CAN FARGUES / MAS PUJOL

Mas Pujol - Can Fargues principis segle XX, foto CEC

                              Mas Pujol - Can Fargues a principis del segle XX, fotos del CEC

La Masia de Can Fargas està i ha estat en l'imaginari de la gent d'Horta des de fa molts segles. La propietat està documentada de principis del segle XIII i la masia construïda a principis del XIV  amb afegitons del segle XV. Al llarg dels anys ha estat objecte de diverses ampliacions i transformacions, tot partint d'una torre de guaita romànica bastant ben conservada que per les seves característiques podria ser del segle XI.

La finca era molt gran, aplegava tot el que es coneix com parc del Guinardó i arribava fins darrera l'Hospital de Sant Pau..

És una masia molt maca i ben conservada, construïda d'alt d'un petit turó. En entrar a la dreta hi havia la casa dels masovers, aquesta és la part més antiga del mas. A l'esquerra els espais reservats a les feines del camp, les quadres, el celler de l'any 1774, els cups. En el primer pis, entre altres dependències, una gran sala per a les festes de societat, voltada d'una gran galeria amb arcades, que s'obre a un jardí ple de pins que envolta tota la masia.

galeria d'arcades

Si fem la volta al conjunt de la masia , a la part esquerra hi trobem un preciós jardí del segle XVIII, amb un immens plataner, rosers, magnòlies, hortènsies. Un mur fa contenció per protegir el nivell més baix de la masia. Tot fa una superfície de cinc mil quatre-cents metres quadrats.

A diferència de la masia clàssica catalana que tenia l'entrada principal a la planta baixa des de la qual s'accedia a les altres dependències, a l'edifici de can Fargues s'hi accedeix  des d'un  pati interior mitjançant una escala exterior que hi dóna directament , com en els palaus medievals de Barcelona.

La façana principal, vista des del pati de l'entrada, és .majestuosa i ja ens parla dels diferents estils arquitectònics a través dels segles de la seva història. El cos central és rematat per una torre de guaita amb tres finestres, sobre la que es recolzen la resta de dependències,  a la manera dels castells humans que es fan a Catalunya.

                                                Antic pati d'entrada de la masia foto CEC.

A la part de darrera es descobreix la gran antiguitat d'algunes de les seves parets i els encara més impressionants contraforts del mas que salven els desnivells més baixos del sòl provocats pel llit del torrent de la Carabassa. També hi troben el jardí romàntic del segle XIX, amb el sifó, les escultures de les deesses, els bancs de pedra encerclats pels xiprers, les hortènsies...

contraforts i torre d'aigua del Mas Pujol. Foto CEC

el llit del torrent de la Carabassa a baix ala dreta. Foto del Cec

Com tota masia i residència important, disposava d'una capella de proporcions apreciables que estava en el que ara és La Casa de los Navarros i que va ser derruïda en 1914. Amb les seves pedres es va construir l'església de Sant Antoni de Padua i una part de Foment Hortenc.

Església del Mas Pujol. Foto del CEC

També cal afegir com un capítol important de la finca, l'existència d'una font d'aigua mineral coneguda  com la Font d'en Fargues , que durant  anys va ser de propietat privada d'un restaurant i només es podia visitar en horari laboral de l'establiment. Quan el restaurant va plegar tot va quedar abandonat i durant un temps va ser ocupat del un campament de gitanos portuguesos. Finalment van ser desallotjats i ara resta en total deixadesa a l'espera que l'Ajuntament ho rehabiliti, si és que arriba a temps.

Cova de la font de Can Pujol. Autor desconegut.

En 1900 els propietaris de la Font van canalitzar les aigües i van construir una cova dins la qual rajava l'aigua, van ser molt apreciades per les seves propietats oligometal·liques i lítiques i en 1905 va ser declarada "aigua d'us públic". L'aigua es va arribar a comercialitzar i s'enviava en garrafes a Barcelona.

També s'hi va bastir un recinte amb taules con gent de Sant Andreu, Horta, La Sagrera o el Clot, acostumava a anar per proveïr-se d'aigua i fer dinars i berenars en família i amb amics ja que també es disposava de fogons i llenya per coure el menjar.

Font d'en Fargues anys 50. Fons Josep Sindreu

                             La Font d'en Fargues, foto dels anys 30. Fons Josep Sindreu

UNA MICA D'HISTÒRIA:

Per no allargar massa la relació de tots els llinatges que han habitat la masia durant segles, ens limitarem a mencionar els més proper en el temps.

"Si ens trobem amb noms de topònims com Mas Pujol, carrer Pujolet,es deu als Pujol . És a partir del segle XVIII quan va anar a parar a mans de Josep Maria Pujol i Pujol. Casat amb Francesca March, van tenir diversos fills. L'hereu, Josep Pujol i March, va ser nomenat regidor de l'Ajuntament de Barcelona per l'exèrcit francès d'ocupació, el 1809. Restaurada la monarquia absoluta,va anar a parar a la presó i després desterrat fora d'Espanya. Va fer testament a favor de la seva germana Francesca,vídua d'Antoni de Casanovas i de Gerona. La propietat continuà passant de mans en mans, fins a arribar a les de Montserrat de Casanovas, que es va casar amb Pere Fargas (provenien de la masia de Can Basté a Sta Eulàlia de Vilapicina), a la mort del qual, en 1925, la seva vídua va residir llargues temporades en aquest mas que ja havia estat rebatejat com Can Fargas. A la mort, el 1948, de Montserrat de Casanovas, la finca va passar a mans del seu fill Santiago, el qual va morir en 1955. Va passar llavors a la seva vídua, Margarita Wall, per aquesta raó a la porta de Can Fargas hi ha el rètol que resa “Villa Margarita”, i després a mans dels fills del seu primer matrimoni. Finalment, la masia va ser venuda a l'empresa Unicompta el 1997.

La Masia de Can Fargas, 
història d'una lluita veïnal amb final feliç.

Crònica de La Vanguardia de (5.02.2009)

Esta es una historia que empieza hace más de una década y acaba anteayer. La masía de Can Fargas, en Horta, fue expropiada el lunes. El martes, muchos vecinos entramos en ella por primera vez. Las autoridades municipales, con Jordi Hereu y Elsa Blasco al frente, nos contaron que albergará la escuela de música del distrito, con capacidad para 400 alumnos y 20 profesores. Los impresionantes espacios de la masía se adecuan perfectamente a las necesidades de la formación musical. Las obras de adaptación serán costosas, pero los beneficios sociales para el barrio resultan incalculables. No así los conseguidos por los ilustres socios de la empresa Unicompta, que sí se pueden calcular. Veamos: la propietaria era la señora Ofèlia Rosselló Wall, cuyo parentesco con el último de los Fargas tiene un punto de ambiguo. Ya anciana y sin descendencia, se aviene a vender la finca – un solar de 4.880,27 metros cuadrados y una superficie útil de 1.570, sito en pleno paseo Maragall-por 190 millones de pesetas, pagaderos en diez cómodos plazos de 19, sin intereses, cuando los pisos de 100 metros ya cotizan a 30 kilos en Horta. A pesar de ser patrimonio protegido, el Ayuntamiento no ejercita su derecho de retracto por culpa de un cóctel humano que se repetirá más de una vez: abogados habilidosos y administrativos negligentes. Es entonces cuando la activa asociación de vecinos de Font d´en Fargues organiza la plataforma Salvem Can Fargas y consigue poner el foco sobre la masía. El historiador Desideri Díez, uno de los pocos que la habían visitado para inventariarla, no se cansa de explicar la singularidad de esta masía de planta elevada, construida alrededor de una torre de vigilancia del siglo XI, dedicada a la viña a partir del XVIII y denominada Mas Pujol (sic) en el XIX.

Cuando los vecinos consiguen el apoyo de los representantes de las cinco fuerzas políticas municipales, la propiedad pide cerca de 2.000 millones. ¿Quieren un mejor ejemplo de burbuja inmobiliaria? De 190 a 1.900 en unos meses. ¿Quién dijo crisis? Entonces empieza la presión vecinal. Y cada año una fiesta medieval a las puertas de la masía, con puestos de artesanos, actuaciones y peroratas. La propiedad presenta un proyecto que dice respetar la masía pero incluye un aparcamiento para 200 coches, un centro geriátrico de día con 200 plazas, una residencia geriátrica con 100 camas y un restaurante camuflado de escuela de hostelería. Empieza el baile. Josep Maria Huertas Claveria lo cuenta en las páginas salmón de La Vanguardia y la familia Vilaregut se querella contra el periodista por divulgar su nombre como máxima propietaria de Unicompta. La querella no prospera porque así figura en el registro (público), un pequeño detalle sin importancia para gente acostumbrada a actuar a su antojo. Las negociaciones con el Ayuntamiento, que ofrece permutas y otras fórmulas, no avanzan. En cambio, la señora Rosario Vilaregut denuncia por injurias y vejaciones a los siete vecinos que lideran la plataforma: Àngels Ferré, Àngels Orcau, Bertomeu Pons, Carlota Giménez, Josep Maria Armengou, Mercè Sempau y Lluís Vila. El juicio de faltas 577/ 06 se celebra el 23 de mayo del 2007 y la sentencia es absolutoria. La actual crisis debe haber apaciguado tanto las expectativas de la propiedad que este lunes se avino a la expropiación por cinco millones de euros, un precio de mercado razonable que aun así cuadruplica el precio de compra, pero que está muy lejos de los 18 que pedían antes de que la burbuja hiciera plof. Este año, la fiesta medieval será dentro. ¡Entró, entró!

Marius Serra

VALOR ARQUITECTÓNICO 

«El proyecto que tenía la empresa privada implicaba modificar profundamente el edificio y los vecinos queríamos conservarlo por su gran valor arquitectónico», explica el presidente de la plataforma Salvem Can Fargues, Lluís Vila. Y razón no le falta. Esta edificación del siglo XIII, originada alrededor de una de las torres de defensa del valle de Horta en el siglo XI, está protegida por el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat. La regidora del distrito, Elsa Blasco, defiende que «tiene un valor patrimonial extraordinario y constatado por los trabajos arqueológicos posteriores a la adquisición pública».

Hoy ya está listo el primer proyecto de lo que será la futura escuela municipal de música. Para ello se han llevado a cabo diversos estudios exhaustivos sobre el terreno, realizados tanto por arquitectos como por arqueólogos. Estos últimos han descubierto un patrimonio oculto bajo las paredes del que nadie tenía conocimiento. «Por lo visto, debajo de las paredes de yeso había arcos de gran valor arquitectónico», explica Vila. Precisamente por eso, y por el valor en conjunto de la masía, la conservación del edificio es el criterio que ordenará toda la obra que debe reconvertirlo en una escuela. Un objetivo prioritario que queda reflejado en el anteproyeto redactado, donde se ha diseñado, por ejemplo, un auditorio que podrá utilizarse desde el exterior en verano y desde el interior en invierno.

 

Después de tantos años, parece que las reivindicaciones y la espera han valido la pena. «Somos conscientes de que la crisis puede retrasar las obras, pero estamos muy satisfechos porque hemos salvado la masía», afirma Vila.

Aquest cop una masia s'ha pogut salvar gràcies a la lluita  dels propis veïns no pas per l'interès dels nostres representants que una vegada més havien s'havien tapat els ulls davant l'empenta expecual·litiva d'interessos particulars.

Actualment Can Fargues ha estat restaurada, diria jo que més que restaurada refeta . De l'antiga masia ha  quedat la forma general i la torre de defensa que és la part més antiga i valuosa de l'edifici i algun sostre, tota la resta ha desaparegut, s'han derruït parets, canviat entrades i construït estances noves, a la fi d'adequar l'edifici als nous serveis als que estan destinats. Si un edifici no es rendible es veu que no paga la pena conservar-lo, així van les coses.

                              Fotos de la visita realitzada a Can Fargues de Carme Martín

*Fonts documentals: Les masies d'Horta, de Desideri Díez, Rutes de l'aigua Horta Guinardó, de Carlota Giménez,FONT D'EN FARGUES Història i records d'un barri - Paulina Almerich, Carlota Ginménez i Teresa Morros. Web de l'Ajuntament, Crònica de La Vanguardia, Fotos del fons de Centre Excursionista de Catalunya sobre la masia catalana.

PASSEIG DE MARAGALL, una mica d'història

Abans d'endinsar-nos a considerar el camí antic que portava fins al poble d'Horta tot vorejant la Serra del Baró o Serrat de la Rovira com se'l anomena ara mateix,  i que des de principis del segle XX es va convertir en el que ara coneixem con Passeig Maragall, ens hem de fer algunes preguntes: qui era el propietari dels camins i  qui els  va construir ? i  per altra banda, i molt importamt per l'època donat la gran extensió de territoris escassament poblats, qui assegurava la pau del camí?.

Són preguntes que poca gent es fa i que són prou importants com per tenir-ne un mínim coneixement sobre el tema.

Can Girapells des de l'antic camí d'Horta, foto de finals del XIX quan  encara no existeix el futur passeig Maragall

El camí, en l'antiguitat romana, era una res pública * i en conseqüència el camí medieval continuava essent una regalia**. Regalia que fou exercida pel poder sobirà amb tota mena d'usurpacions o violacions fetes per la noblesa feudal, fos militar o senyorial. El “Príncep” donava permís per construir el camí, pont o hospital però no en finançava la construcció que per norma la feien els mateixos usuaris, els quals per diferents sistemes o mitjans, freqüentment peatges, aconseguien pagar-ne la construcció.

El poder sobirà a partir del segle XI, serà exercit pel comtes catalans i d'una manera hegemònica pels Comtes de Barcelona, per això la pau del camí fou garantida pels tractes de Pau i Treva. Els usuaris dels camins tenien assegurada la justícia del “Príncep” si eren atacats pels habitants del territori pels quals passava el camí, fossin els senyors del territori, o els fidels o camperols.

Aquí tenim la resposta a les tres preguntes que ens fèiem  més amunt però, en el  Pla de Barcelona, quan van néixer els camins que conduïen  a la ciutat de Barcino o Barcelona?.

Durant dos mil·lenis, la geografia del Pla de Barcelona havia facilitat la formació d'una xarxa viària que va convertir-se poc a poc, en una xarxa tradicional de camins, l'origen dels quals ha estat pre-romà, amb les modificacions introduïdes per les característiques del poblament medieval, especialment per la creació de parròquies, embrió de futurs nuclis de poblament. En el segle la seva continuïtat ha estat una realitat fins al segle XIX, en que la construcció sobre el sobre el Pla dels carrers i edificis de l'Eixample va esborrar-ne els camins, amb tot, en algunes parts es van respectar les característiques anteriors, tot incorporant-les a la nova realitat urbana.

Un dels camins antics millor conservat en part fins els nostres dies, ha estat el que des del Portal Nou anava al Poble d'Horta, donat que el carrer Fresser i el Passeig de Maragall conserven en part el seu traçat.m( Text extret en part d'una conferència d'en Joan F. Cabestany i Fort).

Sobre el tema que ens ocupa, podeu accedir si voleu més informació, al post d'aquest mateix bloc denominat QUAN ANÀVEM A BARCELONA, cliqueu sobre el link de sota:

ANEM A BARCELONA

*Res publica és una expressió que en llatí significa literalment “cosa pública”. Etimològicament és l'origen de la paraula “república”.

**Regalia , és el que en anglès es coneix com “royalti” , que no és una altra cosa que la quantitat que s'ha de pagar per l'us d'una propietat registrada a nom d'una altra persona.

Mapa de la la zona Horta- Guinardó de 1900:

Plànol d'Horta-Guinardó-Sant Andreu de 1891

Dit lo dit, parlarem tot seguir i pròpiament de l'antic camí d'Horta, que posteriorment amb els canvis de traçat que comentarem seguidament, es va passar a  anomenar Carretera Nova d'Horta, al menys la part que anava des del carrer Art fins el pont de la Riera d'Horta, quan es va posar en servei el tramvia de vapor de la Sagrera a Horta l'any 1883.

El traçat que no el nom del passeig, neix amb l'arribada del tramvia elèctric a Horta. Aquest tramvia entrava al que ara coneixem com Districte Horta-Guinardó per carrer Fresser i desprès s'endinsava pel carrer Garrotxa, part del qual seguia fins pràcticament arribar a la que desprès seria Plaça Maragall. Amb l'arribada de la dictadura d'en Primo de Rivera aquest tram va ser batejat amb el nom de passeig de General Martínez Anido. Com el carrer Garrotxa era molt estret el tramvia només discorria sobre una única via, fins arribar a la part de la Nova carretera d'Horta.

En arribar la República en 1931 el van canviar per Passeig de Maragall, aleshores ja van empalmar els dos trams i disposant ja de dues vies, va passar a denominar-se de principi al final Passeig de Maragall.

De manera resumida aquesta és la història del canvi de denominacions del nostre passeig per excel·lència.

L'antic camí d'Horta començava al Portal Nou, en el baluart de la muralla que donava quasi al que ara està situat l'Arc de Triomf  i d'allà anava pujant fins el Camp de l'Arpa Per que respecte als barris dels Guinardó i Horta, el carrer del que parlem  començava al carrer Fresser antic carrer del Carme, enfilant cap l'oest fins on ara està la benzinera situada entre la Rambla Volart, antic carrer Coello (ara Sant Antoni Pare Claret) i Passeig de Maragall, allà creuava amb la Travessera de Gràcia o Camí del Mig (abans de ser construir l'Hospital de Sant Pau s'allargava fins creuar l'antic camí d'Horta), per continuar una mica més amunt del que ara és pròpiament el traçat del Passeig fins empalmar amb el l'actual carrer Garrotxa, seguint-lo en la totalitat de la seva longitud. Al final de l'indicat carrer (carrer Muntanya),  creuava per aquell punt el que desprès va ser passeig Maragall per baixar per l'antic camí de Sant Iscle (ara av. dels 15) fins arribar a la riera d'Horta (ara Cartellà), tot vorejant la riera arribava a la plaça de la vila d'Horta (línia vermella del Mapa).

L'estat dels camins fins a cent anys en darrera era en general pèssim; el d'Horta més que detestable, pel fet de coincidir amb el llit de la riera d'Horta i altres torrents. En temps de pluges el seu pis esdevenia intransitable . El Barò de Maldà, que hem anomenat d'altres cops en aquest Bloc, tenia descripcions d'allò més pròpies  de la contrada, diu en el seu diari del dia 4.10.1797 "no ens hem escapat d'alguns tostorrots. en un bassal d'aigua  que a més lo cotxe se'ns va anar al canyet, a trabucar,  mes no a vingut el cas (a Déu gràcies) tirant les quatre mules seguidet lo cotxe ab nosaltres dintre", 30-10-1797 "Carretera prou fangosa ab alguns bassals d'aigua i lliscosa en erts passos difícils per lo enderrocats ab fangueras i roderas en estos i en altras..". En fi que era prou deliciós viatjar fins al poble d'Horta o qualsevol dels que existien en la rodalia donat el mal estat dels camins.

