XAVIER VALLS - Memòria dels veïns

Xavier Valls Subirà era un dels sis fills de Magí Valls i Martí i Carme Subirà i Tomàs, extensa família relacionada amb la banca.

Xavier Valls

 El seu avi era propietari a finals del segle XIX i principis del XX, de la masia fortificada coneguda com la Torre dels Pardals situada al Guinardó i un  tiet-avi seu ho era de Can Cascante, una torre d'estiueig molt coneguda en el barri del Congrés, cap de les dues existeixen actualment.

Resulta evident que la seva família no era qualsevol família en la Barcelona del moment.

En la seva activitat com empresaris, tant el seu avi com el seu germà eren membres de la càmera de comerç de Barcelona, i ambdós compartien inquietuds culturals i polítiques lligades amb la Renaixença i l'esclat del catalanisme polític.

L'avi quan va morir en 1907 (aleshores era Regidor de l'Ajuntament de Barcelona), en el seu testament va deixar constància del seu desacord per veure-s'hi obligat a redactar el seu testament en castellà i més quan es tractava d'un document tant personal com aquell, i a més va disposar que el seu taüt fos embolcallat amb la bandera catalana, la mateixa que va onejar en dies festius en el terrat de la seva Torre dels Pardals. 

La Torre dels Pardals en l'època que era de la família Valls

El seu pare, va néixer a Barcelona. Malgrat que tradició bancària de la família, a ell personalment  li interessaven més una altre classe de lletres que no pas les bancàries , volia muntar una llibreria en algun lloc de Barcelona i el seu pare s'hi va oposar tot dient que no volia pas un fill botiguer . Com sentia una gran admiració pel seu pare es va plegar als seus desitjos i finalment va treballar en banca però, també es va dedicar a escriure, així que va decidir instal·lar-se pel seu compte i va obrir la banca Ponsa i Valls que en 1920 va  fer suspensió de pagaments, així que, un cop liquidats els seus deutes, es va retirar a viure al barri d'Horta i gràcies a la seva llicenciatura en Filosofia i Lletres va entrar a donar classes en diferents centres pedagògics per viure.

Els pares de Xavier Valls que sempre van viure a Horta

C. Rectoria on va viure la família Valls

Jardí de Xavier Valls a Horta

Carrer Rectoria 1910, la rectoria . Foto cedida  Anna Seguí

La casa d'Horta era al carrer Rectoria, davant del lateral dret de l'Església de Sant Joan d'Horta. Xavier Valls va passar en aquesta casa la seva infància i joventut. És una casa, encara resisteix dempeus, de planta baixa i primer pis amb un gran jardí darrera, com moltes de la mateixa època.

Però qui era Xavier Valls: segons la Wiquipèdia :

Va néixer el 18 de setembre de 1923 a Horta, Barcelona. Va aprendre la tècnica pictòrica al costat dels suís Charles Collet, amic de la família. L'any 1949 es va traslladar a París on es va relacionar amb Tristan Tzara, Fernand Léger, Antoni Clavé o Alberto Giacometti, on va establir la seva residència definitiva, tot i que passava tots els estius i festes de Nadal a Horta.

mostra de l'obra de Xavier Valls

Manuel Valls fill de Xavier Valls

És pare del polític francés Manuel Valls, actual ministre de l'Interior,  tiet de Manuel Valls Gorina, compositor de l'immne del Barça i oncle del físic americà Oriol Valls.

 Membre d'Honor de l'Acadèmia de Belles de Sant Jordi, l'any 1993, fou guardonat amb la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts l'any 2000, amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques, concedit per la Generalitat de Catalunya.

L'any 2003 va publicar un llibre de memòries LA MEVA CAPSA DE PANDORA. El 2005 fou elegit membre de la Real Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Va morir a Horta el 17 de setembre de 2006 a conseqüència d'un càncer de colon.

Dit això, en centrarem en les seves vivències al barri d'Horta, recollides en el llibre autobiogràfic La meva caixa de Pandora, barri al que sempre va estar vinculat i al que mai no va renunciar i on, tal com s'ha indicat més amunt, hi va morir als 83 anys, l'any 2006-.

“..Els dies festius i durant les vacances no paràvem de fer excursions i acampades rere les carenes del Collserola ...una vegada pujant pel camí, vam sentir que tocaven sardanes i tot il·lusionats vam arribar davant d'un espectacle insòlit d'una colla d'homes i dones que ballaven completament nus al so del músics de la cobla, que una cama damunt de l'altre, tocaven igualment a pel.. d'un revoltada el pare ens va fer tirar muntanya avall fugint dels nudistes que es deien “Panxa al sol” i no sabíem del quin barri venien, mai més no he vist – ho recordo com si fos ara – tantes penjarolles saltironejant seriosament al compàs de la nostra dansa popular...”

“També anàvem molt al Club de Tennis d'Horta, que va ser el tercer de Barcelona i era molt familiar, un lloc privilegiat de reunió amb els amics durant anys....”

“mosèn Baldelló (de l'església Sant Joan d'Horta), refugiat a casa d'uns amics arran de la revolució (Guerra Civil) va veure com els milicians llançaven per les finestres del seu pis el piano i tots els llibres i els documents que posseïa”

Detall de l'Església de Sant Joan d'Horta cremada per dins

“El 19 de juliol de 1936, em va despertar el soroll de les bombes que un avió llençava sobre la caserna de Sant Andreu: així començava l'aixecament militar a Barcelona, un dis desprès que en els altres indrets de la Península. Era diumenge i a les set del matí el meu pare va anar a la rectoria, on el senyor rector va celebrar a porta tancada l'ultima missa per a ells sols. Seguidament i ajudats pel vicari ens va omplir la casa de paquets i d'objectes de valor de culte, entre ells el gran copó ple de formes consagrades per a la missa solemne, car era diumenge dels anomenats de “comunión general”. Desprès d'haver dinat amb nosaltres Mossen Pujol i el vicari, Joan Bonet, van còrrer a amagar-se a casa d'uns amics. De moment l'abundantíssima reserva del santíssim fou guardada en un armari-mirall de l'habitació dels meus pares i cada cop que passaven per davant fèien una genuflexió, que avui pot ser faria somriure a més d'un, però que era el més normals del món en aquells temps”.

 

•   El vespre de l’onze de gener de 1938 una bomba va provocar la massacre més gran de la Guerra Civil a Sant Andreu. Als més grans encara se’ls entelen els ulls quan recorden les escenes d’angoixa que visqueren a la cantonada de la Rambla de Sant Andreu (que durant la guerra va pendre el nom de Joan García) i elcarrer de les Monges. Fou el fet més luctuós de la guerra civil a Sant Andreu i un dels que més marcà la gent que la visqué. (Bloc l'Opinió Andreuenca).

 “La matinada de dilluns, uns incontrolats de la “FAI” van calar foc a l'església i al local parroquial, situat enfront de casa i vam ruixar les persianes per evitar que s'inflamessin. Més tard va començar l'escorcoll pel barri; saltant el jardí que separava les dues cases, ens van reunir amb els nostres veïnes les senyoretes Eroles, que eren mestres i tenien l'escola darrera l'habitatge. Jo que era el més petit de tots, tenia dotze anys era el portador del Santíssim i ajudat per les nostres amigues, vaig repartir a grapats la sagrada reserva entre els pocs assistents. La resta dels objectes de culte que calia amagar, van ser llençats, un rera l'altre al pou, que tenia uns trenta metres de profunditat però, ai las!, quan la rodona de l'aigua del pou va restar quieta com un mirall, emetia uns resplandors d'or i de plata dignes del tresor d'Alí Babà. Aleshores el meu germà Jordi molt esportista i bon nedador, hi va baixar i tot capbussant-s'hi , ho va posar tot dins d'un sac que va colgar sota el sauló...

Detall del aleshores Pg. de Valldaura

“al Paseig de Valldaura assassinaven de valent. Una tarda jugant amb el meu amic Ricard Matas i en Quique Noblom – la família del qual ocupava una part de la masia de Can Cortada, tota rodejada d'horts - tots tres estàvem asseguts en un marge del camí que enfilava cap a Can Glòria d'en Jaumar de Bofarull, quan es va aturar un cotxe amb tres o quatre milicians amb la bandera negra i roja i un mocadors al cap com de pirates de L'ílla del Tresor, i en van sortir un home i una dona cridant-los “P'arriba”, , només els vaig poder veure l'esquena, però mai no oblidaré aquelles persones, tirotejades per darrera quan encara no havien fet uns pocs passos. En marxar el cotxe, els seus ocupants ens van mirar i puny en l'aire van cridar “Salud”, ens vam acostar a la parella que geia bocaterrossa – encara puc veure el clatell amb els foradets de les bales, voltants d'estelles d'os – al terra del camí, amarats a poc a poc de sang, que els vessava segurament del cap i del pit...”

“amb els amics tampoc no ens perdíem cap de les pel·lícules que feien al cine dels Corretja a la plaça Eivissa, on ja de ben petit, em duia la minyona Maria de Cerdanyola...”

El cinema vell de la Plaça Eivissa

Pel que fa al bombardeigs del 1937-1938, quan passaven el Junkers damunt d'Horta rebíem més metralla d'algun obús els antiaeris del Carmel que no pas bombes dels atacants. En sentir les sirenes, la meva mare i jo pujàvem al terrat, perquè era de les que, si de cas queia una bomba, preferia anar cap avall que no pas quedar soterrada. A mi feliç inconsciència, els reflectors antiaeris em fascinaven com uns focs artificials, però un vespre ens vam trobar rodejats de fum a causa d'unes bombes que havien caigut molt a prop de casa; sembla, ho vam saber desprès, que a la fi de 1937 un falangista havia pogut passar a l'Espanya franquista i havia denunciat l'emplaçament d'un dipòsit de carburant per a l'aviació sense parar ni mica, l'infeliç, “patriotero”, en el fet que la família vivia a pocs metres de l'objectiu: Todo por la Patria.”.

Antiaeri de la muntanya Pelada en acció

• (La Bomba va caure a la masia de Can Travi Vell que és on estava el dipòsit)

...Les muntanyes que encerclaven Barcelona van quedar pelades perquè milers de persones arribaven de tot arreu van tallar les pinedes dels Tibidabo fins gairebé Montcada per fer foc....”

