Em dic Joan, sóc el de
la dreta , el que està ajupit aguantant el nen petit, crec que en la
foto tenia 13 anys. Al cap de poc temps vaig passar a jugar a basquet
després una lesió (una “patada” a la boca que en va fer retirar
amb la cara mal parada).
L'equip del Casal a l'ny 1952 |
El Club de Futbol Casal, va començar en venir a viure al Guinardó el Sr. de Pinto (li deiem així perquè era d'un poble de Madrid que es deia PINTO) amb la dona i els seus tres fills, a buscar feina a Barcelona, per sort la va trobar ben aviat com representant del Flan Chino Mandarin (no sé si existeix ja aquesta marca). De moment van viure de rellogats sota el edifici del Casal a casa de la senyora Milagros amb el marit i els seus dos fills. Com es pot comprovar això del pisos patera no és un invent nou, ho porta la misèria.
Escut dibuixat per en Santi López |
Jugàvem a l'entrada del
Martinenc; de porteria dues pedres. On abans havien hagut barraques
va quedar un esplanada (ara està el pavello esportiu) i més enllà una pujada sense asfaltar que
duia a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, desprès venia el camp del Martinenc amb una altra rampa, aquesta asfaltada, que escara existeix que era l'entrada al camp des de l'avinguda, finalment continuaven
les barraques fins el que ara és carrer Cartagena.
Així doncs, allà
entrenàvem quan jo tenia uns vuit anys (ara en tinc 72), en Miquel
el meu germà, els fills del Sr. Pinto i algú altre. El meu germà
però ho va deixar aviat, encara no sé el perquè, i es va fer
escolta.
Durant un temps vàrem
jugar d'una manera informal contra nens de la parròquia, en Pere, en
Llibert, en Miquel Àngel i d'altres més que no en recordo el nom,
donat que ha passat ja molt temps. Recordo però, que els vàrem donar una
pallissa de por, no estaven acostumats a jugar a futbol i nosaltres
érem unes ratetes que no deixàvem una pilota per perduda. Aquest va ser el primer partit oficiós que varem jugar si la meva memòria no em traeix.
No ens vàrem poder
federar perquè no tenim ni un cèntim així que es van organitzar
unes rifes. En la primera que es va fer, si mal no recordo, el premi
consistia en “un joc de cafè” que ens va costar unes 25
pessetes de l'època. Segurament us preguntareu que hi pintava un joc de café en un camp de futbol quan el normal és que es rifés un pernil?, doncs mireu no tinc ni idea, però va ser així.
Amb el que es va guanyar comprarem els equips a Can Sibecas, al carrer Aribau, eren de ratlles vermelles i blanques com les samarretes de l'Atlètic de Bilbao.
Amb el que es va guanyar comprarem els equips a Can Sibecas, al carrer Aribau, eren de ratlles vermelles i blanques com les samarretes de l'Atlètic de Bilbao.
Desprès de diverses
rifes aconseguirem federar-nos i jo vaig haver de demanar
diners a la meva mare per fer-me un parell de fotos. Per poder-me fer
aquestes fotos vaig haver d'anar i tornar a peu al carrer Pelai,
amb els diners justos a la ma, com en patufet. Ara no deixem que els
nostres nanos vagin a la cantonada sols, com ha canviat tot plegat..
El club es va anar fent tan gran que començà a participar gent de més edat i és així com es va embolicar la troca, perquè mentre érem nosaltres anàvem fent però, així que hi va participar més personal els fums d'alguns els pujaren al cap i ens van escombrar de l'equip i allà acabà el nostre periple futbolístic.
No ho fèiem pas malament,
jugàvem a l'antic camp del Guinardó que estava al costat de les
cotxeres de Borbó. Van ser uns anys molt macos i es va formar un
grup de veritables amics.
Me'n recordo del porter
Gaitan. dels germans López, i del seu cosí Santiago, l'Ortiz, els
noms dels altres ja no els tinc presents.
Els fundadors de l'equip arribat un punt ho van deixar i sense el plus de la nostra
il·lusió, al cap de 6-7 anys de la seva fundació, l'equip del
Casal va desaparèixer.
El camp del Guinardó en un amistòs jugat anys desprès |
El camp del Guinardó F.C. va desaparéixer en 1973.
Relat de Joan Caldentey redactat per Carme Martín..
1 comentari:
Efectivamente Joan, hay muchas certezas en cuanto publicas, yo soy "Paquito" que jugaba de interior izquierdo, y tú de extremo, nos compenetramos muy bien, y recuerdo goles marcados por tí, que los tengo muy recientes aún en mi cabeza. El escudo fue dibujado por mi primo Santiago, dibujaba muy bien, y nos sentimos todos muy orgullosos del escudo y nuestros colores. Me alegro muchísimo saber de tí, y estos recuerdos nos devuelve a la infancia, dura; pero éramos muy felices. Supongo te acordarás del trofeo "FLAN CHINO EL MANDARIN", que salvo error jugamos en el Martinete y la copa la ganamos, y que conserva mi hermano Mariano. Yo, hoy a Enero 2024, tengo 82 años, soy del 41. Recuerdo también a Espigol, Capilla, mi primo Antonio, los Puig de la calle Varsovia. Etc. Un FUERTE abrazo a ti y a todos los del barrio de aquella época.
Publica un comentari a l'entrada