EL MAS GUINARDÓ durant els anys 70 del segle XX

Tenia jo 18 anys quan un company de feina ens va convidar a pujar al Mas Guinardó per primer cop a la fi d’assistir a un espectacle que havia muntat el jovent de l’entitat que rebia el nom d’Escala en Hifi. Alguns de vosaltres recordareu el programa de TVE, on artistes del mitjà feien veure que cantaven i s’inventaven  històries al voltant del sentit de les cançons, en una l’època no hi havia diners per poder convidar als seus intèrprets originals a la fi que les cantessin en directe.

Tres jugadors de basquet fent veure que canten 1968

Allò va ser un boom i moltes associacions i teatres de barri van organitzar el seu propi Escala en Hifi particular amb música enllaunada i moltes ganes de passar-s’ho bé.

Algun temps més tard, aquest noi es va convertir en el meu xicot i m’hi vaig passar moltes hores al Mas Guinardó, diumenges pel matí mirant partits de basquet (el meu company hi jugava juntament amb molts altres nois del barri) i a la tarda al ball del Mas on els socis joves s’encarregaven de cobrar les entrades i vigilar una mica. Tot era molt familiar, administrat i dirigit pels mateixos  socis de l'entitat veïns del barri..

També es muntaven campionats de ping-pong amb d'altres associacións de la ciutat.

Al Mas Guinardó es pujava per una rampa que arribava fins una porta gran de ferro a l’esquerra de la qual hi havia dues taquilles per on es venien les entrades. Un cop a dins el recinte accedies a la terrassa des d’on es divisava tot Barcelona. Aquesta terrassa es feia servir de pista per jugar a basquet, malgrat no tenia  les mides reglamentàries,  en l'època no eren pas tan primmirats.

Diferents aspectes del Mas Guinardó sobre els anys 70

l’Activitat esportiva al Mas era molt important, hi havia equips de diferents categories i també de noies, on la Maria Planas, antiga jugadora de la entitat, feia d’entrenadora.

Jugadores del Pem dirigides per Maria Planas

Els voltants del Mas Guinardó estaven molt deixats de la mà, plens de matolls i brossa; l’edifici i terrassa  situats al capdamunt del turó anomenat Cogoll, les parets laterals del qual eren una mica escarpades, i cada cop que la pilota de basquet es penjava, era una història anar-la a recuperar.

El Mas Guinardó durant els anys setanta estava ja bastant atrotinat, feia anys que no s’havien fet pas obres de millora però tenia el seu encant i l’aire decadent d’un casino de poble on tothom es coneixia

Dins el Mas Guinardó, entrant a la dreta, hi havia en una sala amb un petit escenari on durant anys s’havien representat petites obres de teatre d’aficionats, però en  arribar la televisió els costums van canviar, es va acabar el teatre i també altres activitats,  la gent es va tornar cada cop més sedentària i es quedava a casa mirant la tele, així que van convertir l’espai en una sala de ball amb llums que pretenien ser psicodèliques.

Es van condicionar dues sales de ball, una amb llumetes de color vermell i blau que es tancaven i es tornaven a obrir constantment a prop d’una bola gran plena de mirallets per donar ambient de modernor i una altra més tranquil·la, en mig una estança amb una espècie de butaques per poder-hi descansar. També hi havia una barra de bar dirigida per un senyor que sempre estava de mala lluna i amb el qual els joves discutien sovint , que crec que es deia Roman.

Sonaven cançons com Alguien Cantó d’en Mat Monro, Hey Jude, dels Beatles, Estoy amando locamente, d’en Roberto Carlos y moltes altres que encara avui les persones de l’època recordem vivament amb gran nostàlgia i que les parelles aprofitaven per «apropar-se». Molt Beatles, alguna dels Rolling Stones i moltes ganes de passar-ho bé.

La majoria de gent eren del Guinardó o voltants però els joves ja començaven a moure’s entre barris i també venia gent d’altres llocs.

També es s'hi organitzaven sessions de cineforum que aleheshores eren molt seguides pels socis més concienciats. Per aquells que no ho sapigueu, els cineforums consistien en visionar una pel·licula amb algun sentit polític i/o social al final de la qual, es feia un col.loqui on s'analitzaven els temes. Aquestes activitats s'havien arribat a publicitar en La Vanguardia, com podeu apreciar.

Al fons de l’entrada hi havia unes escaletes que conduïen al pis superior, on hi havia algun despatx i crec recordar que una taula de ping-pong que anteriorment estava en la planta baixa, i a mig pujar l’escala a la dreta els lavabos, que actualment no haguessin passat cap inspecció sanitària.

