El
camp de concentració de Sant Joan a Horta, va ser inaugurat el 10 de
febrer de 1939 per ordre del Cuartel
General del Generalísimo,
en principi no fou creat amb la voluntat que fos un camp de
concentració de llarga durada però el fet que Catalunya es
mantingués rebel fins el final i que Barcelona ja tenia més d’un
milió
de persones, van propiciar
que es mantingués en actiu fin l’abril de 1940.
 |
| Pavelló de Llevant del Camp de Concentració. anys cinquanta. Foto de Fons Felip Capdevila |
Situat
en un lloc ben comunicat just davant de la carretera de Cornellà a
Fogars del Tordera, passeig de la Vall d’Hebron i on ara passa la
Ronda de Dalt, principal
via de comunicació amb la barriada d’Horta i ubicat entre la
carretera que comunicava Sant Cugat amb Barcelona (l’Arrabassada) i
la que unia Horta amb Cerdanyola, coneguda popularment com "El forat
del vent".
No
tenia problemes d’abastament d’aigua atès
que Horta estava situada entre muntanyes i disposava de nombrosos
torrents, mines i pous d’aigua per abastir l’edifici,
però el fet que fos un edifici inacabat, propiciava que no disposés
de
serveis sanitaris, ni cuines, ni habitacions adequades. Els presoners
dormien sobre el terra amb una manta i la majoria de finestres no
tenien vidres, sumat al fet que els mesos de gener , febrer i març,
fossin especialment freds i més a Horta que està a peu de muntanya,
tot
plegat, va
propiciar que el
dia a dia
dels presoners fos molt dur.
 |
| Camp de Concentració de Bram. Foto Agustí Centelles |
Les seves necessitats es feien en una mena de latrines comunes consistents en uns taulons i d’uns bidons per recollir els detritus, sense cap mena d’intimitat i qui en volia un mínim havia d’esperar que les ombres de la nit, la hi donessin.
Unes
dutxes en condicions pèssimes, facilitaven un mínim
de neteja personal però
només es podien utilitzar de
tant en tant i el menjar escàs i
dolent,
consistent en un pa
de munició
en
forma de panet,
llaunes de sardines que havien d’obrir a cops de pedra donat
que
no disposaven de cap estri que es pogués fer servir per
obrir-les, estaven rigurosament prohibits.
El
camp de concentració d’Horta, era
un complex format per dos edificis de grans proporcions, un a mig
construir, rodejats de fil-ferrades, el de Llevant constava de
soterrani, semisoterrani, planta baixa i quatre pisos i el de Ponent
de
soterrani
i planta baixa, ja hem comentat
que
estava a mig construir.
 |
| Pavelló de Llevant en segon terme, en primer terme el pavelló de Ponent a mig construir |
El
fet que els edificis no
estiguessin acabats
era un del al·licients per als carcellers atès
que
propiciava que l’exèrcit no hagués de gastar masses energies i
material per a condicionar-los,
donat
que en teoria, havia de tenir una vida útil limitada.
Els
recintes
eren propietat de la Casa de la Caritat vinculada a la Diputació
Provincial, per tant, un cop clausurat no haurien de donar
explicacions a cap propietari molest.
 |
| formulari d'inspecció en el camp de Concentració d'Horta |
Des
del moment que
els soldats republicans eren capturats se’ls fitxava i eren
traslladats a camps de concentració com el d’Horta, hi havia
d’altres en tot Catalunya, on
els presoners eren desarmats i desposseïts
de tota documentació personal per evitar que la poguessin destruir,
allà eren classificats en tres grups – oficials, classes i soldats
– segons la unitat militar a la qual pertanyien.
Es
calcula que en el moment de
major ocupació hi
havia en el camp entre
12.000 i
15.000 presoners, civils (que eren catalogats com a varios)
i militars i es calcula que uns 115.000 presoners varen passar pel
camp de concentració d’Horta en l’any i escaig que va estar
obert.
Des
del camp d’Horta la majoria es destinaven a camps de treball, un
sistema d’explotació laboral totalment extrajudicial amb el qual
es castigaven uns homes contra els quals no existia indicis
suficients per ser sentenciats en consells de guerra.
Els
presoners en les seves cartes pràcticament es limitaven a demanar
allò que necessitaven, roba neta, menjar, cigarretes i paper, no
acostumaven a queixar-se de la seva situació, ni a demostrar
emocions negatives que poguessin neguitejar als seus familiars, i si
ho feien era més aviat al
comunicar-ser amb els
amics propers o amb
la promesa, el que la tenia.
Fins
aquí la informació sobre
el camp d’Horta aconseguida gràcies al llibre LA MEMÒRIA
HISTÒRICA DEL CAMPUS MUNDET, d’Andreu Besolí, Aram Monfort i
Maribel Ollé, dels pocs llibres que han
fet un estudi acurat
al
respecte,
atès
que ni
els
propis
habitants
del barri d’Horta no en
coneixen
l’existència
fins
fa ben poc,
la memòria del qual ja es va preocupar el franquisme
d’esborrar-ne
el rastre, fins i tot la fesomia exterior del pavelló de Llevant
va ser modificada quan es van construir les Llars Mundet.
Entrem
ara a
tractar les novetats que aporten sobre el particular, les cartes i
documents que
Maria Guilera Escofet, filla d’un del homes que va estar durant
tres mesos internat en el camp de concentració en
qüestió,
que
va trobar en les golfes de casa dels seus pares i que 80 anys desprès
surten a la llum.
 |
| Josep Guilera any 1936. Foto familia Guilera |
Ella
mateixa ho expressa d’aquesta manera :
Les
cartes i altres documents que cedeixo són per a nosaltres, la
família de Josep Guilera, alguna cosa més que retalls de paper
escrit.
Les
cartes demostren el pas del pare, entre el maig i el juliol de 1939
pel Camp de Concentració de Presoners d’Horta, on va arribar
procedent de França i abans de ser destinat a un camp de treballs
forçats al Valle del Roncal (Navarra) fins el 1941. Allà durant 18
mesos el pare i altres presoners van construir una carretera a pic i
pala.
 |
| Sobre de carta escrit des del camp de treball del Valle del Roncal a Navarra. |
El
seu delicte, com el de tants d’altres, haver sigut fidel a la
República. Ell feia
el Servei Militar a Barcelona el juliol de 1936, quan va esclatar la
guerra i va anar voluntari al Front d’Aragó.
A
casa no es va parlar mai de la guerra. Era una casa de vençuts. Però
justament aquest silenci imposat, sempre va tenir un paper important
a les nostres vides.
Les
cartes s’han conservat a les golfes durant més de 80 anys i ara
crec que ha arribat el moment de cedir-les a les institucions, com a
documents de la nostra memòria col·lectiva.
No
són documents escrits per a la literatura. Són retalls
de vida. En elles
el presoner fa
arribar a la seva família, a la seva promesa, al seus amics... les
seves angúnies, les seves necessitats, els explica com han de
demanar l’aval (que mai va arribar), el pa, les llaunes de sardines
que necessita per a sobreviure.
La
família, la promesa i els amics fan el que poden per ajudar-lo.
Penso com devien patir per arribar des d’Avinyonet al Camp d’Horta,
portar-li menjar, roba neta, alguns diners.
També
hi ha cartes del seu germà Pere, pres al Penal de Cartagena i al seu
germà petit, Frediquet, un adolescent de 15 anys que viu a la casa
dels pares i que gairebé no ha pogut anar a l’escola.
L’únic
motiu que ens porta a fer aquesta cessió de documents és que la
seva lectura ens serveixi a tots plegats per evitar el patiment que
va suposar la guerra i la posterior repressió que sense cap mena de
compassió
van patir els vençuts
Avinyonet
del Penedès (Barcelona) 22 de gener de 2019.
