesc Coll i Guitar, fundador de les Germanes Dominiques de l’Anunciata va fundar el convent i el col.legi de dalt de tot del carrer de Les Estires (Rambla Cortada o Campoamor com ara es coneix). Les primeres germanes van arribar a Horta el 30 de juny d’aquell mateix any.

Entorns del convent. Collage C. Martín

Tot seguit s’inicia la construcció del convent, que es va inaugurar en 1878, tanmateix però, l’església no es va bastir fins 1906.

Edifici fou cremat en la coneguda com Setmana Tràgica el 1909, juntament amb l’església vella de San Joan que estava al capdamunt del mateix carrer, però a l’altra vorera, on ara està el Club de tennis Horta de la que pràcticament només va quedar la torre i la rectoria.

L'antiga església d'Horta ja cremada

També ho va ser el convent de les Dominiques que va quedar inhabitable, motiu pel qual de manera provisional les monges es van traslladar a un xalet del carrer Rectoria fins l’any 1913, que van tornar a la seu de la congregació ja reconstruït, millorat i adaptat per convertir-se en un internat on acudien les filles de famílies benestants d’Horta però principalment de ciutat.

Fotos de 1909 quan es va cremar el convent. Autor desconegut

Xavier Valls en les seves memòries explica com abans de la guerra va fer d’escolà amb mossèn Trens, capellà de les monges a l’església del pensionat de les Dominiques, un home explica, que el va iniciar en la comprensió de la bellesa de la litúrgia, alhora que li ensenyava arqueologia i art.

Per l’època el carrer Campoamor ja lluïen moltes de les torres d’estiuejants com en Charles Collet (3), escultor de renom suís, que va fer-se construir una torreta al conegut com camp de les monges cap a 1923, on hi va viure amb la seva dona Ninon, ceramista reconeguda. En Charles Collet va ensenyar escultura en el col.legi de les Dominiques, com s’explicarà més endavant.

Aleshores comença una nova etapa per l’escola, sobretot per l’arribada d’unes gemanes que venen de Bèlgica on havien anat a estudiar nous mètodes pedagògics. Durant aquesta etapa cal ressaltar la figura del Dr. Manuel Trens i Ribas (2), capellà de les monges dominiques, home erudit com pocs al que les monges donaven el tractament de Doctor.

Durant aquell període, eminents artistes van donar classes de dibuix, Pintura i escultura al col.legi de les Dominiques, entre ells: Charles Collet, Dario Vilas, Ismael Smith, Jaume Busquets i Josep Garriga . El mestre Joan Llongueres donà classes de gimnàstica i danses rítmiques que havia importat de Suïssa. El centre també, pedagògicament parlant, va comptar en l’època amb l’assessorament de la pedagoga Sra. Maria Montessori (4).

L’internat de les dominiques fou el primer de Barcelona i d’Espanya en adoptar les reformes litúrgiques del Papa Pius XX i va ser Horta on el Primer Congrès de Litúrgia celebrat a Montserrat l’any 1915, va va obtenir més ressò, cal tenir present que el fundador de l’ordre de les dominiques Francesc Coll era català i la seva filosofia sobre quina instrucció i cultura haurien de rebre les dones era diferent que la d’altres Institucions religioses.

En octubre de 1913 comença a funcionar “l’École Ménagère”, escola de la llar, la primera de tot l’Estat Espanyol. Aleshores l’idioma que llustrava entre les classes benestants era el francès i d’aquí el nom, però no deixava de ser la manera fina nomenar el que entre la gent del carrer s’en deia “economia domèstica”.

Quan arribà la República, desprès de la secularització el  col.legi passà a dir-se “Mutua Coll” - Associació de Pares de Família.  "Al comenzar el curso 1933-1934 el colegio funcionó a nombre de la Mutua Coll (Asociación de Padres de Familia) ante la amenaza de verse privadas de ejercer el ministerio docente como Congregación religiosa. Se cambió el uniforme a las colegialas y las Religiosas fueron sustituidas por profesoras seglares. En cuanto al régimen interno, una Hermana actuaba como Directora, si bien oficialmente constaba como tal, una ex alumna del colegio. En octubre de 1934 se inauguró la Biblioteca con algunas obras notables como la Enciclopedia Espasa y una maestra retirada regaló para el colegio parte del material del Sistema Montessori. En 1935 se construyó un campo de tenis entre el garaje y el corral y se levantó un surtidor en el centro del jardín. Una pared de poca altura separó el jardín de la comunidad del de las niñas. Durante la guerra, las clases funcionaron con maestros laicos y acabada la misma, en abril de 1939, se abrieron al público con gran satisfacción de padres y alumnas. Las clases estaban en buen estado y con abundante material"..(Història Oficial de la CONGREGACIÓN DOMINICAS DE LA ANUNCIATA).

