PASSATGE GARCINI - la seva història

Quan el Guinardó era una extensió gran de terreny que s'enfilava cap amunt, corre cuita perseguint el cim de la muntanya Pelada, només el poblaven unes 40 masies, quaranta focs en deien  antigament, la majoria del segle XVII.

La de Can Garcini estava situada molt aprop de l'antic camí d'Horta, en la part baixa del Guinardó, en el primer tram que ara ocupa el carrer Garrotxa.

Can Garcini a principi del segle XX. Foto del CEC

El camí d'Horta passava just entre les masies de Can Basté, coneguda també com Can Girapells i Can Garcini, el que seria després de 1911 Pg. Maragall no existia pas, es va aplanar quan van construir les vies per on passaria el tramvia elèctric.

Can Girapells i els terrenys que després es convertirien en Pg. Maragall. Foto autor desconegut

Recreació d'una part del Guinardó amb les masies de Can garcini, Can Girapells i Mas Guinardó.

L'antic camí d'Horta, aleshores començava en el carrer Xifrer fins arribar al davant de la Clínica Ginecós i s'enfilava poc a poc fins passar en mig de les masies indicades més amunt, per continuar pel que ara es coneix com Carrer Garrotxa que no és més que el que queda de l'antic camí.

Antic camí d'Horta passant pel Guinardó. Foto autor desconegut.

Era un camí pèssim de carro fangós i ple de sots, a més de solitari i perillós a certes hores de la nit, més que detestable, ja que molta part coincidia amb el llit de la Riera d'Horta.

Tenim delicioses descripcions de primera ma, escenes vives extretes del diari del Baró de Maldà.

“havent trepitjat les mules prou sopes o fang amb bassals d'aigua per tot el camí, tot ell d'allò més putiner...” (28.10.1799; “La romeria ha sigut alegre i sense susto, puix que amb tot d'algunes fangueres i roderes en la carretera i demés camí d'Horta, lo Francesc (el lacai) nos ha dut, segons sa destresa en guiar les mules prou bé, fora d'algun tostorrot de no res (15.10.1801).

Si hem de creure al nostre comentarista, el trànsit pel camí d'Horta era molt intens en el seu temps. Ens ho remarca dues vegades el dia 20 d'octubre de 1797: “Veient animals i a estos amb una carreta de traginer, dones i demés anant i vinent per allí... havent trobat prou embarassos de carretes amunt i avall , d'estos amb roba bruta de Barcelona per rentar-se a Horta, animals amb fogots cap a Barcelona, traginers, dones i algun xerrics que ens feren anar un poc de tort en certs passos difícils”.

Segons aquesta informació, el nostre camí era freqüentat principalment per traginers i bugaderes que anaven a recollir o lliurar les feines. No hi mancava el trànsit d'algun cotxe o tartana amb passatgers però, en aquest cas, es tractava de vehicles particulars de la noblesa o mercaders acabalats que anaven i venien de les seves finques o possessions.

Els vehicles de servei públic eren aleshores inexistents. Els traginers, que mitjançant mules, ases i cavalls feien arreu el seu tradicional i incessant tràfec. Qui volia traslladar-se de Barcelona a Horta o viceversa, sinó disposava de cavalleria pròpia o prestava, havia de fer el camí a peu. (Extret del Llibre Els barris de Barcelona, publicat per l'Ajuntament de la Ciutat.

Els camps de Can Basté (Can Girapells) seguien cap a l'est i  a vall i comprenien el que desprès seria el Pg. Maragall, en temps en aquests terrenys es cultivaven flors com també s'hi cultivaven a les terres de Can Garcini, flors que es venien a la ciutat de Barcelona.

A principis del segle XX, Quan es va obrir el Pg. Maragall, Can Girapells va perdre gran part de les seves terres en l'expropiació per bastir el passeig. Can Garcini va a començar a parcel·lar les seves i a finals dels 30 es van construir les dues cases que apareixen en la foto de sota, de les quals només queda dempeus la de l'esquerra.

Es comença a bastir el Pg. de Maragall, Can Garcini al fons a l'esquerra. Foto AMDHG

El Ptge Garcini havia estat el camí de carro que conduïa a la masia des del camí antic d'Horta i a partir dels anys 30, es van anar construint les seves casetes a banda i banda del passatge, una de les primeres va ser a dels Senyors Sendra.

Casa del Srs. Sendra. Foto cedida per la família.

