GUINARDÓ - primers dies de la Guerra Civil

L'ambient del barri aleshores era molt diferent. Els cotxes no eren gaire comuns i per tant, el trànsit no molestava al infants que jugaven al mig del carrer. Aprofitaven els desnivells orogràfics del barri per llençar-se obertament per les baixades naturals amb patinets fets per ells mateixos amb una fusta i quatre rodes de coixinets de boles.

Els temps destinats a anar a escola els donava més temps lliure, que ocupaven jugant al carrer.

 Podem considerar que els Guinardó no era pas un barri de ciutat ja que es respirava més aviat un ambient de poble, “Jo li dia “Tieta aquí es fa de dia més aviat”, allà dalt a mi em semblava un altre món (Magda Cucala 20.X.04).

Pg. Maragall vist des del carrer Villar. Foto cedida per J. Sindreu

Qui treballava a ciutat baixava fins el Pg. De Maragall i es muntava en el tramvia que en les hores puntes era una cofurna plena a vessar, on les passatgers, majoritàriament homes, penjaven dels agafadors de les portes del tramvia. Qui no pujava al tram, havia de fer els trajectes a peu, els pendents eren tan pronunciats i els carrers tan deixats de ma que el Sr. Marimon explicava en el seu llibre “Parlem del Guinardó” “ una matinada vam prendre la meva dona i jo un taxi de gasogen al carrer Olivo. Li vaig donar l'adreça al xòfer (carrer de la Bisbal prop del carrer Varsòvia) i en arribar a la Rambla Volart, el taxi no va poder pujar-la del tot. La meva dona es posà les sabates i jo vaig agafar al meu fill petit, disposats a seguir a peu, però en veure'ns el taxista ens assegurà que hi arribaríem d'una manera o altre i el taxi va anar pujant marxa enrere, lentament, fins al lloc destinat.”,

Era un barri on hi convivien tota mena d'ideologies situades la majoria cap el centre o a la dreta, un barri de torretes petites, en pocs casos de segona residència, habitades pel que llavors eren gent menestral en la seva gran majoria, un barri de classe mitja, d'obrers que treballant havien aconseguit un cert benestar. En definitiva, era el barri predicat per Francesc Macià anys abans el de “la caseta i l'hortet. Aquesta gent volia conservar el que tenia, sense arriscar-se.

Malgrat el Guinardó en l'època estava relativament poblat, res a veure amb la massificació que pateix actualment, les grans migracions no van començar fins a finals dels 50 i tot el 60; el barri era una petita mostra del conglomerat polític del país. Hi havia des d'anarquistes de tota la vida, dretes tradicionals, federals, socialistes, de La Lliga, etc.

El 29 de setembre de 1935 es va fundar el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), que era la unificació de l'Esquerra Comunista i del Bloc Obrer i Camperol. Aquest fet va tenir lloc en el número 24 del carrer Montserrat de Casanovas ( no és pas l'actual número) amb la presència de Nin (Andreu Nin), Maurín i d'altres dirigents destacats del partit i el matrimoni Carlota Durany i Francesc Cabo propietaris de la casa.

Al barri hi havia un local de la Lliga Catalana. Era conegut com l'Ateneu de la Lliga. Aquest estava situat en principi al carrer Bisbal número 30, però poc temps desprès en 1935 es traslladà a la cantonada del carrer Renaixensa, aleshores Renaixement, i Escornalbou. La clientela natural del Mas Guinardó era bastant propera al pensament polític afí a la Lliga, tot s'ha de dir..

 Mosèn Eugeni, Beneeix dels locals de la Lliga en 1935. Foto Brangulí

El Dr. Gratacós president del Mas Guinardó en l'època, en relació al neguit polític que es vivia a la Barcelona anterior a la Guerra Civil, feia esment en un dels butlletins del Mas el sentiment que particularment li produïa la política, fent les següents consideracions: “la política és l'art de l'engany i de la seducció, de censura, d'excitació de passions i odis, portadora de guerres, la desventura de la mort, de decadència i de lluita entre els pobles”.

Al carrer Varsòvia es podia trobar el Círculo Republicano, amb gent d'idees radicals. Sembla que l'Alejandro Lerroux, el seu dirigent més destacat, reunia a la gent en la Font de la Mulassa per fer les seves arengues en les cèlebres “meriendas fraternales” per guanyar-se adeptes, també ho va fer a al Mas Guinardó on gaudia de grans simpaties. El Sr. Lerroux s'havia comprat una casa a Horta, Can Sitjar Xic, on feia hi nit i portava a les seves amigues.

Alejandro Lerroux en un dels seus mítings. Foto revista Sapiens

El Casa Federal estava situat en una torreta a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, aleshores Dos Rius, a la cantonada del carrer Sales i Ferrer, era ocupat per persones d'ideologia federal. Aquest casal va rebre durant els anys de la Dicturadura d'en Primo de Rivera el nom de Casal Nacionalista Guinardorense. En 1930 se'n va apoderar Acció Catalana. Més tard, durant la segona república, el nom va ser canviat pel de Casal Federal del Guinardó. Un dels impulsors d'aquest casal va ser en Valentí Escardívol. Va ser llavors quan va passar a formar part dels casals d'Esquerra Republicana.

Inauguració del casal Nacionalis Guinardorenc en 1923

Aquest local tenia una terrasseta, un teatre on també s'hi feia ball i un hortet. Aquest grup mantenia certes col.laboracions amb els del Círculo Republicano però es distanciaven físicament.

En una ocasió el president de la Generalitat Francesc Macià, va visitar el Casal. (Guim Gómez García i Gerard Sentís Garcés, La Guerra Civil al Guinardó.

En tots els barris de muntanya dels voltants, hi havia grups anarquistes, eren llocs allunyats del centre i la mena de vida que s'hi podia fer, més propera a la natura, ho propiciava. A Horta la majoria dels anarquistes vivien a les Cases Barates de Ramon Albó. Al Guinardó el més conegut era la casa dels pares de la Federica Montseny, en Frederic Urales i la Soledad Gustavo i d'ella mateixa quan estava a Catalunya.

Molta gent passava per la casa per parlar amb la mare de Federica, Na Soledad Gustavo, la casa feia funcions de veritable centre anarquista on s'editaven la “La Revista Blanca”, La Novela Ideal”, “La Novela libre” i “El luchador”, quan van entrar els nacionals la casa es va requisar i tots els llibres i revistes cremats al carrer.

1918: viu a Barcelona en una torre del carrer Guinardó (ara Escornalbou).
1923: ingressa a la CNT.

1924: Viu en una casa del Guinardó al carrer Oliveres.

1927: Es trasllada a una casa del aleshores C. Guinardó (ara Escornalbou), núm. 37 (Villa Carmen), que ara mateix ja no existeix.

Casa de federica Montseny al c. Escornalbou

Si en voleu saber més cliqueu sobre el link de sota.

