Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta can travi vell. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta can travi vell. Ordena per data Mostra totes les entrades

divendres, 10 de maig del 2013

HISTÒRIA DE CAN TRAVI VELL


Situada a l’avinguda de Can Marcet, entre l’antic camí de Sant Cebrià i el final del carrer d’Horta.

Situació de les masies de la contrada

Can Travi era una masia del segle XVI, com encara es pot comprovar per les voltes que conserva en el seu interior. La masia tenia a la planta baixa els espais destinats a les feines del camp, el cup, el celler, la cuina.

En el primer pis a més de les habitacions tenia una gran sala que dóna a dues galeries amb arcades a banda i banda, tant en la planta baixa com en el primer pis, que és la part de la masia que encara es conserva. D'un estil gairebé únic dins del món de les masies catalanes i un exemplar singular en el territori de Barcelona, tal com indica Desideri Díez en el seu llibre “Les masies d'Horta”..

Camí de Can Travi vell. Autor desconegut
Entrada a Can Travi vell. Fons Jaume Caminal

Es troben descripcions de la masia en la segona meitat del segle XVIII gràcies al baró de Maldà, que en el seu llibre El col·legi de la Bona Vida, es refereix a aquesta masia com a casa de les “Garrigones” de la família dels Garrigó, propietaris de la masia.

En efecte, aquesta masia ha passat a la Història per les moltes citacions que el baró de Maldà en va fer en el seu llibre El Col.legi de la Bona Vida”, on es refereix sempre com a la casa de les “Garrigones”, de la família dels Garrigó. Els Garrigó eren una de les tantes famílies que havien arribat al Principat Provinents de la Catalunya Nord. Un Garrigó il·lustre va ser Francesc Garrigó, eclesiàstic i professor de retòrica a la Universitat de Barcelona.

El baró en donava moltes referències de les seves anades a aquesta i d'altres masies pels camins de la riera d'Horta i les tertúlies culturals que s'hi feien.

La mitja hora que ens hem detingut amb les dues Garrigones, mare i filla, avent-hi comparegut lo bon Garrigó, son amo, nos ha paregut sols un quart d'hora, tant divertits estàvem en la platxèria, oint luego tocar la campana de la parròquia de Sant Joan d'Horta, l'oració de l'Avemaria per ser dotze hores, i amb les cantades d'una ària a dueto de la Maria Escolàstica i Rafaló, que els escoltava l'Angeleta i la Saleta amb gust, així com també son pare i demés persones que allí eren, no havent vist en esta visita a dites Garrigones a la germana de l'Angeleta ni cap de sos germans”.

Cal fer esment a la sessió musical de Can Garrigó descrita pel baró de Maldà.

Entrant dintre tots amb los restants hem saludat a les tres Garrigones, mare i dues filles, ocupant tothom cadira per seure... (...). Li hem persuadit que cantés algun bolero o tonadilla. Angeleta luego d'haver cantat Maria Escolàstica amb Rafael son germà un duo harmoniós i patètic, començant aquesta ametlla ensucrada, com ensucrada veu, la tonadilla que cantà al matí de l'entrega de la paperina de dulces, havent cantat desprès d'esta amb la mateixa tonada la del “Profundis clamavi forta com un clarí i acabat amb la cançó d'Horta, catalana”.

El mateix baró de Maldà ens fa en el seu Dietari, una descripció de Can Garrigó el mes d'octubre de 1797:

Can Travi vell. Autor desconegut
.. aposento immediat a l'aixida de la casa... peça menjador...estant penjat a la paret d'aquell menjador una bossa o paraïgua .. los demàs parets quedaven adornades de quadres i conclusions... algunes antiguitats del passat de la casa, que la fan molt recomenable, d'un Sant Crist, que es compte si fou Santa Maria dels Socors o de Cervelló, escollides pintures en una capsa amb relíquies insignes, pintura i epigrafiat en llatí d'un Canonge Garrigó, que fou de la Catedral de Barcelona... qual Senyor morí amb fama de santetat....”

Can Travi vell 1950. Fons Traguany

La propietat de la masia passà als Travi, família que tenia grans possessions a la Cerdanya, dels qual prové el nom actual.

Els Travi i Isabel Llançes, tingueren dos fills, Xavier i Maria Teresa. El fill Xavier morí als 33 anys i la finca i la masia van passar a Isabel Llanés i morta aquesta a la seva filla Maria Teresa. Les terres eren treballades pels Simó.

La riquesa dels aqüífers de Can Travi fou tan gran que tenia concertat amb l'Ajuntament d'Horta l'abastiment de la població, motiu pel qual no s'hi podien fer pous. Amb l'aigua de Can Travi es regava bona part de la vall d'Horta, de Sant Andreu de Palomar i de Sant Martí de Provençals.

Per més informació sobre la mina d'aigua de Can Travi, cliqueu sobre els links següents:



La masia estava en molt mal estat a causa de les diferents inclemències que ha hagut de patir. Així durant la guerra de 1936, hi va caure una bomba al pati de la masia, que quedà parcialment derruïda; l'objectiu del bombardeig eren els grans dipòsits d'aigua de la finca, que eren aleshores plens d'oli i gasolina.

Bassa d'aigua de Can Travi vell

Al respecte, segons explica Xavier Valls, pintor molt reconegut i veí d'Horta en la seva autobiografia “La meva Caixa de Pandora” , escrit per en Julià de Jodar.

Pel que fa al bombardeigs del 1937-1938, quan passaven el Junkers damunt d'Horta rebíem més metralla d'algun obús els antiaeris del Carmel que no pas bombes dels atacants. En sentir les sirenes, la meva mare i jo pujàvem al terrat, perquè era de les que, si de cas queia una bomba, preferia anar cap avall que no pas quedar soterrada. A mi feliç inconsciència, els reflectors antiaeris em fascinaven com uns focs artificials, però un vespre ens vam trobar rodejats de fum a causa d'unes bombes que havien caigut molt a prop de casa; sembla, ho vam saber desprès, que a la fi de 1937 un falangista havia pogut passar a l'Espanya franquista i havia denunciat l'emplaçament d'un dipòsit de carburant per a l'aviació sense parar ni mica, l'infeliç, “patriotero”, en el fet que la família vivia a pocs metres de l'objectiu: Todo por la Patria.”.

Durant la Segona República, la masia de Can Travi vell, fou col·lectivitzada, els anys 30 Can Travi fou escenari d'importants reunions polítiques.

Darrerament en 1975 va explosionar una bombona de butà que va ensorrar part de l'església, el celles, els cups, la cuina i el menjador.

Els Simó han estat els seus masovers que han treballar la terra fins els anys 80.


Restes de Can Travi vell en 1997






En 1990 es van fer obres al seu voltant i canvia profundament l'entorn de la masia, l'Ajuntament ha restaurat el que quedava de l'edifici i ara és la seu de la Guardia Urbana del Districte Horta-Guinardó.



Fotos cedides per Can Massana

Can Travi vell en l'actualitat, seu de la Guardia Urbana d'Horta-Guinardó

  • Fonts informatives: LES MASIES D'HORTA, de Desideri Díez Quijano, LA MEVA CAIXA DE PANDORA, autobiografia de Xavier Valls, 







dijous, 8 de maig del 2014

LA HISTÒRIA DE CAN TRAVI NOU

La masia de Can Travi Nou, està situada al damunt de l'antic camí de Sant Cebrià, avui carrer de Jorge Manrique, rep el nom de can Travi Nou perquè els seus propietaris provenen de la masia situada a prop de Can Travi Vell (Can Travi Vell ), avui dia seu dels Mossos d'esquadra a Horta. Tant l'una com l'altre prenen nom dels Travi (actualment amb la grafia Travy), una família noble originària de la Cerdanya, que van ser segurament els seus primers propietaris.

Can Travi Nou en l'actualitat (web del retaurant)

Aquesta masia data de les primeries del segle XVIII i originàriament estava formada per planta baixa i un sol pis, desgraciadament no he trobat pas cap fotografia de la masia tal com era. A la planta baixa hi havia el cup, el celler i les eines del camp i el primer pis servia per a emmagatzemar dels productes del camp.

Els seus propietaris destinaven els terrenys al cultiu de la vinya, atès que encara no s'havia descobert la riquesa que en forma d'aigua contenia el subsòl d'aquesta finca ni d'altres de la vall, ni lògicament, s'havia construït la popular entre els hortencs mina d'aigua de Can Travi.

fotogrames d'un reportatge de BTV

                        Per saber-ne més sobre la MINA DE CAN TRAVI, Cliqueu sobre el link.


Aquesta finca havia estat propietat dels Samsó, terratinents d'Horta que la van transformar en torre senyorial als anys vint, mantenint-ne l'estructura tradicional.

Els Samsó, després que els terrenys fossin expropiats per urbanitzar les terres arran del creixement urbà d'Horta a la segona meitat del segle XX, vengueren la torre als seus masovers els Simó.

Una branca dels Simó va transformar l'antiga masia en una masia torre senyorial i ho feu amb bon gust mantenint-ne l'estructura de masia tradicional, aprofitant les bigues de l'antiga masia per sostenir el sostre de la nova. Tot plegat desprès de molts anys del cultiu de la terra i el bestiar.


Foto dels anys 50, Abans Horta

Dibuix de d'autor desconegut



El primer que va regentar Can Travi Nou Joaquim Simó, tot començar el segle XIX, els descendents del qual són actualment propietaris de l'edifici que han transformat en un famós restaurant de cuina catalana.

Donada la seva privilegiada situació, durant molts anys ha estat objecte de l'atenció dels especuladors per a la construcció de blocs de pisos i fins i tot un americà sembla que la volia comprar a la fi de desmuntar-la i endur-se-la al seu país.

Malgrat tot, els Simó van estar fidels i han mantingut aquesta heretat històrica. Josep Soler i Cuixart i Maria Teresa Simó, l'han destinat a restaurant, aprofitant aquest enclavament urbà certament insòlit en mig del camp.


Actualment encara s'hi conrea la terra que proveeix sovint la taula del restaurant.


  • Fonts informatives : Llibre Les masies d'Horta de Desideri Díez i Quijano.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

CAMI DE SANT CEBRIÀ I STA. JUSTINA, CAN ROSSELL I CAN BRASÓ






El camí de Sant Cebrià era molt concorregut entre finals del XIX i el primer quart del segle XX, sobretot en festivitats religioses i aplecs. Era una via segurament d'origen medieval de gran bellesa, plena de vinyes i horts ben conreats que finalitzava d'alt de la muntanya a l'ermita de Sant Cebrià i Santa Justina.

El final del camí de Sant Cebrià

 

Començava a la barriada de La Clota, seguia pel costat de Can Marcel·lí  i enfilava cap a munt de Can Travi Nou, vorejava la planta envassadora d'aigües de Montalt que feia servir l'agua de la Font d'en Marcel.lí, per passar pel costat de Can Rossell i de Can Brasó.






Passat el camí de d'alt o carretera de Cornellà a Fogars de Tordera, coneguda col·loquialment com carretera d'Horta (avui dia el Pg. De la Vall d'Hebron), anava pel costat de Can Conill, can Frares i del Palau de les Heures, s'endinsava muntanya amunt pel Collserola fins arribar a Sant Cebrià.



Can Frares

Palau de les Heures

Per per informació sobre el Palau de les Heures cliqueu el link de sota:





  • CAN ROSSELL

Camí del Purgatori

Can Rossell estava situada a tocar de Can Travi Nou i Can Brasó, entre el camí de la riera Marcel·lí i el camí dit del Purgatori, a ponent de Can Travi Vell. Era una masia del segle XVII, ornamentada amb esgrafiats geomètrics a les parets. Era l'època del barroc durant el qual les masies guanyen en sumptuositat que es manifesta per sobre de tot,  pel esgrafiat de les seves parets i façanes  exteriors i elements ornamental com ferros, esferes i balustres.



En les seves terres s'hi conreava vinya i arbres fruiters. Can Rossell era camí obligat per a la comunicació de les masies i cases senyorials de la part alta d'Horta.

En la foto de sota , es pot contemplar  Can Rossell des de  l'arcada de Can Brasó, penjada sobre  el camí de Sant Cebrià,.



Tot el recorregut fins arribar a Can Rossell es feia entre camps, horts i arbres fruiters i com ja hem dit, era un camí idíl·lic i encisador que convidava a llargues passejades i era, com ja s'ha dit,  un camí obligat per a la comunicació de les masies i cases senyorials de la part alta d'Horta que tantes vegades havia recorregut el Baró de Maldà.



Fotos de l'estudi sobre la masia catalana del CEN - Fons digital de Catalunya




Citem algunes de les seves visites a Can Rossell:

arribats a Can Rossell, hem pujat a sos aposentos amb finestres i terrat de prou bella vista a totes les muntanyes, caserios i planures amb un bon tros de mar. Allí hem reposat un poc, adornats los aposentos de varis quadres de paper amb pintures pintades pegats a la paret i altres quadres i vidres i en estos que igurava la poesia”..

En una altra visita ens dóna alguna referència més de Can Rossell una gran casa blanca amb son clos....lo celler frente a l'entrada d'allò ben proveït de botes de vi, amb volta grossa..”.


Els orígens històrics de Can Rossell: Primer fou de Bernat de Vilademunt, desprès Antoni Batlle i més tard de Francina, filla i hereva, la qual es casà amb Simeó Cuyàs, anomenat de la Quadra, de la parròqiia de Cerdanyola. Desprès fou de Pere Cuyàs, fill dels dits consorts, que casà amb Rafaela Saladriga, de la qual tingué un fill Joan. Aquesta casà en primeres núpcies amb Leonor Pujol d'Alella, de la qual tingué un fill, Anton. En segones núpcies tingié quatre fills de Maria Coll.

L'any 1637, la casa fou venuda a Joan Francesc Rosell ciutadà honorífic de Barcelona. Tant Joan Francesc Rosell com el seu fill, Pere Joan havien estat metges, advocats i grans defensors del Principat contra els excessos comesos per les tropes castellanes; membres del Consell Reial i consellers en cap de 1623 i 1638.

Posteriorment aquesta masia amb la finca passà a Anton Amat i Rocabertí. ( En cursiva informació extreta del llibre de Desideri Díez Les Masies d'Horta).

Sobre la bellesa i encant  del paisatge pel qual discorria el camí de Sant Cebrià en 1944,  en canta les excel·lències en Miquel Campeny, veí d'Horta que desgrana els seus records en l'escrit publicat en núm 68 de la revista Hortavui del mes d'abril de 1993.

“”..Les hortes de Can Rossell que llancen al peu mateix del caminal, hi ha gossos que fidels, lladren entre les tanques. Amunt per la drecera fins l'arcada de can Brasó, on garrofers i feixes en renglera són tot un goig i verdor...”

I fins els peus de Can Gallart,  jo ja vaig fent via en els meus camins i en la claror, el meu esguard hi veu pins, merles i cims,

El remoreig de les aigües, vells oms, roures i alzines s'acosten fins l'ermita de San Cebrià, en els meus íntims records busco un pedrís pen descansar. De nou emprenc camí deixant la Font d'en Llog i la Meca per arribar al Pas del Rei...”

Actualment no en queda res de la masia que va desaparéixer amb la remodelació de la Vall d'Hebron.


  • CAN BRASÓ


El primer establiment que localitzem a Horta de la família Brasó data de l’any 1708. Era una família que procedia del Papiol. L'any 1762 Felicià Brasó va formalitzar l'adquisició d'uns terrenys amb una casa, que eren propietat del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron i que es va conèixer amb el nom de Can Brasó. Els Brasó entre els anys 1736 i 1819 varen ocupar diversos càrrecs a l'ajuntament d'Horta. Can Brasó es va vendre per 5.000 ptas l’any 1905.  En les seves terres es cultivava la vinya i cada anys es celebrava la verema i s'elaboraven vins blanc, negres i clarets, també s'hi conreaven productes hortícoles que es venien al Mercat d'Horta.Can Brasó va desaparèixer l'any 1967 en construir-se els blocs de l'anomenat Parc de la Vall d'Hebron. 

Els Brasó van ser masovers de Can Safont a Sant Genís dels Agudells. (Informació del Web de l'Ajuntament de Barcelona). 


Can Brasó. Foto fons Foment Hortenc . E. Reguart






Treballadors de Can Brasó anys 20 Foto Fons: Isern -Ribas







Els últims Brasó que vivien a Horta es van traslladar a Gràcia. Encara l’any 1957, a la guia de Barcelona apareix un camí amb el nom de la baixada de can Brasó. 








Bosc i camí de Sant Cebrià-. Fotos Rossend Flaquer


 Avui dia, gran part del camí de Sant Cebrià s'ha perdut sota l'asfalt després des molts canvis que ha sofert la zona. Però, passat el que ara és el Pg. de la Vall d'Hebron i seguint pel carrer de l'Harmonia, aquest ens durà directament   amb el tram que sobreviu de l'antic camí i que ens portarà fins a la porta de  l'Ermita de Sant Cebrià i Sta. Justina.
El que resta del camí de Sant Cebrià. Foto WEB  Ajuntament



  • Fonts informatives: Les masies d'Horta , llibre de Desideri Díez, Cròniques d'Horta, llibre de Mingo Borràs, Lllibre l'Abans de Carlota Giménez i Compte. WEB de l'Ajuntament del districte Horta Guinardó. Fotos de procedències diverses. Alguna foto del llibre en fascícles "L'ABANS".


divendres, 3 de febrer del 2012

CAN MARCET


Situació de les principals masies de la contrada

A principis del segle XIX, entre les masies de Can Cortada i Can travi Vell, existia un predi anomenat Manso Calvet. D'una mica més de quatre hectàrees i de forma triangular.

La base principal tocava a la carretera de Cornellà a Fogars del Vallès - l'actual Segon Cinturó - i el vèrtex oposat, cap a llevant, cap al mar, no molt llunyà de Can Travi Vell. Els dos costats iguals els constituïen dues rieres; al nord l torrent de Can Cortada, i al sud la riera de St. Francesc de Paula anomenada també torrent dels Garrofers de Can Travi i passava concretament per on ara hi ha els camps d’esports, la piscina i el frontó dels Salecians, aquests dos torrents i la carretera formaven els límits territorials del Mas Calvet.

Aquest predi fou adquirit el 1.852 per Josep Bauledas, qui el 1872 el haver de vendre als seus deutors la fi de pagar els deutes que havia adquirit, i finalment fou comprat per Frederic Marcet i Vidal, per fer construir en els seus terrenys una luxosa torre d’estiu.

Al centre de predi adquirit s’erigia una masia amb totes les seves edificacions complementaries. Aprofitant en part els materials d'aquesta masia, el Sr. Marcet construí una magnífica torre, que encara avui perdura englobada dins el conjunt d’edificis del monestir de les monges Saleses. EL Sr. Marcet li posà el nom de "Quinta Dolores", segurament en honor de la seva esposa, popularment serà coneguda sempre com Can Marcet.

Finca i torre de Can Marcet a final dels s. XIX, al fons a l'esquerra Can Gallart

La vall en que es trobava la finca pertanyia al poble d’Horta, una zona molt rica en aigua i molt fèrtil, ocupada per masies i cases de camp, una vall on alternaven boscos amb vinya i conreus. La casa que feu bastir Frederic Marcet era una construcció de grans dimensions envoltada per un gran jardí que de fet era un bosc més o menys ordenat en mig del qual hi havia un canal navegable, amb un petit bot, un estany i fins i tot, aprofitant el desnivell del terreny, hi havia una cascada. Una bona pineda cobria una part del jardí on sovint es celebraven festes i banquets de caràcter social a les que hi assistia la burgesia barcelonina i fins i tot l'alcalde Barcelona de l'època, però també intel·lectuals del moment. 
Fins i tot havia arribat a anar per tocar pels convidats la Banda de Música de l'Ajuntament de Barcelona. El jardí tenia instal·lat llum de gas, l'ambient era molt festiu i distingit. 

