El Frente de Juventudes al Mas Planàs

 

Màs Planàs en 1939. Foto Josep Maria Pérez Molinos

A partir del 21 de gener de 1939, els edificis i dependències que foren confiscades especialment però única, per persones afins a la CNT-FAI i algun altre partit d’esquerres com el POUM, varen anar a parar a mans dels falangistes, entre els quals cal destacar el mas Planàs,  habilitat abans de la guerra amb finalitats de diversió i esplai de la burgesia de Barcelona, el nomenat canòdrom Catalunya i totes les seves dependències, conegut en la barriada com el canòdrom del Guinardó.

Publicació a la Vanguárdia de la mort de José M. Piñol.

Allà s’hi va instal·lar el Frente de Juventudes, organisme que depenia directament de la Falange Española Tradicionalista y de las Jons (Juntas Ofensivas Nacional indicalistas), una de les activitats que es donaven era la relacionada amb un alberg juvenil que va rebre el nom José Maria Piñol, un falangista mort a Barcelona víctima d’un atemptat anarquista el març de 1949. Els espais oberts es llogaven a escoles per dur a terme  actes esportius.

En març de 1939, tal com recull el diari La Vanguárdia, i les fotografies Josep Maria Pérez Molinos es va celebrar un acte d’homenatge als caiguts al bàndol nacional, organitzar per les Organizaciones Juveniles de la Falange i una ofrena floral davant la tàpia de l'esmentat canòdrom.

Amb l’assistència d’algunes d’autoritats governatives de l’època, Francisco Fuentes Otero, cap dels districtes de les Organizaciones Juveniles de Falange a Barcelona va fer un discurs davant els murs del canòdrom.

Homenatge als caiguts del bàndol nacional
davant la tàpia del Canòdrom. Fotos Josep Maria Pérez Molinos

Tres anys desprès de la ocupació de l’espai per la Falange , el Gobernador Civil de Barcelona, Antonio F. De Correa Veglison, el 1943 arribà a un acord amb la propietat per llogar-lo. Durant aquesta època es van celebrar diverses taules gimnàstiques multitudinàries i campaments falangistes disposant tendes d’acampada sobre el camp de l’antic canòdrom, tal com es pot veure en les fotografies que s’acompanyen, a més d’un acte d’homenatge a Franco el 7 de juny de 1949.

Un dels campaments del Frente de Juventudes.
Foto de José M. Pérez Molinos

El 8 de juny de 1949, Francisco Franco visita l'estadi del Guinardó  acompanyat del Governador Civil de Barcelona, del bisbe de la ciutat i un gran nombre capitostos, tan civils com militars, la llarga llista dels quals  resulta innecessari reproduir. A tothom que tenia un  nom o uns interessos determinats,  li interessava fer-se veure en aquesta mena d'actes para transmitir su   inquebrantable adhesión al Caudillo de España.

La Vanguardia dedicava tota una plana per informar (propaganda política clara), del lluït acte, lloant el discurs del Dictador i repetint a tort i a dret, a tothom que volgués llegir, el fervor dels joves falangistes envers el seu Capità.

Foto del l'acte que recull el discurs del dictador.
Foto de Pérez de Rozas 8.6.49

El 30 de maig de l950, dia de sant Ferran, patró de les milícies falangistes, es va celebrar a l’estadi del Guinardó, un acte d'adhesió al Caudillo que es va obrir amb un discurs de Governador Civil de Barcelona. Durant l’acte es van dur a terme competicions esportives d’atletisme, futbol, tall de troncs i balls populars a més d’ofrenes de productes típics ramaders i agrícoles de les comarques. I com aquests que hem citat un munt d'actes de caire semblant es van celebrar al llarg dels anys 50 i 60.

Aquest canvi de color dels dirigents del país, va comportar que alguns personatges i/o importants del barri del Guinardó, si bé no es van afiliar a la Falange, si que els van aixoplugar sota el seu paraigua protector a la fi d’aconseguir certs beneficis.

