GUINARDÓ - primers dies de la Guerra Civil

L'ambient del barri aleshores era molt diferent. Els cotxes no eren gaire comuns i per tant, el trànsit no molestava al infants que jugaven al mig del carrer. Aprofitaven els desnivells orogràfics del barri per llençar-se obertament per les baixades naturals amb patinets fets per ells mateixos amb una fusta i quatre rodes de coixinets de boles.

Els temps destinats a anar a escola els donava més temps lliure, que ocupaven jugant al carrer.

 Podem considerar que els Guinardó no era pas un barri de ciutat ja que es respirava més aviat un ambient de poble, “Jo li dia “Tieta aquí es fa de dia més aviat”, allà dalt a mi em semblava un altre món (Magda Cucala 20.X.04).

Pg. Maragall vist des del carrer Villar. Foto cedida per J. Sindreu

Qui treballava a ciutat baixava fins el Pg. De Maragall i es muntava en el tramvia que en les hores puntes era una cofurna plena a vessar, on les passatgers, majoritàriament homes, penjaven dels agafadors de les portes del tramvia. Qui no pujava al tram, havia de fer els trajectes a peu, els pendents eren tan pronunciats i els carrers tan deixats de ma que el Sr. Marimon explicava en el seu llibre “Parlem del Guinardó” “ una matinada vam prendre la meva dona i jo un taxi de gasogen al carrer Olivo. Li vaig donar l'adreça al xòfer (carrer de la Bisbal prop del carrer Varsòvia) i en arribar a la Rambla Volart, el taxi no va poder pujar-la del tot. La meva dona es posà les sabates i jo vaig agafar al meu fill petit, disposats a seguir a peu, però en veure'ns el taxista ens assegurà que hi arribaríem d'una manera o altre i el taxi va anar pujant marxa enrere, lentament, fins al lloc destinat.”,

Era un barri on hi convivien tota mena d'ideologies situades la majoria cap el centre o a la dreta, un barri de torretes petites, en pocs casos de segona residència, habitades pel que llavors eren gent menestral en la seva gran majoria, un barri de classe mitja, d'obrers que treballant havien aconseguit un cert benestar. En definitiva, era el barri predicat per Francesc Macià anys abans el de “la caseta i l'hortet. Aquesta gent volia conservar el que tenia, sense arriscar-se.

Malgrat el Guinardó en l'època estava relativament poblat, res a veure amb la massificació que pateix actualment, les grans migracions no van començar fins a finals dels 50 i tot el 60; el barri era una petita mostra del conglomerat polític del país. Hi havia des d'anarquistes de tota la vida, dretes tradicionals, federals, socialistes, de La Lliga, etc.

El 29 de setembre de 1935 es va fundar el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), que era la unificació de l'Esquerra Comunista i del Bloc Obrer i Camperol. Aquest fet va tenir lloc en el número 24 del carrer Montserrat de Casanovas ( no és pas l'actual número) amb la presència de Nin (Andreu Nin), Maurín i d'altres dirigents destacats del partit i el matrimoni Carlota Durany i Francesc Cabo propietaris de la casa.

Al barri hi havia un local de la Lliga Catalana. Era conegut com l'Ateneu de la Lliga. Aquest estava situat en principi al carrer Bisbal número 30, però poc temps desprès en 1935 es traslladà a la cantonada del carrer Renaixensa, aleshores Renaixement, i Escornalbou. La clientela natural del Mas Guinardó era bastant propera al pensament polític afí a la Lliga, tot s'ha de dir..

 Mosèn Eugeni, Beneeix dels locals de la Lliga en 1935. Foto Brangulí

El Dr. Gratacós president del Mas Guinardó en l'època, en relació al neguit polític que es vivia a la Barcelona anterior a la Guerra Civil, feia esment en un dels butlletins del Mas el sentiment que particularment li produïa la política, fent les següents consideracions: “la política és l'art de l'engany i de la seducció, de censura, d'excitació de passions i odis, portadora de guerres, la desventura de la mort, de decadència i de lluita entre els pobles”.

Al carrer Varsòvia es podia trobar el Círculo Republicano, amb gent d'idees radicals. Sembla que l'Alejandro Lerroux, el seu dirigent més destacat, reunia a la gent en la Font de la Mulassa per fer les seves arengues en les cèlebres “meriendas fraternales” per guanyar-se adeptes, també ho va fer a al Mas Guinardó on gaudia de grans simpaties. El Sr. Lerroux s'havia comprat una casa a Horta, Can Sitjar Xic, on feia hi nit i portava a les seves amigues.