Maria
Guilera Escofet
Relació
de cartes:
D’algunes
de les cartes, només
escollirem aquell tros
que creiem important per il·lustrar l’article, estan escrites lògicament en castellà l'idioma dels vencedors, encara que en alguns casos, quan es dirigeix a la mare escriu algun paràgraf en català..
(1)
«El paquete está en mi poder con sus tres panes, uno de ellos con
comida, tabaco y ropa... Ya procuraré en tener el sábado de la
próxima semana el paquete de ropa sucia que vosotros cuidaros de ir
a recoger el mismo día. Para el jueves necesito mucho pan, tabaco y
papel y a ser posible también un par de latas pequeñas de
sardinas...
Pensad
en el cuñado de Ramón y diréis a aquella mujer del cal Pisana que su
yerno de S. Cugat se encuentra aquí con otros del mismo pueblo»
(2)
«Enterados de tu situación en campo de concentración de Barcelona
(Horta), haremos
todo lo necesario para tu extradición, como también que en los
momentos no te falte los cuidados posibles....
Referente
a el aval esperamos un día de estos tu padre llegue a esta con él
en su poder para cursártelo lo más pronto posible.
Entretanto
tu
señora madre vendrá todos los días en el sitio en que hoy la has
visto para poder verte y facilitarte lo que de momento te hiciese
falta.
3)
«...En
el aval procuráis que ponga el Vº Bº de la Guardia Civil de
Vilafranca que firmen en el los comerciantes y propietarios de más
solvencia.
Según
datos el aval tiene que estar firmado por el Alcalde y el Vº
Bº
de dos industriales.
Para
dar más validez al documento conviene que firmen en él dos
militantes de Falange Española..»
(4)
....te presentaste el domingo y perdiste un día que además te
resultó triste y aburrido.
Como
se hace muy difícil hablar por lo lejos que tenemos que estar, los
que estamos en el campo de los que se hallan fuera procura ponerte de
acuerdo con mi madre y venís las dos a verme el sábado a una hora
determinada... Adéu, salut Maria meva».
(5)
Estimado
José: el domingo por la mañana subimos
a esta montaña que te encuentras tu para ver si te podíamos ver....
Al
llegar allí a la carretera vimos que toda la gente gritaba y
vosotros no se os veía nada de tan lejos..
Por
mediación de un chico que subió a la guardia te mande un papel por
que tu supieras que estaba allí......» (no
va servir pas de res).
(6)
Estimada María: Vivo en una habitación con quince o veinte jóvenes
que cuatro
meses antes eran valientes soldados
y hoy prisioneros de guerra. Entonces sus manos empuñaban un fusil y
del cinto pendían bombas mortíferas, ahora aquellas manos son
útiles para lavarse, afeitarse i matar piojos y de su cinto no
cuelga sino ropa sucia llena de parásitos.
En
la explanada
del campo una inmensa
muchedumbre privada de libertad, acababa la santa misa y entre
aquella un hombre seguía como automatizado sus gestos y movimientos.
No
ponía atención en el acto religioso que estaba
celebrando ni pensaba en las personas que tenia el deber de amar y
vivir por ellas. Absorto, el dolor y la alegría poco reflejo en su
corazón obtenían,
el recuerdo y la filosofía de años y años pasados que
por ser de la juventud hubiesen tenido que ser los más hermosos de
su vida, le habían convertido en inmune.
......su
afán era uno, mandar, gobernar y escalar la cumbre
para tener a sus pies bajo su yugo a la humanidad que tan mala es y
que tan mal le había hecho....»
(7)
«Ahora mismo creo que nos van a dar la libertad a todos y en el caso
que así no sea, dentro de un término de días no fijo, nos pondrán
en batallones
de trabajadores que podría ir a trabajar lejos de aquí y entonces
si que tendría necesidad de dinero.