Bastants anys més tard, a la fi de fer arribar el tramvia de vapor fins a Horta des de de la Sagrera, es va haver condicionar un nou carrer prou ample amb arbres a les dues bandes que arribava fins a l'antiga carretera de la Sagrera,  avui dia Garcilaso, a prop de Els Quinze, bastant més amunt de l'antic camí que vorejava la Riera d'Horta. El Tramvia de vapor es inaugurar el 5.7.1883. (línia verda en el mapa)

Tramvia de Vapor pel Passeig Maragall

Finalment el tramvia elèctric va arribar des del centre de Barcelona  el 20 de juny de 1901, concretament era la línia 46. Entrava al Guinardó pels carrers Fresser i Garrotxa i en un principi arribava fins pràcticament el que seria en el futur la Plaça Maragall i disposava de tan sols una via donat que el carrer Garrotxa era no massa ample fins 1904.  Finalment en 1907 es va fer més ample i amb aquest motiu va desaparèixer en gran part  la masia històrica del segle XVII Can Ferrer. aquesta part va sobreviure fins entrats els anys setanta. Abans però, es va obrir l'altre tram del passeig, el que havia d'anar des de la plaça Maragall (ja dibuixada en la seva extensió),  fins el carrer Garcilaso, El trams del carrer Garcilaso fins a Horta ja s'havia condicionat quan es van fer les vies pel tramvia de vapor

Can Bartra a l'esquerra del Passeig Maragall al tram dels Quinze. A la dreta es pot apreciar Torre Llobeta . AHHG

ELS QUINZE

Aquest tram del Passeig Maragall popularment es va conèixer i es coneix actualment com Els Quinze, ja que els bitllet fins aquest punt valia 15 cèntims i moltes de les persones treballadores que vivien a Horta hi baixaven aquí i  caminaven fins a Horta a la fi d'estalviar-se 5 cèntims dels  20 que era el preu fixat fins el final del trajecte.

Per darrera de la masia (Can Girapells) que es veu al fons a la dreta es veu clarament el camí que era l'antic camí d'Horta.

L'antic camí d'Horta, tal com es pot observar en la foto de més amunt de més o menys 1928 , és aquell que es veu a dalt  a la dreta, darrera la Masia de Can Girapells, i  el Passeig de Maragall el que es veu en primer pla a mig urbanitzar.

El Passeig que es va obrir per donar via lliure al transit del  tramvia elèctric fins al poble d'Horta, era molt més ample i pla que l'antic Camí d'Horta, que finalment el va suplir.  El tram que quedava del carrer Garrotxa, es va convertir en un carrer més del Guinardó.

El passeig rebia diferents noms segons el tram com ja hem explicat més amunt i l'Ajuntament va batejar la via amb el seu nom definitiu de Passeig de Maragall durant la segona República en 1931, segons consta en el Nomènclator de carrers de l'Ajuntament. Fins no fa masses anys hi havia a la plaça Maragall un monòlit honorant a l'insigne poeta que va desaparèixer quan van iniciar les obres de la inacabada línia 9, 

En arribar a Horta, el passeig acabava i acaba on estava la riera d'Horta (avui carrer Tajo), per facilitar que el tramvia arribés fins la plaça Eivissa, es va construir un pont (avui dia soterrat), i el tramvia recuperava de nou la via única en entrar a la plaça Eivissa .

EL TURÓ DE LA ROVIRA, EL POBLAT IBÈRIC, EL PARC DEL GUINARDÓ I LA FONT DEL CUENTO

Els tres turons formen una de les parets muntanyoses que arracera  la vall d'Horta, el que durant el llarg de la història s'ha conegut com La Serra del Baró, Muntanya Pelada o Serrat de la Rovira. Aquesta petita serralada la formen els turos del Coll, del Carmel i el de la Rovira i cap d'ells passa dels 270 metres d'altura sobre el nivell del mar. 

És una carena muntanyosa a la que qui la vol pujar,  ho ha de fer a peu i amb sabates còmodes, de fet s'organitzen tot sovint passejades per donar a conèixer un dels indrets més desconeguts de la seva ciutat per a la majoria del barcelonins i m'atreviria a dir que fins i tot pels mateixos veïns dels barris que els envolten.

Dels tres, segurament el més visitat sigui el de la Rovira, dit a l'edat mitjana Puig Aguilar (261 mts), on durant la guerra civil l'exèrcit hi va construir al damunt unes bateries antiaèries, més per a intimidar  als avions italians que bombardejaven Barcelona que no pas per una altre cosa.

“Molt abans de construir-hi les bateries antiaèries indicades, hi hagué un poblat ibèric, destruït per causa d'aquestes bateries. Dirigida per en Josep Colominas, el Servei d'Excavacions Arqueològiques organitzà en 1932, una campanya d'excavacions en aquest poblat ibèric, el qual estava ja prou degradat pel treball agrícola. En un pla irregular, el nucli era voltat per un mur poc fort per ser defensiu i tenia dos camins d'accés, un pel vessant nord i un altre pel Sud retallats a la roca en la part alta i sent defensada la porta de l'entrada sud per una torre circular. Foren trobades quaranta tres sitges, uns pesos de teler encara no cuits, o sigui, possiblement, en la zona del forn, ceràmica feta a mà amb cordons aplicats amb motius incisos senzills dibuixats a sobre, tópica ibèria feta a torn, sense pintar excepte en el cas d'un kalathos pintats amb motius geomètrics i vegetal d'estil corrent 

i campaniana importada i àmfores púniques, troballes que permeten la datació en un període que anà del segle III al II abans de Crist”, explica Jaume Florensa Jaumandreu en un artícle publicat en la revista cultural Finestrelles de l'any 1991.

part de les sitges que es van trobar

Continua explicant Florensa, que a prop d'aquest poblat laietà, es va localitzat altres estacions arqueològiques. Provablement, haurien estat prehistòriques les coves Cimanyes, properes a l'antic Can Xiroi, al Portell, pel costat de les quals passava una via romana, així com, a les vessants del Guinardó, darrera de l'Hospital de Sant Pau, a l'actual carrer Mas Casanovas.  En 1931, el mateix Colomines, mentre excavava una necròpoli romana, trobà els vestigis d'un grup de fons de cabanes adossades a un mur protector que anava d'est a oest seguint la corba de nivell del terreny corresponents a un poblat del Bronze Mitjà, indret on es va localitzar una nova necròpoli altomedieval.

Recentment en obrir la Ronda del Guinardó, les troballes de 1931, van tornar a sortir a la llum, com també ho van fer en la dècada dels 70 quan van enderrocar les barraques que s'hi van construir a sobre. 

Com van acabar les restes o què en van fer,  ho desconec ara mateix. Si voleu saber-ne més al respecte, no teniu més que llegir el contingut del meu anterior post clicant el link de sota:

TROBALLES ARQUEOLÒGIQUES DE DARRERA L'HOSPITAL DE SANT PAU

En el conjunt d'aquests paratges, hi havia el projecte de bastir un parc arqueològic on es combinés la natura amb l'arqueologia. Desconec també, en que ha quedat aquest projecte, del que se'n va parlar en  1991  però, entenc que podria ser una idea interessant si algú amb prou interès per la cultura ho tornés a plantejar.

