EL MEU GUINARDÓ (Montserrat Baró i Julbé)

Hi ha circumstàncies en la vida que imprimeixen caràcter . El lloc de naixement n'és un un. Ho és haver nascut a Catalunya però, ho és molt més, per entranyable i proper, haver nascut al Guinardó.

Vaig venir al món en una casa que havia estat la segona de construir-se al meu carrer (Dr. Valls), quan no estava ni de bon troc asfaltat. quan encara hi havia masies properes, com la de can Girapells, quan l'entorn eren camps, de petites torretes amb jardinet, quan "anar a Barcelona" era gairebé un viatge, una aventura en un tramvia força atrotinat que necessitava molt de temps per fer el seu recorregut.

Voltants de la que seria la Plaça Maragall. Foto Fons Felip Capdevila.

La gent era i és afable, generosa, impregnada de bon veïnatge, senzilla, treballadora, gelosa de la seva intimitat, amb un tarannà alhora plàcid i festiu.

Casetes amb horts, al fons el castell de Mascaró. Foto fons Marimon

Ara dirien que la Font del "Cuento" era el nostre pulmó. Però, aleshores tot el Guinardó era un pulmó on es respirava a fons amb olors que emanaven dels seus jardins florits de llessamí i dels seus hortets encanyissats amb vermelles tomaqueres.

Dins la nostra modèstia, el barri tenia tot el necessari; petits comerços on s'hi venia de tot, amb la seva estesa de melons i síndries al carrer, l'església de Mossèn Eugeni, el bar de can Peret per fer-hi el vermut casolà els diumenges  l'escola de donya Maria, la perruqueria i, és clar, el seu mercat. Un mercat gens gens semblant al que va venir desprès, o a tan espaiós que ens han fet ara. Era un mercadillo, habilitat en una nau rònega amb parades precàries , amb caixes i coves per terra plens de patates, de fruites del temps i d'hortalisses . No hi faltaven parades de carn i de peix. Jo em recordo de la Quimeta, a qui la meva àvia comprava, tot guardant el peix en un cistell especialment reservat per aquest ús que es folrava amb fulles de col.

Planel de les cases  de la zona de finals dels quaranta.

Les nits d'estiu, els veïns treien les cadires al carrer i compartien converses i begudes fetes a casa, més o menys fresques, però amb tot el valor inestimable de l'amistat i del desig d'endolcir un temps curull de privacions. Privacions no tan sols materials, també de llibertat: ningú no gosava parlar de política.

Tothom havia perdut massa en aquella guerra cruel i la por tancava totes les boques i oprimia el pit i el cor... Silenci!. cadascú guardava molt endins el seu plor, l'enyor de les absències que ja no es farien mai presents, els sentiments que no es podien exterioritzar.

Els record són agredolços perquè a la llibertat de jugar al carrer (només calia tenir cura del carro de l'escombriaire), es contraposava una mena de trista conformitat que planava sobre la família, com si la guerra s'hagués emportat fins i tot les rialles dels infants.

Can Peret anys 60. Fons Rose Viladoms

Però, com us he dit al nostre Guinardó hi havia de tot. Fins i tot un cine, el Doré, més conegut com la "Barraca", on es projectaven les inevitables espanyolades del moment i les pel·lícules de Fu man Xu. Més tard, s'hi va construir el cinema Maragall i, encara desprès, el Montserrat a l'avinguda del mateix nom. Tres cinemes en un barri perifèric. ¿Quin luxe!

I teníem la professora de música, sa senyora Benvinguda Coll, i el seu marit Salvador Perarnau (retornat de l'exili força temps desprès), l'insigne poeta guanyador de la Flor Natural en uns Jocs Florals de Barcelona i nomenat Mestre en Gai Saber a París l'any 1965. I les classes de ballet que s'impartien en el local de l'esmentat "Can Peret"., i . i. i ...

Benvinguda Coll  donant classes de música. Fons M. Baró.

Josep Perarnau en el Jocs Florals del Guinardó . F. ANC

Em aquest "i", no es pot deixar l'antic, històric MAS GUINARDO, on l'esport i la "ballaruca", es donaven les mans. Molts Guinardovins hi vam ballar romàntics boleros o atrevits tangos i pasodobles. Des de la seva terrassa es dominava la Barcelona de la postguerra amb les seves misèries, però també amb la seva fermà decisió de tirar endavant, de retornar a la capital de Catalunya l'esplendor que havia tingut.

