PLAÇA SANTES CREUS d'Horta

On ara es troba  la plaça de les Santes Creus, junt a la Riera d'Horta, hi hagué el primer nucli de cases en l'any 1553, en que els nobles Jeroni Descoll i Jerònima Fiella donen principi a la plaça amb la construcció de quatre cases.

La plaça de la Vila tenia tot l'aspecte d'una plaça de poble,  allà es va construir la Casa del Comú (1),  l'escola, la tenda de queviures, la casa del metge, el ferrer, l'ebenista, l'enquadernador, el sastre, el repartidor de serradures per estufes,   l'escultor de les figures de terracota i el daguer, és a dir, s'hi aglutinava bona part del seu comerç.

L'Escola del comú es va instal·lar en una habitació del mateix edifici del Comú. L'habitació feia 32 pams de llargada i 24 d'amplada i era totalment insuficient per a la mainada del poble. El mestre tenia l'obligació d'ensenyar a llegir, escriure i comptes, això és, les quatre regles, la doctrina cristina i els rudiments de la fe Catòlica a tots els nens del terme d'Horta.

Placa de la Constitució a principis del segle XX

Al segle XIX, la plaça de Santes Creus era escenari principal, cada setembre, d'al­guns actes de la festa major del barri --que es remunta al 1831--. Durant anys les dones desvelaven allà, en el ball principal, el seu secret més ben guardat: el vestit llarg confeccionat per a l'ocasió. Més tard, la plaça es va bressolar al ritme de les havaneres i el cremat.

Va ser la plaça més important d'Horta, i tant era així que els vilatans no anaven pas a missa a l'església de Sant Joan d'Horta que estava a considerable distància del nucli central i el camí per arribar-hi era bastant impracticable, sobretot quan plovia, així que anaven a la Capella de Can Gras (masia del segle XVII) a la mateixa plaça.

Can Gras anys 70, font regalada per l'Ajuntament de Barcelona

La contractació de jornalers en 1789, es feia en la Plaça Major, en sortir de missa a Can Gras.

El diumenge era lloc de reunió. Els caps de colla pujaven les setmanades als obrers contractats a la mateixa plaça i en contractaven de nous per als conreus d'horts i de vinyes.

 Cliqueu sobre el link següent per aconseguir més informació de  la Història de Can Gras.

HISTÒRIA DE CAN GRAS 

El que va ser més tard el Foment Hortenc, en 1889 tingué el seu primer local social en la plaça de la Vila. S'anomenava aleshores “Sociedad Casino Familiar”, on s'hi va estar  més de trenta anys, fins que es va traslladar a la plaça d'Eivissa, a l'edifici on en temps hi havia la parada del tramvia i que és el més antic de la plaça.

El segle XX començà a Horta amb la promulgació del Reial Decret d'annexió a Barcelona en 1903.

foto del 23 de gener de 1923. Foto Brangulí

A l'any 1904, s'empedra el carrer Major (C. Horta), des de la Riera i es col.loca la font en mig d'aleshores anomenada  plaça de la Constitució, donada per l'Ajuntament de Barcelona, quan el poble va ser annexionat a la ciutat. Aquesta font és una reproducció de la font de Canaletes i la podem trobar també en d'altres barris com Gràcia o Sant Andreu, tots ells també pobles annexionats a la ciutat de Barcelona a finals del XIX i principis del XX.

Desprès de l'annexió va agafar protagonisme la Plaça d'Eivissa (batejada amb aquest nom en 1907) a costa del de la Plaça Major. Malgrat això, la Plaça Major va continuar essent el centre de moltes de les activitats del barri d'Horta fins ben  entrats els anys 50.

Aquest protagonisme tenia raó de ser pel fet que en el seu espai es bastia el mercat d'abastos de la vila, on els seus habitants feien les seves transaccions econòmiques, compraven venien i es relacionaven,  motiu pel qual es va convertir en el centre comercial del municipi. El moviment de gent a la plaça va propiciar  que moltes associacions del municipi, així com,  una gran varietat de comerços del poble  s'hi varen traslladar, com és el cas del ja comentat Casino Familiar que més tard es convertiria en el Foment Hortenc que tots coneixem.

Plaça d'Eivissa a principis del segle XX

 Clicar sobre el link per conèixer  la

 HISTÒRIA DE LA PLAÇA EIVISSA

Desprès de la Guerra Civil, la població patia molta fam i la  les autoritats  de van obrir en cada barri un local que sota el nom de "AUXILIO SOCIAL",  que depenia de la Falange, s'encarregava de distribuir productes de primera necessitat a la població. A Horta la seva seu es va instal.lar en la Plaça Santes Creus, en el mateix edifici on en el seu dia estava  la Casa del Comú. 

Seu de l'Auxilio Social a Horta - Fotos de Jaime  Jiménez Hinojosa 

En el mateix lloc, cap els anys 50 es va obrir el dispensari Municipal on la població anava a posar-se les vacunes obligatòries del moment. La majoria de gent d'aquells anys encara lluïm unes rodonetes molt característiques en els braços que ens les recorden.

El cert és que la Plaça Santes Creus, o el que queda d'ella, hauria de portar el nom de Plaça Major o Plaça de la Vila, nom que la distingeix fins 1870, en que va passar a denominar-se Plaça de la Constitució, nom que va perdurar fins acabada la Guerra Civil en que va passar a anomenar-se Plaça de les Santes Creus, nom molt adient amb el corrent tancat i nacional Catòlic de l'època.

Per cert, encara perdura en la plaça, una placa amb el nom de Plaça de la Constitució, que ha aguantat el pas del temps.

(1) Casa del Comú. Edifici on es reuneix el consell municipal. (Enciclopèdia Catalana).

(2) Auxili social :  Entitat que va tenir un paper preponderant en la distribució dels importants donatius d’aliments que es reberen de països amics o d’organitzacions filantròpiques desprès de la Guerra.,

• Fonts informatives : Llibre  EL QUE HA ESTAT I ES HORTA de Desideri Díez; Fotos de l'Auxilio Social de Jaime Jiménez Hinojosa. Fotos de fonts diverses i del fons propi.
  

CASINO FAMILIAR HORTENC

Horta havia estat un poble i com tot poble tenia el seu casino que en aquet cas es deia  «CASINO FAMILIAR HORTENC», segurament aquest nom ara no digui res a la població del barri de Barcelona que és avui dia Horta, però si us parlo del Foment oi que ja és una altra cosa?, anem doncs per pans.

El Casino Familiar Hortenc estava situat al carrer Santes Creus, al costat de l’edifici de l’Ajuntament d’Horta, possiblement molts de vosaltres haureu vist la foto  de l'avui plaça de les Santes Creus, aleshores de la «Constitució» ja que així es va anomenar durant uns anys, plena de gent sobretot homes amb barret, la foto és de 1923 i es va fer durant la Festa de la Bandera.

Plaça de la Constitució 1923, Homenatge a la Bandera, Foto Brangulí

Com podeu observar al costat del que era l’Ajuntament es veu un edifici de dues plantes amb una bandera que cobreix els balcons del primer pis i a dalt al terrat l’asta amb la senyera voleiant al vent, aquest era la seu del Casino Familiar d'Horta,  un tros d’història que ja ha desaparegut.

Peròs seguim amb la història del Casino Familiar Hortenc, que es va néixer l’últim terç del segle XIX  concretament en 1887 es va instal.lar en aquest edifici fins a primers del segle XX,  ja que poc desprès l'edifici es convertí  fins l’any 1936  en la seu del  «CENTRE CATALÀ» i fou el local de la «Lliga Regionalista» partit polític que havia estat dirigit entre d’altres per l’Enric Prat de la Riba (1) que fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (2), des de 1914 fins la seva mort en 1917. Desprès el cap visible d’aquest partir fou Francesc Cambó, mort a l’Argentina en 1947. (3).

El Local ja era molt obsolet els últims anys de la seva existència, la qual cosa obligava a aixecar un envelat perquè els seus socis i simpatitzants celebressin la Festa Major.

S'ha de reconèixer però que l’edifici i els seus locals havien fet un bon servei a Horta. Estava situat dins al rovell de l’ou, ben bé al costat paret per paret amb la plaça del Comú o de la Constitució, com encara consta en una placa, que hi ha a la façana de l’antic Ajuntament, miraculosament salvada, no sabem si per ignorància dels que van guanyar la Guerra Civil, però allà hi continua.

En la foto de Brangulí prestigiós fotoperiodista de l’època, es pot comprovar el poder de convocatòria que tenia aquell partit aleshores al barri d’Horta, motiu que el va portar a guanyar les eleccions municipals de 1934 a Horta per aquest motiu i perquè alguns partits d’esquerra van demanar que els seus partidaris s’abstinguessin d’anar a votar.

Les dues fotos que segueixen mostra l’enderrocament del local, que disposava d’una petita sala d’espectacles, amb un petit primer pis que, no sabem el motiu però, l’anomenaven la camaril·la», i que és molt similar en quan a dimension al que té l’Ateneu en el seu local del carrer Pere Pau.

Tornarem a principis del segle XX,  quan uns quants socis afiliats a la lliga Regionalista varen pressionar per tal que el Casino es convertís en un Centre de la Lliga, amb l’oposició de la majoria que no volien que la seva associació fos la seu d’un partit polític, Desprès de considerables enrenous entre els socis amb opinions i posicions obertament diferenciades , finalment l’edifici del carrer Santes Creus, que estava al nom de la Lliga va guanyar i quedà com a seu de la Lliga, com ja hem indicat més amunt.

D’allà l’Entitat passarà sota el nom de Casino la Verbena a can Forga de la plaça Eivissa, i desprès es traslladà al Cine Unión sota el nom de Casino Unión.

