CAN GLÒRIA

Cada cop que ens toca (que desgraciadament és sovint) explicar la desaparició d'una masia, com la que ara mateix ens ocupa, us ben asseguro que se'ns fa un nus a l'estómac i ens omplim d'impotència. El món dels miracles tecnològics no troba fórmules per fer compatible progrés i edificis històrics, com lluitar contra l'especulació que tot ho engoleix.

La història d'Horta i del Guinardó, com de tants indrets del pla de Barcelona, és la història de les seves masies i de mica en mica, com aquell que no vol, les estan fent desaparèixer tot ocupant el seu lloc centenari edificis de pèssima qualitat i pitjor estètica, que no s'adiuen gens amb el seu entorn.

Can Glòria quan van construir la ronda de dalt va seguir el camí de l'enderrocament i l'oblit, com tantes altres de les que hi havia en la Vall d'Hebron, malgrat alguns intents de voler-la salvar. 

Façana principal de Can Glòria

En efecte, aquesta masia- torre residencial, era molt antiga i les seves parets havien mamat molta història. Tenia uns jardins grans, espaiosos i molt bonics com podeu comprovar tot seguit per les fotos que s'han conservat però, com el progrés no perdona, quan van construir el segon cinturó de ronda la van enderrocar sense cap mirament i de res va servir que fos un edifici catalogat, Can Glòria figurava en el catàleg d'edificis artístics de la ciutat de Barcelona.

Can Glòria en 1967

Estava més amunt de Can Cortada i de Cal Notari, la segona també va desaparèixer en construir-se el segon cinturó de ronda .

Els Glòria eren una família documentada ja a la fi del segle XII – l'any 1691 – dedicats al comerç del cotó.

Les primeres notícies que es tenen de la masia parlen d'en Bernat Glòria, ciutadà que va introduir a Catalunya el cotó americà (1752). En 1755 gestionà amb èxit juntament amb el seu sogre Ramon Picó, l'establiment d'una companyia de comerç amb Amèrica.

El seu Fill Josep Glòria Picó (1723-1772), va bastir la casa Glòria a Horta, amb estil neoclàssic-romàntic, segons costums de l'època, del qual a Horta hi ha algunes mostres.

Can Glòria en 1860

Mort Josep Glòria Picó, i desprès d'un seguit de problemes testamentaris (on hi ha diners i clergat pel mig ja se sap), finalment es fa sentència a favor d'Onofre Glòria, el 8 de juliol de 1784, validant el primer testament dels cinc que el sr. Josep Glòria que havia fet.

Josep Glòria havia lliurat el 3 de juny de 1766 el seu testament a Sebastià Prats i deixava com hereva vitalícia a la seva muller Victòria Glòria i Salvador i en defensa d'aquesta, Onofre Glòria, el seu cosí i els fills i descendents d'aquest.

En 1779 havia mort sense successió na Victòria Glòria, consort de Josep Glòria, així que es va tornar a casar en 1780 amb Antònia Glòria Pallis, dedueixo pels cognoms que tots eren família,

Josep Glòria va morir el 23 d'abril de 1782. El segons matrimoni va comportar molts els problemes al voltant del testament. El segon d'ells fou el més conflictiu estava fet a la cel·la de Fr. Francesc Casadevall, mercedari confessor de Josep Glòria, el cinquè, còpia del segon, és el que els hereus van considerar més escandalós, car encarregava que lliuressin tots els seus bens al prior i convent de la Mercè.  Pot ser que el capella en qüestió, no sols li va asssegurar un troç de cel sinó el cel sencer un cop el sr. Glòria arribés a la glòria, valgui el joc de paraules.

Van ser molts els clergues es van aprofitar en l'època de l'ascendent que tenien sobre les persones d'un nivell social alt per apropiar-se dels seus bens en favor de l'Església un cop morts. En aquest bloc em pogut comprovar que no són poques les propietats, cases i finques que es deixaven en herència o eren donades a l'Església.

Per sort, en el cas que expliquem, la jugada no li va sortir pas bé, els familiars van recusar aquests testament i una sentència de 8.7.1784 va validar el contingut del primer testament, on substituïa Victòria Glòria per Onofre Glòria, reconeixent-lo com hereu universal.

Més tard, la torre fou comprada als Glòria pel baró de Foixà, concretament per Ignasi de Foixà. D'aquesta etapa de la torre ens deixa notícia el Baró de Maldà en el seu famós dietari..

(...al dirigir-nos a esta de Foixà ja veiem tres promontoris de gust i gasto del seu duenyo...que eres dos glorietes detràs de la torre, vestides de fullatge en fustes i en reixats verds a quatre cares i al mig altre molt major a mode de temple, no faltant-li altre requisit que el déu Baco al mig, sentat en una bóta al·ludint a tantes vinyes com hi ha en tots aquests terrenys d'Horta. Al davant d'aquestes glorietes. Quedem en que descansar, una llarga galeria descoberta amb una escalinata al davant, bell objecte tot allò en que ens entretinguérem “

En 1799, el 22 d'octubre, hi feia una altra visita i en dóna detalls de la casa : “....desprès hem seguit tots els aposentos, amb el menjador otxavat. Amb tot lo necessari i obertures a quatre vents, que feia tot allò alegre i molt ameno, amb tanta vinya, arboleda, gasó i demés arbustos d'aquest jardí.

Menjador de Can Glòria

Hem baixat a l'entrada, a aquesta que no es correspon a l'entrada principal per algo angustiada, sí que tot lo demés a l'esperit i caudals d'aquests senyors, així també lo retaule de guix jaspejat amb un parell de columnes, frise i arquitrava, superant a tot lo quadre pintat per Flaugier, una imatge hermosíssima..”

Can Glòria era un bon exponent de l'arquitectura neo-clàssica de Barcelona, que a Horta ens deixà dues obres modèliques : Can Glòria i Can Carabassa. La primera per desgràcia, avui dia ja no existeix.

Can Glòria era d'aquell estil arquitectònic que es produeix a Barcelona a partir de la dominació francesa de 1814 a 1880. Era una finca d'abans de 1760 si bé no s'acaba de perfeccionar fins 1825. Es caracteritzava pels seus bell jardins, davant la façana principal, amb ornament de ceràmica.

El Jardí s'escalonava en tres terrasses successives. A la superior, hi havia l'estany, la gran cascada i les torres dels vents. A la del mig hi havia el jardí estil Lluís XV, el bany de diana, el banc de la comtessa i l'escala del trobador.

La casa s'alçava en un replà, amb plantes i golfes, decorades anteriorment amb esgrafiats i balustrades de ceràmica. Al tercer esglaó hi havia un patí d'honor i el balcó de Pilat.

La casa era envoltada d'estàtues de marbre, com la de tritó i Neptú. L'arquitectura era de maó estucat .

Dins hi havia una capella, un gran saló, la biblioteca i el menjador, decorat amb grans pintures murals.

Al jardí s'hi trobaven arbres d'espècies diverses; xiprers, palmeres, pins roures..

Desprès dels Foixà, la casa passà a mans de la família Jaumà-Bofarull i durant la Guerra Civil en mans de l'Ajuntament de Barcelona que hi va instal·lar una escola productiva, basada fonamentalment en l'explotació i la comercialització del productes fets pels alumnes. N'havia estat fundador i director Manuel Tolosa i Surroca.

La finca era molt extensa i s'hi collien patates, vi i fruita. El regadiu era molt bo, car hi havia un dipòsit d'aigua de tres-cents mil litres.

En acabar la guerra la finca torna al seu amo.

En 1974 la finca cau sota l'expansió de la ciutat i l'especulació i questa idíl·lica propietat, d'arquitectura i jardineria neoclàssica i romàntica, va caure com una víctima  de l'especulació i d'un fals progrés. .

Així era la finca que es va enderrocar per donar pas al segon cinturó de ronda.

De res no ha servit que en aquest cas, com en tants d'altres, que la torre de Can Glòria figurés en el catàleg d'edificis artístics de la ciutat de Barcelona.

* Principal font d'informació "LES MASIES D'HORTA" de Desideri Díez. Quasi totes les fotos són de l'estudi fotogràfic realitzat sobre la masia catalana del CEC.