Evidentment els primers que van fer evident la seva adhesió al nou règim  van fer va ser els membres de l’església catòlica, malgrat que la parròquia del Guinardó no va ser de les més entregades, tot s'ha de dir,  i algunes persones amb interessos empresarials i/o socials però, en general i malgrat totes les demostracions propagandístiques i de força que es van dur a terme, la Falange no va tenir cap mena d’implantació entre els joves i gent del barri.

Tot i això, la seva presència es va fer sentir, en alguns moments,  atès que obertament o indirecta van fer censura d’alguns actes que es celebraven al barri, com obres de teatre que podien considerar que censuraven el règim, ni que fos indirectament com va ser la posada en escena de la coneguda obra antifeixista El diari d’Anna Franc, on Raquel Piquer va fer el paper principal.

Raquel recorda que des del principi van haver desacords amb qui faria del paper d’Anna Frank, donat que la que es considerava primera actriu de l’elenc teatral de la parròquia, no tenia l’edat adequada per representar-la, finalment va ser Raquel Piquer qui la va interpretar, ella durant els assaigs s’havia après el paper de memòria.

El teatre de la parròquia era ben ple de veïns, corrien els anys cinquanta i era prou agosarat programar aquesta obra de teatre. Algú anar amb la notícia a la seu falangista qui suposadament va parlar amb el rector i de l’obra només es va poder representar una sola vegada.

Quan hom vol investigar el paper que va jugar aquesta organització de caire feixista en el barri, es troba amb e fet que existeix escassa informació i la que es pot aconseguir és merament oral, sembla que els falangistes no hagin estat estat mai al Guinardó, quan en realitat, i per donar nom tan sols a un dels seus locals més emblemàtics, cal assenyalar el mas Planàs i el seu canòdrom, on s’hi van establir durant més de vint anys.

Cal recalcar també, que l'edifici del mas Planàs va ser durant un temps, desconeixem quant, la seu de l'Acadèmia Provincial de Mandos del Guinardó, segons es pot comprovar pel petit article publicat en La Vanguardia  del 22 de març de 1944, és a dir,  que sense aquest diari podríem dir que desconeixeríem pràcticament les diferents activitats que des de aquesta organització es van dur a terme al Guinardó.

Els propietaris legals de la finca és a dir,  els fills que encara vivien de Claudi Planàs, els va costar bastant que els fos retornada i reconeguda la propietat de la finca, ja que això no va passar fins 1978, donant-se a més la circumstància que poc desprès tot el recinte va ser expropiat per l’Ajuntament en 1982.

Font de consulta : La Vanguardia.

TESTIMONI DE LA LLEVA NOMENADA DEL BIBERÓ.

El nom Quinta del biberon s'atribueix a la dirigent anarquista Federica Montseny, que fou Ministra de Sanidad del Gobierno de la República, durant un curt període durant la Guerra Civil, quan va conèixer el decret de mobilització de les lleves del 40 i 41, davant l'extrema joventut dels efectius, els quals tenien entre 17 i 19 anys.   

En principi els van dir que només farien tasques auxiliars, però al final es van veure involucrats de ple en la guerra i alguns,  a més, duent a terme tasques de comandament.

Combatents de la Lleva del biberó. Autor desconegut.

Als nois de la lleva del biberó els posaren un fusell a les mans, arma que feia més embalum que ells mateixos; molts encara no havien fet els 17 anys, les van passar magres i foren molts els que deixaren la pell, quedaren malalts i/o mal ferit , allò va ser un infanticidi innecessari, la guerra ja estava perduda, va ser un dispendi de vides joves per mirar d’entretenir l’enemic, mentre els que manaven fugien a França i/o d'altres països..

Josep Paül de la Riva, era un noi de Barcelona que va anar a la Guerra de voluntari, al 18 anys l’havien nomenat comandant, segurament per manca d’homes en condicions de comandar que hi havia en la Batalla de l’Ebre, La lluita en duia a terme en la Serra de Pàndols i escrivia un diari sobre el que passava al seu voltant mentre lluitaven . En algunes de les seves planes nomenava a un noi del barri de Sant Genís dels Agudells de la família Pluvinet.

