diumenge, 24 de novembre del 2019

La mina i la font d'en Fargues




Anunci de La Vanguardia de 1924
Quan l’aigua de la Mina de la Font d’en Fargues ja es comercialitzava amb gran èxit entre els barcelonins, degut fonamentalment a una bona campanya publicitària on es cantaven les seves reals o inventades propietats en una l’època on els balnearis i l’aigües semblaven potenciar la curació de tota una llista de malalties , els seus propietaris van demanar permís per perforar la muntanya en una àrea que comprenia una gran extensió de terreny, per perforar unes mines suposadament per aconseguir mineral de ferro, quan es sabia que en realitat que el poc ferro que s’havia trobat en altres prospeccions de la muntanya era escàs i d’una qualitat molt baixa (exemple: les mines de ferro de can Xirot).

El pocs veïns que vivien en la zona, veient perillar l’aigua dels seus pous i les mines que conduïen aigua fins les seves cases, si van oposar amb totes les seves forces, a més sabien o suposaven que en la zona no hi havia mineral de ferro i el que pretenia can Fargues era monopolitzar tota l’aigua de la muntanya per comercialitzar-la.


Carruatge amb el que es repartia l'aigua de Fargas en la foto de dalt,
en la de sota La senyora Montserrat Casanova propietària de la Mina.
Fotografies de l'AHDHG

La mina de can Fargues data de finals del segle XIX i en 1900 es va crear la cova i el quiosc modernista que tothom coneix i que ha arribat als nostres dies molt deteriorats per culpa de la deixadesa de la Administració i pels actes vandàlics que s’han dut a terme als seus entorns, també l’ocupació de l’espai durant dos anys per famílies gitanes d’origen portuguès va contribuir en gran part al deterior de l’indret i a les que s’atribueix la desaparició de la porta de ferro que tancava la l’estança de la font.

La mina es una explotació de mida casolana, l’entrada de la qual està protegida per parets de maó i sostre protegit amb peces de ciment prefabricat a una alçada de dos metres per un metre d’amplada del corredor de la mina, més endavant però, són simplement són les parets de la roca de la muntanya les que la formen; l’agua circula per una canaleta obert sobre el terra i regalima molt a poc a poc per les parets de la roca excavada en la muntanya donant lloc a una gran quantitat d’estalactites formades per sals minerals arrossegades des del seu discórrer per dins de la terra.
La Font d'en Fargues sobre 1900. Fotos de l'AHDHG

Conjunt de l'espai de la Font d'en Fargues vista des de dalt .
Foto Sindreu 1936.

La mina disposa de dos ramals de curta extensió segurament excavats a la fi de facilitar una major entrada d’aigua al canal, un dels quals, el més espectacular, forma una petita bassa d’aigua transparent magatzemada per aconseguir aigua en èpoques de sequera.

L’entrada de la mina es fa des de una porta que es troba al costat de la cova de la font, per allà s’arriba a una petita sala on una pica (que ja no existeix) i una aixeta al seu damunt permetien omplir botelles i garrafes a la fi de ser comercialitzades i a l’estança del costat, dues banyeres recobertes amb rajoles de color blanc, recollien l’aigua que venia de la mina, al fons, una obertura alçada condueix a l’entrada de la mina, d’uns 50 metres d’extensió. En el seu recorregut trobem dos pous bastant estrets que pugen fins l’exterior de la muntanya, últim dels quals deu tenir deu metres d’alçada, ambdós estan tapiats i plens d’arrels que busquen alimentar-se de l’aigua de la mina, aquests pous són els pous que airejaven la mina.

Les fotos que de la mina reproduïm seguidament són obra del membre d’EL POU Juanjo Fernández que hi accedí quan l’Ajuntament estava fent un estudi sobre el terreny del lloc, ell mateix amb llum d’espeleòleg al cap, càmera de fotos i de vídeo va tenir la valentia d’endinsar-se en les entranyes de la mina per observar la situació en que es trobava desprès de tants anys abandonada.

Al tram més proper de l’entrada es troben signes que no feia gaires anys algú hi havia entrat, el més clar es troba en de la banyera d’aigua embassava de la qual sobresurt una mànega de plàstic de color groc que feia de vas comunicant fins al canal de sortida de l’aigua a la fi d’aconseguir més quantitat del líquid element que la que sortia de la font, segurament la gent que hi van viure de manera continuada són els que hi van accedir.

L'espai va patir una ocupació que va durar un parell d'anys.
 Fotos de Carme Martín.

El quiosc modernista està molt deteriorat tan per fora com per dins i en el seu interior existeix un pou d’aigua des d’on s’abastia el quiosc, ara mateix ple de deixalles de tota mena i d’aigua, si es vol salvar s’haurà de fer una forta feina de rehabilitació, els anys d’abandó, la intempèrie i el vandalisme hi l’han deixat les seves petjades profundes i prou evidents.

Publicació de la Varguardia de 1927
Quan a finals del segle XIX, es van dur a terme les anàlisis pertinents per tal de determinar la potabilitat de l’aigua, sense les quals no es podia donar permís per a la seva comercialització, duts a terme pel Laboratorio Microbiológico Municipal i en el Provincial de Higiene, els resultats donaven garantia de la seva puresa, doncs sembla que era un aigua carbonatada, càlcica, litínica i natural al cent per cent.

Segons la publicitat de l’època era « el mejor diurético natural con grandes beneficios para los artríticos y para todos aquellos para los que fuera necesario el provocar una diuresis abundante, como sucede con la gota, mal de pidra, diabetes úrica, catarros de las vias génito-urinarias y cuando convenga facilitar la eliminación de arenillas».

En Jaume Macià, veí de la barriada  a fet fer una anàlisi de l'estat actual en la que es troba l’aigua de la mina,  el qual ha determinat que la seva composició pateix d'un excés considerable de nitrats i per tant no és apte pel consum humà. Ara bé, si es basteix la plaça i s’enjardina com cal i es fan sanitaris pels usuaris, l’aigua de la mina serveix perfectament per regar les instal·lacions i donar aigua al serveis sanitaris que es facin.

Cal que sota la plaça es construeixi un dipòsit on vagi a parar l’aigua que ara mateix es perd pel clavegueram i que d’allà mitjançant la instal·lació pertinent, surti l’aigua que regui els jardins de la plaça o el que calgui. Tot això, clar, si existeix una veritable disposició política d’utilitzar l’aigua de kilòmetre zero tal com pregonen les autoritats municipals.

Els terrenys ja són municipals, l'estudi del projecte ja està fet, cal que l'Administració doti dels mitjans econòmics per dur-lo a terme el més aviat possible si volem que quedi algun detall de l'històric lloc.


Situació actual de la zona. Foto de Jordi Artès







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada