VILLA VICENTA - Liceo Castro de la Peña, història dels seus usos en el temps

La torre que encara llueix al cap de munt de la Rambla Volart, pintada d'un color verd llampant i que actualment ocupa l'escola privada Liceo Castro de la Peña, no sempre ha estat una escola, malgrat que si ho ha estat en gran part de la seva existència i no sempre la mateixa escola ni sota el mateix nom. 

Veiem sinó: 

La torre es va construir a les primeries del segle XX, no sabem concretament en quina data i desconeixem el nom de l'arquitecte que la va construir el que si sabem és que entre 1915 i 1920 es va convertir en l'Instituto Médico Pedagógico del doctor Córdoba, que tractava a nens amb problemes de comportament i problemes nerviosos, en la Vanguardia de l'època es van publicar un munt d'anuncis, degut a que la clínica més que res estava destinada a acollir nens de famílies benestants amb problemes de comportament i mentals com es pot comprovar pels anuncis que reproduïm seguidament: 

Els anuncis del centre van aparèixer tanbé en diaris de Madrid com l'ABC

Segons informació que es troba al web de l'actual centre situat al final del carrer Dr. Cadevall:

"El Instituto Médico Pedagógico es una institución creada en 1915 y el espíritu con el que se creó sigue vigente. El doctor Córdoba, se había especializado en psicopatología en París y se casó con Rosalía Ferreiro, eminente pedagoga con la que fundó el Instituto en 1915. José Córdoba Rodríguez fue maestro en psiquiatría de numerosas promociones de médicos y abogados. El Instituto Médico Pedagógico era una casa de cura y educación para niños y niñas con retraso mental. Contaba con todo el material pedagógico adecuado, trabajos manuales, gimnasia rítmica, jardinería, régimen familiar, médico residente y emplazamiento saludable. La educación era individualizada con un programa de gimnasia psicológica, el profesorado era cuidadosamente escogido y científicamente preparado."

La clínica estava dirigida pels doctors José Córdoba i Benjamin Nonell Camp, metge de Sala de l'Hospital Clínic, especialista en comportament infantil, aquest últim va escriure el llibre "El problema de los anormales desde un punto de vista social", editat per Hijos de J. Espasa i sembla que era tot un especialita en el tema. 

Els anuncis feien èmfasi que aquell era un emplaçament saludable dotat de les millors serveis per atendre a nens rebels, inestables; els dèbils, apàtics, astènic, retardats, amb afeccions nervioses, els que patien tics i amb defectes en el llenguatge".

Finalment quan va morir el Sr. Planàs propietari de la torre coneguda com Can Mascaró (nou can Planàs) al final del carrer Dr. Cadevall, la família va cedir l'edifici a la fi que s'instal.lés definitivament la clínica del dr. Còrdoba i allà continua.

Entre 1920.1924, el més segur és que es convertís en una residència privada sota el nom de Villa Vicenta, nom gravat sobre una placa ovalada incrustada a dalt de la porta de ferro de l'entrada principal, segurament el nom de la propietària o lloguetera de la torre.

Recreació d'una foto antiga.

En 1924, apareixen diversos anuncis a la Vanguardia que oferien llogar una torre al Guinardó, amb un gran jardí, abundant aigua, fent esment a que hi havia abundante agua medicinal, el que fa pensar que la finca disposava d'agiua de mina

Anunci de l'època

A final del mateix any, les Dominiques de l'Anunciata s'hi van establir, fins que van abandonar l'edifici en 1928 per traslladar-se a viure i treballar a l'edifici parroquial de la Mare de Déu de Montserrat on s'hi van estar fins que va esclatar la Guerra Civil.

La torre torna a quedar buida i un altra cop apareix l'anunci oferint-la en lloguer en 1928. 