Història de la Federica Montseny

El dia en que va esclatar la revolució Federica Montseny es trobava a Madrid on era Ministressa de Sanidad y Asistencia Social.

Les setmanes anteriors a l'inici del conflicte bèl·lic els veïns i veïnes del carrer Telègraf preparaven amb il·lusió la seva Festa Major que havia de tenir lloc a l'agost. Durant aquells dies van començar la recaptació de diners per a poder pagar els diversos actes festius que es volien realitzar. L'inici de la guerra va fer canviar el plans i tots aquells diners recollits es van destinar a la compra de corones funeràries pels veïns i veïnes del barri, morts durant els anys dels conflicte bèl·lic.

Els dies anteriors a l'alçament militar de l'exèrcit franquista, al Guinardó es respirava un clima d'incertesa que va acabar el 17 de juliol quan les primeres notícies de la insurrecció ban arribar al barri. La gent estava preocupada per la situació política que era insostenible.

 Aquella nit era un  era la d'un divendres d'estiu on part de la població estava al carrer o en lloc de trobada al barri com era el Canòdrom Catalunya. La direcció del Canòdrom va prendre la decisió de tancar la instal·lació i va recomanar als seus clients que tornessin a casa (Guim Gómez García i Gerard Sentís Garcés, La Guerra Civil al Guinardó).

Foto del canòdrom de 1934. Cedida Enric Marimón

La finca durant la Guerra va ser ocupada pels Milicians de les patrulles de control i també s'hi va ubicar un cos de bombers, més endavant s'utilitzà com escola al curs 1937-1938 (durant els bombardejos els infants s'amagaven al celler de la masia ).

De l'ambient que es vivia entre els veïns afiliats a algun partit polític al barri en dóna testimoni el dirigent del POUM , Francesc Cabo, tot parlant del que va patir la seva companya na Carlota :

“Después de los Hechos de Mayo el cerco contra el POUM se iba estrechando peligrosamente. No sé quién propuso o dispuso -yo me encontraba en el frente- que Kurt Landau se escondiera en mi casa. (carrer Montserrat Casanovas). Ya no se trataba de escondernos de la policía. En el barrio, en la misma calle, habían militantes comunistas de nuevo cuño que nos conocían. Cualquier vecino podía ser un delator. El 19 de octubre de 1937, después de una infructuosa búsqueda, Carlota decidió presentar un escrito a un Juzgado para que, por lo menos, se dejara constancia oficial del secuestro y posterior asesinato de Kurt Landau. Un investigador amigo -48 años después- encontró la copia carbónica del mismo en el Archivo de la Guerra Civil de Salamanca, haciéndome llegar una fotocopia de la misma. En el escrito, Carlota expone:

“Que la compareciente tenía en su domicilio, calle de Montserrat de Casanovas, 24, en calidad de huésped, a Kurt Landau, de nacionalidad austriaca y militante marxista. 

El día 23 del pasado mes de septiembre, a las 7 horas de la tarde, aproximadamente, dos agentes del cuerpo de Investigación y Vigilancia vestidos el uno de color gris y el otro de color oscuro, acompañados de un Guardia de Asalto de uniforme (datos proporcionados por un vecino), procedieron a la detención, en el citado domicilio, del compañero Landau. 

Se limitó a contestar, una y otra vez, que sólo sabía que estaba en el frente. Enfurecidos, pararon de golpe el coche y la hicieron bajar. Caminaron unos pasos y uno de ellos sacó una pistola y colocándosela en la nuca le advirtió que era la última oportunidad que le daban.

Ante su obstinado silencio y la expresión firme de su mirada, decidieron, fastidiados, subir de nuevo al coche dirigiéndose de vuelta a la capital rumbo a Las Corts, lugar dónde la dejaron en una de sus chekas en la cual ya tenían alojadas a varias compañeras del POUM entre ellas a Katia, la compañera de Kurt Landau. ..”

Foren moltes les grans cases requisades al barri, entre d'altres LA TORRE DELS PARDALS, durant la Guerra, aquesta finca es convertí en l'Escola de la natura, dirigida pel Pedagoc Joan Puig Elies (President de l'Escola Nova Unificada) i per la seva muller, la mestra Roca. Era una escola de signe racionalista estava sostinguda pel sindicat del tèxtil de la CNT (Confederació Nacional del Treball), segons explica Joan Corbera. 

La Torre dels Pardals en 1917

Segons explica Ramon Ballester nebot de la segona dona d'en Companys, que quan el 31 d'octubre de 1937, el Govern de la República abandonà València i es trasllada a Barcelona, el aleshores president de les Corts Diego Martínez Barrio, va viure en la Torre dels Pardals fins que que el dia 23 de gener de 1939 va abandonar el país per fugir fins a França on va morir el dia 1 de gener de 1962.

D'altra banda, també cal remarcar que l'Institut Ravetllat Pla, va acollir al “Gobierno Vasco en su exilio a Barcelona durante la Guerra Civil”. Aquesta casa no va ser requisada durant la guerra donat que el seu propietari el Dr. Ramón Pla era un conegut dirigent socialista.

 

“ Mientras permaneció en Barcelona, Irujo estableció su domicilio particular en la finca que arrendó en las afueras de la ciudad a Ramón Plá Armengol y Nuria Plá Montseny; la casa-torre nº 114 de la Avda. de Montserrat estaba abierta también a todas las personas afectas a las instituciones vascas. En los primeros meses de vida de la Delegación, Irujo residió la mayor parte del tiempo en Barcelona y atendía personalmente a los vascos que se acercaban en busca de ayuda; los recibía y atendía con su proverbial dinamismo y amabilidad".


En en el núm 110  de la mateixa avinguda (durant la Guerra Avenida Ascaso), on estava situat l'Hospitas Francès, es va inaugurar en novembre de 1937 l'Hospital de Euzcadi en Barcelona, a la fi d'atendre les intervencions quirúriques i el servei de maternitat del poble basc exiliat a Barcelona.Pels llibres sacramentals dels bascos de Barcelona de 1939, pot deduir-se que en la capella aquest hospital des del mes de setembre de 1937 es batejaren els fills dels bascos exil·lats des de 1937. El sacerdot era un franciscà basc anomenat Pare Hilario d'Uranga, auxiliat pel sacerdot de Barcelona Josep Homar Duran, rector d'Abrera.

Foto de l'Hospital Francés de 1937. de F. Ballell

L'endemà, 18 de Juliol, dia de la insurrecció en la península, els soldats ja es van deixar veure pel barri a mitja tarda. Va ser l'exèrcit republicà el que va anar passant pel barri, sobretot pel carrers Coelo (de Pare Claret ) i Rambla Volart. Aquests soldats anaven amb el puny en alt i demanaven als improvisats espectadors que també ho fessin.

A la cruïlla dels carrers esmentats, es va situar una patrulla de l'exèrcit que va anar repartint fusells a les persones que hi havia al carrer, també als nens. Aquests soldats volien que els nous soldats fessin para els cotxes per desprès fer-los unir a les patrulles “quedamos tan sorprendidos y lo vimos tan mal que, cuando se metieron en la Torre Viladomat, tiramos los fusiles al suelo i nos digimos pies para que os quiero” , segons conte Joan Massana Camps, al seu llibre llibre “Memorias de un soldado del ejército popular”,. (Guim Gómez García i Gerard Sentís Garcés, La Guerra Civil al Guinardó.

El 26 de juliol de 1936, pocs dies després de l’alçament militar iniciat a Barcelona la matinada del dia 19, el comissionat de la Generalitat de Catalunya, Dr. Tomàs Tusó Temprado, presentà a la sala de Juntes de l'Hospital una ordre de la Conselleria de Governació per la qual el govern, donades les especials circumstàncies del moment, estimava resoldre d’indispensable utilitat pública i d’urgent conveniència per al manteniment de la legalitat republicana, la incautació tant de l’Hospital com dels seus establiments filials: l'Institut Mental, Betlem i la Granja de la Santa Creu, autoritzant el dit doctor perquè procedís al seu compliment.

En aquell acte es nomenà una Junta Administrativa en substitució de la Molt Il·lustre Administració. Aquesta, sota la presidència del Dr. Tusó, va estar formada pels metges Salvador Armendares Torrent, Joan Cordomí Pujolar, Tomás Pumarola Julià, Lluís Bosch Avilés com a representant del Cos Facultatiu, i els senyors Pere Freixa i Joan Valcarcel com a membres del personal subaltern, secció d’infermers, pertanyent a la branca de Productes Químics del sindicat de la CNT.

Foto dels milicians a l'Hospital General de Catalunya (Sant Pau)

La primera decisió de la nova Junta va ser la substitució del nom d'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau pel d'Hospital General de Catalunya. A partir d'aleshores els seus membres començaren a decidir sobre l'organització de les infraestructures de l’Hospital. A través d’un concert amb Sanitat Militar s’establí l’habilitació de diferents pavellons per als ferits que ja començaven a arribar des dels fronts de lluita. 

El rètol de l'Holpital de Sant Pau durant la Guerra

El nom dels sants i santes dels pavellons van ser substituïts per números, que al llarg dels tres anys del conflicte serien modificats en funció de les necessitats de cada servei.... (Pilar Salmeron) del bloc:

De Santa Creu a Sant Pau

Al Guinardó moltes cases i esglésies van ser confiscades per a ser destinades a hospitals. Aquest va ser el cas de la Torre dels Pardals prop de la plaça Catalana a a l'Avinguda Mare de de Déu de Montserrat 110, que es va transformar en un lloc de repòs pels ferit de guerra, a més d'escola de la Natura com ja s'indica en un altre apartat.

També el Castell de Mascaró va acollir un hospital per a nens malalts.

El Mas Viladomat també es va convertir en seu del Comité Revolucionari del barri, que hi tenia una txeca on es feien interrogatoris a presoners. El seu camp d'actuació era al Guinardó i al Camp de l'Arpa. La txeca era controlada per la CNT-FAI i era un enclavament important de l'organització confederal fins l'arribada del SIM (Servicio de Investigación Militar). Es comentava que, molta gent que entrava a la txeca per ser interrogat, més tard era trobava morta al peu de la carretera d'Horta.

Una de les poques fotos del Mas Viladomat

L'Església de la Mare de Déu de Montserrat, que aleshores només s'hi havia construït la Cripta, es van cremar objectes religiosos i alguns es van salvar amagats en cases veïnes, fou saquejada i incendiada, tot i que gràcies a la solidesa del seus murs i fonaments no sofrí grans danys estructurals. Per la seva situació estratègica, es va utilitzar com caserna de les “Juventudes Libertarias” i magatzem i els locals habilitats per escola laica amb una capacitat de 500 alumnes.

La parròquia de la Mare de Déu de Montserrat cremada

L'església dels Mínims la van cremar els milicians que van llençar bombes des de l'actual carrer del Dr. Valls, finalment el convent es va utilitzar com magatzem de guerra. El Mas Guinardó es convertí en un a caserna de dones milicianes, informa Maria Rosa Balcells que ho havia sentit dir al seu marit “sortien fent instrucció amb el fusell a la Plaça Salvador Riera".

El 19 de juliol era diumenge, encara va pujar gent a fer l'arròs a la Font d'en Fargues i a la parròquia es van dir misses” (Teresa Morros 8.x.04). Però les notícies que van anar arribant aquella mateixa tarda van fer que es suspenguessin actes previstos, com el ball que es feia cada diumenge a la tarda o les sessions de cinema.

Els primers dies de guerra van estar carregats d'emocions contínues. Les notícies triomfalistes eren constants i segons els republicans la fi de la guerra era qüestió de dies.

Al barri hi regnava un calma molt estranya. La gent estava molt nerviosa i qualsevol element no rutinari s'espantaven. Nos es respirava un ambient de guerra. Es deixaven veure “autos”, com s'anomenava als cotxes de l'època, de milicians armats fins les dents, tot i que anaven amb roba de paisà. Aquestes patrulles corresponien a la CNT i a la FAI Les criatures que no entenien que passava, pintaven les inicials d'aquestes organitzacions per les parets del barri.

La guerra no va entrar directament al barri però, a partir de final de juliol del mateix any 1936 algunes nits arribaven cotxes pujant pel carrer Sant Quintí fins a una esplanada de darrera de l'Hospital de Sant Pau. Aquell solar era anomenat La Pedrera, al carrer Mas Casanovas, aleshores poc més que un descampat.

Recreació d'un cotxe pujant el C. Catalunya (Sant Quintí)

Els veïns de la zona sentien uns quants trets i e cotxe que marxava tot seguit. Aquesta sèrie de sorolls es van anar repetint durant moltes nits durant la guerra. Es tractava de les Juventudes Libertàries que a partir de les deu del vespre anaven a “fer el passeig” amb els seus presoners “Era petita i em deien que m'adormís, però els de casa ploraven, perquè sentien cridar a la gent i era molt dramàtic” (Maria Rosa Valero 24.11.04.).

Possiblement la pedrera de darrera  l'Hospital de Sant Pau

No serà fins el matí següent que no retiraven els cadàvers i durant la nit hi deixaven un vigilant. Sempre havia curiosos que la mateixa nit o l'endemà hi anaven a treure el nas, segons explica Ricardo Pastor “ A l'endemà al matí per morbositat la gent anava a mirar, venien uns camions i retiraven els cadàvers” (Ricardo pastor 23.10.04.).

Aquelles primeres setmanes els incendis o saqueigs d'esglésies eren habituals. Les columnes de fum dels temples incendiats es deixaven veure des del Guinardó i les esglésies del barri no van ser una excepció.(Guim Gómez García i Gerard Sentís Garcés, La Guerra Civil al Guinardó.

