Història de l'església de SANT JOAN D'HORTA

El  document en el que per primer cop es fa referència a la parròquia de Sant Joan d'Horta és de 1095, per aquest any ja existia, car que fa de límit d'una propietat. És molt possible que aquesta primera església fos destruïda pels almogàvers que arribaren fins aquestes terres i les arrasaren; hagué de passar molt de temps abans que en un altre lloc s'aixequés una nova església dedicada també a Sant Joan i promoguda per Guillem d'Orta.

La família Orta va tenir un gran paper i va arribar a posseir terres que anaven des de Sant Genís dels Agudells fins Santa Eulàlia de Vilapicina.

El segle XIV es pot definir com el segle de l'esplendor d'Horta

L'Any 1860 l'església de Sant Joan d'Horta es va independitzar de la de Sant Genís dels Agudells segons una comunicació de la Cúria al batlle d'Horta. La importància del creixement d'Horta dins la Vall explica que es decretés que l'església de Sant Genís dels Agudells esdevingués sufragània de la de Sant Joan d'Horta.

L'església havia estat construïda d'una manera molt senzilla. La construcció del segle XII es va conservar fins a principis del segle XX, el campanar de poca alçada i de planta quadrada, amb merlets esglaonats, amb aire d'una torre medieval. El temple de tres naus de reduïdes dimensions, tenia reminiscències d'estil bizantí, romànic i gòtic. Un baix relleu de pedra picada representativa de la degollació de Sant Joan.

Al segle XVI, aprofitant materials antics, fou reconstruïda, mantenint però el caire senzill.

Juntament amb l'església hi havia un petit cementiri, que degut al seu pèssim estat de conservació  fou abandonat i el nou inaugurat en terrenys de Can Baliarda el 1867.

Aquesta església pertanyia a Can Cortada des de començaments del segle XVIII i acomplí les seves funcions pastorals fins 1909 malgrat la seva reduïda capacitat, any en que va ser cremada en l'anomenada Setmana Tràgica:

Diverses imatges e l'església cremada

Els terrenys de l'antiga església desafectats dels furs eclesiàstics, foren ocupats pel Club de Tenis Horta, fundat l'estiu de 1912 i encara avui instal·lat en aquell indret.

Desprès de la crema de l'església en la setmana tràgica de 1909, encara es mantenia en peus l'estructura i i el campanar romàtic n'era la part millor conservada, Un grup de residents del barri van reclamar el seu enderrocament al·legant el perill pel mal estat en que es trobava. Les pedres de l'enderrocament es van utilitzar com a material per a la capella del Sacrament del nou temple.

Fotos de Manuel Genovart  1922

L'església fou fotografiada poc abans de ser derruïda en 1928

Com l'edifici ja no feia serveis religiosos, també van tapiar part de la porta deixant-hi sols una porta petita per poder accedir-ne a l'interior.

El 20 de maig de 1863 Josep Oriola Cortada, comte de la Vall de Marlès i senyor de la Casa d'Orta, va cedir a l'ésglésia uns terrenys pel futur temple. Situats a la part baixa de la Rambla Cortada (avui Campoamor). Desprès de diversos entrebancs, el 24 de juny de 1905, es va col·locar la primera pedra treta de l'antic temple.

Primera pedra del nou temple

Part del nou temple fou inaugurat el 16 de gener de 1911, els altars i imatges pagades, com el temple, amb donacions de feligresos i es va donar per acabat el 21.10.1917. Per posar un exemple, les senyores Concepció i Anna Planàs Armet de Can Marcet, van donar  l'altar del Sant Sacrament on es veia també la Mare de Déu dels Dolors.

Les campanes de l'església antiga es van aprofitar pel nou temple però quan en 1936 va començar la guerra i van a cremar l'interior del temple van ser llançades des del campanar i van quedar molt malmeses, els seus noms eren Tomassa i Gaudència.

En 1939 es va iniciar la seva restauració i va prosseguir en els anys següents i de fet el temple no es va aconseguir el seu aspecte definitiu fins 1980, donat que el 24 de juny d'aquest any fou inaugurada la portalada i el timpà de la façana principal.

El 27 d'abril de 1948 va ser instal.lada la campana "Miquela", (imatge la de l'esquerra) amb el so de l'antiga "Tomassa" i a l'any següent es refon la "Lluïsa" (imatge de la dreta) que recorda el so de la "Gaudència".