Josep Paúl de la Riva.
 foto de la família.

«Entre els incorporats, hi havia un homenàs alt i fort que vestia una jaqueta de pell. Era cultivador de plantes i flors, en una vella masia arraconada de la ciutat, dessota San Genis dels Agudells. Es deia Pluvinet Era seriós i reservat i no venia, com els altres, directament des de rereguarda i sense gens d'instrucció. Ja era veterà foguejat, procedent d'una unitat destrossada, de la qual els soldats restants, havien estat repartits. Quan hi havia calma, passava les hores escrivint a la mare i a la novia. Crec que no tenia pare.»

Aquest conjunt d'homes, la major part dels quals, no tenia instrucció militar de cap classe, ens va ésser entregada pel Valenciano i se'n va fer càrrec en Gonzàlez, tinent de metralladores, junt amb un carregament de caixes de fusells xecs, bombes de mà, municions i cartutxeres. En Valtierra i jo els hauríem d'ensenyar a manejar les armes i ja eren quarts de sis de la tarda!

«...La primera fila ens vam anar retirant. Pujàvem ja cap a la nostra trinxera quan vaig sentir la veu d'en Coca:

—¡A mi, a mi, me han herido! ¡socorro!

N'hi havia tants de ferits i el moviment general, que no era possible frenar el retrocés.

«Quan menys ho esperava, mentre pujava enmig dels xiulets de les bales, una massa pesant, talment com si fos un sac, va fer una volta i va caure a terra, sense cap gest per protegir-se i amb un só esfereïdor. Com un farcell llençat d'un camió en marxa. Era un home. Gairebé de cap per vall, va anar a petar, insensible, amb les pedres. Vaig tocar al caigut. Portava una jaqueta de pell. El vaig aconseguir girar cara amunt i resseguint-li el pit, la mà se'm va mullar de la sang calenta i viscosa. Segur que és en Pluvinet —vaig pensar—. Només ell portava una jaqueta com aquella. Amb la mà vaig tocar la seva cara. Hi vaig trobar, penjant, una massa freda i llefiscosa. Era un ull que probablement li havia saltat amb el cop de la caiguda. Forfollant a les butxaques, vaig extreure'n la documentació. S'havia d'enviar a la família, sempre que fos possible. A l'altra butxaca hi tenia un rosegó de pa que, instintivament, em vaig posar a la boca. Sempre patíem gana i res, per fort que fos, ens la podia calmar. El pa estava humitejat i tenia un sabor dolcenc. Vaig empassar-me'l i després vaig pensar que segurament estava xopat amb la sang del meu company, però l'estomac, febril i a prova de tot, no el va rebutjar.».

Aquesta és una petita mostra del que narra en el seu diari de guerra, la seva filla Lupe Paúl, l'està revisant per mirar de publicar-lo. És un dels molts testimonis esfereïdors del que passa diàriament en un camp de batalla de qualsevol guerra.

(1) Juan Negrín López (Las Palmas de Gran Canaria, 3 de febrer de 1892 - París, 12 de novembre de 1956) fou un metge fisiòleg i polític canari i president de govern de la Segona República (1937 - 1945), ja a l'exili. Va ser Presidente del Gobierno de la República entre 1937 i 1939.

El cas de Negrín és atípic en la política espanyola. S'hi va incorporar tardanament després de llaurar-se una carrera d'investigador com a metge i professor de fisiologia, i dirigir una clínica privada a Madrid. Es va afiliar al PSO en 1939, abandonant les seves activitats investigadores. A més, parlava diversos idiomes, cosa inhabitual a la classe política espanyola. (fonts Viquipèdia)

CASINO FAMILIAR HORTENC

Horta havia estat un poble i com tot poble tenia el seu casino que en aquet cas es deia  «CASINO FAMILIAR HORTENC», segurament aquest nom ara no digui res a la població del barri de Barcelona que és avui dia Horta, però si us parlo del Foment oi que ja és una altra cosa?, anem doncs per pans.