Feia poc que la guerra civil avia acabat. El senyor Sendra, que fins aquell moment havia viscut al C. Nàpols, s'afanyava en buscar un solar adequat prop la carretera d'Horta per bastir una petita casa de planta baixa per anar a viure amb la seva dona i les dues filles, un indret tranquil.

Finalment es va decidir comprar una de les parcel·les en les que els propietaris de la torre Garcini, havien dividit les seves terres. El terreny suficient per bastir la caseta dels seus somnis, planta baixa amb un petit jardí al darrera de la casa, al mig d'un passatge que conduïa fins una masia molt bonica que hi havia al final del passatge.

Can Garcini. Foto CEC

Ell només havia comprar una de les moltes parcel·les en les que s'havien dividit les antigues terres de cultiu de la Torre Garcini, una masia del segle XVII propietat de la família Alós-Moner però havia persones que n'han comprar dues o tres d'aquestes parcel·les a la fi de construir casetes que després es posarien a la venda.

Quan ells hi van anar a viure corria 1945, al principi del passatge, cantonada amb el carrer Guinardó (ara Escornalbou), ja s'hi havien construït dues amb en els núms 1 i 3, entre 1933 i 1936 , eren unes cases de planta baixa i pis, la de l'esquerra amb les parets exteriors esgrafiades que encara avui dia existeix, l'altra ja ha desaparegut.

Ptge. Garcini vist des del carrer Villar, es pot veure Can Girapells. Foto Sindreu

Entre els propietaris d'aquestes cases i els de Torre Garcini, en la dècada dels anys 30 van decidir el nom el camí de terra que unia el carrer Guinardó amb Xiprer, que seria Passatge Garcini en honor dels propietaris de la masia.

La història dels Srs. Sendra és la de moltes famílies del passatge i extrapolable a la majoria d'elles que van arribar-hi entre els anys 1935 i 1945 i van construir la resta de les cases del passatge.

Les germanes Sendra van treballar fins que es van casar fora del barri i per poder arribar als seus llocs de treball havien d'agafar o bé el tramvia 45, que anava fins a la Plaça Eivissa o el 4 que aleshores arribava fins els Quinze.

La sra. Sendra comprava els queviures a la plaça del Guinardó , no la que tothom coneix i de la que només en queda la torre principal, sinó la d'abans, que estava situada més o menys on ara es troba la carpa provisional del mercat.

Durant molt anys van comprar el pa al forn de pa que havia en el que quedava de la masia de Ca L'Eloi, els veïns el coneixien com Ca la Rita.

Masia de Ca l'Eloi on hi havia el forn de pa. Foto Sindreu

Les filles del sr. Sendra, la Valentina l'Emília, que encara viuen en la casa que els seus pares van construir, es van casar i es van quedar a viure en la mateixa casa, això si el sr. Sendra va decidir ampliar la caseta construint un primer pis perquè cada una de les filles disposés d'un espai propi.

Casa del Srs. Sendra amb el pis a dalt- Foto cedida per la família

Ambdues es van casar en la petita església de Santa Isabel que aleshores es trobava en uns baixos del final del carrer Garrotxa.

La Valentina i l'Emília, recorden encara els últims masovers que van viure a Torre Garcini, la Sra. Gracieta i el Sr. Isidre amb els que van mantenir una cordial amistat.

Per la pròpia orografia del terreny el Guinardó es dividia de manera natural en diferents centres de convivència que poc es feien entre sí, l'alt Guinardó n'era un, el baix Guinardó, n'era un altre, els Quinze també n'era un altre amb la seva pròpia idiosincràsia.

El passatge Garcini es va asfaltar en 1983, durant molts anys el veïns es van queixar davant l'Ajuntament de la deixadesa i abandó en que es trobava el passatge, mal il·luminat i ple de fang i sots, sembla que continuen més o menys amb els mateixos problemes de manca d'atenció per part de l'Ajuntament a qui demanen, entre d'altres coses, que es soterri la línia elèctrica del carrer donat que encara es manté l'antiga manera de conducció per cables enlairats.

Tot i així, és un petit oasi en mig d'un barri sense pràcticament places ni arbrat i on l'espai verd n'és el gran absent, ple de cotxes a banda i banda dels carrers costeruts i pisos més alts del que seria aconsellable.

Esperem que aquest petit oasi es preservi pel bé de tothom, que els jardins i la masia es converteixin en públics i que el veïnat els pugui gaudir en un futur no massa llunyà.

• Fonts informatives: Família Sendra, Carme Elias i el llibre Col·legi de la Bona Vida del Baró de Maldà. Fotos Sr. Sindreu i del CEC.