dilluns, 28 de març del 2022

TESTIMONI DE LA LLEVA NOMENADA DEL BIBERÓ.


El nom Quinta del biberon s'atribueix a la dirigent anarquista Federica Montseny, que fou Ministra de Sanidad del Gobierno de la República, durant un curt període durant la Guerra Civil, quan va conèixer el decret de mobilització de les lleves del 40 i 41, davant l'extrema joventut dels efectius, els quals tenien entre 17 i 19 anys.   

En principi els van dir que només farien tasques auxiliars, però al final es van veure involucrats de ple en la guerra i alguns,  a més, duent a terme tasques de comandament.


Combatents de la Lleva del biberó. Autor desconegut.


Als nois de la lleva del biberó els posaren un fusell a les mans, arma que feia més embalum que ells mateixos; molts encara no havien fet els 17 anys, les van passar magres i foren molts els que deixaren la pell, quedaren malalts i/o mal ferit , allò va ser un infanticidi innecessari, la guerra ja estava perduda, va ser un dispendi de vides joves per mirar d’entretenir l’enemic, mentre els que manaven fugien a França i/o d'altres països..

Josep Paül de la Riva, era un noi de Barcelona que va anar a la Guerra de voluntari, al 18 anys l’havien nomenat comandant, segurament per manca d’homes en condicions de comandar que hi havia en la Batalla de l’Ebre, La lluita en duia a terme en la Serra de Pàndols i escrivia un diari sobre el que passava al seu voltant mentre lluitaven . En algunes de les seves planes nomenava a un noi del barri de Sant Genís dels Agudells de la família Pluvinet.

Josep Paúl de la Riva.
 foto de la família.

«Entre els incorporats, hi havia un homenàs alt i fort que vestia una jaqueta de pell. Era cultivador de plantes i flors, en una vella masia arraconada de la ciutat, dessota San Genis dels Agudells. Es deia Pluvinet Era seriós i reservat i no venia, com els altres, directament des de rereguarda i sense gens d'instrucció. Ja era veterà foguejat, procedent d'una unitat destrossada, de la qual els soldats restants, havien estat repartits. Quan hi havia calma, passava les hores escrivint a la mare i a la novia. Crec que no tenia pare.»

Aquest conjunt d'homes, la major part dels quals, no tenia instrucció militar de cap classe, ens va ésser entregada pel Valenciano i se'n va fer càrrec en Gonzàlez, tinent de metralladores, junt amb un carregament de caixes de fusells xecs, bombes de mà, municions i cartutxeres. En Valtierra i jo els hauríem d'ensenyar a manejar les armes i ja eren quarts de sis de la tarda!

«...La primera fila ens vam anar retirant. Pujàvem ja cap a la nostra trinxera quan vaig sentir la veu d'en Coca:

¡A mi, a mi, me han herido! ¡socorro!

N'hi havia tants de ferits i el moviment general, que no era possible frenar el retrocés.

«Quan menys ho esperava, mentre pujava enmig dels xiulets de les bales, una massa pesant, talment com si fos un sac, va fer una volta i va caure a terra, sense cap gest per protegir-se i amb un só esfereïdor. Com un farcell llençat d'un camió en marxa. Era un home. Gairebé de cap per vall, va anar a petar, insensible, amb les pedres. Vaig tocar al caigut. Portava una jaqueta de pell. El vaig aconseguir girar cara amunt i resseguint-li el pit, la mà se'm va mullar de la sang calenta i viscosa. Segur que és en Pluvinet —vaig pensar—. Només ell portava una jaqueta com aquella. Amb la mà vaig tocar la seva cara. Hi vaig trobar, penjant, una massa freda i llefiscosa. Era un ull que probablement li havia saltat amb el cop de la caiguda. Forfollant a les butxaques, vaig extreure'n la documentació. S'havia d'enviar a la família, sempre que fos possible. A l'altra butxaca hi tenia un rosegó de pa que, instintivament, em vaig posar a la boca. Sempre patíem gana i res, per fort que fos, ens la podia calmar. El pa estava humitejat i tenia un sabor dolcenc. Vaig empassar-me'l i després vaig pensar que segurament estava xopat amb la sang del meu company, però l'estomac, febril i a prova de tot, no el va rebutjar.».