Recreació

“El gener de 1939, quan el rector de la parròquia va rehabiliar l'església de Sant Joan d'Horta, la Falange va acudir a empastifar la façana, com a tot arreu, amb el retrat de José Antonio primo de Rivera pintat a la trepa i el rètol “Caídos por Dios i por España”. El dia abans que l'obrissin al culte, el meu pare ens va fer el comentari que “això és una barrabassada”. La mateixa nit, amb el meu germa Jordi i l'amic Rafel Pinós, que vigilaven que no passés ningú pel carrer, jo, amb una pintura duco, que era una mena de laca, hi vaig dibuixar a sota una tifarada amb un fumeral que ho rodejava tot i perquè no en quedés dubte, ho rematava amb el mot “merda”. Diumenge al matí, en anar a la primera missa, la meva mare hi va trobar molts falangistes i el cap de policia, que voien emportar-se al sr. Rector per declarar a comissaria. En adonar-se que aquella pintada només podia ser obra meva, i espantadíssima pel que ens podia caure al damunt, la meva mare va pujar corre.cuita a la meva habitació, però jo ho vaig negar tot, i encara que ella no em va creure, cap dels tres conjurats no vam fer esment a l'afer al llarg del franquisme. Les autoritats no van tenir més remei que tapar amb quitrà tota la inscripció i avui encara em satisfà pensar que única església de tot Espanya que no va conservar la llegenda de la Falange, gràcies a la meva pintada, fou Horta.”

“Una tarda vaig sortir a fer un vol per camí vell de Sant Genís , Martí Codolar, per la Clota i el camí de Sant Cebrià i d'altres racons, com el camí vell que anava al Cementiri d'Horta i a l'església vella, enderrocada els anys trenta. Un passeig de comiat, car tot havia de quedar destrossat per les obres de la ronda de dalt i les noves edificacions dels Jocs Olímpics. Veia com anaven quedant buides algunes torres dels segles XVIII i XIX, que, a lúltim., van desapaèixer del tot. Vaig veure unes excavadores omplint de terra les torrenteres. Comprovava la mutació geogràfica d'aquells indrets que tantes vegades havia recorregut. Era un passeig d'adéu, crepuscular, massa cruel per a mi. Vaig tornar a casa desfet!. M'adonava que aquella passejada seria lúltima de l'estiu i que mai més no tornaria a veure el meu paisatge d'Horta. Una veu cridava dins meu “Mori el progrés!”...

• Fonts informatives : La meva Caixa de Pandora , llibre autobiogràfic de Xavier Valls

MAGA - l'antiga llibreria del barri del Guinardó

Persiana de la llibreria - Foto Miquel Pera

Quan vaig arribar al Guinardó en els anys 70, hi havia al Guinardó una llibreria que es podia considerar com “la llibreria”, amb majúscules del Guinardó, el seu nom “MAGA”.

Hi ha un tret que defineix al bon llibreter: que és la persona que no solament ven llibres, sinó que entén en llibres, que a més aconsella sobre allò que considera interessant llegir. Així era en Gaspar, propietari de la llibreria MAGA, un home que s'estimava els llibres i que sabia trametre aquest amor.

Gaspar Aguayo en la seva llibreria

La llibreria Maga estava ubicada en el carrer Amèrica, cantonada Trobador era, com ja hem dit, la llibreria de Gaspar Aguayo i la seva dona la Marina. El nom Maga prové de les primeres lletres de MArina (esposa del Gaspar) i GAspar.

També era un nom que feia referència al mític llibre “RAYUELA” d'en Julio Cortàzar , donat que “MAGA”* era el nom que el protagonista li donava a un dels personatges principals de la novel·la.

*(La Maga (Lucía) Es la protagonista de la historia. Es una uruguaya que viajó a París con su hijo Rocamadour ya que sus padres querían que ella lo abortara. Se caracteriza por ser distraída y por no tener los conocimientos de sus compañeros y amigos, cuestión que en ciertas ocasiones la hace sentirse menos que los demás («Es tan violeta ser ignorante»). Sin embargo, su ingenuidad y ternura más de una vez son envidiadas por los integrantes del Club de la Serpiente. Lo que más envidia Oliveira de Lucía, es su forma de ver las cosas, ella “nada en el río, mientras él lo mira de lejos”. Viquipedia.)

Durant, molts anys aquest local va ser el referent de la cultura catalana al Guinardó i va ser durant molts anys la seu oficiosa del grup d'escriptors del barri, del qual formaven part gent com Joaquim Carbó, Pep Albanell, Estanislau Torres i molts més.

 

 

El local,   en represàlia a  la seva tendència catalanista, va ser cremat una matinada del 14 de juliol de 1986 al rebre l'atac d'un grup d'extrema dreta que, aleshores feien de la seva atacant moltes de les llibreries d'aquest caire que havien a la ciutat de Barcelona, llençant-hi contra la porta uns còctels molotov que la van cremar.

En l'atac a la llibreria, algunes persones del veïnat hi van veure també la intervenció d'alguns elements d'extrema dreta infiltrats en  la comissaria de policia que hi havia poques portes més avall, en un edifici que feia cantonada amb el carrer Pare Claret. En l'actualitat ja no existeix, no pas l'edifici que continua en el mateix lloc, sinó la comissaria en qüestió.

Després de l'atac amb còctels molotov a la Llibreria Maga, tots els escriptors del Guinardó van fer costat al seu propietari, Gaspar Aguayo, i van editar aquest llibre per ajudar a que la llibreria tornés a obrir les seves portes.

