La zona de Sant Genís del Agudells |
Can Safont és una de les masies més antigues de la Vall d’Horta i amb una història prou important com per tenir-la present a l’hora de valorar la importància de l’edifici i el que representa, un capítol a part dins la història sòcio-cultural del poble d’Horta.
Un antic dibuix del segle XIX, on es veu l'edifici original i primigeni |
La masia primitiva data del segle XIII i al llarg del segles va patir diferents transformacions i no sempre cap a millor. El primer propietari del qual en rep el nom va ser Jaume Safont que com molts alts càrrecs de la Generalitat i de l’Ajuntament va disposar d’una segona residència a la Vall d’Horta. Poden nomenar al respecte els Artés, els Sabastida, els Bransi, els Castellbell, entre d’altres.
Can Safons a primer del segle XX amb un fesomia més semblant a l'actual, amb la caseta dels masovers |
Jaume Safont va ser un home de gran influència política en la ciutat de Barcelona. Abrandat partidari de la de la Biga (2) i enemic de la Busca (3).
Poc simpatitzant del rei Alfons IV, contrari al lloctinent Galceran de Requesens i a l’infant Joan, després rei, i fervent addicte al príncep de Viana. Fou probablement net de Bernat Safont, mestre racional de la ciutat (*)
Les seves anotacions en els dietaris de la Generalitat reflecteixen l'enfrontament que existia entre la Generalitat, majoritàriament bigaire, i el consell municipal amb suport reial.
Durant la durant la guerra civil catalana donà suport al Príncep de Viana, mostrant-se contrari al rei Joan.
Poeta de la gaia ciència (**), fou premiat en 1458 era a més a més un bon prosista.
Escrigué també un dietari privat, que ell anomena Dietari o llibre de jornades, i que posteriorment fou titulat Dietari de les torbacions del temps del rei don Joan que en Catalunya foren. Conté un cronicó que va des de la presa de València per Jaume I (1238) fins a l’entrada de Benet XIII a Barcelona el 1409; després, un conjunt d’efemèrides des del desembre del 1411 fins al juny del 1412.
Es va iniciar en el càrrec d’escrivà del «Dietari Oficial de la Diputació del General» de l’any 1436 a 1440, passa al servei de la Generalitat com adjunt de Pere Torró,ajudant segon de l’escrivania major. Al començament del 1450 fou anomenat ja notari. És autor de quasi totes les notícies del Dietari de la Diputació del General o de la Generalitat entre el 1454 i el 1472. Hi posà senyals corresponents a notícies anteriors des del 1412.
En 1462 és nomenat procurador amb la missió de controlar els encarregats de recaptar les generalitats.
Casat amb Joana (morta el 1471) va tenir una o dues filles, no queda massa clar en els escrits biogràfics publicats, treballava a Palau i sortia sovint del territori del Principat en missions polítiques tenia, per tant, tenia accés als grans personatges del país, va morir el 19 de novembre de 1487
Al segle XVIII, Can Safont fou reconstruïda quan va passar els Rialp en 1787, i més concretament a Josep Rialp i de Solà.
Josep de Rialp i de Solà, va néixer a Barcelona en 1748 d’una família provinent del poble d’Anglesola, poeta de família noble, fou catedràtic de lletres humanes i de cànons a la Universitat de Cervera, és autor d’un gran nombre de poesies classicistes en castellà però sobre tot en llatí. Morí també a Barcelona en 1799.
Francisco de Zamora, en el seu «Cuestionario» de 1789, deia respecte a la finca de can Safont:
«Delante del Curato hay una casa de campo de unos vestígios bastante antíguos, la qual hace dos años mando componer José de Rialt (?), catedrático de Sagrados Cánones de la Universidad de Cervera, remontando sus paredes que eran de piedra de canteria, de calicanto. Tiene la casa muy buen patrimonio y dentro de su huerta, que esta un tanto apartado de ella, una fuente perenne de agua muy buena, de donde provee para su gasto i riego de la hortaliza; abasteciéndose de la misma agua el curato i el Barrio de la casa Termens».
Aquestes propietats arribaven fins el Tibidabo, la terra la tenien cedida a parcers (concretament 12 en l’any 1820), entre els quals hi havia els hereus de la casa Brasó, que a més a més eren masovers de la masia.
Disposava de l’única aigua viva de la contrada la qual cosa va provocar desavinences i tensions entre els els propietaris de can Brasó, que eren a més masovers de can Safont i els frares del monestir dels Jerònims de la Vall d’Hebron. Finalment aquestes diferències es van poder solucionar quan la casa va passar a mans de la família Rialp que va negociar el canvi de la propietat de l’aigua.
Una de les condicions era que els Jerònims havien de concedir a Can Safont nou plomes d’aigua però el dipòsit que van construir els frares era insuficient, Quan els Rialp van ser informats van demanar parlar amb el Prior i el masover Pere Brasó va ser citat pels frares. En Pere Brasó va anar amb certa recança atès el seu pare havia de pagar al Monestir els delmes (3) consistents una càrrega de vi, una càrrega d’oli i i una quartera de blat, però ell havia reduït per voluntat pròpia els delmes a la meitat i tenia certs temors per aquest motiu. Finalment es va solucionar tot en interès de les parts.
Aquesta masia va tenir molta importància durant els segles XVII i XIX atès que era lloc de referència per tota activitat social a Sant Genís del Agudells, en aquell indret hi havia molta caça i acudien gent important de Barcelona a caçar que anaven a menjar a Can Safont.
L’activitat principal però era el conreu de la vinya, productes de l’horta, bones collites de blat i la pastura de les cabres de can Brasó.
El Baró de Maldà important cronista de l’època, ens dona notícia d’aquesta important casa en les visites que li fa els dies 26 i 27 d’octubre de 1796.
Reproduírem en part el comentari de la primera visita:
«...acordat que queda est matí per anar tota la quadrilla a fer visita a aquell famós poeta isop (fabulista grec) en sa figura que es lo Sr. Don Josep Rialp, dalt el poble de Sant Genís i tornar amb sa companyia a la torre del Marquès i dinar junts...»
«...hem arribat poquet a poquet a descobrir lo campanar de la Parròquia de Sant Genís i a un gran caseron rònec per lo mig fumat, casa esta de Rialp, a la que hem arribat amb ganes ja de seure por lo un poc cansadets los que anaven a caball de Sant Francesc; hem entrat a la entrada i eixint-nos allí a rebrer lo amigo don Joseph Rialp amb casaca i ret negre, un vertader català tot ell, amant de les ciències, sens inflarsen gens, es dir molt natural en tot, enemic de tota currutaqueria, que en lo dia en lo mes del jovent de la primera tonsura corra un xiquet massa, Llàstima cert en nostra nació catalana, per ser una moda ganatxa; hem pujat a fer visita a la sua Sra. Doña Maria Antonia que és una ametlla ensucrada, digo ser una bonica dama, qual nos ha rebut amb sumo agrado, sen't son germà natural de Vilafranca del Penedès de casa d'un tal Llorens...la senyora Doña Antonia tenia una criatura de mames i una altre més grandeta de cins anys, havent comparegut luego lo hereuet d'estos.. nomenat Francisco de Paula amb jaqueta i calces blaves amb sabates i civelles que m'han paregut de plata i que bonic i agraciat noi d'edat d'onze anys tot pastat a la fisonomia de sa mare..».
A partir del segle XVII i sobretot els segles XVIII i XIX, fins arribar a la meitat del XX, es converteix en un lloc de referència de caça i d'esbarjo per a la gent de Barcelona i dels voltant, sobretot de Gràcia que hi pujaven a passar un dia de camp o bé a caçar.
Cal fer especial referencia als masovers Brasó de la masia de Can Safont els quals des de 1799 fins 1873 esdevengueren figures importants dins la història més moderna de la masia., no solament tenien cura de la casa i de les finques, sinó que hi participaven en altres afers com els de donar de menjar als viatger que s'acostaven fins a Sant Genís dels Agudells.
Can Safont s'erigia en el centre de festes tradicional populars del poble com organitzar el caga tió per Nadal, la celebració de la processó a l'ermita de Sant Genís i desprès havent dinat i fins l'hora de berenar tenia lloc un ball en l'era de la masia en el qual sonaven panderetes i el "ferraguets". El dia 15 es celebrava la festa de Sant Isidre i desprès de les cerimònies que es feien a l'església, els balls i la festa seguien a Can Safont. Per aquesta festa, els pagesos estrenaven gorra i espardenyes i es posaven el vestit bo.
En el llibre d'en Desideri Díez "Les masies d'Horta", es fa una descripció bastant acurada de com es distribuïen les estances de la masia, si desitgeu més informació al respecte, podeu llegir sobre el que al respecte escriu l'indicat historiador d'Horta.
A partir del segle XVII i sobretot els segles XVIII i XIX, fins arribar a la meitat del XX, es converteix en un lloc de referència de caça i d'esbarjo per a la gent de Barcelona i dels voltant, sobretot de Gràcia que hi pujaven a passar un dia de camp o bé a caçar.
Cal fer especial referencia als masovers Brasó de la masia de Can Safont els quals des de 1799 fins 1873 esdevengueren figures importants dins la història més moderna de la masia., no solament tenien cura de la casa i de les finques, sinó que hi participaven en altres afers com els de donar de menjar als viatger que s'acostaven fins a Sant Genís dels Agudells.
Can Safont s'erigia en el centre de festes tradicional populars del poble com organitzar el caga tió per Nadal, la celebració de la processó a l'ermita de Sant Genís i desprès havent dinat i fins l'hora de berenar tenia lloc un ball en l'era de la masia en el qual sonaven panderetes i el "ferraguets". El dia 15 es celebrava la festa de Sant Isidre i desprès de les cerimònies que es feien a l'església, els balls i la festa seguien a Can Safont. Per aquesta festa, els pagesos estrenaven gorra i espardenyes i es posaven el vestit bo.
En el llibre d'en Desideri Díez "Les masies d'Horta", es fa una descripció bastant acurada de com es distribuïen les estances de la masia, si desitgeu més informació al respecte, podeu llegir sobre el que al respecte escriu l'indicat historiador d'Horta.
A la mort de l’ultima propietària en 1979, la masia va passar a mans del Bisbat de Barcelona, segurament degut a alguna donació.
La restauració que es veu actualment ha desfet els finestrals gòtics i ha tapiat portals; ja no queda res de la bella arquitectura que es comenta que tenia, es va bastir quan el Bisbat de Barcelona va cedir el casalot a les Monges Missioneres Auxiliars de la Església, les finestres del primer pis corresponen a la cel·les de les monges. En quan les monges que quedaven es van fer massa grans i no es podien valdre per si mateixes, el Bisbat les va enviar a una Institució a la fi que les cuidessin fins la seva mort, el nom de la qual desconeixem, i a canvi els va fer donació de la masia de Can Safont o així es diu, malgrat no està molt clara la titularitat actual de la finca.
Imatges al voltant de la masia. Fotos Carme Martín i Andrés Paredes |
Abandonada durant uns set anys, no fa massa va ser ocupada per uns joves. L'interior de l'edifici està molt deteriorat, les parets totalment enguixades de blanc, com és costum en tot convent de monges, no deixen endevinar que queda dels antics tàbics, els terres enrajolats amb "terrazo" de color taronja presenten un penós aspecte, molts sostres estan plens d'humitat per tants anys d’abandó, pagaria la pena que el arqueòlegs de l'Ajuntament la visitessin per determinar quant de l’antiga masia hi queda encara.
Les parets que donen al carrer tenen al menys 60 centímetres d'amplada, la que ara dona a la part de fora sembla com sobreposada a les més antigues. El que conserva són uns antics túnels, no massa llargs que les monges feien servir de nevera per a conservar els aliments.
Dues finestres que donen als baixos de la casa del carrer. Fotos Carme Martín |
L'Administració responsable no està disposada a averiguar qui és l'actual propietari de la finca i fer algun tràmit per rehabilitar d’aquest edifici històric?.
Donem les gràcies als actuals habitants de la masia per haver-nos obert les portes a fi de poder documentar gràficament aquest post.
(1) La Biga : Estava integrada per la majoria dels ciutadans honrats i alguns mercaders –, es considera, actuava i vivia com un grup nobiliari, tenien terres, castells i drets senyorials i vivien de les rendes. Tenien el control del poder municipal i s'oposaven als sectors vinculats a l'economia productiva.
(2) La Busca : Nom donat al partit format a Barcelona al voltant del 1450 per lluitar contra l’oligarquia urbana anomenada la Biga davant la divergència d’opinions o d’interessos per a pal·liar la crisi econòmica.
(3) Delmes : Era un impost o cens del 10% sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clergat i els edificis religiosos.
(*) Dins l'organització política i fiscal de la corona d'Aragó cal distingir dos tipus de Mestre racional (magister racionalis): per una banda el mestre racional reial que exercia el càrrec de tresorer reial i el Mestre racional dels regnes que formaren la corona d'Aragó, el qual exercia de tresorer dels regnes.
Fonts Informatives: Les masies d'Horta de Desideri Díez, Enciclopèdia Catalana, Wikipedia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada