LA GRANJA NOVA

L'anomenada com la Granja Nova, se la va conèixer també  com Can Morros, Can Meca, Casa Vidal i a la fi Can Casalins i ocupava els terrenys on avui dia es troba la Ciutat Sanitària de la Vall d'Hebron.

Els Meca havien tingut rang nobiliari (eren marquesos de Ciutadilla); els Casalins, en canvi, eren pagesos.

Durant el siti de 1714 a la ciutat de Barcelona, els soldats que hi van intervenir ho van destruir tot al llarg dels voltants de la ciutat i la Vall d'Hebron no va ser pas una excepció.

Situació de la Granja Nova en el territori

Van arrencar els  ceps de les vinyes, destruir horts i saquejar les cases dels camperols de la contrada els quals ho van passar molt malament.

En aquest context, Félix Casalins i Clara Janer en 1730, no sabien que fer per aconseguir els mitjans per poder rehabilitar el seu habitatge que es trobava en un estat francament ruïnós, ja que que la finca resultava poc rendible, no els oferia el suficient per viure-hi del que donava i mantenir-la en condicions òptimes. Desprès de pensar-s'ho molt i no havent trobat cap solució, van posar la seva finca en pública subhasta .

La Granja Nova - fotos de J. Audet de 1926, fons del CEC

Aquest fet va captar l'atenció i l'interès dels monjos jerònims perquè, entre d'altres raons, la finca es trobava prop del seu Monestir i aquest fet els va fer pensar que els seria més fàcil vigilar la propietat i els mossos que hi treballaven.(Història del Monestir del Monestir dels Jerònims).

Van oferir més que qualsevol altre pretendent 1600 lliures barcelonines i es van quedar amb tota la propietat.

La masia tenia 5 hectàrees de terra, 3 de terra per treballar, una de terra erma i una de vinyes. A més d'altres parcel.les més allunyades, algunes estaven prop de l'ermita de Sant Cebrià i deu hectàrees de bosc.

Les escriptures de compra venda es van firmar l'onze de gener de 1732, en poder del notari Severo Pujol. Els frares van rehabilitar l'habitatge i el sistema de rec , amb la qual cosa la terra es va refer i va començar adonar fruïts.

Des de 1733 se la va conèixer ja pel nom de Granja Nova dels Jerònims a fi de diferenciar-la de la Granja Vella (Història de la Granja Vella)

La Granja Nova - fotos de J. Audet de 1926, fons del CEC

Aviat els Jerònims van unir ambdues granges mitjançant un camí franquejat per oliveres a banda i banda , que més d'algun de nosaltres recorreut a péu  abans de 1992,  que les  màquines del última gran reforma urbanística  l'esborrà  el seu traçat i s'enduguè tots els seus arbres. Sortosament l'Ajuntament de Barcelona el va voler recordar donant-li el  nom al carrer que el va substituir  "Carrer de la Granja Vella", malgrat fora més fidel a la memòria històrica de la contrada  si s'hagués guardar el nom pel que el coneixia la gent de la contrada "Camí de la Granja Vella", l'antiga denominació. En aquell temps però només era un camí privat. 

Camí de la Granja Vella, a la dreta es pot veure la Granja Nova i en front s'endevina Sant genís del Agudells

En 1767, i segons el seguiment que es pot fer de la seva història si acudim als documents existents, els Jerònims cedeixen  a Josep Simó i a Gaspar Gausachs l'arrendament d'aquestes terres en forma d'enfideusis, amb aquesta manera de fer el Monestir conservava el domini de les terres i lliura el domini útil a un enfideute, el qual es compromet a acomplir les clàusules  del contracte i a pagar  ja d'entrada  una quantitat de diners i desprès, el cens anual pactat .

Mentre que els homes treballaven les terres, les dones indefectiblement es dedicaven  ja rentar la roba de la gent de Barcelona.

Els enfideutes de Sant Jerònim i les seves famílies habitaven  en petites masies i cadascun d'ells tenia  un petit hort que regava amb aigües extretes dels seus pous .