En 1933 va ser ocupat per les escoles Manjon. El centre aplicava els mètodes elaborats pel prevere Andrés Manjón, nascut a Sargentes (Burgos). Amb el seu mètode educatiu va crear una marca que es va anar estenent per tot Espanya arribant al Guinardó. El 1933 les escoles de l'Ave Maria, que aplicaven aquest mètode educatiu, es traslladaren a la torre Villa Vicenta, a la rambla Volart, 81, durant la guerra la situació política deuria aconsellar suprimr del nom "AVE MARIA" i canviar-lo pel de Liceo Manjon. (d'un estudi de Joan Corbera sobre les escoles)

Un dels alumnes que van assistir a les classes del Liceo Manjon, durant l'època de guerra, recorda la seva d'assistència al centre: 

"Todos asistíamos al Liceo Manjón, en la Rambla Volart, un edificio de cuatro plantas y un gran patio, aunque con frecuencia solíamos hacer novillos, por lo que don Juan de la pipa rota, como llamábamos a uno de los maestros, nos arreaba bofetadas y puñetazos sin compasión, teniendo que cubrirnos con ambas manos para no salir dañados.", *Records de José Luis Tellado Ustárroz .

En 1945, finalmente, el centre canvia de mans i de nom i passà a denominar-se Liceo Castro de la Peña, dirigit per Enrique Castro de la Peña, i així fins el nostres dies.

Foto de la dècada dels quaranta cedida 
per Miquel Pera del Liceo Castro de la Peña

*Records de José Luis Tellado Ustárroz , nascut en 1928, que vivia al barri dels Indians en l´època, autor del llibre "Els espíritu del Arcabuz".

CAN MANS una masia que va ser fonda durant anys.

El Carmel a principis del segle XX , a dalt a l'esquerra can Mans , més al pla Can Grau. Foto Lucien Roissin

En terrenys de l'actual illa de cases delimitada pels actuals carrers Murtra, l'Alguer Calderon de la Barca i de Segimon, es situava la coneguda com casa Mans, documentada ja en el segle XVII. El nom per la que la coneixem correspon a un del seus propietaris en Salvador Mans que la comprà en 1708.

Situació sobre el mapa de can Mans

Salvador Mans va comprar la petita finca a Bertran Ribes qui en 1601 hi va edificar un pou per abastir la seva propietat. Can Mans, àlies can Bonamat havia estat en principi un forn de calç, circumstància gens estranya donat que el terreny està literalment foradat per petites pedreres, sense anar més lluny davant mateix de la casa n'hi havia una, les seves terres de petit format estaven censades al Prior de la Mare de Déu del Coll.

L'edifici del qual es conserven algunes fotografies, no va més enllà de la iconografia del segle xix, amb elements de procedència més antiga com l'escut que lluïa sobre la porta. Havia estat però una edificació notable i singular, ja que a la part de la Vall d'Horta on està situat l'actual barri del Carmel, gairebé no hi havia torres i menys encara masies. L'escassetat d'aigua i l'orografia del terreny feien d'aquest indret una e les zones més inhòspites de l'antic municipi , a la que s'accedia per antics camins de difícil transitar.

Porta principal de can Mans (fotos del fons F. Capdevila AHHG

Pere Riera la va comprar a la vídua Bertran, desprès fou d'Anton Bonamat i qui no va vendre a Salvador Mans que, tal com hem apuntat més amunt, la compra l'any 1708 del qual agafa el nom, segons explica en Desideri Díez, en el seu llibre sobre les masies d'Horta.

Per obtenir una descripció del lloc en el segle XVIII, haurem d'accedir al conegut "Cuestionario de Francisco Zamora, que l'any 1789 donava aquesta notícia de can Mans.

"Síguese el Priorato de Fuenrubia o del Coll, del cual daremos notícia en su lugar . A su lado tiene aquel Prior un buen Mesón para las gentes que suben a visitar Nuestra Señora, que son muchas; desde aquí bajando por la vertiente que da al arroyo de Gausachs, se ven dos casas llamadas una de Mans y la otra de Morros, las cuales tienen poca tierra y la más plantada de viña y algunos árboles".