La campana Miquela dóna al carrer Rectoria i la Lluïsa al carrer Campoamor.

..

*Informació extreta del llibre El que ha estat i és Horta, de Tots el barris de Barcelona de Josep Maria Huertas i J. Fabré, de la WEB de l'Ajuntament i del Web de la pròpia parròquia.

CREU DE TERME D'HORTA

Què són i què signifiquen les creus de terme.

La creu de terme és una creu monumental, habitualment de pedra, que s'ubicava prop de l'entrada de poblacions o monestirs o vora els camins.

Acostuma a estar decorada amb temes de la Crucifixió o heràldics s'alça sobre un pedestal o base poligonal amb graons. De creus se'n poden trobar de diverses tipologies; més o menys treballades, més o menys altes, però totes elles estan plenes de simbolisme, d'història i cultura que s'ha anat conservant als pobles de generació en generació.

L'origen de les creus de terme és incert però es creu delimitaven els termes de les poblacions. Sempre se situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió.

Tal com explica en Roger Costa, en un petit però  molt il·lustratiu article:

Abans de parlar de l’origen i el significat de les creus de terme, val la pena aclarir que no totes les creus que trobem a l’aire lliure, tot i que sovint s’hi confonen, són d’aquesta mena. Així, pels nostres camins es poden trobar creus de viacrucis, pedrons o comunidors, per posar tres exemples que, si bé formalment s’hi assemblen, no poden rebre aquesta denominació.

Creu del camí de Sant Cebrià,  foto de 1913. Foto del MDC

Tot i que s’ha especulat amb un possible origen romà o fins i tot anterior a aquesta època, podríem considerar que els antecedents d’aquestes creus estan documentats a Catalunya només a partir del segle X. Es posaven als límits de parròquies, de propietats privades o per delimitar l’espai destinat a enterraments a la vora de les esglésies. A banda de fer de fita, podrien haver estat erigides com a monument expiatori, en senyal d’algun vot col·lectiu o, simplement, per fomentar la devoció dels passavolants. Si bé es diu que Jaume I va estimular l’erecció d’aquesta mena de monuments arreu del territori, la realitat és que les creus de terme més antigues daten del segle XIV, unes quantes dècades després del seu regnat.

 
Terra de cristians

La seva funció no seria exclusivament delimitar el terme, sinó també beneir-lo; aquesta connotació religiosa serviria alhora per donar la benvinguda i deixar clar que hom estava en terra de cristians. Es tractaria d’un cas del que avui anomenaríem semantització de l’espai públic, això és, de deixar ben clar qui mana i quins són els valors que es pretenen fomentar. No deixa de ser significatiu en aquest sentit el fet que aquests elements es comencin a escampar en un moment de creixent animadversió envers els jueus, i quan la conquesta de territoris als sarraïns encara era ben viva en l’imaginari col·lectiu.

El creixement de les ciutats va provocar que moltes d’aquestes creus, aixecades originalment a l’exterior de pobles i ciutats, acabessin integrades en el seu nucli urbà. És el cas de les Creus Cobertes de Barcelona i València, o el de la Creu Alta, a Sabadell. Ben curiós és el cas de Tàrrega, on la creu de l’antic Portal del Carme és coneguda per tothom com la creu del Pati (oficialment, plaça del Carme), mentre que actualment és ubicada a la plaça Major.

Dit això, ens centrarem en les creus de terme relacionades amb el poble de Sant Joan d'Horta, on es coneixen algunes de molt antic, segons Desideri Díez es coneixia de molt antic una creu a la banda de llevant, l'anomenada de “Sant Martí”, situada prop de l'església de Sant Martí de Provençals. Una altra la creu del Coll de la Celada, que tenia relació amb el Portal Nou de la Ciutat, situada en el camí d'Horta. En quedava una tercera, al mateixa camí d'Horta, que va rebre diferents noms: creu de fusta a mitjans del segle XV. Creu dels “Garrofers” a mitjans del segle XVIII i d'altres vegades la creu del “Diable”.

Creu de terme de La Sagrera - Sant Martí

Hi havia més creus al nord de la ciutat, una a Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, una altra a l'església de Sant Genís dels Agudells i la més coneguda pels habitants d'Horta, la de l'antiga església de Sant Joan d'Horta.

