Terres de Can Barret vistes des del Collserola en 1913 |
Noms com “La font de la llet” em
transporten fins la meva infantesa, quan pujava al Collserola amb el
meus pares i família per passar el dia a la muntanya.
És curiós com una fotografia pot
obrir una porta en la vella i apagada memòria i recordar de sobte
petits fets que creiem oblidats.
Jo no tindria més d'uns deu anys,
anàvem en grup, els grans amb cistells plens de menjar i la canalla
corrent en mig del camp, de sobte entre la verdor groguenca dels
matolls va aparèixer davant meu una estranya torre que tenia el
sostre arrodonit, el seu aspecte descuidat, decrèpit, ruïnós, era
l'únic testimoni d'un passat no tant llunyà.
Templet de Can Barret |
Contemplar aquell estrany edifici,
feia córrer la meva imaginació, pensava que era la torre d'un palau
encantat que s'havia enfonsat, les runes d'un edifici meravellós.
Aleshores no tenia idea que era part del jardí de Can Frares, com
ja he dit algun cop, ningú ens explicava el significat dels signes
històrics que ens envoltaven.
La vaig contemplar molts cops, tants
com sortides cap aquella part de la muntanya, desprès ja no hi vaig
pensar mai més fins que m'he topat amb les fotos.
En efecte, tot llegint el llibre de la
historiadora local Carlota Giménez “50 Anys de Montbau” un
barri de Collserola”, vaig topar amb un parell de fotografies que
m'ho van fer recordar, segurament si no les hagués vist ja no hi
hagués pensat mai més però allà estaven, vius testimonis del que
en un temps havia existit i que ara són tan sols un record color
sèpia..
Explica na Carlota que els terrenys on
es va construir el polígon de Montbau eren, en part, la casa i
les terres de can Barret i una petita porció, per la banda de ponent,
de la finca de la Granja Nova, on es va construir la Residencia de la
Vall d'Hebron i l'Escola Professional Maria Auxiliadora.
Can Barret en 1954 |
Entrada de Can Barret |
Les finques de can Frares i de Can
barret estaven separades pel torrent de la Font de la llet o de Can
Barret i cap a la meitat del segle XIX es crearien els lligams
familiars entre les famílies Barret i Moragas (Can Barret). No
oblidem que a l'estiu, els torrents s'utilitzaven com camins pels
habitants de la contrada. Can Barret era una casa situada en zona
pròxima al que avui és el carrer Harmonia.
El origen de Can Barret data del
segle XVIII, quan la família Foyé i Druet, del Rosselló, van
arribar a aquest indret a causa de la Revolució Francesa. De primer
era el Mas Gelabert, desprès es va conèixer com Can Generet. El
1851 Francesc Barret i Druet estava casat amb Costància Caralt i
Foyé i van adquirir el mas per convertir-lo en una finca d'esbarjo
amb magnífics jardins, templets, estanys i jocs d'aigua gràcies a
l'abundància de que disposava. Llavors la van començar a anomenar
Can Barret.
La majoria masos coneguts, han posseït
al llarg dels anys més d'un nom, tot depenent del nom del propietari
o masover del moment. Aquest fet ha donat lloc a malentesos i
interpretacions equivocades per part d'algunes persones no iniciades
en el tema.
“Als jardins de Can barret es van
conèixer Arístides Moragas i Barret (Can Frares o can Moragas) i
Consol Barret i Caralf (Can Barret) i l'any 1863 es van casar a la
capella de Can Frares. El seu fill Francesc Moragas i Barret
(1868-1935), va ser el fundador de la Caixa”.
Francesc Moragas fundador de la Caixa |
Abans no existien tants mitjans com els
hi ha ara mateix perquè la gent s'esbargís, tampoc els mitjans de
comunicació eren pas els millors, així que les festes i celebracions es
feien convidant familiars i veïns de la contrada. Així que no resulta
estrany que s'establissin vincles familiars amb les persones més
properes, com és el cas dels fills de Can Barret i Can Frares i aquest
fet no es ressaltaria tant si no fos perquè del resultat d'aquesta unió va néixer els que amb els anys seria el fundador de la Caixa de
Pensions.
Segons el testimoni de Carme
Hiniestrosa (veïna de Can Frares, Can Conill), hi havia una casa
pels masovers prop de la dels senyors i tenien dues vaques i venien
la llet a la gent de l'entorn, Hi havia molts ametllers, i tenien un
llac amb una illeta al mig on es podia passejar en barca. Els infants
tenien prohibit pujar-hi però d'amagat les nenes de la casa i ella
mateixa s'endinsaven per les aigües fins a la illeta. A l'hivern
l'aigua del llac es glaçava.
També
hi havia a la zona una font molt popular d'aigua de mina
Aquesta font és l'única aigua que queda a la superfície, de
l'abundor que discorria per la falda de la serra de Collserola en
aquesta banda. Primitivament brollava al capdamunt del carrer Poesia
(quan tot estava a mig urbanitzar).
Hi va haver un intent per part de
l'ajuntament de clausurar la font, per les modificacions
urbanístiques que s'hi volien fer i pel risc que l'aigua no fos
potable. La reivindicació dels veïns va impedir-ne la desaparició
i es va traslladar al mig dels jardins de Montbau, on es troba
actualment. L'aigua és molt apreciada per la gent del barri i
entorns i sovint es fan cues amb ampolles i bidons esperant torn per
omplir-se d'aigua.
En la segon fase de construcció de
Montbau, Can Barret, els templers i els jardins van desaparèixer.
Pel que respecte a Can Frares, conta
Carlota Giménez, era l'heretat veïna de Can Barret, estaven
separades pel torrent d'en Duran o de la Font de la Llet. Era també
una masia originaria del segle XVIII, que a principi del XIX era una
casa de descans de la comunitat dels pares mínims. Estava vinculada
amb l'ermita de Sant Cebrià. La finca era d'una gran extensió, amb
molta vinya i abundor d'aigua, i estava emplaçada en els dominis del
marquès d'Alfarràs i de Llupià. Amb la desamortizació, va passar
a ser propietat del notari Ferran de Moragas i Ubach.
Can Frares en 1926 - Foto del Fons Digital de la Generalitat - Estudi sobre la masia del CEC |
L'any 1915, la finca de can Frares era
propietat de la Casa de la Caritat i a la casa hi vivia una comunitat
de religioses de Sant Vicenç de Paül, també hi havia internades un
grup de noies epilèptiques.
La Casa de la Caritat havia crescut
tant que es va plantejar el seu trasllat a algun lloc prou saludable
fora del centre de la ciutat. Durant l'època de la Mancomunitat
(1914-1925), es va donar un cert impuls a la renovació i construcció
de dos satèl·lits que la Casa comptava en el barri d'Horta, Can
Tarrida, de la qual se n'ha parlat en una altra entrada d'aquest
bloc (clicar sobre el link de sota):
i la Torre dels Frares també coneguda per Can Frares.
La primera es va dedicar en 1917 a
l'alberg d'epilèptics i centre del tractament de la tuberculosi, i
Can Frares es va adaptar com escola de pàrvuls i casa de colònies.
També en depenia de la Casa de la
Caritat l'anomenada Fundació Albà, situada prop de can Frares, que
es va adequar com hospital per a malalts incurables i crònics.
Fundació Alba en 1917 |
S'havien construït dos pavellons més
anomenats preventoris, on ingressaven les nenes i nens tuberculosos
de la Casa de la Caritat que necessitaven cures de repòs , aire i
sol.
Durant la guerra les monges van marxar
per por i se'n van fer càrrec dels nens i nenes malalts que es van
quedar, els milicians i les milicianes.
Can Frares i els pavellons preventoris
es van enderrocar en 1973. En les terres que ocupava la casa es va
edificar una escola Bressol i l'edifici Serradell on estaven els
pavellons.
