CAN GRAS a la plaça de Santes Creus

Situada a l'antiga Plaça Major d'Horta (avui Plaça Santes Creus), tenia Capella  pròpia on el veïnat anava per assistir a missa els diumenges, donat que l'antiga l'església de Sant Joan d'Horta estava força allunyada del centre. 

Can Gras sobre els anys 40-50

Can Gras l'any 1955, fons Desideri Díez

Can Gras havia estat propietat de Pau Gras i Quirch, comerciant que la va comprar a Josep Sabadell en 1760, el qual l'havia comprada a M. Rosa Ferrer, vídua i hereva de Pau Ferrer.

Segons explica Desideri Díez, i és de  les poques notícies que fins ara he pogut trobar sobre la història d'aquesta masia, en 1790 desprès de missa s'acostumava a fer subhasta  de la borsa de treball , això donava pas  a una especial animació  el dies festius.

Què aquest dia és important per als veïns del voltant  ho demostra una anècdota  recollida aquell mateix any pel batlle del poble, es tractava d'un informe que citava en Bernat Bransí, regidor de la ciutat de Barcelona com testimoni, i deia així:

"La capilla pròpia de  Pablo Vicente Gras, situada a la orilla de la Plaza de Horta, en ocasión que se celebrava el Santo Oficio de la Misa¨, a l'exterior es duient a terme uns actes escandalosos, entre d'altres, segons diu la nota  "bailando desnudos y con los miembros fuera de los calzones".

La masia i la finca, aquesta última ja molt minvada, van passar a Joan Guillemí  i Carbonell i a Josep Camprodon i Masvidal, hereus per testament de 27.8.1834 de Gaietà Gras i Maria Francisca Gras i Soler.

Aleshores tenia límits "por oriente" y con oneres del mismo Pablo Gras; pel migdia, part amb Joan Gallemí i part amb Bertomeu Serra; per occident, amb part del camí que passa de casa Camerans a la Riera d'Horta; i per cerç, amb el restant de la  peça posseïda per Josep Sabadell.

Al llarg del temps la finca es convertí en zona d'habitatges, al costat de la masia es van construir cases, entre les que cal esmentar Can Balada on s'hi feia teatre i tertúlies de tot tipus.

Ja en el segle XX, la masia es va anar transformarnt degut als diferents usos que se li'n van donar, entre d'altres va fer de magatzen de ferro i fusteria.

Ens la dècada dels 60, data en que vaig fer la foto adjunta,  estava en  un estat de conservació força satisfactori, posteriorment però,  algú va escapçar la part de d'alt, es va llogar en diferents espais on s'hi ha encabit una fusteria, un taller de reparacions de cotxes i fins i tot un local de ball i copes anomenat "Samba Brasil".

Can Gras a l'any1967, encara no l'havien fet malbé

Trista fi d'una masia molt unida a la història d'Horta.

Al nostre entendre, certes intervenció sobre els edificis  haurien d'estar molt controlades per llei, el patrimoni cultural d'un poble hauria de ser intocable. En aquesta masia de prop de tres cents anys, situada en un plaça que havia estat la plaça de l'ajuntament d'Horta, no s'hauria d'haver eliminat cap dels elements que la caracteritzaven, donat que en conjunt,  ha format part i forma part de la història del poble d'Horta des de la seva fundació.

Moment en que el seu deteriorament era més  evident, ja li havien retallat la taulada
 i les golfes amb les tres finestres centrals tan característiques.

Can Gras tal com és ara mateix.

• Fonts informatives Els llibres: Què ha estat i és Horta i Les masies d'Horta llibre de Desideri Díez,

PLAÇA SANTES CREUS d'Horta

On ara es troba  la plaça de les Santes Creus, junt a la Riera d'Horta, hi hagué el primer nucli de cases en l'any 1553, en que els nobles Jeroni Descoll i Jerònima Fiella donen principi a la plaça amb la construcció de quatre cases.

La plaça de la Vila tenia tot l'aspecte d'una plaça de poble,  allà es va construir la Casa del Comú (1),  l'escola, la tenda de queviures, la casa del metge, el ferrer, l'ebenista, l'enquadernador, el sastre, el repartidor de serradures per estufes,   l'escultor de les figures de terracota i el daguer, és a dir, s'hi aglutinava bona part del seu comerç.

