Cada cop que
ens toca (que desgraciadament és sovint) explicar la desaparició
d'una masia, com la que ara mateix ens ocupa, us ben asseguro que
se'ns fa un nus a l'estómac i ens omplim d'impotència. El món dels
miracles tecnològics no troba fórmules per fer compatible progrés
i edificis històrics, com lluitar contra l'especulació que tot ho
engoleix.
La història
d'Horta i del Guinardó, com de tants indrets del pla de Barcelona,
és la història de les seves masies i de mica en mica, com aquell
que no vol, les estan fent desaparèixer tot ocupant el seu lloc
centenari edificis de pèssima qualitat i pitjor estètica, que no
s'adiuen gens amb el seu entorn.
Can Glòria quan van construir
la ronda de dalt va seguir el camí de l'enderrocament i l'oblit,
com tantes altres de les que hi havia en la Vall d'Hebron, malgrat alguns intents de voler-la salvar.
En efecte,
aquesta masia- torre residencial, era molt antiga i les seves parets
havien mamat molta història. Tenia uns jardins grans, espaiosos i
molt bonics com podeu comprovar tot seguit per les fotos que s'han
conservat però, com el progrés no perdona, quan van construir el
segon cinturó de ronda la van enderrocar sense cap mirament i de
res va servir que fos un edifici catalogat, Can Glòria figurava en
el catàleg d'edificis artístics de la ciutat de Barcelona.
Can Glòria en 1967 |
Estava més
amunt de Can Cortada i de Cal Notari, la segona també va
desaparèixer en construir-se el segon cinturó de ronda .
Els Glòria
eren una família documentada ja a la fi del segle XII – l'any 1691
– dedicats al comerç del cotó.
Les primeres
notícies que es tenen de la masia parlen d'en Bernat Glòria, ciutadà que va introduir a Catalunya el cotó americà (1752). En
1755 gestionà amb èxit juntament amb el seu sogre Ramon Picó,
l'establiment d'una companyia de comerç amb Amèrica.
El seu Fill
Josep Glòria Picó (1723-1772), va bastir la casa Glòria a Horta,
amb estil neoclàssic-romàntic, segons costums de l'època, del qual
a Horta hi ha algunes mostres.
Can Glòria en 1860 |
Mort Josep
Glòria Picó, i desprès d'un seguit de problemes testamentaris (on
hi ha diners i clergat pel mig ja se sap), finalment es fa sentència
a favor d'Onofre Glòria, el 8 de juliol de 1784, validant el primer
testament dels cinc que el sr. Josep Glòria que havia fet.
Josep Glòria
havia lliurat el 3 de juny de 1766 el seu testament a Sebastià Prats
i deixava com hereva vitalícia a la seva muller Victòria Glòria i
Salvador i en defensa d'aquesta, Onofre Glòria, el seu cosí i els
fills i descendents d'aquest.
En 1779
havia mort sense successió na Victòria Glòria, consort de Josep
Glòria, així que es va tornar a casar en 1780 amb Antònia Glòria
Pallis, dedueixo pels cognoms que tots eren família,
Josep Glòria
va morir el 23 d'abril de 1782. El segons matrimoni va comportar
molts els problemes al voltant del testament. El segon d'ells fou el més
conflictiu estava fet a la cel·la de Fr. Francesc Casadevall,
mercedari confessor de Josep Glòria, el cinquè, còpia del segon,
és el que els hereus van considerar més escandalós, car
encarregava que lliuressin tots els seus bens al prior i convent de
la Mercè. Pot ser que el capella en qüestió, no sols li va asssegurar un troç de cel sinó el cel sencer un cop el sr. Glòria arribés a la glòria, valgui el joc de paraules.
Van ser
molts els clergues es van aprofitar en l'època de l'ascendent que
tenien sobre les persones d'un nivell social alt per apropiar-se dels
seus bens en favor de l'Església un cop morts. En aquest bloc em
pogut comprovar que no són poques les propietats, cases i finques
que es deixaven en herència o eren donades a l'Església.
Per sort, en
el cas que expliquem, la jugada no li va sortir pas bé, els
familiars van recusar aquests testament i una sentència de 8.7.1784
va validar el contingut del primer testament, on substituïa Victòria
Glòria per Onofre Glòria, reconeixent-lo com hereu universal.
Més tard,
la torre fou comprada als Glòria pel baró de Foixà, concretament
per Ignasi de Foixà. D'aquesta etapa de la torre ens deixa notícia
el Baró de Maldà en el seu famós dietari..