Finalment alguns seguidors de la Lliga continuadors de l’esperit del Centre Catalanista, varen fundar 11 de juny de 1917 una nova entitat sota el nom Foment Hortenc , van comprar la finca de carrer Alt de Mariner 15 per tal d’aixecar la seu de la nova entitat, però aquesta ja és una altra història.

(1) Enric Prat de la Riba i Sarrà, advocat i periodista, fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català del segle xix. Va participar en la redacció i aprovació de les Bases de Manresa. Viquipèdia

(2) La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925 que agrupà les quatre diputacions catalanes catalanes de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'Estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714. (Viquipèdia)

(3) Francesc Cambó i Batlle, Francesc Cambó i Batlle fou un empresari i polític català conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, ferm defensor que el catalanisme intervingués en la política espanyola, fou ministre en diversos governs espanyols. Viquipèdia.

Fonts d'informació: Hortavui nº 55 juliol 1990. El que ha estat i és Horta de Desideri Díez i Quijano.

Cinemes UNIÓN i HORTA, els primers del barri

Quan jo era una nena, només hi havia dos cinemes a Horta, el de dalt, cinema Unión i el de baix, el cinema Horta.

El local del cinema Unió ha sofert diferents modificacions al llarg dels anys, des de que es va construir en 1917, ens referim al local que la majoria de nosaltres coneixem que estava situat a la plaça Eivissa.

L'origen del Cinema Unió però , es remunta a 1910, llavor li deien el cinema Vell (això de vell i nou ha anat canviant al llarg dels anys , ja que la gent s´hi referia d'aquesta manera d'acord amb les novetats que es produïen), i tenia la seva entrada per la plaça Santes Creus, i una altra al final de les escales del carrer Fulton..

L'edifi que el veu a la dreta darrera el pont, és el primer cinema Unión al que s'accedia des del
 pont  de la riera i des de la Plaça Santes Creus. Foto del llibre d'en Mingo Borràs

S'hi projectaven pel·lícules en episodis pels menuts, per posar un exemple “La Moneda Rota”, i també una vintena d'episodis per a la gent gran com fou la història “Llibertat”, que era el nom d'una noia molt maca, que en tenia 24, els últims del quals ja es van projectar en el cinema dit aleshores Nou, de la Plaça Eivissa, això succeí en 1917 donat que el de la plaça Santes Creus va tancar.

Façana del Cinema Unió poc desprès de ser inaugurat a la Plaça Eivissa

Els propietaris del cinema eren aleshores dels Srs. Lletjós i Garreta, desprès fou adquirit pels ascendents del que en seria finalment el propietari quan va tancar el Sr. Josep Ribó Corretja.

La pel·lícula la sonoritzaven només les notes musicals d'un piano que un del propietaris tocava a peu de pantalla. L'etapa de entre 1915 i 1930 fou la gran època del cine mut. Si bé la primera pel·lícula sonora es filmà en 1927, crec recordar que es deia “El trompetista”, no va afermar-se decididament fins 1930.

Eren pel·lícules en les que es van donar a conèixer artistes com Charles Chaplin, Buster Keaton, Harold Lloyd, i d'altres.

El cine Unión fou molt popular, i tal com s'ha dit més amunt, va obrir les seves portes projectant els últims episodis de Llibertat.

Façana del cinema unión en els anys 30

Pati interior on es penjaven les escenes de la pel·lícula

La porta i el local del cinema Unión contemplats des d'una casa de la plaça Eivissa

Tenia la taquilla a la façana del carrer, al costar hi havia una porta amb reixat de ferro flanquejada per dues parets amb esgrafiats modernistes i coronades per un final en forma d'arc, igual que la llinda de la porta de ferro, en mig de les quals destacaven un globus de llum. Aquesta porta, donava entrada a un patí on es penjaven escenes de les pel·lícules a projectar protegides. Això si, protegits per filats a la fi que la canalla no se'ls endugués Al fons del patí a l'esquerra, una porta amb espitllera de vidre vermell permetia l'entrada al cinema. Allí en Joan Ribó, en “Miquelet”, collia les entrades i les dipositava en una petita bústia que tenia al seu costat. Finalment acompanyava al públic a la seva butaca.

El pati de butaques era molt reduït i molts cops hi havia espectadors dempeus que treien visió al que estaven asseguts. Els dies d'estrena es feien unes llargues cues que arribaven fins tombar el carrer Major (c. Horta), també hi havia llestos que intentaven comprar l'entrada a les persones que estaven ja a prop de la taquilla, i a córrer per agafar cadira.

Aquest cine tenia personalitat pròpia donada per la seva situació, el patí d'entrada, les seves columnes al vell mig del patí de butaques i pel rengle de dobles butaques reservades per a l'ús exclusiu del Dr. Yglésias i família, tota una eminència a la barriada.

Situat a la dreta de la pantalla un càntir de llauna romania sobre el terra fermat amb una cadena i il·luminat per una petita llum vermella. El canti es veu que era la joguina de la canalla que xarrupava directament del broc.

