Em sedueixen els llocs impregnats
d'antigues presències ho confesso, tinc l'ànima amarada de nostàlgia, deu ser cosa dels anys, del anys que ja fa que he nascut, es clar.
Carrer Horta en 1903. La Riera d'Horta |
Quan passejo per Horta un del carrers
que més m'agrada seguir tot admirant les seves casetes baixes, aquells
detalls que em traslladen en el temps i passo llista a aquelles que
han desaparegut, com el pou que hi havia en mig del carrer, ¿qui va
decidir que ja molestava més que no pas feia servei?, es va
equivocar, el trobem a faltar. El més segur és que dormi sota els
nostres peus delerós d'albirar la llum del sol.
Aquella és si no la més antiga, una
de les parts amb més antigor de l'antic poble d'Horta, i malgrat s'hi hagin bastit ja un parell d'edificis de pisos, que hauria d'haver una llei prohibint construir-los, encara avui conserva aquell
aire de poble, allunyat del soroll de la ciutat que tot s'ho menja.
Un altra dels meus rituals consisteix
en accedir a la nostra taverna de tota la vida, i demanar un vermut amb sifó com els d'abans, ara es torna a
posar de moda fer-ho, acompanyat d'una tapeta, i des del mostrador contemplo
aquelles botés, brunyides pel temps i la pols.
M'encanta el seu aire de taverna
vuitcentista, el color de les seves parets de color indefinit, dens i
alhora diluït pel fum dels cigars i cigarretes consumides al llarg
dels anys de tants i tants veïns compartint els seus moments d'oci i
esbarjo.
Com tot a la vida l'establiment té
una història escrita a foc en la memòria col·lectiva dels
hortencs, de totes les vides que hi han deixat la seva petjada,
d'altres propietaris, altres vivències i això és el que ara mateix
tractaré de resumir en les ratlles que segueixen.
Segur que si parlo de Can Ripollet la
majoria de la gent més jove que em llegeix no sabrà de que dimonis parlo, però si en comptes de dir Can Ripollet dic Can Massana,
la situació canvia, i és que ambdós noms els uneix un lloc comú,
una vella taverna del barri d'Horta, situada al carrer principal
d'aquesta barriada.
Tot comença quan en Pere Martí i la
seva muller Maria Xarau van arribar al aleshores poble d' Horta a
finals del segle XIX . En Pere es va dedicar a fer de llenyataire i
carboner als boscos de Collserola ajudat per dos dels seus fills i
una colla de jornalers.
També es dedicava a repartir la llenya
i el carbó per forns i d'altres establiments de la contrada que
ho necessitaven per dur a terme les seves activitats, ajudat per dos
matxos i un carro que guardava a Ca Lapeira.
En arribar a una edat determinada, com la feina era dura, va pensar que ja fora hora d'anar pensant en dedicar-se a una altre activitat i va deixar el negoci en mans de dos dels seus fills.
Així fou que en 1930 el matrimoni format per Maria Xarau i Pere Martí, va obrir una taverna al número 1 del carrer Horta, ells hi vivien en el núm. 3, al costat mateix del que anys desprès muntarien el seu negoci.
Foto del carrer Horta de la dècada dels 40 |
Altre temps, arreu de la
Mediterrània dalt de les portes de les tavernes s'hi acostumava a
penjar una branca de pi com senyal que en l'establiment s'hi
venia vi, seria maco que aquest costum continués, no us sembla?
La taverna però, no estava ben vista entre la “gent de
bé”, les persones que les sovintejaven no
gaudien de bona reputació, es considerava que eren llocs poc
recomanables on els homes gandulejaven, mal parlaven i perdien els
“quartos” (diners) jugant a cartes i que la gent beguda era font
de problemes, és a dir, que segons la veu popular eren caus plens
de vicis on s'hi originaven escàndols, aquest temps però , queden ja
molt lluny.
El carrer Horta els anys trenta era un
lloc molt transitat per carros carruatges i persones que anaven amunt
i avall. Així doncs molts hi paraven a la taverna beure un got de
vi o a fer un esmorzar de forquilla i per les tardes s'hi quedaven
una bona estona a jugar a cartes o al dominó tot prenent una barreja
o un cafè.