(...al
dirigir-nos a esta de Foixà ja veiem tres promontoris de gust i
gasto del seu duenyo...que eres dos glorietes detràs de la torre,
vestides de fullatge en fustes i en reixats verds a quatre cares i al
mig altre molt major a mode de temple, no faltant-li altre requisit
que el déu Baco al mig, sentat en una bóta al·ludint a tantes
vinyes com hi ha en tots aquests terrenys d'Horta. Al davant
d'aquestes glorietes. Quedem en que descansar, una llarga galeria
descoberta amb una escalinata al davant, bell objecte tot allò en
que ens entretinguérem “
En
1799, el 22 d'octubre, hi feia una altra visita i en dóna detalls de
la casa : “....desprès hem seguit tots els aposentos,
amb el menjador otxavat. Amb tot lo necessari i obertures a quatre
vents, que feia tot allò alegre i molt ameno, amb tanta vinya,
arboleda, gasó i demés arbustos d'aquest jardí.
Menjador de Can Glòria |
Hem
baixat a l'entrada, a aquesta que no es correspon a l'entrada
principal per algo angustiada, sí que tot lo demés a l'esperit i
caudals d'aquests senyors, així també lo retaule de guix jaspejat
amb un parell de columnes, frise i arquitrava, superant a tot lo
quadre pintat per Flaugier, una imatge hermosíssima..”
Can Glòria
era un bon exponent de l'arquitectura neo-clàssica de Barcelona, que
a Horta ens deixà dues obres modèliques : Can Glòria i Can
Carabassa. La primera per desgràcia, avui dia ja no existeix.
Can Glòria
era d'aquell estil arquitectònic que es produeix a Barcelona a
partir de la dominació francesa de 1814 a 1880. Era una finca
d'abans de 1760 si bé no s'acaba de perfeccionar fins 1825. Es
caracteritzava pels seus bell jardins, davant la façana principal,
amb ornament de ceràmica.
El Jardí
s'escalonava en tres terrasses successives. A la superior, hi havia
l'estany, la gran cascada i les torres dels vents. A la del mig hi
havia el jardí estil Lluís XV, el bany de diana, el banc de la
comtessa i l'escala del trobador.
La casa
s'alçava en un replà, amb plantes i golfes, decorades anteriorment
amb esgrafiats i balustrades de ceràmica. Al tercer esglaó hi havia
un patí d'honor i el balcó de Pilat.
La casa era
envoltada d'estàtues de marbre, com la de tritó i Neptú.
L'arquitectura era de maó estucat .
Dins hi
havia una capella, un gran saló, la biblioteca i el menjador,
decorat amb grans pintures murals.
Al jardí
s'hi trobaven arbres d'espècies diverses; xiprers, palmeres, pins
roures..
Desprès
dels Foixà, la casa passà a mans de la família Jaumà-Bofarull i
durant la Guerra Civil en mans de l'Ajuntament de Barcelona que hi
va instal·lar una escola productiva, basada fonamentalment en
l'explotació i la comercialització del productes fets pels alumnes.
N'havia estat fundador i director Manuel Tolosa i Surroca.
La finca era
molt extensa i s'hi collien patates, vi i fruita. El regadiu era molt
bo, car hi havia un dipòsit d'aigua de tres-cents mil litres.
En acabar la
guerra la finca torna al seu amo.
En 1974 la
finca cau sota l'expansió de la ciutat i l'especulació i questa
idíl·lica propietat, d'arquitectura i jardineria neoclàssica i
romàntica, va caure com una víctima de l'especulació i d'un fals progrés. .
Així era la
finca que es va enderrocar per donar pas al segon cinturó de ronda.
De res no ha
servit que en aquest cas, com en tants d'altres, que la torre de Can
Glòria figurés en el catàleg d'edificis artístics de la ciutat de
Barcelona.
* Principal font d'informació "LES MASIES D'HORTA" de Desideri Díez. Quasi totes les fotos són de l'estudi fotogràfic realitzat sobre la masia catalana del CEC.
2 comentaris:
bon post! en aquests casos estaría bé tenir un mapa per saber exactament on hi era.
gràcies, sempre que pugui procurarè fer-lo, molts cops però com en aquest cas, resulta difícil pel nus de carreteres que es troba on estava la masia.
Publica un comentari a l'entrada