diumenge, 19 de novembre de 2017

CAN CAPARRADA - una mica d'història.

Mapa d'Horta en 1891



Dalt del barri de ferro que barra el pas a la masia de Can Caparrada senyoreja la data 1879. L’hem vist tantes vegades passant pel seu davant que ja no hi parem esment però, és tracte de la data de la construcció de la masia.

Can Caparrada és una casa molt coneguda a Horta, els seus propietaris pertanyen a la mateixa família que la va fer construir, aquesta circumstància no es dona massa vegades per no dir pràcticament cap en cases que tenen més de cent anys.

Josep Campmany a la porta de la masia , anys cinquanta. Foto de la família.

La Maria dels Àngels Campmany mestressa de la casa, explica que la van fer construir els seus rebesavis. En Pere Garrigó i Roca que vivia a la Riera Alta número 9, i la Teresa Bonvehí i Magrans filla també d’Horta. El paleta que els hi havia de bastir la casa els va ensenyar un terreny en el aleshores carrer del Príncep prop del pont dels torrent d’en Mariner que a Pere li va agradar i quan la masia ja estava construïda i els seus propietaris ja hi vivien, el seu rebesavi li va deixar anar al paleta «crec que ens hauràs de fer un altra casa en algun altre lloc del poble, la nostra és l’ultima d’aquest carrer i hi passem por, es massa solitària»..

A finals del segle XIX, hi havia encara bandolers que assaltaven als traginers pels camins dels voltants i les masies aïllades eren objecte de robatoris. Alguns d’aquests delinqüents vivien i guardaven els efectes robats sota el pont del torrent de Can Mariner (que no és el que ara existeix sinó un d’anterior), que era prou ample per encabir-hi persones i alguns cavalls. Era gent molt temuda pels habitants d’Horta i del barri de muntanya del poble de Sant Martí de Provençals (avui Guinardó), per la seva agressivitat.

El paleta se’l va quedar mirant i li respongué , «no t’equivoquis Pere, espera uns anys i veuràs com et trobes visquen al mig del poble, Horta s’està fent gran i es construirà a reu». En Pere Garrigó i la seva muller s’hi van quedar no sense recança, no tan sols no es va moure de la masia sinó que els seus descendents directes encara hi viuen i molt contents, això si, es va fer instal·lar en 1889, dos o tres llums de gas al carrer per donar-li més sensació de seguretat.

En 1877 Horta tenia 3.372 habitants i el creixement demogràfic s’accelerava per moments,  ja en 1887 comptava ja amb 4218 habitants.


Horta en 1891, desconec l'autor.


Fotos de l'lbum `familiar de la família Campmany


En 1879, més enllà de la masia de Can Caparrada no hi havia cap més casa fins arribar a la de Can Quintana, entre mig, només camps i vinyes i a la seva esquerra una altra masia que van comprar els germans Tomàs i Jaume Casas, ambdós capellans i amb l’ajut econòmic de la família Pastó construïren una sala d’espectacles, un petit cafè i arreglaren el pati a la fi que la quitxalla hi pogués jugar a bitlles i d’altres jocs, aquesta masia constava a més de la casa dels masovers, un pou i un safareig gran per a regar un cobert on es guardava llenya i l’era. En 1889 es convertí en l’Acadèmia Sant Lluís Gonzaga i s’hi van efectuar canvis a la fi  d’adequar l’edifici als nous usos *.


A primers del segle XX les cases ja arribaven fins el pont de la riera de can Mariner, com es pot observar en la foto

Però d’on bé el nom pel qual la masia és coneguda?. Sembla ser que en Pere Garrigó anava molt sovint a jugar amb altres veïns del poble a la plaça de la Constitució (avui Santes Creus) a un joc similar a la petanca o a les bitlles catalanes però que es jugava amb pedres, quan els amics li preguntaven   "Pere com va tot, que fas ara mateix ?", ell responia indefectiblement, «mira com sempre fent Caparrada», terme que s’utilitzava per definir a la persona que treballava, en diferents oficis segons el moment a la fi de guanyar-se la vida. D’aquesta manera el veïnat els van anomenar a en Pere i família, els de Can Caparrada, sobrenom que no a tothom de la família li agrada, però que no cal pas dir, que els habitants de la masia el porten amb molt d’orgull.