Acabant ja amb el que fa respecte al cim del Turó de la Rovira, cal concluir,  tot recordant que al voltant dels anys 60, sobre les restes del poblat ibèric i dels antiaèris, s'hi van construir un munt de barraques bastides per persones que van emigrar a Barcelona en massa i pels que no hi havia prou habitatges per encabir-los, que en èpoques més recents van ser derruïdes.

Una actuació recent de l'Ajuntament de Barcelona, ha netejat tot l'indret i deixat les restes dels antiaèris i de les barraques en qüestió com record del passat recent del Turó.

Tot baixant del cim per un camí en ziga-zaga, es pot contemplar unes vistes magnífiques de la ciutat de Barcelona, des del Besòs fins a Monjuïc.




A poca distància,  podem trobar les restes d'una torre rodona de la que se'n desconeix si formava part de l'antic poblat ibèric que ocupava tot el cim del Turó de la Rovira .

 Continuem baixant entre pins, garrofers, grans eucaliptus, cedres, mimoses, alsines i llurers, s'arriba a un pla on regnen els eucaliptus i els garrofers, on hi ha una font pública que omple un estanyol.




 

Aquest estanyol en principi tenia una major fondària que la que té ara mateix però en ofegar-se una persona per allà a la dècada dels 50, varen decidir rebaixar-la a la fi d'evitar-ne que alguna persona més patís algun accident.

La font indicada, és l'orígen del curs de l'aigua, que vessa les aigües des de l'indicat estanyol sobre un canaló que les condueix sobre un altre estanyol a nivell inferior, d'on continuen les aigües pel un canal esglaonat que baixa entre jardins.

Ens trobem ja en el parc del Guinardó, bastit segons un projecte creat por Jean Claude Nicolas Forestier i que va comptar amb la col·laboració  de Nicolau M. Rubió i Tudorí. El Parc té diferents entrades. A una d'elles s'arriba des del carrer d'Ercilla pujant des de la Plaça Catalana, un indret que conserva tot l'encant del segle passat.

Anys 20-30, un veí pren l'ombra en el Parc del Guinardó

Si es vol seguir tot el fondal ajardinat del parc, caldrà entra pel carrer de Brusel.les. Molt a prop d'aquesta entrada es troba la Font del Cuento, anterior a la creació del parc i que Forestier va integrar en el seu projecte. Encaixonada entre unes parets de rocs amb una inscripció que indica la data 1739. Segons explica l'historiador del barri Joan Corbera, el més provable és que aquesta data no tingui res a veure amb la de la inauguració de la font i que va ser traslladada des d'algun altre lloc que es desconeix. Al respecte, explica l'Ajuntament en un dels seus WEBS sobre els jardins de Barcelona "  Rubió va posar unes antigues inscripcions sobre pedra que des del 1739 eren al frontal de la mina primitiva". 

Inscripció de la Font del Cuento, anterior a la seva inauguració

Font del Cuento

Mina de la Font del Cuento

En el frontal de la font hi ha dues portes de capçal arrodonit, la de la dreta és la de l'antiga mina d'aigua de la fon que en temps de guerra es va utilitzar com refugi per a la gent de la contrada, la de l'esquerra és simulada. A banda hi banda es situen uns bancs de pedre on els guinardorens seien a berenar i beure de l' aigua de la font, que segons cròniques  de l'època tenia grans propietats per a la salut. Llegiu al respecte la novel.la "El Sr. Joanet del Guinardó", de l'escriptor Carles Sindreu que a més de descriure molt bé la vida del Guinardó entre els anys 30-50, també es refereix al beneficis de l'aigua de la Font del Cuento, que gaudia de gran predicament entre els veïns.

Ara mateix la font és tant sols un record daurat, donat que ja no hi reja pas aigua des de fa anys. En el link següent podreu gaudir dels records d'una veïna del Guinardó que anava tot sovint a la font de la ma del seu avi:

RECORDS SOBRE EL GUINARDO I LA FONT DEL CUENTO

Hi ha diverses versions de l'origen del nom de la font, una que com la cua de la gent que anava a buscar l'aigua era tant llarga, hi havia temps per explicar-se molts “cuentos”, una altra parla que les parelles anaven a fastejar per la contrada i la gent murmurava tot arrufant el nas, que allà hi havia “molt de cuento”, tot referint-se als jocs amorosos més o menys clandestins i d'amagatotis que entre els arbres es duien a terme.

La fondalada on es troba el Parc del Guinardó era, temps era temps, el naixement del torrent de la Guineu, que baixava en diagonal fins el carrer de l'Art i creuant el que desprès seria el passeig de Maragall i la plaça del mateix nom, baixava pel que desprès seria el carrer d'Artemisa, enfilant cap el mar.

Formava part de les terres que a principis del segle XX va comprar Salvador Riera per a ser urbanitzades. Sembla que va tenir alguns problemes amb l'Ajuntament per a construir-hi en la part alta i va preferir cedir els terrenys al Consistori per constuir-hi un parc, aixì passava en 1910,  per aquesta raó s'ha salvat de l'expeculació que ha patit el barri al llarg del segle passat i d'aquest segle.

El Parc del Guinardó, continua hores d'ara fins arribar a la Plaça del nen de la Rutlla, formant un conjunt per a l'usfruït  dels veïns del Guinardó.

CAN DON JOAN

Edificis com el que ara ens ocupa no haurien pas de desaparèixer com si mai no haguéssin existit. Si no fos per les fotografies de finals del segle XIX del CEC i els escrits del Baró de Maldà i de Francisco de Zamora,  podria semblar quer Can Don Joan i la seva grandesa, van ser fruït d'una llegenda històrica.

No es troben moltes dades sobre aquesta casa senyorial que estava situada entre en que ara són els carrers Marquès de Castellvell i Porto u Oporto a Horta, a tocar del barri de la Clota, davant la granja  de Can Padró, que avui dia encara resisteix en un entorn on quasi tot ha canviat.

Situació aproximada de la masia de "Can Don Joan"

Inicialment l'edifici era un mas més de la contrada conegut segons sembla sota el nom de Mas Castellar. Més tard, quan li van donar la magnificència fisíca que mostren les fotos adjuntes i degut a la importància del nou propietari Joan Descatllar, al mas se'l va conèixer sota el nom de “Can Don Joan” i finalment pel de  ”Casa noble de Cruylles”. 