"Cuando estalló la revolución el 18 de julio de 1936, la comunidad se componía de 20 religiosas profesas perpetuas de coro, 34 temporales, 7 legas y cuatro Hermanas más, no pertenecientes a la comunidad. Todas vistieron traje seglar. Se hicieron desaparecer papeles particulares y otros no pertenecientes al Archivo de la Casa, especialmente los de la Sociedad “Mutua Coll” del propio colegio y sucursales del Instituto agregados a ella y, en general, todo lo que podía comprometer a las personas adictas a la comunidad. Las Hermanas salieron de la casa, dejando el edificio solo y lo incautó la Generalidad. Una parte del edificio fue ocupada para comedores públicos y la iglesia servía de almacén ". (Història Oficial de la CONGREGACIÓN DOMINICAS DE LA ANUNCIATA).

El 19-20 de juliol de 1936 , moltes esglésies i convents religiosos foren incendiats entre ells l’església nova de Sant Joan d’Horta que desprès de la revolució del 36, a causa de la profanació i incendi que sofrí el temple, quedà en gran part derruïda i només restà en peus els murs i la coberta. Durant el període de la guerra civil l’església serví de dipòsit de bidons d’oli i de benzina, la qual cosa produí la destrucció del paviment i el deteriorament de les parets.

Collage Carme Martín.

La casa rectoral fou arrasada i amb ella l’arxiu parroquial.

Pel que respecte a l’edifici de les Dominiques d’Horta va ser ocupat per la CNT-FAI i es va destinar a l’ensenyament i a menjador públic; els darrers temps de guerra es va utilitzar com refugi per a refugiats.

Es sap també, que una part del convent es va fer servir per a finalitats no tan honorables, donat que s’hi va instal.lar un centre de detenció i aïllament de la CNT-FAI, que va estar en actiu fins l’any 1937.

Algunes de les monges es van amagar en cases veïnes i d’altres, juntament amb el Dr. Manuel Trens es van instal.lar a la masoveria d’una casa pairal pròxima a Tolosa de Llenguadoc. Poc desprès el Dr. Trens va viatjar fins a la capital britànica on hi va viure fins acabat el conflicte que va tornar.

Quan la guerra va finalitzar,  l’edifici fou recuperat i s'hi intal.là “el Auxilio Social”, que no s'en va anar fins mesos més tard. Mentretant, les monges hi van poder tornar. Les classes es van reemprendre l’abril de 1939 i l’internat va tornar a funcionar l’octubre del mateix any.

Les Dominiques en 1879, també van crear una escola per a les nenes del poble d’Horta, ja hem dit més amunt que en el convent i l’internat, normalment només hi residien noies benestants. A aquesta escola els vilatans l’anomenaven les Dominiques pobres, per distingir-la de la de Campoamor de les Dominiques riques.

Aquesta escola va estar primer un edifici del carrer Horta, 50  i desprès canvià a un altre situat en la plaça de la Constitució (desprès Santes Creus). El 1939 es van traslladar a la torre d’estiueg situada al carrer Chapí amb Martí-Alsina, on s’hi van estar fins 1947. 

Edifici de les Dominiques al carrer Martí Alsina cantonada Chapí.  Recreació Carme Martín

Finalment, els pares d’una alumna de les Dominiques van fer donació d’una torre d’estiueg al carrer Chapí 71  i allà s’hi van traslladar el 1947 fins que el curs 1984-85 va tancar definitivament les portes, l’edifici s’enderrocà en 1988. Cal aclarir que ja en 1972, era ja una escola completament independent de la del carrer Campoamor.

Edifici de les Dominiques del carrer Chapí, 71. Collage Carme Martín

El col.legi de les Dominiques del carrer Campoamor no cal dir que ha anat canviant de filosofia amb el pas dels anys adequant-se al nous temps i encara segueix en la seva tasca educativa desprès de més de cent anys.