Han passat molts anys, Pot ser no tants. Pot ser massa. El temps és tant relatiu!. El Guinardó ha anat canviat de fesomia. S'hi ha construït força. Està ben urbanitzat. La xarxa de transport és prou bona. Ja no "anem a Barcelona", ni anar-hi és una aventura.

Gent ballant a la terrassa del Mas Guinardó. Fons D. Puy

Ja no passa el carro de l'escombriare avisant amb el so estrident de la seva trompeta. Ah! per cert, no teníem UN sinó UNA escombriaire. Una dona prou jove, però prou gastada (ves a saber per quin motius) que es cofava amb un barret de palla i que saludava el veïnat amb un somriure i una bona paraula.

Tampoc la xicalla pot jugar al carrer, ni es va a berenar a la Font del Cuento, ni es mengen cacauets ni tramussos al cine Doré, ni els veïns treuen les seves cadires al carrer les nits caloroses d'estiu,.

El Mercat ja té parades lluents i modernes, ben il·luminades i les viandes fan molt de goig. Ja no hi ha el peix de la Quimeta. Ja no és només el Mercat. Ara té el pompós nom de "L'illa del Mercat" i té jardins i places espaioses.

L'escola ja no és l'única i ha crescut molt i s'ha fet moderna i bonica*. Però encara queden molts persones que la recorden com era; petita i familiar. I que no han oblidat la mestra entranyable que va ser donya Maria.

Donya Encarnació, donya Maria i Benvinguda Coll. Fons M. Baró

No, res d'això no passa ara. perquè el temps no passa en va. El progrés i la modernitat fan camí. I és bo que així sigui. No ens cal la nostàlgia, ens cal el record, l'evocació del Guinardó i que seguim estimant com era i com és. Perquè és el NOSTRE BARRI i perquè, com a nostre, no hi ha cap de millor!

Montserrat Baró i Julbé

* Actualment l'escola és una cooperativa de mestres que continua amb la seva tasca sota el nom de "ESCOLA GUINARDÓ", on donen classes part de la família de donya Maria.

LA BAIXADA DEL MERCAT

Durant anys l'únic mercat que jo havia conegut era el del carrer Tajo, per tant, per deducció el carrer que feia baixada a la seva dreta  havia de ser  la Baixada del Mercat, quan en realitat era la Baixada de la Plana.

A aquesta confusió va contribuir el fet que per anar al mercat des del final del carrer  Feliu i Codina, (que era on vivia de petita i de jove), la meva mare i jo el recorríem fins baixar per Combinació, entrar per Alta de Mariner fins arribar a la baixada de la Plana i des d'allà fins al carrer Tajo, on estava i està l'únic el mercat que jo vaig conèixer.

Durant els cinquanta, cap escola explicava quina havia estat la història i del nostre barri, ni que la plaça Eivissa en temps havia estat la seu del mercat a  l'aire lliure i que per aquesta raó el carrer de baixada a la riera d'Horta, es deia i es diu encara  baixada del Mercat.

Plaça del Mercat en la dècada dels quaranta, al fons l'entrada  a la baixada del Mercat

Quan anys més tard van arribar a les meves mans fotos antigues de la baixada del Mercat,  em vaig adonar que la baixada del Mercat era el petit espai que va des de la Plaça Eivissa fins a Tajo (abans Riera d'Horta),  actualment només destinada als vianants.

Mireu que n'eren de maques les cases baixes amb primer pis que hi havia, quina pena no les conservessin, que se n'haurà fet dels ornament que hi havia sobre sobre la porta i balcó principal d'una de les cases,  concretament la del forn i que segurament feia sentir tant d'orgull al seu propietari o llogater.

Foto Miserachs

Foto Miserachs

En el número 4 de la revista EL POU,  es publica un article  on alguns antics veïns del carrer expliquen els seus records sobre el carrer, com qui hi vivia, quines tendes i negocis duien a terme les seves tasques, quina era la vida del veïnat.

Destacarem l'escrit que es va publicar en 1996 en la revista HORTAVUI, si us interessa tot el contingut de l'article, encara la podeu comprar.

Explicava en Pere Solé i Sans respecte a la foto que reproduïm seguidament

Foto de 1906, autor desconegut

"Quina foto més encisadora!. què bonic fan les cavalleies que esperen pacientment el canvi de calçat al davant de la ferreteria !. La finestra con està lligat un dels cavalls ja no hi era en 1913. Havia donat pas a l'entrada d'una carreteria."

De la foto només sobreviuen avui dia els edificis del fons, en la plaça del Mercat (avui Eivissa). La més alta va desaparèixer quan la van derruir per construir l'edifici de la caixa sobre els anys 60.