Es conserven algunes fotografies del jardí i de les estàtues que ornaven alguns dels seus racons, eren figures de grandària natural d’homes i dones en moviment relacionades amb la mitologia. Una de les figures era coneguda com «la negrita», una altra era la deessa Diana, una altra era la reproducció del déu Neptú, amb el seu trident, una imatge del déu Apol·lo i fins i tot una figura femenina mig asseguda que anomenaven Cleopatra, es desconeix qui va ser-ne l’autor ni que va ser de totes elles que van desaparèixer durant la Guerra Civil.


Detalls del Jardí de Can Marcet


Hi ha referències que Santiago Rusiñol durant un llarg període pintà diversos paisatges d’aquesta zona d’Horta i segurament hi va fer estada en la finca atès que l’única filla del pintor Maria, estava casada també amb un Planàs, renebot de la senyora de la casa Dolors Planàs 
i ell mateix temps enrera havia intentat festejar amb una de les germanes Planàs. Rusiñol Pinta els Jardins de Martí Codolar o els del Laberint, finques properes a la de Can Marcet, on estava aquest bosc-jardí es es va bastir anys desprès l’escola dels Salesians.

Frederic Marcet, es va casar amb Dolors Planàs i Armet filla d'una rica família de sis germans, el més gran dels quals era Claudi Planàs Armet, Director de la Companyia de Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i de França (TBF ), era propietari de gran superfície de terres en el Guinardó.

Home de família més aviat modesta, treballava  per a la família Planàs de gran nomenada i prestigi social a la ciutat de Barcelona. Com tenia molta ma per a les finances, ben aviat es va convertir en el seu comptable.  Tot li va  anar de cara quan finalment es va casar amb la filla gran dels Planàs Maria Dolors. 


Frederic Marcet amb els anys es va convertir en un empresari de prestigi i en un polític de renom. Fou directiu de l'empresa de ferrocarril Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres,  que la presidirà de 1875 a 1886 i  propietari  de la  fàbrica textil Colònia Vila-seca  des de 1879, desprès de la seva mort queda com titular la seva esposa per passar finalment en mans dels germans Francesc i Josep Planàs.


Dolors Planàs asseguda, Anna i Concepció dempeus


Va ser membre del Foment del Treball Nacional, polític en actiu del Partit conservador, vicepresident de la Diputació de Barcelona i fou també escollit Diputat per Barcelona al Govern de Madrid..


La casa principal dels Marcet a Barcelona, estava al Passeig de Gràcia, on ara està el cine Comèdia, és a dir al Palau Marcet (1).



Palau Marcet abans de ser l'edifici  del teatre Comèdia i desprès dels cines Comèdia

La casa d'estiueig dels Marcet-Planà, com ja hem assenyalat, era una casa gran que tenia la seva pròpia capella-oratori presidida per la mare de Déu dels Dolors, on cada diumenge un mossèn  es passava per  celebrar-hi missa. Quan les Salesses es van quedar amb la casa, van conservar la capella per a ús de la comunitat.

A l'entrada de la finca hi havia una caseta on vivien els masovers,  que llavors era cap de munt del carrer Horta entre els torrents de Can Cortada i de Can Travi.


Final del c. Horta, porta del carrer de Can Marcet (principis del s. XX)


Per poder atendre les necessitats dels seus propietaris, en la casa disposava de moltes minyones, personal de servei i masovers que vivien en una caseta a l'entrada de la finca.

 

Foto des del camí d'entrada a Can Marcet
Entrada de la casa a principis del segle XX














En quan a les seves relacions amb els veïns , teníem molt bona relació amb els senyor Martí-Codolar i amb els marquesos d'Alfarràs.

A la mort de Frederic Marcet Vidal, el gener de 1898, la finca passà a la seva esposa Dolors Planàs i Armet. La mort del seu marit va ser un cop molt fort que la va deixar molt tocada,  va esdevenir una persona trista que finalment,  va preferir marxar a Roma per allunyar-se dels seus records En aquesta ciutat va morir  en 1900, poc més d'un any desprès  de la mort del seu marit. 


Anna i Concepció Planàs en record de la seva estimada germana Dolors (sempre havien estat molt unides) van donar en  24 de setembre de 1915 a la nova església  de Sant Joan d'Horta,  aleshores en construcció en la Rambla Cortada (Campoamor), un altar dedicat a la Mare de Déu dels Dolors i del Santíssim  Sagrament, d'estil gòtic, molt ben ornamentat.



Anna i Concepció Planàs, foto del Fons del Salesians d'Horta

Dolors Planàs deixa en testament la finca  a las seves germane Anna i Concepció Planàs i Armet. Anna Planàs va morir el 1923, i la finca l'adquireix per ordre testamentària Concepció Planàs i Armet.

A la mort d'aquesta última en 1926, la finca passa als seus hereus, set nebots de les famílies Marcet i Planàs. Els marmessors (2) de l'herència van ser  Lluís Gonçaga  Vila i Bassols, Emili Vidal i Canals, mossén Josep Tor i Copader i Josep Siches i Gils, els quals separaren de la finca la part ocupada pels Salesians.

