CLUB DE TENNIS HORTA una entitat amb més de cent anys

Els primers nuclis d'estiueig a Horta es van establir en la Rambla Cortada (carrer Campoamor), carrer Catalunya (Salses) i Rambla Quintana (carrer Feliu i Codina). El nucli més actiu era el de Les Estires a Rambla Cortada les activitats esportives de la qual queden reflectides en algunes fotografies de l'època, que es duien a terme en el popularment anomenat Camp de les Monges situat més amunt de l'actual Col·legi Dominiques. 

Camp de les Monges 1912, davant del que seria el club de tennis

Les proves esportives que es van dur a terme entre 1910-1911 i consistien en curses, proves de tir, ciclisme i futbol.

Algunes de les activitats de l'entitat

Cursa pedrestre 1923

Les famílies que s'hi van establir, en cadascun d'aquests nuclis, rarament es relacionaven entre si. Aquesta fou la raó principal que va propiciar que en Rafael Trémols i Martí, intentés apropar-los tot propiciant un lligam mutu que esvaís els recels i prevencions existents.

C. Campoamor principis de segle

Carrer Catalunya ( Salses)  principis del segle XX

Calia disposar d'un local propi, on poder-se reunir tots i constituir una entitat amb tots els requisits legals. La reunió prèvia es va celebrar en els locals de l'acadèmia Sant Lluís (Centre Parroquial), on en Rafael Trémols i Martí i la resta de la comissió organitzadora, van redactar l'acta de fundació i constitució, que diu així:

Reunidos algunos vecinos de las barriadas de Horta, Santa Eulàlia y Carmelo el dia 11 de corriente mes de agosto de 1912, acordaron constituir un club bajo el titulo “Lawn Tennis Club de Horta”, cuyo exclusivo objeto serà serà el fomento de algunos sports, disponiendo para ello de un local-terreno situado en la calle Campoamor de San Juan de Horta. Nombrose ademàs la siguiente junta diretiva encargada del gobierno de dicho Club: Presidente D. Ramon Sala, Vice-Presidente: José Monturiol.......”

Es van arrendar doncs, els terrenys del carrer Campoamor, que havien format part de l'antiga església parroquial d'Horta.

Immediatament es fan iniciat les obres necessàries, que es van fer amb la màxima celeritat, per donar els serveis esportius adequats als futurs socis. A la festa inaugural, el dia 15 d'agost de 1912, el club ja podia comptar amb una tanca completa de recinte, una pista de tennis, una de patins sobre rodes amb una caseta que es feia servir de vestidor, un quiosc de begudes i els imprescindibles serveis complementaris situats, en el que fins aquell moment, havia estat l'edifici de la Rectoria de l'antiga església.

Inauguració del Camp de Tennis Horta

El quiosc de begudes de l'entitat.

Pista de patinatge en les instal·lacions del club

Perímetre del cementiri vell avui dia espai del club de tennis

Al començament el recinte social ocupava l'interior de les antigues dependències de l'església, els seus límits els constituïen les parets del que abans era el cementiri i casa parroquial, Molt aviat es va incloure el Casalot de la Rectoria. En 1915, es realitzen les obres en el seu interior, enrunat des de la crema de l'església la Setmana Santa de 1909. La planta baixa s'habilita com sala de reunions i el pis de d'alt com habitatge del conserge. 

L'any 1924 el Club en fa us de tot el solar de l'antic cementiri. En 1932 s'amplia el recinte esportiu/social mitjançant la neteja del solar i l'obertura d'una comunicació amb els jardins del Club, practicada en ocasió de la celebració d'unes sessions de cine amateur.  En aquest mateix lloc, l'any 1944 es va construir el frontó.

Tennis Horta 1912

L'església malgrat l'incendi de 1909 mantenia en peu la seva estructura. El campanar, únic monument romànic d'Horta es conservava íntegre i donava un especial atractiu al paisatge.

La silueta de l'antic campanar present

Aquell monument mai no va formar part del recinte social, el contracte d'arrendament no conferia al Club cap dret sobre l'església, encara que el club en tenia les claus en qualitat de dipòsit però no de usdefruit. Tan és així que quan es va produir l'enderroc, l'entitat no va ser consultada ni advertida. Així va ser, algú va argumentar que s'havia d'enderrocar perquè hi havia perill d'ensorrament i aquesta va ser la raó oficial que es va donar per dur a terme aquesta acció, des de tot punt improcedent,  donada la importància del monument dins la història del llogaret.