Del llibre d'en Mingo Borràs

A la porta del cinema es disposava el quiosc de la dona que venia cacauets, que malgrat les seves reduïdes dimensions s'hi venien també, tramussos, caramels , xufles, pegadolça regalèssia sobres sorpresa i d'altres galindaines d'aquelles que agradaven tant a la canalla, en novembres per Tots Sants també es venien castanyes. La família que el regentava va estar en la plaça Eivissa des de 1903 fins a 1980, passant la propietat de pares a fills.

En acabar la guerra civil, el règim va obligar a que tots els cinemes del país a que passessin el noticiari Nodo que dispensava a tots els habitants del país la dosi de propaganda que entenien els era necessari, així a partir de 1942 totes les sales estaven obligades a acatar aquesta “norrna de obligado cumplimiento”, . Començava la Sessió amb una foto d'en Franco i els espectadors estaven obligats a posar-se de peu i cantar l'Himne Nacional amb el braç alçat, qui no tenia ganes de cantar rebia les oportunes represàlies per suposada “inafección al régimen establecido”.

A la fi d'exaltar les “nobles maneras i costumbres del pueblo español” , també s'establia l'obligació que una de cada sis pel·lícules que s'exhibien fos espanyola.

Com el propietari del cinema Unión ho era també del cine Carmelo, les bobines de les pel·lícules es transportaven d'un a l'altre local en bicicleta i algunes vegades el públic s'havia d'esperar donat que el rotllo no havia arribat.

Totes les cintes passaven per la “censura” i sofrien talls importants, sobretot aquelles de moral sospitosa, que eren precisament les més interessants pels espectadors en l'època, i algun cop fins i tot arribaven a canviar el grau de parentius dels protagonistes per evitar relacions adulteres, com en cas de la pel:lícula Mogambo del Clark Gable i Ava Gagner. Així en el guió Grace Kelli, passava d'estar casada amb l'home que l'acompanyava a ser la seva germana, tot intentant amagar el gran pecat de la dona, així doncs, els ex-esposos es convertien en dos germans molt carinyosos, coses de la censura.

Durant un temps es van fer espectacles dits de “variétés” que eren molt populars, els cantants que hi actuaven tenien noms ostentosos i altisonants. Totes les cantants que hi actuaven eren “una gran estrella de la canción española” i no faltava mai alguna “canzonetista” que actuava de forma insinuant i que ensenyava una part petita del seu cos, circumstància molt celebrada entre la concurrència masculina.

L'aspecte del cinema Union, va anar canviat al llarg dels anys, així en la dècada dels cinquanta , concretament el 11 de junio de 1951, el propietari del cinema aleshores Josep Ribó Corretja, va decidir construir un cine nou sobre el mateix edifici antic, el projecte de la construcció va ser dirigit per l'arquitecte Adolf Florensa, autor també de l'església de Sant Antoni de Pàdua del barri de Can Fargues i també del centre social de la mateixa barriada, recentment renovat, ell mateix disposava d'una torre en aquell barri.

A la dreta el cinema Unión en obres en la dècada dels 50

En 1952 es va demanar el permís d'obres i així es va vestir l'edifici que la majoria de nosaltres vàrem conèixer, que disposava d'una façana de 35 metros lineals. Tenia cinc portes i un vestíbul d'entrada amb unes escales que pujaven a la part superior, sota de les quals estava la taquilla. Al costat de les escales la porta d'accés a la Sala amb un rètol de llum amb la paraula Èxit, que aleshores tant petita com era, no sabia en absolut que significava. Al voltant del vestíbul es representaven escenes de les pel-licules que es projectaven o que s'havien de projectar en el futur.

A la dreta l'edifici del cinema Unión en construcció en la dècada dels 50. Foto Glòria Mayol

Platea estava a la part de baix amb un aforament de 700 local·litats i l'anfiteatre 336 a la part de dalt. A la canalla, sobretot als nens, els encantava d'allò més anar a seure a dalt, des d'on tiraven tota mena de coses als espectadors de sota.

El cinema en ple funcionament. . Del Llibre Cines de barrio.

Aquest local va sobreviure fins 1975, en el seu xamfrà s'ha construït un edifici d'habitatges i en la seva planta baixa s'ha instal·lat una agència de viatges.

La façana del cinema quan ja estava tanca als anys 80

El cine del carrer Horta 31-33, el de baix, va prendre el mateix nom del carrer on s'ubicava. estava ja molt i molt atrotinat quan jo era petita. Es pujava a la porta d'entrada per unes escales, la taquilla s'obria al carrer i a sobre s'hi penjaven els cartells de les pel·lícules del dia. La platea s'organitzava en tres passadissos, un de central i dos de laterals, i una pluralitat de columnes que sostenien el sostre. El terra era ple de pipes i paperets de caramels. Funciona solament els dijous, dissabtes i diumenges. Era conegut popularment com el cine de les rates

Porta d'entrada al cine Horta.

