La Mina i les Torres d'Aigua de Can Travi i d'altres.

Mina d'aigua: És una conducció subterrània d'aigua potable, que va des de la captació fins a una font o bassa. A Horta l'aigua era abundant, pel que molts masos disposaven de pou, així com del cabdal procedent de les mines que permetia omplir les basses.

Entrada i vistes de la mina de Can Travi

La mina de can Travi va ser construïda l'any 1860. Té un recorregut de gairebé 1.400 metres al llarg dels quals hi ha situades quatre torres que encara subministren aigua a veïns de la zona. La mina segueix el recorregut format pels carrers Jerez, Plana, Sanpere i Miquel, Rajoler, Horta, plaça Castelao i Cartellà.

Les quatre torres d'aigua de Can Travi

1. Torre d'aigua del carrer Santpere i Miquel, prop de les escales del carrer Rajoler. Va ser la primera de les torres que va ser restaurada, el 2003. 
2. Torre d'aigua de la Plaça de Les Masies 
3. Torre d'aigua i font del carrer Horta, cantonada amb el carrer de la Galla.Va ser l'última de les torres que va ser restaurada, el 2006.
4. Torre d'aigua del carrer Cartellà, cantonada Pitàgores. Va pertànyer a la fàbrica de midó de Joan Oliver.

Torres d'aigua: Són contenidors construïts amb el propòsit d'emmagatzemar aigua a una alçada suficient perquè la pressió generada per la gravetat permeti proveir les cases veïnes. Així el subministrament no depèn de les variacions del cabdal de la mina. L'exterior d'algunes torres es guarneixen amb ceràmica o altres materials, esdevenint un element decoratiu del paisatge. Les de la mina Travi estan construïdes amb maó vist sense excessives pretensions, menys la del carrer Cartellà, que està culminada per una corona.

Recorregut de la Mina de Can Travi

Per més informació sobre la mina i les torres d'aigua de Can Travi, cliqueu el links que segueixen i podreu visionar dos reportatges de TV Horta que parlen d'aquest interessant tema i podreu veure millor les imatges.

1r. Video Mina de Can Travi

2n. Video Torres d'aigua de Can Travi    

A Horta a més de les torres d'aigua de Can Travi, existeixen unes altres com, per posar un exemple la que existeix al carrer de Campoamor propietat que es va bastir per donar aigua a les torres del carrer Campoamor.

.

 Entre les moltes construccions relacionades amb la conducció d'aigua existents a Horta, cal esmentar també l'existència d'un  parell d'aqüeductes que es van construir a mitjans del segle XIX sobre el Torrent de Can Quintana

El primer està en el terrenys de l'antiga masia de Can Quintana (ja no existeix), entrant per un carrer del Passeig Universal a la dreta

El primer aqüeducte a principis del segle passat

El mateix aqüeducte ara mateix

El segon aqüeducte està en el que ara és el nou parc de Nou Barris

L'aqüeducte en l'actualitat

 *Informació de TV Horta i d'una Plana WEB propagandística  d'Esquerra Republicana de Catalunya

MINA D'AIGUA DE CAN CORTADA

"La mina de Can Cortada subministrava aigua a gairebé tot el carrer Campoamor, algunes cases del carrer Chapí i de Sant Gaudència. La canalització baixava pel torrent de la Font del Gos (del Notari) passava l'antiga carretera per on, abans, hi havia un camp de tir en uns terrenys de Can Cortada - avui camp d'espots dels Salesians - passava per la banda esquerra de la masia fins a trobar el Passeig de l'Ensenyança i allí, entrava al convent de les Dominiques  on hi havia el primer el primer pilar d'aigua, des d'on anava al segon al carrer de Campoamor, davant del carrer de Sant Gaudenci, a la vora d'una font avui sense ús. La mina donava aigua a 24 usuaris en un total de 12 plomes diàries. Avui la mina ja no s'utilitza, però encara hi ha veïns que n'havien estat usuaris: les famílies Matas, Pal i Pastó. Va ser una de les últimes torres que petites i antigues companyies d'aigua als usuaris. (Carlota Giménez i Compte - Rieres,torrents i fonts.)