Ara que han passat els anys penso en la bestiesa que va representar fer una forat a la paret de la dreta de l’entrada al Mas, que pertany al mas primigeni, amb més de tres cents anys a sobre, per encabir-hi una porta on es pogués entrar amb comoditat a la sala on es ballava, no hi havia pas cap sentiment d’història ni es valorava res, a prou feines ens havien ensenyat les quatre regles i a llegir i escriure i a aprendre com lloros una història d’España totalment partidista i la Formación del Espiritu Nacional de la Falange, amb ànim d’adoctrinar que diuen ara.

Quan miro i comparo l’edifici que van bastir en 2010, penso que van fer una gran barrabassada, es van menjar mig turó i gran part de la seva història. Quan el mas Guinardó es contempla des del carrer Feliu, sembla més una torre de babel moderna sense cap gràcia, despullada i freda, sobre la que han deixat oblidat un edifici amb el que no s’hi diu gens.

Una de les ales que Salvador Riera va incorporar a l’edifici del Mas Guinardó en voler convertir-lo en un hotel de imatge modernista, concretament la de l’esquerra, va desaparèixer durant les obres en rebaixar el terreny que la sustentava i, per tant, es va haver de reconstruir; també van desaparèixer unes sitges que van quedar al descobert quan van rebaixar el terreny i una base de morter amb un negatiu en forma de creu; aquest es relacionà amb un possible ancoratge de canó vinculat amb algun dels períodes bèl·lics amb els quals el mas estigué relacionat.

Molts cops he parar a pensat que em produeix tanta buidor quan contemplo el Mas Guinardó d'ara, i he arribat a la conclusió que és com intentar parlar amb  una persona que ha perdut la memòria i no es sent lligada a res del passat i la fa sentir malament. Ningú no ha pensat  en  una petita biblioteca per poder conèixer i estudiar antics  documents del Mas els antics i els més actuals, durant els 100 anys que va estar al servei dels veïns, existia un butlletí de l'entitat que va publicar-se durant molts anys on es  reflectia la vida del barri, les obres que es feien, l'enllumenat dels carrers, l'arribada del transport públic, el neixament i mort dels veïns. Quan el van buidar per fer les obres, qui se'n va apropiar de tots aquests documents?

Tampoc hi ha cap llibre ni mapes que expliquin la història de l'edifici, ni fotos de totes les activitats que s'ha arribat a dur a terme al llarg dels anys, no hi ha cap sala que pretengui conservar la seva memòria, res, tot ha desaparegut, ni una placa conmemorativa absolutament res. Nosaltres varem estar més de vint-i-cinc anys al Mas organitzant les activitats relacionades amb el basquet, hi ha milers de fotos que en son testimoni, ni una mínima pista de basquet que recordi el pas del PEM pel lloc.

Res d’això tenia cap importància davant la gran obra que l’ajuntament socialista del moment havia fet bastir amb diners de la Unió Europea, que com molts de l'època eren pura façana, els materials no massa bons i el mobiliari del tot inadequat per a la utilització que se li pretenia donar, com s’ha demostrat amb el pas dels anys, no masses solament set i ja hi ha goteres a la sala gran la que té la terrassa del Mas a sobre, les instal.lacions de llum i d'internet no més fan que donar problemes, les persianes elèctriques s'espatllen, les portes dels lavabos són un nyap, no hi ha ascensor per pujar des de fora a la terrassa del Mas que permeti l'accès a les persones grans i/o dependens  i així es podria anar sumant..

Ja no es fan edificis que durin més de cent anys com els d'abans, sembla que es desitgi que quan menys durin millor, en un etern construir, destruir i tornar a construir, i així quan més aviat es deteriorin molt millor,  pràctiques que en poc temps estan deteriorant el planeta a passos de gegant.

LA GUERRA CIVIL A HORTA

Aquell 18 de juliol de 1936, hagués pogut ser un dia qualsevol més del calorós juliol d’Horta, durant el qual les famílies benestants de Barcelona ja s’havien instal·lat a la barriada des de finals de juny i en el que molts barcelonins pujaven a Horta a passar el dia tot agafant el tram o l’autobús Roca.

Si hagués estat així, ningú no se’n recordaria, hauria estat un 18 de juliol més, però aquell dia va marcar la història d’Horta i de Catalunya amb ferro roent.

Alexandre Cirici tenia aleshores 22 anys i no era encara el gran escriptor i pedagog que arribaria a ser amb els anys, amb la seva xicota van decidir pujar fins a Horta a passar la tarda , els dies eren llargs i donaven per fer moltes coses, respecte al dia en concret explica «A Horta va ser una deliciosa tarda bucòlica. Era un dia molt pur, molt diàfan, amb un ambient de tarda daurat, cosa que ens agradava molt, vam entrar en aquelles petites botigues que Horta tenia, tan de poble, tan oloroses per comprar-nos un pa ben cruixent i tendre i formatge i pernil. Amb les provisions van passejar lentament pel romàntic carrer Campoamor, ombrejat i desprès per la muntanya gairebé salvatge on comença la carretera de la Flor de Maig, on oliveres i ametllerars semblaven en abandó i escampats a illa de l’estesa d’herba pansida»... però en tornar a Barcelona....»

