La Guerra Civil al Guinardó

Ambient del barri en aquells moments històrics

L'ambient del barri aleshores era molt diferent al d’ara. El volum de cotxes a la ciutat de Barcelona no era pas tan intens ni aclaparador com en l’actualitat i a la barriada molt escàs, per tant, el trànsit no molestava al infants que jugaven al mig del carrer. Aprofitaven els desnivells orogràfics del barri per llençar-se obertament per les seves baixades naturals amb patinets fets per ells mateixos amb una fusta i quatre rodes de coixinets de boles.

Podem considerar que el Guinardó mé que un barri era un petit poble on tothomes coneixia i que contemplava des de l'atalaia natural del Turó de la Rovira la gran Barcelona, però molt de lluny. Magda Cucalà comenta al respecte que quan pujava al Guinardó de petita a casa de la seva tia li deia "Tieta aquí es fa de dia aviat", alla dalt em semblava un altre món.

Qui treballava a ciutat havia de baixar fins el passeig de Maragall i es muntava en el tramvia que tenia parades al principi de la Rambla Volart i al final del Passeig de Maragall, que en les hores puntes era una cofurna plena a vessar i on les passatgers, majoritàriament homes, es penjaven dels agafadors de les portes del comboi.

Qui no pujava al tram i als escassos bussos que circulaven fins el Guinardó, havia de fer els trajectes a peu, els pendents eren tan pronunciats i els carrers tan deixats de ma, que el senyor Marimon explicava en el seu llibre “Parlem del Guinardó” que “una matinada vam prendre la meva dona i jo un taxi de gasogen al carrer Olivo. Li vaig donar l'adreça al xòfer (carrer de la Bisbal prop del carrer Varsòvia) i en arribar a la Rambla Volart, el taxi no va poder pujar-la del tot. La meva dona es posà les sabates i jo vaig agafar al meu fill petit, disposats a seguir a peu, però en veure'ns el taxista ens assegurà que hi arribaríem d'una manera o altre i el taxi va anar pujant marxa lentament fins al lloc destinat.”.

Tal era la pujada, que els veïns de la Rambla Volart van demanar a l’Ajuntament que hi posessin bancs on poder descansar, a la Rambla Volart encara avui dia en queden dos d’aquells bancs.

Era un barri mestís on convivien tota mena classes socials i d'ideologies situades la majoria cap el centre o a la dreta, un barri de torretes petites, en molts pocs casos de segona residència, habitades pel que llavors eren gent menestral en general, un barri de classe mitja, d'obrers que treballant havien aconseguit un cert benestar. En definitiva, era el barri predicat per Francesc Macià anys abans el de “la caseta i l'hortet. Aquesta gent volia conservar el que tenia, sense arriscar-se, com molt bé l’havia descrit l’’escriptor Carles Sindreu en el seu llibre «El senyor Joanet del Guinardó».

Sobre la dècada dels trenta encara quedaven dempeus algunes de les grans torres de la gent benestant de Barcelona, com el Castell d’en Mascaró, la Torre dels Pardals, can Torras - Riviere, la torre dels Biosca, can Clos, Masset Maria de can Renom, però la majoria eren torretes amb una mica de jardí i hort al darrera, amb gran part dels carrers sense asfaltar i escassa llum artificial que els il·luminés.

Les casetes tenien pou propi, la muntanya estava plena de corrents d’aigua interns que els nodrien i també alguna que altra font com la de can Vintró o la de la Font del Cuento, on els veïns feien interminables cues per omplir les seves garrafes.

La canalla llavors no destinava tantes hores a l’escola i tenien més temps lliure, es trobaven amb amics al carrer i dedicaven a jugar a la pilota, a saltar a la corda, a córrer i agafar, a la xarranca i tants d’altres, no necessitaven gran cosa per passar-s’ho bé.

Una de les principals fites del Govern de la República fou que totes les criatures estiguessin  ben escolaritzades , el 1930 a tot Catalunya hi havia 3049 escoles i que en calia quasi el doble (5641) per poder respondre a les necessitats d'alfabetització i educació bàsica, l'esforç, per tant havia de ser considerable. 

Amb aquesta finalitat el 27 de juliol de 1936 a Barcelona es va crear el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), el seu primer president va ser Joan Puig i Elias

Joan Puig Elies parlant amb alumnes. Foto de autor desconegut.

Es volia una nova escola gratuïta, única, laica amb coeducació i en llengua catalana per substituir l'escola de tendència confessional i que el nou règim escolar estigués inspirat en els principis racionalistes del treball, assegurant que tot obr l'escola primària als estudis més superiors segons la seva capacitat.

Josep Roig recorda sobre aques fet que  "Des de que va començar la guerra aquell convent (Convent de la Visitació) al carrer Llobet i Vall-llosera es va convertir en l'escola Apel·les Mestres, de l'Escola Unificada, per primer cop una escola amb nois i noies en les mateixes aules, per demostrar que era mentida que les noies fossin una temptació tan forta que no ens havien de deixar estudiar".

La Torre dels Pardals. Durant la Guerra, aquesta finca es convertí en l'Escola de la natura, dirigida pel Pedagoc Joan Puig Elies (President de l'Escola Nova Unificada) i per la seva muller, la mestra Roca. Era una escola de signe racionalista estava sostinguda pel sindicat del tèxtil de la CNT (Confederació Nacional del Treball).

Escola de la natura a la Torre dels Pardals,
Teixint bufandes pels soldats del front - Foto autor desconegut

La idea de la creació d'aquestes escoles era una idea bàsica i fonamental per als anarquistes que volien augmentar el nivell cultural dels treballadors en general, que en aquell moment ser molt bàsica, sobretot en les nenes que se les preparava per el seu "paper" de mares i mestresses de casa, per a les qual l'escola es limitava a prendre a llegir i escriure i les quatre regles.

També crearen ateneus llibertaris  en tots el barris, un d'ells situat en l'edifici de l'antic ateneu de la Lliga, on es  representaven  obres de teatre interpretades per artistes no professionals, Al Guinardó Pere Casals havia dirigit moltes obres tant al Casal Federal, com al Mas Guinardó i ell i el seu equip tenien un gran prestigi tan al Guinardó com per tots els barris del voltant on havien actuat diverses vegades.  En el full de propagada reproduït, apareixen cognoms molt coneguts, encara avui dia al barri. 

Malgrat el Guinardó en l'època estava relativament poblat, res a veure amb la massificació que pateix actualment, les grans migracions no van començar fins a finals dels 50 i tot el 60, el barri era una petita mostra del conglomerat polític del país. Hi havia des d'anarquistes a dretes tradicionals, federalistes, socialistes i també gent que votava a La Lliga.

Fent una repassada ràpida per l'extracte polític d’abans de la guerra, veurem que.

• El 29 de setembre de 1935 es va fundar el Partit Obrer d'Unificació Marxista - POUM (1), que era la unificació de l'Esquerra Comunista i del Bloc Obrer i Camperol. Aquest fet va tenir lloc en el número 24 del carrer Montserrat de Casanovas, al Guinardó, propietat del matrimoni format per Carlota Durany i Francesc Cabo, amb la presència d’Andreu Nin, Joaquim Maurín i d'altres dirigents destacats del partit.

• Al barri hi havia un local de la Lliga Catalana. Era conegut com l'Ateneu de la Lliga, que primer es va ubicar al número 30 del carrer Bisbal, però que en poc temps l’any 1935, es traslladà a la cantonada del carrer Renaixença, aleshores Renaixement, i Escornalbou. La clientela natural del Mas Guinardó era bastant propera al pensament polític afí a la Lliga, on a principis de la guerra es faria fort Alejandro Lerroux i els seus partidaris.

El Dr. Gratacós president del Mas Guinardó en l'època, referint-se al neguit polític que es vivia a la Barcelona anterior a la Guerra Civil, feia esment en un dels butlletins del Mas al sentiment que particularment li produïa la política, fent les següents consideracions: “la política és l'art de l'engany i de la seducció, de censura, d'excitació de passions i odis, portadora de guerres, la desventura de la mort, de decadència i de lluita entre els pobles”.

• Al carrer Varsòvia es podia trobar el Círculo Republicano, on es reunia gent d'idees radicals. L'Alejandro Lerroux era el seu dirigent més destacats i qui reunia a més partidaris a la Font de la Mulassa on donava les seves cèlebres arengues “meriendas fraternales” a la fi de guanyar-se adeptes, també ho va fer al Mas Guinardó on gaudia de grans simpaties. El Sr. Lerroux s'havia llogat una casa a Horta, Can Sitjar Xic, on feia nit i portava, segons ben veus informades, a les seves amigues.

• 

  Casal Federal del Guinardó.
  
  

  El Casal Federal estava situat en una torreta a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, aleshores Dos Rius, a la cantonada del carrer Sales i Ferrer, ocupat per persones d'ideologia federal nacionalista. Aquest casal va rebre durant els anys de la Dictadura d'en Primo de Rivera el nom de Casal Nacionalista Guinardorense. En 1930 se'n va apoderar Acció Catalana (6). Més tard, durant la segona república, el nom va ser canviat pel de Casal Federal del Guinardó. Va ser llavors quan va passar a formar part dels casals d'Esquerra Republicana.

Aquest local disposava d’un escenari des d’on es duien a terme obres teatrals, es donaven conferències, es feien audicions de música i balls. Fora del local, disposaven d’una bona terrassa i bar que no eren pròpiament del casal. Aquest grup mantenia certes col·laboracions amb els del Círculo Republicano però es distanciaven físicament.

El President Macià al casal Federal. Foto de la família Escardívol

• A tots els barris de muntanya dels voltants hi vivien grups de persones d’ideologia àcrata, eren llocs allunyats del centre, més adequats a mena de vida que els agradava, més lligada i propera a la natura. A Horta la majoria dels anarquistes vivien a les Cases Barates d’Horta. Al Guinardó la majoria passava per la casa dels pares de la Frederica Montseny, en Frederic Urales i la Soledad Gustavo situada al carrer Guinardó (ara Escornalbou) i per suposat ella mateixa quan estava a Catalunya. La casa feia funcions de veritable centre anarquista on s'editaven la “La Revista Blanca”, La Novela Ideal”, “La Novela libre” i “El luchador”. Quan la Guerra Civil es va acabar i van entrar els nacionals a Barcelona, la casa va ser requisada pels vencedors i tots els llibres i revistes cremats al carrer.

Molts dels anarquistes que vivien per aquesta part del Guinardó sovintejaven una bodega anomenada «LA BOHEMIA», que estava situada a la Rambla Volart on obertament parlaven de les seves accions «revolucionàries», segons explicà un veí que fa poc ha traspassat, que aleshores era un nen i que es movia pel local jugant amb els fills dels seus propietaris.

Recreació d'on estava la bodega La Bohemia. C. Martín.

Diuen que quan va esclatar la guerra el dia 20 de juliol Frederica Montseny va sortir pels carrers del centre de Barcelona amb una pistoleta com si hagués estat en la lluita,  quan pel que sembla no va ser així i va ser molt criticada per aquest fet. També s'ha de dir que davant l'actuació d'alguns revolucionaris amb veïns del seu carrer,  també va sortir amb la pistoleta a defensar-los tot dient que als seus veïns no es tocava ningú. 

La van nomenar Ministra de Sanidad i Asistencia Social en novembre de 1936 pel govern de Largo Caballero i només ho va ser fins el maig de 1937.

«Les setmanes anteriors a l'inici del conflicte bèl·lic els veïns i veïnes del carrer Telègraf preparaven amb il·lusió la seva Festa Major que havia de tenir lloc a l'agost. Durant aquells dies van començar la recaptació de diners per a poder pagar els diversos actes festius que es volien realitzar. L'inici de la guerra va fer canviar el plans i tots aquells diners recollits es van destinar a la compra de corones funeràries pels veïns i veïnes del barri, morts durant els anys dels conflicte bèl·lic.»

«Els dies anteriors a l'alçament militar de l'exèrcit franquista, al Guinardó es respirava un clima d'incertesa que va acabar el 17 de juliol quan les primeres notícies de la insurrecció ban arribar al barri. La gent estava preocupada per la situació política que era insostenible».

«Aquella nit era un era la d'un divendres d'estiu on part de la població estava al carrer o en lloc de trobada al barri com era el Canòdrom Catalunya. La direcció del Canòdrom va prendre la decisió de tancar la instal·lació i va recomanar als seus clients que tornessin a casa» . (Guim Gómez García i Gerard Sentís Garcés, La Guerra Civil al Guinardó).

La finca del Canòdrom durant la Guerra va ser ocupada pels milicians de les Patrulles de Control i també s'hi va ubicar un cos de bombers, més endavant s'utilitzà com escola al curs 1937-1938, durant els bombardejos els infants s'amagaven al celler de la masia de can Planàs.

El Canòdrom del Guinardó. Foto d'Enric Marimón.

"El 19 de juliol era diumenge, encara va pujar gent a fer l'arròs a la Font d'en Fargues i a la parròquia es van dir misses” (Teresa Morros ). Però les notícies que van anar arribant aquella mateixa tarda van fer que es suspenguessin actes previstos, com el ball que es feia cada diumenge a la tarda o les sessions de cinema.

Els primers dies de guerra van estar carregats d'emocions contínues. Les notícies trionfalistes eren constants i segons els republicans la fi de la guerra era qüestió de dies. Al barri hi regnava un calma molt estranya. La gent estava molt nerviosa i per qualsevol element no rutinari s'espantaven, però no es respirava pas un ambient de guerra.

Es deixaven veure “autos”, com s'anomenava als cotxes de l'època, de milicians armats fins les dents, tot i que anaven amb roba de paisà. Aquestes patrulles corresponien a la CNT i a la FAI. Les criatures que no entenien que passava, pintaven les inicials d'aquestes organitzacions per les parets del barri.

De l'ambient que es vivia al barri en dóna testimoni el dirigent del POUM , Francesc Cabo, tot parlant del que va patir la seva companya Carlota :

“Después de los Hechos de Mayo el cerco contra el POUM se iba estrechando peligrosamente. No sé quién propuso o dispuso -yo me encontraba en el frente- que Kurt Landau se escondiera en mi casa. (carrer Montserrat Casanovas). Ya no se trataba de escondernos de la policía. En el barrio, en la misma calle, habían militantes comunistas de nuevo cuño que nos conocían. Cualquier vecino podía ser un delator. El 19 de octubre de 1937, después de una infructuosa búsqueda, Carlota decidió presentar un escrito a un Juzgado para que, por lo menos, se dejara constancia oficial del secuestro y posterior asesinato de Kurt Landau. Un investigador amigo -48 años después- encontró la copia carbónica del mismo en el Archivo de la Guerra Civil de Salamanca, haciéndome llegar una fotocopia de la misma. En el escrito, Carlota expone:

“Que la compareciente tenía en su domicilio, calle de Montserrat de Casanovas, 24, en calidad de huésped, a Kurt Landau, de nacionalidad austriaca y militante marxista.

Seu del POUM. Desconec l'autor de la foto.

El día 23 del pasado mes de septiembre, a las 7 horas de la tarde, aproximadamente, dos agentes del cuerpo de Investigación y Vigilancia vestidos el uno de color gris y el otro de color oscuro, acompañados de un Guardia de Asalto de uniforme (datos proporcionados por un vecino), procedieron a la detención, en el citado domicilio, del compañero Landau.

Se limitó a contestar, una y otra vez, que sólo sabía que estaba en el frente. Enfurecidos, pararon de golpe el coche y la hicieron bajar. Caminaron unos pasos y uno de ellos sacó una pistola y colocándosela en la nuca le advirtió que era la última oportunidad que le daban.

Ante su obstinado silencio y la expresión firme de su mirada, decidieron, fastidiados, subir de nuevo al coche dirigiéndose de vuelta a la capital rumbo a Las Corts, lugar dónde la dejaron en una de sus checas en la cual ya tenían alojadas a varias compañeras del POUM entre ellas a Katia, la compañera de Kurt Landau. ..”

Foren moltes les grans cases requisades al barri, entre d'altres LA TORRE DELS PARDALS, durant la Guerra, aquesta finca es convertí en l'Escola de la natura, dirigida pel Pedagoc Joan Puig Elies (President de l'Escola Nova Unificada) i per la seva muller, la mestra Roca. Era una escola de signe racionalista estava sostinguda pel sindicat del tèxtil de la CNT (Confederació Nacional del Treball).

Escola de la natura a la Torre dels Pardals - Autor desconegut

Ramon Ballester nebot de la segona dona d'en Companys comenta al respecte, que quan el 31 d'octubre de 1937, el Govern de la República abandonà València i es trasllada a Barcelona, el aleshores president de les Corts Diego Martínez Barrio, va viure en la Torre dels Pardals fins que que el dia 23 de gener de 1939 va abandonar el país per fugir fins a França on va morir el dia 1 de gener de 1962.

D'altra banda, també cal remarcar que l'Institut Ravetllat Pla, va acollir al “Gobierno Vasco en su exilio a Barcelona durante la Guerra Civil”. Aquesta casa no va ser requisada durant la guerra donat que el seu propietari el Dr. Ramón Pla era un conegut dirigent socialista.

Manuel de Irujo.

“Mientras permaneció en Barcelona, Irujo estableció su domicilio particular en la finca que arrendó en las afueras de la ciudad a Ramón Plá Armengol y Nuria Plá Montseny (?); la casa-torre nº 114 de la Avda. de Montserrat estaba abierta también a todas las personas afectas a las instituciones vascas. En los primeros meses de vida de la Delegación, Irujo residió la mayor parte del tiempo en Barcelona y atendía personalmente a los vascos que se acercaban en busca de ayuda; los recibía y atendía con su proverbial dinamismo y amabilidad". (El entorno vasco de García Bacca  - por Roberto Aretxaga.

En en el núm 110 de la mateixa avinguda (durant la guerra fou nomenada Avenida Ascaso), on estava situat l'Hospital Francès, es va inaugurar en novembre de 1937 l'Hospital de Euzcadi en Barcelona, a la fi d'atendre les intervencions quirúrgiques i el servei de maternitat del poble basc exiliat a Barcelona. Pels llibres sacramentals dels bascos de Barcelona de 1939, pot deduir-se que en la capella d’aquest hospital des del mes de setembre de 1937 es batejaren els fills dels bascos exiliats des de 1937. El sacerdot era un franciscà basc anomenat Pare Hilario d'Uranga, auxiliat pel sacerdot de Barcelona Josep Homar Duran, rector d'Abrera.

1937.- Autoritats del Govern Basca mb el personal sanitari de
 l''Hospital d'Euzkadi(Font: Hemeroteca la Vanguardia) . Blog Barcelofilia

L'endemà, 18 de Juliol, dia de la insurrecció en la península, els soldats ja es van deixar veure pel barri a mitja tarda. Va ser l'exèrcit republicà el que va anar passant pel barri, sobretot pel carrers Coelo ( ara de Sant Antoni Maria Claret) i Rambla Volart. Aquests soldats anaven amb el puny en alt i demanaven als improvisats espectadors que també ho fessin.

A la cruïlla dels carrers esmentats, es va situar una patrulla de l'exèrcit que va anar repartint fusells a les persones que hi havia al carrer, també als nens. Aquests soldats volien que els nous soldats fessin parar els cotxes per desprès fer-los unir a les patrulles “quedamos tan sorprendidos y lo vimos tan mal que, cuando se metieron en la Torre Viladomat, tiramos los fusiles al suelo i nos dirigimos pies para que os quiero” , segons conta Joan Massana Camps, al seu llibre llibre “Memorias de un soldado del ejército popular”.(Guim Gómez García i Gerard Sentís Garcés, La Guerra Civil al Guinardó).

Can Viladomat fou la seu central de la CNT-FAI i la seva checa principal fins el març de 1937, segons indica Pelai Pagués i Blanch en el seu llibre “La Guerra Civil als països Catalans 1936-1939 . Desprès se’n feu càrrec el SIM Servei d'Informació Militar.

Josep Puy explicà en el llibret que va editar la Parròquia a la fi de commemorar el 75 aniversari de la construcció del temple que, el dia 19 de juliol un cotxe que enfilava pel carrer Bisbal es va detenir de cop i van sortir tres o quatre homes amb armes llargues i van detenir mossèn Florí junt amb el vicari mossèn Martí que l’acompanyava, ambdós anaven vestits de paisà sense sotana i els arrengleraren davant de la font de la plaça de Salvador Riera a punt de rebre l’ordre de foc, al voltant dels sacerdots es van concentrar tot de dones i nens i un tal sr. Navarro, dirigint-se al que semblava manar a la colla, intentà salvar-los la vida i finalment ho aconseguí i s’endugueren els tres carrer de la Bisbal amunt vers l’avinguda Mare de Déu de Montserrat, aleshores avenida Francisco Ascaso. El senyor Navarro tornà a casa i els altres dos s’hagueren d’amagar el reste del conflicte.

Salvador Torras, propietari aleshores de l’antiga masia de can Sors convertida aleshores en la torre d’estiueig Torras-Riviere, fou un dels afectats, degut a un incident que es produí a la Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, segons ens comenta Anna Trinxet neta gran que convisqué amb els avis a la torra aquell estiu i també de Carles Coll, besnet del senyor Torras.

"Recorden que l’avia Anna mentre estiuejaven a la finca l’estiu de 1936, el seu marit en Salvador baixà a l'avinguda en veure des de casa el que semblava l’inici d’un incendi a l’església. En mig de l’aldarull fou amenaçat. Aquest incident es resolgué a les poques hores amb la intervenció de Pere Benavent que rescatà als seus familiars, acudint amb una ambulància, ja que temia que hi hagués algun ferit, un dels gendres Avel·lí Trinxet ajudà mentrestant a apagar l’incendi de la parròquia. Per aquest motiu la família es veié obligada a abandonar precipitadament la casa aprofitant la confusió. (Isabel Busquets – mestre de l’Escola del Mar i investigadora de la història de l’edifici de l’escola).

Pere Benavent que era arquitecte, desprès de la guerra realitza les obres de reparació del temple, del danys que va patir durant la guerra.

A l'Església de la Mare de Déu de Montserrat, que fins aleshores només s'hi havia construït la Cripta, es van cremar objectes religiosos i alguns es van salvar amagats en cases veïnes, fou saquejada i incendiada, tot i que gràcies a la solidesa del seus murs i fonaments no sofrí grans danys estructurals. Per la seva situació estratègica, es va utilitzar com caserna de les “Juventudes Libertarias” i magatzem i els locals habilitats per escola laica amb una capacitat de 500 alumnes.

L'església durat 1936, de fet van cremar la part de baix,
la de dalt s'estava construint

Ricardo Pastor explica en el seu llibre autobiogràfic, que «quan vàrem arribar a l'església ens van col·locar sobre un monticle des d'on es podia albirar la porta del temple. Des d'allà es podia apreciar clarament com uns milicians anaven traient els sants, davant dels quals tants cops ens havíem agenollat per resar .

«No és pas que em sentís un catòlic practicant donat que a missa els diumenges no hi anava pràcticament mai però a l'escola per a qualsevol celebració religiosa ens hi obligaven anar a resar».

«Vull confessar que tots aquells sants col·locats en les parets de l'església, il·luminats per l'esmorteïda llum de les espelmes em causaven un respecte important.»

«Sobre tot un Crist en la creu, la mirada del qual et perseguia allà on anessis, al qual molts cops havíem d'anar per besar-li els peus, que fins i tot t'arribava fer por».

Aquells dies van ser de caos important al barri, els milicians a més de cremar les esglésies feien presoners als capellans de les parròquies, als que els esperava un futur molt incert.

Les Patrulles de Control van néixer el juliol del 1936 amb l'objectiu de garantir l´ordre públic als diferents barris. Depenien del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i desenvolupaven funcions policials, però en realitat realitzaven funcions de policia política suprimint als que consideraven els adversaris de la «revolució». Estaven formades per anarcosindicalistes principalment però també incloïa militants d’altres partits, com PSUC, ERC, AC o l'UGT. Aviat es van coordinar des del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, un organisme parapolicial i repressor dirigit per José Asens de la CNT-FAI i de Tomàs Fàbregas Valls, d’ACR – Acció Catalanista Republicana.

Una de les moltes patrulles de control. 

La Patrulla de Control ubicada en el Mas Viladomat estava constituïda per 60 homes, i es dedicava principalment a vigilar, el Guinardó – Camp de l’Arpa, El Carmel i Horta.

Durant els mesos d'existència de les Patrulles de Control, aquests grups van detenir i executar a Barcelona eclesiàstics, carlins, empresaris, falangistes i altres persones contràries a la revolució. També van requisar i saquejar esglésies i cases particulars. La seva actuació va ser fortament criticada i, finalment, la van van dissoldre per decret el 4 de març de 1937.

Desprès de la seva dissolució, el maig de 1937 hi va haver una convulsió intestina que va dessagnar la CNT de tal manera que el govern va ser substituït per polítics de tarannà més moderat d’esquerres presidit per en Companys. Aquesta segona lluita a Barcelona va tenir molta repercussió a l’estranger. Des d’aleshores se n’ha parlat molt sobre la unitat.

A partir de març de 1937 les Patrulles de Control van continuar existint amb la creació de la Junta de Seguretat interior de Catalunya sota l’autoritat de la Generalitat, es coneixia com el SIM..

Al Guinardó moltes cases i esglésies van ser confiscades per destinar-les a hospitals. Aquest va ser el cas de la Torre dels Pardals prop de la plaça Catalana a l'Avinguda Mare de de Déu de Montserrat, que es va transformar en un lloc de repòs pels ferit de guerra, a més d'escola de la Natura com ja s'indica en un altre apartat.

També el Castell de Mascaró va acollir un hospital per a nens malalts.

El Mas Viladomat es va convertir com ja hem indicat, en seu del Comitè Revolucionari del barri, on els milicians anarquistes hi tenien una checa per dur a terme els seus interrogatoris «especials» a persones que mantenien sota el seu control.  Aquesta checa era controlada per la CNT-FAI i era un enclavament important de l'organització confederal fins l'arribada del SIM (Servicio de Investigación Militar) que la va clausurar. Es comentava que, molta gent que entrava a la torre per a ser interrogat, més tard era trobava morta al peu de la carretera d'Horta.

L'església dels Mínims la van cremar els milicians anarquistes que van llençar bombes de ma des de l'actual carrer del Dr. Valls, i tres frares van ser assassinats, finalment el convent es va utilitzar com magatzem de guerra. En el pati d’aquest convent es va bastir una de les entrades d’un dels refugis antiaeris que es van construir al barri i que arribava fins al carrer Garrotxa, en quina construcció es van utilitzar materials extrets del mateix convent, segons explica Josep Roig i Moliné del llibre «Oblits de Reraguarda: Els refugis antiaeris a Barcelona 1936-1939» de Judit Pujadó i Puigdomènech

Van ser moment dolorosos i terribles per a tots els veïns que assistien impotents a la mort dels frares, amagats dintre les seves cases. El pare Manadé dels Mínims durant els tres anys que va durar la guerra va estar amagat a casa d’una veïna del barri i el diumenges donava missa en l’escola de donya Maria (escola Montserrat) molt a prop del convent.

MM, explica al respecte «Vam tornar aviat a casa el meu pare es va posar en contacte amb el Casal Federal del Guinardo, que hi havia a l’avinguda Mare de Déu de Montserrat, van organitzar escamots a la fi d’intentar saber que és el que passava. Van anar a l’església dels Mínims del Guinardó que és on havia anat jo a l’escola i tots ens coneixíem. El meu pare allà va privar que que cremessin el convent, entre ell i uns quants del Casal... però al dia següent vaig veure com per allà llençaven els llençols, els llits, els matalassos i desprès el laboratori on feien estudis i investigacions, els microscopis, màquines d’escriure... tot va anar al foc.»

«Els anys de la Guerra Civil van ser molts durs, amb infinitat de morts durant el conflicte bèl·lic i de molta fam entre la població Civil i l’Escola Montserrat ho va viure en pròpia pell. En aquells anys nois i noies acudien al centre no solament per seguir els seus estudis sinó que també per mitigar la gana que patien amb l’ajuda dels quàquers d’Anglaterra. Que eren un grup religiós protestant i pacifista que durant la Guerra Civil es va dedicar a ajudar als nens, els refugiats i als damnificats de les escoles repartint llet i pa en dos torns, ja que per manca d’espai no es podia fer d’altra manera. Al mati hi anaven les noies i a la tarda els nois, segons explicà Encarnació Julbé Revista núm 9 d’EL POU), en l’article de Marc Villoro “De Montserrat a Guinardó”.

El Mas Guinardó es convertí en un a caserna de dones milicianes, informa Maria Rosa Balcells que ho havia sentit dir al seu marit “sortien fent instrucció amb el fusell a la Plaça Salvador Riera".

Les  defenses  de la població civil varen arribar tard a Barcelona els alemanys estaven provant el nou material bèl·lic en la guerra espanyola que utilitzarien més tard en la segona Guerra Mundial i també varem ser el camp de proves d’una nova manera de fer la guerra, la d’atacar a la població civil per aterrir-la.

Per tant, totes aquestes mesuren arribaren tard, el 13 de febrer de 1937 es produí el primer bombardeig sobre la ciutat de Barcelona el qual sacsejà violentament a la seva població. El destructor italià Eugenio Savoia va disparar les seves bombes des del port; el deu objectiu era massacrar el centre de la ciutat però en realitat les seves bombes varen arribar fins el barri de Gràcia, provocant 18 morts.

El destructor italià Eugenio di Savoia que bombardejà
la ciutat per primer cop. Autor desconegut

Aquest fet va marcar la moral dels barcelonins i d’aquesta manera va néixer una nova organització i forma de funcionar d’aquesta defensa passiva creant una nova forma defensiva, els refugis antiaeris, desenes  d’ells es van construir arreu de la ciutat, uns dirigits per la Junta de Defensa Passiva i d’altre per iniciativa pròpia dels mateixos veïns.

Mapa del Guinardó amb la situació dels seus refugis i on van caure bombes 

Al costat del Mas Guinardó , la Junta de Defensa passiva, bastí amb la col·laboració del veïnat el refugi antiaeri nº 312. Qui podia contribuïa treballant en la seva construcció i els que no ho podien fer pel motiu que fos, havien d’aportar a una petita contribució econòmica, el comunicat de la Junta deia concretament « haciendo hincapié en la necesidad ineludible en la que se hallan de contribuir todos, sin excusa de ningún género, habida cuenta que el refugio que tiene encargo de administrar no està aún terminado, puesto que se tiene en proyecto construir una nueva galeria....». A la porta es va penjar un cartell en el que es deia que no s'admetia a cap de les persones que no havien volgut contribuir en la seva construcció.

Un veí construïnt l'entrada a un refugi. Autor desconegut.

Plànol del refugi nº 312 que correspon al del Mas Guinardó.

Al Guinardó es van bastir més de 40 refugis antiaeris, molts perduts en la memòria de la gent, atès que les forces ocupants en van tapiar les entrades, alguns s’ha anar descobrint en la mesura que es feien obres a prop i d’altres encara resten ocults.

Plànol de refugi de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat amb Amílcar.

Per fer front als atacs aeris que sofrí la ciutat a partir de febrer de 1937, les autoritats republicanes van decidir instal·lar bateries antiaèries al cim del Turó de la Rovira.

El cim de turó havia estat ocupat anteriorment per la finca coneguda com el Peñasco o el Castells i a pocs centímetres del sol els vestigis que quedaven del poblat iber laietà que va viure al Turó fa més de dos mil anys.

Avions italians amb base a Mallorca que van 
 bombardejar Barcelona.

Fotos dels antiaeris del Turó de la Rovira. Autor desconegut

La construcció dels antiaeris l'any 1938 pràcticament va destruir la majoria d’aquest vestigis, allà  es van col·locar  quatre canons Vickers 105 mm i altre armament defensiu. Al que feia més soroll els veïns el van batejar com "l'avi".

El soroll que provocaven aquests canons feria retrunyir tot el turó, les cases varen haver de protegir les seves finestres amb esparadrap a la fi que els vidres no es trenquessin amb la força del  soroll.

La ciutat de Barcelona patí al llarg de tot el conflicte bèl·lic un total de 194 bombardeigs, la majoria efectuats per l'aviació feixista italiana, amb la seva base d'operacions a l'illa de Mallorca. La Legio Cóndor alemanya també realitzà alguns just abans que les tropes nacionals entressin a Barcelona el 26 de gener de 1939.

L'aviació de la República estava formada per avions russos que la gent anomenava els "xatos" per la seva forma, eren petits i a la cua portaven pintada la bandera de la República.

Avió republicà nomenat "xato"

Tots aquests atacs varen provocar la mort d’uns 2000 barcelonins a més de 7000 ferits . Els barris que més ho van patir van ser els costaners (Barceloneta, Poble sec i Poblenou) i a més del port tot el nucli antic suportà una bona quantitat de bombes, a finals de 1937 el habitats del barri de la Barceloneta foren evacuats.

Una de les bombes que van caure a les pedreres. Foto Pérez de Rozas

La guerra no va entrar directament al barri però, a partir de final de juliol del mateix any 1936 algunes nits arribaven cotxes pujant pel carrer Sant Quintí fins a una esplanada de darrera de l'Hospital de Sant Pau. Aquell solar era anomenat la Pedrera, al carrer Mas Casanovas, aleshores poc més que un descampat.

«Els veïns de la zona sentien uns quants trets i al cotxe que marxava tot seguit. Aquesta sèrie de sorolls es van anar repetint durant moltes nits durant la guerra. Es tractava de les Juventudes Libertáries que a partir de les deu del vespre anaven a “fer el passeig” amb els seus presoners “Era petita i em deien que m'adormís, però els de casa ploraven, perquè sentien cridar a la gent i era molt dramàtic” (Maria Rosa Valero).

Recreació dels fets. Carme Martín.

«No serà fins el matí següent que no retiraven els cadàvers i durant la nit hi deixaven un vigilant. Sempre hi havia curiosos que la mateixa nit o l'endemà hi anaven a treure el nas - segons explica Ricardo Pastor -. A l'endemà al matí per morbositat la gent anava a mirar, venien uns camions i retiraven els cadàvers” (Ricardo Pastor).

Aquelles primeres setmanes els incendis o saqueigs d'esglésies eren habituals. Les columnes de fum dels temples incendiats es deixaven veure des del Guinardó i les esglésies del barri no van ser una excepció.

La primera en ser incendiada va ser la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat el 21 de juliol de 1936, a l'avinguda del mateix nom, desprès ho va ser ser la dels Mínims i Sant Antoni de Pàdua a la Font d'en Fargues, així com la de Sant Joan d’Horta i la capella de les monges Dominiques..

D’altra banda, «El 26 de juliol de 1936, pocs dies després de l’alçament militar iniciat a Barcelona la matinada del dia 19, el comissionat de la Generalitat de Catalunya, Dr. Tomàs Tusó Temprado, presentà a la sala de Juntes de l'Hospital una ordre de la Conselleria de Governació per la qual el govern, donades les especials circumstàncies del moment, estimava resoldre d’indispensable utilitat pública i d’urgent conveniència per al manteniment de la legalitat republicana, la incautació tant de l’Hospital com dels seus establiments filials: L’Institut Mental de la Santa Creu i la Granja de la Santa Creu, autoritzant el dit doctor perquè procedís al seu compliment.»

Hospital de Sant Pau convertit en Hospital General de Catalunya 

«En aquell acte es nomenà una Junta Administrativa en substitució de la Molt Il·lustre Administració. Aquesta, sota la presidència del Dr. Tusó, va estar formada pels metges Salvador Armendares Torrent, Joan Cordomí Pujolar, Tomás Pumarola Julià, Lluís Bosch Avilés com a representant del Cos Facultatiu, i els senyors Pere Freixa i Joan Valcarcel com a membres del personal subaltern, secció d’infermers, pertanyent a la branca de Productes Químics del sindicat de la CNT.»

«La primera decisió de la nova Junta va ser la substitució del nom d'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau pel «d'Hospital General de Catalunya». A partir d'aleshores els seus membres començaren a decidir sobre l'organització de les infraestructures de l’Hospital. A través d’un concert amb Sanitat Militar s’establí l’habilitació de diferents pavellons per als ferits que ja començaven a arribar des dels fronts de lluita»

El nom dels sants i santes dels pavellons van ser substituïts per números, que al llarg dels tres anys del conflicte serien modificats en funció de les necessitats de cada servei...». (Pilar Salmeron) del bloc “De Santa Creu a Sant Pau”.

Del “Diari de Guerra” de Josep Mestre veí del Guinardó.

Gener 1938

Dia 1. Tot està nevat fa molt de fred. Barcelona està essent bombardejada. Correus n’ha sortit afectat.

Dia 8 . Barcelona és bombardejada a les 6 de la tarda, a la part alta del Guinardó han mort dos nens de 5 i 6 anys que eren germans.

Dia 9 . Bombardeig a les 6 de la tarda, ningú no en parla ja ens anem acostumant.

Dia 11 . Bombardeig a les 7 de la tarda, estic dins del cinema, he de tornar a casa al carrer Art a peu, els cotxes corren tocant els clàxons i els focus busquen en l’aire, la gent corre desesperada i plena de por, tot està fosc.

Els canons de la Rovira tronen i les granades esclaten en l’aire. Crec que l’afer ha estat força important. He sentit roncar diversos avions, corren rumors que ha estat prop dels canons i en la Caserna de la Guàrdia Civil.

Al Guinardó van caure un parell o tres de bombes que van produir la mort d’una nena i un nen de pocs anys que eren germans al enfonsar-se casa on vivien i 16 ferits. A més de les bombes va caure un munt de ferralla de les bombes que van llençar dels antiaeris del Turó de la Rovira contra l’aviació atacant, la canalla els buscava i en feia col·lecció. Un veí del carrer Villar explicà que una d’aquestes ferralles era tan gran i queia a tal velocitat que va traspassar el sostre d’una casa veïna i tot.

La gana feia estralls entre la població, al Guinardó els veïns s’havien ja menjat totes les garrofes possibles, el camp n’era ple d’aquests arbres, que a la fi també van desaparèixer per donar combustible a estufes i cuines de les cases del barri. Van patir fred i molta gana.

Als Quinze un carreter va veure con el seu cavall queia terra sense forces, segurament no havia menjat tot el que calia, baixà i va confirmar que el pobre havia mort, va anar a la recerca d’algun telèfon per poder traslladar la seva càrrega.

"Mentre era fora, van aparèixer un munt de persones amb ganivets i navalles i qual el carreter va tornar ,el carrer era un bassal de sang, el cavall ja havia estat esquarterat quasi en la seva totalitat, tanta era la gana que es patia". (Josep Roig i Moliné).

Un altre del drames que es van viure durant la guerra va el de les persones desaparegudes als front de combat i de les que les famílies no van rebre cap comunicació de la seva mort.

Pere Montserrat Creus, va ser-ne un d’ells : Situació oficial : desaparegut. Vivia al carrer Sales i Ferrer

Pere Montserrat a l'esquerra en el terrat de casa seva
amb un amic. 1935. Foto de la família Montserrat

Quantes, angoixes, incerteses, dolor, amaga aquesta paraula en la vida d'una família, d'una mare.

Algú que només tenia 18 anys i que va marxar obligat al front a lluitar en una guerra injusta, per mirar detenir l'avançada d'un exèrcit molt més poderós, eren de fet carn de canó i el dirigents prou que ho sabien.

Nois sense mitjans, sense cap preparació davant un exercit organitzat i ben perpetrat de material bèl·lic gràcies als alemanys, preparat per matar. Molts d’aquests nois van morir els seus familiar van ser informats, però molts van desaparèixer en el fragor de la batalla.

Silenci, el buit, no hi ha cap làpida on anar a plorar, no cal ni plorar, algun dia tornaran a casa, deuen estar en alguna presó, quan les coses es calmin, segur que tornen, tard o d'hora donaran senyals de vida. Però mai no van tornar.

Al final de la guerra hi va haver un gran nombre de morts, molts d'aquests soldats van ser enterrats corre-cuita en fosses comunes i resulta quasi impossible poder donar cap notícia al respecte.

I passà el temps fins que un dia tot es va posar cap per vall, els soldats de la República retrocedien la guerra es donava per perduda, la quinta del biberó que va ser l’última que es va enviar al front. Els soldats eren transportats ens trens cap a la frontera cap a l’exili.

Félix Martín encara no havia fet els 18 anys i no tenia pas cap ganes de anar a parar e l’estranger a camps de concentració i quan el tren entrà a Barcelona va disminuir la seva velocitat a la fi que aquells que volien tornar a casa seva ho poguessin fer, els seus superiors en rang dispararen a l’aire, donat que oficialment no es podia permetre la deserció de ningú.

F. Martín

Felix Martín va saltar del tren en arribar a la barriada del Clot i es dirigí amb prestesa cap a casa seva al Camp de l’Arpa.

El 25 de gener de 1939 per la nit tothom comentava “que els fatxes estaven a les portes de Barcelona, la gent gran estava molt espantada i es movien com bojos amunt i avall, embalant fitxers, medecines, coses de vidre, cremant documents.