L'Escola del comú es va instal·lar en una habitació del mateix edifici del Comú. L'habitació feia 32 pams de llargada i 24 d'amplada i era totalment insuficient per a la mainada del poble. El mestre tenia l'obligació d'ensenyar a llegir, escriure i comptes, això és, les quatre regles, la doctrina cristina i els rudiments de la fe Catòlica a tots els nens del terme d'Horta.

Placa de la Constitució a principis del segle XX

Al segle XIX, la plaça de Santes Creus era escenari principal, cada setembre, d'al­guns actes de la festa major del barri --que es remunta al 1831--. Durant anys les dones desvelaven allà, en el ball principal, el seu secret més ben guardat: el vestit llarg confeccionat per a l'ocasió. Més tard, la plaça es va bressolar al ritme de les havaneres i el cremat.

Va ser la plaça més important d'Horta, i tant era així que els vilatans no anaven pas a missa a l'església de Sant Joan d'Horta que estava a considerable distància del nucli central i el camí per arribar-hi era bastant impracticable, sobretot quan plovia, així que anaven a la Capella de Can Gras (masia del segle XVII) a la mateixa plaça.

Can Gras anys 70, font regalada per l'Ajuntament de Barcelona

La contractació de jornalers en 1789, es feia en la Plaça Major, en sortir de missa a Can Gras.

El diumenge era lloc de reunió. Els caps de colla pujaven les setmanades als obrers contractats a la mateixa plaça i en contractaven de nous per als conreus d'horts i de vinyes.

 Cliqueu sobre el link següent per aconseguir més informació de  la Història de Can Gras.

HISTÒRIA DE CAN GRAS 

El que va ser més tard el Foment Hortenc, en 1889 tingué el seu primer local social en la plaça de la Vila. S'anomenava aleshores “Sociedad Casino Familiar”, on s'hi va estar  més de trenta anys, fins que es va traslladar a la plaça d'Eivissa, a l'edifici on en temps hi havia la parada del tramvia i que és el més antic de la plaça.

El segle XX començà a Horta amb la promulgació del Reial Decret d'annexió a Barcelona en 1903.

foto del 23 de gener de 1923. Foto Brangulí

A l'any 1904, s'empedra el carrer Major (C. Horta), des de la Riera i es col.loca la font en mig d'aleshores anomenada  plaça de la Constitució, donada per l'Ajuntament de Barcelona, quan el poble va ser annexionat a la ciutat. Aquesta font és una reproducció de la font de Canaletes i la podem trobar també en d'altres barris com Gràcia o Sant Andreu, tots ells també pobles annexionats a la ciutat de Barcelona a finals del XIX i principis del XX.

Desprès de l'annexió va agafar protagonisme la Plaça d'Eivissa (batejada amb aquest nom en 1907) a costa del de la Plaça Major. Malgrat això, la Plaça Major va continuar essent el centre de moltes de les activitats del barri d'Horta fins ben  entrats els anys 50.

Aquest protagonisme tenia raó de ser pel fet que en el seu espai es bastia el mercat d'abastos de la vila, on els seus habitants feien les seves transaccions econòmiques, compraven venien i es relacionaven,  motiu pel qual es va convertir en el centre comercial del municipi. El moviment de gent a la plaça va propiciar  que moltes associacions del municipi, així com,  una gran varietat de comerços del poble  s'hi varen traslladar, com és el cas del ja comentat Casino Familiar que més tard es convertiria en el Foment Hortenc que tots coneixem.

Plaça d'Eivissa a principis del segle XX

 Clicar sobre el link per conèixer  la

 HISTÒRIA DE LA PLAÇA EIVISSA

Desprès de la Guerra Civil, la població patia molta fam i la  les autoritats  de van obrir en cada barri un local que sota el nom de "AUXILIO SOCIAL",  que depenia de la Falange, s'encarregava de distribuir productes de primera necessitat a la població. A Horta la seva seu es va instal.lar en la Plaça Santes Creus, en el mateix edifici on en el seu dia estava  la Casa del Comú. 