En tornar a Barcelona el seu món s’havia capgirat. El 17 de juliol s’inicià al Marroc una revolta on hi van col·laborar alguns diputats de la Ceda, amb Ramon Serrano Sunyer (cunyat d’en Franco) i el Conde de Mayalde. En cap moment els conspiradors van pensar que allò es convertiria en una llarga guerra que va durar tres anys, pensaven que allò seria bufar i fer ampolles. Es preveia una acció molt violenta a Madrid que portaria ràpidament al triomf de les forces revoltades a la Capital i l’establiment d’un règim dictatorial i que al llarg restauraria la Monarquia.

Però allò que havia de ser un cop militar per enderrocar el Govern de la República , va dividir el país en dues meitats i es va convertir en una guerra oberta, entre la classe burgesa, contra la classe obrera. Una guerra religiosa en contra d’un església que sempre estava del bàndol del poderosos i una guerra militar on mig exèrcit va trair la voluntad del poble expressat en les urnes i una guerra civil i fratricida entre diverses faccions ideològiques.

A Horta les primeres bafarades revolucionaries van fer-se sentir el dia 19 de juliol de 1936. En Xavier Valls que vivia al carrer Rectoria, des del seu terrat va ser testimoni de com un avió llençava bombes sobre la caserna de Sant Andreu, «ens va despertar l’espetegar de les bombes», així començà l’aixecament a Barcelona, un dies desprès d’altres ciutats de la península.

Can Querol Fons Cuyàs

Entre els anys 1936-1939, època plena de tensions polítiques i els canvis revolucionaris de gran abast, pràcticament totes les grans cases es van col·lectivitzar. Can Querol no va ser pas una excepció convertint-se en la seu de la FAI.

El 19 e juliol de 1936, els membres de la FAI, comandades pel Sr. Vicente Vitaller (1), van ocupar la masia. Des d'allà dirigien les accions que duien a terme i sortien les patrulles de control que s'hi van instal·lar, no hem d'oblidar la situació estratègica de l'edifici respecte a la barriada d'Horta donat que estava situada al costat de la seva primera via d'accés.

Els primer dies de la guerra  la CNT era la força egemònica i sobre la que va recaure  el control  de l'ordre públic. Les patrulles de control estaven  formades per 45 homes. Desprès es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes CCMA) que controlava les milícies, la ràdio, patrulles de control en cada barriada que tenien el poder absolut dintre del territori i feien i desfeien a caprici dels que formaven aquests grups. El CCMA fou disolt el 27 de desembre de 1936, un dia desprès de l'entrada del anarquistes al Consell de la Generalitat.

Els primers incidents de la Guerra Civil a Horta van tenir lloc entre el carrer Fulton i el Carrer Horta, el primer ben a prop de la masia de Can Querol on els anarquistes s'havien fet forts. En els carrers indicats s'hi van instal·lar barricades i creuar trets entre faccions diferents. En el campanar d'Horta, explica un testimoni de l’època, es va instal·lar un franctirador que disparava a la gent que es feia forta al carrer.

Fotograma d'un noticiari de l'època

Agustí Xarau que vivia aleshores al carrer Fulton va ser testimoni des del balcó de casa seva, que hi havia un gran moviment de milicians que amb camions o cotxes anaven i venien del centre de la ciutat, amb llur armes heterogènies. «També des del balcó observava com sortia fum del rosetó de l’església del carrer de Sant Joan i de com el milicians construïen una barricada amb les llambordes del carrer havent passat el seu carrer i a l’entrada de la plaça Eivissa, en mig de la barricada un canonet apuntava al carrer Fulton. (Desideri Díaz Quijano Horta 1904-2004).

La matinada de dilluns uns incontrolats de la FAI van calar foc a l’església i la rectoria del carrer Campoamor, ells Capdevila-Valls que vivien davant per davant de la Rectoria, van ruixar totes les seves finestres a la fi que no s’inflessin per l’efecte de la calor que desprenia el foc i que la foguera no es propagues a les seves cases.

Església de San Joan cremada el 19.7.1936

Jaume Caminal explica al respecte que “durant la Guerra Civil Espanyola, el 19 de juliol que amb la il·lusió de la primera eina fotogràfica que teníem vàrem retratar l'església mentre cremava, però el pare, prudent ens velà els negatius per evitar problemes.”, comportament molt lògic donat que es vivien temps difícils i tota precaució era poca. Vist amb ulls d’ara va ser una pena atès que existeixen pocs documents gràfics de la guerra a Horta. (Mingo Borràs Històries d’Horta).

