CASES PER A OBRERS de La Caja de Ahorros y Monte Pío

Molt de vosaltres haureu passat un munt de vegades davant d'aquestes cases que hi ha al Passeig de Maragall i no en sabeu la història.

 

les mateixes cases per la part de darrera

Aquestes cases són ni més ni menys que les que apareixen en aquestes fotografies de la primera dècada del segle XX, quan s'acabaven de construir, solitàries en mig del camp, mal comunicades amb el centre i quasi a la frontera del Guinardó de l'època.

Per aconseguir-ne una s'havien d'acomplir una sèrie de requisits:

Les bases per accedir a una d'aquestes cases destinades a "obrers" amb llibreta oberta a la Caja de Ahorros y Monte Pio de Barcelona, s'havia de tenir a la Caixa un saldo no inferior a 1500 pessetes de l'època.

Ser cap de família, amb o sense fills, es podia considerar cap de família la persona que tingués al seu càrrec pares d'edat avançada o avis, encara que aquests siguin aptes per treballar i ajudin a les càrregues familiars.

S'havia de pertànyer a la classe modesta o treballadora. Fruir de renda o pensió i aquesta fos mòdica i notoriament insuficient per sostenir la família.

Tenir feina era indispensable, tota mena de "treball honrat", ni que fos manual..

Aquestes cases eren part d'un projecte major que incloïa onze cases al carrer Mascaró (que en aquells moments no era ni carrer doncs no estava urbanitzat), sis al carrer Prats i Roquer (actualment Marquesa de Caldes de Montbuï i sis més a la Carretera d'Horta. Aquestes cases també tenien preus diferents segons la seva grandària, hi havia de més petites com les del carrer Prats i Roquer (encara en queda alguna) i d'altres amb planta baixa i pis

Les cases vistes des de la part de dalt  foto de AFB

Les mateixes cases però ja no tant solitàries

El mateix indret ara mateix

Segons explica La Vanguardia de l'època, les va construir La Caja de Ahorros i el Montepío de Barcelona (antecessora de la  CAIXA DE BARCELONA),  "para  paliar necesidades de la classe modesta i trabajadora", això si, classe treballadora que guardava els seus centimets en la indicada institució.

Continuant amb la crònica del digne diari, té també la seva gràcia l'última frase del periodista que segueix la notícia, segons el qual "Es digno de todo elogio la iniciativa del Montepío de Barcelona, porque con ella se estimulará  en alto grado el amor al ahorro en las clases obreras", és a dir, el obrers no estalviaven llavors no pas perquè no poguessin pas fer-ho sinó perquè no en sabien,  fins que el Montepío els hi ho va ensenyar a fer. SIC.

Aquest, doncs, és uns dels trets que destaquen més en la primera dècada del segle XX, l'aparició de les primeres cases fetes per cooperatives i entitats de crèdit, que eren els precedents dels gran grups d'habitatge de promoció pública que, al anys cinquanta, havien de ser una característica de la zona. Ens referim als primers conjunts de casetes acollides a la primera llei de cases barates que es va promulgar a Espanya en 1911, sota la que es van construir en terrenys com el del conjunt de cases per a funcionaris al carrer Naves de Tolosa i carrer d'Artemisa, aquestes últimes encara dempeus..

Així doncs, la Caixa d'estalvis i Mont de Pietat de Barcelona va contribuir intensament en la urbanització de tot aquest sector quan va bastir en 1918, cases pels seus imposants. El primer grup de cases es van situar  molt a prop del al recent obert passeig Maragall, concretament al carrer Mascaró.

Planol original de les cases de 1911

Es tractava d'un grup de casetes unifamiliars projectades per l'arquitecte Enric Sagnier (del que ja n'hem parlat en l'entrada que correspon al projecte de l'església de la Mare de Déu de Montserrat), acollides a la llei de cases de 1911, d'accés diferit a la propietat.

Els anys següents, La caixa va continuar les seves activitats i en 1920 va construir trenta-sis casetes al Passeig de Maragall, encara carretera d'Horta.

• Informació de l'època extreta del llibre URBANITZACIÓ MERIDIANA de Mercè Tatjer, editat per la Generalitat de Catalunya.
• Fotos de la urbanització i plànol cedits per Carles Baixeras, un dels veïns de la zona