Alejandro Lerroux en un dels seus mítings. Foto revista Sapiens

El Casa Federal estava situat en una torreta a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, aleshores Dos Rius, a la cantonada del carrer Sales i Ferrer, era ocupat per persones d'ideologia federal. Aquest casal va rebre durant els anys de la Dicturadura d'en Primo de Rivera el nom de Casal Nacionalista Guinardorense. En 1930 se'n va apoderar Acció Catalana. Més tard, durant la segona república, el nom va ser canviat pel de Casal Federal del Guinardó. Un dels impulsors d'aquest casal va ser en Valentí Escardívol. Va ser llavors quan va passar a formar part dels casals d'Esquerra Republicana.

Inauguració del casal Nacionalis Guinardorenc en 1923

Aquest local tenia una terrasseta, un teatre on també s'hi feia ball i un hortet. Aquest grup mantenia certes col.laboracions amb els del Círculo Republicano però es distanciaven físicament.

En una ocasió el president de la Generalitat Francesc Macià, va visitar el Casal. (Guim Gómez García i Gerard Sentís Garcés, La Guerra Civil al Guinardó.

En tots els barris de muntanya dels voltants, hi havia grups anarquistes, eren llocs allunyats del centre i la mena de vida que s'hi podia fer, més propera a la natura, ho propiciava. A Horta la majoria dels anarquistes vivien a les Cases Barates de Ramon Albó. Al Guinardó el més conegut era la casa dels pares de la Federica Montseny, en Frederic Urales i la Soledad Gustavo i d'ella mateixa quan estava a Catalunya.

Molta gent passava per la casa per parlar amb la mare de Federica, Na Soledad Gustavo, la casa feia funcions de veritable centre anarquista on s'editaven la “La Revista Blanca”, La Novela Ideal”, “La Novela libre” i “El luchador”, quan van entrar els nacionals la casa es va requisar i tots els llibres i revistes cremats al carrer.

1918: viu a Barcelona en una torre del carrer Guinardó (ara Escornalbou).
1923: ingressa a la CNT.

1924: Viu en una casa del Guinardó al carrer Oliveres.

1927: Es trasllada a una casa del aleshores C. Guinardó (ara Escornalbou), núm. 37 (Villa Carmen), que ara mateix ja no existeix.

Casa de federica Montseny al c. Escornalbou

Si en voleu saber més cliqueu sobre el link de sota.

Història de la Federica Montseny

El dia en que va esclatar la revolució Federica Montseny es trobava a Madrid on era Ministressa de Sanidad y Asistencia Social.

Les setmanes anteriors a l'inici del conflicte bèl·lic els veïns i veïnes del carrer Telègraf preparaven amb il·lusió la seva Festa Major que havia de tenir lloc a l'agost. Durant aquells dies van començar la recaptació de diners per a poder pagar els diversos actes festius que es volien realitzar. L'inici de la guerra va fer canviar el plans i tots aquells diners recollits es van destinar a la compra de corones funeràries pels veïns i veïnes del barri, morts durant els anys dels conflicte bèl·lic.

Els dies anteriors a l'alçament militar de l'exèrcit franquista, al Guinardó es respirava un clima d'incertesa que va acabar el 17 de juliol quan les primeres notícies de la insurrecció ban arribar al barri. La gent estava preocupada per la situació política que era insostenible.

 Aquella nit era un  era la d'un divendres d'estiu on part de la població estava al carrer o en lloc de trobada al barri com era el Canòdrom Catalunya. La direcció del Canòdrom va prendre la decisió de tancar la instal·lació i va recomanar als seus clients que tornessin a casa (Guim Gómez García i Gerard Sentís Garcés, La Guerra Civil al Guinardó).

Foto del canòdrom de 1934. Cedida Enric Marimón

La finca durant la Guerra va ser ocupada pels Milicians de les patrulles de control i també s'hi va ubicar un cos de bombers, més endavant s'utilitzà com escola al curs 1937-1938 (durant els bombardejos els infants s'amagaven al celler de la masia ).