Sant Antoni de Pàdua cremada

La primera en ser incendiada va ser la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, a l'avinguda del mateix nom, desprès ho va ser ser la dels Mínims i Sant Antoni de Pàdua a la Font d'en Fargues.

El Guinardó no era pas un barri de dretes pròpiament dit, però en general tampoc simpatitzaven amb les esquerres radicals, tot hi que hi vivien figures importants com Frederic Urales i la seva dona Soledad Gustavo, Federica Montseny, Eusebi C. Carbó i Antonio García Birlan, com ja hem esmentat anteriorment. També la mare d'Andreu Nin vivia a casa d'uns familiars al mateix carrer Escornalbou i ell mateix hi havia viscut més amunt amb la seva primera dona..

Fins aquí, un primer repàs al que van ser els primers dies de la Guerra Civil al Guinardó, continuarà.

• Fons informatives: El treball "La Guerra Civil al Guinardó", de Quim Gómez García i Gerard Sentís Garcés, dos joves estudiants gràcies als quals hem obtingut molta de la informació d'aquesta entrada. Parlem del Guinardó, d'Enric Marimón. REPORTATGE INFORMATIU I FOTOGRÀFIC DE LES PARRÒQUIES DURANT LA GUERRA (1936-1939) Arquebisbat de Barcelona. d'on hem aconseguit les fotos de les parròquies del Guinardó cremades.

CAN MASSANA - Bodega Josep Massana

Em sedueixen els llocs impregnats d'antigues presències ho confesso, tinc l'ànima amarada de nostàlgia, deu ser cosa dels anys, del anys que ja fa que he nascut, es clar. 

Carrer Horta en 1903. La Riera d'Horta

Quan passejo per Horta un del carrers que més m'agrada seguir tot admirant les seves casetes baixes, aquells detalls que em traslladen en el temps i passo llista a aquelles que han desaparegut, com el pou que hi havia en mig del carrer, ¿qui va decidir que ja molestava més que no pas feia servei?, es va equivocar, el trobem a faltar. El més segur és que dormi sota els nostres peus delerós d'albirar la llum del sol.

Aquella és si no la més antiga, una de les parts amb més antigor de l'antic poble d'Horta, i malgrat s'hi hagin bastit ja un parell d'edificis de pisos, que hauria d'haver una llei prohibint construir-los, encara avui conserva aquell aire de poble, allunyat del soroll de la ciutat que tot s'ho menja.

Un altra dels meus rituals consisteix en accedir a la nostra taverna de tota la vida, i demanar un vermut amb sifó com els d'abans, ara es torna a posar de moda fer-ho, acompanyat d'una tapeta, i des del mostrador contemplo aquelles botés, brunyides pel temps i la pols.

M'encanta el seu aire de taverna vuitcentista, el color de les seves parets de color indefinit, dens i alhora diluït pel fum dels cigars i cigarretes consumides al llarg dels anys de tants i tants veïns compartint els seus moments d'oci i esbarjo.

Com tot a la vida l'establiment té una història escrita a foc en la memòria col·lectiva dels hortencs, de totes les vides que hi han deixat la seva petjada, d'altres propietaris, altres vivències i això és el que ara mateix tractaré de resumir en les ratlles que segueixen.

Segur que si parlo de Can Ripollet la majoria de la gent més jove que em llegeix no sabrà de que dimonis parlo, però si en comptes de dir Can Ripollet dic  Can Massana, la situació canvia, i és que ambdós noms els uneix un lloc comú, una vella taverna del barri d'Horta, situada al carrer principal d'aquesta barriada.

Tot comença quan en Pere Martí i la seva muller Maria Xarau van arribar al aleshores poble d' Horta a finals del segle XIX . En Pere es va dedicar a fer de llenyataire i carboner als boscos de Collserola ajudat per dos dels seus fills i una colla de jornalers.

També es dedicava a repartir la llenya i el carbó per forns i d'altres establiments de la contrada que ho necessitaven per dur a terme les seves activitats, ajudat per dos matxos i un carro que guardava a Ca Lapeira.

En arribar a una edat determinada, com la feina era dura, va pensar que ja fora hora d'anar pensant en dedicar-se a una altre activitat i va deixar el negoci en mans de dos dels seus fills.

Així fou que en 1930 el matrimoni format per Maria Xarau i Pere Martí, va obrir una taverna al número 1 del carrer Horta, ells hi vivien en el núm. 3, al costat mateix del que anys desprès muntarien el seu negoci.

Foto del carrer Horta de la dècada dels 40

Altre temps, arreu de la Mediterrània dalt de les portes de les tavernes s'hi acostumava a penjar una branca de pi  com senyal que en l'establiment s'hi venia vi, seria maco que aquest costum continués, no us sembla?

La taverna però,  no estava ben vista entre la “gent de bé”, les persones que les sovintejaven no gaudien de bona reputació, es considerava que eren llocs poc recomanables on els homes gandulejaven, mal parlaven i perdien els “quartos” (diners) jugant a cartes i que la gent beguda era font de problemes, és a dir, que segons la veu popular eren caus plens de vicis on s'hi originaven escàndols, aquest temps però , queden ja molt lluny.

El carrer Horta els anys trenta era un lloc molt transitat per carros carruatges i persones que anaven amunt i avall. Així doncs molts hi paraven a la taverna beure un got de vi o a fer un esmorzar de forquilla i per les tardes s'hi quedaven una bona estona a jugar a cartes o al dominó tot prenent una barreja o un cafè.

En les tavernes on es donava de menjar, es servien viandes calentes a base d'escabetxos, sofregits, empanades i bunyols de bacallà i arengades eren menjar eminentment populars.

Quan hom parla d'ambients tavernaris o de llenguatge tavernari, es refereix a determinats establiments, no pas a tots, és clar.

A més del tràfec normal de tota taverna hi venien vi a granel que també es repartia per les cases en garrafes i garrafons, així com feixos de llenya que collien els seus fills per Collserola.

Davant de la denominació Can Ripollet, la pregunta és obvia, perquè Can Ripollet i no Can Martí o Can Xarau que eren els cognoms dels propietaris?, simplement perquè Maria Xarau era filla de Ripollet i popularment així se li va quedar.

Semanalment s'omplien les bótes de vi que portaven de Masquefa o de Vilafranca del Penedès amb bots de pell de cabra adobada, els quals descarregaven del carro i el buidaven a les bótes convenientment preparades. Traslladar aquests bots carregats a l'esquena era de mal de fer donat que el seu contingut es mou degut a la flexibilitat de la pell.

En Pere a més tenia una petita vinya prop de Can Masdeu, i al celler de casa seva, que tenia i té, sortida per la Riera d'Horta, hi tenien un cup on trepitjaven el raïm, - recorda una de les seves netes – cada any per la verema es netejava i fins l'any vinent.

