Masies al voltant de la muntanya Pelada |
Ca n’Armengol, coneguda popularment com can Xiringoi, estava situada
en la confluència de l’antic camí de Sant Iscle i l’antiga
Carretera d’Horta, i habitada sense interrupció per la mateixa família Armengol des de 1679 fins el 1971 en el que es va derruir amb la finalitat de construir-hi habitatges.
Part
dels seus terreny es van expropiar en 1901 quan es van construir les
primeres cotxeres pels tramvies elèctrics, concretament on ara es
situen els jardins de Can Xiringoi.
Fotos de Transports de Barcelona |
A
la masia se la coneix principalment per l’apelatiu col.loquial de
can Xiringoi. La família Armengol tenia en principi el dret útil de
la terra i pagava censos a la família Magarola segons consta en
documents del segle XVII. En 1725 els Magarola venen les terres a
Josep Duran i Sala.
Posteriorment,
el 8 d’octubre de 1847 Rafael María de Duran i de Ponsich ven can
Xiringoi al notari de Barcelona Jaume Rigalt i Alberc que continua
cobrant el cens a la família Armengol fins que el 25 d’octubre de
l861 que Pere Armengol i Sabadell la compra davant del mateix notari
que la ven.
En
morir Pere Armengol el 1864, la masia passà al seu fill Pere
Armengol i Boada que poc desprès també mor però aquest cop no pas
de mort natural, atès que va ser assassinat el 7 de juliol de 1872
per uns bandolers.
Aquesta
no fou pas l’única mor tràgica que va patir un dels habitants de
masies de la contrada, si tenim present que uns anys en darrera
també causaren la mort d’una senyora gran que vivia en el Mas
Guinardó. Aquest bandolers es sabia que tenien els seus amagatalls
en la Riera d’Horta i els seus afluents com per exemple en el
torrent de Can Mariner.
El territori sobre 1905 |
En efecte, Va ser molt comentat en 1857 el crim que es va produir en el Mas Guinardó, quan un grup de lladres van cremar l’estança on es trobava sola una senyora gran i que amb grans crits va demanar l'ajut dels masos veïns sense tenir pas cap èxit. Hem de pensar que els més propers eren Can Planàs, La torre dels Pardals, Can Viladomat, Can Garcini o Can Bartra, a considerable distància, tots ells disseminats per la falda de la muntanya Pelada. Aquest fet va originar la constitució de cossos de vigilància entre els habitants de l'indret a l'estil del somaten .
Existeix una crònica de 1884 a la revista «L'Arch de Sant Martí, posa de manifest els minsos resultats d'aquests cossos"L´'últim diumenge a la tarda una mà criminal calà foc als pallers de l'antiga casa de pagès coneguda per lo Guinardó ; dos més ne queden lliures de tant destructor element lo qual - no prou satisfet algun "protector" d'aquella desgraciada masia - a l'ésser a la nit los hi dóna igual que a sos companys. ¡Pobre Guinardó!. Recordem lo terrible assassinat de que fou víctima ja fa temps aquella desgraciada casa i los diferents robos que ha sofert per espai de pocs anys. Sembla que algú, envejós de la importància històrica que per a la nostra població té aquest lloc vulgui donar fi a sa glòria fent que l'abandoni sos habitants».
Existeix una crònica de 1884 a la revista «L'Arch de Sant Martí, posa de manifest els minsos resultats d'aquests cossos"L´'últim diumenge a la tarda una mà criminal calà foc als pallers de l'antiga casa de pagès coneguda per lo Guinardó ; dos més ne queden lliures de tant destructor element lo qual - no prou satisfet algun "protector" d'aquella desgraciada masia - a l'ésser a la nit los hi dóna igual que a sos companys. ¡Pobre Guinardó!. Recordem lo terrible assassinat de que fou víctima ja fa temps aquella desgraciada casa i los diferents robos que ha sofert per espai de pocs anys. Sembla que algú, envejós de la importància històrica que per a la nostra població té aquest lloc vulgui donar fi a sa glòria fent que l'abandoni sos habitants».