Fotos de la granja Nova de J. Audet de 1926, fons del CEC 

El cert però és que el sistema tampoc va funcionar massa, donat que ocasionava als monjos Jerònims moltes preocupacions i poc rendiment , els quals finalment  van optar  per fer de  les terres de la Granja Vella i les de la Torre Jussana,  un conjunt que vendrien  íntegrament i així és com Torre Jussana va acabar en mans de famílies burgeses, el seu comprador fou Josep Milà de la Roca, comerciant de Vilanova i la Geltrú..

En la dècada dels cinquanta les terres de les que havia estat la Granja Vella eren propietat de l'Estat Espanyol qui les va destinar a construir la primera Ciutat Sanitària de Catalunya, Residència  del Generalísimo Franco, avui dia conegut com l'Hospital de la Vall d'Hebron.

En aquesta foto el camí a la Granja Vella es pot pareciar prou bé

La popularment coneguda com La Residència va ser inaugurada en 1955. Fou ampliada en 1965 amb la construcció de la Maternitat (l'edifici rodó) i en 1966, amb la secció de Traumatologia.

Tot aquest conjunt de grans edificis, va ser el primer gran canvi que va patir la Vall de d'Hebron, canvi que en gran part va desvirtuar i desfigurar totalment el paisatge de la contrada.

La veda s'havia obert i a partir de llavors van ser d'altres els edificis de tota mena que van anar omplint la superfície de la vall, el moviment de terres  es van endur per davant masies i torres centenàries plenes d'història i d'encant, com Can Frares, Can Rossell, Can Can Brasó, Can Barret, Can Conill, el cop definitiu la van donar les construccions i vies que es van bastir pels Jocs Olímpics de 1992 per les que es van derruir les masies de Cal Notari, Ca la Sínia i Can Glòria i tota la teranyina de camins que mil.lenàriament havien cobert el territori.

• Fonts d'informació: Llibre "Martí -Codolar una obra social de la burgesia" de Ramon Alberdí i Rafael Casasnovas. Llibre "El que ha estat i és Horta" de Desideri Díez i Quijano. Fotos de diverses procedències . Fons el Cec sobre l'estudi sobre la masia catalana.
  
  
  
  
  
  

TORRE JUSSANA

En terrenys del que era la Granja Vella  hi havia una vella torre de defensa d'origen medieval, anomenada Torre Jussana de la que no queda cap vestigi, 

Aquesta torre de defensa, no guarda més relació  amb l'edifici de finals del XIX  conegut en l'actualitat com Torre Jussana,  que el fet d'haver-se construït en les seves terres.

La primitiva Torre Jussana feia funcions de vigilància i defensa, al costat de la Torre d'Horta (Can Cortada) i la Torre Sobirana del Laberint.

Les rodones assenyalen el lloc on es trobaven les torres. Els rectangles on s'ubicaven la Granja Nova i la Granja Vella 

En 1603 va arribar en mans  d'Onofre d'Alentorn i d'Oms, procedent de la noblesa rural, Arcediano de Benasque i Canònic de Lleida, d'aquí que aparegui freqüentment en documents antics denominada com "Casa o Torre del Ardiaca". Per manca de solvència econòmica d'un dels seus hereus, va passar en Mans dela Generalitat de Catalunya , qui la va treure en pública subhasta en 1644 i així és com va arribar en mans dels monjos jerònims que són els que van pagar un millor preu per la finca.

Era molt extensa i estava dotada de vinyes, horts i terres per llaurar i boscos en la zona de Sant Cebrià i en d'altres llocs. Els frares estaven contents donat que aquella era la torre del seu monestir.

Bernat Bransí, propietari de gran extensió de terra i del mas conegut com Can Bransí, designat pel propi Ajuntament per respondre al Cuestionario Zamora, per ser una gran coneixedor de la contrada, en 1879 a donava notícia de la torre de defensa, coneguda com torre Jussana, que formava part d'una propietat veïna, l'anteriorment nomenada Granja Vella, que aleshores pertanyia al Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron.

Bernat Bransí, propietari de gran extensió de terra i del mas conegut com Can Bransí, designat pel propi Ajuntament per respondre al Cuestionario Zamora, per ser una gran coneixedor de la contrada, a principis de segle XIX donava notícia de la torre de defensa i d'una masia deshabitada molt antiga, coneguda com torre Jussana, que formava part d'una propietat veïna, l'anteriorment nomenada Granja Vella , que aleshores pertanyia al Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron.