Al respecte, una amable llegidora del bloc na Diana, ens ha  facil·litat la informació que segueix sobre la mateixa mina:

Segona torra i font de la mina de Can Cortada

Passo seguidament a reproduir l'amable nota que m'ha deixat com comentari en el post que fa referència a les mines de Can Travi.

Estoy realizando mi proyecto de las torres de agua de Barcelona y puedo añadir algo de informacion sobre estas torres.

 

Torre campoamor:
 

Esta Torre fue construida para abastecer de agua nueva urbanización de la calle Campoamor, también se construyo una fuente publica. pie de montaña. Es la segunda torre de la mina Can Cortada.

La Mina de Can Cortada proporcionaba agua a casi toda la calle Campoamor y algunas casas de la calle Chapí y de San Gaudenci (antes del Asilo). 

La mina está debajo del Velódromo de Horta. La canalización bajaba por sector gerente de la Font del Gos (de Cal Notari), pasaba la antigua carretera por donde, antes, había un campo de tiro en unos terrenos de Can Cortada - hoy campo de deportes de los Salesianos-, pasaba seguidament por la banda izquierda de la masía hasta encontrar el passeig de la Ensenyança y, de allí, entraba en el convento de las Dominicas donde había el primer pilar de agua, desde donde iba al segundo situado en la calle Campoamor, delante de la calle Sant Gaudenci, al borde de una fuente hoy sin uso. 

Convent de les Monges Dominiques als anys trenta del segle XX

L'hort del convent de Les Dominiques anys 30 del segle XX

La mina daba agua a 24 usuarios en un total de 12 plumas diarias. Hoy la mina ya no se utiliza,  pero todavía existen vecinos que habían sido usuarios: las familias Matas, Pal y Pastó. Fue una de las últimas torres que pequeñas y antiguas compañías de agua utilizaron como depósitos para suministrar de agua a los usuarios. 

Fins a mitjans del segle XX cada família de Barcelona contractava un determinat cabal d'aigua, la intensitat de la qual es mesurava en *plomes, perquè de manera ininterrompuda omplís el seu dipòsit particular.

 * Ploma : mida  per a mesurar  el cabal de l'aigua.

El títol de l'activitat, Una ploma d'aigua, fa referència a la història del subministrament d'aigua al llarg del segle XX a Barcelona, però també és, tal com argumenta Ramón Folch, una metàfora del dinamisme de com l'aigua  flueix  ( estudi de Rosa Eva Campo)

“Sempre m'ha sorprès aquesta denominació tan aèria en

relació a l'aigua: el cabal mesurat en plomes… Perquè, en

efecte, una ploma no era una mesura de volum, sinó de

cabal. Resulta molt revelador. L'aigua era vista com una cosa

fluent, com una fracció del riu que discorre sense aturar-se mai.

Ramón Folch

Aprofitem l'avinentesa de la valuosa informació  rebuda per a sol.licitar a  la regidora de l'Ajuntament d'Horta Guinardó que es rehabiliti la torre i la font a la fi que torni a manar  aigua per a consum dels viananants.

Història abreujada dels barris Congrés-Indians

El que ara es coneix com a barri del Congrès-Indians, abans  formava part del ampli barri de Sant Martí de Provençals,  que s'extenia per tot el Guinardó fins a Torre LLobeta.  Per aquets motiu,  el Barri dels Indians era considerat pels veïns del Guinardó com la part nova del seu barri.

Actualment tot ha canviat i per lògica geogràfica i per pròpia personalitat, les persones que viuen al barri es consideren més properes al barri del Congrès.

Fins a principis del segle XIX tot eren camps de conreu, de regadiu- eren famoses les hortes i els planter - que aprofitven l'abundosa aigua que s'extreia mitjançant pous, sínies i molins de vent, així com el secà amb cereals i garrofers i de forma especial vinyes. Gran massos i torres senyorials controlaven l'explotació de la terra: el Mas Guinardó, la Torre dels Pardals, la torre de Fang i can Ros eren, amb Can Sellés (situada al que ara és el carrer Espronceda entre Juan de Garay i Pare Claret), grans edificacions d'orígen provablement medieval, tot i que van ser reedificades i ampliades en el segle XVI. Amb el temps es van bastir peties masies com la de Can Berdura, Can Girapells, Can Sabadell, Can Jordi o Can Forgues, que configuraven amb els camps de conreu, un paisatge eminentment rural.

