dimarts, 21 de març del 2017

DIARI DE GUERRA DE JOSEP MESTRES

Quan moren els pares, en buidar la casa familiar els fills solen trobar-se amb sorpreses que no esperaven . 
Entre les moltes amb les que en Pep fill va topar en destriar aquelles coses que pagava la pena guardar de la crema, hi havia un quadern o diari de guerra que narrava les peripècies del seu pare, el seu entorn i per suposat la ciutat de Barcelona, en aquells anys tumultuosos de la guerra civil, tot narrat des de la perspectiva d’un noi de divuit anys, amb bastant perícia i lògicament en castellà atès que durant l’època poca gent sabia escriure en català.

La meva intervenció es limita en traduir el text al català i eliminar aquells paràgrafs que no són de l’interès general. Només he narrat la seva experiència durant els primers tres mesos de 1938 per no allargar massa el text i el suficient per donar una idea de com es va viure entre la població civil el conflicte armat. Les seves paraules s’escriuen en cursiva, els números que comencen algun paràgrafs es corresponen als dies del mes..

Els habitants de Barcelona procuraven dins el que era possible fer una vida «normal» en mig de bombardejos i la manca de productes de primera necessitat.

En Josep Mestres d’entrada fa un resum dels successos dels mesos anteriors, des de l’esclat de la revolució el 19 de juliol fins el dia que comença a escriure el diari, a la fi de situar al lector.

El nostre protagonista va néixer en 1919 i va viure sempre al carrer Art del Guinardó.

Josep Mestres en l'època que va escriure el seu
Diari de Guerra, sobre 1938. Fons Mestres.



Carrer Art, autor desconegut. Fons Carme Martín


Narra en  Josep Mestres:


Des de la Revolució del 19 de juliol de 1936 fins desembre de 1937. Resum.

Abans del 19 de juliol de 1936 , s’escoltava el rumor que els moros de la guarnició de Melilla s’havien sublevat. També es parlava de Sevilla, Burgos i desprès Madrid i Barcelona.

A Barcelona la sublevació va anar de la manera següent: Els soldats van sortir de la caserna de Pedralbes cap a la Plaça Catalunya (també van haver casernes com les de la de Girona del Guinardó que també s’hi van sublevar), però en arribar a l’alçada de Consell de Cent es van trobar amb una forta resistència, per part del Sindicat de la CNT i membres de la FAI. Els soldats van lluitar però no en tanta proporció. La lluita més forta es va dur a terme davant de la Telefònica de la Plaça Catalunya om els Guàrdies d’Assalt es van defensar de les tropes sublevades. En l’hotel Colom, també es va establir una forta confrontació. Al final de la Rambla de Catalunya prop la cerveseria El oro del Rhïn , els partidaris de l’Estat Català van lluitar desesperadament, es van utilitzar barricades construïdes amb llambordes del carrer front del local en qüestió.
Sublevació del 19 Juliol de 1936,  Plaça Catalunya

La sublevació fou dominada en les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao, València i Málaga, en la resta del país va guanyar la part sublevada.

Els guerrillers van sortir en camions cap un front quan en realitat encara no existia com a tal i van arribar fins les mateixes portes de Saragossa però no van arribar a entrar pas a la ciutat.

L’entusiasme va ser enorme i totes les posicions es varen desbordar .

Com sigui que des d’alguna església es va disparar, el poble es va enardir i els més decidits van començar a cremar-les i no en van deixar cap en tota Barcelona. A Barcelona, Madrid, València i Màlaga els capellans van ser afusellats i per les carreteres es van trobar infinitat de cadàvers de dones (monges).

Es van establir patrulles que netejaren en pocs dies la reraguarda, però poc desprès van ser dissoltes.

En maig de 1937 hi va haver una convulsió intestina que dessagnar la CNT de tal manera que el govern es va ser substituït per un de molt més moderat d’esquerres presidit per en Companys. Aquesta segona lluita a Barcelona va tenir molta repercussió a l’estranger. Des d’aleshores se n’ha parlat molt sobre la unitat.

Desprès d’aquests fets, pocs en el front al·legaven pertànyer a la CNT, els de la UGT van veure la necessitat de crear un exèrcit regular i es creà mitjançant les quintes obligatòries.

L’exèrcit va aconseguir contenir als rebels però, entre febrer i maig una forta ofensiva ha fet trencar la resistència de l’exèrcit Popular regular que duia algunes campanyes victorioses.

Però aviat es va refer va continuar com sempre, bombardeigs , petits avançaments , combats oberts i guerres de trinxeres.



 
Llibre d’apunts


A la fi de guardar un record del que va ser la guerra que estem vivint he tingut la idea de fer el llibre d’apunts en el que aniré anotant tot el que em succeeixi a mi i més intensament a d’altres persones del meu voltant, sinó surto amb vida d’aquesta aventura, qui trobi aquest llibre pot afegir-ne un dies més i així no quedarà incomplert ja que al contrari faltarà l’ultim capítol sense cap dubte el més interessant de tots. 


Desembre de 1937

12. M’inscric en el camp d’instrucció premilitar.
13. Tot just començo a fer la instrucció en un camp que havia estat un Canòdrom (1)
23. Surt l’ordre que ens hem de comprar els nostres equips per anar a un camp d’instrucció fora de la ciutat.
25. No podem celebrar el Nadal donada l’escassetat d’aliments.
27. Terol ha caigut l’entusiasme és general.
31. Començo a estudiar per fer de xofer.


Canòdrom els any 30, foto Fons Marimon


Gener de 1938

Retall de la Vanguàrdia
1.Tot està nevat fa molt de fred. Barcelona està essent bombardejada, correus n’ha sortit afectat.

8 . Barcelona és bombardejada a les 6 de la tarda, a la part alta del Guinardó (2) han morts dos nens de 5 i 6 anys que eren germans.

9 . Bombardeig a les 6 de la tarda, ningú no en parla ja ens anem acostumant.

11 . Bombardeig a les 7 de la tarda, estic dins del cinema, he de tornar a casa al carrer Art a peu, els cotxes corren tocant els clàxons i els focus busquen en l’aire, la gent corre desesperada i plena de por, tot està fosc.
Els canons de la Rovira tronen i les granades esclaten en l’aire. Crec que l’afer ha estat força important. He sentit roncar diversos avions, corren rumors que ha estat prop dels canons i en la Caserna de la Guàrdia Civil (2).
Ens han donat una setmana de festa en el camp d’instrucció, el dia quinze ens tornem a incorporar.

Canons del Turó de la Rovira. Foto Branguli
15. Avui al matí s’han produït dues alarmes en l’interval de 45 minuts, estava a la Plaça Urquinaona durant la primera i en el carrer Marina durant la segona Sobre el pont de Marina no fa gaire ja va caure una bomba durant un bombardeig. Els canons antiaeris han donat una resposta contundent. Ja és de nit i desconec el perjudicis que han provocat. Es parla de tres aparells Savoia provinents de Palma de Mallorca.

16. Diumenge al matí, hi ha hagut dues alarmes

19. Un tremend bombardeig ha destruït els dipòsits del moll que s’han incendiat. En els tallers Elizalde també ha caigut una bomba de cinc-cents quilos, les han llençat al menys 12 dels avions. Es calcula que hi ha hagut cent cinquanta morts i dos-cents cinquanta ferits, jo em trobava prop del port i en quan ha sonat l’alarma he anat a veure que havia passat. Els bombers s’han fet un fart de treballar a la fi d’apagar l’incendi donat que el que cremava era en la seva majoria productes alimentaris procedents de trenta vaixells que els descarregaven al moll per desprès tornar a València.






Bombardeig nocturn al port. Foto de Brangulí feta des de casa seva

En el carrer es podien veure cavalls morts en mig d’un bassal de sang. Tot estava ple de pedres i arbres serrats per les metralles i una gran columna de fum s’elevava cap el cel . Les ambulàncies es feien sentir per tot arreu contínuament per tota la ciutat. Avui el dia ha estat horrorós, tot ha començat a les dotze del mig dia.


Foto Agustí Centelles

21. Avui el bombardeig ha començat a les 5 del matí, ja ni m’he mogut del llit, diuen que ha estat en l’Hospitalet. He sortit de casa a buscar llenya per cuinar al bosc de la font del Cuento.

22. Avui de nou bombardeig a les 5 del matí i al mig dia , les bateries del turo han repel·lit l’agressió.

23. Tornen a bombardejar a les cinc del matí, la gent està molt cansada i molts ja ni ens belluguen del llit de casa nostra. Els nostres avions han sortit al darrera i els agressors han fugit.
Diumenge vaig sortir a filmar una pel·lícula i em vaig assabentar que està prohibit filmar pels carrers

25. Avui he anar a instrucció pre-militar i ens han tornat a donar una setmana més de festa. A poc d’arribar a casa els canons han tronat sense donar cap avís les sirenes, segons sembla hi ha hagut víctimes atès que les sirenes de les ambulàncies no han deixat de sonar.

29. El Gobierno ha fet una proposició a Franco a la fi que no bombardegi les poblacions civils , que ells tampoc ho faran.

31 Diumenge Aquest matí dos bombardejos més, els antiaeris han disparat més de 500 vegades, el cel restava ple de petits núvol de les granades. Els quatre canons de la muntanya de davant de casa no han parat de disparar.

Febrer de 1938

1-.Els diaris es mostrem molt indignats per la resposta de Franco a la nota del Gobierno demanat que no es bombardegés a la població civil, es calcula que hi ha hagut 153 morts a la ciutat i 102 ferits més.

24. Ha sortit una ordres d’incorporació a files relacionada amb les lleves dels anys 1929 i 1940, jo sóc d’aquests últims i he de sortir cap el front.

26. Corren rumors que el dia 12 de maig sortirem cap el front.

Març de 1938

1. Avui he après una frase que no he d’oblidar «El covard mort mil vegades el valent només una». Els preparatius augmenten i estem segurs que partirem en pocs dies.
Des del tramvia he vist plorar un home, és de la quinta del 29 , deia que preferia suïcidar-se que anar-se’n al front.

4. Avui he vist a molts homes que anaven equipats, amb maletes, cascs d’acer i mantes, son els de la quinta del 29 que surten avui a la fi d’incorporar-se a la seva companyia.

5 . M’he anat a informar sobre el que he de fer per ingressar en l’aviació. Penso tirar una instància seguint el consell d’un amic «Tot menys anar a infanteria», ha dit, i jo me’l crec. Veurem que em crida primer el tren de l’exèrcit o l’aviació.
Semblava que avui no hi hauria bombardejos però a les 7 de la tarda sense avís previ de les sirenes, he sentit una detonació al lluny, desprès una altra, l’esparregueig d’una metralladora antiaèria i totes les llums s’han apagat. Aleshores es donava la circumstància que passava per davant d’un Ministeri, els que estaven de guàrdia ens han fet entrar a tots els qui estàvem al carrer, al menys 30 o 35 focus van creuar tot el cel, de tant el tan els detonant d’una metralladora o el retruny dels canons van arribar fins on estàvem nosaltres. Al cap de mitja hora de romandre dins el Ministeri, van acabar els bombardeigs i hem sortit amb les lampadetes que estaven disposades per casos com aquest, he sortit al carrer amb l’ànim d’anar a peu fins a casa, atès que els tramvies no circulaven.


Avions Savoia italians, amb base  a Mallorca

El Passeig de Gràcia, malgrat ser dels carrers més concorreguts estava vuit , ni un cotxe, ningú, només l’obscuritat més absoluta atès que els focus ja s’havien apagat, no sé quan temps portava caminant quan el merder ha començat de nou. Com que quan disparen els antiaeris és perillós anar pel carrer a causa de la metralla (al carrer Villar hi va caure metralla sobre una casa i va foradar de dalt abaix), he entrar en un bar en mig d’un soroll infernal de detonacions.

8. Ha sortit l’ordre d’incorporació a files de la quinta del 40, la meva. El districte IX que és al que pertanyo li toca el dia dotze.

9. Estic malalt crec que he enxampat la grip.

11 Segueixo al llit i sé que m’he de presentar demà en la Caserna del Passeig de Colom per al reclutament a les 8. No tinc por però tampoc estic content, això d’anar al front no em fa massa gràcia, no sóc pas gens aventurer.