Aquesta és una petita mostra del que narra en el seu diari de guerra, la seva filla Lupe Paúl, l'està revisant per mirar de publicar-lo. És un dels molts testimonis esfereïdors del que passa diàriament en un camp de batalla de qualsevol guerra.









(1) Juan Negrín López (Las Palmas de Gran Canaria, 3 de febrer de 1892 - París, 12 de novembre de 1956) fou un metge fisiòleg i polític canari i president de govern de la Segona República (1937 - 1945), ja a l'exili. Va ser Presidente del Gobierno de la República entre 1937 i 1939.

El cas de Negrín és atípic en la política espanyola. S'hi va incorporar tardanament després de llaurar-se una carrera d'investigador com a metge i professor de fisiologia, i dirigir una clínica privada a Madrid. Es va afiliar al PSO en 1939, abandonant les seves activitats investigadores. A més, parlava diversos idiomes, cosa inhabitual a la classe política espanyola. (fonts Viquipèdia)

diumenge, 28 de novembre del 2021

CASINO FAMILIAR HORTENC

Horta havia estat un poble i com tot poble tenia el seu casino que en aquet cas es deia  «CASINO FAMILIAR HORTENC», segurament aquest nom ara no digui res a la població del barri de Barcelona que és avui dia Horta, però si us parlo del Foment oi que ja és una altra cosa?, anem doncs per pans.

El Casino Familiar Hortenc estava situat al carrer Santes Creus, al costat de l’edifici de l’Ajuntament d’Horta, possiblement molts de vosaltres haureu vist la foto  de l'avui plaça de les Santes Creus, aleshores de la «Constitució» ja que així es va anomenar durant uns anys, plena de gent sobretot homes amb barret, la foto és de 1923 i es va fer durant la Festa de la Bandera.


Plaça de la Constitució 1923, Homenatge a la Bandera, Foto Brangulí

Com podeu observar al costat del que era l’Ajuntament es veu un edifici de dues plantes amb una bandera que cobreix els balcons del primer pis i a dalt al terrat l’asta amb la senyera voleiant al vent, aquest era la seu del Casino Familiar d'Horta,  un tros d’història que ja ha desaparegut.

Peròs seguim amb la història del Casino Familiar Hortenc, que es va néixer l’últim terç del segle XIX  concretament en 1887 es va instal.lar en aquest edifici fins a primers del segle XX,  ja que poc desprès l'edifici es convertí  fins l’any 1936  en la seu del  «CENTRE CATALÀ» i fou el local de la «Lliga Regionalista» partit polític que havia estat dirigit entre d’altres per l’Enric Prat de la Riba (1) que fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (2), des de 1914 fins la seva mort en 1917. Desprès el cap visible d’aquest partir fou Francesc Cambó, mort a l’Argentina en 1947. (3).

El Local ja era molt obsolet els últims anys de la seva existència, la qual cosa obligava a aixecar un envelat perquè els seus socis i simpatitzants celebressin la Festa Major.

S'ha de reconèixer però que l’edifici i els seus locals havien fet un bon servei a Horta. Estava situat dins al rovell de l’ou, ben bé al costat paret per paret amb la plaça del Comú o de la Constitució, com encara consta en una placa, que hi ha a la façana de l’antic Ajuntament, miraculosament salvada, no sabem si per ignorància dels que van guanyar la Guerra Civil, però allà hi continua.

En la foto de Brangulí prestigiós fotoperiodista de l’època, es pot comprovar el poder de convocatòria que tenia aquell partit aleshores al barri d’Horta, motiu que el va portar a guanyar les eleccions municipals de 1934 a Horta per aquest motiu i perquè alguns partits d’esquerra van demanar que els seus partidaris s’abstinguessin d’anar a votar.

Les dues fotos que segueixen mostra l’enderrocament del local, que disposava d’una petita sala d’espectacles, amb un petit primer pis que, no sabem el motiu però, l’anomenaven la camaril·la», i que és molt similar en quan a dimension al que té l’Ateneu en el seu local del carrer Pere Pau.