La part de Can Massana que dona a la Riera d'Horta

Per motius de salut en Francisco, el fill que amb el temps va dirigir la taverna , va decidir retirar-se donat que l'ambient tavernari, es dir, el fum dels que fumaven i els gasos del vi, li perjudicaven i així és com va traspassar el negoci als Massana.

La família Massana procedeix de Sant Pau de l'Ordal, Alt Penedès, poble que viu principalment de les granges apícoles i de la vinya.

En Josep Massana es fa càrrec de l'antiga taverna de Can Ripollet de la qual el seu pare havia arrendat els drets a la propietària Maria Martí Bartomeu i amb la col·laboració de la seva germana Maria i del seu cunyat Isidre, va seguir el mateix sistema de taverna-bodega dels antic propietaris.

En 1985 mor Josep Massana i es fa càrrec de l'establiment la seva vídua  Carme Piqué Reverter, amb l'ajuda dels seus cunyats Maria i Isidre. Poc temps després la Carme decideix retirar-se i traspassa el negoci en 1992 al seu nebot Jordi Massana i Massana, casat amb Crescència Ruiz Ortega.

L'estabilitat però, no dura molt de temps donat que en 1999 mor en Jordi i el negoci passa en mans de la seva vídua, la qual, porta actualment el negoci juntament amb en Carles que des de 1996 ja treballava en el negoci.

Hem arribat doncs als nostres dies, la taverna continua sent un referent a Horta. Qui, entre els hortencs no ha passat estones en la seves estances?. En l'interior el temps sembla haver-se aturat, tot més o menys suporta impàvidament el pas dels anys, el seu taulell, les seves botes, les tauletes on la parròquia es seu per beure i menjar, les parets amarades de presències invisibles de tots aquells que un dia hi van passar tot gaudint d'un bon vas de vi.

• Fonts d'informació: Llibre Cròniques d'Horta d'en Mingo Borràs, algunes fotos del propi llibre. Fotografies cedides el seu dia per en Carles Massana.

THE PEM BOYS

Fotos cedides per Joan Caldentey

Un dia de l'any 1.958, al teatre de la parròquia entre altres actuacions, varen actuar un noi d'uns 25 anys, amb dos xavalets de 13 i 14 anys, cantant la cançó del Renato Carossone “Ricordate a Marcelino”, a tots els assistents ens va fer molta gràcia i els meus amics i jo ens vàrem posar en marxa  per crear un grup que rebia el nom de THE PEM BOYS, que quedava d'allò més modern per l'època.

L'actuació es feia amb música enllaunada, o sigui que només imitàvem o feien veure que cantàvem.

Fotos cedides per Joan Caldentey

Primer de tot es necessitava un tocadiscos i després un aparell de cinta magnetofònica, com els que en Narcís Renom i el seu germà Pere tenien a la torre.

A la fi de fer una prova, vàrem gravar el famós “Camarero” !! dels Xey, no sabeu la xerinola i la gresca que hi havia en els assaigs, quin tip de riure.

S

Abans però, vàrem escollir les persones que formarien el grup: el Claudi Ferré, en Llibert Vinaixa, el Pere Renom, en Joan Sàrrias i i jo mateix, Joan Caldentey. Sempre érem la colla que anàvem junts.

Va haver una mica de discussió per triar els instruments que cada un de nosaltres havia de fer veure que tocava, així el piano li va tocar a en Llibert, donat que en sabia i li era més fàcil d'imitar. Posàvem una fusta al piano perquè no sonés.

A en Pere li va tocar la bateria, era molt complicat, perquè tocar sense que soni és dificilíssim, en Claudi feia anar el contrabaix i en Joan Sarrias i jo les guitarres, això pel que fa als instruments, de cantants en fèiem tots plegats.

En Narcís Remon, en la part tècnica posava en marxa la cinta pre-gravada amb les cançons i ¡apa!, a repetir  una i un altre vegada les cançons fins saber-les ben bé.

Així vàrem arribar a aconseguir un repertori , que recordi el “Jo Pepita” dels Xey, l'esmentat “Camarero”, també dels Xey, “Nostàlgia en Alta mar” (en alemany, ni us podeu imaginar la dificultat),  “Around the clock”,   del Billy Haley, en anglès, així crec que es deia, aquesta ens sortia molt bé i altres que no me'n recordo.

Vàrem actuar per les parròquies i centres portant el nostre espectacle, si el públic estava una mica lluny, donàvem el pego, si en canvi, si el públic estava massa a prop, es notava molt la trampeta.

Vàrem, fins i tot, fer  de "teloners" al cine Montserrat on si que cantaven en Ramon Calduch i el Josep Guardiola, un èxit,  brutal, vàrem firmar autògrafs i tot.

Cinema Montserrat

Algú va utilitzar el mateix nom en 1968, algun fills dels primers o coincidència?

Penseu que cada espectacle, havíem de llogar vestits i instruments, era una gran feinada.

On teníem més èxit era a la Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, era el nostre domicili social, i ja tenim a en Narcís posant la cinta, crec que la gravadora era una Ingra i nosaltres a sincronitzar les nostres veus i els instruments al que sonava.

Al cap d'uns anys, per tele es va donar un programa que duia el nom de “Escala en HI Fi”, que era un programa que es donava per pel primer canal i que va durar molt anys i que consistia exactament en la mateixa tècnica que la nostra però amb més mitjans, és clar. Podem dir, doncs, que nosaltres vàrem ser els pioners en aquest tipus d'espectacles. Ens va veure algú i s'ho va copiar?, a saber.

Versió més moderna anys 70 de una versió Escala en Hifi al Mas Guinardó

Programa escala en HIFi de TVE

Ho vàrem seguir fent durant bastants anys, al menys 5 o 6, després tot va canviar, ens anàvem fent grans i van sorgir altres obligacions, novies, feina, casaments, etc i aquí es va acabar l'historia del The Pem Boys, sorgits també del grup d'amics i jugadors del club de basquet el Pem.

Vet aquí un gat vet aquí un gos aquest conte ja s'ha fos
 
Joan Caldentey

EL FOMENT HORTENC

Per conèixer la història del Foment ens hem de traslladar a 1887 i parlar d'una entitat que rebia el nom de Sociedad Casino Familiar, que tingué la seva seu a la Plaça Major (Santes creus) durant l'ultim terç del segle XIX.

D'aquí va passar a instal.lar-se convertit en Casino de la Berbena a Can Forga a la plaça d'Eivissa i més tard es trasllada a l'edifici del Cine Unión amb el nom de Casino Unión.

A principis del segle XX alguns socis afiliats a la Lliga Regionalista varen pressionar a la fi que el Casino es convertís en un centre de la Lliga, amb gran oposició de la majoria que no volia de cap de les maneres que la Societat fos la seu d'un partit concret.