En 1936 es van paralitzar les activitats del Club, les seves instal·lacions van ser segrestades i van passar,  poc després,  a formar part del cos de bombers durant una curta temporada.

De la primera època van sorgir raquetes com la de Jaume Durall, campió d'Espanya els anys 1931-1933.

Camp de Tennis Horta anys 20-30

Després de la Guerra, en Santiago Julià i Bernet impulsà una segona etapa i canvia el nom del Club per l'actual Club de Tennis Horta. L'entitat perd tota la fesomia anterior de club estival i de temporada, tan essencial en el seu principi, quan en acabar l'estiu i les famílies tornaven als seus domicilis habituals, el local tancava.

Els vuit primers presidents eren estiuejants d'Horta, últim va ser Santiago Julià, a partir del novè, en Ramon Jové tots els presidents han tingut domicili al mateix poble o a les rodalies.

Als anys 60 la vida associativa i esportiva del club va tenir una altra repuntada, ara però, era a l'hivern la temporada més activa del club.

El club malgrat èpoques complicades en les que semblava que el club tancaria, ha romàs sempre en el mateix lloc i aquest proper 12 d'agost es celebrarà en l'entitat el seu Centenari.

Cal afegir que el club de tennis com entitat esportiva és la més antiga d'Horta i cronològicament el Club és el tercer de la Ciutat desprès del R.CT. Barcelona (1899) i el R.C.T. Turó (1905).

Actualment és solament una ombra del que va arribar a ser, ha perdut tot el glamour i la solera de temps passats per convertir-se un un club més on es pràctica l'espot.





Fonts informatives: El que és i ha estat Horta de Desideri Díez. Fotos de diverses procedències.

RAMBLA CORTADA / CARRER DE CAMPOAMOR

Primer va ser la Masia de Can Cortada, propietat dels Srs. d'Orta de qui el poble en rep el nom. La Rambla Cortada era la via que anava des del carrer de la Combinació,  ara Carrer Chapí, fins a la masia de Can Cortada, molt important en l'època.

Can Cortada 1913. Foto del CEC Estudi de la masia catalana

Accediu des d'aquí a l'història de Can Cortada

HISTÒRIA DE CAN CORTADA

 A les seves vores cap 1861 s'hi va anar establint el nucli residencial de Les Estires i el carrer ja es coneixia amb aquest nom en 1870. La primera església de Sant Joan d'Horta estava en terrenys de Can Cortada i molt a prop de la masia, fins que en 1909 va ser cremada durant la Setmana Tràgica. Com ja s'havia quedat petita en van construir una de nova al principi de la aleshores Rambla Cortada, també en terrenys cedits pels propietaris de Can Cortada i sufragada pels seus feligresos.

L'església antiga abans no fos cremada

L'esglèsia un cop cremada amb el sostre enfonsat i part de la torre desapareguda

Accediu des d'aquí a la història de l'església vella

HISTÒRIA DE L'ESGLÉSIA DE SANT JOAN D'HORTA

En terrenys de l'antiga església es va bastir el club de Tennis d'Horta, reutilitzant-ne l'antiga rectoria com seu social.

Ball al Club de Tennis Horta 1910 . Foto F. Ballell

Accediu a la història del Club de Tennis Horta

HISTÒRIA DEL CLUB DE TENNIS HORTA

També es troba en la Rambla Cortada  (Campoamor) el convent de les Dominiques, així mateix cremat durant la setmana tràgica.

Convent de les Dominiques cremat en 1909

 La Rambla Cortada passà a dir-se en 1907 carrer de Campoamor,  un dels més importants i bonics del barri d'Horta.

Foto de la font de 1930. Aportació d'Antonio Sala

En el carrer Campoamor (Rambla Cortada), cantonada  amb Sant Gaudenci (abans: Camí de l'església, Passatge de la font, o carrer de l'Asil  des de 1904, l'actual nom l'ostenta des de 1959), hi havia en 1930 una font de les típiques que omplen els carrers de Barcelona, en la que els veïns que no disposaven d'aigua corrent  la hi anaven a recollir  a la fi de poder satisfer les seves necessitats del líquid element.