Segons explica l'escriptor Joan Josep Isern al seu blog...

"Com no podia ser altrament, els escriptors del Guinardó també varen estar a l'alçada dels esdeveniments i a través de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana varen aconseguir la complicitat de l'editorial Laia per treure al carrer un recull de contes escrits especialment per l'ocasió que es va titular "Crema de Maga". Joan Brossa, veï també del barri, va fer un poema visual per la contracoberta i el llibre es va publicar uns dies abans de Sant Jordi de 1987. Tots els diners de les vendes es van destinar íntegrament al compte de suport a la reconstrucció de la Maga i val a dir que, a més a més, va tenir força fortuna comercial. I no només al Guinardó.

Per cert, en aquest llibre (una raresa bibliogràfica, pel que em diuen) s'estrenen com a contistes un parell de xicotets: en Màrius Serra i el signant d'aquestes Totxanes. Tant en un cas com en l'altre era la primera vegada que véiem el nostre nom imprés en un llibre. El conte d'en Màrius es deia "Ensurts absurds", el meu "Crema de Maga".

Al costat de Brossa i dels dos debutants els escriptors que varen col·laborar en el recull "Crema de Maga" eren Pep Albanell, Joaquim Carbó, Anton Carrera, Antoni Cuadrench, Ignasi Farinyes, Jaume Fuster, Josep Maria Illa, Miquel-Lluïs Muntané, Maria-Antònia Oliver i Estanislau Torres.

Tot plegat va acabar reforçant la figura de la Maga com la llibreria per excel·lència del barri. Un reconeixement que va adquirir format oficial quan l'any 1987 se li va concedir el Premi Horta-Guinardó.

L'establiment on estava la llibreria, actualment és una oficina del grup d'assegurances Catalana Occidente, però en una de les persianes metàl·liques del local, encara podem recordar el que havia estat anys en darrera ja que es conserva el logo de la Llibreria Maga.

Gaspar Aguayo, ens va deixar el proppassat dia 6 de gener de 2012, escriptor, llibreter i una de les persones del barri, culturalment parlant, més importants i també persona rellevant en la recuperació i revitalització de les bitlles catalanes.

RESUM DE LA BIOGRAFIA DE’N GASPAR AGUAYO I SERRA escrita per l'Antoni Verdú

(Revisió i actualització per Antoni Verdú Navarro, amb el vist i plau del mateix sr. Gaspar Aguayo i Serra, de la publicada l’any 1997 en el volum sisè de “Forjadors de la història esportiva de Catalunya” (editada per la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura)

Gaspar Aguayo i Serra va néixer a Barcelona l’any 1928 en el si d’una família que no es pot dir que tingués cap mena d’afició esportiva. Amb només tres mesos d’edat va quedar orfe de pare. Com la majoria de nois en edat escolar va jugar al futbol però es sentí més atret per la muntanya i practicà l’excursionisme en major o menor grau; d’aquella època en guardà un grat record de les sortides a la muntanya formant part d’un grup escolta organitzat per mossèn Batlle (Antoni Batlle i Mestre). Aquest sacerdot ja havia format un d’aquests grups l’any 1931 i continuà aquesta tasca amb els nostres minyons acabada la guerra civil. Per a en Gaspar Aguayo eren activitats que omplien les estones i dies de lleure però mai s’ho va prendre amb intenció competitiva ni de gran dedicació.

La vida professional la va iniciar d’aprenent de tallista, ofici que demana un tarannà exigent amb si mateix amb la perfecció del treball i esperit artístic per a realitzar les delicades i elegants motllures en una època que aquestes eren uns elements decoratius que enaltien els mobles. Encara no havia arribat la moda i gust per les superfícies llises i els cantells en angle.

Potser que per ésser besnét del historiador i escriptor igualadí Jaume Serra Iglesias l’interessava en molt més grau el món dels llibres, i en el racó més íntim de les seves aspiracions maldava per obrir una llibreria pròpia aconsseguint aquest propòsit l’any 1965 al llogar una botiga que restà oberta fins el 1971. En ella va practicar i aprendre amb nota alta el nou ofici. Tot seguit en va obrir una altra amb moltes més possibilitats en el barri del Guinardò, en el carrer Amèrica cantonada Trobador a la qual va batejar “Maga”,nom d’un dels personatges d’una obra de Julio Cortázar i que coincideix amb les dues primeres lletres del nom de la seva esposa, Marina, i del seu propi, Gaspar. La llibreria Maga es convertí en punt de reunió dels molts i fidels clients (que va obtenir en molt poc temps gràcies al seu bon tarannà) amb ganes d’intercanviar idees, opinions o senzillament pel gust de garlar (utilitzo el verb garlar perquè en Gaspar hi sentia predilecció). Es de destacar que entre els molts assidus tertulians no hi faltaven els escriptors que vivien al barri i que n’eren molts.

I va sorgir un fet que el conduiria a embrancar-se en una tasca impossible a ulls d’altres amb menys fe i en el que la llibreria va tenir certa importància.

REVITALITZACIÓ AL BARRI DEL GUINARDÓ DEL JOC DE LES BITLLES CATALANES

Gaspar va conviure períodes estiuencs amb les gents de les terres del Baix Ebre i allà va veure com jugaven a les Bitlles.