Foto de 1912 . Fons de l'Entitat

La lluita entre ambdues faccions va ésser forta, certs membres de l'Entitat van recórrer a tota mena d'estratagemes per guanyar les votacions, com alterar l'hora del rellotge per aconseguir que alguns membres no hi poguessin votar, etc, finalment però com el titular del local era la Lliga, varen aconseguir el que volien.

Durant un temps, com hem pogut comprovar, varen anar de rodes a pilats sense trobar un lloc per aposentar-se, fins que en 1917 van poder adquirir un solar al carrer Alt de Mariner, núm 15, on van fer construir l'edifici social que va rebre el nom de Foment Hortenc, que fou bastit d'acord amb el projecte d'en Pere Serra Pau i gràcies a l'esforç de tots plegats.

Construcció del Foment al carrer Alt de Mariner. Fons de l'Entitat

El Foment Hortenc va ser fundat l'11 de juny de 1917 per un grup de membres del Casino d'Horta que volien una nova societat instructiva i recreativa. El primer president va ser Pere Serra i Pau i la primera acció de la Junta, la compra de la casa d'Andreu Sabadell, al carrer d'Alt de Mariner 15, que encara és la nostra seu. L'edifici va ser destruït pel foc el Nadal del 1946 i reconstruït el 1948 amb l'esforç de tots els socis de l'entitat, comptava amb quinze socis i avui dia en té més de cin-cents i una escola de teatre per a nens de 9 a 17 anys, que assegura el futur del teatre amateur de la seva entitat, una de les tres que existeixen al barri d'Horta. (fonts del propi Foment)

En una primera etapa es va fer de tot, des de sarsueles fins a òpera, obres teatrals amb el propi quadre d'actors o amb companyies professionals de fora, balls tradicionals, les festes del Maig Florit, fins i tot l'actuació d'una orquestra de senyoretes.

El Maig Florit era una festa molt popular en l'Horta de l'època, la sala de ball es convertia en un jardí, les noies joves esperaven amb il·lusió el ball i durant tot l'any es confeccionaven o feien confeccionar el seu vestit llarg de  gal·la, guardant-se en secret de com era i de quin teixit estava confeccionat, fins el mateix dia del ball.  

fons fotogràfic del Foment Hortenc

En dues ocasions es va organitzar també el Ball de la Selva, amb la sala plena de pins i ocells.

Tot plegat va transcórrer amb alts i baixos, enmig de problemes econòmics i sobre tot d'una forta rivalitat amb el Centre Català – entitat catalanista del barri – Hom feia pintades en els cartells dels altres i es despenjaven pissarres informatives, fins i tot es celebrava amb xampany la dissort dels altres.

En acabar la guerra gairebé es va haver de començar de nou, es varen resistir alguns intents de confiscació per part del nou règim i la majoria de socis del Centre Català van passar al Foment,

En 1946 el foc destruí el foment; uns i altres treballaren junts per a la seva reconstrucció i en aquell punt acabaren les diferències.

La reconstrucció es feu d'acord amb el projecte del consoci Andreu Serra i Heredero i fou gràcies al treball de tots els socis i de la Caixa de Pensions. La inauguració va tenir lloc el 19 de març de 1948. Foment sempre es va distingir pels seus balls familiars i per estar molt d'acord amb el tarannà del poble.

Envelat del Foment 1934

Van reprendre les activitats amb tant d'èxit que l'espai se'ls quedava petit però quan van aparèixer la televisió i el 600, l'entitat va tenir una etapa de enlentiment i poca activitat. Tot i així actualment gaudeix d'una bona etapa de participació.

Foto dels anys 70 del segle XX. Autor desconegut

Foment Hortenc també ha impulsat altres tipus d'activitats, com concerts, esbart, exposicions, balls, fotografia...

SECCIÓ FOTOGRÀFICA DEL FOMENT

l'Arxiu Històric Fotogràfic d'Horta, en 1951 organitzà el primer Concurs fotogràfic al als local de la Caixa , aleshores situada al Carrer Castelló de la Plana, on són exposades excel.lents fotografies de gran nivells artístic.

D'aquí sortirà la iniciativa de crear la “Sección Fotogràfica del Foment”, impulsat per Emili Reguart i Munté Àngel Pérez i Pérez i el President del Foment Hortenc.

L'any 1953 en el mes d'agost la secció fotogràfica del Foment , organitzà el primer concurs Social i el primer Nacional: s'exposen 78 treballs a la Sala de Cultura de la Caixa, El primer premis són concedits e Emili Reguart, Emili Ducet i Jaume Mut i a Angel Pérez, el primer premi Social.

El 9 d'octubre de 1953 naixia en el Foment Hortenc L'Arxiu Històric Fotogràfic d'Horta, “amb voluntat d'inculcar a tots els cors quelcom del nostre romanticisme i sentimentalisme per tal que algun dia tinguem un ajut efectiu i amb estimació es pugui prosseguir l'obra fins sense fi que amb tanta il·lusió hem iniciat.”

En aquesta obra de recerca i recopilació història cal destacar el nom de l'Emili Reguart i munté , nascut al carrer Sant Alexandre el 27 de gener de 1908, un home dedicat a la fotografia i a través d'ella recordar la història d'Horta, i part d'aquells treballs documentals com la història de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron o del Palau de Valldaura que va recollir.

Des de 1936 visqué al carrer Mariner on va morir el 2 d'abril de 1960 am només 52 anys, és a dir que calia esperar-ne molt en pro de la història del nostre barri que, sortosament, d'altres com en Jaume Caminal han continuat.

Aquest Arxiu Fotogràfic neix al Foment però amb el suport de totes les entitats del barri que signen un document en aquest sentit el mes d'abril de 1954. La seva finalitat és “proporcionar al nostre barri quantes dades històriques siguin possible reunir i a la vegada mantenir el record d'aquelles coses que van desapareixent”.

EL TEATRE

Destacarem també la importància de la cultura teatral de l'Entitat, tant important pel nostre país, gresol de grans artistes que han començar en el teatre amateur.

Representació Marieta Cistellera. WEb de l'Entitat.

Una representació teatral de 1982

"Amb el teatre els joves es diverteixen en un entorn familiar, es desenvolupen culturalment, combaten la timidesa i s'integren socialment", explica el president de Foment Hortenc, Raimon Gandia. Durant l'any fan una dotzena d'obres, algunes creades pels membres que formen l'entitat i d'altres basades en autors teatrals, i una cinquantena de representacions. La temporada té dues cites ineludibles: els Pastorets, de Josep Maria Folch i Torres, que es fa per Nadal, i l'espectacle musical Tomàquet , que es fa en diferents sessions al maig. "Ens hem convertit en una de les tres fonts de cultura teatral que hi ha al barri", explica el màxim representant de l'entitat.