Les obres dels col·legi dels Salesians van començar cap a 1928, quan va començar la Guerra Civil en 1936, encara no s'havien acabat. Mossèn Tort va dur a viure a la torre 40 monges provinents de Vicàlvaro. Al cap de 10 dies els milicians es van assabentar d'aquest fet i van pujar fins a Can Marcet a buscar les monges però els Mossos d'Esquadra de la Generalitat, que van ser avisats, les van ajudar a  fugir de nit i es van escampar per cases de tot Barcelona. Quan  hi van arribar els milicians a la torre,  ja no hi eren.




L'escola del Salesiana i Can Marcet anys 40, Fons de l'escola dels Salesiana

L'edifici dels Salesians es va convertir durant dos anys en Llar d'Infants. Més tard va esdevenir un hospital de sang entre 1938-39, on hi van haver més de 1000 ferits alhora. Va durar fins el 26 de gener que les tropes d'en Franco van entrar a Barcelona. Durant quinze dies s'hi va instal·lar en la finca la Legió Cóndor que van ocupar la Torre i el Col·legi.

Finalment, el col·legi esdevingué camp de concentració dels nacionals durant cinc o sis mesos, on van passar molts presoners, la planta baixa es destinà a infermeria, hi havia toc de queda a partir de les sis de la tarda.

En 1939 les monges salesses  buscaven lloc per allotjar-se donat que el convent del Passeig de Sant Joan estava molt malmès i   van comprar la torre de Can Marcet  i el que quedava de la finca als hereus dels Marcet-Planàs. És així com part de la finca passà en propietat de les Salesses el 16 de juliol de 1940.


Desprès  de les important obres que les monges van dur a terme, es va  convertit en un notable monestir de monges Salesses. El monestir es va unir a la Torre, respectant la peculiar torre dels Marcet, al menys exteriorment, donat que el seu interior ha estat adequat a la nova finalitat de l'edifici.




 


En el que era terra de cultiu i caseta dels masovers, les monges ho van arrendar i s'hi va construït un geriàtric per a gent gran.




(1) El Palau Marcet  és un dels pocs palauets urbans que es conserven a l'Eixample. Va ser projectat per Tiberi Dabater i Carné  l'any 1887 dins d'un estil eclèctic de referències clàssiques i barroques, a la façana, i gòtiques i orientals a l'interior. El va fer construir  Frederic Marcet i Vidal entre aquesta data i 1890. La decoració interior era magnífica i sumptuosa i feia servir elements medievalistes i orientalistes (hi intervingueren Eduard Llorenç i Joan Parera, Antoni Rigalt, Joan Balletbò i Francesc Roig). En sobresortia l'escalinata d'entrada i el saló central, de dos nivells, amb terrassa sobre el jardí. Comptava amb uns jardins a la part posterior, que donaven a la Gran Via, avui ocupats, en part pel cinema i en part per l'hotel Avenida Palace, El 1934 va ser reformat per Pere Domènech Roure per convertir-lo en Teatre Comèdia. El 1960 s'habilità com a cinema.

(2) Persones encarregades de complir la voluntat del testador.





*Fonts informatives : Mingo Borras "Històries d'Horta", Desideri Díez "Masies d'Horta". Web del Salesians d'Horta. Fotos del Centre Excursionista de Catalunya. Revista FENT CAMí, núm 84, de juny de 2016

dijous, 1 de febrer del 2018

ESCOLA SALESIANA D'HORTA - història dels seus inicis


A principis del segle XIX, entre les masies de Can Cortada i Can travi Vell, existia un predi anomenat Manso Calvet. D'una mica més de quatre hectàrees i de forma triangular.

La base principal tocava a la carretera de Cornellà a Fogars del Vallès - l'actual Segon Cinturó - i el vèrtex oposat, cap a llevant, cap al mar, no molt llunyà de Can Travi Vell. Els dos costats iguals els constituïen dues rieres; al nord l torrent de Can Cortada, i al sud la riera de St. Francesc de Paula anomenada també torrent dels Garrofers de Can Travi i passava concretament per on ara hi ha els camps d’esports, la piscina i el frontó dels Salecians, aquests dos torrents i la carretera formaven els límits territorials del Mas Calvet.

Aquest predi fou adquirit el 1.852 per Josep Bauledas, qui el 1872 el haver de vendre als seus deutors la fi de pagar els deutes que havia adquirit, i finalment fou comprat per Frederic Marcet i Vidal, per fer construir en els seus terrenys una luxosa torre d’estiu.

Al centre de predi adquirit s’erigia una masia amb totes les seves edificacions complementàries. Aprofitant en part els materials d'aquesta masia, el Sr. Marcet construí una magnífica torre, que encara avui perdura englobada dins el conjunt d’edificis del monestir de les monges Saleses. EL Sr. Marcet li posà el nom de "Quinta Dolores", segurament en honor de la seva esposa, popularment però, serà coneguda sempre com Can Marcet.