Seu de l'Auxilio Social a Horta - Fotos de Jaime  Jiménez Hinojosa 

En el mateix lloc, cap els anys 50 es va obrir el dispensari Municipal on la població anava a posar-se les vacunes obligatòries del moment. La majoria de gent d'aquells anys encara lluïm unes rodonetes molt característiques en els braços que ens les recorden.

El cert és que la Plaça Santes Creus, o el que queda d'ella, hauria de portar el nom de Plaça Major o Plaça de la Vila, nom que la distingeix fins 1870, en que va passar a denominar-se Plaça de la Constitució, nom que va perdurar fins acabada la Guerra Civil en que va passar a anomenar-se Plaça de les Santes Creus, nom molt adient amb el corrent tancat i nacional Catòlic de l'època.

Per cert, encara perdura en la plaça, una placa amb el nom de Plaça de la Constitució, que ha aguantat el pas del temps.

(1) Casa del Comú. Edifici on es reuneix el consell municipal. (Enciclopèdia Catalana).

(2) Auxili social :  Entitat que va tenir un paper preponderant en la distribució dels importants donatius d’aliments que es reberen de països amics o d’organitzacions filantròpiques desprès de la Guerra.,

• Fonts informatives : Llibre  EL QUE HA ESTAT I ES HORTA de Desideri Díez; Fotos de l'Auxilio Social de Jaime Jiménez Hinojosa. Fotos de fonts diverses i del fons propi.
  

CAN CREUHET - MAS DE CAN PADRÓ

Situació de la masia

Francesc Crehuet i Pujolà, comprà els terrenys sobre els que ara creua el carrer d'en Crehuet en 1787, en els que no va tardar en bastir-hi una casa de pagès que tots els veïns d’Horta coneixem, situada ara al carrer Porto i que segurament amb alguns canvis ha arribat fins els nostres dies.

Retall d'una foto més àmplia on es veu la masia. Segle XIX

La casa sota el concepte de casa pairal familiar, és d’arrel rural de les típiques de l’antic poble d’Horta, segurament en la part baixa es guardaven les eines del camp i part de la collita i al primer pis hi vivia la família pròpiament dita. La casa al fons i l’hort i pati al davant. En el segle passat Can Padró encara es trobava davant de la riera oberta, la qual es podia travessar per mitja d’un pontet conegut com de Can Don Joan, atès que duia fins la porta principal de la casa noble de Cruïlles coneguda també per Can Don Joan. 

Foto del Pont de Can Don Joan. Foto anys 60 fons F. Capdevila 

Foto de la fons de CEC sobre la Història de la masia catalana,
de finals del segle XIX

Posteriorment a principis dels anys vint del segle passat, se l'ha dotar interiorment d’ornaments típics del moment, sostres amb motius pintats, terres hidràulics, cuina econòmica, carbonera, etc. Curiosament dos dels ornaments fan al·lusió a  la industria i al progrés industrial que es vivia en aquell moment, com era el dibuix d’un tren en marxa en mig un bosc de torres elèctriques i de la reproducció de part d’una fàbrica amb dues xemeneies fumejant. En les dues xemeneies dos escuts, el de l’esquerra el de Catalunya i el de la dreta el de Barcelona, metàfora clara de la revolució industrial que vivia la ciutat aleshores.

Ornaments presents en la planta baixa de la masia de Can Padró 

La finca apareix en totes les fotografies que es van fer el segle XIX de la zona, quan encara era propietat de la família Crehuet, la casa amb els seus característics arcs de galeria en l’últim pis, algun d’ells tapiats, les seves parets pintades en un to crema amb les finestres emmarcades en un color molt més clar. Una línia del mateix to dels marcs de les finestres separa cada un dels pisos de l’edifici com, per altra banda tenien moltes de les masies de la contrada. En el segon pis es conserva un oratori o capella segurament construïda per Antoni Crehuet que fou reverent pare de Santa Maria del Mar.

A Francesc Crehuet Pujolà el succeí com propietari el seu fill Antoni Crehuet i Barceló que, per pertànyer al clergat de Barcelona renuncià als seus drets el 1876 en favor del seu germà  Francesc Crehuet i Barceló.

Antoni Crehuet i Barceló va ser reverend a Sta. Maria del Mar on el 26 de febrer de 1855 va fer un sermó sobre la definició dogmàtica de la Immaculada Concepció de Maria Mare de Déu.

