Cinemes UNIÓN i HORTA, els primers del barri

Quan jo era una nena, només hi havia dos cinemes a Horta, el de dalt, cinema Unión i el de baix, el cinema Horta.

El local del cinema Unió ha sofert diferents modificacions al llarg dels anys, des de que es va construir en 1917, ens referim al local que la majoria de nosaltres coneixem que estava situat a la plaça Eivissa.

L'origen del Cinema Unió però , es remunta a 1910, llavor li deien el cinema Vell (això de vell i nou ha anat canviant al llarg dels anys , ja que la gent s´hi referia d'aquesta manera d'acord amb les novetats que es produïen), i tenia la seva entrada per la plaça Santes Creus, i una altra al final de les escales del carrer Fulton..

L'edifi que el veu a la dreta darrera el pont, és el primer cinema Unión al que s'accedia des del
 pont  de la riera i des de la Plaça Santes Creus. Foto del llibre d'en Mingo Borràs

S'hi projectaven pel·lícules en episodis pels menuts, per posar un exemple “La Moneda Rota”, i també una vintena d'episodis per a la gent gran com fou la història “Llibertat”, que era el nom d'una noia molt maca, que en tenia 24, els últims del quals ja es van projectar en el cinema dit aleshores Nou, de la Plaça Eivissa, això succeí en 1917 donat que el de la plaça Santes Creus va tancar.

Façana del Cinema Unió poc desprès de ser inaugurat a la Plaça Eivissa

Els propietaris del cinema eren aleshores dels Srs. Lletjós i Garreta, desprès fou adquirit pels ascendents del que en seria finalment el propietari quan va tancar el Sr. Josep Ribó Corretja.

La pel·lícula la sonoritzaven només les notes musicals d'un piano que un del propietaris tocava a peu de pantalla. L'etapa de entre 1915 i 1930 fou la gran època del cine mut. Si bé la primera pel·lícula sonora es filmà en 1927, crec recordar que es deia “El trompetista”, no va afermar-se decididament fins 1930.

Eren pel·lícules en les que es van donar a conèixer artistes com Charles Chaplin, Buster Keaton, Harold Lloyd, i d'altres.

El cine Unión fou molt popular, i tal com s'ha dit més amunt, va obrir les seves portes projectant els últims episodis de Llibertat.

Façana del cinema unión en els anys 30

Pati interior on es penjaven les escenes de la pel·lícula

La porta i el local del cinema Unión contemplats des d'una casa de la plaça Eivissa

Tenia la taquilla a la façana del carrer, al costar hi havia una porta amb reixat de ferro flanquejada per dues parets amb esgrafiats modernistes i coronades per un final en forma d'arc, igual que la llinda de la porta de ferro, en mig de les quals destacaven un globus de llum. Aquesta porta, donava entrada a un patí on es penjaven escenes de les pel·lícules a projectar protegides. Això si, protegits per filats a la fi que la canalla no se'ls endugués Al fons del patí a l'esquerra, una porta amb espitllera de vidre vermell permetia l'entrada al cinema. Allí en Joan Ribó, en “Miquelet”, collia les entrades i les dipositava en una petita bústia que tenia al seu costat. Finalment acompanyava al públic a la seva butaca.

El pati de butaques era molt reduït i molts cops hi havia espectadors dempeus que treien visió al que estaven asseguts. Els dies d'estrena es feien unes llargues cues que arribaven fins tombar el carrer Major (c. Horta), també hi havia llestos que intentaven comprar l'entrada a les persones que estaven ja a prop de la taquilla, i a córrer per agafar cadira.

Aquest cine tenia personalitat pròpia donada per la seva situació, el patí d'entrada, les seves columnes al vell mig del patí de butaques i pel rengle de dobles butaques reservades per a l'ús exclusiu del Dr. Yglésias i família, tota una eminència a la barriada.

Situat a la dreta de la pantalla un càntir de llauna romania sobre el terra fermat amb una cadena i il·luminat per una petita llum vermella. El canti es veu que era la joguina de la canalla que xarrupava directament del broc.

Del llibre d'en Mingo Borràs

A la porta del cinema es disposava el quiosc de la dona que venia cacauets, que malgrat les seves reduïdes dimensions s'hi venien també, tramussos, caramels , xufles, pegadolça regalèssia sobres sorpresa i d'altres galindaines d'aquelles que agradaven tant a la canalla, en novembres per Tots Sants també es venien castanyes. La família que el regentava va estar en la plaça Eivissa des de 1903 fins a 1980, passant la propietat de pares a fills.

En acabar la guerra civil, el règim va obligar a que tots els cinemes del país a que passessin el noticiari Nodo que dispensava a tots els habitants del país la dosi de propaganda que entenien els era necessari, així a partir de 1942 totes les sales estaven obligades a acatar aquesta “norrna de obligado cumplimiento”, . Començava la Sessió amb una foto d'en Franco i els espectadors estaven obligats a posar-se de peu i cantar l'Himne Nacional amb el braç alçat, qui no tenia ganes de cantar rebia les oportunes represàlies per suposada “inafección al régimen establecido”.

A la fi d'exaltar les “nobles maneras i costumbres del pueblo español” , també s'establia l'obligació que una de cada sis pel·lícules que s'exhibien fos espanyola.

Com el propietari del cinema Unión ho era també del cine Carmelo, les bobines de les pel·lícules es transportaven d'un a l'altre local en bicicleta i algunes vegades el públic s'havia d'esperar donat que el rotllo no havia arribat.