La creu de terme d'Horta és molt antiga, primer va ser de pedra i desprès va ser substituïda per una de ferro, que el més segur és que va ser destruïda cap l'any 1835 quan la crema de convents d'Horta que va provocar la crema del Monestir de Sant Jeroni, si voleu conèixer més sobre aquest important monestir, cliqueu sobre el link de sota.

Història de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron

Un cop restaurada va ser col·locada al final del carrer Horta i novament derruïda l'any 1936, quan la Guerra Civil Espanyola.

Creu de terme de ferro d'Horta , al final del mateix 1916,  C. Horta. Foto Salvany

Foto 1917

La inauguració de la nova i última, fins ara, creu de terme, es va produir el 21 de setembre de 1952, el seu autor va ser l'escultor Joan Fontbernat, va ser tot un esdeveniment a la barriada ,  es va col·locar al final del carrer de Campoamor a tocar dels horts de Can Cortada, que és el lloc on havia estat l'antiga, tota feta de ferro i mig trencada durant una colla d'anys. Finalment amb la remodelació de la zona han modificat una mica la seva ubicació i es troba pujant el C. Campoamor a la dreta, enfront de l'entrada del Club de Tennis Horta.

Última creu de terme d'Horta quan estava prop dels horts de Can Cortada

Relata la Dora Serra que a solemne inauguració, es va comptar amb l'assistència de moltes autoritats de l'època, segons recollia el butlletí IDEAL núm 73, datat el 1 de novembre de 1952. En aquells temps tenia extrema importància la quantitat i qualitat dels personatges públics que assitien a un acte social. Vingué el bisbe de Barcelona, Dr. Modrego, el governador militar, general Galvis; don Enrique de la Rosa en representació de l'alcalde; el general Madariaga; tinents d'alcalde, vicepresidents, secretaris, etcx i tot es feia en castellà, tant parlat com escrit.

Tal com hem indicat més amunt, quan van obrir l'Avinguda de l'Estatut i eixamplar la calçada, es van veure obligats a desplaçar la creu.

Foto recent de la creu de terme d'Horta. F. Montserrat Bueno

Foto Barnatresc

• Fonts d'informació; Desideri Díez “El que ha estat i és Horta”, Dora Serra “Horta Especial”, artícle de Roger Costa sobre les creus de terme.

HISTÒRIA DE LA RIERA D'HORTA

Per mi, persona que vivia a l'altra banda d'Horta,  la Riera era el lloc on es plantava l'envelat i la fira per la festa major. L'envelat s'aixecava normalment en les terres de Can Bransi i com setembre sempre ha estat una època conflictiva pels hortencs pel perill de riuades, més d'un cop l'aiguat l'havia ensorrat o s'havia fet  el ball del fanalet amb paraigua. 

Envelat a la riera 1934. F. Pérez de Rozas

Festa Major en la dècada dels 50

També era el lloc on s'ubicava el mercat d'Horta, allà on acompanyava a la mare a carregar el cistell de queviures. Recordo vivament la paradeta on venien carn de toro de lídia, en l'ultim passadís de l'esquerra al fons,   o la tenda del carrer esquerra al  mercat on es venia la carn de cavall que la meva mare comprava perquè era més barata i alimentava més, o això deien en l'època, el que si us puc dir és que era bastant dura. 

Però a part del records personals que tenim tots nosaltres sobre la riera d'Horta,  que és en realitat i que significa pels hortencs històrica i emocionalment la riera principal de la contrada.

Pont sobre la Riera al barri de la Clota - Web de l'Ajuntament

L'origen de la Riera d'Horta explica la historiadora d'Horta Carlota Giménez, integrant del grup d'estudis històrics d'Horta – Guinardó, que “La Riera d'Horta era el curs d'aigua més important de Barcelona. Es formava per un seguit torrents que davallaven de la serra del Collserola: El d'en Besora que s'unia al de Sant Genís i passant per la Clota anava a parar a la riera. Els torrents de Montbau, d'en Generet i de Montbau, que junts formaven la Riera d'en Marcel·lí, que també anava a parar a la riera. Els torrents de Can Cortada també anomenat del Notari i del Garrofers de Can Travi, que finalment s'unien i també arribaven a la Riera.