Francesc Crehuet i Barceló, va ser tinent de cavalleria,  casat a l'església de Sant Joan d'Horta el 1878  amb  Rosa Pla Ferres.  A la seva mort  el 1893, va decidir ser enterrat a Horta i el seu seguici funerari, va anar acompanyat per dos esquadrons del regiment de cavalleria de Mallorca amb música del regiment d’infanteria d’Àsia amb honors d’ordenança.

És molt possible que el Crehuet que van conèixer alguns veïns molt antics del lloc, fos descendent Francesc Crehuet Barceló, aquest últim Crehuet pel que sabem no es va arribar a casar mai i va morir molt gran, la torreta del soldat que lluïa a la dreta de la finca segurament la va fer construir ell sobre el garatge de la casa.

Torreta del soldat, foto anys 70 . Fons Felip Capdevila 

Els Crehuet van ser propietaris de la finca fins desprès de la Guerra Civil que la van vendre als Padró que hi van muntar una una granja d’animals, motiu pel qual la casa és coneguda al barri com la Granja de Can Padró.

Sabem que les últimes propietàries van ser Martina Ruíz, vídua de Pere Padró i Pilar Padró. Martina Ruíz va ser l’ultima de la família que hi va viure fins més o menys l’any 2002, ja era molt gran i se'n va anar a viure e Maella amb una germana seva.

A finals dels cinquanta, la família Padró formada per en Joan i en Pere Padró la seva muller Pilar i els pares dels dos nois, van llogar la part de baix de la casa a la família Gras.

 

Can Padró en una foto dels anys 70 del fons de la família Gras. 

Pati del davant de l'entrada de la masia a finals dels 60.
 Fons família Gras

La mateixa entrada ja renovada, anys 70, foto fons família Gras 

Angie i Toni Gras, en el jardí de la casa

Actualment hi viu la llogatera Rosa Figueras Nualart, vídua de Gras, té 91 anys i la seva filla que en té cura.

Fa molt poc, els Padró s’han venut la casa a una immobiliària juntament amb la llogatera perquè aquesta societat se’n faci càrrec de desallotjar-la de la casa, no han tingut la mínima consideració de les persones que l'han guardar tots aquests últims anys a la fi que no es convertís en una de les tantes ocupades.

Així dons, és molt possible, si l’Ajuntament no dóna remei, que la casa desaparegui i doni pas a un edifici de pisos de quatre plantes, com els molts que existeixen i acabi amb els dos cents anys i escaig de vida i història de la casa pairal i amb ella mori una part de la història d’Horta.

POSDATA.

Cal finalitzar la història amb la bona notícia que finalment la masia va ser adquirida per l'Ajuntament l'any 2019, i hores d'ara encara no es té notícia de quan es procedirà a la seva rehabilitació. Esperem que no tardi tant com amb la del Palau Desvalls, amb els Ajuntaments mai es sap el que pot passar.

NOTA: Donem les gràcies a la Família Gras que ens ha donat entrada a casa seva i facil·litat les fotos familiars.

CAN MARINER , història resumida d'una gran masia

Ningú que ha nascut a Horta o que hi ha viscut molts anys, pot imaginar el carrer Horta sense la Masia de Can Mariner, de fet el carrer que era un torrent, es va obrir en terres d'aquesta masia.

Can Mariner en 1914. Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC.

Quan jo era molt jove, pujar pel carrer del vent amb cotxe era tota una proesa i encara es podien admirar els jardins que arribaven fins el carrer Chapí, abans carrer de la Combinació.

La masia des del carrer del Vent als anys 70 i les plantes del seu jardí

Els jardins contemplats  des del carrer Chapí anys 70, 

A més de la masia pròpiament dita, a la dreta es conservava la casa de la dida on vivien les nodrisses, i a la part de davant queia radiant sobre les cotxeres (les portes de les quals estaven sempre bombades i plenes del cops dels cotxes que s'hi encastaven) una "buganvília" que l'Ajuntament quan va fer les obres per encabir-hi la biblioteca en l'edifici de la masia, es va carregar entre moltes altres coses.

Biblioteca de Can Mariner el dia de la inauguració. No hi ha color.

En fi, crec que es nota prou que a mi personalment no m'agraden les obres que s'hi han fet en l'edifici i els seus voltants, donat que tan sols ha quedat el vestit d'una masia mil·lenària, despullant-la de tot el que configurava el seu interior ple d'història.

Les parets que eren de pedra de la contrada, les han arrebossat totes, quan el que preval quan es rehabilita un edifici històric, és que es puguin contemplar les parets tal com eren; ha desaparegut el jardí, que era molt maco, han ensorrat la casa de la dida, repeteixo, tan sols han deixat la imatge de la masia per donar la sensació que continua on sempre però, en realitat només hi queda el fantasma del que va ser, una de les més importants en la seva època de Barcelona.

Fotos de principis del s. XX .Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

Les primeres notícies escrites de la masia es tenen de 1516, d'aquesta època deu ser una finestra de llinda calada i dibuix gòtic, que encara es conserva en la façana que dóna al carrer Horta, dels pocs distintius que han sobreviscut a la última intervenció.

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

La façana principal orientada al migdia tenia aleshores una porta d'arc adovellat i tres finestres d'estil gòtic al pis superior. Aquestes finestres es van convertir en balcons i la porta va ser renovada l'any 1788. en temps de Josep Mariner l'últim terratinent ocupat en el conreu de la terra.

La masia tenia tres plantes, la primera havia estat pels treballadors i per les eines del camp, la segona planta on hi ha les habitacions i una gran sala per a les festes socials i de convivència i la tercera les golfes. A més hi havia una petita casa adossada que era la casa de la dida, que ha sobreviscut fins fa pocs anys.

Enderrocament de la casa de la dida

Dit això, farem un breu repàs a la seva història que juntament amb la de Can Cortada, configuren la dels inicis de la història del poble d'Horta.  

Feia temps que els senyors de Can Cortada lluitaven perquè es donés el títol de parròquia a l'església de Sant Joan, però no ho aconseguien degut als pocs “parroquians” i bens que tenia la Capella.

Decidits com n'estaven d'aconseguir-ho, el principal era fer créixer el número d'habitants de la contrada i dotar-los de nous bens, així que els Orta “lloaren, concediren i donaren a Bernat Ferrer, fill del “quoddam” (afillat ?) de Pere Ferrer i a sa muller Guillermina, i a tots els successors, el mas “Fàbrica” que va passar a dir-se des de aleshores “Mas Ferrer” i avui “Can Mariner”. 

Des llavors no solament era la casa d'Orta qui feia “delmes” a la Capella de Sant Joan, sinó que també el Mas Ferrer li proporcionava grosses entrades de blat i fruits de tota mena pel nombre creixent de pagesos i soldats que habitaven els dos masos, i amb l'ajuda del rector de Sant Genís del Agudells, fou possible el nomenament del primer rector de la parròquia de sant Joan que fou Guillem Feixes el 2 de juny de 1260.

Aquesta va ser la gestió primigènia del que desprès es convertiria en el poble d'Horta, en poblar-se oficialment la masia de Can Ferrer (avui Can Mariner), els seus pagesos i treballadors, deduïm  que van construir els seus habitatges al que  desprès seria el nucli principal de població, és a dir, prop de la masia, ja que no tots podien viure en el mateix edifici que els senyors.

Normalment els pobles es basteixen al voltant de parròquies, al menys pel que fa al nostre país, motiu pel qual crida l'atenció que el nucli habitat principal d'Horta es bastís al voltant de la plaça de l'Ajuntament i estigués tan allunyat de la parròquia del poble la de Sant Joan al final del del carrer gran d'Horta, de fet els habitants del centre molts cops anaven a missa a la Capella de la masia de Can Gras, a la mateixa plaça del consistori.

La Rambla Cortada (avui Carrer Campoamor), no es va bastir fins l'ultim terç del segle XIX, quan es van començar a construir les torres dels estiuejants, per tant, el carrer naturar per accedir a l'església antiga de Sant Joan era el carrer Major d'Horta, antic torrent i camí Ral de Valldaura i d'allà fins els centre, hi havia un bon tram i el camí no era pas fàcil i  feia pujada considerable, és a dir que la parròquia fins a finals de l'indicat segle, no estava pas  tan l'abast del habitants del nucli del poble.