Xavier Valls a les seves memòria conta respecte als objectes de culte de l’església de Sant Joan d’Horta «...la resta dels objecte per al culte que calia amagar van ser llençats, un darrera l’altre al pou, que tenia trenta metres de profunditat però, ai las! Quan l’aigua del pou restà quieta com un mirall, emetia resplendors d’or i plata dignes d’un tresor d’Alí Babà. Aleshores el meu germà Jordi, bon esportista i bon nedador, hi va baixar, s’hi va capbussar i ho va posar tot dins un sac que va colgar sota el sauló..», quan va acabar la guerra en Jordi va haver de tornar a baixar per retornar al rector tots els estris de culte allà amagats. (Xavier Valls La meva caixa de Pandora».

El convent de les Dominiques també fou cremat en part per grups d’incontrolats d’anarquistes. En principi va ser ocupat per la CNT-FA que el va destinar a l’ensenyament i a menjador públic; els darrers temps de guerra es va utilitzar com refugi per a refugiats.

Es sap també, que una part del convent es va fer servir per a finalitats no tan honorables, donat que s’hi va instal·lar un centre de detenció i aïllament de la CNT-FAI, que va estar en actiu fins l’any 1937.

Algunes de les monges es van amagar en cases veïnes i d’altres, juntament amb el Dr. Manuel Trens es van instal·lar a la masoveria d’una casa pairal pròxima a Tolosa de Llenguadoc. Poc desprès el Dr. Trens va viatjar fins a la capital britànica on hi va viure fins acabat el conflicte que va tornar.

En el Web de l’escola trobem aquesta narració dels fets del 1936 «Cuando estalló la revolución el 18 de julio de 1936, la comunidad se componía de 20 religiosas profesas perpetuas de coro, 34 temporales, 7 legas y cuatro Hermanas más, no pertenecientes a la comunidad. Todas vistieron traje seglar. Se hicieron desaparecer papeles particulares y otros no pertenecientes al Archivo de la Casa, especialmente los de la Sociedad “Mutua Coll” del propio colegio y sucursales del Instituto agregados a ella y, en general, todo lo que podía comprometer a las personas adictas a la comunidad. Las Hermanas salieron de la casa, dejando el edificio solo y lo incautó la Generalidad. Una parte del edificio fue ocupada para comedores públicos y la iglesia servía de almacén ". (Història Oficial de la CONGREGACIÓN DOMINICAS DE LA ANUNCIATA).

Teresa Morros, activista cultural del barri deixà aquest testimoni per escrit «El 19 de juliol del 36 que era diumenge, encara va pujar gent a fer l’arròs a la Font d’en Fargues i a la parròquia es varen dir misses, però tal com avançava el dia i per les notícies que anaven donant les ràdios, la gent es va esporuguir i els balls que s’havien de fer a la tarda i les sessions de cinema es van suspendre. El dia 22 una patrulla d’incontrolats va calar foc i saquejar l’església esfondrant-se la taulada i quedant les portes esbatanades i a partir d’aquests fets s’iniciaren els actes de rapinya de totxos, taulons, marcs.... Els dies d’aquell estiu foren angoixants, des del el barri es sentien les descàrregues de les patrulles que «passejaven» desgraciats per la carretera d’Horta, darrera de can Cortada riera el lloc preferit.

Tot seguit van començar les mobilitzacions de les lleves i recordem els d’aviació aquarterats a Sant Joan d’Horta, fent instrucció pel carrer Campoamor».

Tal com havien començat els fets al barri els veïns tenien por dels que ara deien que manaven «.. aquells homes amb fusells i cares fosques, tan desconeguts, els patrullers de la FAI que s’havien allotjat al local gran de les cases barates (segurament es refereixen a l’església Sant Francesc Xavier que fou confiscada per la CNT-FAI), prop de l’escola?,. De vegades sortien colles amb banderes i fusells, tot cantant i anant riera avall, cap el centre de Barcelona. Desconfiaven del nouvinguts i fins i tot dels propis veïns. Tothom desconfiava del pròxim, tothom tenia por!, homes joves eren cridats a files i milers de soldats i civils perdien la vida» (Dora Serra l’Uniforme»

D’altres es van camuflar i/o amagar en petits soterranis, golfes o habitacions dissimilades darrera d’un moble, durant anys.

Fotograma d'una pel·lícula de l'època. 

Les cases barates d’Horta eren un important feu de la CNT, al carrer Riells vivia Manuel Molina Juanele, que va ser secretari general de la Federació Anarquista Ibérica (FAI) i director de la revista «Tierra i Libertad», d’alla va sortir molts home que es van apuntar a la Columna Durruti per anar a la lluitar a la Guerra.

