Quan
els anys passen la memòria s'aprima com les petjades de les gavines
a la sorra de la platja. Em permeto aquest llicència poètica per
descriure d'una manera metafòrica el fet que, el que avui ens resulta
evident perquè ho veiem i ho palpem, amb el temps però, sinó en
queda constància gràfica o escrita, pareix que mai no hagi existit.
És
important que algú doni testimoni de les coses, de la seva
existència en un moment donat però sinó és així com es dona en
moltes ocasions, costa trobar informació sobre molts edificis o fets
històrics.
Aquest
és el motiu principal que no es trobin dades fefaents sobre
l'existència d'una comissaria de policia que va existir a finals de
1938 i principis del 39, en plena Guerra Civil, en algun lloc
privilegiat del barri del Guinardó.
En
aquella època el barri del Guinardó no era molt conegut entre els
habitants de Barcelona de fora de la contrada atès que feia
escassament 30 anys que tenia identitat pròpia i, en conseqüència,
quan algun periodista o Organisme Oficial volia situar algun edifici
important, parlava del barri d'Horta molt més conegut, circumstància
que es dóna amb la indicada comissaria de policia, quina situació
precisa en el mapa que sembla un enigma difícil de desxifrar.
 |
| Dibuix de Manuel Amat (autor: Salvador Mestres) |
Però,
on es trobava en concret aquesta comissaria de policia d'Horta?.
L'Enric Amat fill de l'anterior, ha dedicat moltes hores en intentar
resoldre aquest enigma sense gaire èxit. No ha trobat cap referència
de la Comissaria d'Horta nº 14 a cap arxiu, a l'Atles de la Guerra
Civil d'Edicions 62, no hi apareix i alguns historiadors consultats
no en tenen pas cap notícia, malgrat tot, aquesta comissaria va
existir i el diari La Vanguardia del 6 de setembre de 1938, en dóna
fe, citant la visita que algunes autoritats van realitzar-hi, tot
indicant que estava situada en un xalet d'aquesta barriada ???.
 |
| Veure requadre en groc |
El
que sabem de cert que el seu comissari era un tal Gaspar Dalmau
Gibanell, un senyor amb una biografia prou controvertida i fosca.
Havia estat director de la Presó Model de Barcelona durant un espai
de temps molt curt, tan sols 6 mesos, a la que va arribar amb 25 anys
provinent de ERC, càrrec del que fou cessat per actuacions força
irregulars en la funció del càrrec, el 17 de maig de 1938, per un
delicte de alta traïció i va ser en conseqüentment separat del Cos
de Serveis Correccionals, i engarjolat a la mateixa Model.
Però
aquest individu es veu que tenia el que col·loquialment es diu un
bon padrí que, segons veus autoritzades, era un alt càrrec del
Govern. Havia realitzats “tasques” de tortura sobre alguns
presoners de guerra en una txeca del carrer Còrsega, 299, on s'havia
distingit per la seva ferocitat, segons relata un tal Trepat,
torturat en aquest indret.
Sigui
com sigui, va aconseguir en poc temps el seu alliberament atès
que, en maig de 1938 va quedar absolt de la causa intruïda contra
ell, i l'estiu del mateix any ja tenia un nou càrrec en la
Comissaria d'Horta.
La
comissaria en qüestió es va bastir en una torre xalet del barri del
Guinardó, allà on hem explicat més amunt, va ser enviat desprès
de la seva detenció Manuel Amat, dibuixant bastant conegut en
l'època per haver format part de la redacció dels semanaris “el
Xut” o “El be negre”. No es coneixen les raons de la detenció
però com bé diu Rafael Tasis en el seu llibre “”Les presons
dels altres / Records d'un excarceller d'ocasió”, “La guerra,
qualsevol guerra, dóna importància especial a tots
els delictes relacionats amb la seguretat del país.
Actes que no tenen per ells mateixos cap caràcter delictiu en temps
corrents o que el tenen molt atenuat, esdevenen , quan les armes
s'expliquen , crims d'alta traïció.
Així,
doncs , el mateix fill desconeix els motius pels quals Amat fou
empresonat, jutjat i empresonat, ni per quina raó concreta va
arribar a formar part de la redacció de la revista Ley “Revista de
la Policia Española”, que pretenia publicar la pròpia Comissaria
on va ser interrogat i de la que Amat fou nomenat, mesos més tard,
director literari .
Segurament
va ser alliberat l'octubre de 1938, i en novembre d'aquest any va
ocupar-ne el càrrec de director literari de la publicació, de que
que només es va editar un número que no va arribar ni a sortir al
carrer atès que, poc desprès va acabar la guerra civil i tot va
canviar de nou.
Però
com el Comissari Dalmau, era un dandi presumit al que li agradava la
bona vida i posar-se medalles el més segur és que volés
aprofitar-se del talent i del reconeixement d'Amat i ajudés a que
fos alliberat a canvi de treballar en la revista. Què pel que hem
pogut comprovar, propaganda del cos a part, tenia un aspecte molt
atractiu i modern per l'època.
En
aquest número i únic de la publicació, es reproduïa un extens
reportatge publicitari i d'autobombo de la comissaria d'Horta que
dona algunes pistes d'on podia estar situada
“La
Comisaria de Horta, emplazada en la montaña del Guinardó, y frente
al azul luminoso del Mediterráneo, tiene algo de vigía de este
inmenso laberinto urbano que son las calles de la ciudad que se
extienden a sus pies. Panorama bellísimo, sobre todo divisado a
través de la cortina vegetal de las palmeras, los eucaliptos y los
sauces de los jardines de este barrio alegre y simpático del
Guinardó. La graciosa silueta de la Comisaria no inspira gravedad ni
afectación, pero sí una graciosa austeridad de de lineas, alianza
perfecta de lo familiar con lo oficial. En su interior las máquinas
de escribir ametrallan rítmicamente el papel, los teléfonos
timbrean, los Agentes actúan activa y disciplinadamente y el
Comisario, desde su despacho, encauza, dirige, organiza y resuelve
rápidamente cuantos asuntos y servicios le son planteados. Cuando
ingresa un detenido en la Comisaria de Horta, ¡qué lejos está su
ánimo de imaginarse que todas sus suspicacias, todos sus clisés
imaginativos caerán verticalmente en el pozo del fracaso más
absoluto! Imaginaba una Comisaría húmeda, sucia y sin luz, y se
encontraba ante una Comisaría limpia, luminosa, alegre, decorada con
un gusto exquisito, las paredes pobladas de bellas pinturas de
nuestros artistas contemporáneos, sobriamente amueblada, e incluso
("rigurosamente auténtico" advertía luego el exdetenido,
cada vez que narraba el hecho), cuidando el detalle lírico y de
sobria elegancia, de alegrar las diversas dependencias con la sonrisa
poética de un ramo de flores”
La
Comisaría de las flores" ha dicho alguien y esta frase tiene
tal elocuencia de sintetización que nos excusa de caer en
insistencias a buen seguro menos lapidarias. El ambiente es íntimo y
acogedor y los interrogatorios de efectuan en un "hall"
confortable en donde los libros y los muebles aparecen combinados con
la gracia simple y espontánea de lo realmente selecto. La sección
técnica de la Comisaría de Horta está dotada de todos los
adelantos modernos, habiendo conseguido, gracias a su perfecta
organización, un control absolutamente minuciosos de todo el
material humano que está bajo su jurisdicción policíaca. Por medio
de planos globales, fraccionados en subdivisiones, zonas, calles y
casas, y con la colaboración de un servicio móvil hábilmente
estructurado, las posibilidades de éxito policíaco son
incalculables.
Més
que una comissaria semblava
que es descrigués
les
excel·lències d'un hotel de luxe. De
fet la decoració el més segur és que fos de la pròpia casa que
va ser expropiada als seus propietaris i ell es limités a dur el
personal i els mobles propis de les necessitats d'una comissaria de
policia. En Manuel Amat va
fer un apunt d'una petita part del jardí de la finca.
 |
| Dibuix de Manuel Amat |
“Amigo
lector (segueix explicant
l'artícle) el quer escribe estas líneas ha tenido
ocasión de cerciorarse, de tocar y de vivir de cerca toda la
magnífica realidad de semejante transformación. Esta realidad, en
términos concretos para nuestro reportaje de hoy, se llama la
"SECCIÓN 14" y, en términos más explítos para nuestros
lectores, se refiere a la Comisaria de Horta. Si en materia de
milagros fuese lícita semejante afirmación, diríamos que la
Comisaria de Horta ha batidio el "record", pues no sólo ha
superado todo cuanto pueda exigirse en materia decorativa y de buen
gusto, sino que tal superación, convertida en una noble directriz,
en una admirable línea de conducta, se manifiesta a través de su
organización técnicopolicial e incluso en un sinfín de nimios
detalles de los que, a criteriao de muchos, bien podrían ser
clasificados de negligibles.”
L'únic
número de LEY, es va publicar en data Enero-febrero de 1939, a les
portes de l'entrada de les tropes Nacionals per la Diagonal de
Barcelona el 26 de gener del mateix mes i any..