A més, ha desenvolupat un vessant social. Dos cops a l'any les tres associacions teatrals del barri fan una obra i en destinen la recaptació a una entitat social del barri. Foment Hortenc mira al futur amb optimisme i amb tres objectius clars: adequar l'entitat al segle XXI, augmentar el nivell de participació i fomentar l'escola de teatre. (del WEB de l'entitat).

El Foment Hortenc en l'actualitat

• Fonts informatives: Llibre  "El que ha estat i és Horta" de Desideri Díez, "Recull d'un temps d'Horta" de Mingo Borras i Web del Foment Hortenc.

LA TORRE FONTANER

On estava Can Fontaner? - entre els actuals carrer de Coimbra, Fàtima i Fontaner -

Plànol de co era la finca de can Fontaner el segle XVII. Fons Carlota Giménez.

Can Fontaner és un petit enigma per nosaltres, es considera la primera casa senyorial que hi va haver a Horta, i diem que és un enigma perquè de la casa, malgrat la importància que va tenir durant el segle XVII, no es coneixen ni gravats ni cap dibuix que ens pugui donar una idea de com era, de la finca tan sols queda una torre coneguda com la del Moro o Ca L'Enrich, que suposadament pertanyia als Fontaner.

Recreació de com  podia havet estat Can Fontaner

Terrenys Can Fontaner anys 70. Autor desconegut AHFH

Per aconseguir més informació sobre el Mas Enrich o Torre del Moro, heu de clicar sobre el link de sota

Història de Ca l'Enrich/Torre del Moro

La casa abans de conèixer-se amb el nom de can Fontaner se l'anomenava mas Solans, primitivament propietat del mercader Ermenegildo Grases, el mas disposava d'una capella dedicada a Santa Maria Magdalena, que apareix en la llicència de benedicció i de celebració del 5 d'abril de 1677.

Posteriorment va ser destruïda i juntament amb la casa va ser comprada per Ignasi Fontaner Martell en 1700.

Ignasi Fontaner Martell era un burgés il·lustrat, la família del qual era de Perpinyà. Era un comerciant ric que no se sap amb seguretat si va néixer a Tarragona, com algunes fonts asseguren, o bé si hi visqué durant anys, per finalment traslladar-se a Barcelona quan ja tenia una certa edat. El 1679 és candidat a l'ofici de tauler del General en aquesta ciutat (DGC, VIII, 1311-1312)

També sabem que era un poeta que escrivia en castellà i, per un pergamí dipositat en la Biblioteca de Catalunya que va publicar un llibre amb un recull de poètics castellans del segle XVII, escrit en 1689 i publicat a Barcelona, fou trobat segons consta en aquesta entitat, per un tal Llobera, registrant papers en el despatx Olzina, a expenses de Foxà, segurament havia pertangut a Josep M. Grau. El donatiu el fa el Doctor D. Puig en 1923.

Segons anotacions d'aquesta entitat, “Es retroben alguns poemes amb el mateix incipit en reculls poètics castellans del s. XVII (Catálogo de manuscritos con poesía 1998: V, "índices"). D'altres són impresos en cançoners de l'època: [20], [72], [95], [108], [212] a Romances varios de diferentes autores (2a ed. de 1688; Rodríguez Moñino 1973-1978: III, 255); [75], [127] a Romancero general. Segunda parte, a cura de Miguel de Madrigal (1605; íd.: III, 27); [168] a Primavera y flor de los mejores romances, compilat per Pedro Arias Pérez (1a ed. de Madrid, 1621, amb ed. a Barcelona, Lisboa, Saragossa, Sevilla i València; íd.: III, 147-165); [208]: veg. BC, ms. 1495”.

Torres Amat identifica el compilador amb Fontano, sobrenom poètic de Fontanella, i li atribueix la Tragicomèdia pastoral d'Amor, firmesa i porfia i versos en català, primerament perquè "en el mismo paraje donde se encontraron estos versos, que junto con la pieza dramática componen un tomo en folio de 220 páginas ms., se halló otro tomo en 40 de versos castellanos, cuyo carácter de letra parece igual a la del que se deja mencionado, leyéndose en la primera llana o frontis: "Libro de diversas letras del comensal José Fontaner y Martell, de Tarragona, hecho en Barcelona a primero de enero de 1689"; y segunda, porque en todas sus poesías usa del nombre de Fontano". Diu que ha vist els versos de Fontaner a la biblioteca de Josep M. Grau, i que a Tarragona no consta cap comensal amb aquest nom, però dóna notícia d'un homònim que en el seu testament, datat a Barcelona davant del notari Bartomeu Cerveró el 24 de setembre de 1708, va fundar unes misses per a un altar de la seu tarragonina, on tenia un nebot anomenat Joan Fontaner. Mestres creu que Fontano, Josep Fontanella i Fontaner són la mateixa persona.

Dels Fontaner sabem, així mateix, que lluitaren a principis del segle XVII a favor de l'Arxiduc Carles en la guerra de Successió.

l'Emperatriu Elisabeth *

Arxiduc Carles *

L'Arxiduc Carles, que va ser proclamat comte de Barcelona, “permaneció en el término de Horta con su esposa la emperatriz alemana Isabel de Brunswich, des de el 11 de abril hasta el 28 de mayo de 1709, se aposentaron en la grandiosa casa de su entusiasta partidario don Ignacio Fontaner, que conserva como trasunto de aquella época, algunos cuadros que debieron adornar los salones de la real estancia y una luz de candil, en la qual se ven combinados los símbolos alados del imperio austrïaco....”

Ambdós monarques solien passar les seves vacances en la finca dels Fontaner a Horta, on arribaven pel juny.

Així doncs, el negociant Ignasi Fontaner i Martell, que va guanyar una gran fortuna amb el negoci de l’aiguardent, l’abril de 1709 va llogar una torre al mateix Carles III, edifici que estava situat en una gran finca de la seva propietat en el poble d'Horta. Carles III a la fi que pagar els favors rebuts, el va acabar fent noble. 

“La vida de esta princesa alemana tiene todos los ingredientes de una superproducción en la que cabría la sofisticada vida palaciega de las grandes cortes europeas del siglo XVIII, el conflicto religioso (nació protestante, pero se convirtió al catolicismo al casarse con el archiduque Carlos en 1708) y, sobre todo, la agitada vida política de una época en la que ella estuvo en el centro del huracán de la Guerra de Sucesión de la corona española, en la que se implicó toda Europa y que tuvo como una de sus grandes víctimas a Cataluña”.

En 1714 La Diputació del General convoca la Junta de Braços (1) de manera extraordinària. L'Ignasi Fontaner en formava part, com tots aquells representants a les Corts Catalanes que en aquell moment es trobessin a la capital de Barcelona .

L'Ignasi Fontaner un cop acabada la guerra es va haver de refugiar a França durant  un temps per haver pres part activa en el conflicte que va agitar el país en aquella època.