Hem de dir que la part de la pineda del Turó de la Peira es va salvar gràcies a la gent que vivia a les Cases Barates d’Horta i principalment als anarquistes.

Un altre edifici que cremava va ser el del convent de les Mínimes del barri de la Clota que van arribar a Horta en 1908, any en el van ocupar una torre d’Horta al camí de Sant Genis conegut també com el camí Fondo de Sant Genís d’Horta. El convent va ser incendiat el dia 21, per entrar van dinamitar la porta d’entrada a l’església que estava tancada però les monges ja no hi eren, van ser avisades pels mossos d’esquadra a la fi que s’amaguessin. Ho van fer moltes d’elles en cases d’Horta que les van acollir vestides de seglars, algunes es van amagar a la cova i la casa de David Furné.

El temple va ser profanat i saquejat públicament per dones del veïnat que es van fer amb productes de menjar i articles de roba.

El dia 19 en Joan Homar veí del carrer Salses, estava assegut a la vorera del carrer Chapí, explica que «el diumenge dia 19 ja no poguérem anar a missa, car les patrulles no deixaren obrir l’església. Grups de ciutadans armats i amb banderes comunistes i anarquistes patrullaven pels carrers i feien registres a les cases () un dia estava jo assegut a la vorera del carrer Chapí i de tant en tant passaven cotxes i camions carregats de milicians que donaven consignes i obligaven a aixecar el puny».

En acabar el dia 22 i començar el 23 de juliol del 36, les monges de les Mínimes havien tornat al convent les deu que van ser immolades, allà s’hi van presentar de nou les milícies a causa de la denúncia dels guardants de l’edifici de la comunitat. Uns individus armats amb pistoles les van detenir i se les van endur muntanya amunt en un camió i un turisme, es dirigien a la bòbila de can Boada, on foren martiritzades i mortes.

El Centre dels Lluïsos també fou cremat pels anarquistes. Mentre es sentien crits i trets al carrer, per la part del darrera alguns socis jugant-se la pell van traslladar part de l’arxiu històric a la masia de Can Caparrada. Al dia següent la documentació, es va traslladar a la casa d’un militant d’Esquerra Republicana que vivia al carrer Chapí on estaven segurs que no hi entrarien pas els anarquistes. (Salvador Casals Gausachs , del blog Memòria dels barris 

Can Caparrada

Els anarquistes es van dirigir a l'avi de l’actual propietària tot etzibant-li «a partir d’ara aquesta masia i terres han deixat de ser de vostres però com no heu fet pas mal a ningú, us hi deixem viure», Joan Boada i Garrigó, de tarannà més aviat tranquil, els respongué «ahh!, doncs bé», evitant d’aquesta manera enfrontar-se inútilment a la turba revolucionaria.

«..Per tots aquests fets els bombers tenien feina extra, per tot arreu hi havia incendis. Cremaven esglésies, convents, cases properes als emblemàtics edificis religiosos.. i també cotxes i autobusos, quioscos, estàtues, semblava la fi del món i el pitjor és que molts cops quan anaven a auxiliar eren rebuts a trets pel mateixos pistolers que havien provocat el foc», conta Dora Serra en el seu Llibre L’uniforme.

Els capellans, monjos i monges es van amagar en cases particulars i desprès van fugir lluny de Barcelona.

Contem al respecte amb el testimoni de Jordi Mercader, que a casa seva al carrer Chapí, van acollir un monjo de Montserrat parent de la família «....també s'hi van amagar uns monjos de Montserrat que eren parents. A casa eren una família molt religiosa. Com que les monges i frares estaven acostumats a caminar en cadència pels claustres amb les mans al davant, alguns membres de la família (llavors molt joves), passadís amunt i avall de la casa, els ensenyaven a caminar normal per la ciutat sense cridar l'atenció. (Jordi Mercader en el blog Memòria dels barris )

Can Mercader

Pintades de 1936, foto 1982- LLibre 
Els Jardins de Martí-Codolar 

Un altre fet important es va donar a la finca dels Martí-Codolar, on  els propietaris fugint del desori havien tornat a la seva casa de la ciutat de Barcelona per semblar-los més segura. La finca primer va ser requisada per milicies de la FAI-CNT, com ho prova la porta on van deixar escrites les seves sigles i desprès de cremar mobles i llibres al patí s’en van anar, els colons i masovers van salvar algunes coses de la crema i les van guardar a casa seva amb la finalitat de ser retornades als seus propietaris qual calgués. Finalment se’n va fer càrrec la Generalitat i va muntar una escola per nens orfes de la guerra.

També van ser confiscades les finques de Can Gallard on l'edifici  desprès de tot un any de restar tancat va ser saquejat en algun moment, finalment la Generalitat va disposar que fos l’habitatge del President de la Generalitat, a l’interior es va construir un refugi antiaeri que encara avui es pot visitar.