També cal  fer una especial menció de la font del carrer Campoamor, engalanada amb la dignitat que es mereixia el carrer per ser el més ample i elegant de l'època. La seva aigua provenia de la mina de Can Cortada, ara ja ni raja, és una font seca amb tota la tristor que aquest fet provoca al vianant que la contempla.  La torre d'aigua situada  al seu darrera és propietat de les Monges Dominiques.

A l'esquerra per sobre de les cases es pot albirar el final de la torre. Detall d'una foto de 1945

Foto actual de la torre d'aigua de les Dominiques

En 1908 es van plantar els arbres plataners  que llueixen  al llarg del carrer i que li donen aquest aire de passeig perdut en el temps, molts dels quals són encara de l'època.

Foto de la Rambla Cortada de 1945

Des d'aquí volem reivindicar que es retorni al carrer el seu nom primigeni, el de  Rambla Cortada que té un significat arrelat amb la història de la contrada  i no pas el de Campoamor,  que no està clar si es refereix al nom que prové del poeta realista asturià Ramon de Campoamor, sense cap relació amb la contrada ni amb el barri en si prové com testimoni de la Vil.la Romana de "Campo Amaro", situada en el terme d'Horta, ja documentada en el 997 "venda d'una caniga situada en el territori de la ciutat de Barcelona, terme d'Orta hont diuen sola lo Campo Amaro".

HISTÒRIA DE LA UNIÓ ATLÈTICA HORTA I DE LA UNIÓ ESPORTIVA HORTA

UNIÓ ATLÈTICA D'HORTA

L'activitat esportiva a Horta pràcticament comença amb l'arribada dels estiuejants als tres nuclis coneguts de Les estires (avui Campoamor), Salses i Rambla Quintana (avui Feliu i Codina).

El més conegut i més actiu va ser el nucli de Les Estires.

Per donar fe es conserven diverses fotografies dels anys 1910-1911, que es concentren principalment en l'anomenat Camp de les Monges situat una mica més amunt de les Dominiques a la Rambla Cortada, on es realitzen curses ciclistes, concursos de tir, curses atlètiques i partits de futbol.

El conegut com camp de les Monges

Cursa atlètica. foto 1903

Els tres nuclis d'estiueig abans esmentats, eren tres clans que gairebé no s'hi relacionaven entre ells, així Rafael Trémols va ser la persona que considerà que feia falta un local comú on el veïnat s'hi pogués relacionar i establir lligams, així que es va crear el “Lawn Club Tennis Club Horta (popularment conegut con el Tennis Horta).

La comissió organitzadora es va convocar en l' Acadèmia de Sant Lluís (actual Centre Parroquial dels Lluïsos) al carrer del Príncep, amb data 11 d'agost de 1912, i allà es va redactar l'Acta Fundacional del club, Estatuts que van ser presentats i autoritzats el 13 d'agost de 1912 amb la signatura del Governador Civil de Barcelona S. Portela Valladares.

Dies abans, el 12 de juliol es van arrendar uns terrenys que havien de constituir la seu social, amunt de tot de la Rambla Quintana.

Les primeres manifestacions de futbol a Horta són de febrer de 1917, segons notícies que ens dóna la revista “Horta”, d'aquell any, en parlar l'Hortense F.C. i del seu camp en el ja indicat Camp de les Monges, que va desaparèixer en construir una serie d'edificacions i l'apertura del carrer Venècia.

Els jugadors destacats de l'època eren els germans Casals, els germans Fonts, Solà, Fort...

Els dijous per la tarda el camp era ocupat per la canalla que amb una pilota improvisada de drap, organitzava els seus partits de futbol.

El futbol de competició oficial comença a Horta com a conseqüència de la dissolució de l'Hortense F.C.

Altres equips dels moment eren C.D. Autonomia, que també es va disoldre, que utilitzava un camp irregular en la confluència dels carrers Peris Mencheta i Pg. de la Font de la Mulassa, d'allà passà al camp de l'Andelet, al carrer Dante.

Posteriorment, unes gestions entre Josep Colomer representant del l'Atlètic Basse-Ball Club i Antoni Nialet del C.D. Autonomia, van conduir a la constitució de la Unió Atlètica Horta. El primer reglament de la societat fou aprovat el 18 d'abril de 1922 essent-ne el president Josep Nordbeck i secretari Rosend Sotés.