Les terres del que desprès seria el barri del Indians vistes des del carrer Acàcies

Prop de Can Ros també hi havia les masies de Can Clariana  (Concepció Arenal-Cardenal Tedeschini) i Can Cascante (Cardenal  Tedeschini - Av. Meridiana),  aquesta última  pertanyia a una finca que tenia un gran jardí que  donava a la Meridiana on encara sobreviu la Palmera de la masia.

Com a tota la plana de Barcelona, hi havia finques i masies els propietaris de les quals es dedicaven al conreu de les seves pròpies terres i d'altres més senyorials que pertanyien a senyors de Barcelona que les deixaven a en mans de masovers. En las de la primera categoria hi entra  Can Clariana.

A Can Clariana a més de les trerres de conreu, hi haviia un pou d'aigua fresca i medicinal  Els metges de l'època aconsellaven a alguns dels seus pacients que beguessin aigua d'aquell pou, la qual, pel que  s'explica, rebia els seus efectes benèfics d'unes determinades herbes de la contrada. La gent  bevia d'aquella aigua tot berenant i passant la tarda sota el arbres de la finca . 

Una altra dada a tenir present,  és que en Pere Boada, el propietari de Can Clariana, era un  actor aficionat (famós per Sant Andreu), que organitzava teatre als terrenys de Can Clariana.. Segons ens  conte la neta d'en Pere Boada,  tot això va marcar una època en aquella part del barri.

Pintura de l'entrada de la masia de Can Clariana

Fotografia d'època de Can Clariana

Can Cascante  i els seus jardins. La palmera és l'unica que hores d'ara sobreviu

El barri es va començar a urbanitzar i poblar a principis del segle XX . Les terres de Can Sellés van ser utilitzades per construir les casetes de la urbanització Meridiana, les de Can Berdura part dels barri dels Indians i la Plaça Maragall i les de Can Ros el barri del Congrés.

Can Berdura i la seva bassa

Dues dones davant la masia de Can Ros ara carrer Cardenal Tedeschini

El barri dels Indians el va fundar,  entre d'altres, famílies vingudes de les colònies d'Amèrica, el anomenats Indians, per això tots els carrers tenen noms de ciutats  o personatges de més enllà de l'oceà: Francisco Tàrrega, Campo Florido, Cienfuegos, Manígua, Puerto Príncinpe i la que ara és coneguda com Jordi de Sant Jordi va ser batejada com carrer de L'Habana.

Es van edificar tot de torretes i torres més grans, moltes de les quals ja han desaparegut i alguna encara sobreviu com la que es coneix com "Torre Rosa" i el nom de la qual  era Villa Jazmines", que ara és un bar musical.

Villa Jazmines (1920), obra de l’arquitecte Ferran Tarragó i propietat de José Racionero. Durant més de 30 anys i fins la primera meitat dels anys 80, la casa va acollir l’Escola Ferton. El 1987, però, l’edifici va passar a ser un bar musical, amb el nom de Torre Rosa .

Informació aconseguida en  en bloc de celiaroca.blogspot.com

En Josep Maria Huertas en el seu llibre  "Tots el barris de Barcelona", en la que parla del Guinardó i del Barri dels Indians, explica al respecte "a Acàcies Garcilaso es conserven  rodejades de jardins dues torres i el Laboratori del Dr. Ferran on hi va treballar comissionat per l'Ajuntament en la fabricació de diverses vacunes".(ara  ja no existeix, i que en el seu lloc hi ha una escola i el centre cívic Garcilaso)

Molts dels joves del Guinardó baixaven a passar el seu temps de lleure a  les dues pistes de ball que hi havia al barri dels Indians.  Una d'elles era coneguda amb el nom de  "PISTA AZUL",  una sala de mides reduïdes anomenada així perquè el seu terra era de color blau,  i l'altra "RIO DE JANEIRO", a l'aire lliure  on s'organitzaven  balls, patinatge, festes populars, etc..