Quan Azaña en plena retirada va venir a refugiar-se a Barcelona, li havien destinat la torre de Can Gallart a la fi que s’allotgés, però Azaña ho va desestimar atès que el sostres eren massa alts i això no li va agradar. Finalment va preferir anar a viure al Palau de Pedralbes.

Josep Gallart Folch, fill de Josep Gallart, l'antic propietari, va confessar en les seves memòries que va fer arribar una fotografia aèria del Palau de les Heures a Kindelán, el responsable de l'aviació franquista perquè bombardegés la residència d'en Companys. Kindelán en va desistir ja que la situació de l'edifici dificultava encertar l'objectiu.

Diferents imatges del refugi de can Gallart. Fotos C. Martín

També van ser confiscats l’edific dels Salesians, encara en obres, que es va convertir en Hospital de Sang i durant un curt espai de temps quan es va acabar la guerra, també va ser utilitzat com camp de concentració, atès que el pavelló de Llevant estava a vessar de presoners republicans.

Segons fonts fiables, malgrat no existeix documentació al respecte sinó el testimoni de persones que hi van estar presoneres, durant 1939 i per un temps indeterminat, l’escola fou utilitzada com camp de concentració. Així tenim el testimoni de Miguel Morera soldat republicà, que desprès de passar per altres camps i un cop acabada la guerra digué «que no era pas millor el col·legi dels Salesians d’Horta transformat en camp de concentració». Ramon Planta, que visqué tres anys a Can Marcet dedicat al servei de la família-Marcet Planàs, també assegura que ho fou.

L'edifi de Llevant de la Casa de la Caritat (avui convertit en part de Les Llars Mundet), encara a mig fer, es va convertir en la Caserna Macià per un temps determinat. Desprès de la guerra durant més d'un any fou el Camp de Concentració d'Horta, per als soldats republicans.

Edifici de Llevant de la Casa de la Caritat

El Club de Tennis Horta es va convertir en seu del Bombers de la barriada.

Els primers dies de la Guerra foren els més forts. Mataren a molta gent, al mestre Hermenegild Passejà, el pare de  Jaume Llobet l'òptic, el grup de les monges mínimes i d’altres persones anònimes, com ja s’ha indicat, la carretera d’horta i les seves rodalies varen ser els llocs escollits per aquestes matances indiscriminades.

Tornem al llibre de memòries del Xavier Valls, que fou testimoni de nen d’una d’aquestes matances «.. al passeig Valldaura hi assassinaven de valent. Una tarda jugant amb el meu amic Ricart Matas i en Quique Noblom ,- la família del qual ocupava una part de la masia de can Cortada, tota rodejada d’horts - tots tres estàvem asseguts al marge del camí que enfilava cap a can Glòria d’en Jaumar i Bofarull quan es va aturar un cotxe amb tres o quatre milicians, amb la bandera negra i roja i uns mocadors al cap com a pirates de l’Ílla del Tresor , i en van fer sortir un home i una dona cridant-los «P’arriba». Només els vaig poder veure d’esquena, però mai no oblidaré aquelles persones tirotejades per darrera quan havien fet pocs passos. En marxar el cotxe i els seus ocupants ens van mirar i puny en l’aire van cridar «Salud». Ens vam acostar a la parella que jeia bocaterrosa, encara puc veure el clatell de l’home amb els foradets de les bales.....A la poca estona va arribar un cotxe amb un quants membres del comitè d’Horta entre ells en Nando...que donava una puntada de peu als morts exclamant «Bah, són uns feixistes»... El Comitè d’Horta era força moderat i no podia parar els incontrolats que venien d’altres barris ni alguns arrauxats del mateix Horta, que van cometre els actes descrits».

A la fi de protegir la població civil les autoritats municipals des de ven començada la guerra van començar a buscar mitjans per a a defensa passiva de la societat. El primer que es va condicionar foren els passadissos del metro però com aquests espais eren del tot insuficients, calia pensar en altres mètodes de defensa com van ser els refugis que es començaren a construir en començar la guerra.

Exemple dels documents que s'enviaven als veïns per
a la construcció de refugis.

El el cas d’Horta normalment van ser espais senzill aprofitant els petits puigs de la seva orografia, El refugi de Can Peguera és el més conegut, també hi havia en el torrent de Mariner el refugi de la part alta del parc de la Unitat, el de la plaça Bacardí, a la casa Mara-Ramis, que encara deu existir, el de parc de les Heures que es va construir pensant en el President Companys. Va haver persones que es van construir el seu propi refugi en l’hort de casa seva, com el que un paleta ajudat pels veïns va fer al carrer Hedilla . En realitat a Horta es van fer servir més aviat poc, la majoria de vegades es feren servir de fresqueres.

