EL LABERINT D'HORTA

Els Jardins del Laberint és el parc més antic de la ciutat de Barcelona. La Creació del Laberint d'Horta es deu a un aristòcrata català que a finals del segle XVIII, va decidir reconvertir una antiga i extensa propietat familiar. Bagutti – arquitecte italià – i Delvalet – jardiner francès – van organitzar els traçats, construccions, plantacions i ornaments del jardí- A finals dels segle XIX es va fer una ampliació de caràcter romànti, dut a terme per l'arquitecte Elies Rogent, pel costat del torrent d'en Pallós. En 1880 es va crear un jardí domèstic al costat del Palau Desvalls.

A finals del segle XIX la finca Desvalls esdevé escenari de vetllades socials i culturals amb representacions de teatre a l'aire lliure. En Joan Maragall va escollir els templets de la terrassa intermitja per fe-hi representacions de teatre clàssic. En 1898 s'hi va estrenar la tragèdia Ifigènia a Tàurida de Goethe, traduïda per Joan Maragall i dirigida per Adrià Gual.

El poeta Joan Maragall i el pintor Utrillo davant del templet

 En 1967, la família Desvalls arriba a un acord amb l'Ajuntament de Barcelona que adquireix la finca i l'obra al públic i el 1993 comença la seva rehabilitació amb fons de la Unió Europea.

La zona enjardinada que és molt extensa, està envoltada d'un bosc típic de la contrada, en major part pins, que accentua l'aïllament del jardí i li dona un entorn prou natural. Dins de la finca es conserva adossada a la casa d'estil arabitzant i neo-gòtic, una torre medieval de defensa coneguda sota el nom de Torre Sobirana. Els jardins tenen zones de descans amb element decoratius de gran bellesa, tot el jardí és ple de petits i grans detalls, escultures, gerros de terracota, pèrgoles i jocs d'aigua.

Diferents aspectes dels jardins, fotos de principis del segle XX

En l'any 965 de la nostra època, la zona on està enclavat aquest jardí fou ocupada per la família Orta a la que deu el nom l'actual barri de Barcelona. En 1095, es coneix que hi havia una parròquia, Sant Joan d'Horta. Tres segles desprès, la zona, bastant elevada en relació al pla de Barcelona, va atraure a nobles i mercaders adinerats que es van establir al llarg del que ara és la Ronda de Dalt, des del Jardí del Laberint fins a Bellesguard, es van construir palaus i cases d'estiueig.

La reina Violant de Bar, a finals del segle XIV, va construir el monestir jerònim de Vall d'Hebrón que, com moltes altres construccions religioses barcelonines, fou destruit per les bullangues de 1835 i on ara s'hi està la Granja Vella (coneguda actualment per Martí Codolar), hi va estar ubicat el primer zoològic a Barcelona

A partir del segle XV, Horta va tenir un nucli urbà estable a partir de l'actual plaça de les Santes Creus, les epidèmies que va patir la ciutat entre els segles XVIII i XIX, van animar la gent amb recursos econòmics a construir-se segones residències en aquesta zona que va restar sempre al marge de les febres grogues i de la còlera que patia la ciutat de Barcelona.

J.A. Desvalls era propietari d'una finca a Horta, concretament una casa fortificada del segle XIV, que li va venir de l'herència de la seva dona de la família Llupià. Consta documentat que havia estat adquirida en 1377 per Jaume Vallseca, antecessor de la casa Llupià. Alguns han volgut fer d'aquest torre una possessió templera Una descripció de 1903 ens diu que la torre tenia una porta de 40 pams i s'hi s'ascendia mitjançant una escala de corda o fusta. En el primer arc de volta, hi havia un forat de forma circular molt a propòsit per fer d'amagatall.

Entrada principal al Jardí de l'entrada al Palau, finals segle XIX

Rampa d'accès a la porta principal del Palau finals del segle XIX

Pròxim a la torre va existir un edifici en forma de temple. Algunes persones han suposat, no sense fonament, que l'amagatall va ser la càmera on els templers meditaven en solitud i silenci durant dies, abans no es produís la seva iniciació en el capítol secret de l'Ordre.