De l'ambient que es vivia entre els veïns afiliats a algun partit polític al barri en dóna testimoni el dirigent del POUM , Francesc Cabo, tot parlant del que va patir la seva companya na Carlota :

“Después de los Hechos de Mayo el cerco contra el POUM se iba estrechando peligrosamente. No sé quién propuso o dispuso -yo me encontraba en el frente- que Kurt Landau se escondiera en mi casa. (carrer Montserrat Casanovas). Ya no se trataba de escondernos de la policía. En el barrio, en la misma calle, habían militantes comunistas de nuevo cuño que nos conocían. Cualquier vecino podía ser un delator. El 19 de octubre de 1937, después de una infructuosa búsqueda, Carlota decidió presentar un escrito a un Juzgado para que, por lo menos, se dejara constancia oficial del secuestro y posterior asesinato de Kurt Landau. Un investigador amigo -48 años después- encontró la copia carbónica del mismo en el Archivo de la Guerra Civil de Salamanca, haciéndome llegar una fotocopia de la misma. En el escrito, Carlota expone:

“Que la compareciente tenía en su domicilio, calle de Montserrat de Casanovas, 24, en calidad de huésped, a Kurt Landau, de nacionalidad austriaca y militante marxista. 

El día 23 del pasado mes de septiembre, a las 7 horas de la tarde, aproximadamente, dos agentes del cuerpo de Investigación y Vigilancia vestidos el uno de color gris y el otro de color oscuro, acompañados de un Guardia de Asalto de uniforme (datos proporcionados por un vecino), procedieron a la detención, en el citado domicilio, del compañero Landau. 

Se limitó a contestar, una y otra vez, que sólo sabía que estaba en el frente. Enfurecidos, pararon de golpe el coche y la hicieron bajar. Caminaron unos pasos y uno de ellos sacó una pistola y colocándosela en la nuca le advirtió que era la última oportunidad que le daban.

Ante su obstinado silencio y la expresión firme de su mirada, decidieron, fastidiados, subir de nuevo al coche dirigiéndose de vuelta a la capital rumbo a Las Corts, lugar dónde la dejaron en una de sus chekas en la cual ya tenían alojadas a varias compañeras del POUM entre ellas a Katia, la compañera de Kurt Landau. ..”

Foren moltes les grans cases requisades al barri, entre d'altres LA TORRE DELS PARDALS, durant la Guerra, aquesta finca es convertí en l'Escola de la natura, dirigida pel Pedagoc Joan Puig Elies (President de l'Escola Nova Unificada) i per la seva muller, la mestra Roca. Era una escola de signe racionalista estava sostinguda pel sindicat del tèxtil de la CNT (Confederació Nacional del Treball), segons explica Joan Corbera. 

La Torre dels Pardals en 1917

Segons explica Ramon Ballester nebot de la segona dona d'en Companys, que quan el 31 d'octubre de 1937, el Govern de la República abandonà València i es trasllada a Barcelona, el aleshores president de les Corts Diego Martínez Barrio, va viure en la Torre dels Pardals fins que que el dia 23 de gener de 1939 va abandonar el país per fugir fins a França on va morir el dia 1 de gener de 1962.

D'altra banda, també cal remarcar que l'Institut Ravetllat Pla, va acollir al “Gobierno Vasco en su exilio a Barcelona durante la Guerra Civil”. Aquesta casa no va ser requisada durant la guerra donat que el seu propietari el Dr. Ramón Pla era un conegut dirigent socialista.

 

“ Mientras permaneció en Barcelona, Irujo estableció su domicilio particular en la finca que arrendó en las afueras de la ciudad a Ramón Plá Armengol y Nuria Plá Montseny; la casa-torre nº 114 de la Avda. de Montserrat estaba abierta también a todas las personas afectas a las instituciones vascas. En los primeros meses de vida de la Delegación, Irujo residió la mayor parte del tiempo en Barcelona y atendía personalmente a los vascos que se acercaban en busca de ayuda; los recibía y atendía con su proverbial dinamismo y amabilidad".


En en el núm 110  de la mateixa avinguda (durant la Guerra Avenida Ascaso), on estava situat l'Hospitas Francès, es va inaugurar en novembre de 1937 l'Hospital de Euzcadi en Barcelona, a la fi d'atendre les intervencions quirúriques i el servei de maternitat del poble basc exiliat a Barcelona.Pels llibres sacramentals dels bascos de Barcelona de 1939, pot deduir-se que en la capella aquest hospital des del mes de setembre de 1937 es batejaren els fills dels bascos exil·lats des de 1937. El sacerdot era un franciscà basc anomenat Pare Hilario d'Uranga, auxiliat pel sacerdot de Barcelona Josep Homar Duran, rector d'Abrera.