Tornarem a principis del segle XX,  quan uns quants socis afiliats a la lliga Regionalista varen pressionar per tal que el Casino es convertís en un Centre de la Lliga, amb l’oposició de la majoria que no volien que la seva associació fos la seu d’un partit polític, Desprès de considerables enrenous entre els socis amb opinions i posicions obertament diferenciades , finalment l’edifici del carrer Santes Creus, que estava al nom de la Lliga va guanyar i quedà com a seu de la Lliga, com ja hem indicat més amunt.

D’allà l’Entitat passarà sota el nom de Casino la Verbena a can Forga de la plaça Eivissa, i desprès es traslladà al Cine Unión sota el nom de Casino Unión.

Finalment alguns seguidors de la Lliga continuadors de l’esperit del Centre Catalanista, varen fundar 11 de juny de 1917 una nova entitat sota el nom Foment Hortenc , van comprar la finca de carrer Alt de Mariner 15 per tal d’aixecar la seu de la nova entitat, però aquesta ja és una altra història.




(1) Enric Prat de la Riba i Sarrà, advocat i periodista, fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català del segle xix. Va participar en la redacció i aprovació de les Bases de Manresa. Viquipèdia

(2) La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925 que agrupà les quatre diputacions catalanes catalanes de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'Estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714. (Viquipèdia)

(3) Francesc Cambó i Batlle, Francesc Cambó i Batlle fou un empresari i polític català conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, ferm defensor que el catalanisme intervingués en la política espanyola, fou ministre en diversos governs espanyols. Viquipèdia.


Fonts d'informació: Hortavui nº 55 juliol 1990. El que ha estat i és Horta de Desideri Díez i Quijano.

diumenge, 19 de setembre del 2021

Junta Tutelar de Menors a Horta

 

Casa Giol 371 Pg. de Maragall

La Casa Giol la projectà Guillem Busquets Vautravens en forma de dues cases mitgeres amb sortides independents (avui dia amb el 371 del passeig de Maragall i 2 del passeig de la Font d’en Fargues), d’estil modernista, fou construïda en 1912, la llicència d’obres s’havia demanat en setembre de 1910. Acabada de construir, s´hi va traslladar la família Giol, en la que donava al passeig de la Font d’en Fargues..


L’arquitecte Guillem Busquets era el mateix que va parcel·lar i dissenyar la urbanització de les terres de la senyora Montserrat de Casanovas, qui personalment revisava els plànols de les primeres cases que s’hi van construir la fi d’assegurar-se que s’ajustaven al que ella havia disposat pel nou barri.

En una part d’aquestes terres, es van bastir posteriorment, les cases de la Cooperativa de Periodistes, alguna de les quals han estat declarades patrimoni protegit . També es demana la mateixa protecció per a la resta  d’edificis de la Cooperativa, que malgrat tots els entrebancs soferts  al llarg dels anys,  per sort han sobreviscut.

Joan Giol en un retrat del pintor Josep Nogue. 
Fons familiar.

Joan Giol Huguet també va comprar la parcel·la que correspon al número 373 del mateix passeig de Maragall, on es va construir una torre aïllada amb un gran jardí, construïda en 1918 per l’arquitecte Bienvenido Caballol Moran, que durant alguns anys va ser residencia de familiars del propietari i després llogada a d’altres persones.

Edifici del Pg. de Maragall 373

Quan el 1914 va entrar en funcionament el Grup Benèfic de la Junta de Protecció a la Infància, Lluís Maria Folch i Torres va ser nomenat director. Aquesta entitat disposava de diferents residències on duia a terme una gran diversitat de serveis per afavorir una millor vida a a nens procedent de famílies modestes o simplement que no tenien família., entre elle algunes situades a la barriada d'Horta, como podrem comprovar .

La seu principal va ser dissenyada per Enric Sagnier  (guardonat amb el premi del 1917 al millor edifici urbà de la ciutat) i construït (1913–1916) en uns terrenys cedits per l’Ajuntament, al carrer de Wad Ras, va acabar omplint tota l’illa. Al Grup Benèfic hi vivien els nens del carrer, que demanaven caritat, la majoria calçaven espardenyes velles o foradades i anaven mal vestits. Els anomenats “trinxeraires” El 28 de desembre de 1915 es va inaugurar oficialment.