A partir de la segona generació a can Caparrada les mestresses van fer de bugaderes, i fins i tot algunes veïnes les solien ajudar en la feina, va començar una de les files d’en Pere Garrigó i la seva neta va continuar amb l’ofici.

El pati de la masia era prou gran, en una part del qual es treballava un hort, en l’altre es criaven conills i es rentava roba en dos grans safareigs proveïts d’aigua pel pou de la casa. Tenien els safareigs que s’utilitzaven a l’estiu sota la llum del sol i els d’hivern que estaven sota cobert i en el que hi havia un foc on es feia bullir l’aigua per rentar. Al pati hi havia una escala que pujava al sostre de part de la casa on s'estenia la roba.

L’àvia paterna de Maria Àngels, actual mestressa de Can Caparrada, era l’Angeleta del carrer de Can Travi i feia de bugadera de les persones riques de Barcelona, també hi havia classes entre les bugaderes, com es pot comprovar.




Es baixava a Barcelona cada dilluns i divendres a la fi de lliurar la roba neta i recollir-ne la bruta. Un carro els hi transportava els sacs amb la roba degudament marcada, precedit per una colla de bugaderes, fins a la part baixa de la casa del Canonja on hi havia el típic hostal d’Horta, servia d’agència de les bugaderes on menestrals i burgesos solien anar a la fi de llogar els seus serveis i des d’on es distribuïa la roba neta per diversos barris, segons explica Desideri Díez en el seu llibre «El que ha estat i és Horta».

Foto de l'interior dels Lluïsos amb l'edifici cremat- Foto família Mercader
Durant la Guerra Civil, el Centre dels Lluïsos fou cremat pels anarquistes. Mentre es sentien crits i trets al carrer, per la part del darrera alguns socis jugant-se la pell van traslladar part de  l’arxiu històric a la masia de Can Caparrada. Al dia següent la documentació, es va traslladar a la casa d’un militant d’Esquerra Republicana que vivia al carrer Chapí on estaven segurs que no hi entrarien pas els anarquistes.

Sembla ser que els anarquistes es van dirigir a l'avi de l’actual propietària tot etzibant-li «a partir d’ara aquesta masia i terres han deixat de ser de vostres però com no heu fet pas mal a ningú, us hi deixem viure», Joan Boada i Garrigó, de tarannà més aviat tranquil, els respongué «a doncs bé», evitant d’aquesta manera enfrontar-se inútilment a la turba revolucionària.

Actualment viuen a Can Caparrada Àngels Campmany i Boada i el seu marit Salvador Casals i Gausachs, fill d’una altra masia molt coneguda del barri de la Clota «Can Gasparó», i els seus fills en Quim i la Núria, que són els que amablement ens han atès i explicat la història familiar i facilitat les fotos que l’acompanya i als que els  volem donar les gràcies per la seva amabilitat.


Can Caparrada en l'actualitat conserva molts dels elements originals


Can Caparrada és un oasi del passat en mig de la moguda actual de edificis "nous"que viu el barri d'Horta, una raresa que cal de totes totes preservar, a la fi  de poder mostrar als nostres descendents, com es vivia  en un poblet que estava a la vora de Barcelona al segle XIX.







* Dades del llibre de la conmemoració dels 150 anys dels Lluïsos d’Horta, escrit per Salvador Casals i Gausachs


1 comentari:

Robert ha dit...

Espectacular Carme, la feina que fas és de traca.

Mil gràcies pel treball que estàs fent, m'he passat hores llegint les teves entrades. Continua així!