Divertir-se entre els 30 i els 70 an Guinardó -Indians

Una de les coses que més intensament recordem tots nosaltres amb el pas dels anys, és com ens divertíem de nens i de joves. 

La memòria permet que no mori allò que sovint rememorem. ¿Com es divertia la gent a la part baixa del Guinardó i actual barri dels Indians entre principis de segle i els anys 60-70?.

Al voltant de 1913, tres famílies organitzarien el temps lliure en el conegut com barri de Can Berdura, desprès conegut con dels Indians, Frau, Mayans i la vídua de Subirachs. Al voltant d'aquestes tres famílies es va articular una trama social en una zona a mig urbanitzar, on encara el món rural era prou important en la vida de les famílies que hi vivien.

El jovent Frau, dels Trius i dels Subirachs i els fills del serveis domèstic i d'altres joves de la contrada, amb l'excusa de pagar-se les excursions a diferents llocs de Catalunya, munten actuacions teatrals en un dels solars del barri.

Era una mena de teatre de la natura, és a dir, a l'aire lliure, on es representaven obres d'autor de l'època: com l'Ignasi Iglésies, Àngel Guimerà, “Pitarra” i Folch i Torres. Cobraven 10 cèntims als nens i 1 ral als grans.

Un divertiment impulsat per Pere Boada, un dels membres d'una masia propera Can Clariana, que ja feia una cosa semblant al pati de casa seva. Malgrat en alguns llibres s'indica que el seu nom era Pere Clariana, la realitat és que el seu cognom era Boada, donat que així es deia la família que vivia a Can Clariana, aquest punt aclarit per la pròpia neta d'en Pere Boada, Montserrat Boada.

Can Clariana. Foto de la família Boada 

Aquesta activitat i la seva vida comuna els va fer crear encara que no de manera oficial, la Colla dels Arreplegats de la barriada de Can Berdura. Un grup que no deixava de ser un reflex de la vida quotidiana de les activitats, persones, actituds d'una barriada a mig fer.

En l'esbarjo d'aquells anys, ocupava un espai principal la pràctica del futbol. L'existència de molts camps lliures va propiciar la creació de molts camps que acollien als equips locals, com l'anomenat Americà o del Martinenc en els terrenys del que desprès seria la Urbanització Meridiana o el camp de futbol que hi havia a prop de Can Xiringoi i que va acollir diferents equips de la contrada.

Camp de futbol de can Xiringoi als Quinze.

El mateix CF. Barcelona, va jugar durant quatre anys, en un camp de futbol al costat de la masia de Can Sabadell davant dels Laboratoris del Dr. Ferran.

El Barça jugant al Camp de can Sabadell 

L'oferta lúdica es feia també en algunes entitats del Guinardó més properes com la Societat Recreativa Instructiva El Porvenir, que tenia un grup escènic, una sala de billars i una biblioteca. 

Igualment, molts veïns del barri participaven en activitats que s'organitzaven en els barris proper de la veïna Sagrera, al Guinardó, es feia ball al mateix mas Guinardó tots els diumenges per la tarda, o al Casinet d'Horta a la barriada de  Santa Eulàlia de Vilapicina.

Mas Guinardó als anys 60

Casinet d'Horta anys 50.

Un dels principals espais lúdics de la zona durant la dècada dels vint als trenta, es duia a terme en Les Canyes,  un ball dels anomenats de “patacada”, situat a la cantonada del Carrer Concepció Arenal amb Navas de Tolosa, prop del Torrent de la Guineu.

Dibuix  de can Forga de R. Bàdenas 

L'establiment era d'en Francesc Forga a la meitat dels anys vint en una masia petita de 1887, que va resistir fins els anys 40, on es servien menjars - l'especialitat de la casa era el conill amb cargols. Expliquen els veïns  que quan es van construir pisos,  en fer els fonaments de l'edifici  s'hi van trobar una gran quantitat de closques de cargols, dipositades con deixalles d'aquell restaurant.

La primera dècada del segle XX el mateix, Francesc Forga va obrir la primera “autoescola”, primer de motos als Indians i en la dècada dels 20, de cotxes al Passeig de Maragall, el lloc de pràctiques era el recent inaugurat Passeig de Maragall que era el carrer és ample de la contrada.

Porta de l'auto-escola als anys 50

Tornant al seu restaurant, les taules estaven separades de la sala de ball per un encanyissat, que va servir per batejar el lloc com “Les Canyes”. La sala de ball era un espai que s'articulava al voltant d'una pista de ciment, la particularitat de la qual era el lloc on es disposaven els músics que era un entarimat sostingut per les branques d'un figuera, circumstància per la qual molts dels veïns del Camp de l'Arpa, can Berdura, el Guinardó i la Sagrera els recorda com “els músics de la figuera”.