En Josep Maria Huertas "Tots els barris de Barcelona", parla del fet  tot dient que al carrer Pinar del Rio-Puerto Príncipe,  existia una pista de patinatge on també hi havia futbolins, que era segurament el lloc més popular de trobada del jovent del barri anomenada Pista Azul.

Noies patinant a la pista Rio de Janeiro

La Pista Rio de Janeiro en un dia de ball

Avui dia  la pista RIO DE JANEIRO ja no existeix, ni tampoc el Cinema Rio que la va substituir.

Masia CAN XIRINGOI / CA N'ARMENGOL

Masies al voltant de la muntanya Pelada

Ca n’Armengol, coneguda popularment com can Xiringoi, estava situada en la confluència de l’antic camí de Sant Iscle i l’antiga Carretera d’Horta, i habitada sense interrupció per la mateixa família Armengol des de 1679 fins el 1971 en el que es va derruir amb la finalitat  de construir-hi habitatges.

Part dels seus terreny es van expropiar en 1901 quan es van construir les primeres cotxeres pels tramvies elèctrics, concretament on ara es situen els jardins de Can Xiringoi.

Fotos de Transports de Barcelona

A la masia se la coneix principalment per l’apelatiu col.loquial de can Xiringoi. La família Armengol tenia en principi el dret útil de la terra i pagava censos a la família Magarola segons consta en documents del segle XVII. En 1725 els Magarola venen les terres a Josep Duran i Sala.

Posteriorment, el 8 d’octubre de 1847 Rafael María de Duran i de Ponsich ven can Xiringoi al notari de Barcelona Jaume Rigalt i Alberc que continua cobrant el cens a la família Armengol fins que el 25 d’octubre de l861 que Pere Armengol i Sabadell la compra davant del mateix notari que la ven.

En morir Pere Armengol el 1864, la masia passà al seu fill Pere Armengol i Boada que poc desprès també mor però aquest cop no pas de mort natural, atès que va ser assassinat el 7 de juliol de 1872 per uns bandolers.

Aquesta no fou pas l’única mor tràgica que va patir un dels habitants de masies de la contrada, si tenim present que uns anys en darrera també causaren la mort d’una senyora gran que vivia en el Mas Guinardó. Aquest bandolers es sabia que tenien els seus amagatalls en la Riera d’Horta i els seus afluents com per exemple en el torrent de Can Mariner.

El territori sobre 1905

En efecte, Va ser molt comentat en 1857 el crim que es va produir en el Mas Guinardó, quan un grup de lladres van cremar l’estança on es trobava sola una senyora gran i que amb grans crits va demanar l'ajut dels masos veïns sense tenir pas cap èxit. Hem de pensar que els més propers eren Can Planàs, La torre dels Pardals, Can Viladomat, Can Garcini o Can Bartra, a considerable distància, tots ells disseminats per la falda de la muntanya Pelada. Aquest fet va originar la constitució de cossos de vigilància entre els habitants de l'indret a l'estil del somaten .

Existeix una crònica de 1884 a la revista «L'Arch de Sant Martí, posa de manifest els minsos resultats d'aquests cossos"L´'últim diumenge a la tarda una mà criminal calà foc als pallers de l'antiga casa de pagès coneguda per lo Guinardó ; dos més ne queden lliures de tant destructor element lo qual - no prou satisfet algun "protector" d'aquella desgraciada masia - a l'ésser a la nit los hi dóna igual que a sos companys. ¡Pobre Guinardó!. Recordem lo terrible assassinat de que fou víctima ja fa temps aquella desgraciada casa i los diferents robos que ha sofert per espai de pocs anys. Sembla que algú, envejós de la importància històrica que per a la nostra població té aquest lloc vulgui donar fi a sa glòria fent que l'abandoni sos habitants».

