LA CASA MATAS I RAMIS

Casa Joaquima Ramis, es desconeix l'autor.

El 30 d’agost de 1912, Joaquima Ramis Amigó, vda de Francesc Matas, amb domicili a la ciutat de Barcelona, Plaça de Santa Anna, 14, presenta davant l’Ajuntament el projecte de construcció de dues cases amb la mateixa façana, com habitatge pels seus dos fills Joaquim i Enric Matas i Ramis, al carrer del Príncep (avui Feliu i Codina). 

Ella tenia la seva casa d’estiueig entre el carrer del Vent i Martí Alsina (Aleshores c. del Nord), d’estil també modernista obra del seu fill Enric, que hores d’ara ja no existeix. Joaquima Ramis va morir l’onze de març de 1934 a l'edad de 72 anys, segons publica La Vanguardia d’aquell dia.

Els plànols de la casa que volia per als seus fills i la sol·licitud de permís d’obres està signada pel mestre d'obres Josep Masdeu, però és pràcticament segur que eren del seu fill Enric Matas que aleshores encara no disposava encara del títol d’arquitecte i per tant, no els podia signar ell mateix. Aquesta era una pràctica habitual entre arquitectes quan pel motiu que fos la seva firma no podia incloure’s, 

Evidentment també firmava els plànols l'arquitecte municipal qui es qui finalment donava el visiplau a les obres però, això no vol pas dir que la casa fos un projecte d'ell personalment, com sembla que ha entès la persona que va omplir la història de la casa al web de l'quipament municipal.

Plànols de l'Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

Però, qui eren els germans Matas i Ramis?

Joaquim Matas i Ramis neix en 1884, enginyer en actiu dissenyador de projectes de l’electrificació a través de centrals hidroelèctriques fundà en 1911 l’empresa Maquinaria i material elèctric Vogel i Matas, S.A. que en l’actualitat actua sota el nom de MATAS I RAMIS, S.A., una empresa, d’altra banda, que va omplir una parcel·la significativa en la història de l’evolució del ram elèctric a Catalunya.

En La Vanguardia de 19 de novembre de 1966, es publicava un article amb el nom de “Cuando la ciudad se iluminó”, on es recordaba a les persones que foren pioneres en dotar de llum a la ciutat de Barcelona, entre els que destacava Joaquim Matas i Ramis, tot dient “ El señor Matas Ramis (Joaquin), decia «en la Barcelona ochocentista, la levita y la chistera eran prendas obligadas para las personas representativas. Como ellas se podía contemplar al señor Xifra subido en una escalera, regulando las lámparas de arco instaladas en las altas farolas de la Rambla o de la Plaza Real. En otra ocasión, se hizo atar en ia delantera de una locomotora de un tren, de San Juan de las Abadesas a Barcelona, para poder regular un arco voltaico que, con su reflector, se había instalado en la misma» .

Joaquim Martas i Ramis morí a Barcelona en 1975,

Enric matas i Ramis,
Foto Barcelona Modernista.

Enric Matas i Ramis, va néixer el 1887. Va cursar la carrera d’arquitectura aconseguint el preuat títol en 1913. Va ser arquitecte municipal del poble de Calaf i l’honorífic de la barcelonina Associació de Veïns del carrer de Petritxol, amb el que va ser distingit pel seu provat barcelonisme. (Diccionari Biogràfic JF Ràfols).

A més d’un magnífic arquitecte, Enric Matas i Ramis era bon fotògraf com ho demostren el munt de fotografies de principis de segle del aleshores poble d’Horta i també va ser un gran col·leccionista de postals. 

La Biblioteca del Museu Nacional conserva una col·lecció de 20.000 targetes postals que fou ingressada l’any 1957 gràcies al llegat d’Enric Matas i Ramis quan aquest va morir. 