Es va inaugurar en 1925 i tenia una capacitat per a 1000 persones, els film inaugural fou “El Gran desfile”, d'en Jhon Gilbert.

En febrer de 1934, va ser robada la recaptació del cinema a punta de pistola quan era traslladada en taxi pels senyors Luís Rey Pedrosa i Juan Nacer Ramos, quan eren al Pg. Maragall a l'alçada del C. Dante, el conductor es va adonar que els seguien . El cotxe va rebre quatre impactes de bala i es va veure obligat a parar. Els lladres van robar 700 pessetes de les que 400 eren fruït de la venda d'entrades, mai no els van trobar.

En 1954 era el seu propietari Joan Blanch Sanmartí que ho era també del cine El Dorado del Guinardó. Va fer posar mosaic al terra de tot el cine i va fer realitzar diferents petites obres, com canviar una porta de fusta per una altra de metàl·lica i fer construir les escales de l'entrada.

El local pel seu aforament es va utilitzar també per a la celebració de mítings polítics i d'altres actes com :

• 13 novembre de 1932 míting del Partido Republicano Radical 6 de juny de 1933 ,
• 22.9.1935, es va oferir un concert per l'Institut Orquestal de l'Associació Obrera de Concerts.
• 9. juliol de 1976, per celebrar el 40 è. Aniversari de la fundació del PSUC, el primer míting polític que es va celebrar a Barcelona des de l'any 1939

El cinema Horta va tancar les seves portes l'any 1969 en morir el seu propietari, la seva vídua va vendre el local a Josep Ribó Corretja propietari també aleshores dels cinemes Unión, Dante i Carmelo. El Sr.. Ribó i d'altres socis el van convertir en una sala de bingo i un gran parking.

Ara bé, aquestes són dades aconseguides mitjançant el llibre de Roberto Lahueta, sobre el cinemes de barri, en Pedro Zawacki Köhler, que havia estat cameramen del cinema, indica que és un mal entès, recorda perfectament que quan va morir Franco el cinema Horta encara funcionava, diu que va tancar el 1976.

El local del que era el cine Horta, avui Parking. Fotos Joan Marca Pérez de Tudela

Per totes aquelles i aquells que us agrada la història dels cinemes de barriada us recomano el llibres CINES DE BARRIO, de Roberto Lahuerta Melero, qui fa un repàs de tots el cinemes de barriada de la ciutat de Barcelona.

• Fonts d'informació : Llibre Històries d'Horta d'en Mingó Borràs i Cines de Barrio de Roberto Lahuerta Melero.

CAN GRAS a la plaça de Santes Creus

Situada a l'antiga Plaça Major d'Horta (avui Plaça Santes Creus), tenia Capella  pròpia on el veïnat anava per assistir a missa els diumenges, donat que l'antiga l'església de Sant Joan d'Horta estava força allunyada del centre. 

Can Gras sobre els anys 40-50

Can Gras l'any 1955, fons Desideri Díez

Can Gras havia estat propietat de Pau Gras i Quirch, comerciant que la va comprar a Josep Sabadell en 1760, el qual l'havia comprada a M. Rosa Ferrer, vídua i hereva de Pau Ferrer.

Segons explica Desideri Díez, i és de  les poques notícies que fins ara he pogut trobar sobre la història d'aquesta masia, en 1790 desprès de missa s'acostumava a fer subhasta  de la borsa de treball , això donava pas  a una especial animació  el dies festius.

Què aquest dia és important per als veïns del voltant  ho demostra una anècdota  recollida aquell mateix any pel batlle del poble, es tractava d'un informe que citava en Bernat Bransí, regidor de la ciutat de Barcelona com testimoni, i deia així:

"La capilla pròpia de  Pablo Vicente Gras, situada a la orilla de la Plaza de Horta, en ocasión que se celebrava el Santo Oficio de la Misa¨, a l'exterior es duient a terme uns actes escandalosos, entre d'altres, segons diu la nota  "bailando desnudos y con los miembros fuera de los calzones".

La masia i la finca, aquesta última ja molt minvada, van passar a Joan Guillemí  i Carbonell i a Josep Camprodon i Masvidal, hereus per testament de 27.8.1834 de Gaietà Gras i Maria Francisca Gras i Soler.

Aleshores tenia límits "por oriente" y con oneres del mismo Pablo Gras; pel migdia, part amb Joan Gallemí i part amb Bertomeu Serra; per occident, amb part del camí que passa de casa Camerans a la Riera d'Horta; i per cerç, amb el restant de la  peça posseïda per Josep Sabadell.

Al llarg del temps la finca es convertí en zona d'habitatges, al costat de la masia es van construir cases, entre les que cal esmentar Can Balada on s'hi feia teatre i tertúlies de tot tipus.

Ja en el segle XX, la masia es va anar transformarnt degut als diferents usos que se li'n van donar, entre d'altres va fer de magatzen de ferro i fusteria.