El partit inaugural de la Unió Atlètica Horta, contra l'equip de reserva del F.C. l'Hospitalet, es celebrà el 24 de juny de 1922, disputant-se una copa que regalà Bartomeu Cerdà i que va guanyar l'equip d'Horta per 3-0.

L'equip jugà al camp de l'Andelet per poc temps, atès que el propietaris van decidir parcel·lar-lo per posar-lo a la venda.

Passà aleshores a jugar al camp d'esport de la casa de la Caritat de can Tarrida, on va jugar fins la inauguració del camp de la Rambla Cortada (actual Feliu Codina), el dia 8 de setembre de 1923.

Els terrenys del mig de la foto són els que van ocupar la Unió Atlètica Horta i posteriorment la Unió Espotiva Horta

El partit d'inauguració va ser entre el titular del camp i un equip de reserves del F.C. Martinenc i l'Horta va perdre per 0-1.

Inauguració del Camp de futbol del C. Feliu i Codina. Fotos de Glòria Mayol

Saque d'honor de la  inauguració. F. Glòria Mayol

Porter de l'Horta

El poble d'Horta respongué molt bé al futbol desprès d'aquesta inauguració. La Junta directiva va decidir convocar una Assemblea general en el que fou local del centre Català d'Horta i Santa Eulàlia, amb nous Estatuts aprovats per Governador Civil el 15 d'abril de 1923, cal remarcar que especialment es feia constar en el seu article primer : Amb la denominació de “Unió Atlètica d'Horta” i siguent el seu idioma el català, existeix en aquesta ciutat de Barcelona una societat d'aficionats del deport dit futbol”.

És a dir que no solament els Estatus estaven redactats en català sinó que expressament es feia constar que l'idioma de l'entitat era el català.

El camp de futbol de l'Horta al llarg dels anys

Ara el club de futbol de l'Horta disposa de Camp nou amb tribuna i gespa artificial i segueix tan viu com al principi i juga a la Primera Catalana de Futbol.

LA UNIÓ ESPORTIVA D'HORTA

Aquesta entitat comença la seva tasca esportiva en 1953, en oferir l'Ajuntament de Barcelona l'administració de les instal·lacions que en aquell moment s'estaven construint, de les quals la piscina fou la primera. Ramon Reines va ser el protagonista de les gestions, en convocar una reunió entre els representats de les diferents entitats esportives i culturals del barri, en la qual es decideix la fundació d'un Club de Natació.

Piscina de la Unió Esportiva Horta foto de 1955

Es presenten els estatuts a la F.C. de Natació amb el nom de Club Natació d'Horta.. La natació esdevindrà el primer esport de la nova entitat esportiva que es crea el 29 d'abril de 1954, amb el nom de Unió Esportiva Horta.

Competició en la piscina .Foto de 1953 Foto Oller.

Des d'aleshores el club de natació ha estat un centre de gran vitalitat. S'han celebrat fins i tot campionats de Catalunya de natació, l'estiu de 1954, any en que es van construir el frontó, el solàrium i la pista de patins.

El 30 de juny de 1955 José Antonio Samarach, aleshores tinent d'alcalde i delegat d'esports en l'Ajuntament de Barcelona, recomana la creació de secció de frontó d'hoquei patins.

L'any 1956 el camp de bàsquet situat a prop del camp de l'Horta, pertanyent a la U.A.H, és cedit per aquesta entitat a la U.D.H., la qual forma el primer equip de bàsquet d'aquesta entitat.

L'any 1959, a partir del mes de març comença a funcionar la secció de patinatge artístic i la de handbol. En equip de patinatge artístic cal destacar els Viadé.

Els meus es remunten en la dècada dels cinquanta, quan el meu pare anava al camp de l'Horta els diumenges, recordo molt bé l'entrada al recinte i el senyor que trencava les entrades, també la finestreta a la dreta per on es venien les entrades. El meu par n'era soci i des del camp va fer algunes fotos que encara conservo.

A l'esquerra hi havia una torreta que em tenia el cor robat, amb les baranes pintades de color blau, i un jardí ple d'arbres i de plantes, quina pena quan la van derruir per fer la nova piscina climatitzada.

Foto de Fèlix Martín de la dècada del cinquanta.

