RECORDS DEL GUINARDÓ , per Eduard Portela

El Guinardó forma part de la meva vida, aquí vaig viure molts anys, i tot i que potser no és fàcil trobar vestigis del passat, els records que conservo són molt forts, per això us parlaré una mica del Guinardó que vaig conèixer i molt menys del Guinardó actual.

Evidentment, no puc obviar la significació del Mas Guinardó en la vida del barri i en la meva pròpia. Un lloc estratègic, tant que ja al segle XVIII el Mas va ser l'indret on les forces borbòniques van instal.lar el centre d'operacions durant el setge a Barcelona que va acabar amb la presa de la ciutat l'11 de setembre de 1714. 

Per a mi, el Mas Guinardó ha estat un punt clau de trobada on confluïen la vida social i política de la zona. Després de la guerra civil, un altre gran focus del barri era la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, cremada durant la guerra, reconstruïda i amb la nova parròquia sobre l'antiga, que va quedar transformada en sala i teatre. 

Foto de 1957 de Carme Renom

Parlem de la Festa Major: hi ha constància que el 18 d'agost del 1901 s'hi va fer la primera, amb l'associació de propietaris del Guinardó presidida per Francesc Mascaró. A partir de l'any següent, la festa es va passar al 16 d'agost coincidint amb la festivitat de Sant Joaquim, en honor a l'església dels Mínims. Aquesta associació va durar uns 3 anys. El 1906 es va crear la nova associació amb seu al Mas Guinardó; la Festa Major anava guanyant en esplendor amb els envelats.

1901 Festa Major. Castell de Mascaró. Foto família Marimón.

A nivell esportiu, el barri per a mi era el Martinenc, amb un jugador de color ben recordat com fou en Betancor. Al camp del Martinenc vaig veure jugar per primer cop l'Hungria, l'equip format per exiliats on hi havia en Kubala i d'altres, fugits del seu país arran de la invasió soviètica, i que després serien fitxats pel Barça i d'altres equips de primer nivell. 

Tampoc no puc oblidar l'equip del Mas Guinardó que militava a la Regional. D'altra banda, ja en aquella època el jovent de la parròquia fèiem alguns diumenges curses entre la parròquia i la plaça Sanllehí, competicions en què només participàvem homes, i el sol fet d'anar en pantaló curt ja era motiu d'escàndol per a algunes mentalitats de l'època. 

Equip de futbol SD Mas Guinardó, al camp del Martinenc 1940. Foto de l'Arxiu-Històric Horta-Guinardó

 

Pel que fa al bàsquet, l'any 1950 es va fundar el PEM, la Penya Esportiva Montserrat, que arribaria a tenir mil socis i uns jugadors en la seva millor època com Pere Renom, Rafael, Juani, Mique, Chapo o Amadeu entre d'altres, el primer camp de la qual va estar situat davant la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, en un terreny de la família Renom. 

Camp de la família Renom. dècada dels 40. F. J.M Tort

Després vam passar al camp del carrer Josep Ciurana, utilitzant com a vestidors els baixos on vivia el desaparegut Francesc Fanlo. Recordo com a anècdota que vam fabricar els marcadors de fusta, i les taules amb els números les vam fer copiant les xifres de la part del darrere del trolebús que arribava fins a la parròquia, una feina per la qual vam necessitar la col·laboració de l'inspector del trajecte, amb qui en Lluís Sarrias havia fet amistat. 

Anys després, ens vam traslladar al passatge Garrofers, en uns terrenys que ens va deixar el propietari i que vam haver d'aplanar per fer-los practicables per l'esport, i ho vam aconseguir amb l'ajut de 40 soldats, perquè si no, no hagués estat enllestit per a la inauguració. Dels senzills vestidors no cal ni comentar que no teníem aigua calenta. Era una altre concepte de l'esport. 

Inauguració del nou camp del ptge Garrofers. Dècada dels 50. Foto M.Rosa Roure.