Ens la dècada dels 60, data en que vaig fer la foto adjunta,  estava en  un estat de conservació força satisfactori, posteriorment però,  algú va escapçar la part de d'alt, es va llogar en diferents espais on s'hi ha encabit una fusteria, un taller de reparacions de cotxes i fins i tot un local de ball i copes anomenat "Samba Brasil".

Can Gras a l'any1967, encara no l'havien fet malbé

Trista fi d'una masia molt unida a la història d'Horta.

Al nostre entendre, certes intervenció sobre els edificis  haurien d'estar molt controlades per llei, el patrimoni cultural d'un poble hauria de ser intocable. En aquesta masia de prop de tres cents anys, situada en un plaça que havia estat la plaça de l'ajuntament d'Horta, no s'hauria d'haver eliminat cap dels elements que la caracteritzaven, donat que en conjunt,  ha format part i forma part de la història del poble d'Horta des de la seva fundació.

Moment en que el seu deteriorament era més  evident, ja li havien retallat la taulada
 i les golfes amb les tres finestres centrals tan característiques.

Can Gras tal com és ara mateix.

• Fonts informatives Els llibres: Què ha estat i és Horta i Les masies d'Horta llibre de Desideri Díez,

COM AFECTA AL PATRIMONI HISTÒRIC EL PGM (Pla General Metropolità)

BENEFICIS DEL PGM A HORTA

Afectar, però no executar, ha servit per salvar elements del nostre patrimoni

A l’escola m’explicaven dos conceptes que no vaig acabar d’assimilar prou bé. L’un era la transformació de la superfície terrestre mitjançant el treball constant de formigueta, del fenòmens atmosfèrics (jo sempre ho veia tot igual). L’altra és que una ciutat (sempre sortia quan estudiàvem Mesopotàmia) s’edifiqués sobre les runes d’una anterior.

Ja de gran vaig comprendre que no són els elements atmosfèrics ordinaris, el vent la pluja, el sol.... els que transformen d’una forma contundent i perceptible el paisatge, sinó els cataclismes, tempestes, riades que arrosseguen terres creant deltes, modificant desembocadures o formant dics que fan variar el curs de les aigües; que arrosseguen cases i camins construïts on no tocava. Terratrèmols i esllavissades que poden engolir pobles sencers. Sismes submarins que netegen la costa d’invasors o volcans capaços de crear illes. Els elements atmosfèrics ordinaris només modelen el paisatge, l’adapten i adeqüen a l’entorn.

I les ciutats, perquè es destruïen les ciutats?, perquè s’edificava sobre elles mateixes, perquè les noves no s’edificaven en un altre lloc?. És evident que aquesta transformació també obeeix a cataclismes i en algun cas, a actuacions programades. Ningú no construeix casa seva sobre les runes de l’anterior. Tothom, si pot, neteja el solar.. menys quan es tracte d’humiliar els antics habitants, d’imposar-se, de deixar ben clar qui mana.

A Horta aquests problema gairebé no l’hem tingut, fonamentalment perquè fins a mitjans del segle XVIII les terres estaven ocupades per unes poques masies, algunes hereves d’antigues vil·les romanes (S’han trobat vil·les romanes a l’avinguda de l’Estatut, a can Mariner – restes de forn romà i un grapat de sitges per emmagatzemar aliments – al carrer Salses – pedra base d’una premsa de vi- etc) . Tampoc no podem oblidar la torre romànica de can Fargues, la torre gòtica del carrer Lloret o la mateixa masia de Can Cortada.

EL PGM DE 1976

l’amenaça de cataclisme a Horta va venir de mà del PGM (Pla General Metropolità) de 1976. Aquest pla urbanístic proposa la substitució dels centres originaris del nucli antic d’Horta.

Horta neix a la zona de l’actual plaça Santes Creus i creix pel carrer Horta cap a la plaça Eivissa, Can Mariner i Can Cortada. On Horta neix, el PGM projecta les actuacions següents: la formació de dues gran places, una a Santes Creus i l’altra a la plaça Eivissa per dignificar el barri i fer-lo més accesible. L’ampliació del carrer Fulton, porta d’accés a Horta venint des de Barcelona pel passeig de Maragall. Redreçar el carrer Horta i completar la malla urbana en altres punts (carrer Palafox – de la Plana; del Vent – Mestre Dalmau, Santa Oliva – Horta i plaça de les Masies – ja executada). Malgrat tot, es pot dir que el PGM ha estat un bon pla. Ha permès el desenvolupament de Barcelona d’una forma ordenada a l’hora de reduir la densitat i alçades de plans anteriors.

També és cert que les ciutats i els edificis han d’adequar el seu ús a cada moment si volen sobreviure. La gent fuig d’un urbanisme caduc i inadequat a les seves necessitats, de la mateixa manera que un edifici sense ús acaba en runa. És impossible mantenir, com si fos un museu, tot el que és antic. Això no vol dir que conservar la memòria dels llocs i de la gent no sigui important. Adequació, substitució o creixement no són termes excloents.