Can Marcet en una postal de l'època (finals segle XIX)

La vall en que es trobava la finca pertanyia al poble d’Horta, una zona molt rica en aigua i molt fèrtil, ocupada per masies i cases de camp, una vall on alternaven boscos amb vinya i conreus. La casa que feu bastir Frederic Marcet era una construcció de grans dimensions envoltada per un gran jardí que de fet era un bosc més o menys ordenat en mig del qual hi havia un canal navegable, on estava aquest bosc-jardí es es va bastir anys desprès l’escola dels Salesians.



Anna i Concepció Planàs (Fons Escola Salesiana d'Horta

Frederic Marcet va morir el 1.898 i deixava en testament totes les seves pertinences a la seva esposa (no van tenir fills), Maria Dolors Planàs i Armet, i a la seva mort el 1.899, ho deixà alhora a les seves germanes Anna, i Concepció. Anna Planàs va morir primer i finalment tot quedà en mans de Concepció Planàs qui en 1922 redacta un testament on s’establien les condicions en que quedarien els seus bens.


Frederic Marcet i Vidal
A la seva mort en 1.924, la senyora Concepció Planàs nomenava quatre hereus de confiança amb l'encàrrec de construir, de part seva i de la seva germana Anna, un centre social a la seva finca d'Horta. Per poder dur-ho a terme comptaven amb els fons provinents de la venda d'una casa del carrer Duana, 4, i amb diverses accions de la companyia "Ferrocarriles del Norte i de Madrid-Zaragoza-Alicante". Amb aquesta finalitat es va constituir oficialment la fundació Planàs, la funció de la qual era seguir el procés i vigilar que s’acomplissin els terminis i finalitats del testament. Les germanes Planàs, per tant, són a l'origen del Col·legi Salesià St. Joan Bosco d'Horta.

Aquell mateix any, els hereus, es posaren en contacte amb els salesians en la persona de  D. Marcelino Olaechea (0) que en aquells moments era I’Inspector-Provincial de la Inspectoria Salesiana Tarraconense amb seu a Barcelona.


Ell fou qui signà el contracte amb els administradors de l’herència Planàs. Que li oferien la possibilitat que els salesians construïssin una escola «en una hermosa finca de verano, que una señora poseía en Horta», aleshores ja una barriada més de la ciutat de Barcelona.

Sembla ser que les obres començaren el 1.928, en principi era una obra dissenyada per uns tres-cents alumnes i des del primer moment es pensà en una escola que havia de ser un internat, seguint el model educatiu imperant en l’època.

En publicacions posteriors s’afirma que l’arquitecte de l’obra fou Enric Sagnier, arquitecte modernista que fou el més prolífic en la seva generació, autor entre d’altres del Temple del Sagrat Cor del Tibidabo, de l’església parroquial de Sant Joan d’Horta o del Patronat Ribas, per nomenar alguns dels més propers. 

Façana de l'escola als anys 60 del segle XX. 
Foto propietat del "Col·legi Salesià Sant Joan Bosco".

Es sap que va tenir una relació estreta amb el Salesians i per tant entra en el possible que intervingués o col·laborés d’alguna manera en la planificació de l’edifici, provablement se li pot atribuir el disseny de la façana.

A mitjans de 1.936 estava acabat tot el cos paral·lel a la carretera. Pel que fa al cos central sols estaven acabats els baixos, amb unes amples columnes, i uns altres on es troben els menjadors i les cuines. A sobre de tots aquests baixos hi havia un immens terrat.

L’inici de la Guerra Civil va impedir que les obres acabessin en els terminis establerts, que estava previst per a principis de 1937, però evidentment no va ser així i donades les circumstàncies del moment , el procés es retardà tres anys.

Un edific tan gran i a les afores de Barcelona podia tenir moltes utilitats en temps de guerra. Quan esclatà la guerra en 1936 l’edifici fou immediatament decomissat per la Generalitat de Catalunya, que hi va fer algunes obres i va instal·lar la porta d’entrada i fins i tot establí el sistema de calefacció, volien aprofitar les possibilitats que donava l’edifici.

Entre 1936-1937 s’hi va ubicar una llar d’infància anomenada Joaquín Costa, en memòria del polític i economista regeneracionista de principis de segle, que depenia de la Generalitat. Deu educadors es van encarregar d’atendre nens que havien quedat en condicions difícils a l’inici del conflicte bèl·lic, en foren atesos més de cent entre els quatre i dotze anys.

Més tard (1938-1939) es va convertir en un Hospital de Sang, en el moment en el que es produïa l’exili cap a la frontera Els Hospitals de Sang eren uns hospitals provisionals que s’establien en el llocs adequats i propers als esdeveniments bèl·lics amb l’objectiu de rebre de una manera immediata els ferits del front.

Un cop ocupada Barcelona per les tropes del General Franco, el gener de 1939, durant uns dies s’hi van establir militars alemanys de la Legió Cóndor (2), aquest fou un fet transitori però.