A mitjans del segle xix, era propietat de Joan Vila i Sabadell, mestre paleta , qui cansat de reclamar es milloressin les comunicacions existents entre les viles de Gràcia i d'Horta, va sol·licitar el 14 de març de 1888 al Consistori d'Horta permís per realitzar unes obres particular (expedient 900) anunciant que "le conviene abrir o continuar la paralizada carretera denominada del Carmelo a Gràcia" (les obres de la qual a'havien parat ja feia un temps, i demanava permís per continuar-les) "pues bien, me propongo continuar dicha carretera i en la parte correspondiente a dicho término municipal, teniendo en cuenta como debe ser ese Cabildo que la realización de las obras importa unas mejoras para el vecindario y en consecuencia , para como ya que, pone en comunicación a esta con la populosa vecina villa de Gràcia".

No era pas estrany que li fos urgent dur a terme aquesta obra donat que en Joan Vila volia arrenjar la carretera en motiu d'haver instal·lat a can Mans una fonda que li aportava bons beneficis.

Cartell del llibre el Carmel Ignorat.

La fonda de Can Mans, regentada per Joan Vila, per situar-nos, estava al peu del camí d'Horta a Gràcia pel Carmel, avui carrer Calderon de la Barca. La fonda funcionà fins a la darreria del segle xix. (Desideri Díez).

En 1900 la coneguda masia va donar nom a un indret que es coneixia com la barriada de Can Mans, que posteriorment prengué el nom de Buenavista o Vista Rica del Carmelo).

Més endavant la propietat de Can Mans passà a Jaume Tresens, el qual formava part com directiu de l'Agrupación de Propietarios del Monte carmelo, i durant els anys vint del segle passat, es va convertir en la seu oficial d'aquesta entitat - que segons notícies de l'època posseïa uns grans jardins rics en arbrat on es celebraven nombroses festes amb actuacions i cants de caramelles a càrrec de la coral l'Estrella del Carmelo (maig de 1929).

Can Mans va estar lligada als esdeveniment més moderns del Carmel i va ser enderrocada a finals de la dècada dels seixanta.

Fons informatives - El Carmel Ignorat, text  de Lluís M. Bou i Eva Gimeno.

                                 Les Masíes d'Horta - Desideri Díez

EL MEU GUINARDÓ (Montserrat Baró i Julbé)

Hi ha circumstàncies en la vida que imprimeixen caràcter . El lloc de naixement n'és un un. Ho és haver nascut a Catalunya però, ho és molt més, per entranyable i proper, haver nascut al Guinardó.

Vaig venir al món en una casa que havia estat la segona de construir-se al meu carrer (Dr. Valls), quan no estava ni de bon troc asfaltat. quan encara hi havia masies properes, com la de can Girapells, quan l'entorn eren camps, de petites torretes amb jardinet, quan "anar a Barcelona" era gairebé un viatge, una aventura en un tramvia força atrotinat que necessitava molt de temps per fer el seu recorregut.

Voltants de la que seria la Plaça Maragall. Foto Fons Felip Capdevila.

La gent era i és afable, generosa, impregnada de bon veïnatge, senzilla, treballadora, gelosa de la seva intimitat, amb un tarannà alhora plàcid i festiu.

Casetes amb horts, al fons el castell de Mascaró. Foto fons Marimon

Ara dirien que la Font del "Cuento" era el nostre pulmó. Però, aleshores tot el Guinardó era un pulmó on es respirava a fons amb olors que emanaven dels seus jardins florits de llessamí i dels seus hortets encanyissats amb vermelles tomaqueres.

Dins la nostra modèstia, el barri tenia tot el necessari; petits comerços on s'hi venia de tot, amb la seva estesa de melons i síndries al carrer, l'església de Mossèn Eugeni, el bar de can Peret per fer-hi el vermut casolà els diumenges  l'escola de donya Maria, la perruqueria i, és clar, el seu mercat. Un mercat gens gens semblant al que va venir desprès, o a tan espaiós que ens han fet ara. Era un mercadillo, habilitat en una nau rònega amb parades precàries , amb caixes i coves per terra plens de patates, de fruites del temps i d'hortalisses . No hi faltaven parades de carn i de peix. Jo em recordo de la Quimeta, a qui la meva àvia comprava, tot guardant el peix en un cistell especialment reservat per aquest ús que es folrava amb fulles de col.