En 1976 disposar de cotxe particular era un fet relativament nou, tant, que encara no s’havia trobat inconvenients. Tot eren avantatges. Tothom volia arribar arreu en el seu cotxe (a la feina, a comprar, al cinema..) i la ciutat havia (com no!) de respondre a aquella aspiració. No els ha d’estranyar, doncs, que la comunicació viària i l’accebilitat de l’automòbil fos una de les prioritats de la redacció del PGM, Aquest fent juntament amb la manca absoluta de cultura de respecte per part de tota la societat, per les preexistències (arquitectura, urbanisme o qualsevol altre element mineral o vegetal amb menys de 1000 anys d’antiguitat), van justificar, en el seu dia, la projecció de les dues places i l’obertura dels carrers esmentats.

Afortunadament per Horta, el PGM del 76 va afectar de vial d’aquestes places i carrers. Per sort les va AFECTAR i NO VA EXECUTAR la seva urbanització. Algú pot pensar que sense cap mena de protecció i sense afectació de vial ens hagués arribat, per exemple : l’antic sant Fost al carrer Tajo número 8; l’Ateneu Hortenc, la Bodega José Massana, el carrer Horta, L’edifici on fins fa poc hi havia la gelateria Eivissenca, el Bar Prats, les cases del carrer de La Plana..?, Doncs , no!.

Aquest tros de ciutat, l’origen d’Horta, ha superat els períodes de creixement i destrucció desaforats; els anys 60-70 amb la superpoblació dels suburbis barcelonins i el més recent dels anys 2000. Resistirà el següent?. Millor no provar-ho!.

«Està igual»

Tornava suat, cansat, era juliol, hora de dinar, no hi havia ningú, feia sol i aquell home, just davant l’antiga Cooperativa de la Vanguárdia Obrera (carrer de La Plana, 18) se’m va tirar a sobre i em va abraçar.

- Està igual!, està igual com quan jo estudiava!, està igual que quan era petit!.

No s’ho creia. Davant les escales que pujaven a l’antiga escola (ara locals de l’Associació de Veïns d’Horta i Cau de Sant Francesc) estava feliç. Feia anys que vivia fora de Barcelona, va tornar, ja gran, i va anar a veure la seva escola, i ... hi ra!. El vaig felicitar. Tenia sort, aquesta societat no valora el que té. Ha menyspreat la memòria dels llocs. Ha assimilat antic a vell, brut i inútil, ; i ha apreciat en excés el que és nou i modern. Gràcies a aquesta opinió ens hem carregat, bé per substitució, bé per abandonament, una part importantíssima del nostre patrimoni arquitectònic.

Quina enveja! Quan creues la frontera cap el nord i veus que els pobles han crescut, però conserven els edificis antics rehabilitats, adaptats a les noves necessitats, mantenint la memòria urbana i col·lectiva.

Dit tot el que he dit i plorat tot allò deplorable vaig reprendre el camí de casa mirant l’agulla de Martí Codolar envoltada de verd mentre desfeia el camí de Can Traví. 

• Escrit de Mariano Serrano - Arquitecte - Grup de Patrimoni .
• Publicat en la revista nº 4 annual EL POU l'any 2015. Qui estigui interessat en llegir tot l'article encara la pot adquirir demanant-la a les llibreries del barri .

HORTA MODERNISTA - Colònies d'estiueig

  

El modernisme va ser un moviment cultural. El terme modernisme va aparèixer per primera vegada a la revista “Avenç” en 1884 i serà regularment emprat a partir de 1892. Cal entendre el modernisme com sinònim de progressisme i com una voluntat de regeneració.

Santiago Rusiñol acostumava a dir que ser modernista equivalia a voler “millorar el món”, en creure en un futur diferent, anar contra l'immovilisme de la societat espanyola i catalana de la Restauració.

L'època modernista és rica en inquietuds, en desitjos d'obertura i de profunda curiositat i Barcelona jugà un paper determinant en la seva expansió.

La música, la literatura i la pintura jugaran un paper de primer ordre en la vida cultura barcelonina. En aquell moment Els Quatre Gats era l'autèntica llar cultural on hom podia estar al corrent de totes les activitats artístiques internacionals i catalanes un lloc on hi anaven des dels anarquistes fins a membres de la Lliga.

Casa Martí, seu dels Quatre Gats. Foto del WEB del restaurant

Interior dels Quatre Gats. Foto del WEB el restaurant.

El Modernisme és l'art de la natura, tant vegetal com animal, del colors, les tonalitats de postal i de dinamisme de les formes on l'ornamentació anava sempre acompanyada d'un extens repertori simbòlic.

Barcelona va ser el bressol del modernisme a Catalunya, i a Barcelona s'hi aplegava un nucli industrial potent , el poder de la burgesia i l'espai suficient en l'Eixample per portar a terme totes les noves idees que bullien en el si la societat.

La possibilitat d'establir uns estudis de la carrera d'arquitectura a Barcelona, fou molt determinant en el naixement del modernisme a Catalunya.