El Casino Familiar Hortenc estava situat al carrer Santes Creus, al costat de l’edifici de l’Ajuntament d’Horta, possiblement molts de vosaltres haureu vist la foto  de l'avui plaça de les Santes Creus, aleshores de la «Constitució» ja que així es va anomenar durant uns anys, plena de gent sobretot homes amb barret, la foto és de 1923 i es va fer durant la Festa de la Bandera.

Plaça de la Constitució 1923, Homenatge a la Bandera, Foto Brangulí

Com podeu observar al costat del que era l’Ajuntament es veu un edifici de dues plantes amb una bandera que cobreix els balcons del primer pis i a dalt al terrat l’asta amb la senyera voleiant al vent, aquest era la seu del Casino Familiar d'Horta,  un tros d’història que ja ha desaparegut.

Peròs seguim amb la història del Casino Familiar Hortenc, que es va néixer l’últim terç del segle XIX  concretament en 1887 es va instal.lar en aquest edifici fins a primers del segle XX,  ja que poc desprès l'edifici es convertí  fins l’any 1936  en la seu del  «CENTRE CATALÀ» i fou el local de la «Lliga Regionalista» partit polític que havia estat dirigit entre d’altres per l’Enric Prat de la Riba (1) que fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (2), des de 1914 fins la seva mort en 1917. Desprès el cap visible d’aquest partir fou Francesc Cambó, mort a l’Argentina en 1947. (3).

El Local ja era molt obsolet els últims anys de la seva existència, la qual cosa obligava a aixecar un envelat perquè els seus socis i simpatitzants celebressin la Festa Major.

S'ha de reconèixer però que l’edifici i els seus locals havien fet un bon servei a Horta. Estava situat dins al rovell de l’ou, ben bé al costat paret per paret amb la plaça del Comú o de la Constitució, com encara consta en una placa, que hi ha a la façana de l’antic Ajuntament, miraculosament salvada, no sabem si per ignorància dels que van guanyar la Guerra Civil, però allà hi continua.

En la foto de Brangulí prestigiós fotoperiodista de l’època, es pot comprovar el poder de convocatòria que tenia aquell partit aleshores al barri d’Horta, motiu que el va portar a guanyar les eleccions municipals de 1934 a Horta per aquest motiu i perquè alguns partits d’esquerra van demanar que els seus partidaris s’abstinguessin d’anar a votar.

Les dues fotos que segueixen mostra l’enderrocament del local, que disposava d’una petita sala d’espectacles, amb un petit primer pis que, no sabem el motiu però, l’anomenaven la camaril·la», i que és molt similar en quan a dimension al que té l’Ateneu en el seu local del carrer Pere Pau.

Tornarem a principis del segle XX,  quan uns quants socis afiliats a la lliga Regionalista varen pressionar per tal que el Casino es convertís en un Centre de la Lliga, amb l’oposició de la majoria que no volien que la seva associació fos la seu d’un partit polític, Desprès de considerables enrenous entre els socis amb opinions i posicions obertament diferenciades , finalment l’edifici del carrer Santes Creus, que estava al nom de la Lliga va guanyar i quedà com a seu de la Lliga, com ja hem indicat més amunt.

D’allà l’Entitat passarà sota el nom de Casino la Verbena a can Forga de la plaça Eivissa, i desprès es traslladà al Cine Unión sota el nom de Casino Unión.

Finalment alguns seguidors de la Lliga continuadors de l’esperit del Centre Catalanista, varen fundar 11 de juny de 1917 una nova entitat sota el nom Foment Hortenc , van comprar la finca de carrer Alt de Mariner 15 per tal d’aixecar la seu de la nova entitat, però aquesta ja és una altra història.

(1) Enric Prat de la Riba i Sarrà, advocat i periodista, fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català del segle xix. Va participar en la redacció i aprovació de les Bases de Manresa. Viquipèdia

(2) La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925 que agrupà les quatre diputacions catalanes catalanes de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'Estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714. (Viquipèdia)

(3) Francesc Cambó i Batlle, Francesc Cambó i Batlle fou un empresari i polític català conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, ferm defensor que el catalanisme intervingués en la política espanyola, fou ministre en diversos governs espanyols. Viquipèdia.

Fonts d'informació: Hortavui nº 55 juliol 1990. El que ha estat i és Horta de Desideri Díez i Quijano.

Junta Tutelar de Menors a Horta

 

Casa Giol 371 Pg. de Maragall

La Casa Giol la projectà Guillem Busquets Vautravens en forma de dues cases mitgeres amb sortides independents (avui dia amb el 371 del passeig de Maragall i 2 del passeig de la Font d’en Fargues), d’estil modernista, fou construïda en 1912, la llicència d’obres s’havia demanat en setembre de 1910. Acabada de construir, s´hi va traslladar la família Giol, en la que donava al passeig de la Font d’en Fargues..

L’arquitecte Guillem Busquets era el mateix que va parcel·lar i dissenyar la urbanització de les terres de la senyora Montserrat de Casanovas, qui personalment revisava els plànols de les primeres cases que s’hi van construir la fi d’assegurar-se que s’ajustaven al que ella havia disposat pel nou barri.

En una part d’aquestes terres, es van bastir posteriorment, les cases de la Cooperativa de Periodistes, alguna de les quals han estat declarades patrimoni protegit . També es demana la mateixa protecció per a la resta  d’edificis de la Cooperativa, que malgrat tots els entrebancs soferts  al llarg dels anys,  per sort han sobreviscut.

Joan Giol en un retrat del pintor Josep Nogue. 
Fons familiar.

Joan Giol Huguet també va comprar la parcel·la que correspon al número 373 del mateix passeig de Maragall, on es va construir una torre aïllada amb un gran jardí, construïda en 1918 per l’arquitecte Bienvenido Caballol Moran, que durant alguns anys va ser residencia de familiars del propietari i després llogada a d’altres persones.

Edifici del Pg. de Maragall 373

Quan el 1914 va entrar en funcionament el Grup Benèfic de la Junta de Protecció a la Infància, Lluís Maria Folch i Torres va ser nomenat director. Aquesta entitat disposava de diferents residències on duia a terme una gran diversitat de serveis per afavorir una millor vida a a nens procedent de famílies modestes o simplement que no tenien família., entre elle algunes situades a la barriada d'Horta, como podrem comprovar .

La seu principal va ser dissenyada per Enric Sagnier  (guardonat amb el premi del 1917 al millor edifici urbà de la ciutat) i construït (1913–1916) en uns terrenys cedits per l’Ajuntament, al carrer de Wad Ras, va acabar omplint tota l’illa. Al Grup Benèfic hi vivien els nens del carrer, que demanaven caritat, la majoria calçaven espardenyes velles o foradades i anaven mal vestits. Els anomenats “trinxeraires” El 28 de desembre de 1915 es va inaugurar oficialment.

En Bonaventura Gassol *, sobre els anys 20 es va establir a Barcelona i va ingressar a la Protecció de Menors, on va cooperar activament en la tasca iniciada  per  Lluis Mª Folch i Torres que va estar al capdavant de la Junta de Protecció de la Infància (o de Menors, segons altres).

Casa Giol Pg. Maragall, 371, per la part del darrera
on tenia entrada també al edifici del nº 373.
 Fons Carme Martín. Autor desconegut.

Les dues cases en una mateixo foto vistes des del Pg. de Maragall.
 Autor desconegut, postal d'època. 