Públic en el camp del ptge Garrofers, dècada 50. F. M. Vidal

Public en el Camp del Ptge Garrofers 1957. Foto M. Vidal

Camp ptge Garrofers 1957-1958. Fons C. Martín

Equip del Pem en la dècada dels 50. Foto M. Vidal

 

I parlant del PEM us he de confessar que una de les coses que més recordo és quan a la dècada dels 60, un Nadal, vam viure una anècdota històrica, ja que a causa d'una errada es van fer més talonaris de loteria dels que tocava; com sempre, la tarda del 21 de desembre els vam anar a vendre per grups a Rambla Catalunya, al passeig de Gràcia i sobre tot a les Rambles, venda que sempre era un èxit, però en tornar vam veure molts talonaris que no s'havien vengut i vam descobrir l'errada. Amb en Manel Segorb, que coneixia el comissari de policia de la comissaria de Pare Claret - Amèrica vam anar a trobar l'esmentat senyor per explicar la situació i evitar problemes; vam trobar el comissari jugant a cartes, i en relatar-li l'errada comesa de manera involuntària i demanar el seu ajut, l'home ens va dir, sense immutar-se, que l'únic que podíem fer era anar a la catedral i resar al Sant Crist de Lepant. 

Ja de nit, vam haver d'anar casa per casa dels socis que havien comprat les participacions, a que ens les tornessin, cosa que va fer gairebé tothom que ens coneixia. Per sort, el número no va ser premiat, perquè si ho hagués estat ens hauríem enfrontat a un problema molt seriós. Sense anar més lluny, el vicepresident del PEM Joan Llagostera va oferir una fugida del país al President de l'entitat, Llibert Vinaixa, per si la cosa es posava negra, oferint-li les claus d'una torre que tenia a Perpinyà.

En el vessant social del Mas Guinardó, els anys gloriosos tenia molts socis, que hi venien a jugar a cartes, al domino, a billar, feien teatre, i hi havia la penya Goteres, nascuda dins l'Associació de Veïns, que organitzava ballades d'art, amb el mestre Candel al piano acompanyant la senyora Garcés que cantava sarsuela, de les imitacions que feia un personatge conegut amb el pseudònim de “petardo“ i com a l'estiu a la terrassa es ballava amb orquestres de 15 o 16 músics amb vocalista com ara recordo la Gran Casino o la Démons entre d'altres, i el xoc que va significar quan va arribar el cubalibre, beguda que en aquell moment va ser revolucionària. 

Ball una tarda de diumenge ala la terrassa del Mas Guinardó dèc. 50. foto D. Puy

Anys més tard el Mas va patir una certa decadència i va ser quan l'entitat presidida pel senyor Carbó es va fusionar amb el PEM presidit aleshores per Llibert Vinaixa.

De feia anys, a la parròquia, el quart diumenge de cada mes el senyor Prats muntava excursions arreu de Catalunya amb gran èxit d'assistència. També hi havia l'esbart dansaire Montserrat sota la direcció del ja desaparegut Andreu Perelló, i un cop al mes obres de teatre dirigides pel senyor Lluís Mañosas, i els tradicionals Pastorets d'en Pitarra als Nadals. Després, el cinema substituí al teatre i els dissabtes i diumenges hi havia sessions, intercanviant els rotllos de película amb el cinema del Congrés. 

 Grup Excursionista Montserrat, GEM, en una excursió, el sr. Isidre Prat en primer terme.Foto C. Balcells

 

Cinema i teatre als locals de la parròquia. Foto J.M. Huertas

El Guinardó és per a mi també, el record d'un lloc amb pocs bars i encara menys restaurants, però hi havia can Peret al carrer Oblit, el Sidney al passeig Maragall, lloc de trobada per a celebrar casaments, batejos i comunions. Per cert, a prop hi vivia en Salvador Puig Antich, assassinat a finals del franquisme. O el bar la Parra, lloc on els carreters es prenien la barreja a primera hora del matí.

El meu Guinardó era també el de la postguerra dels taxis amb gasogen, un combustible tan poc potent que el vehicle no podia arribar dalt del carrer Cartagena o la Rambla Volart. 

 

La primera època de la postguerra civil, el que podríem anomenar el període negre, va ser el moment de les farinetes o guixes per menjar i els iogurts de color, marrons els de Danone o verds els de Market, en envasos de porcellana. I parlant de la zona alta, recordo la pedrera que hi havia a la Verge de Montserrat, al cantó muntanya, lloc on molta gent va ser afusellada durant la guerra.

I no puc oblidar els centres d'ensenyament d'aquella època, com l'escola Parroquial dirigida pels senyors Gascón i Prats. He de dir que la figura del professor provocava respecte i apreci: era una institució sagrada. Altres centres educatius del barri eren l'escola del senyor Albiñana al carrer Varsovia, una torre baixa amb 2 classes, molt bona escola, on el director tenia una canya llarga per mantenir l'ordre en les últimes fileres, l'escola del Bosc que dirigia la senyora Palau o l'escola El Mar del senyor Vergés, i l'escola 26 de gener, després rebatejada com Arc Iris sota la direcció del senyor Gibert, o el Liceo Castro de la Peña. Dalt de l'escola parroquial hi havia les monges. Actualment, les escoles parroquials han canviat d'objectiu i ara treballen amb la canalla que té necessitats especials.

El Guinardó que jo vaig viure és el barri de persones que he conegut i tractat com el popular Ricardo Pastor, conegut com el Pitoniso Pito, en Josep María Huertas Clavería, qui tot i no ser del barri passava les seves hores d'esbarjo entre nosaltres, i que va començar  treballant al Correo Catalán abans de guanyar fama com a profund coneixedor de la Barcelona dels barris, i més recentment el pianista, compositor i director d'obres musicals com “ Flor de Nit “ o bé “ Mar i Cel “ i altres, Albert Guinovart i Mingacho, qui també acompanyava al piano alguns cops a Victòria de los Angeles; la senyora Paquita Ruiz, que va arribar a dirigir el conservatori de Barcelona, i ja vinculades al món de l'esport, i més concretament del bàsquet, Maria Planas, ex jugadora i entrenadora de diversos clubs, de la selecció catalana i de la selecció espanyola

Eduard Portela i Maria Planas en una foto de la dècada dels 50.

 l'Antonio Maceiras, que va ser director esportiu del Barça, del Real Madrid i ara exerceix com a scout dels Lakers de l'NBA, o la Rosa Castillo, jugadora que va arribar a ser 21 vegades internacional amb la selecció espanyola

 

Equip femení de basquet del PEM. Rosa Castillo en la primera fila al mig F. M. Caldentey

l'actriu Nuria Espert, l'entranyable doctor Gratacós, metge de tot el barri, o el periodista del Mundo Deportivo Manuel Espín, que organitzava unes vetllades cada any al cine Montserrat per recaptar fons pel PEM, amb actuacions d'artistes famosos a l'època com Nuria Espert, Mario Beut, Josep Guardiola, Ramon Calduch o Els 3 Sudamericanos entre altres. Al barri també va néixer i he conegut l'actual cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach.

En aquell moment la ràdio era el mitjà de comunicació més arrelat, i que va marcar una generació, amb serials com Ama rosa, o la veu inconfusible de Pepe Iglesias “ El Zorro “, amb la seva frase “zorro zorrito, para mayores y pequeñitos, de mil amores voy a empezar" i altres professionals com Salvador Escamilla, Josep María Bachs, Constantino Romero i Joaquín Soler Serrano, famós arran de la campanya en favor dels damnificats per les inundacions del Vallès l'any 1962. Alguns d'ells serien més tard les primeres cares famoses de la televisió al nostra país.

Cadascú hem viscut un període: coses que jo vaig veure i que ara ja no hi són, com els enterraments, que podien ser d'un, de 3, de 5 capellans. Penseu que al Guinardó jo vaig arribar a veure enterraments amb 12 capellans, això donava mostra de la importància del difunt. 

I tal com fa la dita, la infantesa és la nostra pàtria, així que em ve a la memòria també una entremaliadura que vam fer de nois, un cop que sortint de l'escola ens vam dedicar a llençar llufes a les noies d'una escola propera, de manera que se'ls enganxaven als cabells i no hi va haver manera de treure-les si no era tallant-los els cabells. No cal dir que l'endemà la malifeta va tenir unes conseqüències més aviat tristes i físicament doloroses per nosaltres, amb la justícia que vam impartir els professors quan es van assabentar del que havíem fet.

Per cert, sabeu l'origen del nom dels 15 ?. Anys enrera al barri hi havia els tramvies 4 i 46. Quan el 4 arribava a Verge de Montserrat, el cobrador cridava “ els 15 ! “, i fins a Horta el trajecte passava a costar 20 cèntims. Amb posterioritat, arribarien els tramvies moderns, el 37 i el 47, amb la porta d'entrada al davant.

 

En aquest punt, i parlant de tramvies, he de recordar dues anècdotes del període entre 1946 i 1951 que no oblidaré mai. Una, quan un jove conegut de tots amb el malnom de

“ mediometro “ es va encastar rambla Volart avall amb la seva bicicleta entrant literalment en un tramvia, el 46, per la porta del mig.

I l'altre, un cop que una gran bola de pedra, que estava al costat de la font que hi ha prop l'entrada del Mas Guinardó, va rodar rambla Volart avall per acabar encastant-se contra el que aleshores era la clínica Victoria.

Com deia, era una altra època, un Guinardó diferent, que després canviaria força d'aspecte amb la llei de liberalització del sòl promoguda pel govern presidit per José María Aznar. I això em porta a pensar: com veig ara el Guinardó ?. Doncs és un barri on hi ha hagut una transformació important, com per exemple amb la reforma i modernització del propi Mas Guinardó, el nou mercat del Guinardó i els seus equipaments extraordinaris, o la transformació que s'està fent de la finca del mas Ravellat – Pla, on de petit només veia 

Aprofito perfer un suggeriment, una reivindicació: que en un saló principal del Mas Guinardó es recordés la memòria dels prohomes del Mas i del president Carbó, conjuntament amb el president del PEM Llibert Vinaixa, ja que penso que seria un just reconeixement al que ha estat la memòria històrica d'aquestes entitats. També s'hi podrien afegir fotografíes de jugadors que han contribuït al llarg dels anys a engrandir tant el Mas com el PEM.

Com és fàcil imaginar, la vida actual és molt diferent a la de la meva joventut. Abans es convivia al carrer: L'avinguda Verge de Montserrat, la Rambla Volart o quelsevol altre carrer eren el nostre improvisat camp de futbol, on jugàvem sense molestar al veïnat. Ara això s'ha perdut. També han canviat les relacions familiars i entre veïns; ja no es fa aquesta vida de carrer i sobretot a la vorera; la construcció de nous habitatges i edificis i l'augment del nombre de vehicles i del trànsit han fet passar això gairebé al record. Penseu que en el Guinardó de la meva primera joventut hi havia només 3 cotxes en tot el barri. De tota manera he de dir que em sembla que ara s'està recuperant aquesta existència més comunitària a través del que denominarem zones de convivència, com places públiques, com ara la plaça del nen de la Rutlla, la plaça del Guinardó, el parc del Guinardó, espais comunitaris, centres cívics, etcètera ...

He estimat, estimo i estimaré sempre el Guinardó. Aquest barri el sento meu, forma part del meu ADN, és el lloc on he viscut una part important de les experiències i situacions de la meva vida.

Eduard Portela

NOTA: Aquestes memòries formen part del discurs que l'Eduard Portela va llegir en el pregó de l'última la Festa Major del Guinardó, on li va estar lliurat una tela emmarcada amb diverses imatges de la seva vida al Guinardó i que reproduïm més abaix, des d'aquí li volem donar les gràcies per haver-nos facilitat el text per coneixement de tots els veïns del barri.