Planel de les cases  de la zona de finals dels quaranta.

Les nits d'estiu, els veïns treien les cadires al carrer i compartien converses i begudes fetes a casa, més o menys fresques, però amb tot el valor inestimable de l'amistat i del desig d'endolcir un temps curull de privacions. Privacions no tan sols materials, també de llibertat: ningú no gosava parlar de política.

Tothom havia perdut massa en aquella guerra cruel i la por tancava totes les boques i oprimia el pit i el cor... Silenci!. cadascú guardava molt endins el seu plor, l'enyor de les absències que ja no es farien mai presents, els sentiments que no es podien exterioritzar.

Els record són agredolços perquè a la llibertat de jugar al carrer (només calia tenir cura del carro de l'escombriaire), es contraposava una mena de trista conformitat que planava sobre la família, com si la guerra s'hagués emportat fins i tot les rialles dels infants.

Can Peret anys 60. Fons Rose Viladoms

Però, com us he dit al nostre Guinardó hi havia de tot. Fins i tot un cine, el Doré, més conegut com la "Barraca", on es projectaven les inevitables espanyolades del moment i les pel·lícules de Fu man Xu. Més tard, s'hi va construir el cinema Maragall i, encara desprès, el Montserrat a l'avinguda del mateix nom. Tres cinemes en un barri perifèric. ¿Quin luxe!

I teníem la professora de música, sa senyora Benvinguda Coll, i el seu marit Salvador Perarnau (retornat de l'exili força temps desprès), l'insigne poeta guanyador de la Flor Natural en uns Jocs Florals de Barcelona i nomenat Mestre en Gai Saber a París l'any 1965. I les classes de ballet que s'impartien en el local de l'esmentat "Can Peret"., i . i. i ...

Benvinguda Coll  donant classes de música. Fons M. Baró.

Josep Perarnau en el Jocs Florals del Guinardó . F. ANC

Em aquest "i", no es pot deixar l'antic, històric MAS GUINARDO, on l'esport i la "ballaruca", es donaven les mans. Molts Guinardovins hi vam ballar romàntics boleros o atrevits tangos i pasodobles. Des de la seva terrassa es dominava la Barcelona de la postguerra amb les seves misèries, però també amb la seva fermà decisió de tirar endavant, de retornar a la capital de Catalunya l'esplendor que havia tingut.

Han passat molts anys, Pot ser no tants. Pot ser massa. El temps és tant relatiu!. El Guinardó ha anat canviat de fesomia. S'hi ha construït força. Està ben urbanitzat. La xarxa de transport és prou bona. Ja no "anem a Barcelona", ni anar-hi és una aventura.

Gent ballant a la terrassa del Mas Guinardó. Fons D. Puy

Ja no passa el carro de l'escombriare avisant amb el so estrident de la seva trompeta. Ah! per cert, no teníem UN sinó UNA escombriaire. Una dona prou jove, però prou gastada (ves a saber per quin motius) que es cofava amb un barret de palla i que saludava el veïnat amb un somriure i una bona paraula.

Tampoc la xicalla pot jugar al carrer, ni es va a berenar a la Font del Cuento, ni es mengen cacauets ni tramussos al cine Doré, ni els veïns treuen les seves cadires al carrer les nits caloroses d'estiu,.

El Mercat ja té parades lluents i modernes, ben il·luminades i les viandes fan molt de goig. Ja no hi ha el peix de la Quimeta. Ja no és només el Mercat. Ara té el pompós nom de "L'illa del Mercat" i té jardins i places espaioses.

L'escola ja no és l'única i ha crescut molt i s'ha fet moderna i bonica*. Però encara queden molts persones que la recorden com era; petita i familiar. I que no han oblidat la mestra entranyable que va ser donya Maria.

Donya Encarnació, donya Maria i Benvinguda Coll. Fons M. Baró

No, res d'això no passa ara. perquè el temps no passa en va. El progrés i la modernitat fan camí. I és bo que així sigui. No ens cal la nostàlgia, ens cal el record, l'evocació del Guinardó i que seguim estimant com era i com és. Perquè és el NOSTRE BARRI i perquè, com a nostre, no hi ha cap de millor!