S’interessà pel joc i investigà els seus orígens descobrint que les modalitats practicades a les poques comarques tarragonines i lleidatanes en que es conservaven eren autòctones del nostre país i entusiasmat amb el descobriment d’un joc genuïnament català i en vies de total desaparició (a les comarques de Girona i Barcelona amb prou feines era recordat per la gent gran) va decidir recuperar-les.

La primera pedra per aixecar tant gran empresa va ser fundar un club a Barcelona i a la llibreria hi trobà on assentar els fonaments. En efecte, no li costa gens arrossegar un grup de clients per a que li fessin costat i fundar el Bitlles Club La Cava-Guinardó ’87, que va ser el primer club de bitlles que es va inscriure a la Federació (vegeu > Club de Bitlles Guinardó) En Gaspar Aguayo va ser-ne el primer president del Club, que com diu el nom era vinculant al barri del Guinardó

En Gaspar Aguayo fou el guia i ànima i va realitzar una gran labor d'investigació i aportació de valuoses dades. En els pocs anys de vida d’aquesta entitat (2002/2006) en Gaspar va publicar fins a divuit “Quaderns de Divulgació” en els que explicà diversos temes del món de les Bitlles de manera breu i aclaridora i el conte per a infants “Les bitlles de l’avi Quim”.

Va publicar un llibre titulat “Bitlles i Bitllots – un joc tradicional a Catalunya” que partint dels costums ancestrals ens condueix fins a la recuperació d’aquest joc tant nostrat.

El Consell de Districte Horta-Guinardó li atorgà el “Premi a la difusió cultural i participació ciutadana” com a públic reconeixement a la seva tasca.

Foto Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya, lliura a Gaspar Aguayo la medalla de Forjador de la Història de l’Esport a Catalunya 1997

Fins aquí va ser la feina feta per una persona tenaç que mai s’aturà davant de cap dificultat ni de cap obstacle. Un llibreter obstinat que va reviure les bitlles deixant-les vives i fortes en mans d’un organisme avui dia reconegut internacionalment com a català: la Federació Catalana de Bitlles*.

• AGRAÏMENTS A : Antoni Verdú i Miquel Pera que són les persones que m'han facilitat informació i material sobre Gaspar Aguayo i la llibreria MAGA.

MEMÒRIA DELS VEÏNS - José Luis Tellado

Molts cops per tenir una petita idea de com es vivia per aquests barris entre els anys 20-50, hem de recórrer als llibres, on es solen trobar pinzellades com la que seguidament us passo a reproduir ( no la tradueixo perquè l'escriptor crec que es de parla castellana i per tant, respectarem el text en l'idioma en que es va escriure), un petit text on es descriuen la vida i costums de la canalla pels carrers dels barris.

Es correspon a un llibre anomenat EL ESPÍRITU DEL ARCAMUZ, i ve a ser una biografia de l'autor José LuísTellado Ustárroz, que aleshores, deuria tenir entre 10 i 12 anys i vivia i es movia entre el Clot, Els Quinze, Camp de l'Arpa i Guinardó on anava a l'escola que ara coneixem com Castro de la Peña i que per l'època se'n deia Liceo Manjon.

També ens descriu com es va viure la Guerra Civil, com patien els habitants i com lluitaven per aconseguir cent grams de cigrons, ja que es patia molta gana, en fi deixo de parlar per limitar-me a transcriure el text en qüestió:

LA GUERRA CIVIL

“Otra vez estoy dando vueltas por las vetustas calles del barrio antiguo de Barcelona, mi ciudad, que recorría de pequeño durante la revolución, montándome en el trole de los tranvías para no pagar el billete. ¡Qué tiempos aquellos!, en qué, a pesar de todo, disfrutábamos construyéndonos patines utilizando cojinetes de bolas, rifles tira ganchos de cortina, aparatos de galena con unos simples auriculares, un trozo de mineral, una hojita de afeitar y una aguja. Claro que también hacíamos diabluras peligrosas, como poner balas de fusil en las vías del tranvía, que explotaban al pasar el vehículo por encima–eran fáciles de encontrar–. 

Nens jugant a la Guerra amb rifles de fusta. Foto Centelles

 

Tiempos de hambre, frío y terror, en que una bomba podía acabar con nuestras vidas, y en el que la gente, en cuanto sonaban las sirenas, se hacinaba en los refugios insalubres atestados, donde olía a orines, humedad y sudor. Por eso nos juntábamos algunos muchachos, desafiando a los aviones, no yendo a los sótanos asquerosos. La mayoría estaban solos en sus casas vacías, sus padres en el frente, muertos o en la cárcel. Otros, como yo, viviendo con dos tías solteras, una medio ida y otra muerta de miedo, mientras mi padre apenas aparecía por casa, temeroso de que alguien por odio, envidia o por cualquier razón lo denunciara falsamente, ya que los intelectuales eran odiados por la mayoría de los milicianos que patrullaban en camiones por las noches en busca de víctimas que llevaban al campo de la bota para ser fusilados.

Un día corrió la voz de que en la estación de La Sagrera (1), estaban aparcados varios vagones de mercancías llenos de alimentos, y que las mujeres–la mayoría de los hombres estaban en el frente– los asaltaban. El problema es que éramos demasiado pequeños para abrirnos paso entre aquella jauría enloquecida. ¿Quién dijo que la mujer es el sexo débil? El tal debería haber presenciado este espectáculo: Se peleaban como fieras para coger un puñado de lentejas, judías o garbanzos que meter en unos saquitos de arpillera que arrastraban.