Situant-nos ja en l'òrbita del barri d'Horta, hem d'apuntar que el aleshores poble d'Horta fou fins entrat el segle XIX una sèrie de masies disseminades per un espai geogràfic prou gran.

El nucli urbà es va començar a formar a partir del segle XVI a l'entorn de la Plaça Major (ara Santes Creus), fins i tot s'hi anava a missa a la capella de Can Gras a la mateixa plaça i no a l'església de Sant Joan que els quedava massa lluny.

Antic Ajuntament d'Horta. Autor desconegut

L'expansió d'Horta comença a mitjans del segle XIX que aconsegueix la independència municipal. Aquesta expansió comença concretament amb l'arribada de les colònies d'estiueig a partir de 1861. La petita burgesia de Barcelona va bastir a Horta torres de diumenge amb jardins, un pati, flors.

Davant aquesta tendència, els principals propietaris de les grans masies d'Horta es venen les seves terres i el nous hi construeixen les seves cases.

En 1869 l'Ajuntament comprà dues plomes d'aigua als propietaris de la mina de Can Travi, amb les quals alimentà tres fonts una a la baixada de La Plana, l'altre al carrer Major i una última a la Plaça de Major (Santes Creus).

Al mateix temps procedeix a la numeració de les cases de la vila i a la construcció d'un nou cementiri en la pedrera de Can Baliarda, donat que el que hi havia al costat de l'església antiga estava en pèssimes condicions.

Porta principal del Cementiri d'Horta

En 1865, comença la urbanització de les terres de Can Mariner, al voltant de la qual es basteixen tot un seguit de torres modernistes que enllaça amb la zona residencial de Les Estires, en procés de construcció.

Carrer del Vent, Torre Modernista que avui és una residència d'avis. Fons G. Mayol.

C. Chapí cantonada c. del Vent , avui desapareguda. Autor desconegut

C. Chapi cantonada C. Martí Alsina (en perill de desaparició) . Foto C. Martín

En 1880 sorgeix una segona colònia estiuenca al llarg del carrer Salses, aleshores anomenat de Catalunya.

Cases al llarg del carrer Salses en una foto de principis del segle XX. Fons F. Capdevila

Cases modernistes del carrer Salses. Foto F. Capdevila

C. Saldes, antiga casa família Homar

Torre modernista del carrer Salses desapareguda als anys 60. Autor desconegut

En 1887 comença l'urbanització de les terres de Can Cortada que abraça la Rambla Cortada (Avui Campoamor) per iniciativa dels senyors de Cortada.

Torre modernista de la família Sans-Bernet (avui dia reconvertida en en residència de la gent gran) Fons F. Capdevila

Un tercer nucli d'estiueig es forma cap a 1904 a les terres de Can Quintana, amb famílies provinents de la Barceloneta, carrer Ample i també del carrer de Regomir. 

Cases modernistes de la Rambla Quintana, avui Feliu i Codina

Edifici modernista actualment bastant modificat. Foto Fons F. Capdevila

Casa rehabilitada cantonada carrer Hedilla. Foto C. Martín

Centre Cívic Mata i Ramis . Foto C. Martín

Ca l'Oliveres  edifici de 1905, abans de ser rehabilitada

Edifici de ca l'Oliveres,  recentment rehabilitat per l'Ajuntament per dedicar-lo a Centre Social. Foto C. Martín

Per conèixer millor la història d'aquest peculiar edifici, cliqueu el link que segueix:  ca l'Oliveres

De la parcel·lació del barri de Can Quintana sorgeixen carrers transversals: Rambla Quintana (avui Feliu i Codina), Dr. Letamendi i Porrera, amb els que es comunica amb la Colònia de les Estires. De nord a sud, començava a Letamendi – Londres (ara Hedilla, primera persona morta per aviació a Barcelona) - Congrés i Passeig Universal, que enllaçava amb la Carretera de San Andreu.

Casa modernista carrer Hedilla

Foto C. Martín

Foto C. Martín

Casa Modernista carrer Congrés

Foto. C. Martín.

A partir d 1910 s'urbanitza el nucli de la Font d'en Fargues i es perd tot l'encant i el gust popular de les torres i les cases baixes que havien nascut al voltant de la parròquia de Sant Antoni de Padua.

Casa modernista Giol, al Passeig de Maragall, Cantonada Pg. de la Font d'en Fargues.

Casal de la Font d'en Fargues. Autor desconegut

Col·lecció de fotos Brangulí de la dècada dels 20.

Amb la urbanització de les terres de Can Carabassa, s'obre el carrer de la Font de la Mulassa que comunica al Carmel amb la línia dels tramvia.

Totes les cases modernistes que es van bastir en els barris que formaven les colònies d'estiueig es deuen, com hem pogut observar, a les persones de la ciutat de Barcelona que van escollir Horta com a lloc preferent per a passar les seves vacances d'estiu i que desprès, per motius diversos, van esdevenir els seus habitatges habituals. 


*Fonts informatives : El Modernisme a Horta de Desideri Díez.