Tornem a la història de la masia, malgrat ser en el seu moment, juntament amb la casa dels Orta, una de les cases amb més poder de la vall, perderen relativament aviat les seves terres en favor de l'església i d'altres famílies poderoses, per motiu d'un seguit de contrarietats i malalties.

Els Orta perderen les seves finques cap a 1505 i els Ferrer, vengueren les finques a Anton Ventura de Can Sabastida i d'aquest passà als Mariner de la Plaça.

Les terres de la casa Orta arribaven en temps fins el que seria en 1553 la plaça Major del poble (avui Santes Creus).

Els Mariner arriben a Horta des de Sant Genís del Agudells a la fi d'ampliar els seus dominis, i les ampliaran primer pel casament amb les filles de can Querol, aleshores Saladriga, d'Horta, i de Can Basté de Vilapicina, cap a  1822.

En 1870, últim hereu de Can Mariner parcel·la la finca en petits solars edificables, amb la condició que les cases fossin més baixes que la masia.

L'últim descendent dels Mariner Hermenegild Mariner i Cuyàs de Bosch,  mori l'any 1874, als 65 anys. En traspassar no va deixar cap hereu baró, doncs els seus fills van morir abans que ell, així que l'herència passà a les seves filles, fins que la van vendre l'any 1940 als últims propietaris els srs. Blanchart.

La darrera filla dels Mariner Montserrat Mariner i Lazzoli, va morir als 99 anys l'any 1981.

Evolució de la masia

Nota: El delme, del llatí decimum (desena part), és un impost o cens del deu per cent sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clericat i ... 

•  Informació històrica basada en el llibre de Desideri Díez "MASIES D'HORTA".
•   Algunes de les fotos del estudi sobre la masia del CEC.
• Per a més informació sobre la masia compreu l'ultima revista de EL POU, que en parla.

HORTA MODERNISTA - Colònies d'estiueig

  

El modernisme va ser un moviment cultural. El terme modernisme va aparèixer per primera vegada a la revista “Avenç” en 1884 i serà regularment emprat a partir de 1892. Cal entendre el modernisme com sinònim de progressisme i com una voluntat de regeneració.

Santiago Rusiñol acostumava a dir que ser modernista equivalia a voler “millorar el món”, en creure en un futur diferent, anar contra l'immovilisme de la societat espanyola i catalana de la Restauració.

L'època modernista és rica en inquietuds, en desitjos d'obertura i de profunda curiositat i Barcelona jugà un paper determinant en la seva expansió.

La música, la literatura i la pintura jugaran un paper de primer ordre en la vida cultura barcelonina. En aquell moment Els Quatre Gats era l'autèntica llar cultural on hom podia estar al corrent de totes les activitats artístiques internacionals i catalanes un lloc on hi anaven des dels anarquistes fins a membres de la Lliga.

Casa Martí, seu dels Quatre Gats. Foto del WEB del restaurant

Interior dels Quatre Gats. Foto del WEB el restaurant.

El Modernisme és l'art de la natura, tant vegetal com animal, del colors, les tonalitats de postal i de dinamisme de les formes on l'ornamentació anava sempre acompanyada d'un extens repertori simbòlic.

Barcelona va ser el bressol del modernisme a Catalunya, i a Barcelona s'hi aplegava un nucli industrial potent , el poder de la burgesia i l'espai suficient en l'Eixample per portar a terme totes les noves idees que bullien en el si la societat.

La possibilitat d'establir uns estudis de la carrera d'arquitectura a Barcelona, fou molt determinant en el naixement del modernisme a Catalunya.

Situant-nos ja en l'òrbita del barri d'Horta, hem d'apuntar que el aleshores poble d'Horta fou fins entrat el segle XIX una sèrie de masies disseminades per un espai geogràfic prou gran.

El nucli urbà es va començar a formar a partir del segle XVI a l'entorn de la Plaça Major (ara Santes Creus), fins i tot s'hi anava a missa a la capella de Can Gras a la mateixa plaça i no a l'església de Sant Joan que els quedava massa lluny.

Antic Ajuntament d'Horta. Autor desconegut

L'expansió d'Horta comença a mitjans del segle XIX que aconsegueix la independència municipal. Aquesta expansió comença concretament amb l'arribada de les colònies d'estiueig a partir de 1861. La petita burgesia de Barcelona va bastir a Horta torres de diumenge amb jardins, un pati, flors.