En Bonaventura Gassol *, sobre els anys 20 es va establir a Barcelona i va ingressar a la Protecció de Menors, on va cooperar activament en la tasca iniciada  per  Lluis Mª Folch i Torres que va estar al capdavant de la Junta de Protecció de la Infància (o de Menors, segons altres).


Casa Giol Pg. Maragall, 371, per la part del darrera
on tenia entrada també al edifici del nº 373.
 Fons Carme Martín. Autor desconegut.

Les dues cases en una mateixo foto vistes des del Pg. de Maragall.
 Autor desconegut, postal d'època. 

En la dècada dels vint aquesta Institució va ocupar els edificis dels Pa
sseig de Maragall números 371-373, en fotografies de 1927 i 1929, tant aquest edifici com el de la casa del núm. 371 del Passeig de Maragall (pròpiament casa Giol), van ser la seu dels serveis de tutelatge de menors dirigida per Lluís Maria Folch i Torres a Horta.



Noies en un taller de costura  de l'edifici del núms. 373.
Fons Carme Martín, autor desconegut.

Lluís María Folch i Torres (de avis i besavis hortencs), fou periodista, crític d’art, professor i pedagog i destacà en la seva tasca d’orientació i rehabilitació de menors delinqüents en el context de la Junta de protecció de la Infància.


Branca de la família Brossa d'Horta, avantpassats de
Lluís Maria Folch i Torres. Part del seu arbre familiar.


Lluís Maria Folch i Torres.
Foto de la Fundació Folch i Torres
El 1928 és l’any de la fundació de la casa de Família de Sant Benet per a nois, de l’organització de l’Escola Agrícola de Bellaplana per a noies, de la inauguració del servei de dides per a mares tuberculoses i de la Casa del Bon Repòs, que era un conjunt de petits edificis de la barriada d’Horta per a noies que patien malalties contagioses o que eren convalescents de llargues malalties.



Casa del Bon Repós i el seu servei de dides
per a nens necessitats.







Acabada la Guerra Civil les cases 371-373, van tornar a llogar-se com habitatges.

A finals dels seixanta l’edifici del núm. 373 també va ser seu de l’escola Heura i posteriorment de l’escola Arrel.

En quan a la casa núm 371 del mateix Passeig de Maragall, va transformar-se en la seu de la revista


Integral, de la que en Santi Giol en va ser el primer director. Aquesta revista tractava temes de medi ambient, ecologia i alimentació i ja en el 1978 informava sobre l´efecte hivernacle, la destrucció de la capa d’ozó, el diòxid de carboni i la pluja acida com també promocionava l´agricultura ecològica. 


Finalment es convertí en llar d’avis i actualment està en projecte la seva rehabilitació de tot l’edifici.

* Bonaventura Gassol Rovira. més conegut com a Ventura Gassol, la néixer en La Selva del Camp, en 1893 i morí en 1980. fou un destacat poeta i polític català.



Fonts informatives : Santi Giol, Fundació Folch i Torres https://fundaciofolchitorres.org/; Wiquipedia.

*Bonaventura Gassol Rovira. Bonaventura Gassol i Rovira, més conegut com a Ventura Gassol, va néixer en la Selva del Camp el 1893 i morí a Tarragona el 1980,  fou un destacat poeta i polític català.


diumenge, 25 de juliol del 2021

El paisatge rural d'Antonia Valls (terreny de bugaderes)

 

Mapa del llibre Atles de l'Aigua - obra d'EL POU

Jo vaig néixer i viure allà on s’juntaven els dos torrents, el del Carmel que baixava per el carrer Llobregós, i el de can Carbassa, que venia des de més el passatge de les gavarres .. seguint per sota al pont de Marquès de Foronda i seguint el mateix traçat que existeix avui en dia, quan arribava al Torrent del Carmel, avui dia Llobregos, s’ajuntaven per continuar, avall per la zona més plana fins a Cartellà/Petrarca.