Una altura de 262 metres sobre el nivell del mar i una visió de 360º converteixen el Turó de la Rovira en un mirador natural privilegiat i en un emplaçament estratègic per a la defensa de Barcelona durant la Guerra Civil.

Per fer front als bombardejos que sofrí Barcelona a partir del febrer de 1937, les autoritats militars republicanes decidiren instal·lar unes bateries antiaèries al cim del turó de la Rovira. El cim del Turó ara està coronat per una plataforma d'antiaeris que formaven part de la defensa activa de la ciutat durant la Guerra Civil Espanyola Aquest lloc estava ocupat anteriorment per una finca coneguda com a Peñasco o El Castell. La construcció dels antiaeris es dugué a terme l'any 1938 i s'hi col·locaren quatre canons Vickers 105 mm i altre armament defensiu.

Els Antiaeris - Foto Brangulí

Els bombardeig no van castigar a Horta com a d’altres llocs de Barcelona, cal esmenar però la que caigué al pati de can Travi Vell, les basses del qual es van omplir de gasolina, fruït de la delació del fill d’un veí que no es va donar que si allò explotava ho feia també la casa dels seus pares que estava ben a prop; una altra bomba va caure al club de tennis Horta, a la part alta del barri, l’objectiu de les quals era rebentar les canonades d’aquella zona on s’havia amagat la benzina del govern republicà.

Respecte dels bombardeig, explica Xavier Valls en les seves memòries, tan comentades aquí, «els bombardeig dels anys 1937-38, quan passaven els junkers damunt d’Horta rebíem més metralla i algun obús dels antiaeris del Carmel que no pas de les bombes dels atacants. En sentir le sirenes, la meva mare i jo pujàvem al terrat perquè ella era de les que deia que, si de cas cau una bomba «preferia anar cap a vall que no pas ser soterrada». A mi, feliç, inconsciència, els reflector antiaeris em fascinaven com uns floc artificials però, un vespre ens vàrem veure rodejats de fums a causa d’unes bombes que havien caigut molt a prop de casa; sembla que pel que es va saber desprès, a la fi de 1937 un falangista havia pogut passar a l’Espanya franquista i havia denunciat l’emplaçament de un dipòsit de carburant per a la aviació, sense pensa ni gens ni mica, l’infeliç «patriotero», el fet que la seva família vivia a poca metres de l’objectiu».

També va ser requisada per guàrdies d’assalt i unitats de l’exèrcit la casa nova de trinca de la família Pinós, encarregada a l’arquitecte Durant i Reynalts, que fou ocupada pel ministre d’obres públiques Bernando Ginés de los Rios i la seva escorta. El ministre hi fa fer construir un refugi antiaeri amb totes les comoditats. A cada alarma la senyora Pinós sortia de Can Baliarda, just davant i es presentava a don Bernardo tot cridant «vengo al refugio, pues soy la propietaria», el Ministre home correctíssim la feia entrar, sembla que si devia causar més pànic la senyora Pinós, doña Amparo, que no tenia pels a la llengua, que les hipotètiques bombes que poguessin caure a Horta (Xavier Valls «La meva capsa de pandora»).

Aquell va ser un any molt fred les muntanyes que rodejaven Barcelona van quedar ben pelades perquè milers de persones arribades de tot arreu van tallar les pinedes des del Tibidabo fins gairebé Montcada per poder fer-hi foc a casa seva. La gent va passar molta gana malgrat que molts habitants d’Horta tenien els seus horts que els facilitaven poder menjar verdures però lògicament no era suficient. La canalla feia cua a les masies demanant llet.

Durant el 1937-1938 hagueren panes d’electricitat i molt sovint el tramvia no anava i la gent pujava a la barriada tot caminant des de Barcelona, en aquella època tothom va caminar molt per anar a tot arreu.

A Horta van pujar a refugiar-se moltes famílies de Barcelona, sobretot aquelles que tenien segona residència que finalment es va convertir en permanent.

Can Querol a principis de 1938 fou seu de Les Brigades Internacionals abans no es retiressin del conflicte a causa de la pressió de la comunitat internacional a través del Comité de No-Intervención, després d'haver patit enormes baixes. Les Brigades Internacionals foren unitats militars formades per voluntaris d'esquerra vinguts d'arreu del món per lluitar contra el feixisme en la Guerra Civil espanyola, a favor de la República i en contra dels militars del general Franco reforçats pels règims totalitaris d'Alemanya i Itàlia.

A finals de la Guerra, las persones que havien estat significatives al país, part del Govern i tots els intel·lectuals catalans, van exiliar-se. 