Crec recordar que a l'entrar hi havia una pujadeta que anava fins el camp, naturalment de terra, i la barana de ferro que l'envoltava. A la dreta de l'entrada crec, no n'estic spas segura del tot, que hi havia una dependència on es venien begudes.

Mirant cap a l'esquerra s'accedia a unes escales que et deixaven on estava el frontó i la pista de patinatge, pel que també es podia accedir mitjançant una porta lateral que donava al carrer. Al costat mateix d'aquestes escales, es trobava un petit recinte tancat per on entrar a la piscina, el record més viu que en tinc es correspon amb una festa major, en la piscina es feia natació artística i vaig quedar meravellada del que feien les nedadores, quan jo no sabia ni nedar, no en vaig aprendre fins ben gran i malament.

Els diumenges de l'estiu deixaven entrar als veïns a la piscina per banyar-se.

Curses de competició. Autor desconegut

Aquí podem veurel'entrad als vestidor

Quan passava tot passejant pel carrer Feliu i Codina, que era el meu, sempre m'aturava a la porta que donava a la pista de patinatge, m'encantaven les piruetes dels patinadors, com el nois pujaven en l'aire a les balladores i les feien voltar, no vaig tenir mai patins ni aprendre tampoc a patinar, coses de l'època. Els patins eren de quatre rodes i tenien un taco a la punta per frenar, i s'agafaven al peus amb unes corretges.

Casetes que hi havia entre el camp de futbol i la pita de patinatge

Desprès al fons de la pista de patinatge van bastir la pista de bàsquet, on alguns amics meus hi jugaven, quina època aquella, ja parlo de finals dels seixanta quan començaven a adonar-nos que la vida al barri ja se'ns feia estreta i teníem ganes de conèixer espais nous però, al final de la nostra vida, els nostres records sempre tornen als carrers de la nostra infantesa i joventut.

Horta qui hi pugues tornar i tal com fem amb els rellotges en arribar l'hivern enraderíssim no ja pas les hores sinó els anys que ens pesen a les espatlles.

El mes de setembre de 1978, l'Ajuntament de Barcelona comença les obres d'ampliació de les insta·lacions esportives. Es construeix una piscina coberta climatitzada, un pavelló esportiu, una pista de bàsquet i d'altres instal·lacions accessòries, però aquesta ja és una altra història.

Complex esportiu den 1981

• Fonts informatives:  Llibre El que ha estat i és Horta de Desideri Díez i Quijano, fotos de Glòria Mayol, i d'altres autors desconeguts

CREU DE TERME D'HORTA

Què són i què signifiquen les creus de terme.

La creu de terme és una creu monumental, habitualment de pedra, que s'ubicava prop de l'entrada de poblacions o monestirs o vora els camins.

Acostuma a estar decorada amb temes de la Crucifixió o heràldics s'alça sobre un pedestal o base poligonal amb graons. De creus se'n poden trobar de diverses tipologies; més o menys treballades, més o menys altes, però totes elles estan plenes de simbolisme, d'història i cultura que s'ha anat conservant als pobles de generació en generació.

L'origen de les creus de terme és incert però es creu delimitaven els termes de les poblacions. Sempre se situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió.

Tal com explica en Roger Costa, en un petit però  molt il·lustratiu article:

Abans de parlar de l’origen i el significat de les creus de terme, val la pena aclarir que no totes les creus que trobem a l’aire lliure, tot i que sovint s’hi confonen, són d’aquesta mena. Així, pels nostres camins es poden trobar creus de viacrucis, pedrons o comunidors, per posar tres exemples que, si bé formalment s’hi assemblen, no poden rebre aquesta denominació.

Creu del camí de Sant Cebrià,  foto de 1913. Foto del MDC

Tot i que s’ha especulat amb un possible origen romà o fins i tot anterior a aquesta època, podríem considerar que els antecedents d’aquestes creus estan documentats a Catalunya només a partir del segle X. Es posaven als límits de parròquies, de propietats privades o per delimitar l’espai destinat a enterraments a la vora de les esglésies. A banda de fer de fita, podrien haver estat erigides com a monument expiatori, en senyal d’algun vot col·lectiu o, simplement, per fomentar la devoció dels passavolants. Si bé es diu que Jaume I va estimular l’erecció d’aquesta mena de monuments arreu del territori, la realitat és que les creus de terme més antigues daten del segle XIV, unes quantes dècades després del seu regnat.

