 |
| Berenar del dia del meu bateig al pati de casa |
La seva feina era dura atès que havia de traginar amb peces d’acer inoxidable que pesaven molt, eren motllos per fornir, per exemple, envasos i altres peces més petites de plàstic, que aleshores començava a ser molt popular al país i a més, tot el treball el feia dempeus, la qual cosa li va originar que tingués mala circulació a les cames i el van haver d’operar de varius.
Es dona la circumstància que la primera vegada que el van operar, el metge que el va atendre abans de l’operació al Clínic, va ser un metge que es deia Jordi Pujol, en la segona operació durant els anys seixanta, la Residencia Sanitaria Francisco Franco, ja funcionava, el senyor Pujol estava a la presó per temes polítics a Saragossa i ja no feia de metge.
Els tallers de l’època tenien el sostre d’uralita en la seva gran majoria, es morien de calor a l’estiu i a l’hivern es pelaven de fred, les mans se’ls omplien de penellons. Desprès hem sabut que algun van morir de càncer per les uralites que molts cops estaven en mal estat.
Malgrat haver anat a escola el que era indispensable quan era petit, de jove va entrar d’aprenent en l’establiment d’un electricista i va aprendre tot el relacionat amb l’electricitat; desprès de la guerra ja va fer d’aprenent en un taller mecànic on va aprendre a fer funcionar el torn i la fresadora. Els anells de casada me’ls va fer ell mateix al torn i són d’acer inoxidable i encara estan com nous.
Com era manetes, en l’època dels cinquanta, es va muntar a casa un taller per revelar fotos que feia amb una màquina de segona ma, en bodes i batejos de veïns i coneguts per arrodonir el sou. També va fabricar les peces i bastir a una màquina de fer cinema, primer de 16 i desprès de 35. La de la foto és la de 16.
A casa havíem vist un munt de pel·lícules que ens portava un amic seu, que no sé com aconseguia també el trossos de film tallats per la censura i els enganxava fent un continu de números musicals que no es veien en les sales de cinema, atès que els havien tallat per considerar-los massa agosarats per l’època. També portava trossos de films rodats pels alemanys en la segona guerra mundial produïts si no recordo malament per la UFA, (oficialment s'havien de cremar però... )on es mostrava tota la cruesa de la segona guerra mundial i que aquí no es podien veure, no sé d’on els treia, la veritat. Per una nena com jo veure tots aquells canons i tancs i el soroll terrible que feien, tot narrat en idioma alemany alemany era bastant impressionant.
Malgrat de provenir d’una família molt humil el meu pare es va espavilar i com tenia molta curiositat a base de llegir i de mirar com es feia, va aconseguir fins i tot muntar màquines de fer cinema i va intentar fer un aparell de televisió amb peces de segona ma, projecte que finalment va abandonar.
Les ganes de fer coses i la curiositat per tot, fa moltes vegades més que molts estudis, el jovent necessita ganes i que no li donin tot fet com estan fent ara mateix que no saben multiplicar sinó és amb una calculadora.
Torres d'estiueig a part, en l'eixample d'Horta, hom vivia encara com en un poble (final del carrer Feliu i Codina). Podies passejar-te tranquil·lament pel mig de carrer sense massa perill, hi passava una motocicleta al dia i mira per on, aquesta única motocicleta em va atropellar a mi que creuava el carrer com sempre, sense mirar.
Podies també, jugar als patis de casa que poc abans havien estat horts, era un espai ample que poc a poc es va anar reduint, ja que l'amo del terreny el va anar venent en parcel·les.
Era normal embrutar-te fent pastetes amb la terra mullada, banyar-te en la bassa de l'aigua que hi havia i que en el seu moment es va fer servir per regar els horts; córrer amunt i avall pel turó de la Peira seguida del teu gos, anar a berenar a la font de can Quintana sense haver de caminar molt.
 |
| La nostra estufa per a tota la casa |
Ens ho passàvem bé amb coses, senzilles, a l'estiu jugant al carrer fins ben entrada la nit, però a l'hivern feia un fred de mil dimonis fora i dins de casa, en el safareig que hi havia al pati l'aigua es gelava, a dins de casa només s'escalfava una estufa de ferro colat on cremava carbó de coc, el petroli va arribar més tard, al menys a casa meva, però aquesta és ja una altra història
DIA
DE LA MONA
 |
Amb la mona en mig del carrer Feliu i Codina. Foto F Martín |
 |
| La padrina arrencant-se cantant jotes |
 |
| Dia de la palma 1958 |
A casa no érem gens religiosos, la meva mare tenia les seves creences però mai no anava a missa ni a confessar, només veia els capellans en casaments, batejos i enterraments; per a nosaltres, la palma, la mona, el nadal, el pessebre eren més que res tradicions de tota la vida.
La primera vegada que els nostres pares ens van comprar un palmó, ja no dic una palma treballada que era molt més cara, va ser quan jo tenia uns 8 o 9 anys, i la meva germana dos menys que jo i el palmó era compatit.
El dia de la palma es comprava el vestir que havia de dur-se tot l’estiu i com el dia de la palma encara feia fresca i el vestit era d’estiu, ens posaven un jersei a sota. El cabell i pentinat obra de la meva mare, així llueix de maco. El vestit era de cotó amb unes floretes retallades a la part de dalt i crec recordar que era a quadrets molt petis de colors groc i blanc i era tan curt, que el meu pare al que li agradava que el que es comprés durés uns quants anys (a casa no sobraven pas els diners), es va empipar molt amb la meva mare, precisament perquè considerava que no el podria dur ni un any sencer atès que estàvem en època de créixer. Sabates de noi d’algun dels meus cosins. La foto la van fer al pati del davant de casa nostra. Desprès es queixen alguns que diuen que no tenen el que voldrien.
TOCA FER LA COMUNIÓ A L'ESCOLA
Totes les nenes de les veïnes anaven a Escola a les Dominiques, nosaltres vàrem anar a l'escola nacional Ramiro de Maeztu que aleshores estava en les cases Barates d'Horta que era com de les denominava popularment en aquella època.
 |
| Altar de mes de maig i primera comunió |
Es celebrava cada any el més de Maria pel maig, bastint un altar a l'entrada de l'escola i cadascuna havia de dur una pesseta per comprar les flors que havien de ser blanques i es cantaven les avemaries, etc. Diumenge era obligatori anar a missa i portar el comprovant conforme s'havia anat, que consistia en el full dominical.
El mes de maig , a més era el temps de fer la comunió aquelles nenes que tenien una determinada edat. La meva mare em va comprar un vestit blanc molt senzill en un tenda del Clot i uns guants blancs. Algú em va deixar el mantellina i la coroneta i una espècie bossa blanca on es guardava el llibre de la comunió amb tapa de nacra, que encara el tinc, com també conservo la medalleta de la mare de Déu del Carme que em regalà la padrina. La festa va consistir en un dinar a casa meva on estaven convidats la padrina, el seu marit i la família del germà gran del meu pare.
La meva mare era de les que deien que batejar-se i fer la comunió no feia pas cap mal, el meu pare no va entrar a l'església de Sant Francesc Xavier, on es va fer la cerimònia, era conseqüent amb el que pensava.
La meva germana en canvi la va fer a l'església de Sant Joan d'Horta, no tinc idea del motiu.
Anys desprès vaig entrar a treballar de diversos llocs i quan em vaig casar vaig deixar de viure a Horta.
Records de Carme Martín i Falcón
