EL MEU GUINARDÓ (Montserrat Baró i Julbé)

Hi ha circumstàncies en la vida que imprimeixen caràcter . El lloc de naixement n'és un un. Ho és haver nascut a Catalunya però, ho és molt més, per entranyable i proper, haver nascut al Guinardó.

Vaig venir al món en una casa que havia estat la segona de construir-se al meu carrer (Dr. Valls), quan no estava ni de bon troc asfaltat. quan encara hi havia masies properes, com la de can Girapells, quan l'entorn eren camps, de petites torretes amb jardinet, quan "anar a Barcelona" era gairebé un viatge, una aventura en un tramvia força atrotinat que necessitava molt de temps per fer el seu recorregut.

Voltants de la que seria la Plaça Maragall. Foto Fons Felip Capdevila.

La gent era i és afable, generosa, impregnada de bon veïnatge, senzilla, treballadora, gelosa de la seva intimitat, amb un tarannà alhora plàcid i festiu.

Casetes amb horts, al fons el castell de Mascaró. Foto fons Marimon

Ara dirien que la Font del "Cuento" era el nostre pulmó. Però, aleshores tot el Guinardó era un pulmó on es respirava a fons amb olors que emanaven dels seus jardins florits de llessamí i dels seus hortets encanyissats amb vermelles tomaqueres.

Dins la nostra modèstia, el barri tenia tot el necessari; petits comerços on s'hi venia de tot, amb la seva estesa de melons i síndries al carrer, l'església de Mossèn Eugeni, el bar de can Peret per fer-hi el vermut casolà els diumenges  l'escola de donya Maria, la perruqueria i, és clar, el seu mercat. Un mercat gens gens semblant al que va venir desprès, o a tan espaiós que ens han fet ara. Era un mercadillo, habilitat en una nau rònega amb parades precàries , amb caixes i coves per terra plens de patates, de fruites del temps i d'hortalisses . No hi faltaven parades de carn i de peix. Jo em recordo de la Quimeta, a qui la meva àvia comprava, tot guardant el peix en un cistell especialment reservat per aquest ús que es folrava amb fulles de col.

Planel de les cases  de la zona de finals dels quaranta.

Les nits d'estiu, els veïns treien les cadires al carrer i compartien converses i begudes fetes a casa, més o menys fresques, però amb tot el valor inestimable de l'amistat i del desig d'endolcir un temps curull de privacions. Privacions no tan sols materials, també de llibertat: ningú no gosava parlar de política.

Tothom havia perdut massa en aquella guerra cruel i la por tancava totes les boques i oprimia el pit i el cor... Silenci!. cadascú guardava molt endins el seu plor, l'enyor de les absències que ja no es farien mai presents, els sentiments que no es podien exterioritzar.

Els record són agredolços perquè a la llibertat de jugar al carrer (només calia tenir cura del carro de l'escombriaire), es contraposava una mena de trista conformitat que planava sobre la família, com si la guerra s'hagués emportat fins i tot les rialles dels infants.

Can Peret anys 60. Fons Rose Viladoms

Però, com us he dit al nostre Guinardó hi havia de tot. Fins i tot un cine, el Doré, més conegut com la "Barraca", on es projectaven les inevitables espanyolades del moment i les pel·lícules de Fu man Xu. Més tard, s'hi va construir el cinema Maragall i, encara desprès, el Montserrat a l'avinguda del mateix nom. Tres cinemes en un barri perifèric. ¿Quin luxe!

I teníem la professora de música, sa senyora Benvinguda Coll, i el seu marit Salvador Perarnau (retornat de l'exili força temps desprès), l'insigne poeta guanyador de la Flor Natural en uns Jocs Florals de Barcelona i nomenat Mestre en Gai Saber a París l'any 1965. I les classes de ballet que s'impartien en el local de l'esmentat "Can Peret"., i . i. i ...

Benvinguda Coll  donant classes de música. Fons M. Baró.

Josep Perarnau en el Jocs Florals del Guinardó . F. ANC

Em aquest "i", no es pot deixar l'antic, històric MAS GUINARDO, on l'esport i la "ballaruca", es donaven les mans. Molts Guinardovins hi vam ballar romàntics boleros o atrevits tangos i pasodobles. Des de la seva terrassa es dominava la Barcelona de la postguerra amb les seves misèries, però també amb la seva fermà decisió de tirar endavant, de retornar a la capital de Catalunya l'esplendor que havia tingut.

Han passat molts anys, Pot ser no tants. Pot ser massa. El temps és tant relatiu!. El Guinardó ha anat canviat de fesomia. S'hi ha construït força. Està ben urbanitzat. La xarxa de transport és prou bona. Ja no "anem a Barcelona", ni anar-hi és una aventura.

Gent ballant a la terrassa del Mas Guinardó. Fons D. Puy

Ja no passa el carro de l'escombriare avisant amb el so estrident de la seva trompeta. Ah! per cert, no teníem UN sinó UNA escombriaire. Una dona prou jove, però prou gastada (ves a saber per quin motius) que es cofava amb un barret de palla i que saludava el veïnat amb un somriure i una bona paraula.

Tampoc la xicalla pot jugar al carrer, ni es va a berenar a la Font del Cuento, ni es mengen cacauets ni tramussos al cine Doré, ni els veïns treuen les seves cadires al carrer les nits caloroses d'estiu,.

El Mercat ja té parades lluents i modernes, ben il·luminades i les viandes fan molt de goig. Ja no hi ha el peix de la Quimeta. Ja no és només el Mercat. Ara té el pompós nom de "L'illa del Mercat" i té jardins i places espaioses.

L'escola ja no és l'única i ha crescut molt i s'ha fet moderna i bonica*. Però encara queden molts persones que la recorden com era; petita i familiar. I que no han oblidat la mestra entranyable que va ser donya Maria.

Donya Encarnació, donya Maria i Benvinguda Coll. Fons M. Baró

No, res d'això no passa ara. perquè el temps no passa en va. El progrés i la modernitat fan camí. I és bo que així sigui. No ens cal la nostàlgia, ens cal el record, l'evocació del Guinardó i que seguim estimant com era i com és. Perquè és el NOSTRE BARRI i perquè, com a nostre, no hi ha cap de millor!

Montserrat Baró i Julbé

* Actualment l'escola és una cooperativa de mestres que continua amb la seva tasca sota el nom de "ESCOLA GUINARDÓ", on donen classes part de la família de donya Maria.