Si
tanqueu els ulls us podeu imaginar fàcilment la muntanya del Guinardó
durant els segles XVIII i XIX, gran part de la qual estava ocupada per
un bosc molt semblant al que es pot contemplar a la part alta del parc
del Guinardó , mentre que a la banda de baix, s'escampaven un munt de
masies envoltades de vinyes, conreus de secà i cereals. Hi havia també
una gran quantitat d'arbres mediterranis com els garrofers, moreres,
ametllers, taronger o llimoners.
La majoria d'aquestes masies es van construir al voltant del segle XVII, com el Mas Guinardó, Can Baró, La Torre del Pardals o Can Garcini i d'altres, les més petites, de principis del XIX.
Algunes d'elles, durant les guerres de Secessió i de Successió, havien jugat un paper important per la seva situació privilegiada i estratègica sobre del Pla de Barcelona, com el Mas Guinardó o La Torre dels Pardals.
Per tota la muntanya Pelada s'estenien
tota una teranyina de camins que comunicaven les masies entre si i amb
el pla, la majoria dels que baixaven des del cim en realitat eren rieres
i torrents que quan estaven secs eren camins perfectament utilitzables,
com el torrent de la Guineu, el d'en Mèlic , el de Milans i el de
Giralbé.
Per la part del mig, per on ara es troba l'Av. Mare de Déu de Montserrat, discorria la que es coneixia com la carretera de Gràcia al Guinardó o Av. De la Font Castellana, que es va obrir en 1896, que anava a morir en el que ara és el carrer Gènova, des d'aquest punt, fins l'antic camí de Barcelona a Horta (avui pg. Maragall), rebia el nom de carrer Dosrius, una part d'aquest tram era molt accidentat i de un desnivell considerable i els cavalls patien molt en passar per aquest indret.
Quan aquests dos carres es van convertir en un de sol, aquest desnivell es va suavitzar a la fi que els carruatges, cotxes i demès hi poguessin circular sense entrebancs.
Per la part del mig, per on ara es troba l'Av. Mare de Déu de Montserrat, discorria la que es coneixia com la carretera de Gràcia al Guinardó o Av. De la Font Castellana, que es va obrir en 1896, que anava a morir en el que ara és el carrer Gènova, des d'aquest punt, fins l'antic camí de Barcelona a Horta (avui pg. Maragall), rebia el nom de carrer Dosrius, una part d'aquest tram era molt accidentat i de un desnivell considerable i els cavalls patien molt en passar per aquest indret.
Quan aquests dos carres es van convertir en un de sol, aquest desnivell es va suavitzar a la fi que els carruatges, cotxes i demès hi poguessin circular sense entrebancs.
Per sota, seguint en part el perímetre de la muntanya, la Travessera de Gràcia o Carrer del Mig i l'antic camí d'Horta.
A
mitjans del XIX i principis dels XX fortunes importants de Barcelona,
van comprar masies antigues (moltes d'elles provenien d'assentaments
romans), i les van convertir en grans torres d'estiueig com Can Planàs i
la Torre dels Pardals, Can Xifré, la
Torre de Can-Ravellat Pla, que a més de domicili del Dr. Pla, , en la
part de darrera, el que donava a l'est era un institut que investigava
vacunes per curar la tuberculosi.
Institut Ravellat Pla |
Torre del Dr. Pla |
La
burgesia maldava per sortir d'una Barcelona massificada, tancada dins
les muralles, humida i bruta i en molts casos insalubre donat que els
mitjans amb els que podia comprar el poble per a la seva higiene
personal eren pocs i es limitaven a unes quantes fonts i alguns pous a
l'interior d'algunes de les cases i, per tant, sovint proliferaven
plagues que s'escampaven ràpidament entre la població produïnt gran
quantitats de morts per malalties tals com la pesta, la febre groga, la
tuberculosi o el còlera.
La gent que disposava de mitjans econòmics suficients fugia de la gran ciutat i es refugiava en torres luxoses pels voltants de Barcelona en llocs com Horta, Sarrià, Sant Gervasi o el Guinardó .
La gent que disposava de mitjans econòmics suficients fugia de la gran ciutat i es refugiava en torres luxoses pels voltants de Barcelona en llocs com Horta, Sarrià, Sant Gervasi o el Guinardó .
Així,
el sr. Francesc Mascaro Garant, una de les fortunes del barri (va ser
un dels promotors que van aconseguir fer arribar el tramvia elèctric
fins a Horta), es va construir una gran casa en el que era el barri de
muntanya de Sant Martí de Provençals, es a dir, del Guinardó. Amb la
finalitat de distingir la seva torre de les altres li va donar la forma
d'un castell medieval que, per més versemblança, el va construir en un
petit turó al costat dret del que ara és la plaça del Nen de la Rutlla.
Els guinardorencs el van batejar amb el nom del Castell de Mascaró o
Castell francès, sembla que el matrimoni Mascaró dona era de
procedència francesa.
Aquesta
curiosa casa que coronava totes les fotos antigues del Guinardó, avui
dia ja no existeix, la van derruir en 1941. Abans de la guerra havia
estat llogada per Manuel Ballarin, un gran mestre de la forja,
col.laborador en moltes obres de l'arquitecte Puig i Cadafalch, tot
realitzant meravelloses reixes, picaportes i d'altres elements
decoratius dels edificis de l'època. Quan la guerra va ser requisada i
es va muntar un hospital per a nens malalts. Al poc d'acabat el
conflicte va ser enderrocada.
Per
desgràcia, existeix poca documentació sobre la història de la majoria
dels edificis del Guinardó i també escassos testimonis gràfics. Pel que
respecte a l'anomenat Castell de Mascaró, desconeixem la data de la seva
construcció i no tenim cap foto clara de la casa, tan sols en tenim
alguna general de lluny i amb poca resolució.
Joan
Roig Mallafré, industrial de Reus molt acabalat iconegut en l'època, va
comprar la Torre dels Pardals en 1915 a la família Valls, una masia que
datava del segle XVII situada en el carrer Dos Rius, avui av. Mare de
Déu de Montserrat, i la va convertir en una fantàstica torre modernista,
que va ser utilitzada per la família Roig com torre d'estiueig.
L'arquitecte que la va dissenyar va ser Joan Rubio i Bellver qui guanyà
el premi d'arquitectura instituït per l'Ajuntament de Barcelona l'any
1918.
Va ser enderrocada cap 1956, davant l'impassilitat de l'Ajuntament que va donar el permís per enderrocar-la malgrat el seu valor artístic i històric. Sic...
Va ser enderrocada cap 1956, davant l'impassilitat de l'Ajuntament que va donar el permís per enderrocar-la malgrat el seu valor artístic i històric. Sic...
Torre dels Pardals abans de convertir-se en torre modernista |
Torre dels Pardals Torre Modernista |
Claudi
Planàs i Armet, Director de la Companyia de Ferrocarril de Tarragona a
Barcelona i de França (TBF) era un home molt ric que va invertir part
dels seus guanys a comprar la finca Mèlic en 1870 .
Al fons de la foto Can Planàs ab ans de convertir-se en el Centre Cívil del Guinardó |
Centre Cívic del Guinardó en l'actualitat |
Quan en 1902 van començar a construir l'Hospital de Sant Pau, i a més
de l'estat de l'edifici de Can Planàs que necessitava una rehabilitació,
no li agradava la vista que tenia des de casa seva i va comprar una
petita masia que estava situada més amunt..
Can Mascaró |
Maties
Mascaró la va convertir en una torre Modernista que ha arribat als
nostres dies sota el nom de CAN MASCARÓ. En 1910 el sr. Planàs s'hi va
traslladar a viure i sols la va poder gaudir durant quatre anys, morí
en 1914. Els seus hereus la van cedir al Dr. que la va convertir en un
centre d'atenció a persones amb problemes de personalitat o deficiències
mentals.
Salvador
Riera van comprar el Mas Guinardó per convertir-lo en Hotel,
possibilitat que al poc va desestimar donat l'escàs èxit que havia
tingut una experiència semblant en el proper Hotel Casanovas. Finalment
es va convertir en la seu de l'Associació de Propietaris del Guinardó.
Els Mas que ha sobreviscut a tota mena de contingències històriques, desprès de l'ultima intervenció "rehabilitadora" al que l'ha sotmès l'Ajuntament, exteriorment conserva la imatge que li va atorgar la renovació efectuada a principis del segle XX pel Sr. Riera, però per dins han buidat tot vestigi de la seva antiga història (en sobreviu tan sols alguna paret de les antigues), en haver-lo desproveït de les estances i elements que l'havien caracteritzat.
Els Mas que ha sobreviscut a tota mena de contingències històriques, desprès de l'ultima intervenció "rehabilitadora" al que l'ha sotmès l'Ajuntament, exteriorment conserva la imatge que li va atorgar la renovació efectuada a principis del segle XX pel Sr. Riera, però per dins han buidat tot vestigi de la seva antiga història (en sobreviu tan sols alguna paret de les antigues), en haver-lo desproveït de les estances i elements que l'havien caracteritzat.
Mas Guinardó a principis del segle XX |
Salvador Riera, també va comprar el Mas Viladomat, on hi ha residir amb la seva dona fins que van morir ambdos, i les terres que l'envoltaven . Les volia urbanitzar, convertir aquella part del Guinardó en una espècie de ciutat jardí, d'aquelles que feien furor en l'època (el sr. Gúell va intentar el mateix en el parc Güell i no va tenir pas èxit).
Mas Viladomat al començament de la Rambla Volart |
No
hi ha barriada que es valgui sense una església. La primera església en
la que es va cantar missa al Guinardó, va ser en la capella del Mas
Viladomat, fins que es va construir una de provisional esperant la
construcció definitiva de l'església de la Mare de Déu de Montserrat en
terrenys cedits per Salvador Riera. La construcció d'aquesta església va
durar quasi tant temps, com la construcció de la Sagrada Família,
encara que amb no tant bons resultats. Ens hem permès una petita
llicència de bon humor al respecte.
L'església en l'actualitat |
Al
voltant del Mas Guinardó i de la Rambla Volart es van bastir petites
torretes on s'hi van instal·lar comerciants modestos, propietaris de
petites fàbriques, botiguers i petits rendistes i algun que altre senyor
que pretenia mantenir a la seva amant, "querida" amistançada,
senyoreta de vida alegre o com se li volgués dir aleshores, lluny de
les mirades i tafaneries de la gran ciutat.
També
s'hi van instal.lar persones amb determinades idees relacionades amb
una vida en contacte amb la natura com els anarquistes. Per posar un
exemple, el pare de la Federica Monteny hi va viure amb la seva família
en tres cases diferents dels Guinardó.
També hi va viure al carrer Guinardó (ara Escornalbou), els oncles i la mare (Maria Antonia Pérez) de l'Andreu Nin, i fou en aquesta casa on li foren lliurats els efectes personals de l'indicat polític i escriptor, que fou assessinat a Alcalà d'Henares.
Al respecte escriu Oriol Güell "...Nin va ser dut a un xalet d’Alcalá de Henares, utilitzat pel cap de l’aviació republicana, Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva companya Constancia de la Mora Maura, que era censora dels periodistes estrangers. Al soterrani de la finca Nin fou sotmès a tortures perquè confessés el que no havia confessat anteriorment. Però les tortures tampoc van tenir el seu efecte. I, o bé perquè Nin no va resistir a la tortura o bé perquè no el podien alliberar sense que quedessin en evidència els mètodes que s’havien utilitzat, aleshores Orlov va decidir assassinar-lo" . Hores d'ara encara no s'ha trobat el seu cadàver ni es sap on va ser enterrat.
I també existia una torreta construida per l'arquitecte Puig i Cadafalch, derruïda els anys 90¨que estava al costat duna altra d'en Domènech i Muntaner que encara, per sort, avui dia existeix.
Un carrer notable el carrer Guinardó com es pot apreciar.
Moltes d'aquestes torretes duien el nom de la mestressa de la casa o d'alguna filla i van aparèixer cases amb noms tan personals com Villa Felicitat, Villa Rosario, Villa Paquita, Villa Maria i altres de similars característiques.
Villa Rosario |
Torreta d'estiueig del Guinardó |
La
“caseta i l'hortet”, aquest somni tan típicament català, al Guinardó es
va convertir en realitat per moltes persones i encara es conserven
nombrosos exemples d'aquest tipus de casetes, amb una mica de jardí
davant i una mica d'hortet al darrera, o simplement el jardí a la part
de darrera de la casa.
També
hi va haver qui es va construir casetes intentant donar-li un estil
personal com la farcida de rajoletes de colors de la foto.
Moltes
d'aquestes cases es van bastir mitjanant cooperatives i tenien
característiques comunes, eren habitatges unifamiliars com els del
carrer Joaquim Costa, o el núcli de cases del carrer San Quintí, Torre
Vélez i Garcia Cambra. També hi ha d'altres al carrer Mascaró i al propi
Passeig de Maragall.
Llastimosament,
aquesta forma de vida va ser reflex d'una època que ja no tornarà, la
majoria d'aquestes cases han estat venudes per a construir-ne blocs de
pisos sense cap mena d'encant, canviant totalment la fesomia bucòlica i
campestre de l'antic partit de muntanya de Sant Martí de Provençals,
per convertir-lo en un barri dormitori ple de blocs de pisos d'alçades
diferents i carrers més o menys estrets sense arbrat.
*Llegiu
: El sr. Joanet del Guinardó de l'escriptor Carles Sindreu i Pons per
aconseguir una idea del tipus de vida que es vivia en el Guinardó a
principis del segle XX.
4 comentaris:
Hola, he llegit amb molt interes la curte historia del Guinardo. He nascut en el carrer del Segle XX, 62 a dos passos dela Torre dels Pardals, en l'any 1937, i voldria portar una correccio a la dade del'enderrocada de la Torre. En el article es dona la dade de 1956. En aquest any jo tenia 19 anys i la torre ja feia anys que no existia. Jo habia jugat a dins el terreny de la torre quan tenia 8 o 10 anys i tot estaba ja arrasat. Jo no he conegut la Torre abans de ser enderrocada. En l'any 1956 ja habian construit casa de pisos sobre tot el terreny. La darrera foto del article es del Pasaje del Teniente Costa, per l'entrada del carrer Mascaro. Son las "casa dels militars" que estan encara, situadas entre els carrers Mascaro, Torre dels Pardals, Caldas de Montbuy i Segle XX.
Marti Gayola i Buch
segons el besnet del masovers de la finca es per aquestes dades quan es va derruir, per altra banda, tins informació que la casa de pisos és de 1959. Com pots veure existeixen moltes versions. Aquest senyor m'ha dit que parlarà amb la seva tia, neta dels indicats masovers per saber si es recorda concretament quina és la dada.
Gràcies Carme per tots aquests escrits; m'imagino la feinada de recerca que hi deu haver al darrere! Certament, aquest blog és com un petit tresor per aquells que estimem el barri.
Hola buenos dias, el antiguo camino de Dosrius, actualmente sigue con ese nombre o lo cambiaron
Publica un comentari a l'entrada