Foto de l'Hospital Francés de 1937. de F. Ballell

L'endemà, 18 de Juliol, dia de la insurrecció en la península, els soldats ja es van deixar veure pel barri a mitja tarda. Va ser l'exèrcit republicà el que va anar passant pel barri, sobretot pel carrers Coelo (de Pare Claret ) i Rambla Volart. Aquests soldats anaven amb el puny en alt i demanaven als improvisats espectadors que també ho fessin.

A la cruïlla dels carrers esmentats, es va situar una patrulla de l'exèrcit que va anar repartint fusells a les persones que hi havia al carrer, també als nens. Aquests soldats volien que els nous soldats fessin para els cotxes per desprès fer-los unir a les patrulles “quedamos tan sorprendidos y lo vimos tan mal que, cuando se metieron en la Torre Viladomat, tiramos los fusiles al suelo i nos digimos pies para que os quiero” , segons conte Joan Massana Camps, al seu llibre llibre “Memorias de un soldado del ejército popular”,. (Guim Gómez García i Gerard Sentís Garcés, La Guerra Civil al Guinardó.

El 26 de juliol de 1936, pocs dies després de l’alçament militar iniciat a Barcelona la matinada del dia 19, el comissionat de la Generalitat de Catalunya, Dr. Tomàs Tusó Temprado, presentà a la sala de Juntes de l'Hospital una ordre de la Conselleria de Governació per la qual el govern, donades les especials circumstàncies del moment, estimava resoldre d’indispensable utilitat pública i d’urgent conveniència per al manteniment de la legalitat republicana, la incautació tant de l’Hospital com dels seus establiments filials: l'Institut Mental, Betlem i la Granja de la Santa Creu, autoritzant el dit doctor perquè procedís al seu compliment.

En aquell acte es nomenà una Junta Administrativa en substitució de la Molt Il·lustre Administració. Aquesta, sota la presidència del Dr. Tusó, va estar formada pels metges Salvador Armendares Torrent, Joan Cordomí Pujolar, Tomás Pumarola Julià, Lluís Bosch Avilés com a representant del Cos Facultatiu, i els senyors Pere Freixa i Joan Valcarcel com a membres del personal subaltern, secció d’infermers, pertanyent a la branca de Productes Químics del sindicat de la CNT.

Foto dels milicians a l'Hospital General de Catalunya (Sant Pau)

La primera decisió de la nova Junta va ser la substitució del nom d'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau pel d'Hospital General de Catalunya. A partir d'aleshores els seus membres començaren a decidir sobre l'organització de les infraestructures de l’Hospital. A través d’un concert amb Sanitat Militar s’establí l’habilitació de diferents pavellons per als ferits que ja començaven a arribar des dels fronts de lluita. 

El rètol de l'Holpital de Sant Pau durant la Guerra

El nom dels sants i santes dels pavellons van ser substituïts per números, que al llarg dels tres anys del conflicte serien modificats en funció de les necessitats de cada servei.... (Pilar Salmeron) del bloc:

De Santa Creu a Sant Pau

Al Guinardó moltes cases i esglésies van ser confiscades per a ser destinades a hospitals. Aquest va ser el cas de la Torre dels Pardals prop de la plaça Catalana a a l'Avinguda Mare de de Déu de Montserrat 110, que es va transformar en un lloc de repòs pels ferit de guerra, a més d'escola de la Natura com ja s'indica en un altre apartat.

També el Castell de Mascaró va acollir un hospital per a nens malalts.

El Mas Viladomat també es va convertir en seu del Comité Revolucionari del barri, que hi tenia una txeca on es feien interrogatoris a presoners. El seu camp d'actuació era al Guinardó i al Camp de l'Arpa. La txeca era controlada per la CNT-FAI i era un enclavament important de l'organització confederal fins l'arribada del SIM (Servicio de Investigación Militar). Es comentava que, molta gent que entrava a la txeca per ser interrogat, més tard era trobava morta al peu de la carretera d'Horta.

Una de les poques fotos del Mas Viladomat

L'Església de la Mare de Déu de Montserrat, que aleshores només s'hi havia construït la Cripta, es van cremar objectes religiosos i alguns es van salvar amagats en cases veïnes, fou saquejada i incendiada, tot i que gràcies a la solidesa del seus murs i fonaments no sofrí grans danys estructurals. Per la seva situació estratègica, es va utilitzar com caserna de les “Juventudes Libertarias” i magatzem i els locals habilitats per escola laica amb una capacitat de 500 alumnes.

