divendres, 5 d’agost de 2011

EL TURÓ DE LA ROVIRA, EL POBLAT IBÈRIC, EL PARC DEL GUINARDÓ I LA FONT DEL CUENTO

Els tres turons formen una de les parets muntanyoses que arracera  la vall d'Horta, el que durant el llarg de la història s'ha conegut com La Serra del Baró, Muntanya Pelada o Serrat de la Rovira. Aquesta petita serralada la formen els turos del Coll, del Carmel i el de la Rovira i cap d'ells passa dels 270 metres d'altura sobre el nivell del mar. 



És una carena muntanyosa a la que qui la vol pujar,  ho ha de fer a peu i amb sabates còmodes, de fet s'organitzen tot sovint passejades per donar a conèixer un dels indrets més desconeguts de la seva ciutat per a la majoria del barcelonins i m'atreviria a dir que fins i tot pels mateixos veïns dels barris que els envolten.

Dels tres, segurament el més visitat sigui el de la Rovira, dit a l'edat mitjana Puig Aguilar (261 mts), on durant la guerra civil l'exèrcit hi va construir al damunt unes bateries antiaèries, més per a intimidar  als avions italians que bombardejaven Barcelona que no pas per una altre cosa.

Molt abans de construir-hi les bateries antiaèries indicades, hi hagué un poblat ibèric, destruït per causa d'aquestes bateries. Dirigida per en Josep Colominas, el Servei d'Excavacions Arqueològiques organitzà en 1932, una campanya d'excavacions en aquest poblat ibèric, el qual estava ja prou degradat pel treball agrícola. En un pla irregular, el nucli era voltat per un mur poc fort per ser defensiu i tenia dos camins d'accés, un pel vessant nord i un altre pel Sud retallats a la roca en la part alta i sent defensada la porta de l'entrada sud per una torre circular. Foren trobades quaranta tres sitges, uns pesos de teler encara no cuits, o sigui, possiblement, en la zona del forn, ceràmica feta a mà amb cordons aplicats amb motius incisos senzills dibuixats a sobre, tópica ibèria feta a torn, sense pintar excepte en el cas d'un kalathos pintats amb motius geomètrics i vegetal d'estil corrent 


i campaniana importada i àmfores púniques, troballes que permeten la datació en un període que anà del segle III al II abans de Crist”, explica Jaume Florensa Jaumandreu en un artícle publicat en la revista cultural Finestrelles de l'any 1991.


part de les sitges que es van trobar



Continua explicant Florensa, que a prop d'aquest poblat laietà, es va localitzat altres estacions arqueològiques. Provablement, haurien estat prehistòriques les coves Cimanyes, properes a l'antic Can Xiroi, al Portell, pel costat de les quals passava una via romana, així com, a les vessants del Guinardó, darrera de l'Hospital de Sant Pau, a l'actual carrer Mas Casanovas.  En 1931, el mateix Colomines, mentre excavava una necròpoli romana, trobà els vestigis d'un grup de fons de cabanes adossades a un mur protector que anava d'est a oest seguint la corba de nivell del terreny corresponents a un poblat del Bronze Mitjà, indret on es va localitzar una nova necròpoli altomedieval.

Recentment en obrir la Ronda del Guinardó, les troballes de 1931, van tornar a sortir a la llum, com també ho van fer en la dècada dels 70 quan van enderrocar les barraques que s'hi van construir a sobre. 

Com van acabar les restes o què en van fer,  ho desconec ara mateix. Si voleu saber-ne més al respecte, no teniu més que llegir el contingut del meu anterior post clicant el link de sota:




En el conjunt d'aquests paratges, hi havia el projecte de bastir un parc arqueològic on es combinés la natura amb l'arqueologia. Desconec també, en que ha quedat aquest projecte, del que se'n va parlar en  1991  però, entenc que podria ser una idea interessant si algú amb prou interès per la cultura ho tornés a plantejar.

Acabant ja amb el que fa respecte al cim del Turó de la Rovira, cal concluir,  tot recordant que al voltant dels anys 60, sobre les restes del poblat ibèric i dels antiaèris, s'hi van construir un munt de barraques bastides per persones que van emigrar a Barcelona en massa i pels que no hi havia prou habitatges per encabir-los, que en èpoques més recents van ser derruïdes.

Una actuació recent de l'Ajuntament de Barcelona, ha netejat tot l'indret i deixat les restes dels antiaèris i de les barraques en qüestió com record del passat recent del Turó.








Tot baixant del cim per un camí en ziga-zaga, es pot contemplar unes vistes magnífiques de la ciutat de Barcelona, des del Besòs fins a Monjuïc.




A poca distància,  podem trobar les restes d'una torre rodona de la que se'n desconeix si formava part de l'antic poblat ibèric que ocupava tot el cim del Turó de la Rovira .

 Continuem baixant entre pins, garrofers, grans eucaliptus, cedres, mimoses, alsines i llurers, s'arriba a un pla on regnen els eucaliptus i els garrofers, on hi ha una font pública que omple un estanyol.




 


Aquest estanyol en principi tenia una major fondària que la que té ara mateix però en ofegar-se una persona per allà a la dècada dels 50, varen decidir rebaixar-la a la fi d'evitar-ne que alguna persona més patís algun accident.

La font indicada, és l'orígen del curs de l'aigua, que vessa les aigües des de l'indicat estanyol sobre un canaló que les condueix sobre un altre estanyol a nivell inferior, d'on continuen les aigües pel un canal esglaonat que baixa entre jardins.




Ens trobem ja en el parc del Guinardó, bastit segons un projecte creat por Jean Claude Nicolas Forestier i que va comptar amb la col·laboració  de Nicolau M. Rubió i Tudorí. El Parc té diferents entrades. A una d'elles s'arriba des del carrer d'Ercilla pujant des de la Plaça Catalana, un indret que conserva tot l'encant del segle passat.

Anys 20-30, un veí pren l'ombra en el Parc del Guinardó

Si es vol seguir tot el fondal ajardinat del parc, caldrà entra pel carrer de Brusel.les. Molt a prop d'aquesta entrada es troba la Font del Cuento, anterior a la creació del parc i que Forestier va integrar en el seu projecte. Encaixonada entre unes parets de rocs amb una inscripció que indica la data 1739. Segons explica l'historiador del barri Joan Corbera, el més provable és que aquesta data no tingui res a veure amb la de la inauguració de la font i que va ser traslladada des d'algun altre lloc que es desconeix. Al respecte, explica l'Ajuntament en un dels seus WEBS sobre els jardins de Barcelona "  Rubió va posar unes antigues inscripcions sobre pedra que des del 1739 eren al frontal de la mina primitiva". 


Inscripció de la Font del Cuento, anterior a la seva inauguració




Font del Cuento


Mina de la Font del Cuento


En el frontal de la font hi ha dues portes de capçal arrodonit, la de la dreta és la de l'antiga mina d'aigua de la fon que en temps de guerra es va utilitzar com refugi per a la gent de la contrada, la de l'esquerra és simulada. A banda hi banda es situen uns bancs de pedre on els guinardorens seien a berenar i beure de l' aigua de la font, que segons cròniques  de l'època tenia grans propietats per a la salut. Llegiu al respecte la novel.la "El Sr. Joanet del Guinardó", de l'escriptor Carles Sindreu que a més de descriure molt bé la vida del Guinardó entre els anys 30-50, també es refereix al beneficis de l'aigua de la Font del Cuento, que gaudia de gran predicament entre els veïns.

Ara mateix la font és tant sols un record daurat, donat que ja no hi reja pas aigua des de fa anys. En el link següent podreu gaudir dels records d'una veïna del Guinardó que anava tot sovint a la font de la ma del seu avi:






Hi ha diverses versions de l'origen del nom de la font, una que com la cua de la gent que anava a buscar l'aigua era tant llarga, hi havia temps per explicar-se molts “cuentos”, una altra parla que les parelles anaven a fastejar per la contrada i la gent murmurava tot arrufant el nas, que allà hi havia “molt de cuento”, tot referint-se als jocs amorosos més o menys clandestins i d'amagatotis que entre els arbres es duien a terme.

La fondalada on es troba el Parc del Guinardó era, temps era temps, el naixement del torrent de la Guineu, que baixava en diagonal fins el carrer de l'Art i creuant el que desprès seria el passeig de Maragall i la plaça del mateix nom, baixava pel que desprès seria el carrer d'Artemisa, enfilant cap el mar.

Formava part de les terres que a principis del segle XX va comprar Salvador Riera per a ser urbanitzades. Sembla que va tenir alguns problemes amb l'Ajuntament per a construir-hi en la part alta i va preferir cedir els terrenys al Consistori per constuir-hi un parc, aixì passava en 1910,  per aquesta raó s'ha salvat de l'expeculació que ha patit el barri al llarg del segle passat i d'aquest segle.

El Parc del Guinardó, continua hores d'ara fins arribar a la Plaça del nen de la Rutlla, formant un conjunt per a l'usfruït  dels veïns del Guinardó.


4 comentaris:

Mª Trinidad ha dit...

Fantàstic post Carme, molt ben documentat i les fotos fantàstiques, m'agrada molt, i els vídeos.
Una abraçada molt bé i gràcies per tota la informació.
M ª Trinitat

carme ha dit...

intenten-t'ho fer-ho el millor possible.

gràcies

Anònim ha dit...

QUINS RECORDS D'INFANTESSA, I ARA CADA MATÍ PASSEJO AMB EL MEU GOS INDO, LI AGRADA MOLT.
MOLTES GRÀCIES PER EL REPORTATGE, HE ENYORAT A LA MEVA MARE QUE ENS PORTAVA A LA FONT DEL CONTE A BERENAR, AL ENTERRAMENT DE LA SARDINA ETC. ETC. JO SOC NASCUDA EL GUINARDÓ A UNA TORRETA QUE JA NO EXISTEIX. GRÀCIES MOLTES GRÀCIES
ROSER

carme ha dit...

de res agraeixo les teves paraules.