 |
| Anunci de La Vanguardia de 1924 |
Quan l’aigua de la Mina de la Font d’en Fargues ja es
comercialitzava amb gran èxit entre els barcelonins, degut
fonamentalment a una bona campanya publicitària on es cantaven les
seves reals o inventades propietats en una l’època on els
balnearis i l’aigües semblaven potenciar la curació de tota una
llista de malalties , els seus propietaris van demanar permís per
perforar la muntanya en una àrea que comprenia una gran extensió
de terreny, per perforar unes mines suposadament per aconseguir
mineral de ferro, quan es sabia que en realitat que el poc ferro que
s’havia trobat en altres prospeccions de la muntanya era escàs i
d’una qualitat molt baixa (exemple: les mines de ferro de can
Xirot).
El pocs veïns que
vivien en la zona, veient perillar l’aigua dels seus pous i les
mines que conduïen aigua fins les seves cases, si van oposar amb
totes les seves forces, a més sabien o suposaven que en la zona no
hi havia mineral de ferro i el que pretenia can Fargues era
monopolitzar tota l’aigua de la muntanya per comercialitzar-la.
 |
| Carruatge amb el que es repartia l'aigua de Fargas en la foto de dalt, en la de sota La senyora Montserrat Casanova propietària de la Mina. Fotografies de l'AHDHG |
La mina de can
Fargues data de finals del segle XIX i en 1900 es va crear la cova i
el quiosc modernista que tothom coneix i que ha arribat als nostres
dies molt deteriorats per culpa de la deixadesa de la Administració
i pels actes vandàlics que s’han dut a terme als seus entorns,
també l’ocupació de l’espai durant dos anys per famílies
gitanes d’origen portuguès va contribuir en gran part al deterior
de l’indret i a les que s’atribueix la desaparició de la porta
de ferro que tancava la l’estança de la font.
La mina es una
explotació de mida casolana, l’entrada de la qual està protegida
per parets de maó i sostre protegit amb peces de ciment prefabricat
a una alçada de dos metres per un metre d’amplada del corredor de
la mina, més endavant però, són simplement són les parets de la
roca de la muntanya les que la formen; l’agua circula per una canaleta obert sobre el terra i regalima molt a poc a poc per les
parets de la roca excavada en la muntanya donant lloc a una gran
quantitat d’estalactites formades per sals minerals arrossegades
des del seu discórrer per dins de la terra.
 |
| La Font d'en Fargues sobre 1900. Fotos de l'AHDHG |
 |
| Conjunt de l'espai de la Font d'en Fargues vista des de dalt . Foto Sindreu 1936. |
La mina disposa de
dos ramals de curta extensió segurament excavats a la fi de
facilitar una major entrada d’aigua al canal, un dels quals, el més
espectacular, forma una petita bassa d’aigua transparent magatzemada per aconseguir aigua en èpoques de sequera.
L’entrada de la
mina es fa des de una porta que es troba al costat de la cova de la
font, per allà s’arriba a una petita sala on una pica (que ja no
existeix) i una aixeta al seu damunt permetien omplir botelles i
garrafes a la fi de ser comercialitzades i a l’estança del costat,
dues banyeres recobertes amb rajoles de color blanc, recollien
l’aigua que venia de la mina, al fons, una obertura alçada
condueix a l’entrada de la mina, d’uns 50 metres d’extensió.
En el seu recorregut trobem dos pous bastant estrets que pugen fins
l’exterior de la muntanya, últim dels quals deu tenir deu metres
d’alçada, ambdós estan tapiats i plens d’arrels que busquen
alimentar-se de l’aigua de la mina, aquests pous són els pous que
airejaven la mina.
Les fotos que de la
mina reproduïm seguidament són obra del membre d’EL POU Juanjo
Fernández que hi accedí quan l’Ajuntament estava fent un estudi
sobre el terreny
del lloc, ell mateix amb llum d’espeleòleg al cap, càmera
de fotos i de vídeo va tenir la valentia d’endinsar-se en les
entranyes de la mina per observar la situació en que es trobava
desprès de tants anys abandonada.
Al tram més proper
de l’entrada es troben signes que no feia gaires anys algú hi
havia entrat, el més clar es troba en de la banyera d’aigua
embassava de la qual sobresurt una mànega de plàstic de color groc
que feia de vas comunicant fins al canal de sortida de l’aigua a la
fi d’aconseguir més quantitat del líquid element que la que
sortia de la font, segurament la gent que hi van viure de manera
continuada són els que hi van accedir.
 |
| L'espai va patir una ocupació que va durar un parell d'anys. Fotos de Carme Martín. |
El quiosc modernista
està molt deteriorat tan per fora com per dins i en el seu interior
existeix un pou d’aigua des d’on s’abastia el quiosc, ara
mateix ple de deixalles de tota mena i d’aigua, si es vol salvar
s’haurà de fer una forta feina de rehabilitació, els anys
d’abandó, la intempèrie i el vandalisme hi l’han deixat les
seves petjades profundes i prou evidents.
 |
| Publicació de la Varguardia de 1927 |
Segons la publicitat
de l’època era « el mejor diurético natural con
grandes beneficios para los artríticos y para todos aquellos
para los que fuera necesario el provocar una diuresis abundante, como
sucede con la gota, mal de pidra, diabetes úrica, catarros de las
vias génito-urinarias y cuando convenga facilitar la eliminación
de arenillas».
En Jaume Macià, veí
de la barriada a fet fer una anàlisi de l'estat actual en la que es troba l’aigua de la mina, el qual ha determinat que la seva composició pateix d'un excés considerable de nitrats i per
tant no és apte pel consum humà. Ara bé, si es basteix la plaça
i s’enjardina com cal i es fan sanitaris pels usuaris, l’aigua
de la mina serveix perfectament per regar les instal·lacions i donar
aigua al serveis sanitaris que es facin.
Cal que sota la
plaça es construeixi un dipòsit on vagi a parar l’aigua que ara
mateix es perd pel clavegueram i que d’allà mitjançant la
instal·lació pertinent, surti l’aigua que regui els jardins de la
plaça o el que calgui. Tot això, clar, si existeix una veritable
disposició política d’utilitzar l’aigua de kilòmetre zero tal
com pregonen les autoritats municipals.
Els terrenys ja són municipals, l'estudi del projecte ja està fet, cal que l'Administració doti dels mitjans econòmics per dur-lo a terme el més aviat possible si volem que quedi algun detall de l'històric lloc.
 |
| Situació actual de la zona. Foto de Jordi Artès |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada