Quan
jo tenia set anys els meus pares em van apuntar a l'única escola
nacional que estava més a prop de casa, el seu nom era “RAMIRO DE MAEZTU”.
L'escola l'any 1931 |
Aleshores
vivia al final de C. Feliu i Codina d'Horta, res a veure amb els
veïns de les cases dels estiuejants, vivíem en una planta baixa,
una caseta que havia estat el lloc on els pagesos guardaven les eines, tenien una petita cuina per fer-se el menjar i un llit per passar
la nit si calia.
El terreny
que després es va dividir el múltiples parcel·les, era propietat
d'un sastre del carrer Aragó on la meva mare de soltera feia
d'oficiala cosidora . Quan la meva mare va informar que es volia casar, l'amo del negoci li va proposar comprar
un petit terreny que tenia per vendre en el barri d'Horta, era allargat, am una caseta al mig i una mica de pati davant i al darrera.
C. Feliu Codina en l'any 1950 |
Quan els meus
pares es van casar, l'any 1949, van anar a viure a Horta i la meva
mare, va deixar de treballar a casa del sastre. El meu pare feia de
torner en un taller del Clot, era un bon operari.
Com el
terreny encara no estava ballat, la meva germana i jo disposàvem
d'un gran terreny on jugar embrutar-nos fins tot el que volíem i més.
Per carrer
passava de tant en tant alguna moto atrotinada, a part d'algun cotxes dels
senyors de les gran torres del voltant, jugàvem al mig del carrer
amb els nens i les nenes veïnes.
Nens al mig del carrer Feliu i Codina 1951, sense cap cotxe pel mig
Nens al mig del carrer Feliu i Codina 1951, sense cap cotxe pel mig
Cap d'elles va anar a l'escola nacional, eren filles dels comerços del voltant que disposaven de diners, per tant, totes elles anàvem a les monges del carrer Campoamor. Cal recordar que en la majoria de les tendes es feia estraperlo (1) i tots els seus propietaris van fer un munt de diners.
Al costat de casa hi havia un carboner que venia el carbó a quilos i que mullava el material perquè pesés més, gràcies a aquest procediment va fer construir un edifici de dos pisos a tot còrrer , en un terreny on no es podien edificar aquesta mena de construccions i desprès en la planta baixa, en una de les botigues, hi va instal·lar un expenedor de petroli per a les cuines de l'època, sense cap mena de mitjans de seguretat.
Així doncs, com
nenes de treballador que érem, vàrem anar d'estudi a l'única Escola Nacional de la
contrada. Allà es parlava castellà, nosaltres pràcticament no en
sabíem gens donat que a casa i al carrer es parlava bàsicament en català i el xoc va ser
important.
Foto amb la bata de l'escola |
Pel matí es
feia classe normal utilitzàvem la superconeguda i omnipresent enciclopèdia Alvarez primer,
segon i tercer grau, segons l'edat, i per la tarda es feia labor i es llegia
algun llibre moralista de l'època.
Qui no les recorda |
Les nenes i
els nens en llavors anaven a classes diferents, tanmateix l'escola
estava dividida en dos parts diferenciades, ja que no es podien barrejar alumnes de sexes diferents no fos que tinguessin pensament pecaminosos, Així doncs, les nenes/noies anàvem a la part de l'edifici de l'esquerra i els nens/nois al de la dreta, cadascun amb la seva entrada pròpia. També hi havia les classes de pàrvuls on crec recordar que allà si, hi havia nens i nenes barrejats.
El director
del nois era un capellanot amb sotana i barret d'aquells rodons,
movent-se per l'escola com un rei pel seu reialme. Una de les normes de l'escola és que diumenge s'havia d'anar a missa i dilluns havíem de dur un comprovant conforme ho havíem fet, crec que es tractava del full dominical del dia.
Les nostres
mestres eren totes de la Sección Femenina, la majoria a més tenien
bigoti sota el nas, la majoria infringien càstigs físics amb un regle
i algun cop personal havia presenciat com la mestre arrossegava a una nena de tretze
-catorze anys del cabell en un atac de ràbia. Era la filla dels porters de l'escola i com
no era gaire llesta li tenien mania, jo crec que la noia simplement
era una mica retardada i no arribava a més la pobre, però això
no aturava a la mestra en qüestió que es deia Montserrat, una
"solterona" amb una mala llet increïble.
En el mes de
Maria, tothom estava obligat a donar diners per pagar les flors del
l'altar que es bastia en el vestíbol de l'escola, cada dia es
cantava la Salve Regina i les cinc Avemaries que tocaven. Resàvem
com ho farien els lloros, sense pensar ni en el que deien, anys més
tard em vaig adonar de les bestieses que dèiem quan resàvem totes a
una.
Mai ens van
explicar la història de l'escola, us ho puc ben assegurar, fins que no vaig estudiar una mica la història dels nostres
barris no vaig saber que abans i durant la República el nom de
l'escola era Giner de los Ríos i que era una escola on s'aplicaven
mètodes molt avançats per l'època, ja que en depenia de la Institució
Lliure d'Ensenyament, que en el seu moment aplicava les tendències
més innovadores pel que fa a l'educació d'infants.
M'ha fet molt
feliç, quan fa poc vaig descobrir i llegir el llibre RECORDS D'ESCOLA, escrit per la historiadora d'Horta Dora Serra, que explica la història del neixement del grup escolar, a qui li interessi el pot trobar
en llibreries del barri d'Horta.
Conte la Dora Serra que una de les realitzacions de la pedagogia catalana fou la creació del Patronat Escolar de Barcelona, creador de grups escolars que van ser l'orgull de la nostra ciutat
Conte la Dora Serra que una de les realitzacions de la pedagogia catalana fou la creació del Patronat Escolar de Barcelona, creador de grups escolars que van ser l'orgull de la nostra ciutat
Amb la
col·laboració de polítics i mestres es van crear els monumentals
grups escolar, construïts per l'arquitecte Josep Goday (2), que es va
sumar amb entusiasme a aquell projecte educatiu.
Un dels
darrers que es va construir fou el grup Escolar Giner de los Ríos,
edificat a la barriada del Turó de la Peira , un edifici que es troba prop de la pineda del Turó de la Peira, en mig de la
nova barriada de cases construïda per a gent modesta coneguda com Les Cases
Barates d'Horta. Duia el nom d'un polític barcelonès Hermenegildo
Giner de los Ríos , que tota la vida lluità des de l'Ajuntament
per dignificar l'escola pública.
Una de les
seves frases cèlebres era:
L'home només
esdevé home
per mitjà de
l'educació,
la qual no ha
de ser un element de coacció
sinó que
permeti a cadascú
la
realització
de les
pròpies aptituds.
Segons paraules de la Sra. Serra, "Els edificis d'aquells grups escolars eren com palaus pensats pels infants, bonic, ben equipats, seguint la tradició modernista de l'època i al seu interior es respirava un clima de llibertat i de democràcia contagiós.
Els
mestres treballaven en equip, endegaven projectes innovadors,
dialogaven constantment amb els alumnes, es feien sortides per
conèixer l'entorn urbà i natural...,
Les aules
eren laboratoris d'experimentació i de construcció del saber
cooperatiu. res a veure,
doncs, amb el que es va convertir després de la Guerra Civil.
L'escola
Giner de los Ríos es va inaugurar el 29 de febrer de 1932. A la inauguració hi van
assistir les principals autoritats del moment, Alcalde de Barcelona,
el conseller de Cultura de la Generalitat, el Rector de la
Universitat, etc., Hermenegildo Giner de los Ríos no va poder
assistir a la inauguració donat que morí abans que
s'acabés la construcció del centre, en nom seu de la seva família,
assistí en Bernat Giner de los Ríos fill del primer, va dirigir als assistents
unes sentides paraules ple d'emoció. Per recordar aquesta data , en
un dels pavellons del grup escolar, es va descobrir una placa que dóna el nom
d'Hermenegildo Giner de los Ríos al nou grup Escolar.
Fotos de la inauguració de l'escola (Fons de Cultura de la Generalitat) |
El primer
director de l'escola el Mestre Joan Desclós, el primer conserge en Salvador Artola i lògicament, es comptava amb un equip de bons professionals de l'enseyament que plens d'entusiasme es van van lliurar amb cos i ànima a la tasca que se'ls va encomanar.
Director, conserge i professorat |
Era el mes de
febrer i a Barcelona va caure una gran nevada, d'aquelles que fan època, recorda en Josep bas, antic alumne. Va ser un dia de festa,
moltes banderes, autoritats, la Guardia Urbana de gala.
Pocs dies
després l'escola s'omplia de nens i nenes dels barris principalment
de les Cases Barates, però també d' Horta, Santa Eulàlia i
Verdum.
Tots els
alumnes entre 1931 i 1939, parlen amb reverència de la seva escola,
Maria Teresa Giménes assenyala que “el millor record que tinc
és pensar en tots els bons mestres i professors que teníem i per
sobre de tot en el nostre director, el senyor Desclós, sempre
pendent de tot i de tothom,tant dels mestres com dels alumnes”.
Grup d'alumnes de l'escola gaudint d'un passeig pel Turó, al fons a la dreta es pot veure la masia de Can Peguera |
Nenes rebent classes a l'escola (fotos del llibre de Dora Serra) |
La
Guerra Civil va ser una prova dura per les nostres institucions
democràtiques novelles i febles com eren. El tancament de les
escoles religioses amb la mort violenta d'algun dels seus mestres va
fer que l'escola pública fes un gran serveis al país. Però la
postguerra fou la prova més difícil per als mestres molts dels
quals van ser depurats i trets de l'escola, traslladats o destituïts
o bé jubilats forçosos .
