Mapa del territori de Barcelona en la segona meitat
del segle XI. Secció d'un mapa de Francesc Carreres Candi
de 1910 (AHCB)
|
El Districte Horta-Guinardó està format per dues realitat diferents a les que uneix una comú orografia muntanyosa , plena de torrents, rieres , pous i mines d’aigua.
Des
de les muntanyes fins el mar la superfície del Pla de Barcelona
s’inclina suaument fins arribar al mar. Si hom contempla la ciutat
des de un lloc ben alt com pot ser el Turó de la Rovira, se n’adona
molt fàcilment d’aquesta realitat.
En
tot territori on majoritàriament domina la muntanya quan plou
l’aigua es canalitza formant torrents que s’uneixen en el pla
formant rieres que desemboquen en el mar. Si el recorregut és prou
llarg i important, que no és el cas, van sumant prou cabal dels
diferents afluents i es converteixen en rius.
La
Riera d’Horta ha estat i és la més important del Pla de
Barcelona, avui dia convertida en diferents carrers va ser degudament
canalitzada per no produir inundacions en la ciutat.
Collage de Carme Martín |
La
majoria de torrents que nodrien d’aigua la riera d’Horta
davallaven de les fondalades de la serra de Collserola. Passarem
seguidament a enumerar alguns dels més importants: el torrent dels
Agudells, torrent de Sant Genís que més avall es transformava en la
riera de la Clota que moria en la Riera d’Horta. El torrent de la
Font de la Llet, el torrent de Gumbau (Montbau) que s’unia amb dos
torrents més i tots junts formaven el torrent de Can Marcel·lí
donant pas finalment al torrent de Can Cortada que passava al costat
de la masia del mateix nom, el torrent de Pallars o dels Garrofers de
Can Travi, torrent de Fontanills, el torrent de Can Carabassa, del que se'n conserva un tram; finalment la Riera d’Horta
recollia l’aigua de tots aquests torrents i d’altres que no hem
anomenat.
Per ordre, torrent de can Mariner, torrent de can Don Joan, torrent de la Carabassa (foto Apu) i torrent de can Quintana. Collage Carme Martín |
Pel
que respecte als torrents que del Turó de la Rovira, sobre el
territori del Guinardó i Baix Guinardó, parlarem del torrent de la
Guineu , el més important del Guinardó al qual s’ajuntaven el
torrent de Mascaró i el Torrent de dels Pardals,; el torrent d’en
Mèlich (o Melis), el torrent d’en Milans, el torrent de Can
Casanovas, el torrent de Lligalbé, el torrent d’en Delemús i el
torrent d’en Mariner.
Molta
d’aquesta aigua però, penetrà en la terra formant aqüífers que
finalment nodrien pous, mines i fonts necessaris per la correcte
funcionament dels ecosistemes de l’entorn.
Al fons l'adoberia de can Fontaner. Foto del fons F. Capdevila
|
Els
homes coneixen prou bé aquesta realitat des d’antic i s’establiren
prop de rius i rieres i perforaven pous prop de casa seva a la fi de
proveir-se del preuat líquid que els permetia regar el seus camps i
abastir les seves llars de l’aigua necessària per a la vida
diària. A Horta i el Guinardó gairebé totes les cases en tenien i
algunes, poques, encara el conserven.
Pous del carrer Horta, ca l'Eudald, carrer Aiguafreda i Can Garcini. |
Les
necessitats cada cop més urgents d’aconseguir aigua van aguditzar
l’enginy dels habitants que volien aprofitar òptimament els
recursos aqüífers existents, així que es dedicaren a perforar
mines que s’endinsaven en la muntanya al llarg alguns kilòmetres a
la fi de canalitzar l’aigua amb més eficiència fins a les seves
terres.
La
Vall d’Horta i les muntanyes del voltant estaven plenes de mines d'aigua que els gran propietaris havien fet perforar en les seves terres a
la fi d’aprofitar-les per regar els seus camps.
Per ordre, mina de la Font del Cuento, segona i tercera mina de 'Arrabassada, quarta, mina de can Travi. |
Desprès
de centúries en la que l’aigua era propietat de la corona que era
qui se’n beneficiava dels drets d’utilització que es pagaven a
través d’impostos als Ajuntaments els quals tenien la facultat
de cedir els privilegis de consumició a famílies privilegiades,
clergat i nobles, el Reial Ordre de 1835 donava la propietat de les
aigües de mines, fonts, torrents, rieres o rius que creuaven unes
terres determinades al titular d’aquestes terres , la Mina de Can
Travi la de Can Cortada en són un exemple.
Segons
explica Vicenç Martorell i Portas
(1)
que va fer el plànols
parcel·laris
del Pla de Barcelona a finals dels anys vint del segle passat «Entre
Valldaura i Horta hi ha tanta aigua que podria abastar tot Barcelona»
, del llibre de Carlota Giménez
Riera, torrents i fonts als barris d’Horta.
Però la natura disposa de recursos propis, l’aigua és un element
viu que necessita de tant en tant sortir a l’exterior donant lloc a
l’existència de fonts naturals, de les que els voltants d’Horta
n’estava plena, com eren la Font del Panorama, La Font Hortina, la
Font de la Mulassa, la Font d’en Xirot, la Font de la Llet, la Font
Tenebrosa, la Font de Can Soler, encara en plena activitat, la Font
de Can Quintana o la Font del mina del Turó de la Peira i la Font
d’en Fargues , que encara brolla i quines aigües es malmeten i són
abocades al clavegueram, això en quan a Horta i els seus voltants.
(Si les voleu conèixer en detall us convidem, a llegir el llibre
Riera, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó)
Pel que respecte al Guinardó, les més conegudes són La Font
Catalana i la Font del Cuento però, també existien: la Font del
Bessons, la Font de Can Baró, a Font del Petons o la Font de la
Paciència o la font de Can Vintró.
L’aigua del Pla de Barcelona, com en tot clima mediterrani s’ha
vist condicionat sempre per èpoques de gran sequera i pluges de
baixa freqüència i de sobtades riades en determinats mesos d’any.
Però
com el creixement de les ciutats no s’atura, la necessitat
d’aconseguir recursos aqüífers va augmentar exponencialment al
número d’habitants. Els romans el segle II, varen fer construir un
aqüeducte que feia arribar a Barcelona aigües del riu Besòs . En
el segle X però, l’aigua que arribava a Barcelona des de Montcada
a través del vell aqüeducte romà es perdia en la seva gran majoria
pel camí.
Sobre
el segle X, en època medieval sota el comptat del Comte Mir germà
del comte Borrell, es va promoure la construcció d’un canal o rec
des d’on passava l’aigua del riu Besòs a Barcelona; el Rec
Comtal o Sèquia Comtal. L’aigua s’utilitzava tant per usos
industrials, molins fariners, tintorers , adoberies, drapers i
papereres així com pel reg dels horts de Sant Andreu i Sant Martí
de Provençals. Alguns trams del seu traçat es conserven avui dia al
llarg del seu recorregut, però el principal i més ben conservat es
troba dins les instal·lacions museístiques de l’antic mercat del
born i és objecte avui dia de interessants estudis.
Per
altra banda, es van aprofitar les aigües provinents de les fonts de
la muntanya de Montjuïc per abastir algunes fonts públiques de
Barcelona sobre 1313.
Durant
el segle XVII, l’abastiment de Barcelona va a tornar a ser
deficitari i van haver utilitzar-se les aigües de les fonts del
Collserola, per exemple les fonts d’en Martí i d’en Cortès i
les mines de Can Falcó i les del torrent de la Mare de Déu de Coll
i la Diputació i finalment la de Sant Gervasi. Fins al final del
segle XVIII però, les cases de Barcelona, s’abastaven de
l’extracció d’aigua dels seus propis pous.
La
rendibilitat de les mines d’aigua del Collserola
depenia bàsicament de les pluges rebudes però en època de sequera
baixava de forma alarmant el cabal. I es va haver de
cercar novament noves deus o aprofundir les que ja existien.
Al
segle XIX va començar la realització d’una important obra
hidràulica que va canviar profundament l’estructura de proveïment
urbà d’aigua de Barcelona però aquesta de la qual tenim petjades
prou evidents sobre el nostre territori relatives
als aqüeductes de Dos Rius i del Baix Vallès,
que passen pel torrent de can Quintana, ara convertit en el parc de
NOU Barris, però aquesta és ja una altra història.
Aqüeducte de Baix Vallès, sobre el torrent de Can Quintana, del anys 50, foto de E. Reguart |
Aqüeducte de Dos Rius, al torrent de Can Quintana, en una foto de Pere Olivé, sobre els anys quaranta. |
Fonts consultades: Llibre de Carlota Giménez i Compte «Riera, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó)
(1) Vicenç Martorell i Portas
Enginyer militar.
Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1879 —Barcelona,1956Dirigí la brigada topogràfica d’enginyers de l’exèrcit (1920-24) encarregada d’aixecar el Pla de Barcelona i els encontorns, per a estudiar la defensa marítima de la ciutat. El 1925 passà a dirigir la nova oficina del pla de la ciutat de l’ajuntament. Fou coautor de la planificació espacial del CENU (1937). Després de la guerra civil de 1936-39, ocupà el càrrec d’enginyer en cap de l’agrupació de serveis tècnics d’urbanisme i valoracions de l’ajuntament de Barcelona. Des del 1948 fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts. És autor de diverses obres sobre cartografia de Barcelona i coautor de l’obra col·lectiva Historia del urbanismo en Barcelona (1970).
(2) Francesc Carreres Candi -Advocat, historiador i polític.
Barcelona,1862 —Barcelona, 1937
Llicenciat en dret a Barcelona (1882), exercí activitats molt diverses, des dels estudis arqueològics fins a la recerca documental i a la divulgació periodística, l’excursionisme científic, la filatèlia, etc. Fou president de la Joventut Conservadora (1890) i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista (1891-22), càrrec des del qual promogué la publicació dels documents inèdits de l’Arxiu Municipal:
3 comentaris:
Hola, sou conèixedors d'inundacions importants a llarg de l'història? Moltes grácies, Joan Fco, Costa
Interesants i curiosas dadas. M'agradat molt
Ostres quina merda.
Publica un comentari a l'entrada