Montserrat Baró i Julbé

* Actualment l'escola és una cooperativa de mestres que continua amb la seva tasca sota el nom de "ESCOLA GUINARDÓ", on donen classes part de la família de donya Maria.

LA BAIXADA DEL MERCAT

Durant anys l'únic mercat que jo havia conegut era el del carrer Tajo, per tant, per deducció el carrer que feia baixada a la seva dreta  havia de ser  la Baixada del Mercat, quan en realitat era la Baixada de la Plana.

A aquesta confusió va contribuir el fet que per anar al mercat des del final del carrer  Feliu i Codina, (que era on vivia de petita i de jove), la meva mare i jo el recorríem fins baixar per Combinació, entrar per Alta de Mariner fins arribar a la baixada de la Plana i des d'allà fins al carrer Tajo, on estava i està l'únic el mercat que jo vaig conèixer.

Durant els cinquanta, cap escola explicava quina havia estat la història i del nostre barri, ni que la plaça Eivissa en temps havia estat la seu del mercat a  l'aire lliure i que per aquesta raó el carrer de baixada a la riera d'Horta, es deia i es diu encara  baixada del Mercat.

Plaça del Mercat en la dècada dels quaranta, al fons l'entrada  a la baixada del Mercat

Quan anys més tard van arribar a les meves mans fotos antigues de la baixada del Mercat,  em vaig adonar que la baixada del Mercat era el petit espai que va des de la Plaça Eivissa fins a Tajo (abans Riera d'Horta),  actualment només destinada als vianants.

Mireu que n'eren de maques les cases baixes amb primer pis que hi havia, quina pena no les conservessin, que se n'haurà fet dels ornament que hi havia sobre sobre la porta i balcó principal d'una de les cases,  concretament la del forn i que segurament feia sentir tant d'orgull al seu propietari o llogater.

Foto Miserachs

Foto Miserachs

En el número 4 de la revista EL POU,  es publica un article  on alguns antics veïns del carrer expliquen els seus records sobre el carrer, com qui hi vivia, quines tendes i negocis duien a terme les seves tasques, quina era la vida del veïnat.

Destacarem l'escrit que es va publicar en 1996 en la revista HORTAVUI, si us interessa tot el contingut de l'article, encara la podeu comprar.

Explicava en Pere Solé i Sans respecte a la foto que reproduïm seguidament

Foto de 1906, autor desconegut

"Quina foto més encisadora!. què bonic fan les cavalleies que esperen pacientment el canvi de calçat al davant de la ferreteria !. La finestra con està lligat un dels cavalls ja no hi era en 1913. Havia donat pas a l'entrada d'una carreteria."

De la foto només sobreviuen avui dia els edificis del fons, en la plaça del Mercat (avui Eivissa). La més alta va desaparèixer quan la van derruir per construir l'edifici de la caixa sobre els anys 60.

Del propi carrer només un parell de cases de la dreta, molts canviades.

Explica en Pere que en 1913 ja tenia tres anyets i que la seva família ocupava el número 12  del carrer, la que feia cantonada amb la riera, on ara hi ha un edifici de pisos enorme.

A l'esquerra la casa de Pere Solé a primers dels segle vint. Autor desconegut.

La riera en 1909

En 1920 la família es trasllada a viure  a l'habitatge  pis del número 6 bis, on s'hi van estar fins 1924, que finalment es van traslladar a viure al carrer del Vent.

Continua explicant que "en temps la Baixada del Mercat era el carrer més industrialitzat  de la barriada. En el número 6 hi havia  la ferreteria amb vivenda d'en Pessetes, motiu amb el que es coneixia en  Jaume Vila perquè, aquella paraula tenia continuament a la punta de la llengua. Amb tot el que  el taller era ben gran , l'acte de ferrar els cavalls i muls i haques (1) , es verificava sempre al carrer."

Al costat en el 6 bis  havia instal·lat el taller de carreteria i boteria  d'en Quico Llobet.

En Quico Llobet i els seus treballadors.