En la dècada dels vint aquesta Institució va ocupar els edificis dels Passeig de Maragall números 371-373, en fotografies de 1927 i 1929, tant aquest edifici com el de la casa del núm. 371 del Passeig de Maragall (pròpiament casa Giol), van ser la seu dels serveis de tutelatge de menors dirigida per Lluís Maria Folch i Torres a Horta.

Noies en un taller de costura  de l'edifici del núms. 373.
Fons Carme Martín, autor desconegut.

Lluís María Folch i Torres (de avis i besavis hortencs), fou periodista, crític d’art, professor i pedagog i destacà en la seva tasca d’orientació i rehabilitació de menors delinqüents en el context de la Junta de protecció de la Infància.

Branca de la família Brossa d'Horta, avantpassats de
Lluís Maria Folch i Torres. Part del seu arbre familiar.

Lluís Maria Folch i Torres.
Foto de la Fundació Folch i Torres

El 1928 és l’any de la fundació de la casa de Família de Sant Benet per a nois, de l’organització de l’Escola Agrícola de Bellaplana per a noies, de la inauguració del servei de dides per a mares tuberculoses i de la Casa del Bon Repòs, que era un conjunt de petits edificis de la barriada d’Horta per a noies que patien malalties contagioses o que eren convalescents de llargues malalties.

Casa del Bon Repós i el seu servei de dides
per a nens necessitats.

Acabada la Guerra Civil les cases 371-373, van tornar a llogar-se com habitatges.

A finals dels seixanta l’edifici del núm. 373 també va ser seu de l’escola Heura i posteriorment de l’escola Arrel.

En quan a la casa núm 371 del mateix Passeig de Maragall, va transformar-se en la seu de la revista

Integral, de la que en Santi Giol en va ser el primer director. Aquesta revista tractava temes de medi ambient, ecologia i alimentació i ja en el 1978 informava sobre l´efecte hivernacle, la destrucció de la capa d’ozó, el diòxid de carboni i la pluja acida com també promocionava l´agricultura ecològica. 

Finalment es convertí en llar d’avis i actualment està en projecte la seva rehabilitació de tot l’edifici.

* Bonaventura Gassol Rovira. més conegut com a Ventura Gassol, la néixer en La Selva del Camp, en 1893 i morí en 1980. fou un destacat poeta i polític català.

Fonts informatives : Santi Giol, Fundació Folch i Torres https://fundaciofolchitorres.org/; Wiquipedia.

*Bonaventura Gassol Rovira. Bonaventura Gassol i Rovira, més conegut com a Ventura Gassol, va néixer en la Selva del Camp el 1893 i morí a Tarragona el 1980,  fou un destacat poeta i polític català.

El paisatge rural d'Antonia Valls (terreny de bugaderes)

 

Mapa del llibre Atles de l'Aigua - obra d'EL POU

Jo vaig néixer i viure allà on s’juntaven els dos torrents, el del Carmel que baixava per el carrer Llobregós, i el de can Carbassa, que venia des de més el passatge de les gavarres .. seguint per sota al pont de Marquès de Foronda i seguint el mateix traçat que existeix avui en dia, quan arribava al Torrent del Carmel, avui dia Llobregos, s’ajuntaven per continuar, avall per la zona més plana fins a Cartellà/Petrarca.

Per confirmar els noms de per a on passava el torrent del Carmel, que baixava per Llobregós des de el carrer Ciències, fins a passatge Marí, he vist en el planell que els noms no coincideixen amb el que jo us dic. No entenc el perquè els han canviat.

Quan arribaves a Llobregos/passatge Marí, el carrer ampla s'acabava i continuava a vall un carreró sense asfaltar que a ma esquerra quedaven les cases i horts conegudes com de Calantxo (no se com s'escriu) i a ma dreta quedava la part de darrera del col·legi Torres que hi havia a Marquès de Foronda, després sense deixa la ma dreta hi havia la part de darrera de sis casetes adossades, que ja no existeixen. Aquestes casetes, son les que feien xamfrà amb els 2 torrents: Torrent d’en Carbassa i Torrent del Carmel.

Una petita part del grn mapa de Barcelona realitzat per  Martorell el 1930

Aquestes casetes tenien dues entrades, una just al costat del pont del carrer Marquès de Foronda i l'altre per el Torrent de Can Carbassa. Hi tenien un carreró que les unia que es deia carrer de Sant Jaume.

Jo vaig néixer en el Num 5 d'aquelles casetes que per cert només tenien números senassos 1,3,5,7,9,11

El Torrent de Can Carabassa, rebia aquest nom, per que portava l'aigua sobrant de la mina de Can Carabassa. Suposo que també d'altres. Però des de la Mina de Can Carabassa portaven l'aigua a la casa. Avui dia és la anomenada torre neoclàssica de can Carabassa (1), que es manté a dins el col·legi Safa.

A l'entrada del que avui dia és el poliesportiu SaFa, hi havia una bassa, aquesta bassa recollia un altre conducta de la nomenada mina, i l'aigua que sobrava d'aquesta bassa, es tornava al Torrent era un xorro, com una gran Font. Tenia la gruix d'un braç de persona, que fluïa sense interrupció dia i nit.

Pati de les casetes 1954. Foto Antonia Valls

Aquestes casetes tenien els corresponents safareigs, cada casa en tenia dos. Un servia per rentar i l'altre per esbandir la roba. L'aigua s'ha agafava dels tres pous que hi havien, un per cada dos cases. Fins i tot, hi havia un petit refugi, però deien que era molt perillós entrar-hi i estava tancat i mai ens hi van deixar entrar.

Com ja he intentat explicar els horts, safareigs, pous,... estava davant de les cases i traspassant-los pujava un petit terraplè per on s’arribava a Marquès de Foronda.

Entre els anys 1962 i 1967, com eren cases de lloguer, ens van prendre els horts i safareigs i van fer la casa de pisos que encara existeix i que té entrada tant per M. Foronda com per el torrent., just davant del Poliesportiu.

A l'esquerre del Torrent de Carmel, avui dia Llobregós, en front de la part de darrera de les casetes, estaven els safareigs i els estenedors de les bugaderes. Actualment plaça de les Bugaderes, i tots els horts de les cases del carrer Aiguafreda i Cal Andal però aquest tros era intransitable fins a la baixada de Can Mateu.

Foto familiar de Antonia Valls

Al davant de tot hi han els 5 horts, el sisè va desaparèixer quan es va construir el pont de Marquès de Foronda I es va fer la sortida que us he dit abans. A la esquerra al costat dels horts hi havia el refugi, que suposo es va fer mal bé quan van construir la torre a continuació dels horts I a sobre el refugi.

A l'esquerra si amplieu la foto, veureu els safareigs i pous. El fons les casetes, amb el seu jardí i el carrer que tenia la sortida al Torrent de Can Carabassa. De cases, a la foto se’n veuen 5 perquè la sisena quedava més tapada per la torre dels srs Bayona.

A la dreta tenim el torrent de Can Carabassa que passa entre la paret nostre i la paret més gran, més a la dreta, de Can Carabassa, veureu que es distingeix l'aigua que baixava per el Torrent.

La paret de Can Carabassa mirada des de aquí,sembla que s'acabi en els arbres que veiem, però no s'acabava. En aquells arbres hi havia la font que he explicat, i els camps que es veuen es avui dia, tot col·legi SaFa.

Darrera dels camps, a la dreta hi ha Cal Andal, i les cases del fons, son les del carrer Aiguafreda.

Just a la part de darrera de les casetes, hi havien als safareigs i terrenys que hi han actualment la plaça de les Bugaderes.

El Torrent de can Carabassa el van cobrir enre els anys 1967-1968

Aquel és un món que mica a mica fan desaparèixer les gran constructores en el seu afany d’esborrar tot el nostre passat rural.

Text i Fotografies d'Antonia Valls a qui li dono les gràcies pel seu valuós testimoni.