A
finals del segle XIX, encara
hi
pillardejaven
bandolers
que
assaltaven els
viatger que traginaven pels
camins dels voltants sobretot
la coneguda com carretera d’Horta i
robaven
les
masies aïllades . Alguns d’aquests delinqüents vivien i guardaven
els efectes robats sota el pont del torrent de Can Mariner (que no és
el que ara existeix sinó un d’anterior), que era prou ample per
encabir-hi persones i alguns cavalls. Era gent molt temuda entre
els
habitants d’Horta i del barri de muntanya del poble de Sant Martí
de Provençals (avui Guinardó), per la seva agressivitat.
Tornem
però a la història concreta de Can Xiringoi, Can Xiringoi disposava
de una gran extensió de terres. El conreu d’aquestes terres
requeria de la utilització de molta d’aigua pel seu rec que
principalment s’aconseguia mitjançant l’aigua de les mines dels
voltants.
En
1863 Maria Barris i el seu marit Salvador Matas i Torres propietaris
d’una important mina d’aigua al poble d’Horta, arriben a un
acord amb Pere Armengol Sabadell propietari de can Xiringoi a la fi
que doni el permís necessari perquè les conduccions d’aigua de
la mina passin per la seva finca i també per construir-hi un
repartidor d’aquesta aigua al costat de la seva masia, atès que
es pretenia fer-la arribar fins la ciutat de Barcelona, seguint el
traçat de l’antiga carretera d’Horta. A canvi, el propietaris de
la mina Maria Barris i Salvador Matas els cedien la propietat de la
primera ploma d’aigua que hi ragés.
Durant
13 generacions la família Armengol va viure a la masia i van
cultivar les seves terres i van gestionar l’aigua de la font que va
arribar a abastir una part de la ciutat de Barcelona.
Família Armengol (fotogrames d'un vídeo de TV3) |
Com
ja s’ha indicat anteriorment, la part de la finca que arribava fins
la riera d’Horta va ser expropiat per l’Ajuntament de Barcelona
per bastir les cotxeres dels tramvies elèctrics. Més tard, quan en
conreu les terres van deixar de ser rentable van llogar-ne una part
per construir el camp de Futbol del FC. Guinardó en l’any 1940, on
a més hi van jugar d’altres clubs petits.
Camp de fultbol en terrenys de Can Xiringoi |
F.C. Guinardó |
En
quan el camp de futbol va desaparèixer, es va vendre el terreny i es
van construir edificis de pisos fins que finalment l’any 1971 la
masia de Can Xiringoi encerclada per un munt de cases i edificis es
va ser derruida per construir-ne més.
Pepita
Armengol, la darrera supervivent dels habitants del casalot, va
decidir donar tots els documents familiar que conservava a l’Arxiu
Històric de Roquetes-Nou Barris a la fi que sigui estudiat i doni
llum a parts desconegudes de la història d’aquestes contrades,
motiu pel qual va rebre un homenatge en forma d'exposició com a
agraïment.
Jordi Sánchez (Arxiu Roquetes-Nou Barris) i Pepita Armengol, Fotogrames de Beteve |
Pepita Armengol última generació de la família |
En la mostra es van poder veure fotografies antigues de la masia, la família i alguns capítols interessants. Però la part més important de la donació la formen els documents, com escriptures, compravendes i testaments, que han permès conèixer nous detalls sobre la història de la zona del sud de Nou Barris i el nord de Sant Andreu.
Els Armengol van tenir cases i terrenys per diverses zones. Entre els documents més importants, hi ha l'expropiació municipal de la masia de Can Xiringoi per construir-hi les Cotxeres de Borbó.
Els Armengol van tenir cases i terrenys per diverses zones. Entre els documents més importants, hi ha l'expropiació municipal de la masia de Can Xiringoi per construir-hi les Cotxeres de Borbó.
Tapa de l'escriptura de venda de terrenys a l'Ajuntament a la fi que pugui construir les Cotxeres del Tramvia |
Fonts
informatives
:
-
Exposició sobre Can Xiringoi realitzada per l’Arxiu Històric Roquetes-Nou Barris.
-
Revista d’ELPOU núm 7 «Les aigües de la mina de Santa Eulàlia", de JuanJo Fernández
- Fotogrames del documental que sobre l'exposició dels documents va dur a terme BETEVE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada