Història de l'Avinguda Mare de Déu de Montserrat

L'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat és una de les principals vies d'accés i, fins fa poc, l'única que travessava de punta a punta tot el Guinardó, al llarg de la qual s'ha bastit el barri durant els cent i escatx d'anys que fa que existeix.

traçat de l'antic camí de Gràcia i en vermell l'actual

Traçat actual de l'avinguda

A finals del segle XIX, era tan sols un camí més o menys ample, segons el tram, que començava prop de la Font Castellana o dels bessons, fins morir on ara és el Carrer Gènova (abans carrer del Fonògraf), al que els veïns donaven el nom de camí de Gràcia.

El camí que es divisa a la dreta és el Passeig de la Font castellana cap a 1913

En el mapa de Barcelona de 1890 el camí que unia les afores de Gràcia amb el Guinardó, no tenia ni nom i s'interromp més o menys a l'alçada del que avui és Sales i Ferrer per tombar cap el camí d'Horta tot fent angle, quan en l'actualitat tots el que coneixem la zona sabem que baixa directe des de l'església de la Mare de Déu de Montserrat, que en l'època de la qual parlem encara no existia.

Cap a 1913 no es va obrir pròpiament el que es va conèixer com a Passeig de la Font Castellana pel fet de néixer precisament en l'indret on rajava aquesta font. I això era una via de comunicació i passeig, que molts veïns enfilaven tot passejant els matins i les tardes que feia bon temps i no s'havia de treballar.

Des del carrer Gènova fins al final rebia el nom de carrer Dos Rius, en honor de l'empresa que gestionava les aigües de la zona però ja era considerat un carrer més dels que tenia el barri.

A finals del segle XIX, al Guinardó hi havia unes 60 cases, majoritàriament de pagés. Per fer-nos una idea, des de la la Font Castellana fins al que ara és Gènova, venint des de Gràcia a l'esquerra a d'alt de la muntanya hi havia Can Baró i la seva Pedrera i alguna casa dels seus treballadors, després els edificis del Seminaris que ja no existeixen , alguna masia petita més i Can Sors també a d'alt del turó. A la dreta, Torre Vélez i la seva Pedrera, i Can Melic o Planàs segons l'època.

Vista general des dels Seminaris, Can Sorts, Can Planàs i part dels terrenys de Sant Pau

Link per accedir a més informació de Can Planàs:

HISTÒRIA DE CAN PLANÀS

A partir de la primera dècada del segle XX, s'hi van anar afegint Can Mascaró (1914),  la torre de l'escola del Mar (abans Can Sors), el Maset Maria, Can Ravellat-Pla (1931)  i un parell de torres més, a l'altra banda del carrer es va començar a edificar l'església de la Mare de Déu de Montserrat, en la dècada dels 20..

Casa de Núria Pla

L'avinguda en la dècada dels vint, al fons el Castell de Mascaró (foto fons Renom)

Passeig de la Font Castellana cantonada Fonògraf, (desprès Gènova). Fons Renom

Maset Maria - residència de la família Renom

Al carrer Dos Rius destacava per la seva alçada i forma el Castell de Mascaró o del Guinardó, torretes de planta baixa amb una mica de jardí davant i també al darrera i alguna de planta i pis i per sobre de tot La Torre dels Pardals, primer gran masia fortificada i després a partir de 1918 una magnífica torre modernista.

Carrer Dos Rius a l'alçada del que desprès seria la Plaça del nen de la Rutlla i el Castell de Mascaró


Link per d'entrada a la història del Castell de Mascaró:

HISTÒRIA DEL CASTELL DE MASCARÓ

Masia fortificada de la Torre dels Pardals

Link d'entrada a la història de la Torre dels Pardals: 

HISTÒRIA DE LA TORRE DELS PARDALS

Més a vall, tot arribant a la carretera d'Horta la dreta s'extenien les terres i el propi Mas Vintró i a l'esquerra  Can Bartra, en temps la casa xica de la Torre dels Pardals.

El mas Vintró davant l'antic camí  d'Horta

 Can Bartra a l'alçada dels Quinze

El primer traçat del carrer Dos Rius no ens queda clar, com dona entendre la documentació consultada , que de bon principi arribés  pas fins a la Torre dels Pardals (mapa de 1890),  sinó que més aviat quedava tallat una mica més avall del Castell de Mascaró, debut al gran desnivell que hi havia, segurament el van obrir en tota la seva longitud cap a la primera dècada del segle XX, quan la urbanització del Guinardó era ja irreversible, els seus propietaris devien arribar al mas per l'antiga carretera d'Horta.

En 1923, davant per davant del Castell de Mascaró, es va bastir l'edifici del Casal Federal del Guinardó i l'habitatge del propietari de l'edifici i un parell de torretes més com Villa Ramona que apareix en la foto que s'acompanya.

Link d'entrada a la història del Casal Federal:

HISTÒRIA DEL CASAL FEDERAL 

El Casal Federal el dia de la seva inauguració

Entrada al  Casal Federal i del bar Dos Rius 

Cases dels anys 20 de l'avingfuda Mare de Déu de Montserrat
  (foto dels anys 70)

El barri de muntanya de Sant Martí de Provençals, que és com es coneixia el Guinardó a finals de segle XIX, abans no fos annexionat a Barcelona, era un territori eminentment agrícola, un paisatge ple de vinyes i conreus penjats de la muntanya Pelada, un balcó privilegiat de cara al mar. 

Diverses vistes des de el Turó de la Rovira. de l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa creu i de Sant Pau

Les vinyes es van abandonar cap a 1881, data en que les va afectar la plaga de la fil·loxera i que va produir-ne a mort de la majoria. Només van quedar garrofers (algun dels quals encara es conserva), moreres, ametllers, taronger i llimoners i conreus de cereals, abans no comencés la febre constructora que de primer va convertir l'indret en un lloc d'estiueig per a petits rendistes, i burgesos amb poder adquisitiu.

Però no ens avancem, estem encara a finals del XIX i principis del XX, quan les masies grans i petites eren les úniques edificacions de la contrada i fins arribar al Gràcia, Camp de l'Arpa o a Horta, no hi havia nuclis habitats importants, tal com podem observar per les fotos que ens ha facilitat l'arxiu històric de Sant Pau.

Vista des dels Tres Turons de la vall d'Horta

Quan Salvador Riera i d'altres gran terratinents van comprar pràcticament totes les terres del alt i baix Guinardó i van començar a construir, el barri es va anar bastint de petites torretes d'un o dos pisos amb un petit pati davant i un altre darrera, a l'estil de les que apareixen en les fotos. Encara avui dia en sobreviu alguna.

Foto acolorida de la inauguración d'una casa  prop l'antiga
Torre dels Pardals . Foto de primer dels segle XX.

Fotograna d'un film del anys 40, de propietat d'un veí,
d'un cotxe pujant l'avinguda.

Foto dels anys 50, al fons  la dreta la parròquia,
els terrenys de primer pla són ara la plaça del nen de la Rutlla.

Aquestes casetes, convivien amb grans torres i torres residencials com la Torre dels Pardals, el Castell de Mascaró, Can Clos, Torre Garcini, Can Mascaró, Can Planàs, Torre Vélez, Masset Renom, etc..

la Torre dels Pardals convertida en torre modernista en 1918

Moltes persones de Barcelona tenien en el Guinardó la seva segona residència però, quan les comunicacions amb la ciutat varen ser més fluïdes, moltes d'aquestes persones s'hi van quedar a viure ja definitivament.

Una gran part dels seus habitants però, van anar-hi a viure per prescripció mèdica. La vida a ciutat era insalubre, les persones vivien amuntegades en molt del vell i estrets carrers de Barcelona, moltes d'aquestes persones patien de problemes pulmonars, hi sovintejava malalties tals com la tuberculosi i el còlera, així que finalment, els polítics van decidir derruir les muralles i la ciutat va començar literalment a respirar.

El fet de fugir de les ciutats no és pas nou com es pot comprovar, sols que les distàncies ara mateix són diferents. Les segones residències o de residència definitiva existents fora de la ciutat de Barcelona s'han multiplicat per molts números, aprofitant les facilitats de transport que avui dia existeixen.

Al nou barri se'l va començar a anomenar Guinardó, quan Salvador Riera va decidir urbanitzar les terres de la seva propietat i Sant Martí de provençals va ser annexionada a Barcelona,  i com un dels edificis principals i més antics de la contrada era el MAS GUINARDÓ, al que en principi volia convertir en Hotel, estava en el vell mig de tota la urbanització, tothom va començar a dir que anava al Guinardó i així és com se li va quedar aquest nom per sempre.

Al anys 20 del segle XX, l'avinguda ja tenia un munt de torretes i torres residencials, al barri vivia ja molta gent i el Bisbat va decidir que s'havia d'edificar una parròquia que dirigís el ramat. Així que en les terres que va cedir Cecília Estapé, viuda de Salvador Riera, es va començar a construir l'edifici i mentre començava a tenir forma, es va bastir una capella provisional una mica més abaix de la que després seria la parròquia del barri.

Cap a 1924, ja estaven edificades  la casa rectoral i la cripta.

Link d'entrada a la història de la parròquia:

.

HISTÒRIA DE L'ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

Com el barri no havia tingut mai consistori, l'església de la Mare de Déu de Montserrat es va erigir com nucli dinamitzador de totes les activitats del veïnat.

Paral·lelament, a la construcció de la parròquia, mossèn Florí el seu rector, va realitzar els tràmits necessaris per aconseguir de l'Ajuntament que l'antic Passeig de la Font Castellana i el carrer Dos Rius s'unifiquessin i adquirís el nom de la pròpia parròquia, Av. De la Mare de Déu de Montserrat. nom que ha conservat fins el moment. La data de canvi de denominació del Passeig de la Font Castellana i Dos Rius a Av. de la Mare de Déu de Montserrat, fou el 17.1.1923, segons així consta en el Nomenclator de carrers de l'Ajuntament de Barcelona.

Cal afegir però, que en època de guerra, a l'avinguda li van canviar el nom pel d'un anarquista conegut  Francisco Ascaso però,  va durar el que va durar el conflicte i que quan va finalitzar, li van retornar el nom de Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat per la qual tots la coneixem avui dia..

* Fonts consultades ELS BARRIS DE BARCELONA, edició de l'Ajuntament de Barcelona.Llibre de Josep M. Huertas TOTS ELS BARRIS DE BARCELONA.  Fotos de l'Arxiu Històric de Sant Pau i d'altres procedències particulars