Fou al voltant d'aquesta torre on el Marqués d'Alfarràs va decidir construir-hi uns jardins que responguessin a la moda il·lustrada de l'època. Tenia 50 anys quan van començar les obres. La llegenda que ell mateix va bastir i va fer circular al respecte, feia al·lusió als seus generosos sentiments. Es deia que en esclatar la guerra contra França en 1793, va contractar 1000 treballadors en atur que van rebaixar una de les colines de la serra barcelonina del Collserola a la fi de construir-hi mines per conduir l'agua localitzada. Quan Rafael Amat de Cortada, Baró de Maldà, al cap de tres anys va visitar la finca, ja hi havia cascades d'aigua, camins, ornaments i explica com un dels seus amics es va perdre en el laberint.

Estudis posterior i testimonis coetanis van desmentir-ne gran part d'aquest extrems. En l'obra van treballar poc més de 50 persones, xifra irrellevant en l'època. El marquès tenia consciència d'estar realitzant una obra que superava l'opulència de la mida habitual i volia protegir-se de les crítiques. Com il·lustrat que era solia fer gala de la seva sensibilitat social; però no ens hem d'enganyar, el marquès d'Alfarràs i la resta dels seus d'il·lustrats de l'època no tenien altre relació amb el poble que la que podien tenir amb els seus lacais ; el discurs il·lustrat era tant sofisticat per l'època que tan sols era comprensible per altres il·lustrats i aquests només es trobaven entre la classe privilegiada.

Segons explica Desideri Díaz en el seu llibre "Masies d'Horta", el 24 d'octubre de 1793 el mestre d'obres Andreu Valls va començar les obres d'arrenjament de les parets i excavacions. El cercle dels xiprers es va dur a terme entre el 1797 i el 1799, quan es van construir les conduccions d'aigua. Pel que fa als jardins els va encarregar a l'escultor, arquitecte i enginyer italià Domenico Begutti.

El marquès d'Alfarràs va morir abans no van acabar les obres. Els seus hereus les varen  continuar  afegint-t'hi camins i plantant espècies exòtiques però, no van alterar en el més mínim el simbolisme del lloc.

S'ha dit que el Marquès va voler plasmar el seu testament ideològic en el seu jardí. Per arribar a entendre el seu simbolisme es necessari anar més enllà del món vegetal i atendre la part ornamental escultòrica, quasi tan abundant com les espècies exòtiques. No resulta banal que la construcció comencés per el gran estanc en la part superior que havia d'irrigar la finca.

Festes d'època en els jardins,  anys vint del segle passat

El marquès amant de les delícies del camp, va preparar aquesta ajuda per a la terra assedegada, proclama en llatí la inscripció que identifica els treballs de 1794.

El que s'ha donat per anomenar per “recorregut simbòlic” no fou alterat, tanmateix però, el casalot va patir diferents reformes al llarg de tot el segle XIX. L'Edifici, contrastava en pesadesa i absència d'elements simbòlics amb la lleugeresa del jardí.

Es diu que quan el rei Carles IV va visitar la finca li va comentar al marquès d'Alfarràs "No són aquest jardins massa sumptuosos per un marquès?", havent contestat l'al·ludit, "és molt possible senyor,  però ho són massa poc per a un rei", resposta prou intel·ligent per no semblar presuntuós danvant del rei,  ni deixar en ridícul al monarca.

La Torre del segle XIV, encara sobresurt per sobre de la cornisa de l'edifici que, actualment es troba en un estat deplorable de conservació, tot esperant que l'Ajuntament de Barcelona li doni una finalitat i el rehabiliti però, molt ens temem, que si tarda massa en fer-ho, fins i tot pot arribar a derruir-se degut a les humitats que han fet estada en les seves velles parets i sostres.

Cliqueu sobre el link per accedir a la informació següent:

L'associació de veïns reivindica la rehabilitació del palau

L'ultim colon que va tenir la finca era en Bartolo (foto 1900)

Visita d'Alfons XIII als Jardins del Laberint