Per confirmar els noms de per a on passava el torrent del Carmel, que baixava per Llobregós des de el carrer Ciències, fins a passatge Marí, he vist en el planell que els noms no coincideixen amb el que jo us dic. No entenc el perquè els han canviat.

Quan arribaves a Llobregos/passatge Marí, el carrer ampla s'acabava i continuava a vall un carreró sense asfaltar que a ma esquerra quedaven les cases i horts conegudes com de Calantxo (no se com s'escriu) i a ma dreta quedava la part de darrera del col·legi Torres que hi havia a Marquès de Foronda, després sense deixa la ma dreta hi havia la part de darrera de sis casetes adossades, que ja no existeixen. Aquestes casetes, son les que feien xamfrà amb els 2 torrents: Torrent d’en Carbassa i Torrent del Carmel.


Una petita part del grn mapa de Barcelona realitzat per  Martorell el 1930

Aquestes casetes tenien dues entrades, una just al costat del pont del carrer Marquès de Foronda i l'altre per el Torrent de Can Carbassa. Hi tenien un carreró que les unia que es deia carrer de Sant Jaume.

Jo vaig néixer en el Num 5 d'aquelles casetes que per cert només tenien números senassos 1,3,5,7,9,11

El Torrent de Can Carabassa, rebia aquest nom, per que portava l'aigua sobrant de la mina de Can Carabassa. Suposo que també d'altres. Però des de la Mina de Can Carabassa portaven l'aigua a la casa. Avui dia és la anomenada torre neoclàssica de can Carabassa (1), que es manté a dins el col·legi Safa.

A l'entrada del que avui dia és el poliesportiu SaFa, hi havia una bassa, aquesta bassa recollia un altre conducta de la nomenada mina, i l'aigua que sobrava d'aquesta bassa, es tornava al Torrent era un xorro, com una gran Font. Tenia la gruix d'un braç de persona, que fluïa sense interrupció dia i nit.

Pati de les casetes 1954. Foto Antonia Valls

Aquestes casetes tenien els corresponents safareigs, cada casa en tenia dos. Un servia per rentar i l'altre per esbandir la roba. L'aigua s'ha agafava dels tres pous que hi havien, un per cada dos cases. Fins i tot, hi havia un petit refugi, però deien que era molt perillós entrar-hi i estava tancat i mai ens hi van deixar entrar.

Com ja he intentat explicar els horts, safareigs, pous,... estava davant de les cases i traspassant-los pujava un petit terraplè per on s’arribava a Marquès de Foronda.

Entre els anys 1962 i 1967, com eren cases de lloguer, ens van prendre els horts i safareigs i van fer la casa de pisos que encara existeix i que té entrada tant per M. Foronda com per el torrent., just davant del Poliesportiu.


A l'esquerre del Torrent de Carmel, avui dia Llobregós, en front de la part de darrera de les casetes, estaven els safareigs i els estenedors de les bugaderes. Actualment plaça de les Bugaderes, i tots els horts de les cases del carrer Aiguafreda i Cal Andal però aquest tros era intransitable fins a la baixada de Can Mateu.


Foto familiar de Antonia Valls

Al davant de tot hi han els 5 horts, el sisè va desaparèixer quan es va construir el pont de Marquès de Foronda I es va fer la sortida que us he dit abans. A la esquerra al costat dels horts hi havia el refugi, que suposo es va fer mal bé quan van construir la torre a continuació dels horts I a sobre el refugi.

A l'esquerra si amplieu la foto, veureu els safareigs i pous. El fons les casetes, amb el seu jardí i el carrer que tenia la sortida al Torrent de Can Carabassa. De cases, a la foto se’n veuen 5 perquè la sisena quedava més tapada per la torre dels srs Bayona.

A la dreta tenim el torrent de Can Carabassa que passa entre la paret nostre i la paret més gran, més a la dreta, de Can Carabassa, veureu que es distingeix l'aigua que baixava per el Torrent.

La paret de Can Carabassa mirada des de aquí,sembla que s'acabi en els arbres que veiem, però no s'acabava. En aquells arbres hi havia la font que he explicat, i els camps que es veuen es avui dia, tot col·legi SaFa.