Colás y el sardinilla lograron meterse debajo de uno de los vagones, y metían en sus saquitos todo lo que se iba filtrando a través de las rendijas del suelo del vagón: una extraña mezcla de tierra, arroz, azúcar y demás legumbres, mientras las mujeres que consiguieron meterse dentro reventaban los sacos y, con auténtica desesperación, arramblaban con todo lo que podían.

Alejandro logró apartes las piernas de varias mujeres y me abrió paso para que pudiéramos imitar a nuestros amigos. Así conseguí llenar mi pequeño saquito y salir corriendo en dirección a El Clot.

 

De pronto llegaron los aviones y comenzaron a disparar ráfagas de ametralladora… Algunas mujeres fueron alcanzadas y sus cuerpos ensangrentados quedaron en tierra al lado de su pequeño botín y un charco de sangre. Rápidamente, me acurruqué debajo de un viejo camión aparcado en la acera, mientras escuchaba como estallaban hechos añicos los cristales del vehículo. El sardinilla iba detrás de mí, estaba a punto de alcanzarme y me alargó su mano derecha pidiendo ayuda, pero no pude alcanzarla y cayó exhausto sin pronunciar un solo gemido. ¡Tan solo tenía ocho años! Nunca supe si aquellos aviones eran del gobierno o de los fascistas, únicamente que fue una masacre indigna de un ser humano.

Al llegar a mi casa, mis dos hermanas pequeñas y mis tías me recibieron con alegría, procediendo a limpiar todo el contenido de mi pequeño botín. Después lo hervimos y nos lo comimos, aunque sin un mendrugo de pan, porque para lograr un trozo de pan negro había que levantarse antes del amanecer y hacer unas colas enormes. Y cuando por fin te llegaba el turno, la mayoría de las veces, el pan se había terminado.

LA VIDA DELS NANOS DEL BARRI

Mi pandilla estaba compuesta por cinco chicos del barrio de “Los Quince”, en el Guinardó, lugar privilegiado antes de estallar la guerra civil, lleno de torrecitas con un jardincito muy bonito y árboles frutales, donde yo solía tirar la fruta ayudado de una larga caña

Villa Jazmines

El más pequeño del grupo era “El Sardinilla”, lo llamábamos así por lo escuálido y bajito que era. Vivía con sus padres en la torra llamada “De los Jazmines”, una finca de dos plantas, cuyos propietarios huyeron nada más estallar las primeras revueltas, por miedo a ser asesinados. Como no tenían criados y la torre era muy grande, apenas limpiaban, incluso hacían fuego den el suelo del comedor para guisar y calentarse. 

Luego estaba Roca, de nueve años, hijo de un industrial que huyó a Francia para salvar el pellejo–muchos milicianos se incautaban de las fábricas y mataban a los dueños. Vivía con una tía vieja y las pasaban canutas. 

El siguiente era Alejandro, de diez años, y muy avispado. Vivía en una torre enorme en la parte alta del Paseo Maragall, con su madre, envejecida prematuramente, y una hermana más pequeña llamada Emma. Muchos días nos reuníamos en el jardín para jugar o encender una hoguera para cocinar alguna vianda que habíamos arram-blado. 

El Liceo Manjon en l'època

Todos asistíamos al Liceo Manjón, en la Rambla Volart, un edificio de cuatro plantas y un gran patio, aunque con frecuencia solíamos hacer novillos, por lo que don Juan de la pipa rota, como llamábamos a uno de los maestros, nos arreaba bofetadas y puñetazos sin compasión, teniendo que cubrirnos con ambas manos para no salir dañados.

Todo esto acudía a mi mente cada vez que atravesaba un trozo de mi ciudad, cabizbajo y compungido por los recuerdos. Ahora que todos han desaparecido, y se olvida lo que tuvimos que sufrir entonces, considero que les debo este pequeño recuerdo.

• José Luis Tellado Ustárroz (Ibón Benoni-Pinesku-Piki), va nèixer a Barcelona el 1928. Ha pintat numbrosos quadres a l'oli, al'aquarel·la, la cera, acrílics i en làtex. És l'inventor d'una tècnica pictòrica anomenada “Cosmologisme”, amb la qual ha pintat algunes de les seves obres abstractes tals com “L'Explosió del Big-Bang”. També és dibuixant d'historietes i ha creat Pavipollo i Cuchufleta, Braulio Pérez Gil y su ayudante, Josefo Conejo, Microbio Peregil i su amigo Pancho Ron, dos sujetos del monton, Trufo, Cuco, Cuquito i Cuquita, Cucón el malo, Meduso i Mejillon, así como numerosos chistes
  
  

  

  Un quadre amb la tècnica de Cosmologisme

  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  1-  (L'estació de ferrocarril de la LAV i la línia de Granollers està sent construïda on antigament hi havia hagut l'Estació de Sagrera Mercaderies o Barcelona-Clot (Sagrera), construïda l'any 1918)
  
  

ESCOLES MUNICIPALS DEL GUINARDÓ - ESCOLA SARDÀ I SALVANY - CEIP TRESFONTS

Colegios Municipales del Guinardó - Sarda i Salvay (per nenes)- Ceip Tresfonts – , són de fet, noms per una mateixa escola amb més de cent anys d'història, i que, per tant,  és  la més antiga del Guinardó.

abans i ara de la mateixa entrada a l'escola

L'Escola Tresfonts, està situada al barri del Guinardó, al final de la Rambla Volart, pujant a la dreta, en el núm 88, hem de dir que aleshores el carrer es deia Iglésias.

.

L'escola és en el Guinardó una “rara avis” per molts motius. Crida l'atenció que només tingui 17 alumnes per aula per una qüestió principalment d'espai. Les aules són petites, encara que es vulgués no es podria incloure més nens. Es com aquell que diu una escola de joguina, amb aules petites i aspecte una mica desballestat, l'edifici té el seu encant . Aquest fet origina que la quitxalla surti al pati en tres terrasses diferents segons la seva edat.

Porta d'entrada de l'escola

Una de les terrasses de l'escola i una de les fonts de fons

Totes aquestes particularitats i alguna altre han propiciat que l'escola hagi estat molt a prop de ser tancada i ha estat la lluita dels pares la que l'ha salvat.

El Ceip Tresfonts té 104 anys d'història i manté el rècord d'unir en les seves aules nens de 24 nacionalitats diferents de criatures, i això no suposa cap problema pels pares sinó que se'ls veu visiblement satisfets amb el projecte educatiu i disposats a lluitat per a la seva continuïtat.

La història de l'escola es resumeix de la següent manera:

El 31 de maig de 1899, la senyora Francisca Tubau Massanell va comprar tres solars entre el que avui és la rambla de Volart i el carrer de Feliu. Dos d'aquests terrenys els va adquirir a Joan Jori Saladrich i Dominga Puigdengolas i el tercer a Joan Jori Vilaseca.

El 1907, els senyors Josep Parramon i Francisca Tubau encarregaren als constructors José Aragall e Hijos la construcció d'una escola per un import de vint mil pessetes amb el nom de “Colegios Municipales del Guinardó”, segons consta en un document dels constructors del 18 d'abril de 1908. Tot i que es va acabar de construir, l'Ajuntament no va concedir el permís d'obra fins a l'1 de febrer de 1909.

Porta de l'escola en 1919. Foto de  Josep Perramon i Lloveras

Nenes i Nens de l'escola en 1914. Entrada carrer Feliu. Foto Daniel Cabrero

Aquesta escola va ser llogada per l'Ajuntament de Barcelona amb un contracte anual que, després de molts anys, fou signat de nou, amb una validesa indefinida, per l'alcalde Joan Pich i Pon, el 31 de juliol de 1935.

Poc abans d'aquesta nova signatura, l'escola va ser reformada per l'arquitecte Josep Goday, artífex dels centres escolars construïts a Barcelona durant la República. Una de les moltes característiques eren les fonts que repartia estratègicament per cada centre escolar.

una de les fonts

Després de la guerra, el 1939, el centre, convertit en escola de nenes, rebé el nom d’escola Sardà i Salvany, en record del polèmic i integrista sacerdot Félix Sardà i Salvany (1844-1916), autor del controvertit  llibre El liberalismo es pecado.

Quadern de quan l'escola només era per a nenes

 El 1983, l'escola va passar a ser mixta. Finalment el 1998 es va considerar interessant actualitzar el nom del centre de manera que fes referència a les fonts que hi ha a l'edifici de l'escola. De fet, en total hi ha quatre fonts, però la quarta es va descobrir després d'haver canviat el nom, ja que era oculta darrere d'un moble. Així doncs, el Consell Escolar va aprovar per unanimitat el canvi del nom del centre, que a partir de 1999 es passà a dir CEIP Tresfonts.

Podeu accedir al Web  d'una mare on es parla de l'escola  i de la pròpia escola, clicant  sobre el link de sota.


Disortadament malgrat els esforços del pares per conservar l'escola, ha tancat les seves portes el juny de 2015.

• Fonts documentals: Web de l'Escola. Fotos internet.

CAN QUEROL

En moltes de les entrades d'aquest bloc, quan es tracte de descriure el territori, sovint s'al·ludeix  als papers de Francisco Zamora però, en realitat tenim idea de qui era aquest personatge, que tan bé va descriure cases, barris, pobles, etc. i de quins papers es parla?.

Francisco Zamora era en realitat un espia enviat pel Govern de Madrid a la fi de tenir-los al dia de tot el que passava a Catalunya en el segle XVIII. Eren temps de la Revolució Francesa i existia el perill que la revolució s'entengués al nostre país.

Can Querol vista des del que ara seria el C. Petrarca. Fotos del Cec sobre la masia catalana

En aquelles circumstàncies la missió del sr. Zamora era tenir al Govern de Madrid al dia de tot el que passava a Catalunya i certament acomplia a la perfecció el seu paper.*

Avui ens ocuparem de la coneguda masia de Can Querol, situada al final del Passeig de Maragall, entre els  actual carrers de Petrarca i Sant Alexandre, que anteriorment formaven part dels terrenys que envoltaven la masia i eren part del patrimoni del seu propietari. Respecte al passat d'aquesta masia es coneix la existència  d'un text inèdit que, en part seguidament reproduirem, el qual es troba classificat en la Biblioteca del Palau Reial de Madrid arxivat sota  el núm. 2.469. Es part d'una descripció molt detallada de tots els edificis i construccions d'importància existents a Catalunya i va ser redactat en 1.789. 