Totes les cintes passaven per la “censura” i sofrien talls importants, sobretot aquelles de moral sospitosa, que eren precisament les més interessants pels espectadors en l'època, i algun cop fins i tot arribaven a canviar el grau de parentius dels protagonistes per evitar relacions adulteres, com en cas de la pel:lícula Mogambo del Clark Gable i Ava Gagner. Així en el guió Grace Kelli, passava d'estar casada amb l'home que l'acompanyava a ser la seva germana, tot intentant amagar el gran pecat de la dona, així doncs, els ex-esposos es convertien en dos germans molt carinyosos, coses de la censura.

Durant un temps es van fer espectacles dits de “variétés” que eren molt populars, els cantants que hi actuaven tenien noms ostentosos i altisonants. Totes les cantants que hi actuaven eren “una gran estrella de la canción española” i no faltava mai alguna “canzonetista” que actuava de forma insinuant i que ensenyava una part petita del seu cos, circumstància molt celebrada entre la concurrència masculina.

L'aspecte del cinema Union, va anar canviat al llarg dels anys, així en la dècada dels cinquanta , concretament el 11 de junio de 1951, el propietari del cinema aleshores Josep Ribó Corretja, va decidir construir un cine nou sobre el mateix edifici antic, el projecte de la construcció va ser dirigit per l'arquitecte Adolf Florensa, autor també de l'església de Sant Antoni de Pàdua del barri de Can Fargues i també del centre social de la mateixa barriada, recentment renovat, ell mateix disposava d'una torre en aquell barri.

A la dreta el cinema Unión en obres en la dècada dels 50

En 1952 es va demanar el permís d'obres i així es va vestir l'edifici que la majoria de nosaltres vàrem conèixer, que disposava d'una façana de 35 metros lineals. Tenia cinc portes i un vestíbul d'entrada amb unes escales que pujaven a la part superior, sota de les quals estava la taquilla. Al costat de les escales la porta d'accés a la Sala amb un rètol de llum amb la paraula Èxit, que aleshores tant petita com era, no sabia en absolut que significava. Al voltant del vestíbul es representaven escenes de les pel-licules que es projectaven o que s'havien de projectar en el futur.

A la dreta l'edifici del cinema Unión en construcció en la dècada dels 50. Foto Glòria Mayol

Platea estava a la part de baix amb un aforament de 700 local·litats i l'anfiteatre 336 a la part de dalt. A la canalla, sobretot als nens, els encantava d'allò més anar a seure a dalt, des d'on tiraven tota mena de coses als espectadors de sota.

El cinema en ple funcionament. . Del Llibre Cines de barrio.

Aquest local va sobreviure fins 1975, en el seu xamfrà s'ha construït un edifici d'habitatges i en la seva planta baixa s'ha instal·lat una agència de viatges.

La façana del cinema quan ja estava tanca als anys 80

El cine del carrer Horta 31-33, el de baix, va prendre el mateix nom del carrer on s'ubicava. estava ja molt i molt atrotinat quan jo era petita. Es pujava a la porta d'entrada per unes escales, la taquilla s'obria al carrer i a sobre s'hi penjaven els cartells de les pel·lícules del dia. La platea s'organitzava en tres passadissos, un de central i dos de laterals, i una pluralitat de columnes que sostenien el sostre. El terra era ple de pipes i paperets de caramels. Funciona solament els dijous, dissabtes i diumenges. Era conegut popularment com el cine de les rates

Porta d'entrada al cine Horta.

Es va inaugurar en 1925 i tenia una capacitat per a 1000 persones, els film inaugural fou “El Gran desfile”, d'en Jhon Gilbert.

En febrer de 1934, va ser robada la recaptació del cinema a punta de pistola quan era traslladada en taxi pels senyors Luís Rey Pedrosa i Juan Nacer Ramos, quan eren al Pg. Maragall a l'alçada del C. Dante, el conductor es va adonar que els seguien . El cotxe va rebre quatre impactes de bala i es va veure obligat a parar. Els lladres van robar 700 pessetes de les que 400 eren fruït de la venda d'entrades, mai no els van trobar.

En 1954 era el seu propietari Joan Blanch Sanmartí que ho era també del cine El Dorado del Guinardó. Va fer posar mosaic al terra de tot el cine i va fer realitzar diferents petites obres, com canviar una porta de fusta per una altra de metàl·lica i fer construir les escales de l'entrada.

El local pel seu aforament es va utilitzar també per a la celebració de mítings polítics i d'altres actes com :

• 13 novembre de 1932 míting del Partido Republicano Radical 6 de juny de 1933 ,
• 22.9.1935, es va oferir un concert per l'Institut Orquestal de l'Associació Obrera de Concerts.
• 9. juliol de 1976, per celebrar el 40 è. Aniversari de la fundació del PSUC, el primer míting polític que es va celebrar a Barcelona des de l'any 1939

El cinema Horta va tancar les seves portes l'any 1969 en morir el seu propietari, la seva vídua va vendre el local a Josep Ribó Corretja propietari també aleshores dels cinemes Unión, Dante i Carmelo. El Sr.. Ribó i d'altres socis el van convertir en una sala de bingo i un gran parking.

Ara bé, aquestes són dades aconseguides mitjançant el llibre de Roberto Lahueta, sobre el cinemes de barri, en Pedro Zawacki Köhler, que havia estat cameramen del cinema, indica que és un mal entès, recorda perfectament que quan va morir Franco el cinema Horta encara funcionava, diu que va tancar el 1976.

El local del que era el cine Horta, avui Parking. Fotos Joan Marca Pérez de Tudela

Per totes aquelles i aquells que us agrada la història dels cinemes de barriada us recomano el llibres CINES DE BARRIO, de Roberto Lahuerta Melero, qui fa un repàs de tots el cinemes de barriada de la ciutat de Barcelona.

• Fonts d'informació : Llibre Històries d'Horta d'en Mingó Borràs i Cines de Barrio de Roberto Lahuerta Melero.