12. No estic del tot bé però em llevo a les sis del matí a la fi de presentar-me a les 8 a la caserna. Pel camí he pogut saber, en ajuntar-me amb un grup de nois que també hi anava, que no hem de sortir cap el front de seguida i que hem d’anar de campament a Sant Cugat , «a engreixar-nos», ha dit un, atès que estaven força febles.

Tan aviat hem arribat , hi havia una cua llarga de nois de la nostra mateixa edat i ens hi hem afegit. A la fi hem entrat nosaltres, en el pati hi havia quatre taules en les que es feia l’allistament, mitjançant els fitxers dels camp d’instrucció, desprès de colar-me a la fi de guanyar temps , m’ha tocat a mi, m’han preguntat si tenia alguna cosa que al·legar i com un amic m’havia dit que digués que si, els he dit que tenia problemes amb la vista, des de petit que duc ulleres , m’han omplert un full de presumpte inútil i m’han enviat a una altra cua, desprès d’esperar un parell d’hores ens han dit que tornéssim a les quatre de la tarda i els que no eren inútils a les tres.

Quan he tornat a les quatre desprès de fer de nou una cua amb més de 60 persones al davant, m’han fet entrar en un despatx i assenyalant-me la pared , un cartell amb lletres de major a menor i les he anat anomenat fins on jo les veia. M’han tornat a donar un paper a la fi que anés als soterranis i allà m’han canviat el paper que duia per un altre que m’admetia com presumpte inútil, demà he d’anar a l’Hospital

14. he anat a l’Hospital m’han fet diverses proves i m’han demanat que torni dijous a la fi de recollir-ne el resultat.

15. En un diari que no és d’avui he llegit «Hace unos dias el buque enemigo Baleares ha sido hundido por una flotilla de destructores que le han lanzado un par de torpedos, entre la tripulación se cree que han habido unos 600 muertos, los supervivientes fueron recogidos por un buque inglés».

Foto realitzada pels pilots de l'aviació italiana

16 .- La població està molt desmoralitzada i tenen poca fe en el triomf. Els últims cops rebuts han dolgut molt, aquesta tarda he vist unes dones amb una pancarta que resava «VENCEREM» , l’han passejat pels carrer a la fi d’inculcar moral, una d’elles pujava a un lloc elevat i donava discursos, aquest espectacle ja l’he vist en diferents llocs. I també n¡he vist d’homes que demanaven que ens manifestèssim en favor dels Gobierno com a mostra de la nostra fe en el triomf, he pogur veure entre la gent que els escoltava algun somriure cínic, la majoria els escoltava escèpticament, tanmateix un transeünt s’ha permès dir-los feixistes i emboscats, que el que tenien que fer és anar al front i no col·laborar en desmoralitzar a la població civil.

17. Dijous, avui m’he presentat a la fi de saber el resultat de les proves, m’han destinat a serveis auxiliars avui a les 3 m’he d’incorporar.
En sortir de la Caserna quan estava prop de la Plaça Urquinaona he vist una gran fumerada prop de Montjuïc i de seguida el soroll d’explosions és ja el tercer bombardeig d’avui, el primer ha estat per la nit, el segons a tres quarts de vuit i ara aquest, són les deu i escaig. He anat cap el metro i he pogut veure una noia que tenia un atac de nervis, sembla que en pujar a casa seva se l’ha trobat destrossada. Un metge i dues persones més tractaven de calmar-las. Ara estic escrivint aprofitant l’alarma, són les dues i mitja i a les tres hauria d’estar a la meva destinació, doncs hauran d’esperar-me. Veurem com acabo el dia....

18. Alarma en el campament. Ara recordo que tot venint he vist els desperfectes últims en el Passeig de Gràcia, en l’Hotel Colom en la Plaça Catalunya, en el carrer de l’Hospital i del Carme, en el carrer de Provença i en la plaça de la Universitat.
Desprès de l’esmorzar hem anat a aprendre el maneig dels fusell i altre cop un bombardeig. Quan anava a dinar una altra alarma, he pogut veure els avions i el caces que han sortir en la seva persecució, per fi ens han pogut donar el menjar, arròs, cigrons i carn tot barrejat,. A les tres hi ha hagut una alarma més. Tot plegat ha estat molt molest i angoixant. La ràdio del campament parla d’un nombrós número de víctimes més de mil, durant els últims bombardeigs....


El quadern acaba a mitjans de Juliol de 1938, en Josep escrivia aquestes notes quan tenia tot just 18 anys, en acabar la guerra encara va haver de fer la mili, 









1) Canòdrom del Guinardó.
2) La de Navas de Tolosa, o la del Pag. Maragall fidel a la República?.





divendres, 24 de febrer del 2017

Casa regal de la revista LA ILUSTRACION OBRERA.

En el Guinardó de principis de segle moltes persones del que ara es diu classe mitja i menestrals es van traslladar les seves residències al Guinardó, bé fos per passar-hi els caps de setmana i vacances com per anar-se’n a viure atès que era un barri nou que estava prop del centre de la ciutat i la zona on estava situada acabava de ser annexionada a la capital.

Aquest va ser el cas del sr. Josep Masgrau i Planas que va adquirir un terrenys en l’aleshores carrer Dos Rius, bastant a prop de la Torre dels Pardals que encara no s’havia convertit en la casa modernista de referència que va ser més tard, propietat encara de Josep Maria Valls. El nom que va rebre la casa va ser Villa Victòria.

Mapa de situació de 1907

Des de la seva torre es podia divisar, tota la plana fins Sant Andreu, el poble nou fins a la costa; eren els primers anys del segle XX, segurament cap a 1900-1904. La contrada es començava a omplir de cases baixes amb els seus jardinets i horts, Danvat l’edifici del sr. Masgrau, un cop passat el carrer Dos Rius,  es podien admirar grans extensions de vinyes i alguna casa pairal com la de Can Vindró.