Raquel Piquer explicà com la seva mare la va anar a recollir a un hospital on l’havien internat per unes febres reumàtiques que va patir, tenia cinc anys, “se'ls va dir que es vestissin, que guardessin les coses que poguessin en la seva maleta i que no es traguessin pas els abrics. Els van donar una tarja a la fi que se l'enganxessin sobre la roba amb una agulla imperdible i que no es moguessin del menjador ni destorbessin».

“En mig d'aquell desgavell la meva mare va arribar i els va dir que s'enduia la nena per fugir, li van dir que no es preocupes per la seva filla, que seria evacuada amb l'hospital però ella va insistir i se la va endur” …...

Raquel i la seva mare en la plaça Catalunya
 camí de la frontera. Recreació de Carme Martín.

«Desprès d’un llar pelegrinatge a la fi de trobar un mitjà de transport que les dugués fins la frontera, van arribar a les escales que hi havia entre les dues fonts de la plaça Catalunya, ella les coneixia molt bé, per haver anat a agafar el metro o el tren de Sant Cugat on els seus avis tenien un petit terreny i somniaven en fer-se una caseta. Tampoc es veien llums perquè els vidres estaven pintats de negre per culpa dels bombardejos , però quan varen entrar es van veure inundades de llum i calor i a mesura que s'apropaven a les andanes dels trens es sentien un munt de veus parlant a crits i tothom alhora».

«La llum era molt forta i els soroll també. Van baixar i van començar a moure's entre la massa. La mare es va sentir atreta per un grup de tres dones i un nen i una nena assegudes sobre el terra i recolzades contra la pared i s’hi va acostar».

Mentrestant, s'estava formant un tren per a un hospital militar dins el túnel però ningú no sabia pas si deixarien pujar civils. El tren va entrar lentament, la màquina i algun vagó va quedar dins els túnel, la mare i la nena van quedar pegades contra la pared i la gent va assaltar el tren.

.

“La gent va començar a recollir les seves maletes, les mantes, inclús els matalassos, havia gent que deia que vivia sobre aquelles andanes des de feia un any, per por dels bombardeigs «.

«La mare no es va moure fins que tothom va haver pujat, tenia por que no em trepitgessin, es van acostar al tren, no hi havia forma d'entrar-hi, estava ple, fins i tot els estreps, de gent i d'embalums, mentre els ferits guaitaven per les finestres silents i tristos».

«Algú les va cridar, es van acostar a la finestra del tren i com no havia d'altra manera de fer-ho, la mare els va allargar la maleta i va alçar la nena en braços a la fi que l'agafessin des de dins, ella ja s'espavilaria per entrar malgrat l'aglomeració «.

Finalment el tren va arrancar, eren les dues del matí del 26 de gener de 1939, la nena tenia cinc anys i onze dies, no sabíem si tornaríem ni si les deixarien tornar mai, el futur es presentava fosc com el túnel en el que el tren entraria moments desprès.

APÌLEG

Les dades de morts i exiliats de la guerra civil a Catalunya

A l'hora de fer recompte general de morts a la guerra civil a Catalunya cal comptar un mínim de 38.500 soldats republicans i 2.900 franquistes. Al costat d'aquest hi ha les víctimes de la repressió del 1936 a 1939 que serien unes 8.500, mentre que la repressió franquista va causar entre 1938 i 1953 unes 4.000 víctimes. Finalment, les dels bombardejos serien unes 5.500. Aquestes dades s'han de completar amb el creixent nombre de defuncions degudes a insuficiències mèdiques i alimentàries com a resultat de les contingències bèl·liques i els que s'exiliaren entre finals de gener i febrer del 1939.

El conjunt de pèrdues, entre morts i exiliats, donarien una xifra que oscil·la entre 130.000 i 150.000 persones que desaparegueren de Catalunya,—sobre un total de gairebé tres milions d'habitants segons el cens de 1936—la qual cosa va determinar unes profundes conseqüències negatives des del punt de vista demogràfic, social i econòmic. (Dades Viquipèdia)

1) Partiti Obrer d’Unificació Marxista (POUM), va ser un partit marxista d'àmbit de l'Estat espanyol, amb presència majoritària a Catalunya i el País Valencià, fundat el 1935. Autodefinit com a «marxista revolucionari», va elaborar una actuació i un pensament revolucionari propi i autònom, en la línia d'un socialisme democràtic internacionalista.

2) Lliga Catalana , fou un partit polític català, hereu i successor de la Lliga Regionalista, creat el febrer de 1933.

3) Acció Catalana fou un partit polític catalanista creat arran d'una escissió de les joventuts de la Lliga Regionalista.

4) Esquerra Republicana de Catalunya, partit polític català fundat el març de 1931, que es defineix con l’esquerra-socialdemòcrata, partidari de la independència dels Països Catalans..

5) L’anarquisme - Doctrina politicosocial que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l’estat i de la propietat privada, que són considerats opressors i explotadors del poble. Una de les seves dirigents més destacades fou Federica Montsen

Fons informatives:

• "La Guerra Civil al Guinardó", treball de Quim Gómez García i Gerard Sentís Garcés.
• «Oblits de Rereguarda: Els refugis antiaeris a Barcelona» de Judit Pujadó i Puigdomènech.
• 1920-1995 75^è Aniversari «PARRÒQUIA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT»
• Parlem del Guinardó, d'Enric Marimón.
• REPORTATGE INFORMATIU I FOTOGRÀFIC DE LES PARRÒQUIES DURANT LA GUERRA (1936-1939) Arquebisbat
• Revista núm. 9 d’EL POU, “DE MONTSERRAT A GUINARDÓ”, Marc Villoro.
• Revista núm. 2 d’EL POU, Isabel Busquets “DE RESIDENCIA PARTICULAR A CENTRE ESCOLAR”.
• «Recuerdos infantiles de nuestra guerra», per Ricardo Pastor
• La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-1939), per Hilario M.  Raquer Suñer, sobre l'Hospital d'Euzcadi a Barcelona.