En 1767, i segons el seguiment que es pot fer de la seva història segons els documents existents, els Jerònims es cedeix  a Josep Simó i a Gaspar Gausachs l'arrendament d'aquestes terres en forma d'enfiteusis, el Monestir conservava el domini de les terres i lliure el domini útil a un enfideute, el qual es comprometia a acomplir les clàusules  del contracte i a pagar, ja d'entrada, una quantitat de diners i desprès, el cens anual pactat , les dones indefectiblement es dedicaven  a rentar la roba de la gent de Barcelona.

Territori dels monjos jerònims, torre Jussana queda darrera de la Granja Vella

Els enfideutes de Sant Jerònim i les seves famílies habitaven  en petites masies i cadascun d'ells tenia  un petit hort que regava amb aigües extretes dels seus pous .

El cert però és que el sistema tampoc va funcionar massa ja que els portava moltes preocupacions i poc rendiment als monjos  i van optar  per fer de  les terres de la Granja Vella i les de Torre Jussana farien  un conjunt que es vendrien  íntegrament i així és com  Torre Jusana va arribar a mans de famílies burgeses, el seu comprador fou Josep Milà de la Roca.

L'edifici que coneixem ara és d'estil neoclàssic i construït sobre una construcció anterior. Fou expropiada per les lleis de Mendizábal de 1836-1837,  així que tal com hem dit més amunt el Monestir ven la finca a  Joaquim Milà de la Roca i Serra, comerciant de Vilanova i la Geltrú qui la va fer arreglar. Els seu fill Josep Joaquim de la Roca y Maynars  hi va fer construir unes basses, plantà vinya i posà en marxa els cups. Més tard hagué de vendre la finca  a   Isidre Anglada i Marquès  fill d'un altre comerciant de Vilanova i la Geltrú, gent amb moltes possessions a Cuba.

L'antiga Torre Jussana  de 1970

La Torre Jussana vista des dels horts del Camí Antic de Sant Genís. Foto fons Felip Capdevila

Ja en el segle XX,  es té constància de l'us de la torre Jussana amb la funció de masia fins que l'any 1979 s'hi instal.la l'escola Nostra Temps per impartir classes de parvulari i d'EGB, l'escola va tancar tota activitat en 1988 i en 1992 se la va quedar l'Ajuntament de Barcelona i va instal.lar les oficines de l'Olimpiada Cultural.

En 1995 l'edifici esdevé l'Agencia de Serveis a les Associacions, fins que pel seu mal estat l'Ajuntament la va rehabilitar. En 2009, un cop rehabilitat l'edifici, torna a les seves funcions Agència de Serveis a les Associacions.

Foto d'Andres Paredes

foto del web de l'Ajuntament de Barcelona

• Fonts d'informació : Llibre "Martí-Codolar una obra social de la burgesia", de Ramón Albertí i Rafael Casasnovas i El que ha estat i és Horta", de Desideri Díez.

CINEMA MUT A HORTA - Estudis a Martí Codolar i al carrer Amilcar

A rel d'una pel·licula que em va passar  Maria José González, una amiga amant del cinema de Facebook,  titulada L'HEREU DE CAN PRUNA, rodada a Horta, vaig descobrir tot un món desconegut per mi. 

 La pel·lícula en qüestió em va obrir un munt d'interrogants?, com, que va dur en 1904 a la incipient indústria cinematogràfica d'aquest país a arribar-se fins Horta per rodar una pel·lícula, quan tot just arrencava la dèria pel cinematògraf a Catalunya, i d'altra banda, on estava rodada?.

 

Sens dubte, aquests film es va rodar en les afores d'Horta i per les traces, en alguna finca gran de la contrada. Vaig visionar-la un munt de vegades i vaig creure  reconèixer un tram de l'antiga carretera d'Horta i pot ser part dels jardins de Martí Codolar. 

Palau de Martí Codolar 

Coincidències que a vegades es donen en la vida, van propiciar no fa masses dies  que un llegidor d'aquest bloc, l'amic Angel, es posés en contacte amb mi per donar algunes respostes a les preguntes que m'estava fent.