Va ser un dels arquitectes modernistes més actius a Horta, les seves primeres obres les projecta per als seus familiars en aquella antiga població barcelonina. Com que en un principi encara no tenia el títol d'arquitecte ens trobem que els plànols van signats bé per l'arquitecte Josep Domènech i Mansana o bé pel mestre d'obres Josep Masdeu, com és el cas de la casa que ens ocupa.

El 1912 s’inicia la construcció de l’edifici del carrer del Príncep (avui Feliu i Codina) i Enric Matas , que no va aconseguir el títol d’arquitecte fins a 1913, va demanar al mestre d’obres Josep Masdeu que signes els plànols per ell, pràctica molt comuna al menys en l’època. Aquesta casa esdevé un dels exemples més significatius del Modernisme a la ja barriada d’Horta.

És un edifici que inclou dues cases entremitgeres, està format per planta, un primer pis i pati posterior comunicat amb el carrer Martí Alsina, les portes principals estan pel costat del carrer Príncep (avui Feliu i Codina). Destaca l’emmarcament d’obertures, sempre a base d’obra vista, el potent ràfec, protegit per teula àrab envidriada de color verd sobre el qual es disposen nombroses peces de sortida d’aigües de la coberta plana, i recolzat en cartel·les esglaonades de maó vist. L’edifici es basteix sobre un sòcol de paredat irregular. Són destacables el joc d’obertures en agrupació de sis finestres a banda i banda de l’eix de l’edifici (segons es descriu en el WEB del centre Cívic Matas i Ramis).

Entre d'altres són obra de Enric Matas i Ramís les cases de J. Ramon Estebe del carrer Mestre Dalmau de 1915

Fotos de les cases J. Ramon Estebe . Foto 1918 Fons Felip Capdevila

També són d'Enric Matas i Ramis, les cases del carrer Chapí , 62 - 64 , que són de 1930,  que podem visionar  en la foto i plànol de sota , el seu propietari era Pere Soler.

Plànols de les cases en qüestió

Cinema Montserrat 1962
foto fons Xifre.

En la seva última etapa de vida va ser l'arquitecte responsable de l'edifici del cinema Montserrat, que estava situat al número 267 de l'avinguda mare de Déu de Montserrat, inaugurat en 1952, tenia capacitat per a 783 butaques que es distribuïen en platea i anfiteatre. Des del carrer una marquesina protegia als possibles espectadors en temps de pluja, A las plantes superiors de la façana hi dominava el maó en un estil de simplicitat rectilínia. (del blog Barcelofilia)

Enric Matas i Ramis morí a Barcelona el 25 de novembre de 1956 i en el seu testament, llega una de les cases que formen l’edifici i el seu fons bibliogràfic, que era prou important, a l’Ajuntament de Barcelona, per tal que faci una biblioteca popular, que mai no va arribar a fer-se realitat.

Mentrestant, a l’altre casa propietat de Joaquim Matas (ell feia molt de temps que ja no la utilitzava), s’hi va instal·lar durant un temps una farmàcia i posteriorment un el Centre Excursionista de Catalunya, desconec si va ser exactament per aquest ordre.

Finalment, l’any 1967 l’Ajuntament es fa càrrec de l’edifici donat i retira les col·leccions i els mobles, que diposita al Museu d’Art Modern i al Museu d’Història de la Ciutat.

L'edifici sobre els anys 70, del fons F. Capdevila.

A la dècada dels setanta, amb la revitalització del moviment associatiu, es produeixen nombroses manifestacions i mobilitzacions reivindicant l’obertura d’un espai públic a la casa Matas i Ramis. 

En Joaquim Matas i Ramis, mitjançant testament, llega finalment l’altra casa de l’edifici el 1975 , any en que va morir.

El juny del 1986, s’inaugura una de les cases com a Centre de barri.

L’octubre del 1992, s’annexionen ambdues cases i s’inaugura com a Centre Cívic Matas i Ramis. El 2001, i degut a l’increment de les activitats i serveis del centre, obliga una nova ampliació que s’inaugura el novembre del mateix any.

