CAN MASSANA - Bodega Josep Massana

Em sedueixen els llocs impregnats d'antigues presències ho confesso, tinc l'ànima amarada de nostàlgia, deu ser cosa dels anys, del anys que ja fa que he nascut, es clar. 

Carrer Horta en 1903. La Riera d'Horta

Quan passejo per Horta un del carrers que més m'agrada seguir tot admirant les seves casetes baixes, aquells detalls que em traslladen en el temps i passo llista a aquelles que han desaparegut, com el pou que hi havia en mig del carrer, ¿qui va decidir que ja molestava més que no pas feia servei?, es va equivocar, el trobem a faltar. El més segur és que dormi sota els nostres peus delerós d'albirar la llum del sol.

Aquella és si no la més antiga, una de les parts amb més antigor de l'antic poble d'Horta, i malgrat s'hi hagin bastit ja un parell d'edificis de pisos, que hauria d'haver una llei prohibint construir-los, encara avui conserva aquell aire de poble, allunyat del soroll de la ciutat que tot s'ho menja.

Un altra dels meus rituals consisteix en accedir a la nostra taverna de tota la vida, i demanar un vermut amb sifó com els d'abans, ara es torna a posar de moda fer-ho, acompanyat d'una tapeta, i des del mostrador contemplo aquelles botés, brunyides pel temps i la pols.

M'encanta el seu aire de taverna vuitcentista, el color de les seves parets de color indefinit, dens i alhora diluït pel fum dels cigars i cigarretes consumides al llarg dels anys de tants i tants veïns compartint els seus moments d'oci i esbarjo.

Com tot a la vida l'establiment té una història escrita a foc en la memòria col·lectiva dels hortencs, de totes les vides que hi han deixat la seva petjada, d'altres propietaris, altres vivències i això és el que ara mateix tractaré de resumir en les ratlles que segueixen.

Segur que si parlo de Can Ripollet la majoria de la gent més jove que em llegeix no sabrà de que dimonis parlo, però si en comptes de dir Can Ripollet dic  Can Massana, la situació canvia, i és que ambdós noms els uneix un lloc comú, una vella taverna del barri d'Horta, situada al carrer principal d'aquesta barriada.

Tot comença quan en Pere Martí i la seva muller Maria Xarau van arribar al aleshores poble d' Horta a finals del segle XIX . En Pere es va dedicar a fer de llenyataire i carboner als boscos de Collserola ajudat per dos dels seus fills i una colla de jornalers.

També es dedicava a repartir la llenya i el carbó per forns i d'altres establiments de la contrada que ho necessitaven per dur a terme les seves activitats, ajudat per dos matxos i un carro que guardava a Ca Lapeira.

En arribar a una edat determinada, com la feina era dura, va pensar que ja fora hora d'anar pensant en dedicar-se a una altre activitat i va deixar el negoci en mans de dos dels seus fills.

Així fou que en 1930 el matrimoni format per Maria Xarau i Pere Martí, va obrir una taverna al número 1 del carrer Horta, ells hi vivien en el núm. 3, al costat mateix del que anys desprès muntarien el seu negoci.

Foto del carrer Horta de la dècada dels 40

Altre temps, arreu de la Mediterrània dalt de les portes de les tavernes s'hi acostumava a penjar una branca de pi  com senyal que en l'establiment s'hi venia vi, seria maco que aquest costum continués, no us sembla?

La taverna però,  no estava ben vista entre la “gent de bé”, les persones que les sovintejaven no gaudien de bona reputació, es considerava que eren llocs poc recomanables on els homes gandulejaven, mal parlaven i perdien els “quartos” (diners) jugant a cartes i que la gent beguda era font de problemes, és a dir, que segons la veu popular eren caus plens de vicis on s'hi originaven escàndols, aquest temps però , queden ja molt lluny.

El carrer Horta els anys trenta era un lloc molt transitat per carros carruatges i persones que anaven amunt i avall. Així doncs molts hi paraven a la taverna beure un got de vi o a fer un esmorzar de forquilla i per les tardes s'hi quedaven una bona estona a jugar a cartes o al dominó tot prenent una barreja o un cafè.

En les tavernes on es donava de menjar, es servien viandes calentes a base d'escabetxos, sofregits, empanades i bunyols de bacallà i arengades eren menjar eminentment populars.

Quan hom parla d'ambients tavernaris o de llenguatge tavernari, es refereix a determinats establiments, no pas a tots, és clar.

A més del tràfec normal de tota taverna hi venien vi a granel que també es repartia per les cases en garrafes i garrafons, així com feixos de llenya que collien els seus fills per Collserola.

Davant de la denominació Can Ripollet, la pregunta és obvia, perquè Can Ripollet i no Can Martí o Can Xarau que eren els cognoms dels propietaris?, simplement perquè Maria Xarau era filla de Ripollet i popularment així se li va quedar.

Semanalment s'omplien les bótes de vi que portaven de Masquefa o de Vilafranca del Penedès amb bots de pell de cabra adobada, els quals descarregaven del carro i el buidaven a les bótes convenientment preparades. Traslladar aquests bots carregats a l'esquena era de mal de fer donat que el seu contingut es mou degut a la flexibilitat de la pell.

En Pere a més tenia una petita vinya prop de Can Masdeu, i al celler de casa seva, que tenia i té, sortida per la Riera d'Horta, hi tenien un cup on trepitjaven el raïm, - recorda una de les seves netes – cada any per la verema es netejava i fins l'any vinent.

La part de Can Massana que dona a la Riera d'Horta

Per motius de salut en Francisco, el fill que amb el temps va dirigir la taverna , va decidir retirar-se donat que l'ambient tavernari, es dir, el fum dels que fumaven i els gasos del vi, li perjudicaven i així és com va traspassar el negoci als Massana.

La família Massana procedeix de Sant Pau de l'Ordal, Alt Penedès, poble que viu principalment de les granges apícoles i de la vinya.

En Josep Massana es fa càrrec de l'antiga taverna de Can Ripollet de la qual el seu pare havia arrendat els drets a la propietària Maria Martí Bartomeu i amb la col·laboració de la seva germana Maria i del seu cunyat Isidre, va seguir el mateix sistema de taverna-bodega dels antic propietaris.

En 1985 mor Josep Massana i es fa càrrec de l'establiment la seva vídua  Carme Piqué Reverter, amb l'ajuda dels seus cunyats Maria i Isidre. Poc temps després la Carme decideix retirar-se i traspassa el negoci en 1992 al seu nebot Jordi Massana i Massana, casat amb Crescència Ruiz Ortega.

L'estabilitat però, no dura molt de temps donat que en 1999 mor en Jordi i el negoci passa en mans de la seva vídua, la qual, porta actualment el negoci juntament amb en Carles que des de 1996 ja treballava en el negoci.

Hem arribat doncs als nostres dies, la taverna continua sent un referent a Horta. Qui, entre els hortencs no ha passat estones en la seves estances?. En l'interior el temps sembla haver-se aturat, tot més o menys suporta impàvidament el pas dels anys, el seu taulell, les seves botes, les tauletes on la parròquia es seu per beure i menjar, les parets amarades de presències invisibles de tots aquells que un dia hi van passar tot gaudint d'un bon vas de vi.

• Fonts d'informació: Llibre Cròniques d'Horta d'en Mingo Borràs, algunes fotos del propi llibre. Fotografies cedides el seu dia per en Carles Massana.