Porque no os imagináis el hambre que pasan estos muchachos que se
encuentran aquí y su familia no lo sabe y no les envía nada....»
(9)
José: Dios haga la gracia que sea cierto que dentro de pocos días
nos podamos abrazar y vivir el resto de nuestra vida juntos. Tu
padre....
(11)
«Esta semana vendré a verte, no sé si será
13)
«Les daré una sorpresa (als pares) pues he conseguido ingresar en
las oficinas * y ello me permite poder salir bastante a menudo fuera
del campo y al mismo tiempo todas las semanas te dan un permiso para
ir a Barcelona...
A
mi no me escribas ya que es posible que mi estancia en este Campo no
sea larga. Hazlo a casa y ellos ya me trasladaran....»
15)
«Estimados padres Ayer me inscribí voluntario a un batallón de
trabajo. La causa ha sido el haber efectuado un detenido estudio de
mi situación y sacar la conclusión de que a mi me conviene ganar
tiempo para esperar días de más calma que los actuales.
Voy
a plantearos
el plan que sigo y que empecé a preparar desde mi entrada a España.
Como
todo el que tenga la más pequeña causa ya lo envían a un batallón
por un tiempo indefinido y se que el informe que me extenderán en
el pueblo aunque esté muy bien hecho, no me evitará de ir a él, he
determinado ganarles la delantera con el fin de que tarden un poco
más en cogerme,
si es que lo logran.
Espero
que al pasar al batallón quedaran mis antecedentes que tengo en el
campo casi suprimidos y si somos previsores antes no se enteren en el
pueblo del lugar donde me halle, van a pasar dos o tres meses y de
aquí a entonces pueden ocurrir muchas cosas...
Se
rumorea que nos vamos a Figueras, de todos modos es cosa probable
pero no segura.....
Estoy
fuerte y sano y dispuesto a soportar lo que se presente...».
 |
| Maria Escofet i Josep Guilera . Foto anys cinquanta , fons, família Guilera. |
Finalment,
tal com la seva filla ens ha indicat, en Josep va ser enviat al Valle
del Roncal a Navarra, on va estar construïnt a pic i pala una
carretera fins 1941.
 |
| Del llibre "Esclavos del Franquismo en el Pirineo" |
Com
colofó del que hem explicat, cal indicar que el proppassat dia 1
d’octubre de 2019, Maria Guilera va fer donació de les cartes del
seu pare escrites des del Camp de Concentració d’Horta, a l’Arxiu
del CRAI Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació,
de la Universitat de Barcelona, situat al Pavelló de la República,
a la fi que que en tinguin la cura adequada i es converteixin en
documents d’utilitat per a futures investigacions relacionades amb
la Guerra Civil.
 |
| Maria Guilera i Carme Martín al Pavelló de la República. |
*Segons
fonts fiables, malgrat no existeix documentació al respecte sinó el
testimoni de persones que hi van estar presoneres, durant 1939 i per
un temps indeterminat, l’escola del
Salesians
fou utilitzada com camp de concentració. Així tenim el testimoni de
Miguel Morera soldat republicà, que desprès de passar per altres
camps i un cop acabada la guerra digué «que no era pas millor el
col·legi dels Salesians d’Horta transformat en camp de
concentració». Antoni Quintana apunta que el Colegi dels Salesians
l'anomenaven el Camp de Sant Jordi i allà estaven ubicades des
oficines del Camp de Concentració, donat l'edifici estava estava en
millors condicions que l'edifici de la caserna Macià. Ramon Planta,
que visqué tres anys a Can Marcet dedicat al servei de la
família-Marcet Planàs, també assegura que ho fou.
Fonts d'informació:
- Documents de la família Guilera - Escofet.
- Llibre LA MEMÒRIA HISTÒRICA DEL CAMPUS MUNDET, d'Andrés Besolí, Aram Monfort i Maribel Ollé.