Resulta molt curiós l'escassetat de fotografies antigues i no tan antigues que existeixen d'aquesta casa tan important, tot just hem pogut trobar la que es pot veure més amunt a la dreta que deu ser dels anys setanta del segle passat, on apareix ja bastant deteriorada, segurament acabava de plegar la famacia que hi devia haver , s'intueix per la rodona de ferro que hi ha a la porta i que en temps hauria assegurat i contingut  la creu vermella que assenyalava la botiga.

Fonts d’informació :

Web del Centre Cívic Matas i Ramis,

Plànols de la finca de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona.

Diari la Vanguardia

Blog. Barcelona Modernista
Blog, Barcelofilia.

CASES GIOL A HORTA

Fotos del fons Jaume Caminal. La primera fons C.Martín

Joan Giol Huguet besavi de Santi Giol, descendent de la família i actual propietari junt amb la seva germana del patrimoni familiar, va adquirir a finals de segle XIX part de les terres conegudes com l’hort d’en Pere Pau, futures plaça del Progrés (actual Eivissa) i carrer del Progrés (actual Fulton) i va construir en estil neoclassic el que popularment es coneix com “casa del fotògraf” (per haver estat ocupat el local de la cantonada de la finca per un fotògraf on mitja barriada ha fer fer les seves fotos de casament o de comunió) i els baixos de la casa del costat. El baixos del que seria més tard l’edifici de continuació en principi es van fer servir de magatzem. 

La casa principal, la de la cantonada, fou obra de l’arquitecte Leandre Albareda i la va construir el mestre d’obres Federico Farreras. En la sol·licitud de llicència d’obres a l’Ajuntament de 1891 s’adjuntaven els planells de la casa, la forma total de l’edifici era triangular, el tràmit del permís va durar del 07/02/1891 al 16/03/1891, i la façana de l’edifici era segons reproducció adjunta.

Planells de Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

Planells de Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

Pel que sembla en el pis de dalt hi va viure durant uns anys la pròpia família del sr. Giol. Ja en 1896, Joan Giol Huguet demana permís d’obres per edificar un pis en la casa la planta baixa de la qual que en principi només havia estat destinada a magatzem, en la plaça ja aleshores anomenada del Mercat, l'arquitecte municipal va ser en Claudio Durán i el Mestre d’obres José Pérez Terraza, mestre d’obres que prometia molt i que va morir molt jove als 54 anys, concretament en 1906, aquesta obra hauria estat un dels primers encàrrecs que va rebre quan va arribar a Barcelona de la seva ciutat natal Mérida. 

Planells de Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

 Finalment en 1906 es va demanar permís per realitzar obres majors per construir un cobert al pati de la casa. 

 L’Ajuntament durant els primer vint anys del segle passat ja començava a posar problemes a possibles reformes a dur a terme en les cases ja construïdes a la plaça i al carrer Fulton, en algunes de les cartes que el sr. Giol va rebre de l’Ajuntament s’indicava que s’havien de tenir present certes directrius « por las futuras necesidades de tráfico» (1906), o que «que en el espacio que ocupa lo que se conoce como plaza Ibiza falta un criterio estable en la urbanización de la misma» (1929) .

Concretament el propietari de la finca dona aquesta informació "Es també molt sucosa la controvèrsia familiar, sempre amb” quien tiene mando en plaza”  (Plaça Eivissa) de principis de segle XX entre “el señor Arquitecto Jefe de la División de Alineaciones y Enlaces, desestimando los recursos presentado”, fent un cant a la simetria i l´uniformisme de la plaça del Mercat, que la volia “lo mas regular possible” (sic)

 I en posterior debat “desestimar las modificacions propuestas, en perjuicio del interès público”. Fent un cant per la planificació d’Horta per els automòbils, imposant un model cotxe cèntric sorollós i pol·luciónant, a la llum d´avui en dia. Es ben cert que tenir raó abans de temps es altra forma d’equivocar-se.