Vista del Guinardó des de villa Victòria, vinyes i a la dreta la casa pairal del Mas Vintró. (par d'una de les fotos de La Ilustración Obrera)

Una mica més amunt, la Quinta Paquita, a l’altra banda del carrer de l’Aguila (ara Llobet i Vall-llossera), una granja bastant gran que ocupava tot el triangle que formaven els carrers Dos Rius-Amílcar-de l’Aguila, on es criaven i venien animals de granja, fruites i verdures per a la població dels voltants.  Ara en el mateix lloc hi ha un gran bloc de pisos que fa molts anys eren de color blau i que ara llueixen en color groc i vermell.


en primer terme els terrenys de la quinta Paquita en els anys 50. Foto de J. Miro

Paret exterior i una part de la casa en el carrer de l'Aguila/Valls/Llobet
 i Vall-llossera. Va anar canviant de nom

Aleshores no hi havia tendes i els habitants del nou barri havien de baixar fins el Camp de l’Arpa / Clot per anar a comprar i, fins i tot, el pa el pujaven en tartana des d’Horta. La casa doncs,  no tenia massa veïns, regnava solitària entre la granja indicada i la Torre dels Pardals, les comunicacions amb el centre de la ciutat es feien per la carretera d’Horta recent oberta, per la que feia poc circulava el tramvia elèctric que anava fins a Horta.


En la foto Villa Victòria i al fons la Torre dels Pardals 1904 (La Ilustración Obrera) BNE

Revista La Ilustración Obrera
Josep Masgrau i Planas era un conegut editor d’idees republicanes membre de l’Associació Literària i Artística de Barcelona a la que va accedir en 1894 que publicava revistes com La Ilustración Obrera i El Mundo Científico. Era conegut entre els intel·lectuals de l’epòca, i mantenia un gran interès social per aconseguir millorar el nivell de preparació i coneixement de la classe obrera.

Era un home poc donat a sortir en els mitjans de comunicació i ser objecte d’atenció, com es va poder comprovar el dia en que es va col.locar la primera pedra de la casa que es sortejava que, malgrat celebrar-se l’acte a casa seva i d’intervenir molts oradors, ell va declinar fer-ho i va ser el director de les indicades publicacions Sr. Angel Alcalde qui en el seu nom va donar les gràcies als presents. Per altra banda, ha estat impossible aconseguir-ne cap imatge de la seva persona.

La Ilustración Obrera va publicar un total de 73 números que es venien a deu cèntims l’exemplar i sortia cada setmana entre els anys 1904 i principis de 1906 i era tot un referent en determinats cercles del que ara denominaríem intel·lectuals conscienciats, en la que hi van col·laborar escriptors tan coneguts com Miguel de Unamuno.


Les idees democràtiques i igualitàries de la revista concordaven plenament en aquell moment amb les de l’il·lustre escriptor espanyol qui s’interessava per aconseguir que la instrucció arribés a les classes més desfavorides de la societat i que fos popular i laica, a la fi de situar al país al nivell de la resta de països europeus.


Publicado 21.3.1904

A principis de segle, algunes publicacions a la fi d’aconseguir nous subscriptors, van sortejar una casa entre els seus lectors i subscriptors, normalment estava situada a les afores del centre. Aquesta pràctica també la va dur a terme la revista La Ilustración Obrera que es venia setmanalment en la que s’incloïa un cupó amb un número determinat per entrar en el sorteig de la indicada casa. La revista La Il.lustració Obrera era plena de bona i interessant informació ben fruitada de figures, dibuixos i fotografies, en relació als temes que es tocaven.

Plana de la revista sense el cupó

El sorteig de la casa i la col·locació de la primera pedra es va publicar en molts els diaris de l’època i es va organitzar una festa d’inauguració de l’inici de les obres en la casa del sr. Masgrau, les fotos de la qual es van publicar en un dels números de la revista La Ilustración Obrera, realitzades pel fotògraf de la publicació sr. Rodríguez .

Com el Sr. Masgrau a més de la seva casa era propietari del terreny del costat, el fa oferir (6000 pams quadrats) per construir la casa en qüestió, el plànols els va fer Anselmo Calvet, sobre els que van haver alguns canvis en la façana. Com la casa estava en plena muntanya era escalonada, com moltes de l’indret, en la planta baixa hi havia, el pati d’entrada el menjador i la cuina, i en el pis de d’alt la part més íntima, habitacions, sala i en la part del darrera un hort.


Plànols de la casa- 






















La primera pedra es va col·locar el 21 de maig de 1904 i l’acte el va presidir el Rector de la Universitat de Barcelona Dr. Rafael  Rodríguez Méndez  i hi van assistir nombrosa representació de centres obrers i republicans de la capital. L’honor de col·locar la primera pedra es va fer per sorteig entre els nens que havien tret millor nota en diversos ateneus  i va ser el noi Vicente Alfonso de l’Ateneo Obrer de Sant Andreu en qui va recaure tal mereixement.


El notari dona fe de cessió del terreny. Al fons a l'esquerra el Mas Guinardó, a la dreta la paret
 de la Quinta Paquita. Foto de La Ilustración Obrera, Digitalitzades per la Biblioteca Nacional d'España.-
El públic assistent en l'interior de Villa Victòria. BNE

El sorteig que anava lligat amb el número que sortís guanyador en la loteria Nacional d’España del mateix dia 21 de maig, que va ser el 22.202 i el va guanyar una dona que vivia al carrer Hospital de nom Maria Martori Sirvent. Desconeixem si hi va anar a viure mai o si simplement la va llogar el que si hem averiguat és que en el 20 d'agost de 1918 aquesta casa aleshores propietat de Francisca Graells  Puigrodon, la va vendre a Valentí Escardívol Soler, i que de 1935-1940 hi vivia la família Casals-Alsina com a llogueters.



La torre un cop acabada ostentava un gravat a dalt de tot (la façana s'havia modificat en relació als plànols originals) on s'indica que la casa va ser regalada pels propietaris de la revista MUNDO CIENTÍFICO, no sabem el motiu pel qual no apareix el nom de la revista que va iniciar l'event LA ILUSTRACION OBRERA, igual ja no s'editava.


El Sr. Valentí Escardívol Soler, va fer canviar el nom que figurava dalt de la torre i la va rebatejar amb el nom de Chalet Valentina .


L'difici del mig és la casa de la que estem parlant en una foto de
 1940. Foto Montserrat Bayot Escardívol

A dalt es llegeix clarament
chalet Valentina

La casa en la dècada dels seixanta encara existia encara que retallat el jardi de davant per l'ampliació de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, més tard va ser comprada juntament amb una altra que hi havia al costat i que ja no era la casa del sr. Masgrau, per ampliar els Laboratoris del Dr. Esteve.




Fonts informatives:

  • Fotos de la Publicació del anunci de la Casa aportades per  Josep Llorens. 
  • Coneixement de l'existencia de les fotos de la inauguració a partir d'un reportatge de Maria José González, així com la informació del nom de  l'afortunada persona a la que li va torcar la casa.    
  • Les fotos utilitzades per a la ilustració del text,de la Bibliteca Nacional de  España.   
  • La nota d'Unamuno prové del Llibre "Miguel de Unamuno desconocido de l'escriptor" de l'escriptor Manuel María Urrútia . 
  • Retalls de diari de La Vanguardia.
  • Gràcies a tots ells, la localització de la casa ha estat una tasca comunitària, com tot bon treball.    
  • Foto de ls cases família Bayot Escardívol                                   

dissabte, 4 de febrer del 2017

DECONSTRUÏNT EL MAS GUINARDÓ

Què fan els nostres polítics quan diuen protegir el nostre patrimoni històric?.

La majoria de vegades,  (només cal mirar Can Mariner o Can Fargues), el que fan és deconstruir més que no pas reconstruir i/o rehabilitar,  en nom de la futura utilitat pràctica  de l'edifici.

L'exemple més clar la dóna l'actuació de l'ultim Ajuntament socialista respecte el Mas Guinardó, observeu les fotografies, que són magnífiques,  i fàcilment  constatem que és el  finalment van conservar d'aquest edifici, pràcticament res. Ohhh és que estava en molt mal estat no havia més remei que fer-ho, contesten quan els ho tires en cara.

Es van menjar tota l'ala esquerra del casalot en rebaixar el terreny més de dos metres (ala que van haver de reconstuir més tard), va desaparèixer tota la distribució interior de l'edifici i la totalitat de la part del darrera així com i un extrem dels  seus fonaments.

Quan van aplanar els voltants del Mas Guinardó per procedir-ne a la que s’anomenà rehabilitació, quedà només com testimoni de la seva època modernista tres o quatre parets exteriors i amb prou feines una paret i mitja de l’antic mas.  "Van trobar en tallar el terreny el que eren els seus fonaments, una sitja, un pou i una mena de cova, com d’una mina d’aigua amb algunes inscripcions gravades. Tot això va ser degudament documentat i catalogat pels arqueòlegs, però ho van tornar a tapar. (recollit en el llibre Barcelona subterrània de Mireia Valls)". Què en saben els guinardorencs d'aquests troballes i del seu possible valor, res.

Personalment d'aquestes descobertes no en sabia pas res fins que vaig llegir aquest llibre, suposem que el que es cita és cert  però, què es va trobar en realitat en l'ànima del Mas Guinardó i que es va destruir  del que hi havia sota, en aras de l'optimització màxima de l'espai amb el que es comptava. Algú del departament d'arqueologia  ens ho pot dir?.

Hi ha moltes maneres de fer les coses. Que el mas s'havia de rehabilitar, evidentment però , conservant fins a l'extrem el seu esperit i la seva història. A la part del darrera de l'edifici hi havia prou espai per fer l'hotel d'entitats, i es van gastar un munt d'euros provinents de fons europeus, calia, tanta despesa, tant moviment de terres?, crec sincerament que no i com nosaltres d'altres persones del Guinardó.

En fi, des del carrer el veïnat no prenia consciència del que passava allà dins, però quan veus aquestes fotografies, fetes des del terrat d'una de les cases del voltant, t'adones del que signifiquen algunes actuacions municipals,  les destroces originades i  et venen ganes de dir, no si-us-plau, no toqueu res, millor s'ho queda un particular i en fa un restaurant tipus Can Cortada, que ha conservat tot el que d'interessant tenia l'edifici i pots contemplau-ho si demanes permís al responsable del local, això si, que sigui entre serveis sinó impossible.  

Senyors de l'Ajuntament així no, no ens agraden aquesta mena de rehabilitacions.


Fotos originals de Juanjo Fernández menys l'ultima de C. Martín
                               

dimarts, 10 de gener del 2017

Ca n'Abelló - CAN GINESTA- Barri de Can Quintana


Les cases van canviant de nom conforme apareixen nous propietaris. La que vaig conèixer de petita com can Ginesta, a principis del segle XX pertanyia  era Josep Abelló Camps,  fill del poble d’Arenys de Mar, poc més hem pogut esbrinar respecte de la seva família Abelló.

D’estil modernista, segurament es va construir cap a finals de la primera dècada del segle XX, segons hem pogut deduir per les fotografies que s’han pogut aconseguir, que no són moltes.



La casa de l'esquerra era Can Ginesta . La foto és de la la primera dècada del segle XX,   del fons Felip Capdevila, que ha estat acolorida per C. Martín.
        

L'any 1950, segons explica la seva filla Maria Dolors, Pere Ginesta Barlet compra  l'edifici i la finca, al sr. Abelló, d'ella són les fotos que seguidament es reprodueixen: 


Fotos de M. Dolors Ginesta 

Era una torre de mitjana grandària de planta baixa, primer pis i terrat amb una miranda, la façana frontal de la qual acabava per la part de dalt  mitjançant una  forma ondulada més alta cap el centre.   De imatge general quadrada, de formes harmonioses i  finestres emmarcades d’un color més clar que el de les parets de la  casa, en el primer pis disposava d’una tribuna coberta de cinc finestrals, model de balconada molt comuna en les cases modernistes de l'època, que reposava sobre la porta d’entrada, estem intentant averiguar qui va ser l'arquitecte que la va projectar.

En la seva part posterior, el primer pis acabava en una gran terrassa, que posteriorment es va cobrir i la casa es va ampliar, que donava a l’est i al jardí del darrera.



La casa per la part del darrera


Foto del cobriment de la terrassa. Foto D. Ginesta

Des de la part del darrera hi havia una vista privilegida del Turó de la Peira, donat que entre la torre i el turó no hi havia obstàcles que impedissin la vista.



Fotos de M. D. Ginesta 
Foto M.D. Ginesta






















Als titulars de les torres els agradava separar el carrer de la porta d’entrada a l’edifici mitjançant reixes i portes de ferro forjat que permetia als vianants contemplar tant la casa com els seus jardins. La gent del barri caminava pels seus carrers i admirava aquestes cases i els seus ornaments, ara mateix aquest costum ja s’ha perdut, tots el jardins es tanquen a clau i forrellat per tota persona aliena a la casa, és una pena.






Els propietaris de la casa en els anys 50 els senyors Ginesta, disposaven d’un gran terreny que en part destinaven a hort, van presentar davant l’Ajuntament un projecte que retallava en gran manera aquests terrenys, en el que volien construir un cinema, oi que sona estrany pel lloc?, doncs si un cinema.



Buscant informació sobre la casa es van trobar els plànols presentats a la fi d’aconseguir permís per fer-lo realitat. Segons el projecte de març de 1957 firmat per l’arquitecte Pedro Ricart Biot, es pretenia tancar la part que donava a Feliu i Codina i la part d’Hedilla mitjançant una paret baixa amb un reixat, segons és de veure en la reproducció de sota.










Plànols de l'Arxiu Municipal de Barcelona
                                       

La façana principal del cinema en qüestió es situaria en la part del C. Hedilla i tindria més o menys aquest aspecte


Plànols de les façanes del projecte de Cinema  del c. Feliu i Codina/Hedilla, del Museu Municipal de Barcelona.


Desconeixen el motiu pel qual finalment el projecte no es va fer realitat, el que si sabem per una fotografia de 1962 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, que en el seu lloc es va construir un garatge-parking, que avui en dia encara dona servei i pertany a la mateixa família, no així la part de la torre que en 1972 va ser derruïda i en el seu lloc es va construir un gran edifici de pisos.


Foto de l'Institut Cartogràfic de Catalunya de 1962.

Edificis actuals en els terrenys de Can Ginesta. Foto Google

                                                                        
 
 






dissabte, 24 de desembre del 2016

UN LLARGUÍSSIM 1938, primera part


Records de Raquel Piquer Alsina , vida en el barri del Guinardó durant la Guerra Civil.

Raquel Piquer en l'actualitat
(Torreta de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat  any 1934,


Recreació C. Martín





Encamellada sobre el seu tricicle i sense creuar el llindar de la porta del menjador, contemplava fascinada a la seva tia Rosina asseguda en el balancí, en davant i en darrera, en davant i en darrera, els ulls grans oberts i sense dir res des de que feia uns dies havia arribat aquell telegrama del Ministerio de la Guerra informant-nos-en que l'Arnau havia mort en l'Hospital de Girona.

No s'aixecava per a res, ni per a menjar, ni per a beure, ni per a fer caca o pipi i la gent gran deia que tampoc dormia, ella això no ho sabia perquè quan la seva mare arribava per la nit la posava al llit.

Tots els amics passaven per allà al menys un cop al dia, al principi dient coses sobre l'Arnau, però tots estaven tan preocupats per la tieta que va arribar un moment que de ell no en parlaven pas, tothom sortia al jardí per parlar d'ella, deien que podia morir-se.

El Doctor Gratacós venia un parell de cops al dia, l'auscultava, li prenia els pols, li mirava els ulls però ella continuava sense moure's, no deia res, sols es balancejava.
Dr. Gratacós metge del barri

Sempre que podia s'escapava per mirar-la però, quan algú dels grans la trobava allà palplantada la tornava a enviar al jardí a jugar amb el seu tricicle, que és única cosa que podia fer aquells dies. Les hores estaven marcades pels veïns quan anaven a les seves cases o al treball i aleshores li donaven de menjar.

Es colava en mig de les cames de les persones grans amb el seu tricicle entre les cames, mentre discutien dempeus en el jardí, escoltant tot el que deien i ells ni s'adonaven, com la seva tia Rosina, però diferent.

Arnau, a poc de celebrar que ella feia quatre anys, ell en feia divuit, entrava en quintes i l'enviaven al front amb la lleva del biberó. Abans d'anar-se'n li havia ensenyat la cançó del seu batalló.



Aunque venga la aviación
Va delante el batallón
De la quinta del biberón.

A mi me gustan los de asalto
Por lo valientes que son
Se reunen tres o cuatro
Para matar un ratón.


En José era de asalto.

Tan sols feia dos mesos deien, no havia tingut pas temps d'entrar en combat ,  havia mort del tifus a Girona.

Composició C. Martín.
I allà estava la seva tia, en el balancí i Arnau darrera seu, amb l'uniforme que li anava gran, se li veia com a través de la boira, es va inclinar sobre la tieta i li va dir:

  • No estiguis trista mare ¿per què estàs trista?, jo estic be, no estigues trista que a mi em fa mal.

Va mirar la seva tia, va deixar de balancejar-se, va parpellejar, va emetre un sospir i posant-se dempeus va mirar el seu rellotge, es va ajustar el davantal que duia posat i se'n va anar cap a la cuina. L'Arnau se n'havia anat, així que abans no la veiessin altra cop, va donar mitja volta i se'n va anar a pedalejar al jardí.

Mirà, entre els veïns estaven en Pasqualet i l'Eduard Señan, sempre junts i que aquells dies tampoc no li feien cas i això que sempre jugaven molt amb ella. L'Eduard ja no tenia perquè anar a la guerra, havia perdut el seu braç esquerre la qual cosa era tota una broma per a ell quan li deien:

  • Quina sort que no hagis perdut el dret!

L'Eduard era esquerrà i es reia de les bones intencions de la gent.

En Pasqualet tampoc no hi havia anat donar que era curt de talla, estava en el Ministeri de la Guerra i era qui intentava treure una partida de defunció del seu pare a la fi que la mare pogués cobrar la pensió de viudedat.


De sobte la cosina Ester que havia entrat a casa en aquell moment va dir alguna cosa i tots van anar entrant, sortien de seguida, de puntes i sense dir res, pujaven l'escala cap el carrer i se n'anaven . El seu oncle Perico i l'Ester es van quedar a dins, així que tot el jardí va quedar per a ella sola i va decidir fer pastetes de fang.


Al menys tenia les seves nines retallables, li agradava molt la Betty Boo, més que no pas la Shirley Temple i les casetes retallables a les que només havia de doblegar per a enganxar-les i de tant en tant l'Ester que sempre necessitava collars i polseres noves, li deixava la seva caixa de lluentons, conques de vidre, fusta i atzabeja, a la fi li en fes de noves, deia que li agradaven molt, era divertit combinar les formes i els colors i no entenia perquè s'admiraven tant del que feia, però callava donat que d'aquesta manera la deixaven fer i si hagués dit alguna cosa vet a saber que hagués passat, hom no es pot refiar de les persones grans.

Però de tant en tant l'Ester es cansava d'ella i la duia a l'escola de la plaça Catalana (Apel·les Mestres, els locals del convent*). Allà s'avorria molt, doncs no hi havia nenes de la seva edat (cinc anys) totes estaven en les seves classes aprenent coses i quan les mestres no sabien que fer amb ella, li deien que sortís al balcó per veure passar a la gent i per aquell carrer ( Valls avui dia Llobet i Vall-llossera), no hi passava mai ningú. Així que de tant en tant li donava un disgust a l'Ester dient-li que no hi volia anar, com aquell dia que repartien xocolata i ella es va negar a anar-hi. l'Ester estava desesperada, volia la xocolata i no va haver manera humana de convèncer-la, i d'aquesta manera igual s'adonava que allà s'ho passava malament, l'Ester però era una beneita, va decidir que la meva enrabiada era una cosa de nena mimada.

Raquel Piquer . foto escola Apel.·les Mestres. Fons Piquer

Amb l'Arnau era diferent, es divertien com bojos, l'asseia sobre el manillar de la seva bicicleta i feien llargues i perilloses carreres, jugaven a indis, als dos els hi agradaven els indis i per les nits desprès de sopar, ell s'asseia al piano i tocava i cantava jazz en anglès, com en les pel·lícules, ella es feia un cabdell en el balancí i mentre tocava l'Arnau es girava cap on ella estava cantant-li no tan sols el que a ell li agradava sinó el que ella li demanava perquè eren les seves predilectes i així es quedava dormida i sabia que era ell qui la duia en braços i la colgava sobre el seu llit.


Raquel Piquer Alsina i els seus pares i amics,
en la seva casa del carrer Fresser sa. Fons Piquer.


Era millor que el seu pare, al que li deien Paco, perquè així el nomenava la seva mare. El seu pare també jugava amb ella però es notava que no es divertia, la feia jugar però en realitat estava absent, mai no estava amb ella, mai no el sentia a prop, com aquell dia de l'oca de cartró.

L'oca era la seva joguina favorita a casa dels avis, a on anaven tots els diumenges a menjar, l'oca estava sobre una fusta amb rodes i se la feia córrer tirant d'un cordill. A l'oca se li havia fet un forat just a prop de la fusta i dins s'ha fet un niu de escarbats, i així que ella la feia córrer sobre l'empedrat del carrer Sant Vicenç i mentre corria amb l'oca, els escarbats esverats anaven sortint sobre la marxa i un dia el pare ho va veure, primer va intentar buidar l'oca, però hi havia un munt d'escarbats, va asseure-la sobre els seus genolls i li va dir que escarbats eren dolents i que duien moltes malalties, que .... era millor cremar l'oca ja que de segur estava plena d'ous i mai no aconseguirien que no en quedés cap de viu, ella es va deixar convèncer, van fer un foc en mig del carrer i van cremar l'oca.

Paco Piquer, el pare
Però el seu pare, el seu pare no es va adonar que feia veure que n'estava d'acord, com tampoc es va adonar que el que era divertit de veritat de l'oca eren els escarbats, com persona gran que era es va quedar molt satisfet pensant que havia guanyat, així que tampoc s'adonà de la poca gràcia que li feia veure que mentre l'oca cremava saltaven els escarbats que quedaven socarrimats pel foc.

Però l'Arnau i el seu pare se'n van anar a la guerra i cap dels dos no va tornar.

No sabia que havia passat amb el seu pare, desaparegut li havia dit el seu oncle Ricard, només sabia que quan se li va acabar el permís i la mare per la nit va sortir a acomiadar-lo al replà de l'escala, sota aquella bombeta grogosa i ella mig amagada darrera les faldilles de la seva mare, també va sortir la veïna del costat a dir-li adéu i quan va sentir que la porta del carrer es tancava, la seva mare va dir,


- No sé Pepita, tinc el pressentiment que no el tornaré a veure. I desgraciadament així va ser.






















La meva mare havia de treballar, la seva tia Rosina amb l'Arnau mort, en Carles que havia perdut una cama i dos fills petits, ja tenia prou feina pobre. L'Ester es preocupava d'ella a estones i la seva mare no la volia deixar a casa dels avis perquè el carrer Sant Vicenç (al Raval) era una zona perillosa per culpa dels bombardeigs. Així fou que el seu oncle Nilo que pertanyia a la Junta de la Santa Infància, dels suïssos, va trobar una plaça per a la nena en una colònia permanent a Sant Llorenç de Munt.

Rquel  Alsina, la mare
Tothom estava molt preocupat perquè mai s'havia separat de la família i només tenia quatre anys, seria la més petita els altres nanos tenien entre vuit i deu anys, les mestres van dir que se n'ocuparien personalment però, tots temien que plorés, que no s'adaptés pas, de que els fes la vida impossible vaja, però ella amb tot el que passava al seu voltant sabia que havia de ser així i no s'amoïnava pas.

Asseguda al costat de la finestreta veia a la seva mare esperant que arranqués l'autobús per dir-li adéu, però un senyor que tenia assegut al seu darrera i que acompanyava a la seva filla va començar-li a parlar, així quan es va adonar l'autobús ja havia arrancat.

El viatge va ser molt emocionant, li agradava mirar els camps, el arbres, els pobles per on passaven però el que més li va agradar, va ser l'últim tram quan ja pujaven la muntanya. L'autobús era quasi més gran que el camí i les rodes del costat de la seva finestreta feien l'efecte que volaven per sobre del barranc en comptes de tocar terra.

Quan van arribar hi havia un embolic enorme, la casa era gran com un castell i tothom maldava per aconseguir el llit que els havien assignat, amb els llençols i les mantes sobre el braç. A ella li havien dit que no es mogués pas del saló on havien encès una gran xemeneia, també hi eren allà els pares que havien pogut acompanyar als seus fills, les monitores anaven d'un lloc a un altre i el soroll anava en augment. Es va dedicar a explorar, explorar era un dels seus jocs predilectes amb l'Arnau, va trobar un piano, era un piano estrany, tenia un forat al mig i dintre es veia un cilindre ple de pues, una de les monitores que passaven li va preguntar si el volia escoltar i va prémer un botó. El cilindre va començar a rodar, les tecles pujaven i baixaven soles i sonava la música sense que ningú no la toqués.

D'aquesta manera es va poder distreure fins que els pares se'n van anar i els nens van ser portats a un menjador enorme que també tenia una xemeneia encesa. Els van dir que per ser el primer dia soparien d'hora i s'anirien al llit aviat donat que tothom estava molt cansat del viatge, de tota manera la casa no disposava de llum elèctrica i quan es feia de nit es podien veure pel foc i les espelmes que s'encenien. Només hi havia llarguíssimes taules i s'asseien en bancs, ningú no els va dir on s'havien de seure i cadascú ho va fer on va voler i ella com era tan petita sempre cabia en qualsevol forat que quedava entre dos dels nens.

Colònies durant la Guerra Civil

Quasi no li parlaven perquè la consideraven massa petita però no li importava pas, havia un munt de coses noves que mirar, aquella casa era com un castell de conte, tot tan gran i sense quasi llum i molta gent a la que observar, els nens i les nenes, les monitores i el director, ja havia escollit un parell de nenes que li van semblar interessants i amb les que podia fer amistat, se les va enginyar per encabir-se entre les dues a l'hora de sopar, ja van protestar ja per haver-les separat però sabia que al final es farien amigues.

I va arribar l'hora d'anar a dormir, ja li havien assignat el lloc, al final una de les monitores la va agafar i li va dir que com era la més petita en lloc de dormir en la sala on dormien totes, li havien donat una habitació per a ella tota sola, la seva mare els havia dit que a casa seva tenia la seva pròpia cambra, a la llum de l'espelma tot prenia una grandària especial, com la resta de la casa. El llit era enorme amb baldaquí que estava en mig de l'habitació, la monitora li va deixar un orinal en un racó i li va preguntar si dormia amb la llum encesa i ella va respondre que no, així que deixà la porta mig oberta a través de la qual es filtrava la llum dels llantions d'un dels dormitoris comuns, la va acotxar i es va endur l'espelma

El llit era tou i s'estava bé però no podia dormir, eren moltes les emocions i a més estava acostumada a que li cantessin alguna cosa mentre s'adormia, però es va estar quieta, escoltant les veus baixes dels infants del dormitori comú. Mica a mica les veus es van anar apagant i sentia respirar als que dormien.

Desprès del que li va assemblar molta estona, tenia ganes d'anar a fer pipí i amb la llum que entrava per la porta va anar fins el racó on estava l'orinal però en voler tornar al llit es va desorientar en adonar-se que no veia res de res, la llum estava a les seves espatlles, no podia resseguir la paret donat que el llit estava en mig de l'habitació, ho va intentar un munt de vegades, movent-se en l'obscuritat amb els braços i les mans cap endavant, però no trobava pas el llit.

Els peus se li estaven quedant freds, tota ella ja estava plena de fred, així que es va girar cap a la llum que era la porta i va sortir esperant trobar alguna monitora que l'acompanyés fins el llit Va creuar fileres de llits on dormien la resta de nens i nenes fins que la veu d'una de les nenes que pensava que podia ser amiga seva, li va preguntar en veu baixa cap on anava, i ella també li va respondre en veu baixa que buscava la monitora i la nena en veu baixa va començar a cridar – Senyoreta, senyoreta!

A la fi la van tornar al llit i al dia següent van decidir fer-li un lloc en el dormitori comú. I així van anar passant els dies . Els diumenges pujava la seva mare a visitar-la i tenia un munt de coses per exlicar-li , sobre les excursions, les plantes i pedres que recollien, les altres nenes i nens, el piano que sonava sol, els dibuixos que feia. A vegades pujava en Pasqualet o algun Caldentey, Señan i tanmateix en Rius.

El que no explicava a la seva mare és que la sopa de la nit estava plena de bitxos negres cuits i que per aquesta raó no seia mai en el mateix lloc a la taula, perquè no se la menjava i dissimuladament cullerada a cullerada la llençava sota la taula , no entenia pas com els altres no veien aquells bitxos tan negres entre la sopa de galets tan blanca. Tampoc no li explicava que desprès de sopar el director els explicava llarguíssims i avorrits contes, sempre els mateixos i que tothom acabava a quatre potes darrera el director tot dient beee, beee i que quan ella arribava a un racó de la xemeneia que quedava a les fosques, s'escorria ràpidament i s'amagava allà fins que el joc finalitzava.

Ni tampoc li va explicar que anava restrenyida la posaven asseguda sobre l'orinal ple d'aigua calenta a un extrem de la comuna, on hi havia una finestra sense vidres i on feia molt fred; però a ella no li importava pas, li deixaven joguines a la fi que s'entretingués i a més des de la finestra es veia La Mola amb els seus arbres i ocells. I així va seguir fins que un dia va agafar febre i se li van inflar els peus que ni les sabatilles de les senyoretes li anaven bé.

No havia telèfon, van haver de baixar al poble a la fi de trucar un metge que va arribar per set la nit. Era una metgessa de nom Vidal Bordas, va pujar en un enorme Hispano-Suissa que conduïa un xofer. Va dir que estava molt malament, febres reumàtiques així que la van embolicar amb una manta i la van traslladar dins del cotxe, amb febre, el calor del cotxe i poc enllumenat, l'obscuritat de fora , aquell vidre que podia córrer i que ens separava del xofer, va ser un viatge agradable fins l'hospital infantil de l'escola dels espies, suposo que hi havia una escola d'espies en alguna torre del costat . Sense telèfons ningú no va avisar a la seva mare del trasllat, així que quan va pujar a Sant Llorenç de Munt, com cada diumenge i es va trobar amb que la nena no estava allà.


Seguirà.....














Notes de Raquel Piquer, i reculls dels seus records, traduït al català per Carme Martín. Foto del grup de la família Piquer-Alsina, Fons de Raquel Piquer