 
Terra de cristians

La seva funció no seria exclusivament delimitar el terme, sinó també beneir-lo; aquesta connotació religiosa serviria alhora per donar la benvinguda i deixar clar que hom estava en terra de cristians. Es tractaria d’un cas del que avui anomenaríem semantització de l’espai públic, això és, de deixar ben clar qui mana i quins són els valors que es pretenen fomentar. No deixa de ser significatiu en aquest sentit el fet que aquests elements es comencin a escampar en un moment de creixent animadversió envers els jueus, i quan la conquesta de territoris als sarraïns encara era ben viva en l’imaginari col·lectiu.

El creixement de les ciutats va provocar que moltes d’aquestes creus, aixecades originalment a l’exterior de pobles i ciutats, acabessin integrades en el seu nucli urbà. És el cas de les Creus Cobertes de Barcelona i València, o el de la Creu Alta, a Sabadell. Ben curiós és el cas de Tàrrega, on la creu de l’antic Portal del Carme és coneguda per tothom com la creu del Pati (oficialment, plaça del Carme), mentre que actualment és ubicada a la plaça Major.

Dit això, ens centrarem en les creus de terme relacionades amb el poble de Sant Joan d'Horta, on es coneixen algunes de molt antic, segons Desideri Díez es coneixia de molt antic una creu a la banda de llevant, l'anomenada de “Sant Martí”, situada prop de l'església de Sant Martí de Provençals. Una altra la creu del Coll de la Celada, que tenia relació amb el Portal Nou de la Ciutat, situada en el camí d'Horta. En quedava una tercera, al mateixa camí d'Horta, que va rebre diferents noms: creu de fusta a mitjans del segle XV. Creu dels “Garrofers” a mitjans del segle XVIII i d'altres vegades la creu del “Diable”.

Creu de terme de La Sagrera - Sant Martí

Hi havia més creus al nord de la ciutat, una a Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, una altra a l'església de Sant Genís dels Agudells i la més coneguda pels habitants d'Horta, la de l'antiga església de Sant Joan d'Horta.

La creu de terme d'Horta és molt antiga, primer va ser de pedra i desprès va ser substituïda per una de ferro, que el més segur és que va ser destruïda cap l'any 1835 quan la crema de convents d'Horta que va provocar la crema del Monestir de Sant Jeroni, si voleu conèixer més sobre aquest important monestir, cliqueu sobre el link de sota.

Història de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron

Un cop restaurada va ser col·locada al final del carrer Horta i novament derruïda l'any 1936, quan la Guerra Civil Espanyola.

Creu de terme de ferro d'Horta , al final del mateix 1916,  C. Horta. Foto Salvany

Foto 1917

La inauguració de la nova i última, fins ara, creu de terme, es va produir el 21 de setembre de 1952, el seu autor va ser l'escultor Joan Fontbernat, va ser tot un esdeveniment a la barriada ,  es va col·locar al final del carrer de Campoamor a tocar dels horts de Can Cortada, que és el lloc on havia estat l'antiga, tota feta de ferro i mig trencada durant una colla d'anys. Finalment amb la remodelació de la zona han modificat una mica la seva ubicació i es troba pujant el C. Campoamor a la dreta, enfront de l'entrada del Club de Tennis Horta.

Última creu de terme d'Horta quan estava prop dels horts de Can Cortada

Relata la Dora Serra que a solemne inauguració, es va comptar amb l'assistència de moltes autoritats de l'època, segons recollia el butlletí IDEAL núm 73, datat el 1 de novembre de 1952. En aquells temps tenia extrema importància la quantitat i qualitat dels personatges públics que assitien a un acte social. Vingué el bisbe de Barcelona, Dr. Modrego, el governador militar, general Galvis; don Enrique de la Rosa en representació de l'alcalde; el general Madariaga; tinents d'alcalde, vicepresidents, secretaris, etcx i tot es feia en castellà, tant parlat com escrit.

Tal com hem indicat més amunt, quan van obrir l'Avinguda de l'Estatut i eixamplar la calçada, es van veure obligats a desplaçar la creu.