Una casa rebia la consideració de "noble", quan corporativament incloïa en una mateixa família diferents persones que rebien llinatges o dinasties nobiliàries, d'una manera similar a com es designa a les cases reials.

En la societat preindustrial, la casa feia referència a una família que no tenia que ser necessàriament noble. La casa de camp és la que es considerava l'origen d'una família noble, era una signe de distinció. L'estimació social sempre ha estat un element important en totes les societats, la diferència entre els que eren nobles o cavallers per casa o per sang o en ennoblits d'una manera recent; també existia una noblesa d'espasa i una altra que era la dels alts funcionaris públics, tal com jutges o notaris.

De fet tot el que coneixem en relació amb aquest casa noble és mitjançant les cròniques de Francisco de Zamora i del Barò de Maldà.

Fotos del CEC. Diverses imatges de "Can Don Joan", segurament fotos de principis del segle 20

El primer descriu Can Don Joan amb aquestes paraules:

“La casa de los Nobles de Cruïlles de Barcelona, que fué antes de don Juan Descatllar, se llamó antiguamente Manso Castellar. Hàllase edificada un tanto más abajo de los empiteotas de La Clota, a la parte de Oriente y és una de las mejores del término, así en fábrica como en património, Tiene unida a sí una huerta y un hermoso jardín, con mucha variedad de árboles frutales y grande abundancia de agua perenne para su riego y povisión de las oficinas, así en la habitación de sus parceros. Tenia una torrre antiguamente molino harinero”

• *El marquesado de Besora es un Título nobiliario concedido por el Archiduque Carlos, el 01 de abril de 1698, a favor de don Narcís Descatllar i de Sarriera, señor de Besora, Catllar y Rocabruna.
  
  Nació el primer marqués en 1626 hijo de don Luis Descatllar i Desbac. Fue Protector del Brazo Militar y convencido austracista. Así, nueve años después de que le fuera concedido el marquesado de Besora se le otorga el título de Gentilhombre de Cámara y además se le nombra “Mestre Racional” y “Batlle General”. Todo el mismo año, que fue, además, el de su muerte.
  
  Tras la desaparición del primer marqués de Besora le sucede en el Título y en el resto de las dignidades que ocupaba, su hijo don Joan Descatllar i de Cartellà.” 1758-1803.

Joan de Descatllar i de Cartellà ( ? –1766)

"Sucedió a su padre, Narcís, en el título y en el resto de dignidades. En 1705 sirvió como capitán en el ejército austracista. En abril de 1706 fue nombrado ayudante general del archiduque Carlos. El 18 de agosto de 1707, con motivo de la boda del archiduque, se le nombró gentilhombre de cámara, además de mantener el cargo de batlle general de Cataluña, que había ejercido su padre. Con motivo de la llegada de la emperatriz Isabel a Mataró, en 1708, Joan de Descatllar formó parte del séquito del archiduque que fue a recoger a la emperatriz en Barcelona. En 1710 estuvo en el campo de batalla como ayudante real y pidió permiso al archiduque para enterrar al marqués de Gironella en la iglesia de Almenar. En 1711, Carlos, coronado emperador en Frankfurt, le eximió de sus cargos. En 1713 fue gentilhombre de cámara de la emperatriz y intervino en un suceso extraño, justo antes de la partida de Isabel hacia Viena. Joan se encargó de ir al convento de la Merced de Barcelona a comprobar que la estrella que se veía detrás de la imagen de la Virgen no era un milagro, un presagio y una señal de que la emperatriz no embarcaría, sino una reverberación de una luz que había en el presbiterio a la derecha del altar. En 1713, pues, se fue con la emperatriz hacia Milán y Viena, donde la sirvió como gentilhombre de cámara. Murió sin descendencia en Viena, el 21 de octubre de 1766". (del Bloc Osona 2014)

És a dir, que el nom de Can Don Joan , segurament li venia pel propietari de la finca a principis del segle XVIII, Don Joan Descatllar i de Cartellà, que era un Gentilhome de Càmera, Mestre Racional i Batlle General, a més de Marquès de Besora, no era pas qualsevol persona el propietari dáquesta la finca d'estiueig situada a Horta.

El Baró de Maldà conegut per les seves cròniques, conta en el dietari que escriu sobre les seves excursions des del “Col·legi de la Bona Vida”, o Can Sitjar, propietat del seu oncle (situada en el que ara és la Plaça de Virrei Amat), fins a la finca de Les Garrigones (Can Travi Vell) a Horta, com s'aturava a Can Don Joan i saludava la que aleshores era la seva propietària donya Manuela de Cruylles (cap finals dels segle XVIII), car hi passava sovint de camí a casa indicada:

“Hem pujat als aposentos i vist a la Sra. donya Manuela Cruyllas que ha ensenyat l'oratori amb un quadre, pintada molt antiga la imatge de Maria Santíssima de Montserrat, que amb la muntanya i Monestir molt poc se figurava àdhuc treient-se-la. Hem estat desprès a la cuina ben provista de tot lo necessari i de tot quant pot arribar l'economia d'aquella senyora, tota ella conveniència”.

"Antes de tornar-nos-en a la torre ia eren tres quarts d'una hem entrat a baix a veure la premsa d'oli... los passeig de dintre sa horta tancada amb peret...l'amenitat entre tants arbres en altres camins....era passeig deliciós. I amb la vista de tantes cases d'Horta...muntanyes, boscos i planures eren no menys agradables objectes amb tanta aigua corrent i de la cascada a un gran safareig amb alguns peixos i de prou grossos...

….aquelles rases de vinyes no despullades de sos pàmpuls si que dels raïms. Hisenda de gran profit...per recrear-s'hi amb lo gust d'aquells fruits, tant de vinyes com en varis arbres fruiters, verdures... torre i hisenda ben regalada d'aigua que mana de ses fonts i d'aquella gran cascada que llença a un gran i fondo safareig amb peixos davant la torre..”

Cap a finals del segle XVIII,  segle del qual parla el Baró, era el segle en el que regnava el barroc, art que a Catalunya arrelà molt profundament: la masia va guanyar en sumptuositat que es manifesta en el dibuix de les seves façanes i amb elements ornamentals tals com ferros, esferes i balustrades.

Can Don Joan, al fons a l'esquerra es veuen les torres de Can Gallart

Comença l'esgrafiat de primer geomètric i desprès florit i carregat que fa les delícies de les façanes. De façanes esgrafiades hi havia en l'època unes quantes a Horta:  Can Querol, Can Sangenís, Can Masdeu i la pròpia Can Don Joan, la qual a més, disposa  en el primer pis de dues terrasses amb balustrades i esferes.