Sembla ser que en la finca de Martí Codolar a principis del segle passat, es va bastir un dels primers, sinó el primer, plató cinematogràfic de Barcelona i de la resta de l'Éstat. 

Palau de Martí Codolar

Seguint aquest fil i tot buscant per internet,  vaig poder localitzar un escrit firmat per X. Ripoll en un WEB de la Generalitat,  on es  feia una mica d'història sobre el desenvolupament de la indústria cinematogràfica a Catalunya que,  va posar de manifest una realitat que jo i segurament molts de vosaltres desconeixeu,  en la coneguda finca es van rodar varies pel·licules mudes i els decorats són l'edifici principal, alguns dels seus interior i jardins de la finca.

Seguidament passo a reproduir part de l'escrit de X. Ripoll pel WEB de la Generalitat, només el que es refereix a Horta i del Guinardó, on i també en el carrer Amilcar d'aquest últim barri, es va muntar un altre d'aquest platós i laboratoris de la industria cinematogràfica a Barcelona.

ELS ESTUDIS DE RODATGE CINEMATOGRÀFICS A CATALUNYA

L'ÈPOCA MUDA:

Foto del Bloc de Barcelofilia

 Els primers estudis de cinema del Principat i de l'Estat van ser fets construir, el 1908, pel pare de la cinematografia catalana i espanyola, Fructuós Gelabert. Aquest pioner, després d'haver treballat per lliure o ocasionalment per altres en aquest nou art, a inicis de segle va acceptar la direcció tècnica de l'Empresa Diorama, a la barcelonina plaça del Bonsuccés, que va ampliar el local, destinat habitualment a projeccions i altres espectacles, per a ubicar-hi un taller i laboratori cinematogràfics, muntats sota la direcció de Gelabert. 

 El 1906 i arran de la bona marxa de l'empresa, aquesta esdevingué productora cinematogràfica sota el nom de Films Barcelona. Dos anys més tard, Gelabert pogué convèncer al gerent Narcís Bordàs que aixequés una galeria coberta amb vidre, com les que ja es feien en altres indrets (com la de la casa gala Pathé a Montreuil-sous-Bois) i que Méliès havia encetat a Europa per a usos cinematogràfics.

Inspirat i ajudat per mossèn Gumersind Puig, rector de la Casa de la Caritat de Barcelona, de la qual n'era president en Lluís Martí i Codolar, home de negocis culte i antic batlle de la ciutat, Gelabert va dissenyar i fer construir una galeria de 6 X 9 m. en un jardí que l'esmentat president tenia a Horta, conegut amb el nom de La Granja Vella.

L'hivernacle quan es va construir i en l'actualitat

La galeria potser es tractava d'un antic hivernacle modificat, ja que en realitat consistia en una sola planta envidrada amb cortines blanques i grises, penjades per tal d'aconseguir els diferents tons de llum. La seva modesta cubicació no permetia més que disposar d'un petit decorat. Amor que mata fou el primer film rodat allí el 1908, on també s'hi filmà Guzmán el Bueno (1909). Aquesta empresa actuà com a productora fins al 1913. Hivernacle de la finca Martí-Codolar

La finca de Martí Codolar per la seva extensió i bellesa era un perfecte plató natural per filmar tota mena de pel·lículetes, el meu amic Àngel de Vitòria, m'ha facil·litat alguna d'aquestes joies cinematogràfiques de l'època com la denominada AMOR QUE MATA de Fructuós Gelabert, de 1908, on es veu perfectament l'edifici principal i alguns dels seus interiors, l'hivernacle de la finca vist des de fora i d'altres llocs del seu jardí.

Contemporània de l'anterior casa, la Hispano Films va ser fundada per Albert Marro junt amb altres associats. A l'estiu de 1906 van confiar-ne la direcció tècnica i la filmació a Ricard de Baños, a la vegada que feien edificar uns laboratoris en una torre del carrer de Craywinckel, a St.Gervasi. Ricard aconseguí que el seu germà Ramon entrés a treballar-hi. A la tardor de 1909, l'empresa aixecà una galeria al mateix indret. Ricard de Baños passà a ser soci de la productora. El 1918, la productora més veterana de Catalunya desapareixia sota un incendi fortuït.