Al seu costat en el número 8 hi tenia la fusteria en Pere Casas, conegut familiarment com en Perico.

"Quan les tres indústries coincidien en soroll, quan l'alegre martelleig pam-pam-pam damunt l'inclusa d'en Pessetes, els imponents cops de mall d'en Perico, funcionaven al mateix temps, l'escàndol era infernal". 

"A l'altre costat del carrer, al número 5, hi havia un pintor Diego Ramon; en el número 7, el forn de pa de la senyora Treseta que cap 1915-1916 fou traspassat a l'Andreu Carrió, qui va arribar a ser durant molts anys president del Gremi de Forners . Al número 13, la vivenda i llauneria d'en Mingo que també feia el seu sorellet".

Recorda també "la merceria de la Gasparona, els cafès Debray, la vella Bacardina, l'Agustí que tenia la parada de fruita i verdura al mercat, en Miquel Llobet, en Rafel Bonete i el veterinari municipal Mariano Perea, amb les famílies respectives".

A l'escala d'accés a la vivenda número 6 bis, el germà d'en Pere i ell mateix explotaven el seu petit negoci... "tot sovint muntàvem un teatre de titelles que es veia concorregut  per la quitxalla del barri, els nois pagaven l'import de l'entrada amb cromos i les noies amb agulles de cap. és obvi que no es fèiem rics però la nostra mare  no tenia mai que comprar agulles".

A l'estiu traslladaven  el camp d'operacions de la riera al propi carrer, on no paraven de jugar mentre la gent gran prenia la fresca asseguda, a les voreres del carrer.  A vegades, jocs i tertúlies s'havien d'abandonar a tota pressa, perquè les simpàtiques bugaderes buidaven el safareig i l'aigua bruta baixava abundant en direcció a la riera, deixant irrespirables perfums.

Passat els anys, la fesomia del carrer va anar canviant, altres negocis, altres edificis. A primers dels anys quaranta el tramvia va donar la volta a la plaça Eivissa i baixava a la Riera d'Horta,  ja Tajo, per la baixada del Mercat i es va acabar la bonhomia de l'espai, ja no s'hi podia jugar ni prendre la fresca. 

Finalment, a primers dels cinquanta el mercat que ocupava la plaça Eivissa es traslladà definitivament al carrer Tajo i l'espai que ocupava va ser enjardinar.

Plaça Eivissa 1951. Autor desconegut

A sota dues fotografies de la baixada del Mercat en la dècada dels seixanta.

Casa cantonada a la Riera . Foto dels anys 60.

Vista general de la Riera anys 60. Fons Desideri Díez . AMHG

Baixada del Mercat 1962, foto de R.M. Puentes. 

Enderrocament de la casa de la dreta que tocava el carrer Tajo, dècada dels 80?.

Final de tota una època que no va saber guardar les seves millors essències, la flaire de poblet assentat en una vall entre muntanyes, de cases baixes amb un pis i l'hortet al davant. Els camps i les muntanyes han estat engolides per edificis la majoria dels quals són la viva  representació de la mediocritat  que va imperar entre els anys seixanta-vuitanta i que va culminar quan abans de 1992, la construcció de la Ronda de Dalt va donar lloc a la mort de moltes de les seves masies més emblemàtiques.

(1) Cavall petit i vigorós, l'alçada del qual no passa dels 148 centímetres).

Fonts informatives; Revista EL POU, Artícle HORTAVUI, de Pere Solé i Sans, 1996.

DESAPAREGUT - Memòria dels veïns

Pere Montserrat Creus,  situació oficial: Desaparegut.

Quantes, angoixes, incerteses, dolor, amaga aquesta paraula en la vida d'una família, d'una mare.

Família Montserrat - Creus el petit és Pere Montserrat.

Algú que va marxar al front obligat  a lluitar en una guerra el sentit de la qual segur que ni comprenia, amb unes armes velles, desfasades i malmeses, per mirar  detenir l'avançada d'un exèrcit molt més poderós que el republicà.

Nois sense mitjans, sense cap preparació davant un exercit organitzat, entrenat  i ben dotat d'armament pels governs alemany i italià, van morir o desaparèixer innecessàriament mentre que  els caps del bàndol perdedor fugien a l'estranger.