Del propi carrer només un parell de cases de la dreta, molts canviades.

Explica en Pere que en 1913 ja tenia tres anyets i que la seva família ocupava el número 12  del carrer, la que feia cantonada amb la riera, on ara hi ha un edifici de pisos enorme.

A l'esquerra la casa de Pere Solé a primers dels segle vint. Autor desconegut.

La riera en 1909

En 1920 la família es trasllada a viure  a l'habitatge  pis del número 6 bis, on s'hi van estar fins 1924, que finalment es van traslladar a viure al carrer del Vent.

Continua explicant que "en temps la Baixada del Mercat era el carrer més industrialitzat  de la barriada. En el número 6 hi havia  la ferreteria amb vivenda d'en Pessetes, motiu amb el que es coneixia en  Jaume Vila perquè, aquella paraula tenia continuament a la punta de la llengua. Amb tot el que  el taller era ben gran , l'acte de ferrar els cavalls i muls i haques (1) , es verificava sempre al carrer."

Al costat en el 6 bis  havia instal·lat el taller de carreteria i boteria  d'en Quico Llobet.

En Quico Llobet i els seus treballadors.

Al seu costat en el número 8 hi tenia la fusteria en Pere Casas, conegut familiarment com en Perico.

"Quan les tres indústries coincidien en soroll, quan l'alegre martelleig pam-pam-pam damunt l'inclusa d'en Pessetes, els imponents cops de mall d'en Perico, funcionaven al mateix temps, l'escàndol era infernal". 

"A l'altre costat del carrer, al número 5, hi havia un pintor Diego Ramon; en el número 7, el forn de pa de la senyora Treseta que cap 1915-1916 fou traspassat a l'Andreu Carrió, qui va arribar a ser durant molts anys president del Gremi de Forners . Al número 13, la vivenda i llauneria d'en Mingo que també feia el seu sorellet".

Recorda també "la merceria de la Gasparona, els cafès Debray, la vella Bacardina, l'Agustí que tenia la parada de fruita i verdura al mercat, en Miquel Llobet, en Rafel Bonete i el veterinari municipal Mariano Perea, amb les famílies respectives".

A l'escala d'accés a la vivenda número 6 bis, el germà d'en Pere i ell mateix explotaven el seu petit negoci... "tot sovint muntàvem un teatre de titelles que es veia concorregut  per la quitxalla del barri, els nois pagaven l'import de l'entrada amb cromos i les noies amb agulles de cap. és obvi que no es fèiem rics però la nostra mare  no tenia mai que comprar agulles".

A l'estiu traslladaven  el camp d'operacions de la riera al propi carrer, on no paraven de jugar mentre la gent gran prenia la fresca asseguda, a les voreres del carrer.  A vegades, jocs i tertúlies s'havien d'abandonar a tota pressa, perquè les simpàtiques bugaderes buidaven el safareig i l'aigua bruta baixava abundant en direcció a la riera, deixant irrespirables perfums.

Passat els anys, la fesomia del carrer va anar canviant, altres negocis, altres edificis. A primers dels anys quaranta el tramvia va donar la volta a la plaça Eivissa i baixava a la Riera d'Horta,  ja Tajo, per la baixada del Mercat i es va acabar la bonhomia de l'espai, ja no s'hi podia jugar ni prendre la fresca. 

Finalment, a primers dels cinquanta el mercat que ocupava la plaça Eivissa es traslladà definitivament al carrer Tajo i l'espai que ocupava va ser enjardinar.

Plaça Eivissa 1951. Autor desconegut

A sota dues fotografies de la baixada del Mercat en la dècada dels seixanta.

Casa cantonada a la Riera . Foto dels anys 60.

Vista general de la Riera anys 60. Fons Desideri Díez . AMHG

Baixada del Mercat 1962, foto de R.M. Puentes. 

Enderrocament de la casa de la dreta que tocava el carrer Tajo, dècada dels 80?.

Final de tota una època que no va saber guardar les seves millors essències, la flaire de poblet assentat en una vall entre muntanyes, de cases baixes amb un pis i l'hortet al davant. Els camps i les muntanyes han estat engolides per edificis la majoria dels quals són la viva  representació de la mediocritat  que va imperar entre els anys seixanta-vuitanta i que va culminar quan abans de 1992, la construcció de la Ronda de Dalt va donar lloc a la mort de moltes de les seves masies més emblemàtiques.

(1) Cavall petit i vigorós, l'alçada del qual no passa dels 148 centímetres).

Fonts informatives; Revista EL POU, Artícle HORTAVUI, de Pere Solé i Sans, 1996.