Acabada la Guerra Civil, els germans Joan i Josep Escofet, propietaris d'un negoci de transport al carrer Pinar del Rio, van comprar un solar al carrer Matanzas i es van associar amb el mestre d'obres Francesc Boada, parent d'en Pere Boada anomenat anteriorment, van muntar al solar una pista de ball, que a la tarda servia de pista de patinatge.

Aquest local es va batejar sota el nom de “Sala de baile Rio de Janeiro”, seguint la tradició dels noms vinculats amb països de més enllà de l'Atlàntic.

Pista de ball del Río de Janeiro

La pista de ball de més a prop

Poc desprès s'hi van oferir sessions de cinema a la fresca les nits d'estiu, iniciativa que va tenir una gran acollida entre el veïnat.

Aquest fet els dugué finalment a transformar la pista de ball en cinema cobert, que es va inaugurar la primavera de 1962 . La primera pel·lícula que es va visionar va ser “Can-Can”.

Posteriorment el local el va comprar l'empresari Pedro Balañà, que el va reinaugurar com a sala d'estrenes el 29 de gener de 1973, ja amb el nom de Cine Río, fins que finalment va tancar.

Sala del cine Río, sala d'estrenes.

Entrada cine Río

..

Durant la dècada dels cinquanta, un altre local marcà les activitats d'oci de la zona, La Pista Azul, dita així pel color blau del seu terra. Estava situada a la cantonada dels carrers  Puerto Príncipe amb Pinar del Rio. Era una pista de patinatge força reduïda. El local va ser també lloc d'entrenament d'afeccionats al patí, entre els que destaca la campiona de patinatge artístic d'Europa Montserrat Viader. A les darreries d'aquesta dècada, la pista es va transformar en una pista de bitlles, molt de moda en l'època a Barcelona.

En 1940, es va inaugurar al carrer Renaixença el Salon Guinardó on es feien varietats propis de l'època, és a dir, “cante jondo, flamenco i canción española” i es passava una pel·lícula, com a d'altres locals de les rodalies de Barcelona. Conreava una bonica terrassa i un bar a l'aire lliure. Un cop tancat el local va restar abandonat durant molts anys i finalment es va convertir en territori ocupa, fa pocs anys que l'ajuntament va convertir el solar en una plaça. a

Terrassa del que va ser  anys desprès el Salón Guinardó

Sala d'actes del que desprès va ser el Salon Guinardó 

Aquest local va romandre obert fins que en 1946 la família propietària del local va obrir anys més tard el Cinema Maragall al passeig del mateix nom que va estar  obert fins el 1985. Quan va enderrocar la fatxada del Maragall els propietaris del local van oferir al veïnat la figura que hi havia a la façana,  algú va acceptar l'oferta i se la va endur i segurament encara continua a casa seva.

Cinema Maragall quan ja l'havien tancat

Cap a principis dels 30, es va inaugurar el cinema “EL DORADO”, prop del passeig de Maragall, conegut popularment com “El Doré” o “la barraca”, un referent en la vida quotidiana del barri, disposava de 500 localitats i era propietat dels germans Marcel i Joan Blanch. Estava situat al carrer Garrotxa cantonada Pare Roldós, la família hi anava amb els entrepàs i la beguda, quan acabava la sessió el terra del local estava farcit de les closques de les pipes que la canalla menjava mentre visionava la pel·lícula. Finalment també va caure sota el domini Núñez i Navarro que hi va construir un edifici de pisos en la dècada dels vuitanta..

Porta del Dorado en 1964

El cinema Maragall va conviure en l'època amb el cinema Montserrat i El Dorado. Ambdós han desaparegut ja, amb l'arribada de la televisió el costum d'anar al cinema es va anar perdent i les sales van anar tancant una darrera l'altra.

Cinema Montserrat als anys 80

 

I així arribem als nostres dies on la distracció per antonomàsia per als nens i els joves és la televisió , els jocs d'ordinador i el telèfon mòbil, un món virtual en el que es mouen com a casa. 

Cada vegada més sols i més aïllats dels amics, dins de casa han perdut aquella llibertat dels anys quaranta i cinquanta on el seu pati de jocs era el carrer, i que ara és un territori ocupat en la seva totalitat pels cotxes que se n'han fet els amos i senyors de tot l'espai.

Nosaltres no teníem diners, ni ordinadors, ni pràcticament joguines però érem els reis del carrer.

Fonts informatives: Els barris de Barcelona - Editat per l'Ajuntament de Barcelona, Tots els barris de Barcelona, de J. Fabré i J.M. Huerta Claveria.