En les tavernes on es donava de menjar,
es servien viandes calentes a base d'escabetxos, sofregits, empanades
i bunyols de bacallà i arengades eren menjar eminentment populars.
Quan hom parla d'ambients tavernaris o
de llenguatge tavernari, es refereix a determinats establiments, no
pas a tots, és clar.
A més del tràfec normal de tota
taverna hi venien vi a granel que també es repartia per les cases
en garrafes i garrafons, així com feixos de llenya que collien els
seus fills per Collserola.
Davant de la denominació Can Ripollet,
la pregunta és obvia, perquè Can Ripollet i no Can Martí o Can
Xarau que eren els cognoms dels propietaris?, simplement perquè
Maria Xarau era filla de Ripollet i popularment així se li va
quedar.
Semanalment s'omplien les bótes de vi
que portaven de Masquefa o de Vilafranca del Penedès amb bots de
pell de cabra adobada, els quals descarregaven del carro i el buidaven
a les bótes convenientment preparades. Traslladar aquests bots
carregats a l'esquena era de mal de fer donat que el seu contingut es
mou degut a la flexibilitat de la pell.
En Pere a més tenia una petita vinya
prop de Can Masdeu, i al celler de casa seva, que tenia i té, sortida
per la Riera d'Horta, hi tenien un cup on trepitjaven el raïm, -
recorda una de les seves netes – cada any per la verema es netejava
i fins l'any vinent.
La part de Can Massana que dona a la Riera d'Horta |
La família Massana procedeix de Sant
Pau de l'Ordal, Alt Penedès, poble que viu principalment de les
granges apícoles i de la vinya.
En Josep Massana es fa càrrec de
l'antiga taverna de Can Ripollet de la qual el seu pare havia
arrendat els drets a la propietària Maria Martí Bartomeu i amb la
col·laboració de la seva germana Maria i del seu cunyat Isidre, va
seguir el mateix sistema de taverna-bodega dels antic propietaris.
En 1985 mor Josep Massana i es fa càrrec de l'establiment la seva vídua Carme Piqué Reverter, amb l'ajuda dels seus cunyats Maria i Isidre. Poc temps després la Carme decideix
retirar-se i traspassa el negoci en 1992 al seu nebot Jordi Massana i
Massana, casat amb Crescència Ruiz Ortega.
L'estabilitat però, no dura molt de
temps donat que en 1999 mor en Jordi i el negoci passa en mans de la
seva vídua, la qual, porta actualment el negoci juntament amb en
Carles que des de 1996 ja treballava en el negoci.
Hem arribat doncs als nostres dies, la
taverna continua sent un referent a Horta. Qui, entre els hortencs
no ha passat estones en la seves estances?. En l'interior el temps
sembla haver-se aturat, tot més o menys suporta impàvidament el
pas dels anys, el seu taulell, les seves botes, les tauletes on la
parròquia es seu per beure i menjar, les parets amarades de
presències invisibles de tots aquells que un dia hi van passar tot
gaudint d'un bon vas de vi.
- Fonts d'informació: Llibre Cròniques d'Horta d'en Mingo Borràs, algunes fotos del propi llibre. Fotografies cedides el seu dia per en Carles Massana.
Com sempre la Carme ens regala
ResponEliminauna bona història del nostre estimat barri. Moltes gràcies.Un petit incís, la branca que penjava a les bodegues, em sembla recordar que era de pi.
Passo molt sovint, tot passejant, per davant de Can Massana, i el seu aspecte tradicional ha despertat la meva curiositat per donar-li una ullada des de fora. Però després de llegir el teu deliciós article, com tots els que fas, de ben segur que un dia entraré a prendre un vermut amb sifó.
ResponEliminagràcies Emili, procuro que sea amé i que tots plegats aprenguem alguna cosa més del nostre barri.
ResponEliminaCarme un treball molt ben fet, la meva sinsera felicitaçió
ResponEliminagràcies Esteban
ResponElimina