LLOCS RELLEVANTS DURANT LA GUERRA CIVIL AL GUINARDÓ

El present post completa el publicat fa un temps sobre el primer dies de guerra al barri del Guinardó, al que podeu accedir mitjançant el link de sota:

Primers dies de la Guerra Civil al Guinardó.

Aportem un mapa del Guinardó de 1935 on es situen alguns del fets coneguts sobre la vida i defensa de la població civil com és una relació dels principals refugis i la indicació d'alguns dels llocs on van esclatar algunes de les poques bombes que van caure sobre la seva població civil.

En el Guinardó, menció a part de les casernes de Girona i del Pg. Maragall, no existien punts dels considerats d'especial interès per a l'aviació feixista italiana  que va donar suport al bàndol nacional.

Estem segurs també que l'existència de l'Hospital de Sant Pau també era un punt dissuasori alhora de bombardejar el barri.

Cada punt està assenyalat amb una rodona i un número a la fi que es pugui seguidament localitzar-lo en la relació que en fem més abaix dels llocs que representen.

Antiaeris: Turó de la Rovira - 1

Antiaeri del turó de la Rovira. Foto Brangulí

Refugis : 7-8-11-16-19-20-25-26-27-28-29-30-31-32-33-34-35-39-42

Refugi av. Mare de Déu de Montserrat, alçada carrer Amílcar

Bombes :  Al Guinardó sortosament no en van esclatar masses bombes, pot ser degut a  la proximitat de l'Hospital de Sant Pau. Tot i així en tenim comptabilitzades les que es localitzen en els números  20-22-36-37-38-40-46, cal puntualitzar però, que les llençades sobre el convent dels Mínims, varen ser manuals. Algunes d'elles com la del carrer Villar, no està clar si provenia dels avions o dels antiaeris que estaven ben a prop.

Bomba que va caure en alguna de les pedreres del voltant. Foto de Pérez de Rozas de 1935. fons AFB

Edificis cremats : 20 Mínims, 14 -Parròquia Mare de Déu de Montserrat

Església Mare de Déu de Montserrat. Foto autor desconegut

Checa :  Petites presons destinades a fer parlar als presoners sota tortura. En el barri és coneguda la situada en el  Mas Viladomat requisat pel Comitè Revolucionari del barri de la CNT-FAI (en la relacio de sota la núm. 32), a Barcelona hi va haver un total de 46 d'aquestes cheques. En el mapa amb el número 20.

Nota explicativa :

Hospitals : Hospital General de Catalunya (Sant Pau)- 18 , Hospital de Euzcadi-4.

Companys visitant als ferits de Guerra. Foto de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Sant Pau ocupat pels milicians convertit en Hospital General de Catalunya. Autor desconegut

Cases de repòs ferits: Masia de Can Baró - 2 i  la Torre dels Pardals- 9, Castell de Mascaró - 45

Casernes : Caserna de Girona - 17, Caserna Guàrdia Civil dels Quinze -10

Caserna de Girona 1936, fotograma de pel·lícula de l'època

Colònies per a  Nens: Casa de les Altures (actual Seu del Districte) - 3

Torre de les Altures.

Comissaria :  Can Sors (avui Escola del Mar), al carrer Gènova, hi va encabir durant pocs mesos, cap al final de la guerra civil una  Comissaria de Policia, la  núm. 14 d'Horta, de  Seguridad y Asalto, comandada pel comissari , Gaspar Dalmau - 20 

Propaganda en una revista que la pròpia comissaria va editar

Escoles en cases ocupades : Torre dels Pardals (situada a l'avinguda Ascaso, avui dia Av. de la Mare de Déu de Montserrat, va acollir Escola de la Natura- 9, Can Planàs -13, Convent Monges de la Passió - es va convertir en l'escola unificada Apel.les Mestres)- 8, Part dels departaments de la Parròquia també es van convertir en escola laica per a 500 nens i nenes.- 14

Nenes de l'Escola de la Natura fent bufandes pels soldats del front

L'Escola de la Natura va ser dirigida pel Pedagog Joan Puig Elies (President de l'Escola Nova Unificada) i per la seva muller, la mestra Roca. Era una escola de signe racionalista estava sostinguda pel sindicat del tèxtil de la CNT (Confederació Nacional del Treball)

En aquesta mateixa torre hi va residir cap el final de la guerra, quan el Govern de la República abandonà València i es trasllada a Barcelona, el aleshores president de les Corts Diego Martínez Barrio,  fins el dia 23 de gener de 1939.

Llocs d'afusellament : Darrera de l'Hospital de Sant Pau i en les pedreres de l'avinguda Ascaso (avui Av. Mar de Déu de Montserrat, van afusellar algunes persones grups de la CNT-FAI,  5 - 24

Foto costumitzada d'un cotxe pujant pel carrer Catalunya (St. Quintí), per la nit amb motius foscos

Una de les pedreres on es van afusellar persones

Bombers:  Can Planàs (avui dia Centre Cívic), va acollir una dotació de bombers -13

Seu del Govern Basc a l'exili - Casa del doctor Pla, a l'avinguda Ascaso (actual Av. de la Mare de Déu de Montserrat, - 12

Casa del dr. Pla on va acollir-se al Govern Basc a l'exili

Casa Federica Montseny - Carrer Escornalbou, va ser la seva casa familiar i on es publicaven gran quantitat de revistes i publicacions de caire llibertari. Federica Montseny va assolir durant la guerra civil el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social en el govern del socialista Francisco Largo Caballero.  

Casa Federica Montseny

Casa on vivia la mare d'Andreu Nin - També hi va viure  al carrer Guinardó (ara Escornalbou), els oncles i la mare (Maria Antonia Pérez)  de l'Andreu Nin, i fou en aquesta casa on li foren lliurats els efectes personals de l'indicat polític  i escriptor, que fou assessinat a Alcalà d'Henares.

Al respecte escriu Oriol Güell  "...Nin va ser dut a un xalet d’Alcalá de Henares, utilitzat pel cap de l’aviació republicana, Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva companya Constancia de la Mora Maura, que era censora dels periodistes estrangers. Al soterrani de la finca Nin fou sotmès a tortures perquè confessés el que no havia confessat anteriorment. Però les tortures tampoc van tenir el seu efecte. I, o bé perquè Nin no va resistir a la tortura o bé perquè no el podien alliberar sense que quedessin en evidència els mètodes que s’havien utilitzat, aleshores Orlov va decidir assassinar-lo" . Hores d'ara encara no s'ha trobat el seu cadàver ni es sap on va ser enterrat.

Torre del Suro:  Està al costat del Convent dels Camils que aleshores encara no existia, va acollir una delegació militar russa durant la guerra

Cases particulars  i associacions ocupades : Casal de la Lliga, Torre del Suro, La Torre dels Pardals, Can Sors, Parròquia i els seus edificis annexos, Els Mínims, el Mas Guinardó, Mas Viladomat, Can Planàs, Torre de les Altures, Mas Guinardó.

Seus i casals d'alguns partits; Seu Casal de la Lliga, seu carrer Renaixement - 43, Casal Federal d'Esquerra Republicana de Catalunya, av. Ascaso - 13, Mas Guinardó Juventuds Llibertàrias 33, Círculo republicano, seu carrer Varsòcia - 44

• Fonts informatives: Llibre Las checas del terror - la desmemòria al descubierto, escrit per Cesar Alcalà. Oblits de Reraguarda: els refugis antiaeris a Barcelona 1936-1939, escrit per Judit Pujadó i Puigdomènech. Estudi sobre La Guerra Civil al Guinardó de Guim Gómez García i Gerard Sentís Garcés.
• Federica Montseny al Guinardó
• FEDERICA MONTSENY I FAMÍLIA - veïns del Guinardó
• Dr. Ramon Pla i Armengol

L'ANTIC CAMÍ DE LA TRAVESSERA

Mapa del Guinardó de 1891. En groc la Travessera de Gràcia o Camí del Mig.

Camí del mig, Camí antic de la Travessera, Travessera de Gràcia són termes que denominen la mateixa via de comunicació, de les poques que conserven pràcticament el seu traçat d'origen romà, amb petits canvis obligats per la massiva construcció d'edificis dels dos últims segles anys sobre el Pla de Barcelona.

Segurament en èpoques preromanes ja existien alguns d'aquests camins i molt previssiblement els romans van actualitzar d'acord amb les seves pròpies necessitats.

Marcats en marró el camins d'època romana.

Tots els camins s'han format per la força de l'us dels seus transeünts, persones i animals que es movien per un determinat territori, poble o nucli habitat i que necessitaven viatjar cap un altre pel motius principalment d'intercanvi comercial, bescanviant uns productes o articles per uns altres que els feien falta.

Sempre que els era possible, per viatjar procuraven escollir la via més ràpida, recta i segura, ja fos pel pla vorejant paratges de muntanya o travessant els turons que els envoltaven. 

Pel pla acostumava a anar caminant, en mula o bé en carro, qui en tenia. Si els viatges eren travessant els turons, els traginers utilitzaven animals de càrrega (mules o burros).

Com els trajectes acostumaven a fer-se llargs i pesants, paraven a descansar a les masies de la vora del camí a la fi d'aconseguir menjar i beure tant per a ells com per als seus animals. De fet els humans no hem canviat pas tant en les nostres costums al llarg del anys com podem constatar. 

Mas Ferrer masia del segle XVII que atenia als viatges i traginers. (imatge costumitzada)

Segons explica Joan F. Cabestany, en el seu estudi "Els camins antics del Pla de Barcelona" :

"El camí, a I'antiguitat romana era "res pública" i, en conseqüència, el camí medieval continuava essent una regalia(1)*. Regalia que fou exercida pel poder sobirà amb tota mena d'usurpacions o violacions fetes per la noblesa feudal, fos militar o senyorial. No detallarem la intervenció del poder sobirà i la seva defensa de la "regalia", però sí que hem d'assenyalar que el "príncep" donava el permís per construir el camí, pont o hospital, però no el finançava; la construcció era feta, generalment, pels mateixos usuaris, els quals per diferents mitjans o sistemes, freqüentment peatges, aconseguien pagar-ne la construcció.

Tal com ja hem apuntat més amunt, "el camí romà menys deformat i en gran part millor conservat, ha estat el camí del mig: les Travesseres de les Corts i de Gracia, que creuen bona part del Pla i que han estat deformades a partir de la zona de I'Hospital de Sant Pau i del Camp de I'Arpa i que arribava fins a Sant Andreu. (Joan F. Cabestany i Fort - Els camins antics del pla de Barcelona).

Terrenys sobre els que es va bastir l'Hospital de Sant Pau.  Foto Joaquim Morelló. CEC

L'antic camí de la Travessera davant de la Torre Xifré ja mig en ruïnes. Font és l'Arxiu Històric de Sant Pau,

Molts de nosaltres, algun cop ens hem preguntat com és que la travessera de Gràcia, acaba d'una manera tan sobtada davant de la paret de l'Hospital de Sant Pau.

En mig de la foto l'antic camí de la Travessera, xocant amb la paret de Sant Pau. Foto 1912 Brangulí

La resposta en aquest cas és fàcil, la construcció de la institució sanitària va tallar el seu pas natural, que seguia més enllà del Carrer Catalunya (ara Sant Quinti) fins arribar a Can Miralletes, com es pot comprovar en la foto de sota, i continuava fent giragonsa fins arribar al que ara és el Passatge de la Travessera, una altra relíquia de l'antic camí, fins morir en el carrer Xifré. Això pel que fa al tram que voreja part del Guinardó.

En mig l'antic camí de la Travessera acaba davant Can Pere Miralles, enderrocada en obrir Pare Claret, una mica més a la dreta Can Miralletes. Foto ANC.

Encara que la longitud del Camí del mig era molt més extensa, ens limitarem estudiar el tram que va des de Sant Andreu fins a la plaça de Francesc Masià.

"D'aquí la via entrava a l'actual terme de Barcelona, travessant per I'angle NE el grup de vivendes del Baró de Viver i continuant pel carrer de Calonge, per anar a parar enfront de I'antic molí medieval conegut com el Molí de Sant Andreu, punt on passava el Rec Comtal i que creuava en època medieval per un pont encara present en la memòria popular. Tot seguit enfilava cap el carrer de Palomar per arribar a la plaça de Mossèn Clapés, davant mateix de I'hostal gòtic de Ca la Sorda-Can Joan, ja desaparegut. La via continuava pels carrers de Bartrina i Concepció Arenal, creuant els arenys (2) dels torrents de Campanyà, d'en Tissó i d'en Dragó, i posteriorment la riera de Dant Andreu, torrent de Parellada i la llera que formava la riera d'Horta.

Desprès passava per les rodalies de ca l'Armera per arribar al torrent de la Guineu que traspassava a l'alçada del carrer Navas de Tolosa, fins creuar el carrer Guinardó on girava a ponent pel passatge de la Travessera, en direcció al coll de la Celada nom que rebia en l'alta edat medieval el coll que baixava des del mas Guinardó.

Passat l'esmentat coll, la via seguia pel carrer Pare Claret fins encreuar el carrer Sant Quintí, davant de la masia de (Can Pere Miralles desapareguda en obrir el c. Sant Antoni Maria Claret) i Can Miralletes, continuant per la part inferior del solar ocupat per l'Hospital de Sant Pau fins arribar, aproximadament uns trenta metres més amunt de la cruïlla de Sant Antoni Maria Claret amb Cartagena. A partir d'aquí, el camí restava encarat a l'actual travessera de Gràcia que ressegueix exactament el traçat de l'antiga via fins arribar a la Plaça Francesc Macià ". Estudi de Magí Travesset i Queraltó, denominat ESTUDI DE LA XARXA VIARIA DE TRADICIÓ ROMANA A L'ÀMBIT GEOGRÀFIC DEL PLA DE BARCELONA.

Actualment la Travessera s'entén al llarg de tres districtes de la ciutat de Barcelona, Sant Andreu, El Guinardó- Horta, i Gràcia..

En quan al Guinardó afegirem que l'antic camí de la Travessera creuava perpendicularment els torrents i rieres que baixaven del Turó de la Rovira fins el pla de Barcelona, com eren els torrents de'n Mariné, Delemús, Lligalbé, Casanovas, Milans, Melis i de la Guineu.

Mapa de torrents i masies de la contrada

Així mateix tenia a la vora les masies guinardorenques del Mas Ferrer, Mas Viladomat, Can Miralletes i Can Pere Miralles, Can Milans (desprès Can Xifré) i Can Delemús.

La part central de Travessera segueix també el contorn d'una calçada medieval anomenada Via Francisca o Strada Francigera i que ja és documentada el 1057. Es va convertir en el camí de la Travessera Molera a partir del segle XVI; aquest prenia el nom d'uns molins que hi havia a Sant Martí. El camí en qüestió va ser nomenat com Travessera abans de 1867, també ha tingut altres noms com Orden i Solar. El que s'utilitza avui dia Travessera de Gràcia, es va aprovar el 30.9.1932.

En groc el traçat de l'antic camí de la Travessera

(1)El concepte "regalia" té diferents usos. El més habitual es refereix als diners que optè el propietari en quan algú en fa us dels seus drets. Això vol dir que quan una persona explota algun dret, com pot ser el de pas, d'una altra, ha de palar-li "regalies". 

(2) Un areny és un terreny format d'arena.

Cases d'obrers o de menestrals a finals i principis del segle XX (Horta-Guinardó)

Isabel Segura Soriano

Rellegint un interessant llibre que va publicar l'Ajuntament de Barcelona i la Regidoria d'Horta-Guinardó en 2007, escrit per Isabel Segura Soriano *, sobre el paper de les Dones en l'Horta - Guinardó de finals i mitjans dels segles XIX-XX, titulat "DONES D'HORTA-GUINARDÓ itineraris històrics", m'he aturat especialment en el capítol  "Treball domèstic", on a part de descriure el paper domèstic que jugaven les mestresses de casa durant aquests temps on va vida i la feina domèstica eren especialment pesades donat que no es gaudia de cap element ni aparell que l'alleugerís, con poden ser les rentadores, neveres, cuines i estufes de  gas i d'altres avenços moderns, em va cridar l'atenció com i  defineix la distribució de les cases estrictament per a obrers com van ser les cases barates d'Horta (avui barri de can Peguera) en contraposició a les de les ocupades per petits menestrals, més àmplies i amb més habitacions i serveis.

Descriu, en primer lloc, la distribució interior d'una típica casa de les de la barriada anomenada aleshores de Ramon Albó construïdes en 1929 a la fi d'alleugerir el greu dèficit d'habitatge de l'època

"La parcel·la disposava 43 metres quadrats, a la casa s'accedia des del carrer per un passadís. A banda i banda una habitació el passadís desembocava en una petita cuina-menjador, que permetia que diverses persones ocupessin el mateix espai fent diferents activitats alhora. Al pati un lavabo, normalment un vàter "

Menjador-cuina d'una de les cases. Foto de 1935 de Gabriel Casas Galobardes

Les reduïdes dimensions dels habitatges va fer que e carrer tingués un ús intensiu i es convertís, fins a un cert punt, en una prolongació de l'espai domèstic.

Una família fent vida al carrer. Autor desconegut, anys seixanta.

Distribució de les cases barates d'Horta. 

Benita Moreno, que havia viscut durant molts anys en les Cases Barates d'Horta recorda que "Hi havia tres habitacions i desprès la meva mare va fer el menjador perquè primer era menjador-cuina. Va treure la cuina al pati i també va posar una dutxa al pati. Abans ens banyàvem en aquell gibrells de zinc on posaven la bugada. Hi posàvem aigua calenta i allà ens banyàvem, a l'estiu al pati i a l'hivern a casa, a la cuina. La cuina era de llenya i anàvem al bosc a buscar-la". 

Les cases barates de Can Peguera són les úniques que sobreviuen de les tres barriades que es van construir del mateix estil de cases i d'urbanització horitzontal, les altres dues estaven a Can Tunís a Montjuïc i  a Sant Adrià, i s'han convertit en un exponent importantíssim de tota una manera de viure i d'entendre la vida veïnal, gràcies a la lluita dels seus habitants per mantenir-les.

 

Vista aèria de la construcció de les cases barates d'Horta avui barri  de Can Peguera. 1929. Autor desconegut

Cases de Ramón Albó (avui Can Peguera). foto entre els 40-50, autor desconegut

Molt diferent era la concepció i distribució de les cases construïdes per a les classes mitjanes o menestrals, on les cases a més de disposar de més metres quadrats, existia ja una especialització en l'espai i també la separació física de la cuina i el menjador, ni que fos per un envà.

Hem triat una de les cases típiques del Guinardó construïda en 1899 per Ramon Roig al carrer Guinardó (ara Escornalbou), una planta baixa d'us residencial.

A la línia de la façana, explica, Isabel Segura, hi havia el despatx i una sala alcova; seguien les habitacions i a la banda posterior el menjador. Un envà separava la cuina, dotada de pica i fogons que funcionàvem amb carbó o llenya. Des de la cuina s'accedia al jardí o pati, on hi havia la comuna o el vàter .

Com eren cases on els propietaris es podien permetre ajuda externa per la llar, la cuina ja apareix separada del menjador que aïllava la persona - fos membre de la família o persona contractada - que treballava  als fogons confeccionant els àpats de la família, de la resta de persones, és a dir que ja es tendia a separar les estances de treball de les d'estar, aquesta voluntat ja evidenciava el valor que la societat atorgava i atorga al treball domèstic.

Com es pot comprovar, ni la de les cases barates d'Horta ni la planta baixa del Guinardó no disposaven d'un espai específic ni cap instal·lació per a una dutxa. La neteja corporal es duia a terme o bé en instal·lacions públiques o banys ( al Guinardó, n'hi havia una al carrer Art), o bé a casa en un gibrell.

Reproducció que s'inclou en el llibre DONES D'HORTA-GUINARDÓ.

Actualment en el carrer Escornalbou encara es conserven un parell d'aquesta mena de cases, desgraciadament  força malmeses, bé per estar ocupades per persones grans els ingressos de les quals són baixos i no els permet un correcte manteniment de l'edifici o bé perquè estan llogades i  els propietaris no es preocupen més que de cobrar els lloguers.


 



 

Aquesta casa és una petita joia de Domènech i Muntaner, que encara sobreviu.

• Fonts informatives: Llibre d'Isabel Segura Soriano, titulat "DONES D'HORTA-GUINARDÓ itineraris històrics" 
• WEB: la ciutat horitzontal. Cases barates de Barcelona. 

VILLA VICENTA - Liceo Castro de la Peña, història dels seus usos en el temps

La torre que encara llueix al cap de munt de la Rambla Volart, pintada d'un color verd llampant i que actualment ocupa l'escola privada Liceo Castro de la Peña, no sempre ha estat una escola, malgrat que si ho ha estat en gran part de la seva existència i no sempre la mateixa escola ni sota el mateix nom. 

Veiem sinó: 

La torre es va construir a les primeries del segle XX, no sabem concretament en quina data i desconeixem el nom de l'arquitecte que la va construir el que si sabem és que entre 1915 i 1920 es va convertir en l'Instituto Médico Pedagógico del doctor Córdoba, que tractava a nens amb problemes de comportament i problemes nerviosos, en la Vanguardia de l'època es van publicar un munt d'anuncis, degut a que la clínica més que res estava destinada a acollir nens de famílies benestants amb problemes de comportament i mentals com es pot comprovar pels anuncis que reproduïm seguidament: 

Els anuncis del centre van aparèixer tanbé en diaris de Madrid com l'ABC

Segons informació que es troba al web de l'actual centre situat al final del carrer Dr. Cadevall:

"El Instituto Médico Pedagógico es una institución creada en 1915 y el espíritu con el que se creó sigue vigente. El doctor Córdoba, se había especializado en psicopatología en París y se casó con Rosalía Ferreiro, eminente pedagoga con la que fundó el Instituto en 1915. José Córdoba Rodríguez fue maestro en psiquiatría de numerosas promociones de médicos y abogados. El Instituto Médico Pedagógico era una casa de cura y educación para niños y niñas con retraso mental. Contaba con todo el material pedagógico adecuado, trabajos manuales, gimnasia rítmica, jardinería, régimen familiar, médico residente y emplazamiento saludable. La educación era individualizada con un programa de gimnasia psicológica, el profesorado era cuidadosamente escogido y científicamente preparado."

La clínica estava dirigida pels doctors José Córdoba i Benjamin Nonell Camp, metge de Sala de l'Hospital Clínic, especialista en comportament infantil, aquest últim va escriure el llibre "El problema de los anormales desde un punto de vista social", editat per Hijos de J. Espasa i sembla que era tot un especialita en el tema. 

Els anuncis feien èmfasi que aquell era un emplaçament saludable dotat de les millors serveis per atendre a nens rebels, inestables; els dèbils, apàtics, astènic, retardats, amb afeccions nervioses, els que patien tics i amb defectes en el llenguatge".

Finalment quan va morir el Sr. Planàs propietari de la torre coneguda com Can Mascaró (nou can Planàs) al final del carrer Dr. Cadevall, la família va cedir l'edifici a la fi que s'instal.lés definitivament la clínica del dr. Còrdoba i allà continua.

Entre 1920.1924, el més segur és que es convertís en una residència privada sota el nom de Villa Vicenta, nom gravat sobre una placa ovalada incrustada a dalt de la porta de ferro de l'entrada principal, segurament el nom de la propietària o lloguetera de la torre.

Recreació d'una foto antiga.

En 1924, apareixen diversos anuncis a la Vanguardia que oferien llogar una torre al Guinardó, amb un gran jardí, abundant aigua, fent esment a que hi havia abundante agua medicinal, el que fa pensar que la finca disposava d'agiua de mina

Anunci de l'època

A final del mateix any, les Dominiques de l'Anunciata s'hi van establir, fins que van abandonar l'edifici en 1928 per traslladar-se a viure i treballar a l'edifici parroquial de la Mare de Déu de Montserrat on s'hi van estar fins que va esclatar la Guerra Civil.

La torre torna a quedar buida i un altra cop apareix l'anunci oferint-la en lloguer en 1928. 

En 1933 va ser ocupat per les escoles Manjon. El centre aplicava els mètodes elaborats pel prevere Andrés Manjón, nascut a Sargentes (Burgos). Amb el seu mètode educatiu va crear una marca que es va anar estenent per tot Espanya arribant al Guinardó. El 1933 les escoles de l'Ave Maria, que aplicaven aquest mètode educatiu, es traslladaren a la torre Villa Vicenta, a la rambla Volart, 81, durant la guerra la situació política deuria aconsellar suprimr del nom "AVE MARIA" i canviar-lo pel de Liceo Manjon. (d'un estudi de Joan Corbera sobre les escoles)

Un dels alumnes que van assistir a les classes del Liceo Manjon, durant l'època de guerra, recorda la seva d'assistència al centre: 

"Todos asistíamos al Liceo Manjón, en la Rambla Volart, un edificio de cuatro plantas y un gran patio, aunque con frecuencia solíamos hacer novillos, por lo que don Juan de la pipa rota, como llamábamos a uno de los maestros, nos arreaba bofetadas y puñetazos sin compasión, teniendo que cubrirnos con ambas manos para no salir dañados.", *Records de José Luis Tellado Ustárroz .

En 1945, finalmente, el centre canvia de mans i de nom i passà a denominar-se Liceo Castro de la Peña, dirigit per Enrique Castro de la Peña, i així fins el nostres dies.

Foto de la dècada dels quaranta cedida 
per Miquel Pera del Liceo Castro de la Peña

*Records de José Luis Tellado Ustárroz , nascut en 1928, que vivia al barri dels Indians en l´època, autor del llibre "Els espíritu del Arcabuz".

CAN MANS una masia que va ser fonda durant anys.

El Carmel a principis del segle XX , a dalt a l'esquerra can Mans , més al pla Can Grau. Foto Lucien Roissin

En terrenys de l'actual illa de cases delimitada pels actuals carrers Murtra, l'Alguer Calderon de la Barca i de Segimon, es situava la coneguda com casa Mans, documentada ja en el segle XVII. El nom per la que la coneixem correspon a un del seus propietaris en Salvador Mans que la comprà en 1708.

Situació sobre el mapa de can Mans

Salvador Mans va comprar la petita finca a Bertran Ribes qui en 1601 hi va edificar un pou per abastir la seva propietat. Can Mans, àlies can Bonamat havia estat en principi un forn de calç, circumstància gens estranya donat que el terreny està literalment foradat per petites pedreres, sense anar més lluny davant mateix de la casa n'hi havia una, les seves terres de petit format estaven censades al Prior de la Mare de Déu del Coll.

L'edifici del qual es conserven algunes fotografies, no va més enllà de la iconografia del segle xix, amb elements de procedència més antiga com l'escut que lluïa sobre la porta. Havia estat però una edificació notable i singular, ja que a la part de la Vall d'Horta on està situat l'actual barri del Carmel, gairebé no hi havia torres i menys encara masies. L'escassetat d'aigua i l'orografia del terreny feien d'aquest indret una e les zones més inhòspites de l'antic municipi , a la que s'accedia per antics camins de difícil transitar.

Porta principal de can Mans (fotos del fons F. Capdevila AHHG

Pere Riera la va comprar a la vídua Bertran, desprès fou d'Anton Bonamat i qui no va vendre a Salvador Mans que, tal com hem apuntat més amunt, la compra l'any 1708 del qual agafa el nom, segons explica en Desideri Díez, en el seu llibre sobre les masies d'Horta.

Per obtenir una descripció del lloc en el segle XVIII, haurem d'accedir al conegut "Cuestionario de Francisco Zamora, que l'any 1789 donava aquesta notícia de can Mans.

"Síguese el Priorato de Fuenrubia o del Coll, del cual daremos notícia en su lugar . A su lado tiene aquel Prior un buen Mesón para las gentes que suben a visitar Nuestra Señora, que son muchas; desde aquí bajando por la vertiente que da al arroyo de Gausachs, se ven dos casas llamadas una de Mans y la otra de Morros, las cuales tienen poca tierra y la más plantada de viña y algunos árboles".

A mitjans del segle xix, era propietat de Joan Vila i Sabadell, mestre paleta , qui cansat de reclamar es milloressin les comunicacions existents entre les viles de Gràcia i d'Horta, va sol·licitar el 14 de març de 1888 al Consistori d'Horta permís per realitzar unes obres particular (expedient 900) anunciant que "le conviene abrir o continuar la paralizada carretera denominada del Carmelo a Gràcia" (les obres de la qual a'havien parat ja feia un temps, i demanava permís per continuar-les) "pues bien, me propongo continuar dicha carretera i en la parte correspondiente a dicho término municipal, teniendo en cuenta como debe ser ese Cabildo que la realización de las obras importa unas mejoras para el vecindario y en consecuencia , para como ya que, pone en comunicación a esta con la populosa vecina villa de Gràcia".

No era pas estrany que li fos urgent dur a terme aquesta obra donat que en Joan Vila volia arrenjar la carretera en motiu d'haver instal·lat a can Mans una fonda que li aportava bons beneficis.

Cartell del llibre el Carmel Ignorat.

La fonda de Can Mans, regentada per Joan Vila, per situar-nos, estava al peu del camí d'Horta a Gràcia pel Carmel, avui carrer Calderon de la Barca. La fonda funcionà fins a la darreria del segle xix. (Desideri Díez).

En 1900 la coneguda masia va donar nom a un indret que es coneixia com la barriada de Can Mans, que posteriorment prengué el nom de Buenavista o Vista Rica del Carmelo).

Més endavant la propietat de Can Mans passà a Jaume Tresens, el qual formava part com directiu de l'Agrupación de Propietarios del Monte carmelo, i durant els anys vint del segle passat, es va convertir en la seu oficial d'aquesta entitat - que segons notícies de l'època posseïa uns grans jardins rics en arbrat on es celebraven nombroses festes amb actuacions i cants de caramelles a càrrec de la coral l'Estrella del Carmelo (maig de 1929).

Can Mans va estar lligada als esdeveniment més moderns del Carmel i va ser enderrocada a finals de la dècada dels seixanta.

Fons informatives - El Carmel Ignorat, text  de Lluís M. Bou i Eva Gimeno.

                                 Les Masíes d'Horta - Desideri Díez