Foto recent de la creu de terme d'Horta. F. Montserrat Bueno

Foto Barnatresc

• Fonts d'informació; Desideri Díez “El que ha estat i és Horta”, Dora Serra “Horta Especial”, artícle de Roger Costa sobre les creus de terme.

HISTÒRIA DEL CEMENTIRI D'HORTA

 

Un cementiri o cementeri és el lloc on reposen els nostres dels morts.  Depenent de la cultura del lloc, els cossos poden ser enterrats sota terra, posats en una volta o un altre tipus de sepultura.

 
La paraula cementiri ve del grec koimetérion, que significa dormitori, ja que segons la creença cristiana, al cementiri s'hi anava a dormir fins al moment de la resurrecció.

 
Usualment, els cementiris són comunitaris, és a dir, en un lloc hi ha un tomba de molts membres d'una comunitat, sense per això ser tombes col·lectives, car cada difunt té el seu propi espai determinat, i per decisió familiar poden enterrar un altre familiar al mateix lloc.

 
Al voltant del segle VII, totes les  persones que s'enterraven a Europa estava sota el control de l'església Catòlica i s'havia de fer solament en terrenys consagrats per l'Església, resulta evident per tant,que el més pràctic és que els cementiris s'ubiquessin al costat mateix de les parròquies.

 
Aquesta pràctica en els pobles continua viva, però en les gran ciutats a mitjans del segle XIX, les autoritats civils van considerar que donat que les poblacions s'havien fet grans i el nombre de pobladors s'havia multiplicat, fora millor i més higiènic que els cementiris es situessin a llocs allunyats dels centres urbans.

 
El primer cementiri d'Horta  abans de 1860, com tots els de l'època, estava situat al costat de l'església vella de Sant Joan d'Horta  en terrenys de Can Cortada, molt a prop de la masia.. 

El terreny  d'on surten els arbres és el de l'antic cementiri

 

Aquesta església tingué en l'època medieval una notable importància de caire social,  polític i econòmic.

La primera cita de l'existència d'aquesta església la trobem en l'any  1095, situada  al límit del territori de Barcelona, cap a Finestrelles.

El temple primigeni sembla que fou destruït del almoràvits en alguna de les seves  incursions   per la  contrada. Guillem d'Horta, en la segona meitat del segle XII va construir en la seva residència (el que ara es coneix com Can Cortada) , una torre de defensa que encara perviu en l'interior de la masia i una capella dedicada a Sant Joan Baptista.

L'església de Sant Joan fou construïda de manera molt senzilla. De la construcció del segle XII es conservà fins principis del segle XX el campanar de poca alçada  de planta quadrada amb merlets esglaonats, amb aire d'una torre de defensa medieval.

A l'esquerra la porta de l'església (foto 1902)

En aquesta foto es pot observar la torre encara amb els merlets esglaonats (foto 1900)

Foto de 1903

 

El temple era de tres naus de reduïdes dimensions, tenia reminiscències dels estils bizantí, romànic i gòtic. Un baix relleu de pedra picada representava la degollació de Sant Joan. Al segle XVI, aprofitant materials antics, fou reconstruïda, mantenint però el seu caire senzill.

De fet no era una església especialment maca ni contenia obres d'art remarcables  i resulta curiós com, malgrat aquest fet, va ser repetidament fotografiada  des de tots els angles exteriors possibles, menys pel que respecte al seu  l'interior, o no ens consta, tal com podem admirar en les fotos que reproduïm tot seguit:

Al costat dret de l'entrada de l'església, hi havia un recinte de forma quadrada envoltat d'una paret no massa alta on s'hi encabia el cementeri.  Com  aleshores era un poble en nombre d'habitants més aviat petit, era juntament amb el cementiri de Sant  Genís del Agudells, l'únic lloc on es donava cristiana sepultura en la contrada. 

Al fons a la dreta l'entrada de l'antic cementiri, foto de 1910 amb l'església cremada pels fets de la setmana tràgica

 El cementiri cap a mitjans del segle XIX era objecte de greu inquietud municipal. A la Junta Local de Sanitat del 15 d'agost de 1865, es fa referència al problema “Respecto del cementerio, siendo ya público y notorio que en los tiempos comunes y normales no puede tolerarse  lo indecente de su estado tan reducido, observándose los restos humanos por su superficie sin estar aún consumidos por la tierra, se hace preciso e indispensable la rehabilitación de otro terreno....es imposible dar otras sepulturas en el actual”. Un any abans ja s'havien produït denúncies:”...el mal olor que exhala el cementerio de Horta, incomoda cada dia als fi más a los fieles que van a cumplir sus obligaciones como cristianos...”, segons ens descriu el “Diario de Barcelona”, del 5 de maig de 1864. 