El 1910, el prestigiós tècnic, operador i especialista en trucatges, l'aragonés Segundo de Chomón, que havia treballat a les empreses Macaya y Marro -més tard, Hispano Films- i Pathé de París, torna a Barcelona on s'associa amb l'empresari i comerciant de cinema Joan Fuster amb qui fa construir una galeria de filmació important a la Gran Via, sota el nom de "Chomón y Fuster, contratistas de Pathé Frères", d'on sortiran una veintena de films, al llarg de 1910-1911 i distribuïts per Pathé, de gèneres diferents com ara la comèdia, el drama, el fantàstic o fins i tot la sarsuela.

Aquesta galeria fou adquirida el 1912 per la casa Iris Films, fundada el 1910 per Andreu Cabot i Joan Verdaguer que, a la vegada, comptaren amb el fotògaf Narcís Cuyàs com a realitzador; posteriormentGelabert també hi treballà. Però els dubtosos resultats feren que en Cabot es quedés ell sol amb l'empresa sota el nom de Cabot i Puig. El 1913, construí uns moderns laboratoris i una galeria o "gran teatre de posa i plataformes", els millors estudis del moment, al carrer d'Amílcar, al Guinardó, sota el nom de Societat Galeries Cinematogràfiques: de grans proporcions, una planta d'obra per a magatzem i laboratori, i una gran galeria encristallada d'una dotzena de metres d'alçada pel centre de la teulada de vidre i d'una llargada d'uns trenta metres, permetent-hi ubicar fins a tres decorats.

                                             

Fotos de 1913, cedides per Josep Llorens -Fons ACP / ACB.

I el 1915 obrí una altra al carrer d'Aragó i va contractar com a director artístic a l'italià Godofredo Mateldi. Però Cabot Films no hi produí ni gaires ni assenyalades cintes, totes melodrames. El 1911, a Barcelona fou fundada la casa Film del Arte Español, filial de la Cines de Roma, entre els projectes de la qual hi havia la construcció d'una galeria i laboratoris a Gràcia, a prop de la Plaça de Lesseps, als antics solars del Prado Catalán coneguts com a "Els Josepets". L'objectiu d'aquesta casa era imitar a la Pathé i Gaumont franceses: introduir-se en cada país.

Però, on estaven situats els Estudis Cabot, en el carrer Amilcar?, novament el meu bon amic Àngel ha tingut la gentilessa d'ajudar-me:

"Los Estudios-laboratorios Cabot, estuvieron en activo de 1915 a 1923, posteriormente fue Cine-club (Escuela de cinematografía), estaban localizados en la Carrer Nacional (actual Almicar).

Situació en un plànol de finals del segle XIX dels estudis cinematogràfics

En ellos se rodaron películas (parte superior acristalada) y en sus laboratorios, situados en la parte inferior del edificio que aparece en la foto, se realizaban los siguientes trabajos, impresión de negativos, tirajes de títulos (ya que las películas eran mudas), subtítulos, rótulos y anuncios. Una película que se rodó en parte en estos estudios, fue "El nocturno de Chopin", película de gran éxito, que se exportó a otros países y película que se ha encontrado recientemente y que se puede buscar en Internet. 

En aquest fotograma s'aprecia el rodatge d'una pel·lícula prop
 de les cases dels periodistes de la Font de'n fargues

Fotos de Margarita Xirgu en la pel·lícula El Nocturno de Chopin-
 Fotos de l'Institut del Teatre

Tornant al tex d'en Ripoll:

 Les persones que foren enviades des d'Itàlia per fer funcionar l'empresa foren Bernardo Munzi, com a director de la mateixa, Giovanni Doria, operador, i Godofredo Mateldi, actor. Fins a la desaparició de la casa a finals de 1913, es feren deu llargmetratges, pertanyents al melodrama, aventura i drama típicamente español. Gelabert torna en acció com a autònom el 1912 quan abandona a en Cabot i s'estableix pel seu compte a la Carretera de Sants on trasllada el seu taller i laboratoris: Manufactura Cinematogràfica-Tricolor. D'allí surt el melodrama Mala raza, del mateix any. A mitjan de 1912 funda Alhambra Films, amb domicili a la Rambla de Catalunya, amb la qual produeix el film Ana Cadova (1914), alguns interiors del qual són rodats a la galeria dels terrenys de Martí i Codolar que passa a ser propietat de Gelabert. A mitjan de 1914, Gelabert, juntament amb Francesc Bech, fa construir una altra galeria i laboratoris força ben equipats també a la Carretera de Sants, coneguts com a Boreal Films. Això fou perquè l'estudi d'Horta se li havia fet petit i perquè Gelabert cercava aixecar una indústria cinematogràfica barcelonina important, amb una infraestructura al seu nivell. .."

I aquesta és l'aventura del cinema a les contrades d'Horta, Guinardó i Gràcia, sempre és bo conèixer coses noves dels nostres barris.

ELS LLUÏSOS D'HORTA

El primer record que em ve al cap en relació a els Lluïsos d'Horta prové de 1957, quan essent una nena i en un final de curs, l'escola-parvulari a la que els meus pares em van dur, va muntar una petita funció sobre el conte de  "Les set cabretes" i a mi em van fe fer de cabreta.

Recordo el fet més per les fotos que conservo que no pas per una altra cosa, donat que jo tenia aleshores 7 anys i no havia trepitjar mai un escenari, ni que dir té que no n'he trepitjat mai més cap.

Cadires de fusta de la sala

Desprès, una mica més gran, quan el meu pare es va fer càrrec circumstancialment del projector de pel·lícules de la sala dels Lluïsos, un artefacte gran que funcionava amb carbons,  recordo les sessions de cinema, les pipes que formaven una catifa sobre el terra, els seients de fusta tan incòmodes que t'obligaven contínuament a canviar de postura i que en conseqüència produïen un soroll constant, la calor o el fred de la sala d'actes que com és natural no estava condicionada, etc..

Can Boter en plena decadença

Recordo també que des del balcó del pis de dalt, contemplava la torre que estava situada davant per davant de l'edifici del Centre Can Boter, que tenia en mig del jardí un petit estany ovalat ple de plantes aquàtiques o quan per Setmana Santa, anavem en fila india des de l'escola de La Cooperativa al carrer de La Plana fins Els Lluïsos al carrer  Feliu Codina a visionar pel·lícules religioses plenes de moralina.

Quadre escènic en 1951

Ja de més gran, cap a mitjans del seixanta, vaig assistir a alguna de les funcions que muntava el quadre escènic dels Lluïsos, que van donar a l'escena catalana tants bons actors  com en Lluís Homar,  Joan Miralles, Jordi Martínez,  d'altres. També hi havien treballat actors que no eren pas d'Horta però que hi col·laboraven,  com la Rosa Maria Sardà o l'Àngels Moll.

Finalment, recordo les sessions de Cineforum, dels anys setanta, on es passaven obres del Ingmar Bergman o d'en Richard Lester, i on desprès de visionar la pel·lícula, es feia un col·loqui per parlar d'un tema determinat relacionat amb el seu argument.

L'escena del cineforums era similar a aquesta

Aquests són els meus records personals, segurament cadascun de nosaltres en podria parlar de semblants, tots un moment i altre vam passar de petits o de joves per les seves estances.

Però, records a part, com i quan va néixer el centre moral Els Lluïsos en la nostra barriada, aleshores poble?.

Barcelona a segons terç del segle XIX era ja una ciutat comercial i industrial, on tot es movia i es palpaven les ganes de fer coses noves. Davant d'això l'església va estimar que calia crear entitats catòliques que assolissin d'altres aspectes de la vida que no fossin els estrictament religiosos i que abarquessin els camps social, moral, artístic o esportiu, on aglutinar un jovent inquiet sota les normes morals cristianes.

Així que a Horta no va trigar a néixer una iniciativa a redós de la parròquia de Sant Joan.

Horta en 1890

Can Sitjà Xic

Segons expliquen, un dilluns de Pasqua desprès d'haver menjat be en Can Sitjà Xic, un grup de joves cantaires (tot homes, s'ha de dir,  i no precisament els més pobres), entre els que es trobaven en Josep Pedrís de Ca La Peira, Tomàs Bonet, de la Marió i Josep Grau, van tenir l'acudit de reunir-se un dia determinat a la setmana per jugar a la manilla, aleshores un joc de cartes molt popular, i van decidir que fos els dies de festa per la tarda, desprès de cantar el “Trisagi” (1), i així fou que es reuniren en una propietat de l'avi d'en Grau, situada a prop de Can Trits.

Com es pot apreciar molts d'ells eren fills de les forces vives del poble, res a veure amb treballadors del camp ni assalariats que prou cansats anaven d'una setmana dura de treball per dedicar-se els dies de festa organitzar res.

C. Baix de Mariner

En 1865 Mn Lluís Cantarell, rector de la Parròquia, veien la inclinació dels joves, els va proposar crear una associació recreativa on poder esbargir-se sanament. El Centre parroquial es va fundar doncs en 1866 a can Xicus al carrer baix de Mariner, 15 tot i que no existeix referència documental fins 1875 en que van procedir al tràmit de legalització de l'entitat. Els Estatuts del Centro Moral e Instructivo”, es van aprovar el 28.4.1875.

Tretze persones en van ser els socis fundadors i Josep Pedrís de Ca La Peira fou nomenat president, entre els quals hi havia persones amb cognoms molt significatius, alguns dels quals encara sonen entre els habitants d'Horta com els de: Tomàs Bonet, Josep Payerol, Lluís Comerma, Francesc Petit, Pau Enric, Josep Masclans, Josep Pastó, Josep Artés, Josep Grau com a Secretari, Pau Pugés, que dirigia el quadre escènic, Josep Urdeix i Teodor González, les finalitats principals eren el quadre escènic, el cor de cantaires i els jocs de taula.

En les festes, el quadre escènic, solia representar una obreta teatral i desprès el Sr. Rector els feia una conferència sobre moral.

En 1885 mor Mn Lluís Cantarell, el nou mossèn no va disposar de massa temps per deixar-hi petjada donat que també va morir al cap de tres anys i finalment fou nomenat Mn. Tomàs Casas,  qui va esdevenir un entusiasta del centre.

En 1885 es fa una reforma substancial dels Estatuts del Centre, possiblement necessàries per assentar definitivament l'Associació. En 1888 l'Associació estava constituïda per una seixantena de membres i els diaris de l'època es feien ressò de les seves activitats.

Can Caparrada

En 1883, els germans Tomàs i Jaume Casas, ambdós capellans, amb l'ajuda econòmica de la família Pastó, van comprar una masia que hi havia al carrer del Príncep (avui Feliu i Codina), al costat de Can Caparrada ( masia que avui dia encara existeix), i van construir una sala d'espectacles, un petit cafè i arreglaren el pati per tal que la quitxalla hi pogués jugar a bitlles i d'altres jocs i es posà sota l'advocació de Sant Lluís.

La masia constava a més de la casa dels masovers, que llavors era Josep Urdeix, soci i part de la junta directiva, un pou , un safareig gran per regar, un cobert on es guardava la llenya i l'era. No hem trobat cap fotografia de l'època, suposem que quan van cremar el Centre quan la guerra civil , també es va cremar tot l'arxiu de fotografies.

D'acord amb el donatiu dels germans Casas però, el centre esdevingué en “Academia de San Luis Gonzaga”. El reglament de l'acadèmia fou aprovat el 16 de novembre de 1889 pel Governador Sr. D. Luis Antúnez. L'escola va funcionar fins l'any 1911 quan venen a Horta els Germans de la Doctrina Cristiana, i el rector de la parròquia els cedeix una casa que els havia estat donada per crear l'escola parroquial, la que anys desprès seria la Salle Horta al carrer Chapí.

Edifici de la Salle Horta

Els petits jugaven en el patí del Casal i esperaven l'edat per a ésser aspirants. Així quan feien la comunió eren admesos a l'escola i als quinze anys eren admesos al Centre.

El bar era regentat llavors per Jaume Homar (segurament era parent  dels propietaris de l'acadèmia Homar tant popular en els anys 70-80), era una mena de quiosc en el que servien cafè i d'altres begudes.

Pels seus costums i el seu tracte franc i senzill els  membres del Centre eren coneguts con “Els pacífics”, i amb aquest mateix nom, més endavant,  el centre formà un equip de futbol.

En 1895 s'efectuen unes obres importants, es construí el cafè definitiu i el pis que fou destinat a secretaria.

Aprofitant que el joc de moda era el frontó, es va construir una pista de reglament al pati. Els diumenges hi concorrien un gran nombre de jugadors que venien de Barcelona i fins i tot de la Barceloneta i s'hi celebraven campionats.

L'activitat cultural i en concret el teatre aniran cada vegada en augment. Els Pastorets que es representava llavors rebien el nom de “La venjança de Jesús”, tots els nens del poble hi volien participar i com no cabien en l'escenari tots amagaven els vestits i privaven als altres que hi poguessin participar.

Els periòdics de 1909 parlen dels desastres d'Àfrica, la crida a lleves, l'agitació creixent, la crema de les esglésies i convents durant la Setmana Tràgica. A Horta van cremar l'església vella i el Convent de les Dominiques.

Edifici de l'església vella cremat

L'escola de Les Dominiques cremada

En cremar-se l'església i mentre no es construïa l'altre temple, el neogòtic del carrer Campoamor, el Centre dels Lluïsos va fer funcions de parròquia.

En 1911 es celebra la primera Missa a la nova església, de la qual es va inaugurar la primera part del temple

En 16 de setembre de 1916 es van celebrar les noces d'or de l'entitat dels Lluïsos.

1920, dirigit per Mn.Antoni Pastó es crea l'Orfeo Montserratí.

Foto d'ator desconegut. Fons Montserrat Pastó. 

Els anys entre 1927 a 1936 van ser de gran esplendor en el camp de la cultura i l'esport i no solament pel Centre sinó també per a tota la ciutat de Barcelona. En el Centre es va inaugurar la nova sala de teatre.

Socis dels Lluïsos en una foto de 1926

Sala d'actes del anys 20. Fons  Jaume Caminal

1930 representació de la Ventafocs

En 1929 es constitueix la penya d'Escacs de Sant Lluís.

Sobre 1930 comença l'edició de la revista La Vall d'Horta, de caràcter mensual que es va publicar durant dos anys i mig, gràcies a la qual es poden conèixer avui dia moltes de les activitats i notícies del barri de l'època. També es funda l'equip de futbol Penya Pacífics que juguen al Camp Municipal del carrer Feliu i Codina inaugurat en 1923.

1932 s'inaugura la biblioteca del Centre amb 1400 llibres i era molt concorreguda per ser l'única de la contrada. El frontó es reforma i converteix en un dels millors de Barcelona.

Arriba el juliol de 1936 i en la matinada del 21 fou incendiat el Centre. El mateix dia Frederic Torné hi va entrar per una finestra del pati, pujà al primer pis on estava situada la secretaria i va salvar el llibre d'actes. Totes les altres coses la biblioteca, l'arxiu teatral, la màquina de cinema... tots foren cremats.

Durant la guerra la col·lectivitat de fusters van fer un cobert  a l'edifici cremat a la fi d'instal·la-hi un taller confederat que va durar fins el final del conflicte armat.

Quan van entrar les tropes franquistes, durant uns mesos el Centre fou utilitzat com caserna i poc desprès torna altre cop a mans de la parròquia i començà una altre etapa ni millor ni pitxor  que l'anterior,  sinó simplement  diferent, les cirumstàncies havien canviat molt i es vivia una època de misèria i fam que va costar molt de superar.

Els Lluïsos 1982. Fons Bodega Massana

Els Lluïsos 2002

WEB dels LLuïsos

(1) El Trisagio Angélico se reza durante tres días, empezando el viernes antes de esta fiesta. Es una oración de adoración y alabanza a la Trinidad Beatísima

• Fonts informatives: El llibre de Desideri Díez, El què a estat i és Horta" i de la Dora Serra "Vall d'Horta, passat, prsent i una mica de fantasia". L'Abans de Carlota Giménez. Fotos de procedències diverses.