(1) Francesc Coll i Guitart (sant), Religiós dominicà , nascut a Gombren a la comarca del Ripollés el 18 de maig de 1812 – morí a Vic, comarca d’Osona el 2 d’abril de 1975. Després d’estudiar al seminari de Vic (1822-30), ingressà a l’orde de predicadors a Girona, on professà (1931) i on estudià teologia, fins a l’exclaustració del 1835. Acabats els estudis a Vic, hi fou ordenat el 1836. Com a frare exclaustrat missionà per Catalunya. El 1856 fundà, a Vic, la congregació de les dominicanes de l’Anunciata i en fundà més de 50 cases arreu de Catalunya. Escriví alguns llibres de pietat i romanen inèdits alguns escrits pastorals. Fou beatificat per Joan Pau II el 1979 i el successor d’aquest, Benet XVI, el canonitzà l’octubre de 2009. (Enciclopèdia Catalana

(2) Manuel Trens i Ribas. Eclessiàtic i historiador.  Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1892 — Barcelona, 1976. Format al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Tarragona. Ordenat l’any 1914, ja es destacà en l’organització del Congrés Litúrgic de Montserrat (1915). Fou professor d’iconografia i art sagrat al seminari de Barcelona (1916), director del Museu Diocesà i consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc (1921-60), on constituí els Amics de l’Art Litúrgic (1923) —que E promogué diverses exposicions— i edità un anuari (1924, 1926 i 1929). Col·laborà en la fundació del Museu del Vi de Vilafranca del Penedès, on promogué exposicions artístiques locals (1926 i 1928). Ajudà la revista vilafranquina d’avantguarda Hèlix i hi publicà, sota pseudònim, traduccions de fragments de l'Ulisses de Joyce. El 1939 fundà i dirigí Ars Sacra. Col·laborà en la fundació de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, i amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona organitzà una important exposició d’objectes de culte relacionats amb l’eucaristia. Col·laborà en Vida Cristiana, Ars Sacra, Full Dominical, La Publicitat, La Veu de Catalunya, El Matí, etc. És autor de Lo que debe ser un museo diocesano (1916), Sant Francesc d’Assís i l’art contemporani (1926), Oracional litúrgic (1926), La peinture gothique jusqu'à Ferrer Bassa(1933), Les peintures de Ferrer Bassa (1936), María. Iconografía de la Virgen en el arte español (1952), Las custodias españolas (1952), Vilafranca, senyora vila (1964) i Les Majestats catalanes (1967; de la sèrie Monumenta Cataloniae, premi Massana 1961). Amb el seu llegat de llibres i manuscrits a la Biblioteca del Seminari Conciliar de Barcelona s’ha constituït el Seminari d’Iconografia Doctor Trens. També féu una deixa important d’obres d’art antic i modern al Museu de Vilafranca, on hi ha unes sales dedicades a la seva memòria. (Gran Enciclopèdia Catalana)

(3) Charles Collet- Escultor suís. Va néixer a Onex, Ginebra,1902 — morí a Barcelona el 1983. Format a Ginebra (1918-23). El 1923, a Barcelona, treballà al taller dels Corberó i amb l’orfebre Ramon Sunyer. Es presentà el 1928 en una col·lectiva de les galeries Dalmau. El 1929 esdevingué professor de l’Escola Massana. Durant la guerra civil de 1936-39 tornà a Suïssa, i el 1947 fou un dels fundadors del Cercle Maillol. Ha exposat a Barcelona, Ginebra, Milà, Zuric, Palma, Lucerna, etc, i ha participat en tots els Salons de Maig de Barcelona (1957-66). Participà del Noucentisme tardà i evolucionà cap a formes més estilitzades i esquemàtiques, de superfícies rugoses i estructura angulosa, que, emprant el plom, el ferro, etc, sovint voregen l’abstracció. La seva dona, Eugénie Millioud, coneguda per Ninon Collet (Ginebra 1903 — Barcelona 1973), ceramista i orfebre, es presentà i exposà sovint amb ell; el 1943 es presentà com a pintora a Barcelona. (Gran Enciclopèdia Catalana)

(4) Maria Montessori. Pedagoga italiana - Va néixer Chiaravalle, Marques, 31 d’agost de 1870 — Noordwijk, Països Baixos,6 de maig de 1952. Inicià les seves experiències a la clínica psiquiàtrica de la Universitat de Roma, a partir de les quals elaborà el mètode que porta el seu nom (1907) ( mètode Montessori ), que té per objecte de fomentar l’expressivitat i iniciativa dels infants mitjançant la utilització de material didàctic nou, bé que hom ha criticat el seu idealisme i l’accent excessiu que posa en l’individu. A partir del primer congrés montessorià (Roma, 1931) i dels contactes de Maria Montessori amb l’estranger (Barcelona, 1934), el mètode fou àmpliament adoptat. El treball és recollit en les obres Il metodo della pedagogia scientifica applicata all’educazione infantile (1909) iL’autoeducazione nelle scuole elementari (1912).

• Fonts d'informació: "El que és i ha estat Horta" i HORTA (1904-2004), de Desideri Díez i "La meva Capsa de Pandora" dememòries de Xavier Valls, escrita per Julià de Jòdar.