A finals del segle XIX, encara hi pillardejaven bandolers que assaltaven els viatger que traginaven pels camins dels voltants sobretot la coneguda com carretera d’Horta i robaven les masies aïllades . Alguns d’aquests delinqüents vivien i guardaven els efectes robats sota el pont del torrent de Can Mariner (que no és el que ara existeix sinó un d’anterior), que era prou ample per encabir-hi persones i alguns cavalls. Era gent molt temuda entre els habitants d’Horta i del barri de muntanya del poble de Sant Martí de Provençals (avui Guinardó), per la seva agressivitat.

Tornem però a la història concreta de Can Xiringoi, Can Xiringoi disposava de una gran extensió de terres. El conreu d’aquestes terres requeria de la utilització de molta d’aigua pel seu rec que principalment s’aconseguia mitjançant l’aigua de les mines dels voltants.

En 1863 Maria Barris i el seu marit Salvador Matas i Torres propietaris d’una important mina d’aigua al poble d’Horta, arriben a un acord amb Pere Armengol Sabadell propietari de can Xiringoi a la fi que doni el permís necessari perquè les conduccions d’aigua de la mina passin per la seva finca i també per construir-hi un repartidor d’aquesta aigua al costat de la seva masia, atès que es pretenia fer-la arribar fins la ciutat de Barcelona, seguint el traçat de l’antiga carretera d’Horta. A canvi, el propietaris de la mina Maria Barris i Salvador Matas els cedien la propietat de la primera ploma d’aigua que hi ragés.

Durant 13 generacions la família Armengol va viure a la masia i van cultivar les seves terres i van gestionar l’aigua de la font que va arribar a abastir una part de la ciutat de Barcelona.

Família Armengol (fotogrames d'un vídeo de TV3)

Com ja s’ha indicat anteriorment, la part de la finca que arribava fins la riera d’Horta va ser expropiat per l’Ajuntament de Barcelona per bastir les cotxeres dels tramvies elèctrics. Més tard, quan en conreu les terres van deixar de ser rentable van llogar-ne una part per construir el camp de Futbol del FC. Guinardó en l’any 1940, on a més hi van jugar d’altres clubs petits.

Camp de fultbol en terrenys de Can Xiringoi

F.C. Guinardó

En quan el camp de futbol va desaparèixer, es va vendre el terreny i es van construir edificis de pisos fins que finalment l’any 1971 la masia de Can Xiringoi encerclada per un munt de cases i edificis es va ser derruida  per construir-ne més.

Pepita Armengol, la darrera supervivent dels habitants del casalot, va decidir donar tots els documents familiar que conservava a l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris a la fi que sigui estudiat i doni llum a parts desconegudes de la història d’aquestes contrades, motiu pel qual va rebre un homenatge en forma d'exposició com a agraïment.

Jordi Sánchez (Arxiu Roquetes-Nou Barris) i Pepita Armengol,
Fotogrames de Beteve

Pepita Armengol última generació de la família

En la mostra es van poder veure fotografies antigues de la masia, la família i alguns capítols interessants. Però la part més important de la donació la formen els documents, com escriptures, compravendes i testaments, que han permès conèixer nous detalls sobre la història de la zona del sud de Nou Barris i el nord de Sant Andreu.

Els Armengol van tenir cases i terrenys per diverses zones. Entre els documents més importants, hi ha l'expropiació municipal de la masia de Can Xiringoi per construir-hi les Cotxeres de Borbó.

Tapa de l'escriptura de venda de terrenys a l'Ajuntament
a la fi que pugui construir  les Cotxeres del Tramvia

documental de BETEVE sobre la masia de Can Xiringoi

Fonts informatives :

• Exposició sobre Can Xiringoi realitzada per l’Arxiu Històric Roquetes-Nou Barris.
• Revista d’ELPOU núm 7 «Les aigües de la mina de Santa Eulàlia", de JuanJo Fernández
• Fotogrames del documental que sobre l'exposició dels documents va dur a terme BETEVE.