Antoni Rovira i Virgili, recorda quan va haver de deixar la seva casa a la Font d’en Fargues. Ell era un gran escriptor, historiador i polític de la Generalitat, i la seva vida la passà a la seva torreta del carrer Marqués de Foronda. La seva experiència quedà reflectida en el seu llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana, La seva casa d’Horta fou assaltada pels militars, els seus llibres llençats al carrer i cremats i el seu arxiu requisat, va oblidar-se sobre la taula de l’escriptori un llibre a punt d’acabar i que lògicament no es va poder acabar mai i que pot ser també va acabar cremat.

El seu arxiu personal, que els feixistes van requisar i enviar a l’arxiu general de la guerra a Salamanca, li va ser retornat no fa massa anys a la seva neta, concretament el 19 de febrer de 2015 en un acte que es va celebrar a la seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat,». Antoni Rovira i Virgili va morir a Perpinyà el 5.12.49, sense poder trepitjar terra catalana mai més.

La neta d'Antoni Rovira i Virgili contemplant els documents
 retornats. Foto Josep Maria Cortina

El dia 25 de gener del 1939 es veien les tropes franquistes perfilant les carenes de Vallvidrera i del Tibidabo, fugint del desastre soldats i més soldats republicans travessaven Horta a la desbandada, cercant la carretera de la costa, per anar a la frontera o retornar a casa.

Els trens que conduïen les tropes que tornaven des del front de l’Ebre i que marxaven cap a la frontera, van disminuir la marxa quan passaren per Barcelona a la fi que els soldats que ho volguessin tornessin a casa seva saltant del tren en marxa, els seus caps tiraren trets a l'aire a fi de fer veure que els volien contenir, el meu pare va ser un d’aquests noiets de la «quinta del biberón» que es va llençar del tren en marxa i va sortir corrents cap el Clot on vivia aleshores, sort va tenir que cap dels veïns no el va pas denunciar, cosa que fàcilment ves pogut passar.

Finalment com ja es sabut les tropes nacional van entrar per l’avinguda Diagonal de Barcelona el dia 26 de gener de 1939, la gent cansada de tanta guerra, mort i de passar gana els va rebre amb certa alegria, no s’imaginaven pas tota la repressió que es va desplegar per tota la ciutat desprès, que va ser cruel i nefasta per a molta gent. Qualsevol persona que pogués ser mínimament sospitosa de «no ser afecta al régimen» podia caure en desgracia, moltes dones van ser rapades i exposades a l'escarni públic .

Recreació de la pintada. C. Martín.

El gener de 1939, quan el rector va rehabilitar l’església de Sant Joan, persones de la Falange van acudir a empastifar la façana amb el rètol «Caídos por Dios y por España», la mateixa nit Xavier i Jordi Valls i Rafael Pinós, veïns els dos primers del carrer de la Rectoria, amb pintura que tenien a casa van dibuixar a sota la inscripció indicada, una tifarada amb un fumeral que ho rodejava tot i que per tal que no quedés dubte es remarcava amb el mot «merda». Pel matí els falangistes i el cap de policia volien endur-se al rector a comissaria per mirar de saber qui havia fet aquella pintada, les autoritats no van tenir més remei que esborrar amb quitrà tota la inscripció, gràcia a aquesta pensada l’església es va lliurar d’haver de lluir duran anys la llegenda de la falange.

Barcelona es convertí en una ciutat trista i grisa, la recuperació fou llarga i costosa. El barri d’Horta també havia sofert les conseqüències nefastes de la guerra fratricida, s’havien de reconstruir edificis i engegar de nou les escoles aquest cop inundant-les de l’esperit nacionalista dels vencedors, i de nous costums que imposava l’autoridad absolutista del Caudillo de España por la gracia de Dios.

Calia humiliar i trepitjar de nou aquest poble tossut l’esperit del qual va quedar somort sota les cendres del dolor i la misèria però que no pas havia desaparegut i que poc a poc i (ni que fos d’amagat) utilitzava el seu idioma  perseguit. es va anar refent i transmeten de pares a fills, esperant una nova oportunitat per esdevenir lliures del jou dels «vencedors».

Miguel d'Unamuno va dir VENCEREU PERÒ NO PAS CONVENCEREU,  i així va ser.

De la terrible postguerra en parlarem un altre dia.

.

(1) VICENÇ VITALLER LAMANI, Expresident de les Joventuts Radicals de Catalunya.»

Fonts informatives:

• HORTA (1904-2004) de Desideri Díez Quijano
• La meva caixa de Pandora - memòries de Xavier Valls
• Els darrers dies de la Catalunya republicana, Antoni Rovira i Virgili
• Oblits de Reraguarda: Els refugis antiaeris a Barcelona - Judit Pujadó i Puigdomènech
• La memòria Històrica del Campus Mundet - Gemma Tribó, Andreu Bresolí, Aram Monfort i Maribel Ollé
• Històries d'Horta - Mingo Ràfols