Darrera dels camps, a la dreta hi ha Cal Andal, i les cases del fons, son les del carrer Aiguafreda.

Just a la part de darrera de les casetes, hi havien als safareigs i terrenys que hi han actualment la plaça de les Bugaderes.

El Torrent de can Carabassa el van cobrir enre els anys 1967-1968

Aquel és un món que mica a mica fan desaparèixer les gran constructores en el seu afany d’esborrar tot el nostre passat rural.


Text i Fotografies d'Antonia Valls a qui li dono les gràcies pel seu valuós testimoni.




diumenge, 30 de maig del 2021

LA INDÚSTRIA ADOBERA A HORTA (breu repàs)

 Segons la resposta al qüestionari de F. de Zamora, a Horta el 1789 treballaven a l’adoberia 26 persones, és a dir, que l’activitat de bugaderes i pellaires va ser la predominant fins a l’inici del segle XX, i de la pell en van derivar sabaters, guarnicioners, guanters i relligadors. Malgrat aquest fet , Horta no va ser mai un poble industrial.

Dibuix plànol de la finca Fontaner sobre el segle XVIII. Fons C. Giménez.

La fàbrica de pells més antiga d’Horta (i la més important) va ser la de can Fontaner, situada en l’antiga finca d’esbarjo d’Ignasi Fontaner (construïda a partir del 1700), en un perímetre aproximat dels actuals carrers Horta, Jerez i Fontanet (que realment hauria de ser Fontaner). En un plànol de 1782 quan encara hi havia la torre amb la capella, horts i jardins, hi ha un recinte que hi diu “adovaria ab sas oficines” junt amb algunes cases ja construïdes segurament a causa de l’existència de l’adoberia.

Francisco de Zamora en fa una referència detallada en el seu Cuestionario, de 1789: “La otra casa se llama Torre Fontaner, cuyo vecindario se compone de 18 casas, entre las de dos pisos y las de solos los entresuelos, sin la casa principal y fábrica.... La fábrica es de curtidos, y en ella se trabajan al año tres mil pedaços de suela, seiscientas dozenas cordobanes, dos mil cueros de ante para las tropas españolas, seiscientas de machos cabríos, quatrocientas dozenas de becerros teñados y doscientas de los anteados, y de aforros sinco mil dozenas. Para este Trabajo son veinte y sinco los hombres empleados,y un mayordomo para la dirección. ....» (1 . Atles de l’aigua d’Horta Guinardó.publicació de l’entitat El Pou)

Aquesta adoberia durant el anys que va estar en actiu va passar per diferents mans, a mitjans del segue XIX es va construir la fàbrica que molts coneixem i que apareix en moltes fotografies antigues d’Horta, i va perviure fins els anys cinquanta del segle XX.

La fàbrica es va denominar segons els anys, Adoberia de Barcelona. La Teneria Barcelonesa de l’empresa Deu i Companyia, els últims propietaris coneguts van ser a principis del segle XX Esteban Pont i sobre 1910 Francisco Zaragoza Pagés, que a Horta tenia la seva llar en en carrer Sant Tomàs, la casa d’estiu modernista encara existeix.


Enterro a Horta de l'empresari propietari de la fàbrica de can Fontaner
Francesc Zaragosa pagés


La Teneria Barcelonesa


Dibuix de la fàbrica bastida a mitjans del segle XIX

El 8 de juny de 1853, el Ministeri de Foment espanyol autoritzava la constitució de La Teneria Barcelonesa, SA., d’aquesta manera l’empresa d’Antoni Deu i el seu fill es convertia així en anònima, amb l’entrada de capital i d’accionistes, com Director fou nomenat Jeroni Déu, que com era tradicional en l’època, vivia en la mateixa fàbrica.


Can Fontaner a dat de la foto a la dreta, en una foto de principis sel segle XX.
 Desconec l'autor

La fàbrica era la que els Deu ja tenien a Horta, amb una màquina de vapor de 40 cavalls de potència que es convertirà en única del poble atès que no hi havia altres establiments industrials en el que aleshores era un municipi independent de Barcelona.