L'escola
nova va ser desmuntada en general i d'una manera especials la
catalana.
Tots
els nens i nenes dels anys trenta que van gaudir d'aquell magnífic
ensenyament, van pagar les conseqüències de la desfeta, quan encara
la seva formació no havia acabat i obviament era feble.
Lògicament, els nacionals van canviar el nom de l'escola que va ser rebatejada amb el
nom de Ramiro de Maeztu, escriptor de la generació del 98.
(1)
Estraperlo : la paraula estraperlo ha quedat
com a sinònim de martingala, intriga o negoci fraudulent
(2) Josep Goday i Casals (Mataró 1882 - Barcelona 1936). Fou un arquitecte catalá. llicenciat per l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1905-1909). Exercí els càrrecs d'arquitecte municipal de Barcelona i arquitecte en cap de la Comissió de Cultura. Entre entre 1917 i 1923 edificà els grups escolars de Baixeras, Lluís Vives, Pere Vila, Ramon Llull, Milà i Fontanals i Lluïsa Cura, i en 1931 el grup escolar Giner de los Ríos a Barcelona.
(3) Ramiro de Maeztu
y Whitney (Vitória 1975 - Madrid 1936),
fou un escriptor espanyol pertanyent a l'anomenada Generación del 98. De pare basc i mare anglesa (encara que
nascuda a Niça).
Estudià el batxillerat a Vitòria on va destacar en les
matemàtiques i la història, va passar part de la seva joventut a París i l'Havana
on va exercir diversos oficis.
- Fonts d'informació: el llibre de Dora Serra RECORDS D'ESCOLA, i records propis de la persona que escriu. Fotos de la inauguració Fons de Cultura de la Generalitat.Fotos pròpies.
9 comentaris:
..... estic alucinant i embadalit (hi ho dic molt seriosament), amb la sensibilitat.... bon gust... excelente documentacio (i memoerie... i memorie) i la tendresa amb que esta feta l'historia del teu blog del Ramiro de Maetzu.... mi has transportat a l'autentica infantessa.. i mi has portat a coneixer la vida tal i com era en aquell temps.... molt sincerament.... ¡¡¡ Bravo ¡¡¡ ..¡¡¡ Bravissimo ¡¡¡.... ¡¡ Brava ¡¡ Bravisima ¡¡ seu afectuosisim... en Joan Marc
Gràcies Joan Marc però qui s'ho mereix més és la Dora Serra que sense el seu llibre aquesta entrada no hagués estat més que un munt de records de la meva infantesa. Gràcies per tot el que em dius que m'ajuda a continuar divulgant el que jo aprenc dels altres.
Felicitats pèr el blog. Estic impressionat. Jo vaig anar al Ramiro de Maeztu, vaig fer tota l'EGB.
Felicitats per mantindre la memoria historica.
De res, a mi m'agrada aprendre el que no vaig poder aprende de nena i si vosaltres ho compartiu i us agrada, millor.
Hola. M´ha encantat descobrir aquest blog i especialment per aquesta entrada sobre la història de l´Escola Ramiro de Maeztu. Vaig anar-hi dels 6 al 14 anys (any 1966-1974). M´ha connectat directament amb la meva infància i adolescència. Records entranyables i amigues que he mantigut tota la meva vida, malgrat els càstics, les imposicions, la foto de Franco, les classes aburrides, els llibres grisos . . . Enhorabona per mantenir viva una etapa tan propera i tan llunyana del nostre pais i de les nostres vides. Ángeles
Paraules com les teves m'animen a continuar. Gràcies Àngels.
M'agradat moltissim aquests vídeo. Vaig estar 7 anys de mestra i tinc un meravellos
record. Llastima que van tancar i vaig tenir que anar a una altre escola. Gracies per compartir.
Per el que dius, la senyoreta Montserrat(jo la recordo alta, grosa, morena,malcarada), i altres cosas, potser varem ser companyes i tot. Jo guardo bon record de la señorita Rosa i de la crec profesora de pprimer o segon de comerç, i de las horas de menjador ��. Quan de temps!
Salut Carme! Gracies per l, escrit.
Ese fue mi colegio en los años 60 guardo muí Buenos recuerdos aunque todo era muy oscuro en esa época los profesores muy estrictos sobre todo la directora y don Pablo era una época muy diferente pero guardo muchos recuerdos fue una parte muy importante de mi infancia gracias por contar la historia del colegio donde aprendí parte de lo poco que se gracias de corazón
Publica un comentari a l'entrada