 Quan la família va marxar a viure la torre que es va construir al Pg. de Maragall, per tots coneguda com Can Giol, les cases de la plaça Eivissa van llogar-se, fins que el PGM de 1976 (1), les va afectar, suposadament per ampliar el carrer Fulton, avui dia podem apreciar el resultat d’aquell desastre en un edifici de pisos d’aquest carrer construït allà on abans hi havia hagut cases de planta i pis. La casa del «fotògraf» i la del costat van ser expropiades per l’Ajuntament que va oferir al sr. Giol pare de l’actual propietari, una compensació de 1.400.00 pessetes de l’època, que no va acceptar de cap de les maneres. Les cases afectades malgrat tot, van ser inscrites per l’Ajuntament com solar, tot i així, inexplicablement i contra tot pronòstic, l’Ajuntament en 1990 va catalogar i protegir a façana del «solar» sic, coses del Consistori. (*)

 Tenim la gran sort que gràcies a l’indicat PGM de 1976 en època de l’alcade Josep Maria Socias Umbert, no totes les cases afectades no van ser comprades i convertides en pisos com es pretenia aleshores, però tot i així, es va perdre una part important del patrimoni històric. 

 Horta per la seva condició de nucli històric contrastava pel poc nivell de protecció dels seus edificis històrics en el catàleg municipal. El nou PGM va preveure la creació de nous espais públics (places i vials) que incidiren de forma important en el nucli històric hortenc, la plaça de Santes Creus va es va veure greument mutilada en l’ultima urbanització del carrer Tajo, i també algunes de les cases del carrer Fulton i Plaça Eivissa. Les autopistes amenaçaven en enderrocar can Cortada (salvada en última instància), can Glòria i d’altres que haurien d’haver fet avergonyir al planificador (2). Tornant a les cases de la plaça Eivissa abans mencionades,

 Cal recordar que en 2004 durant el mandat de l’alcalde socialista Joan Clos i Mateu, la casa va ser ocupada malgrat haver-se tapiat, van entrar per l'unica porta possible i malgrat els veïns van assegurar que no feia més de 24 que s'havia ocupat i davant la passibitat de la policia que es va creure als ocupes que deien que ja feia 15 dies que hi eren. Tot barrejat amb una manifestació de sensesostre que deien que ells també tenien dret a entrar per utilitzar la casa. La policia intentant posar pau i ordre en les reivindicacions i els drets adquirits.(*)

Rajoles esquerdades de la casa Giol 2017

El sr. Giol volia presentar l’oportuna denuncia però no va poder ser acceptada per ser un edifici expropiat pel Consistori i ho havien de fer, en tot cas, la família propietària juntament amb l’Ajuntament, que no va voler problemes amb els okupes i allà s’hi van quedar 14 anys a d’edifici cultivant marihuana i llogant habitacions a nivell internacional per fumar i escoltar música, amb les corresponents denúncies dels veïns i la presència policial fent fotografies des del terrats veïns, la casa deteriorant-se més i més. (*) Finalment els ocupes van ser desallotjats en 2017, es va fer una mica de neteja interior, es van tapiar les portes i està a l’espera que es desencallin els desacords entre els propietaris i arquitectes de l’Ajuntament i que sigui en més aviat possible donat l’estat actual de l’edifici. 

El sr. Giol explica al respecte "Com que l´Ajuntament es va inhibir del problema okupa, vàrem iniciar una reversió ara no recordo l'any,  que va acabar sent una retrocessió, ja que el nostre pare no va voler cobrar la indemnització per tirar la façana a terra. La primera discussió amb l´Ajuntament va ser per quantificar el que  havíem de pagar per recuperar un terreny ¡¡¡¡¡cedit gratuïtament!!!!!!uns trenta anys abans". (*).

És necessita la prepotència que dóna el poder perquè algú afirmi que el "terreny havia estat cedit gratuïtament, quan va ser expropiat i el pare del sr. Giol no va voler cobrar mai".