Segons fonts fiables, malgrat no existeix documentació al respecte sinó el testimoni de persones que hi van estar presoneres, durant 1939 i per un temps indeterminat, l’escola fou utilitzada com camp de concentració. Així tenim el testimoni de Miguel Morera soldat republicà, que desprès de passar per altres camps i un cop acabada la guerra digué «que no era pas millor el col·legi dels Salesians d’Horta transformat en camp de concentració».  Antoni Quintana apunta que el Colegi dels Salesians l'anomenaven  el Camp de Sant Jordi i allà estaven ubicades des oficines del Camp de Concentració, donat l'edifici estava  estava en millors condicions que l'edifici de la caserna Macià. Ramon Planta, que visqué tres anys a Can Marcet dedicat al servei de la família-Marcet Planàs, també assegura que ho fou.

El període de guerra havia causat diversos desperfectes i danys en l’edifici que calia reparar i a més calia finalitzar les obres de la part que havia quedar pendent. A la fi d’aconseguir els recursos necessaris per fer front a les obres de reparació, es va vendre una part del terreny i de les edificacions del recinte. Fou comprat per les monges salesses per convertir-lo en monestir i residència com també que també van comprar la torre de Can Marcet.

Més a l’oest hi havia una torrentera relacionada hidrogràficament amb el torrent de Cortada i que formava part de l’estructura de l’escola, a la que no se li donava cap utilitat, hores d’ara ja s’han recuperat i són de gran utilitat per al centre. 


Vista general del Col·legi Salecià i de la Torre Marcet , anys 40.  Propietat del "Col·legi Salesià Sant Joan Bosco".

Un cop acabades les reparacions fou a finals de 1940 quan es convertí definitivament en escola i s’iniciaren les classes. El 24 de setembre d’aquest any, festivitat de la patrona de Barcelona, la Mare de Déu de la Mercè, s’obria una escola petita, sense cap reconeixement oficial però en un gran edifici de les afores de Barcelona i concebuda com una gran escola.



Foto de la inauguració del curs 1940-1941 
propietat del "Col·legi Salesià Sant Joan Bosco".

Moment d’una gran violència política i una forta repressió a Catalunya, Pocs dies desprès de la inauguració de l’escola fou afusellat al castell de Montjuïc el President de la Generalitat Lluís Companys (15 d’octubre de 1940).

La postguerra fou molt llarga la gent passava privacions i misèria per aquesta raó el principis de l’escola foren molt austers i simples en mitjans i formes. «Hom pot recordar els grans dormitoris inhòspits moltes de les finestres per falta de vidres es cobrien amb paper o cartró», segons recorda un alumne de l’època. Això no passava només a l’escola sinó a tota la ciutat, a tot el país.

Dormitoris i class . Fotos dels anys 40 propietat del "Col·legi Salesià Sant Joan Bosco".

El curs 1940-1941 comptada amb un centener d’alumnes tots ells del sexe masculí, La coeducació no arribà fins 1975 amb les primeres noies que s’incorporen per estudiar COU. Anys desprès en 1985 el P. Inspector Salesià amb el seu Consell  aprovava la coeducació en totes les etapes de l’escola.

L’escola s’estableix des del primer moment com casa Salesiana, amb una comunitat de membres que s’ocupaven dels càrrecs de direcció i administració i des del primer any fou també un internat. Els alumnes vivien i estudiaven a l’escola amb un règim de visites i de sortides del centre molt limitat i molt estricte que anirà evolucionant amb els anys. Les conseqüències de la Guerra Civil la dictadura i la repressió, el nacionalcatolicisme van fer que els anys quaranta fossin un temps grisos, freds plens de misèria i de repressió per tot el país.


L'escola Salesiana la llarg dels anys

Aquests foren els inicis de l’escola Salesiana d’Horta, evidentment amb el pas del temps s’han superat amb escreix els entrebancs de l’època de la seva creació. Actualment és una escola mixta amb més de 1400 alumnes que quan acaben les classes tornen a les seves llars, una escola que va celebrar els seus 75 anys d’èxistència el 2015 i a la que encara li queda un gran recorregut per fer.






(0) Marcelino Olaechea Loizaga (Baracaldo, 9 de enero de 1888-Valencia, 21 de octubre de 1972) fue un religioso salesiano español. Fue obispo de Pamplona durante la Guerra Civil y la posguerra (1935-1946) y más tarde arzobispo de Valencia hasta su retiro en 1966. (de Vikipedia)

(1) Joaquín Costa Martínez (Monzón, Huesca, 14 de septiembre de 1846-Graus, Huesca 8 de febrero de 1911)​ fue un político, jurista, economista e historiador español, el mayor representante del movimiento intelectual decimonónico conocido como regeneracionismo,​ con sus conocidos lemas «escuela y despensa» y «doble llave al sepulcro del Cid para que no vuelva a cabalgar». (de Viquipèdia) 

(2) La Legió Cóndor fou el nom que va rebre la força d'intervenció aèria que l’Alemanya Nazi envià en ajuda de les forces del general Franco per lluitar a la Guerra Civil Espanyola. (de Viquipèdia).



Fonts d’informació: Revista Fem Camí, número especial per commemorar el setanta cinquè aniversari de la creació de l’escola Salesiana d’Horta, (nº 24 juny 2016). Història de l’Escola Salesiana escrita per Santi Oliveras Prat. Agraïda a Miquel Armengol per facilitar-me la revista en qüestió.