Corria per Horta un cobla on es parlava de la gran dificultat que suposava pels veïns accedir fins el  vell cementiri:

Cementiri d'aquí Horta

carretera no n'hi ha

que hasta a mi em sembla mentida

que no lo facin arrelar.

Quan enterren un difunt

l'han de descarregar

deseguida han de córrer

amb el baiard a la mà.

Es van cercar nous terrenys i finalment  Mariano d'Oriola i de Cortada, home molt vinculat a Horta, regalà al municipi els terrenys per bastir el nou cementiri que ara coneixem,  al costat de la Ctra. de Cerdanyola. Quan es va construir el cementiri, en un lloc totalment solitari i sense cases al voltant, era un edifici que es podia veure des de gran distància, com es pot observar per la foto que acompanyem:

Cementiri actual en 1918

 
El nou cementiri es va inaugurar en 1867, està dividit en quatre illes i té una superfície de 12.982 m2, el més destacable és l'església situada al fons del recinte, hi ha 1359, les tombes més nobles estan situades al mig hi són flanquejades de pins i xiprers i disposen d'algunes escultures funeràries de gran bellesa. 

En principi la porta d'entrada al cementiri  estava situada de cara a muntanya, donat que en el camí d'Horta fins el cementiri, prop de cal Notari, hi havia un burot (dret de portes), generalment format per una barraqueta de fusta, instal·lada  als accessos a les poblacions  que feien funció de duana.

A mitjans del segle XX,  a  fi que el recinte funerari fos més accessible, la seva porta d'entrada es canvià a la part contrària i aprofitant l'atri es va construir una capelleta que no s'utilitza. Davant de la porta principal es construïren unes escales que donaven  a  un camí asfaltat que acabava a la carretera d'Horta.

Planol del Cementiri actual

Entrada del cementiri

Entre les tombes nobles, segons conte en Mingo Borras en el seu llibre "Històries d'Horta", parlant de la família Planàs - Marcet de "Can Marcet",  "si visiteu el cementiri d'Horta ,  trobareu el seu panteó, tot ell tallat en marbre, amb una columna tallada que vol dir manca de descendència. En l'angle de l'esmentat panteó, llegum "Don Federico Marcet i Doñá Dolores Planàs".

tomba dels Marcet- Planàs al cementiri d'Horta

 

Aquest petit cementiri ha sofert per desgràcia la visita d'alguns vàndals que han profanats algunes  sepultures i malmès molts dels seus elements ornamentals, motiu pel qual se l'ha dotat de càmeres de vigilància. L'aspecte actual és certament decadent i només s'enterren persones amb nitxos de propietat.

Estàtues trencades pels vàndals

El cementiri d'Horta  és el més petit i menys visitat dels que té la ciutat de Barcelona.  Com altres cementiris de la ciutat, inicialment no pertanyia a Barcelona sinó al municipi d’Horta, que en aquells moments era un petit poble rural.

En els terrenys de l'antiga església desafectats dels furs eclesiàstics, foren ocupats per Club de Tennis Horta, fundat a l'estiu de 1912 i encara avui instal·lat en aquell indret. En  principi  el recinte no arribava a l'interior de les dependències de l'església, però a poc a poc s'hi va anar atançant.

 
Aviat es va incorporar al recinte esportiu la rectoria, que fou habilitada com  dependències de club cap a 1924 i li fou cedit també el solar del cementiri ja lliure del seu antic us.

Així que ja ho saben el que juguen a tenis en aquest recinte, estan jugant sobre terra sagrada, quines coses s'han de veure!.

*Fonts documentals: Mingo Borras Històries d'Horta. Horta 1904-2004 Aproximació a cent anys d'història. de Desideri Díez, fotos del nou cementiri recollides d'internet. Fotos antigues de diverses fonts. Vikipedia sobre els cementiris. Andrés Paredes  Revista EL POU número 8 article: Cementiri d'Horta, la memòria silenciosa.