Fotos cel CEC sobre la masia catalana.

Com es pot observar gràcies a “les activitats” del sr. Zamora, en Madrid es tenia un coneixement molt ampli de la realitat catalana.

En el cas de Can Querol, Francisco Zamora va escriure el que segueix:

“La Casa de Armengol Jener, comerciante de Barcelona, llamada el Castillo de Querol por la semejanza que tiene al de aquel señorio, como està edificada delante de la plaza que llaman de Horta y a la otra parte de la riera, que media entre la misma casa y la plaza. Es la mejor de todo el término en cuanto a la fábrica, planta que parece obra de romanos pero de tan de corto patrimonio que la sombra de su buque se sale de el. Esta casa antiguamente fué cuna de todos los Saladrigas del presente término y de bastante labranza, pero los contratiempos y guerras la tenian reducida en 1681 a tres mojadas de tierra campa, unidas a la misma solamente.

Convé aclarir que el lloc qualificat com Plaça d'Horta, actualment rep el nom de Plaça de les Santes Creus i està situada al final del Passeig de Maragall molt a prop de la Plaça Eivissa.

Lamasia de Can Querol, és un exemple de masia-castell, construït amb planta quadrada i una bona mostra de les construccions rurals del segle XVIII, amb influències del classicisme francès   que  disposa d' uns bonics esgrafiats, avui dia bastant deteriorats.

foto actual de la masia

En el llibre dels cens nº 19 , existeix, així mateix,  aquesta nota referent a Can Querol “Casa situada en terrenys de “Mariner de la Plaça”. Edificada davant de la plaça d'Horta, mediant la riera entre dita casa i la plaça. Fou de Bernat Saladriga, qui acentà la terra i edificà la casa. Desprès els seus successors i desprès d'Isidre Artiguès ; desprès de l'Armengol Jener”.

Foto anys 30-40

Foto dels anys 30-40

Descriu en Desideri Díez en el seu llibre LES MASIES D'HORTA, que Can Querol té “a la planta baixa una la capella i sales de rebre, amb una escala al fons. A la primera planta, el gran saló central per a les festes de societat i les habitacions: a la segona planta hi ha habitacions i a la tercera les golfes.”

Sabem que en 1862 el propietari de la finca era Rafael Valldejuli, un ric barceloní que va viure  a la Pedrera. La finca tenia aleshores 3 mujades i 8 muns.

Entre els anys 1936-1939, època plena de tensions polítiques i els canvis revolucionaris de gran abast, pràcticament totes les grans cases es van col·lectivitzar. Can Querol no va ser pas una excepció i es va convertir en la seu de la FAI.

foto de 1931

El 19 e juliol de 1936, d'infausta memòria per nosaltres, els membres de la Fai, comandades pel Sr.  Vitaller, van ocupar la masia. Des  d'allà dirigien les accions que duien a terme i sortien les patrulles de control que s'hi van instal·lar, no hem d'blidar la situació estratègica de l'edifici respecte a la barriada d'Horta donat que estava situada al costat de la seva primera via d'accés.

Els primers incidents de la Guerra Civil a Horta van tenir lloc entre el C. Fulton i el C. Horta, el primer ben a prop de la masia de Can Querol on els anarquistes s'havien fet forts. En els carrers indicats s'hi van instal·lar barricades i creuar trets entre faccions diferents. En el campanar d'Horta, explica un testimoni de lèpoca, es va instal.lar  un franctirador que disparava a la gent que es feia forta al carrer.

La nit del 19 al 20 els incontrolats de la FAI cremaren l'església de Sant Joan d'Horta (el seu rector amagat en una de les cases del voltant ho contemplava tot); la del 20 al 21 el centre Parroquial i el convent de les Mínimes del barri de la Clota.

Quan les Brigades Internacionals van arribar a Barcelona, les van instal·lar en la masia de Can Querol, per tant la masia va esdevenir-ne la seu des de principis de 1938 fins al final de la guerra.

Un cop finalitzat el conflicte vèlic,  les cases senyorials van ser retornades als seus propietaris, en el cas de Can Querol, a la família Valldejuli..

La fundació Valldejuli, destimada a residència de gent gran,  es creà en 1950 dins a Can Querol, acomplint la voluntat d'Elena i Dolors Valldejuli i Llopis i l'espòs d'aquella, Francesc Vila i Vieta, en memòria d'Antoni Valldejuli i Ametller, pare d'Elena i Dolors, finat a Barcelona el 5 de febrer de 1914 als 87 anys.

La direcció de la Fundació és a mans d'un patronat i de la comunitat de religioses Hospitalàries de la Santa Creu.

Avui l'antiga casa senyorial es troba en bones condicions de conservació i es pot visitar.

 * ZAMORA, Francisco de. Diario de los viajes hechos en Cataluña, edició de Ramon Boixareu. Barcelona: Curial, 1973.

• Fonts informatives: El que és i ha estat Horta i Masies d'Horta de Desideri Díez. Artícle d'un diari signat per J. Balari Zanotti. Fotos del Cec sobre l'estudi sobre la masia catalana.