Davant aquesta tendència, els principals propietaris de les grans masies d'Horta es venen les seves terres i el nous hi construeixen les seves cases.

En 1869 l'Ajuntament comprà dues plomes d'aigua als propietaris de la mina de Can Travi, amb les quals alimentà tres fonts una a la baixada de La Plana, l'altre al carrer Major i una última a la Plaça de Major (Santes Creus).

Al mateix temps procedeix a la numeració de les cases de la vila i a la construcció d'un nou cementiri en la pedrera de Can Baliarda, donat que el que hi havia al costat de l'església antiga estava en pèssimes condicions.

Porta principal del Cementiri d'Horta

En 1865, comença la urbanització de les terres de Can Mariner, al voltant de la qual es basteixen tot un seguit de torres modernistes que enllaça amb la zona residencial de Les Estires, en procés de construcció.

Carrer del Vent, Torre Modernista que avui és una residència d'avis. Fons G. Mayol.

C. Chapí cantonada c. del Vent , avui desapareguda. Autor desconegut

C. Chapi cantonada C. Martí Alsina (en perill de desaparició) . Foto C. Martín

En 1880 sorgeix una segona colònia estiuenca al llarg del carrer Salses, aleshores anomenat de Catalunya.

Cases al llarg del carrer Salses en una foto de principis del segle XX. Fons F. Capdevila

Cases modernistes del carrer Salses. Foto F. Capdevila

C. Saldes, antiga casa família Homar

Torre modernista del carrer Salses desapareguda als anys 60. Autor desconegut

En 1887 comença l'urbanització de les terres de Can Cortada que abraça la Rambla Cortada (Avui Campoamor) per iniciativa dels senyors de Cortada.

Torre modernista de la família Sans-Bernet (avui dia reconvertida en en residència de la gent gran) Fons F. Capdevila

Un tercer nucli d'estiueig es forma cap a 1904 a les terres de Can Quintana, amb famílies provinents de la Barceloneta, carrer Ample i també del carrer de Regomir. 

Cases modernistes de la Rambla Quintana, avui Feliu i Codina

Edifici modernista actualment bastant modificat. Foto Fons F. Capdevila

Casa rehabilitada cantonada carrer Hedilla. Foto C. Martín

Centre Cívic Mata i Ramis . Foto C. Martín

Ca l'Oliveres  edifici de 1905, abans de ser rehabilitada

Edifici de ca l'Oliveres,  recentment rehabilitat per l'Ajuntament per dedicar-lo a Centre Social. Foto C. Martín

Per conèixer millor la història d'aquest peculiar edifici, cliqueu el link que segueix:  ca l'Oliveres

De la parcel·lació del barri de Can Quintana sorgeixen carrers transversals: Rambla Quintana (avui Feliu i Codina), Dr. Letamendi i Porrera, amb els que es comunica amb la Colònia de les Estires. De nord a sud, començava a Letamendi – Londres (ara Hedilla, primera persona morta per aviació a Barcelona) - Congrés i Passeig Universal, que enllaçava amb la Carretera de San Andreu.

Casa modernista carrer Hedilla

Foto C. Martín

Foto C. Martín

Casa Modernista carrer Congrés

Foto. C. Martín.

A partir d 1910 s'urbanitza el nucli de la Font d'en Fargues i es perd tot l'encant i el gust popular de les torres i les cases baixes que havien nascut al voltant de la parròquia de Sant Antoni de Padua.

Casa modernista Giol, al Passeig de Maragall, Cantonada Pg. de la Font d'en Fargues.

Casal de la Font d'en Fargues. Autor desconegut

Col·lecció de fotos Brangulí de la dècada dels 20.

Amb la urbanització de les terres de Can Carabassa, s'obre el carrer de la Font de la Mulassa que comunica al Carmel amb la línia dels tramvia.

Totes les cases modernistes que es van bastir en els barris que formaven les colònies d'estiueig es deuen, com hem pogut observar, a les persones de la ciutat de Barcelona que van escollir Horta com a lloc preferent per a passar les seves vacances d'estiu i que desprès, per motius diversos, van esdevenir els seus habitatges habituals. 


*Fonts informatives : El Modernisme a Horta de Desideri Díez.