Can Conill a principis del segle XX |
Estava situada justament al costat
del camí de Sant Cebrià, en el tram que hi ha a l'altra banda del
passeig. Era una casa sòlida de pedra de mida mitjana amb una gran
vidriera de vidres emplomats amb motius modernistes, envoltada de
jardí i alguns arbres. Havia estat una casa d'estiueig. En la planta
baixa hi va viure Carme Hiniestrosa i la seva família.
A partir de 1973 es va modificar
l'estructura per convertir-la en quatre habitatges per rellogar
persones provinents d'algunes casetes que es van enderrocar per a
construir nous nous equipaments al recinte de les llars Mundet. Can
Conill va ser enderrocada en 1988, a causa de les reformes pels Jocs
Olímpics que va patir el Pg. De la Vall d'Hebron.
- Fonts informatives: "50 anys de Montbau Un barri al Collserola, de Carlota Giménez, El web de l'Ajuntament sobre els barris, fotos de l'estudi sobre la masia del CEC.
9 comentaris:
Enhorabona per aquest blog, que ofereix informació concreta, detallada, nova.
Vull afegir que el nom de la dona de Francesc Barret i Druet era Constança Carafí i Pey.
Dels 4 fills que van tenir, els dos nois van morir adolescents, les dos noies eren Cosnsol i Mercè. La casa va passar als fills de Mercè, els Calzado Barret.
gràcies a tu Cecília, i també per la informació que ens facilites.
Muchas gracias por la información que facilita. Me gustaría añadir, en la línea de lo aportado por Cecilia V., que la casa la heredaron los hermanos Calzado Barret, hijos de Mercedes Barret y Melquíades Calzado.
Mi abuelo Francisco Calzado Barret, casado con Rafaela de Castro -¡prima segunda suya!- fue el hermano que más tiempo pasó en la casa.
Su hermano Manuel Calzado, casado con la hija de los marqueses de Zambrano, Carmen de Ayguavives Cuatrecases, pasó también allí largas temporadas con sus hijas Carmen, Cinta, Tita y Pilar Calzado de Ayguavives.
José Manuel Calzado Barret, casado con Dolores de Dalmases de Plandolit, fue quien menos la disfrutó, pues se trasladó a vivir con su familia a Galicia.
Estimats,
Tal com indiquen, i segons descriu un document d'un parent que tinc ara mateix entre mans, els últims propietaris de Can Barret van ser els germans Francesc d'Asis, Josep Mª i Manuel Calzado Barrett. Finalment la finca va ser expropiada als anys 80 als seus darrers propietaris, els cosins Calzado de Castro, Calzado de Dalmases i Calzado de Ayguavives, hereus indirectes de la seva àvia paterna la Sra. Mercedes Barrett Carafí.
Molt interessant!!. Algu en podía dir si Can Barret es l'únic lloc existent prop de Barcelona. Els meus pares comentaven que durant la Guerra Civil va ser un lloc on families es refugiaven del bombardeig de Barcelona. Si algu por dir-me quelcom al respecte, ho agrairé.
Yo estube internado en Can Tarrida con mi hermano Antonio en el año 1.951
Jo tambien estuve en Can Tarrida desde 1951 a 1954 para mi un lugar muy especial de mi infancia del que desearia saber su historia con imagenes. De alli tengo el recuerdo de un lumbral de un huerto que araba con un caballo un señor muy mayor, una granja muy grande, una nave que la llamabamos Las Gradas donde jugabamos cuando llovia, un pequeño bosque encima de un patio y un fronfon que solo se iba en invierno para calentarnos con el sol y ademas recuerdo muchas vivencias y anecdotas buenas y malas como ver morir a mi mejor amigo de 7 años en el dormitorio llamado Bajos.
San Martín, calle segura
Es un placer conocer los orígenes de mi familia, yo comparto nombre y apellido con Melquiades
Publica un comentari a l'entrada