La majoria eren nens de 17 i 18 anys (la nomenada per Dolores Ibárruri , lleva del biberó per l'edat dels seus components), eren enviats a morir intentant endarrerir el que era inevitable l'entrada de les tropes nacionals a Catalunya.  De molts d'ells  ningú no en tornà a saber res.

Silenci, el buit, no hi ha cap làpida on anar a plorar, o pot ser (pensaven els pares) no cal ni plorar, algun dia tornaran a casa, deuen estar en alguna presó, quan les coses es calmin, segur que tornen, tard o d'hora donaran senyals de vida. Però,  passen els dies i els anys i no en reben pas cap notícia, ningú no els dóna raó dels seus fills.

Es calcula que en tot Catalunya no es coneix el parador dels 3.300 desapareguts durant la Guerra Civil, van morir al front o en hospitals de campanya o de comarca mal preparats, ningú no va avisar a les famílies, van ser enterrats en foses comunes, amuntegats l'un sobre l'altre, hi havia tants que no es van aturar en fer cap llista amb els noms, són morts anònims.

A CATALUNYA ENCARA HI HA 3.300 DESAPAREGUTS DURANT LA GUERRA CIVIL.

Els desapareguts no són només un fenomen de l’atroç dictadura argentina o del terror de Pinochet. Els desapareguts també són cosa nostra. Sí, aquí, a Catalunya. Tres mil tres-centes famílies encara no han trobat el cos dels seus éssers estimats –ara ja avis o besavis- assassinats durant l’agressió feixista contra la Segona República. No són al nostre costat, però sí són vius en la memòria. Recordar, que vé del llatí re-cordis, significa tornar a passar pel cor (Galeano). No se sap on paren. No són morts, però tampoc són vius. Algú, al Parlament de Catalunya o al Congrés dels Diputats, podria reclamar per ells? Són tres mil tres-cents. SERGI PICAZO.

Pere Montserrat i la seva germana.
 Fotos de la família

Les famílies esperen que apareguin algun dia, ningú no els ha comunicat pas la seva mort, queda l'esperança del miracle, però el miracle no arriba.

Es deia Pere Montserrat Creus i vivia al carrer Sales i Ferrer del barr del Guinardó, orfe de pare, era el petit de tres germans, era un noi amb tota una vida per endavant, amb una família, mare i germans, tenia esperances de futur, el futur mai no va arribar.

Diuen que la seva pista es perd en algun punt de Gavà o Castelldefels, mentre feia la instrucció a la fi de ser enviat al front. Una instrucció militar que va durar només vint dies, en un centre de reclutament de soldats republicans

 

Pere Montserrat el seu germà a la casa familiar.

Han passat molts anys i les circumstàncies són unes altres. Aquest tipus de desgràcies mai desapareix de la memòria familiar mentre hi hagi persones amb memòria.

Recentment, un nebot que mai no el va arribar a conèixer però que va viure uns anys amb l'avia que havia perdut el fill, preguntà a les autoritats competents, s'interessà pel soldat desaparegut entre l'últim terç de 1938 i 1939.

Molts mesos més tard, arribà un sobre oficial amb el resultat de la recerca que la Generalitat havia engegat al respecte,  ningú no en va saber donar cap notícia, totes les fonts consultades neguen tenir dades sobre un soldat mort amb el nom de Pere Montserrat Creus.

Una nota al final d'un dels organismes consultats assenyala que al final de la guerra hi va haver un gran nombre de morts, molts d'aquests soldats van ser enterrats corre-cuita en fosses comunes i resulta quasi impossible poder donar cap notícia al respecte. Fi de la investigació.

Están en algún sitio / concertados

desconcertados / sordos,

buscándose / buscándonos

bloqueados por los signos y las dudas

contemplando las verjas de las plazas

los timbres de las puertas / las viejas azoteas

ordenando sus sueños, sus olvidos

quizá convalecientes de su muerte privada

Desaparecidos, Mario Benedetti

Fons documentals; Fotos i documents de la família.