On ara hi ha el Cap d'Horta, al carrer Lisboa ( i , abans a l'altra banda hi havia la casa noble de Cruïlles, Can Don Joan d'Ardena) ), era aproximadament el punt d'unió de tots els torrents (que baixaven pel que ara és l'Avinguda de l'Estatut). La Riera transcorria pel poble d'Horta donant vida i personalitat als seus habitants. Passava per sota el pont de la Crta d'Horta que venia de Barcelona i continuava recollint aigües del torrent d'en Mariner, del de Carabassa, formada per torrents menors que baixaven dels turons del Coll i del Carmel i algun més de la Rovira.

Can Don Joan a finals del segle XIX. Foto de l'estudi sobre la masia del CEC

A la dreta la Riera d'Horta, a l'esquerra Can Bransi. Foto del anys 20. Foto autor desconegut de l'Arxiu Fotogràfic d'Horta

Llavors vorejava el turó de la Peira per on avui hi ha el carrer Cartellà. Aquesta és la riera hortenca però continuava el seu camí per Sant Andreu del Palomar. Encara podem robar el carrer de la riera d'Horta que passava per aquell municipi. I l'ultim tram, ja directe cap el mar, en el que avui és la Rambla Prim.”.

El torrent de Mariner i  la masia Ca Lapeyra

La Riera d'Horta des del Turó de la Peira

A partir de la riera es van desenvolupar activitats diverses que aprofitaven l'aigua pels camps de conrreu, vinya, arbres fruiters, etc. Cal recordar que al segle XVII, àrea del Pla de Barcelona era la zona agrícola més productiva de tota Catalunya. El mercat principal d'Horta estava situat a la vil·la de Gràcia i Sant Andreu de Palomar.

Justament per aquesta abundor d'aigua va condicionar la vida dels habitants d'Horta i Vilapicina al llarg dels segles i va influir en la localització d'una munió de masies i cases de pagès que aprofitaven el tresor hidràulic pel conreu dels seus horts i l'us domèstic de les masies, totes les quals tenien els seus pous d'aigua potable.

Durant molts anys Horta va ser bàsicament un poble amb grans extensions de vinyes i horts on l'habitatge natural era la masia  i la indústria era molt minoriatària.

A partir de 1910, els amos dels masos comencen a vendre les seves terres com a solars i zona urbana, guanyant terreny a les finques rurals, convertint-se tot plegat en un negoci de primer ordre.

El que ara és el carrer Lisboa va dur el nom de Riera d'Horta, un tros Olmatell i del Raig en 1913. A partir de la prolongació del carrer Tajo a Lisboa es preveu la creació d'una via que durà del Pg. De Maragall fins l'avinguda de la Vall d'Hebron, curcumstància que ara mateix ja és una realitat.

El carrer Lisboa es despertava cada matí amb el soroll del carros i cavalls, era l'habitual tragí del Cal Furrier, en Joan Marí era el recader d'Horta i començava la feina enganxant carros i cavalls (Mingo Borràs, Històries d'Horta)

A l'esquerra Can don Joan , davant la riera d'Horta

Pel que fa respecte al que ara es coneix com carrer Tajo, per a la gent del poble d'Horta no havia canviat de mai de nom; continua essent la Riera d'Horta, nom amb la que se la coneix en documents de 1888. Hom no entén perquè se li va canviar el nom natural que no és altre que el de Riera d'Horta pel de Lisboa o Tajo, ja que l'únic vestigi que existeix sobre la tant important riera, s'ha de buscar en Sant Andreu on existeix un carrer anomenar de la Riera d'Horta.

La riera era a principis del segle XX el lloc natural de jocs de la canalla de la contrada, allà on vivien les seves aventures i practicaven el noble esport de llancement de pedres, fos sobre la superfície de l'agua (quan la hi havia)  o contra la colla contrària.

dos nens juguen a la riera

Al costat del carrer Tajo havia hagut l'estació del Tramvia de vapor d'Horta, els usuaris havien de travessar a peu la riera per poder arribar al centre del poble, auxiliats per mossos pagats per l'Ajuntament del poble. Quan va començar a transitar el tramvia elèctric, es va construir un pont a la fi que aquest pogués arribar fins a la pròpia plaça Eivissa.