Hores d'ara sembla que finalment l'Ajuntament ha arribat a un acord amb la propietat dels edificis,  que ja disposen de llicècia d'obres per començar la restauració d'uns edificis tant estimats per la ent d'Horta, esperem que no triguin gaire, donat que ja només queda la façana  en condicions de ser rehabilitada.

Fotos del Fons de Felip Capdevila i Jaume Caminal

 

A principis del segle XX, Dolors Borràs i Serra, esposa Joan Giol Huguet, que aleshores tenia domicili en el carrer Fulton 19 segons consta en l’escrit de sol·licitud de llicència d’obres, acompanyada del rector de la parròquia de Sant Joan d’Horta, visita diversos terrenys lliures del aleshores poble d’Horta per mirar per mirar de comprar-los entre d’altres motius, per construir-hi una torre familiar. Es decideix finalment, per uns de la recent inaugurada urbanització de la família Casanovas a la Font d’en Fargues, que serà la primera en construir-se tot seguint estrictament les directrius marcades per Montserrat de Casanoves que volia crear un barri a l’estil de la moda del moment de les denominades ciutats jardí, cases aïllades amb jardí i/o com a màxim dos de mitgeres.

 Resulta curiós aquest binomi atès que es conegut que la senyora Borràs era una atea convençuda, una dona evidentment notable per l’època. Demanà el permís d’obres al seu nom amb el degut permís del marit com disposaven les normatives del moment, tal com consta en la tramitació del permís municipal d’obres. Comprà doncs, els terrenys al llindar de la nova carretera d’Horta per on transitava el recent inaugurat tramvia elèctric directament del centre de la capital.

Planells de Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

La torre la projectà Guillem Busquets Vautravers en forma de dues cases mitgeres amb sortides independents (avui dia amb el 371 del passeig de Maragall i 2 del passeig de la Font d’en Fargues), d’estil modernista, fou construïda en 1912, la llicència d’obres s’havia demanat en setembre de 1910.

Cal afegir que Guillem Busquets era el mateix arquitecte que va idear la urbanització de les terres de la senyora Montserrat de Casanovas en una part de la qual es van instal·lar les cases de la cooperativa de periodistes, alguna de les qual han estat declarades patrimoni recentment i sobre les que es demana la mateixa protecció per a la resta de les que queden. La Torre Giol va ser declara bé cultural d’interès local el 21 de juliol de l’any 2000.

 En aquesta casa acabada de construir en 1912, va néixer Santi Giol, atual propietari de l’edifici, que durant alguns anys  va ser seu d’una escola dirigida per Lluís Maria Folch, que va estar al capdavant de la Junta de Portecció de la Infància, seu de la revista Integral i finalment una llar d’avis, actualment està en projecte la seva rehabilitació. 

 Finalment, Juan Giol Huguet també va comprar la parcel·la que correspon al núm. 373 del mateix passeig de Maragall, on es va construir una torre aïllada amb un gran Jardí, construïda en 1918 per l’arquitecte Bienvenido Caballol Moran, que durant anys va ser seu de l’escola Eura.

Planells de Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

 (1) El que es coneix com a PGM-76 correspon al Pla General Metropolità d'Ordenació Urbana, aprovat per la Comisión Provincial de Urbanismo de Barcelona el 14 de juliol de 1976, l'objecte del qual és l'ordenació urbanística del territori que integrava l'anterior Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, i que comprenia un total de 27 municipis. Les normes urbanístiques d'aquest pla, així com les modificacions introduïdes en l'àmbit normatiu, han estat editades per l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

 (2) Interpretació d’un petita part d’un text molt més ampli, publicat a la revista núm 6 d’EL POU en el se núm. 6 firmat per Dolors Canudas i Mariano Serrano, sota el títol Un patrimoni perdut Horta-Guinardó (1976-2016). 

 (3) Planols de les cases de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona.

(*). Informació obtinguda d'un dels propietaris de l'edifici Sr. Santi Giol Mitjans.