Part de la fàbrica de can Fontaner  a principis del
 segle sobre els anys 50 segle XX


Amb una producció variada era la més important de Catalunya en el sector de la pell, hi treballaven 200 obrers.

La Teneria Barcelonesa, serà la primera que produirà corretges per a us industrial, que eren fonamentals en totes les fàbriques com elements de transmissió de la força, s’hi afegiren desprès altres productes: cuir adobats destinats a soles de sabates o pells adobades per a marroquineria.

Van estar presents a l’Exposición Industrial de 1860 a Barcelona i a l’Exposició de París eñ 1867. El cronista informa al respecte «es quizá el establecimiento más importante de España en este ramo». El despatx de la fàbrica ja havia passat aleshores al carrer Pincesa, núm. 14.

Els finals dels anys seixanta i començament dels setanta del segle XIX seran els més bons per a la Teneria, que reparteix uns bons dividends entre els seus accionistes. L’Exposició barcelonina de 1871 serà la darrera de la companyia. En 1874 però va ser dolent i s’acordà la dissolució de la societat, la liquidació de la qual va durar quatre anys com mínim.

La fàbrica es va aturar alguns anys i finalment entre 1884 i 1885 s’obre de nou amb el mateix nom però ja com nom comercial, però amb diferents propietaris, pels habitants d’Horta continuà essent l’empresa de Deu i Companyia.



Es va presentar sota aquest nom a l’Exposició Universal de Barcelona on va guanyar una medalla de plata per les seves corretges.

En 1904 el fet de la presencia a Horta de la fàbrica La Teneria Barcelonesa durant l’any en que Horta deixà de ser un poble per convertir-se en una barriada més de Barcelona, va facilitar la creació d’altres petites empreses adoberes al mateix terme.

Així doncs , seguint una acurada tradició que va començar durant els anys 30 del segle XIX per mitjà de Francesc Valls bona part de les empreses es situen a Horta , en concret al carrer Sta. Amàlia i voltants.

Ja en 1906 ja hi havia 19 firmes del sector del cuir a Barcelona i 14 estaven en aquesta zona. Aquesta especialització geogràfica no va ser pas casual i evidentment tenia relació amb el fet de la presència d’importants cursos d’aigües en la contrada, torrents i principalment la Riera d’Horta, que era un element bàsic en el procès d’adobar la pell.

Al llarg de la dècada dels vint, el sector adober d'Horta s'estendrà al llarg pel passeig del Maragall que havia estat obert el 1901. Molt probablement sota la influència de la firma Juan Serrarosa y Cia. que el 1921 es presenta com el major contribuent de la zona. Aquesta empresa tenia una plantilla de 30 operaris.

Així, trobem gairebé a tocar la firma Viuda de Jaime Puigdemunt, resultar de la separació de Valls y Puigdemunt, amb 10 operaris de plantilla i les firmes de Francisco Condal i Emilio Hierro, ambdues al carrer Francisco Tarrega a la barriada de Can Berdura. Ja el 1934, trobem a Francisco Tomas al carrer Garcilaso. (2).

Respecte al tipus de pell, les més grans podien diversificar la matèria primera encara que majoritàriament utilitzaven pells de vedell. Seràn les més petites les que treballaren en pells de menys textura i qualitat.

La manca de tecnificació en el sector a Barcelona però, va provocar cap 1911 la pèrdua del mercat en front els adobers d’Igualada més tecnificats, ja que de seguida van incorporar el motor elèctric a la producció.

La majoria de les firmes instal·lades a Barcelona eren empreses petites de caràcter familiar amb una mitjana de deu operaris del tot necessaris atès que el procès de producció era encara molt manual. Finalment per la seva evident falta de competitividad i per altres raons relacionades amb aspectes d'insalubritat, olors molt desagradables  i aigues contaminades, van anar desapareixent.





Fonts d’informació.

(1) Atles de l’aigua d’Horta Guinardó. Publicació de l’entitat El Pou)

(2) Informació sobre les adoberies a Horta sobre un text de Francesc Cabana i Vancells