La Riera d'Horta a principis del segle XX

Ens els anys 30, solia recórrer la Riera un pastor de cabres amb el seu ramat tot venent la llet dels seus animals. Els veïns sortien de casa i aquells que volien llet els hi venia tot munyint les cabres al mateix carrer omplint els recipients amb la quantitat de llet que li demanaven. Aquest bon home, sempre feia el mateix recorregut pel pont de la riera, el carrer Fulton, carrer Horta, Sant Tomàs, carrer Fontanet fins arribar altre cop a la riera.

Algú quan contempla la fotografia de sota, somnia que quan era nen corria riera avall amb les fortes cames dels vailets i amb l'empenta de la llibertat als peus. Més enllà de l'ampla riera, prop dels esbatanats ulls del Pont del carrer Fulton, la bella imatge d'un nodrit ramat d'ovelles passivament pasturant sota la tutela del seu oveller. L'oveller amb la pipa als llavis que fumeja tot caminant seguit del ramat, al seu pas un núvol de pols i de terra remoguda tot desapareixent engolit pels ulls del pont.

Aquest pont ja fa anys que va ser soterrat per anivellar el carrer Tajo, primer una part després l'altra però el pont encara resta allà sota l'asfalt, enterrat viu. Tots aquests records els recull en Mingo Borràs en un del seus llibres

 

En 1940, l'Ajuntament de Barcelona, va asfaltar la Riera d'Horta, des del carrer Fulton fins al torrent de Mariner però, l'asfaltat en la seva totalitat no va finalitzar fins 1981. 

 

En èpoques més recents:

Inundacions de 1978 - Foto de Grup d’Història de Nou Barris – Can Basté

Com no havia prou terreny per edificar, en els anys 50 als 70, les ments clarividents de molts constructors, propietaris de terrenys no edificables i poc rendibles, administracions corruptes, se'ls va acudir la lluminosa idea d'edificar en la llera de moltes de les rieres del país. Aquelles construccions edificades amb materials de escassa qualitat eren poc fiables però, hi havia tanta necessitat d'habitatge entre la classe treballadora més modesta que totes es van vendre sota l'eufèmic nom de “viviendas sociales”.

En les luctuoses inundacions de l'any 1962, de trist record, aquests tipus de construccions van caure i desfer com si fossin de paper.

En el carrer Cartella, nom que se li va donar per tapar que en realitat era una riera, cada any pel mes de setembres es reproduïa el mateix problema, el de les inundacions de soterranis i plantes baixes dels seus habitatges, degut a la defectuosa conducció de les aigües que baixaven directe de la muntanya, com ho havien fet sempre. 

Foto d'una de les riades del C. cartellà. Foto del grup de Facebook Gente de Horta, Vilapiscina, Turó de la Peira i carmelo

  
Una de les més dures que va provocar més desperfectes es va produir en setembre de 1978.

La Vanguardia del dia 6 de setembre de 1978, se'n feia eco i parlava així del greus problemes que es van produir en aquest indret, a rel del gran aiguat que va caure el dia 5 d'aquell mes:

• “Però us volíem parlar una mica del carrer de Cartellà que, amb la seva prolongació com a carrer de Costa i Cuixart fins l’avinguda de Borbó, esdevingué la rambla del barri: les inundacions del setembre de 1978 per les fortes riuades, van obligar als veïns a tallar el trànsit a Borbó, davant de les cotxeres. I és que aquest fenomen no era la primera vegada que es produïa encara que no pas amb aquella intensitat. Afortunadament, entre els veïns previnguts, no es produí cap víctima. Fins i tot, van forçar al alcalde Socías-Humbert a visitar les destrosses. Aquest es va comprometre a buscar solucions (que passaven per la construcció d’un col·lector amb més capacitat i ampliar la xarxa de clavegueram), per la qual cosa va demanar ajut al llavors governador civil José María Belloch Puig (pare del actual alcalde de Saragossa). (Bloc de l'Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris, escrit de Josep Ma. Babí Guimerà.)

Pont sobre la Riera d'Horta. F. Brangulí

La Riera d'Horta arribant a av. Borbó.F. Brangulí

Ara per ara sembla que el problema ja està sortosament solucionat.

• Fonts informatives : Carlota Giménez - Passejada per la Riera d'Horta, Mingo Borràs - Històries d'Horta.  Les fotos finals són de Brangulí. LA RIERA D'HORTA, reportatge de R. Romeu, penjat en Youtube