En
les seves planes interior, hi ha una il·lustració a pàgina
sencera d'Antoni Clavé, un bon amic de Manuel Amat.
 |
| Il·lustració d'Antoni Clavé |
Sorprèn
el número de planes destinades a publicitar establiments del centre de
Barcelona (Can Jorba, Vilardell, El Siglo), clar que qualsevol li deia que no al cos de policia!
En
Joan Corbera, historiador del barri del Guinardó, va situar en un
primer moment a la comissaria en l'edifici del que més tard va ser
l'Escola del Mar, quan era una torre particular que va ser embargada
en temps de guerra, circumstància que no està massa clara donat que
Margot Caldentey, antiga veïna, no ho recorda pas i això que el
seus pares hi vivien davant per davant de la finca al carrer Sèrbia
cantonada Gènova, i una circumstància així dubto que passés desprevingut al veïnat i menys quan comportava que hi hagués
guàrdies tot vigilant la porta de edifici.
Tot
i així, la memòria com ja he dit més amunt , s'aprima amb el pas
del anys i podia perfectament factible que la Comissaria d'Horta
Secció nº 14 hi estigués situada al carrer Gènova, atès que la
descripció que es fa del lloc coincideix bastant amb la situació de
la torre de la família Torras-Doménech.
També
destacarem al respecte, el testimoni de una de les mestres de la
pròpia Escola del Mar que en 1948 es va instal·lar en la finca, que
durant anys ha estat investigant els orígens i noms dels anterior
propietaris, que en un article publicat en la revista històrica EL
POU núm. 2, indicava “Sembla ser, segon documents consultats
als arxius i algunes versions orals recollides al barri, que en el
període republicà es projectà convertir l'edifici de Can Sors
ocupat, en una Escola de Policia. Malgrat foren iniciades les obres
de reforma, no va arribar a funcionar mai com a tal i tan sols s'hi
va establir una comissaria de policia”.
 |
| Foto de l'Escola del Mar quan es va inaugurar. Fons de la mateixa escola. |
 |
| Torre del Suro. Fons Carme Martín |
Entre les torres que podien haver estat seu d’aquesta comissaria en qüestió, podem incloure tant la torre de Torras-Riviere (can Sors), anteriorment indicada, com la Torre del Suro. Ambdues van ser requisades, sembla que a can Sors es volia convertir en una escola de policia, de fet havien iniciat obres al respecte, i en la Torre del Suro durant no sabem quant temps va ser la residència de comandament rus a Barcelona durant la guerra, resulta molt possible que, al final veien com anaven les coses al front, la cedissin per muntar la comissaria dita d’Horta, que en realitat estava situada al barri del Guinardó, atès que el Cuerpo de Seguridad Interior depenia del Gobierno de la República i no pas de la Generalitat.
Ho deixo en l'aire, igual algun veí en pot aportar noves dades al respecte i en un futur es pugui situar amb seguretat la radicació d'aquesta comissaria de policia ideal.
(1)
Manuel
Amat Rosés (Vilanova,
9 d’agost de 1909 - Barcelona,
24 de desembre de 1985) fou un escriptor i humorista.
Fill
d’Eudald Amat Fort, sastre, i d’Assumpció Rosés Martí. Quant
tenia 14 anys va enviar a la revista humorística esportiva Xut!,
que dirigia Valentí Castanys, un article titulat “Escola de
reflis”, que li fou publicat. Després d’aquest fet, es presentà
i ja quedà incorporat a la redacció del setmanari, que va fer
història a la premsa esportiva catalana. Usà el pseudònim “El
sereno de l’altre barri” i altres fins al final de la publicació
el 1936. En tornar a sortir després de la Guerra Civil, per bé que
en castellà i amb el nom de El Once, hi col·laborà
fins la desaparició el 1965.
Abans
de la guerra havia escrit a Mirador i
a El
bé negre (1931-1936).
Després ho va fer a Vida
Deportiva i
sobretot a Destino,
des de 1939. Més tard va tenir al seu càrrec la secció setmanal
“Domingo festivo” de La
Vanguardia.
Amb el patrocini de la revista Destino,
des de 1950 començà a organitzar excursions dominicals en autocar
des de Barcelona, de caràcter cultural, per donar a conèixer
diversos indrets i monuments interessants i curiosos de Catalunya i
poc més tard, viatges a diversos països estrangers, als quals ell
acompanyava com a cap de l’expedició, ocupant-se de múltiples
detalls per fer-la agradable als assistents.
- Fonts informatives – Escrit d'Enric Amat sobre l'empresonament del seu pare. Article de la Wikipedia sobre Manuel Amat, material històric sobre la revista del propi Enric Amat i article de la mestra Isabel Busquets i Corbera, de la revista històrica EL POU.