D'aquesta casa tan excepcional i de tanta importància històrica, no en queda pas res. A mitjans del segle vint, poc més que unes poques parets un pont sobre la riera i el seu mirador.

I seguint amb la provada descurança de les nostres administracions, ni un mal carrer on situar la seva  existència en la història recent.

Vista d'Horta des del mirador de Can Don Joan en 1953, del que queden més que unes poques i parets

• Francisco de Zamora Peinado " Siguió la carrera judicial, y a los 28 años, en 1784, ya era alcalde del crimen en la Audiencia de Barcelona; más tarde fue oidor; desempeñando este último cargo persuadió al matemático Manuel Poy i Comes a que publicara su Llave aritmética y algebrayca (Barcelona: Francisco Suriá, 1790). En 1791 fue nombrado fiscal de la Sala de Corte en Madrid y en 1795 miembro del Consejo de Castilla. Fue un escritor ilustrado que dejó varios Diarios manuscritos de sus viajes a fines del siglo XVIII por Andalucía, Marruecos y Cataluña; éste último fue importante sobre todo por los numerosos datos que acopió en él utilizando un cuestionario, datos que fueron utilizados más tarde por otro destacado viajero.

• Rafael d'Amat i de Cortada: Barcelona 1746-1819, conegut popularment com a Baró de Maldà fou el primer Baró de Maldà i de Maldanell. Membre d'una família integrant de la petita noblesa barcelonina, Rafael d'Amat i de Cortada passà a la posteritat per ser l'autor d'un immens dietari en 60 volums, mantingut pràcticament sense interrupció del 1769, fins a la seva mort al 1819, que duu el títol de Calaix de Sastre, i del qual només han estat publicats fins ara fragments recopilatoris malgrat la importància indubtable que té com a document literari i sobretot històric, considerant-se un dels textos més importants de la narrativa catalana escrita entre el segles XV i XIX. Inserit en la literatura popular, el Calaix de sastre és considerat un precedent del costumisme i del periodisme locals.

* Fonts informatives : Els llibres EL QUE ÉS I HA ESTAT HORTA i MASIES D'HORTA de Desideri Díez.

Mas Casanovas, Torre Xifré i l'Hospital de Sant Pau

Segons es pot comprovar en el mapa de la ciutat de Barcelona de 1891 que reproduïm, part de les terres del Mas Casanovas i de l'antiga finca de Can Milans, en aquell moment propietat de Josep Xifré Casas, estaven afectats per la futura construcció de l'Hospital de Sant Pau i d'un carrer que des del carrer Coello (ara Av. Pare Claret), aniria recte fins el que ara és la Ronda del Guinardó, i desprès tot fent una curva a la dreta, enllaçaria amb l'avinguda de la Font Castellana o crta de Gràcia (ara Av. de la Mare de Déu de Montserrat).

Mapa de Barcelona de 1891

Com es pot observar però, la situació que s'hi reflecteix en el mapa es veu clar que era merament informativa, un avís de com podien anar les coses en un futur pròxim , ja que, ni el mateix terreny que ocupava l'hospital ni el lloc per on s'obriria el carrer no són pas exactes ni s'adeqüen al que han esdevingut posteriorment, com es pot observar en el mapa de carrers de l'Ajuntament d'ara mateix, on la situació dels edificis implicats queda indicat en blau:

De la Tore Xifré en sortia un camí arbrat que arribava fins el que ara s'anomena C. del Mas Casanovas i que quan es va començar a construir l'Hospital els veïns de la zona reivindicaven com un camí amb drets de pas, mentre que l'Ajuntament argumentava que era un camí particular de la Torre Milans.

Més a l'esquerre es veu assenyalat el Torrent de Milans que quan no plovia es feia servir de camí pels camperols de la zona i immediatament desprès el que seria carrer de la Igualtat que aleshores era tan sols un projecte.

Cronològicament l'esdeveniment dels fets poden haver anat de la manera següent:

En 1898, Montserrat Casanovas demana permís a l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals per urbanitzar els terrenys del Mas Casanovas, és a dir , construir-ne el que desprès seria l'Hotel Casanovas, que es va bastir en el temps record d'un any i escach donat que s'inaugurà el 26 de setembre de 1899.

Els documents de l'època també parlen d'un Mas Xifre i d'un Mas Casanovas, en la descripció dels terrenys on es vol construir l'hospital de San Pau. Això es pot trobar en l'expedient d'arquitectura i urbanisme (1901-1912), fons Doménech i Montaner, dipositats en el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya.

Pel que respecte a la torre Xifrè, estava situada en el que abans havia estat la finca Milans que era la més gran de tota aquesta zona. En principi la va comprar Antoni Lacaballeria i Moix qui a va vendre a Segismundo Milans, un indià procedent d'Arenys de Mar, qui a mitjans del segle XIX la va tornar a vendre a Jose Xifré Casas, també un indià procedent també d'Arenys de Mar. A partir d'aquell moment  la casa se la coneix pel nom de Torre Xifré (Josep Xifré és el mateix que va construir el famosos porxos d'en Xifré, i era un del homes més rics del moment).

De com era la Torre Milans a finals del segle XVIII,  en tenim notícia per la descripció que en fa el Baró de Maldà , com resultat de un del seus passetjos per la contrada, en el seu Calaix de sastre, diu així:

"En la tarda anarem a passeig  a peu carretera avall, dret a casa Ferrer (aquesta masia estava al final del Passeig Maragall amb Indústria, abans carretera de'Horta), des d'allí a la Torre Milans (en el que ara és el C. de Pare Claret tot arribant a la porta principal de Sant Pau, aquesta carretera passava per la part baixa de la torre indicada), havent-se tornat amb los cotxes los senyors marquès de Moià i don Josep Vega, ets últim per junta en casa del marquès de Ciutadilla i despùes en lo palacio del general de Barcelona, ......

Hem pres a la dreta per aquella arbolada carretera de direcció a la torre de Milans que no l'hem vist, ni a sa muller per no estar visibles, havent-se'n allí dit que  el senyor no estava molt bo i que la senyora estava ocupada, lo que penso seria una excusa.

Hem trobat a la torre  al Reverend Pare mestre Llampuig, ex-abad de Montserrat.........nos  han acompanyats per aquella galeria coberta, delícies de l'amo de la torre, amb un gran sortidor baix, amb molta aigua, passeig deliciós d'aquell gran hort amb una muntanya de Montserrat a un cantó, de pedra tosca, molt polida, excepto no ser-hi figurat lo monestir ni les ermites, que sols est requisit faltava per semblar-ho més. I lo més agradable d'aquella torre i galeries era la gran vista de la muntanya de Montuïc amb la ciutat de Barcelona, distància sols de mitja hora, amb lo mar i planures de Sant Martí fins a Sant Andreu amb les muntanyes un poc apartades.