El paisatge rural d'Antonia Valls (terreny de bugaderes)

 

Mapa del llibre Atles de l'Aigua - obra d'EL POU

Jo vaig néixer i viure allà on s’juntaven els dos torrents, el del Carmel que baixava per el carrer Llobregós, i el de can Carbassa, que venia des de més el passatge de les gavarres .. seguint per sota al pont de Marquès de Foronda i seguint el mateix traçat que existeix avui en dia, quan arribava al Torrent del Carmel, avui dia Llobregos, s’ajuntaven per continuar, avall per la zona més plana fins a Cartellà/Petrarca.

Per confirmar els noms de per a on passava el torrent del Carmel, que baixava per Llobregós des de el carrer Ciències, fins a passatge Marí, he vist en el planell que els noms no coincideixen amb el que jo us dic. No entenc el perquè els han canviat.

Quan arribaves a Llobregos/passatge Marí, el carrer ampla s'acabava i continuava a vall un carreró sense asfaltar que a ma esquerra quedaven les cases i horts conegudes com de Calantxo (no se com s'escriu) i a ma dreta quedava la part de darrera del col·legi Torres que hi havia a Marquès de Foronda, després sense deixa la ma dreta hi havia la part de darrera de sis casetes adossades, que ja no existeixen. Aquestes casetes, son les que feien xamfrà amb els 2 torrents: Torrent d’en Carbassa i Torrent del Carmel.

Una petita part del grn mapa de Barcelona realitzat per  Martorell el 1930

Aquestes casetes tenien dues entrades, una just al costat del pont del carrer Marquès de Foronda i l'altre per el Torrent de Can Carbassa. Hi tenien un carreró que les unia que es deia carrer de Sant Jaume.

Jo vaig néixer en el Num 5 d'aquelles casetes que per cert només tenien números senassos 1,3,5,7,9,11

El Torrent de Can Carabassa, rebia aquest nom, per que portava l'aigua sobrant de la mina de Can Carabassa. Suposo que també d'altres. Però des de la Mina de Can Carabassa portaven l'aigua a la casa. Avui dia és la anomenada torre neoclàssica de can Carabassa (1), que es manté a dins el col·legi Safa.

A l'entrada del que avui dia és el poliesportiu SaFa, hi havia una bassa, aquesta bassa recollia un altre conducta de la nomenada mina, i l'aigua que sobrava d'aquesta bassa, es tornava al Torrent era un xorro, com una gran Font. Tenia la gruix d'un braç de persona, que fluïa sense interrupció dia i nit.

Pati de les casetes 1954. Foto Antonia Valls

Aquestes casetes tenien els corresponents safareigs, cada casa en tenia dos. Un servia per rentar i l'altre per esbandir la roba. L'aigua s'ha agafava dels tres pous que hi havien, un per cada dos cases. Fins i tot, hi havia un petit refugi, però deien que era molt perillós entrar-hi i estava tancat i mai ens hi van deixar entrar.

Com ja he intentat explicar els horts, safareigs, pous,... estava davant de les cases i traspassant-los pujava un petit terraplè per on s’arribava a Marquès de Foronda.

Entre els anys 1962 i 1967, com eren cases de lloguer, ens van prendre els horts i safareigs i van fer la casa de pisos que encara existeix i que té entrada tant per M. Foronda com per el torrent., just davant del Poliesportiu.

A l'esquerre del Torrent de Carmel, avui dia Llobregós, en front de la part de darrera de les casetes, estaven els safareigs i els estenedors de les bugaderes. Actualment plaça de les Bugaderes, i tots els horts de les cases del carrer Aiguafreda i Cal Andal però aquest tros era intransitable fins a la baixada de Can Mateu.

Foto familiar de Antonia Valls

Al davant de tot hi han els 5 horts, el sisè va desaparèixer quan es va construir el pont de Marquès de Foronda I es va fer la sortida que us he dit abans. A la esquerra al costat dels horts hi havia el refugi, que suposo es va fer mal bé quan van construir la torre a continuació dels horts I a sobre el refugi.

A l'esquerra si amplieu la foto, veureu els safareigs i pous. El fons les casetes, amb el seu jardí i el carrer que tenia la sortida al Torrent de Can Carabassa. De cases, a la foto se’n veuen 5 perquè la sisena quedava més tapada per la torre dels srs Bayona.

A la dreta tenim el torrent de Can Carabassa que passa entre la paret nostre i la paret més gran, més a la dreta, de Can Carabassa, veureu que es distingeix l'aigua que baixava per el Torrent.

La paret de Can Carabassa mirada des de aquí,sembla que s'acabi en els arbres que veiem, però no s'acabava. En aquells arbres hi havia la font que he explicat, i els camps que es veuen es avui dia, tot col·legi SaFa.

Darrera dels camps, a la dreta hi ha Cal Andal, i les cases del fons, son les del carrer Aiguafreda.

Just a la part de darrera de les casetes, hi havien als safareigs i terrenys que hi han actualment la plaça de les Bugaderes.

El Torrent de can Carabassa el van cobrir enre els anys 1967-1968

Aquel és un món que mica a mica fan desaparèixer les gran constructores en el seu afany d’esborrar tot el nostre passat rural.

Text i Fotografies d'Antonia Valls a qui li dono les gràcies pel seu valuós testimoni.

HISTÒRIA DE CAN TRAVI VELL

Situada a l’avinguda de Can Marcet, entre l’antic camí de Sant Cebrià i el final del carrer d’Horta.

Situació de les masies de la contrada

Can Travi era una masia del segle XVI, com encara es pot comprovar per les voltes que conserva en el seu interior. La masia tenia a la planta baixa els espais destinats a les feines del camp, el cup, el celler, la cuina.

En el primer pis a més de les habitacions tenia una gran sala que dóna a dues galeries amb arcades a banda i banda, tant en la planta baixa com en el primer pis, que és la part de la masia que encara es conserva. D'un estil gairebé únic dins del món de les masies catalanes i un exemplar singular en el territori de Barcelona, tal com indica Desideri Díez en el seu llibre “Les masies d'Horta”..

Camí de Can Travi vell. Autor desconegut

Entrada a Can Travi vell. Fons Jaume Caminal

Es troben descripcions de la masia en la segona meitat del segle XVIII gràcies al baró de Maldà, que en el seu llibre El col·legi de la Bona Vida, es refereix a aquesta masia com a casa de les “Garrigones” de la família dels Garrigó, propietaris de la masia.

En efecte, aquesta masia ha passat a la Història per les moltes citacions que el baró de Maldà en va fer en el seu llibre El Col.legi de la Bona Vida”, on es refereix sempre com a la casa de les “Garrigones”, de la família dels Garrigó. Els Garrigó eren una de les tantes famílies que havien arribat al Principat Provinents de la Catalunya Nord. Un Garrigó il·lustre va ser Francesc Garrigó, eclesiàstic i professor de retòrica a la Universitat de Barcelona.

El baró en donava moltes referències de les seves anades a aquesta i d'altres masies pels camins de la riera d'Horta i les tertúlies culturals que s'hi feien.

“ La mitja hora que ens hem detingut amb les dues Garrigones, mare i filla, avent-hi comparegut lo bon Garrigó, son amo, nos ha paregut sols un quart d'hora, tant divertits estàvem en la platxèria, oint luego tocar la campana de la parròquia de Sant Joan d'Horta, l'oració de l'Avemaria per ser dotze hores, i amb les cantades d'una ària a dueto de la Maria Escolàstica i Rafaló, que els escoltava l'Angeleta i la Saleta amb gust, així com també son pare i demés persones que allí eren, no havent vist en esta visita a dites Garrigones a la germana de l'Angeleta ni cap de sos germans”.

Cal fer esment a la sessió musical de Can Garrigó descrita pel baró de Maldà.

“Entrant dintre tots amb los restants hem saludat a les tres Garrigones, mare i dues filles, ocupant tothom cadira per seure... (...). Li hem persuadit que cantés algun bolero o tonadilla. Angeleta luego d'haver cantat Maria Escolàstica amb Rafael son germà un duo harmoniós i patètic, començant aquesta ametlla ensucrada, com ensucrada veu, la tonadilla que cantà al matí de l'entrega de la paperina de dulces, havent cantat desprès d'esta amb la mateixa tonada la del “Profundis clamavi forta com un clarí i acabat amb la cançó d'Horta, catalana”.

El mateix baró de Maldà ens fa en el seu Dietari, una descripció de Can Garrigó el mes d'octubre de 1797:

Can Travi vell. Autor desconegut

“.. aposento immediat a l'aixida de la casa... peça menjador...estant penjat a la paret d'aquell menjador una bossa o paraïgua .. los demàs parets quedaven adornades de quadres i conclusions... algunes antiguitats del passat de la casa, que la fan molt recomenable, d'un Sant Crist, que es compte si fou Santa Maria dels Socors o de Cervelló, escollides pintures en una capsa amb relíquies insignes, pintura i epigrafiat en llatí d'un Canonge Garrigó, que fou de la Catedral de Barcelona... qual Senyor morí amb fama de santetat....”

Can Travi vell 1950. Fons Traguany

La propietat de la masia passà als Travi, família que tenia grans possessions a la Cerdanya, dels qual prové el nom actual.

Els Travi i Isabel Llançes, tingueren dos fills, Xavier i Maria Teresa. El fill Xavier morí als 33 anys i la finca i la masia van passar a Isabel Llanés i morta aquesta a la seva filla Maria Teresa. Les terres eren treballades pels Simó.

La riquesa dels aqüífers de Can Travi fou tan gran que tenia concertat amb l'Ajuntament d'Horta l'abastiment de la població, motiu pel qual no s'hi podien fer pous. Amb l'aigua de Can Travi es regava bona part de la vall d'Horta, de Sant Andreu de Palomar i de Sant Martí de Provençals.

Per més informació sobre la mina d'aigua de Can Travi, cliqueu sobre els links següents:

MINA I TORRES D'AIGUA DE CAN TRAVI

MINA DE CAN TRAVI - segona part

La masia estava en molt mal estat a causa de les diferents inclemències que ha hagut de patir. Així durant la guerra de 1936, hi va caure una bomba al pati de la masia, que quedà parcialment derruïda; l'objectiu del bombardeig eren els grans dipòsits d'aigua de la finca, que eren aleshores plens d'oli i gasolina.

Bassa d'aigua de Can Travi vell

Al respecte, segons explica Xavier Valls, pintor molt reconegut i veí d'Horta en la seva autobiografia “La meva Caixa de Pandora” , escrit per en Julià de Jodar.

“Pel que fa al bombardeigs del 1937-1938, quan passaven el Junkers damunt d'Horta rebíem més metralla d'algun obús els antiaeris del Carmel que no pas bombes dels atacants. En sentir les sirenes, la meva mare i jo pujàvem al terrat, perquè era de les que, si de cas queia una bomba, preferia anar cap avall que no pas quedar soterrada. A mi feliç inconsciència, els reflectors antiaeris em fascinaven com uns focs artificials, però un vespre ens vam trobar rodejats de fum a causa d'unes bombes que havien caigut molt a prop de casa; sembla, ho vam saber desprès, que a la fi de 1937 un falangista havia pogut passar a l'Espanya franquista i havia denunciat l'emplaçament d'un dipòsit de carburant per a l'aviació sense parar ni mica, l'infeliç, “patriotero”, en el fet que la família vivia a pocs metres de l'objectiu: Todo por la Patria.”.

Durant la Segona República, la masia de Can Travi vell, fou col·lectivitzada, els anys 30 Can Travi fou escenari d'importants reunions polítiques.

Darrerament en 1975 va explosionar una bombona de butà que va ensorrar part de l'església, el celles, els cups, la cuina i el menjador.

Els Simó han estat els seus masovers que han treballar la terra fins els anys 80.

Restes de Can Travi vell en 1997

En 1990 es van fer obres al seu voltant i canvia profundament l'entorn de la masia, l'Ajuntament ha restaurat el que quedava de l'edifici i ara és la seu de la Guardia Urbana del Districte Horta-Guinardó.

Fotos cedides per Can Massana

Can Travi vell en l'actualitat, seu de la Guardia Urbana d'Horta-Guinardó

• Fonts informatives: LES MASIES D'HORTA, de Desideri Díez Quijano, LA MEVA CAIXA DE PANDORA, autobiografia de Xavier Valls,