La parròquia de la Mare de Déu de Montserrat cremada

L'església dels Mínims la van cremar els milicians que van llençar bombes des de l'actual carrer del Dr. Valls, finalment el convent es va utilitzar com magatzem de guerra. El Mas Guinardó es convertí en un a caserna de dones milicianes, informa Maria Rosa Balcells que ho havia sentit dir al seu marit “sortien fent instrucció amb el fusell a la Plaça Salvador Riera".

El 19 de juliol era diumenge, encara va pujar gent a fer l'arròs a la Font d'en Fargues i a la parròquia es van dir misses” (Teresa Morros 8.x.04). Però les notícies que van anar arribant aquella mateixa tarda van fer que es suspenguessin actes previstos, com el ball que es feia cada diumenge a la tarda o les sessions de cinema.

Els primers dies de guerra van estar carregats d'emocions contínues. Les notícies triomfalistes eren constants i segons els republicans la fi de la guerra era qüestió de dies.

Al barri hi regnava un calma molt estranya. La gent estava molt nerviosa i qualsevol element no rutinari s'espantaven. Nos es respirava un ambient de guerra. Es deixaven veure “autos”, com s'anomenava als cotxes de l'època, de milicians armats fins les dents, tot i que anaven amb roba de paisà. Aquestes patrulles corresponien a la CNT i a la FAI Les criatures que no entenien que passava, pintaven les inicials d'aquestes organitzacions per les parets del barri.

La guerra no va entrar directament al barri però, a partir de final de juliol del mateix any 1936 algunes nits arribaven cotxes pujant pel carrer Sant Quintí fins a una esplanada de darrera de l'Hospital de Sant Pau. Aquell solar era anomenat La Pedrera, al carrer Mas Casanovas, aleshores poc més que un descampat.

Recreació d'un cotxe pujant el C. Catalunya (Sant Quintí)

Els veïns de la zona sentien uns quants trets i e cotxe que marxava tot seguit. Aquesta sèrie de sorolls es van anar repetint durant moltes nits durant la guerra. Es tractava de les Juventudes Libertàries que a partir de les deu del vespre anaven a “fer el passeig” amb els seus presoners “Era petita i em deien que m'adormís, però els de casa ploraven, perquè sentien cridar a la gent i era molt dramàtic” (Maria Rosa Valero 24.11.04.).

Possiblement la pedrera de darrera  l'Hospital de Sant Pau

No serà fins el matí següent que no retiraven els cadàvers i durant la nit hi deixaven un vigilant. Sempre havia curiosos que la mateixa nit o l'endemà hi anaven a treure el nas, segons explica Ricardo Pastor “ A l'endemà al matí per morbositat la gent anava a mirar, venien uns camions i retiraven els cadàvers” (Ricardo pastor 23.10.04.).

Aquelles primeres setmanes els incendis o saqueigs d'esglésies eren habituals. Les columnes de fum dels temples incendiats es deixaven veure des del Guinardó i les esglésies del barri no van ser una excepció.(Guim Gómez García i Gerard Sentís Garcés, La Guerra Civil al Guinardó.

Sant Antoni de Pàdua cremada

La primera en ser incendiada va ser la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, a l'avinguda del mateix nom, desprès ho va ser ser la dels Mínims i Sant Antoni de Pàdua a la Font d'en Fargues.

El Guinardó no era pas un barri de dretes pròpiament dit, però en general tampoc simpatitzaven amb les esquerres radicals, tot hi que hi vivien figures importants com Frederic Urales i la seva dona Soledad Gustavo, Federica Montseny, Eusebi C. Carbó i Antonio García Birlan, com ja hem esmentat anteriorment. També la mare d'Andreu Nin vivia a casa d'uns familiars al mateix carrer Escornalbou i ell mateix hi havia viscut més amunt amb la seva primera dona..

Fins aquí, un primer repàs al que van ser els primers dies de la Guerra Civil al Guinardó, continuarà.

• Fons informatives: El treball "La Guerra Civil al Guinardó", de Quim Gómez García i Gerard Sentís Garcés, dos joves estudiants gràcies als quals hem obtingut molta de la informació d'aquesta entrada. Parlem del Guinardó, d'Enric Marimón. REPORTATGE INFORMATIU I FOTOGRÀFIC DE LES PARRÒQUIES DURANT LA GUERRA (1936-1939) Arquebisbat de Barcelona. d'on hem aconseguit les fotos de les parròquies del Guinardó cremades.