Torre Xifré a mig derruir. Font Arxiu Històric de Sant pau 

Bassa de la Torre Xifré. Font Arxiu Històric Sant Pau

Entrarem  a la capella pública, son patró sant Narcís, bisbe i Màrtir de Girona, que és pesça de veure's i seguir-se, sent ben proporcionada, amb son crucero i llanternó al mig..."

Cal afegir també, que el topònim Milans, a la vegada respon a un torrent que passava per la mateixa finca.  En alguna documentació també en diuen Torrent del Pecat.

Es coneix, així mateix,  un expedient de sol·licitud d'obres a nom del sr. Xifré de l'any 1856, ja que és conegut que el propietari de la torre Xifré, la volia convertir en una casa especial i encara més bonica del que ja era , aprofitant  la porta principal, les escales i el claustre de l'antiga Casa Gralla del carrer de la Portaferrissa, que feia poc l'Ajuntament havia procedit a demolir  degut  degut al mal estat de l'edifici, motiu pel quan n'havia comprat totes aquestes peces.

NOTA ACLARIDORA SOBRE LA CASA GRALLA I LA SEVA RELACIÓ AMB JOSEP XIFRÉ

Casa Gralla

Pòrtic comprat per en Xifré

• En el espacio de lo que hoy es la Calle del Duque de la Victoria existió hasta 1856 un edificio notable construido en el siglo XV y restaurado posteriormente en el XVI. Dotado de un patio interior con arcos apuntados neogóticos, lo más notable del inmueble era su fachada, de estilo plateresco, ornada con medallones y esculturas que denotaban la sabiduría hermética del hombre que la construyó.
  
  “La Casa Gralla perteneció a la familia Desplá y posteriormente en el siglo XVI pasó a la familia Gralla. A mediados de 1856 cuando era propiedad del Duque de Medinacelli el edificio amenazaba ruina y el ayuntamiento decidió derribarlo.
  
• 
  El pórtico y las piedras del patio fueron compradas por José Xifré a cambio de 5.000 pts. Este numeró y guardó las piedras en varios almacenes suyos con la intención de reconstruir la casa en el parque que tenía en Sant Marti de Provençals, en los terrenos en los que hoy se encuentra el Hospital de San Pablo.

• Xifré murió sin poder llevar a cabo su proyecto y las piedras se dispersaron, perdiéndose unas y yendo a parar otras a museos y colecciones privadas, siendo muy difícil hoy dar con la totalidad de los medallones. Sin embargo, en distintos museos de la ciudad pueden verse todavía dos fotos y varios dibujos que nos dan una idea muy clara del contenido alquímico de los medallones y de la ornamentación en general. Xifré lo advirtió igualmente y quiso preservar -inútilmente- aquella joya hermética de la Barcelona renacentista.”
  

Tal com es dedueix per l'explicació del paràgraf de més amunt, l'obra indicada mai va arribar a realitzar-se perquè el mateix any 1856, concretament el 7 d'agost, va morir en Xifré precisament en la mateixa torre que volia modificar. Els seus hereus ja no van dur a terme el projecte i les peces segurament van ser venudes i de moltes d'elles se'n desconeix el destí. Es sap però, que el claustre l'ha comprat no fa masses anys,  la companyia de Seguretat Prosegur, que el va fer reconstruir en la seva seu de l'Hospitalet de Llobregat. L'empresa el va comprar a un antiquari de Màlaga!!!.

Encara existeix un altre expedient administratiu, de 1881, correspon a una sol·licitud per construir una bòbila als terrenys de la Casa Xifré, dipositat al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya.

Els descendents de Josep Xifré finalment, van vendre part de la finca per a la construcció de l'hospital de Sant Pau..

El Barça, recordem, va jugar en els terrenys del Mas Casanovas, entre 1900-1901, en que van ser desallotjats del camp per començar les obres del carrer i de l'Hospital de Sant Pau.

El Mas Casanovas  segurament va ser derruït per l'Ajuntament quan va iniciar les obres per obrir el carrer Igualtat (ara Cartagena) .  

Així doncs, en algun punt entre 1901, data en que el Barça marxa del camp i 1902, data en que comencen les obres de l'Hospital de Sant Pau , es va obrir el carrer Igualtat que,  fins 1942 no va canviar el  nom per l'actual de Cartagena. Cal afegir que els primers edificis que van bastir pel que respecte a l'Hospital de Sant Pau  van ser Santa Apol.lonia i segurament Sant Salvador, desprès l'edifici de l'Administració entre 1904 i 1910. De fet el primer pavelló a ser obert va ser l´actual Sant Salvador, possiblement el que sobresurt per la dreta de la foto, si és que no és Sant Jordi.  (La informació en cursiva ens l'ha facil·litat un amable lector o lectora ben informat sobre el tema).

Primer Edifici que es va construir. Autor desconegut.

1912 carrer Igualtat, sense ni asfaltar, l'Hotel Casanovas a l'esquerra. Foto Biblioteca de Catalunya

 

Va ser aleshores quan segurament van ser derruïts tant la Torre Xifré, una part de la qual estava en el  que ara  és el pati d'entrada de la porta principal de l'Hospital, com el Mas Casanovas que es trobava a la part de d'alt del mateix carrer. Aquesta teoria resulta lògica i de sentit comú, donat que a cap propietari se li passa pel cap derruir la seva pròpia casa. 

Per altra banda, és cert que una part de les terres es van vendre per construir l'Hospital, però existia una altra part en la que l'Ajuntament havia de construir-hi  un carrer que és, precisament el lloc on es trobaven els edificis de la Torre Xifré i del Mas Casanovas, que segurament van ser expropiats  per poder-ho dur a terme.

Per últim cal precisar que l'Hospital de Sant Pau es va bastir  entre els anys 1902 i 1930.  Seguidament reproduïm l'anunci que es va publicar en La Vanguardia el dia 15.1.1902:

 

Assistents a l'acte d'inauguració:

Per a les informació sobre el tema que en ocupa, aneu als post anterior clicant sobre els links següents:

HOSPITAL DE SANT PAU

MAS CASANOVAS

* Dono les gràcies a Miracle, una llegidora del bloc que m'ha facilitar algunes de les dades més importants que m'han permès desenvolupar aquest article. 

• Fons d'informació :Llibre El Col.lei de la Bona Vida del Baró de Maldà.