Els anys posterior a la desfeta sempre són temps de passar comptes per part dels vencedors, els catalans que com Ignasi Fontaner van recolçar la candidatura de l'Arxiduc Carles d'Austria, en front del candidat francès Felip d'Anjou de la dinastia borbònica dels francesos, i en consequência varen sofrir represàlies.  A  la casa Fontaner es procedí a la destrucció i crema de documents sobre privilegis i títols atorgat per l'Arxiduc Carles durant el temps del seu Govern a la ciutat i al Principat, i entre ells els de “Noble” a favor d'Ignasi Fontaner Marti.

Supervivent nat, quan Felip V va vèncer, es va transmutar ràpidament d’austriacista a felipista, i va ser nomenat amb un càrrec de confiança com a tresorer de la construcció de la Ciutadella, càrrec que va exercir fins que el va rellevar el seu fill.

L'historiador Garcia Espuche en fa esment en el seu últim llibre denominat "Notícies" :, diu així :  "Tampoc van faltar els “bons tecnòcrates o gestors”, que no van dubtar a passar-se de bàndol sense cap mirament. És el cas del negociant Ignasi Fontaner i Martell, un ric mercader que va guanyar una gran fortuna amb el negoci de l’aiguardent, i que l’abril de 1709 va llogar una torre al mateix Carles III, que el va acabar fent noble. Supervivent nat, quan Felip V va vèncer, es va transmutar ràpidament d’austriacista a felipista, i va ser nomenat amb un càrrec de confiança com a tresorer de la construcció de la Ciutadella, càrrec que va exercir fins que el va rellevar el seu fill", com es pot observar,   sempre hi ha hagut persones que es canvien de camisa quan convé. Artícle d'El País.

En un altre ordre de coses, i tornant a la poca informació de que es disposa sobre la descripció de la finca, el cens del Qüestionario de Francisco Zamora (personatge que es pot considerar un dels primers "espies" que va enviar el Gobierno de Madrid a Catalunya), facilitada per en Bernad Bransí, propietari de Can Bransí, una masia situada a la Riera d'Horta el 11 de juliol de 1789:

(...la Torre dels Fontaner, cuyo vecindario se compone de 18 casas, entre las de dos pisos a las de solos de entresuelos, sin la casa principal y fàbrica, era casa de bastante patrimonio en otro tiempo pero en el dia son mucho sus poseedores. Tiene un hermoso jardín con algunos juegos de agua, que es abundante. En medio hay un estanque rodeado de barandilla de madera, cuya circunferencia es de 42 canas catalanas o 84 varas.

Su huerta es de tres mojadas de tenencia con algunos àrboles frutales y un tantito de viña para regalo de su hortelano dueño útil de aquella, que es otro de los avecindados en esta torre, que la tiene a censo....)

A la porta de Can Fontaner hi havia una capella de molta cabuda, en Fontaner la va fer reedificar i feu nova la capella del Mas Solans, amb tres naus i la dedicà a la Mare de Déu, sota l'advocació de la Immaculada Concepció. Aquesta església fou reconstruïda a principis del segle XVIII, amb un magnific panteó familiar on foren enterrats Ignasi Fontaner i Martell, la seva germana Isabel, Josep Fontaner i de Bru, primogènit de Joan Fontaner. En 1728 hi va posar un campanar .

Possibles ruïnes de la capella de Can Fontaner

El Bisbe en visitar-la manà que no es toqués en dies de festa per no perjudicar les parròquies veïnes, sota pena de suspendre la celebració. Com no es va fer cas al manament del bisbe li suspengueren la llicència de celebració el 22 d'octubre i 9 de desembre de 1828. El propietari, aleshores Joan Antoni Fontaner, acudí a la Sagrada Congregació del Concili però, ratificaren el que el bisbe havia decidit sobre el toc de campana els dies festius, segons documents del 28 de juliol de 1830.

Com no existeixen massa documents sobre la finca, hem de seguir de nou la història de les campanes de la capella i així sabem que el 10 de maig de 1850 es demana una llicència a la capella de Sant Genís de Provençals per beneir una campana de la capella de Can Fontaner i una altra al capellà Josep Terris per beneir la campana de la mateixa casa, propietat en el moment de Mariana de Fontaner i de Bru.

La notícia de la mort de Joan Fontaner ens la dóna Rafael Amat i de Cortada Baró de Maldà, que tenia gran relació amb les cases principals d'Horta. Diu així “el 8 de gener de 1798 ha mort en l'hospital lo miserable don Joan Fontaner y enterrat, segons he ohit en sa església, qual vivia de limosna, havent son pare i ell fetsu tot malbé i venut sa famosa Torre Fontaner al sr. Antúnez. REQUIESCANT IN PACE . Amén”.

Aquí veiem doncs, com el Baró de Maldà que era borbònic convençut, com la majoria dels nobles, tracte de miserable a l'últim Fontaner que va habitar la torre, no sabem si perquè era un conegut austriacista o perquè va tenir la mala fortuna de morir pobre.

A finals del segle XVII doncs, es construeix i arrenca la fàbrica de curtits, no tenim coneixement si l'edifici de la torre va ser aprofitat o no, ni que va passar amb la capella i on alguns  Fontaner habien estat enterrats.

En Bernat Bransi descriu la fàbrica d'aquesta manera: “La fàbrica és de curtidos y en ella trabajan al año 3000 pedazos de suela, 600 docenas de becerros teñados y 200 anteados y de forros 5000 docenas. Para este trabajo son 25 los hombres empleados y un mayordomo para la dirección.

LA SILUETA DE LA FÀBRICA DE CURTITS ERA VISIBLE DES D'ARREU

El 20 d'abril de 1912 el propietari de la fàbrica era en Gonçal Jaumar de la Carrera: S'hi admiren vessants de ben conreada vinya, plantacions d'arbres en variada multitud i tots els conreus propis de l'hort.

Pel tipus d'edificis que es van construir,  podem deduir que la fàbrica es va enderrocat a principis de la dècada dels cinquanta.

Avui tot són pisos per gent treballadora, de l'antiga esplendor només queda com testimoni La Torre del Moro i un petit carrer que guarda el nom de la finca Fontaner.

Fotos dels canvis del barri de Can Fontaner

1. Durant l'edat moderna catalana la Junta de Braços era una institució que convocava la Diputació del General de manera extraordinària en casos d'emergència o urgència. En formaven part tots aquells representants a les Corts catalanes que en aquell moment es trobessin a la capital de Barcelona

• Fonts informatives: El Qüestionario de  Francisco Zamora, el Dietari del Baró de Maldà, BiBlioteca de Catalunya, Wikipedia en català, el llibre El que és i a estat Horta de Desideri Díaz. I informacions orals de Carlota Jiménez que ha estudiat el tema a fons.

• Els dos quadres dels reis austriacistes reproduïts més amunt,  eren propietat de la família Alòs del  Guinardó anomenada Torre Garcini, ara els podeu contemplar en el Born Centre de Cultura i Memòria.